dimarts, 29 d’agost del 2017

Sans paroles (1954) de Cram, els dibuixants heterodoxes (3/8)



És una llàstima que Cram, pseudònim i anagrama invertit de Marc, no hagués tingut una trajectòria amb continuïtat com a dibuixant o il·lustrador. La seva obra de dibuix humorístic, per la mostra que avui presentem, creiem que és extraordinària i que hagués tingut un futur molt prometedor, però malauradament, com passa amb molts casos, l’anhel artístic el portà a marginar el món de la il·lustració per capbussar-se en el món de la pintura de cavallet.

Exemplars de la revista avantguardista Dau al Set

Marc Aleu i Socies (1922-1996) és un d’aquells pintors que finalment la simplificació de la Història de l’Art ha engolit i de qui ben poca gent es recorda, malgrat haver estat a primera fila de les avantguardes pictòriques. Vinculat als membres de Dau al Set la revista del grup li dedicà el número de tardor/hivern del 1954, que avui comentem, seguint amb format característic de la publicació avantguardista.


Aquest número, però, pertany a la darrera etapa de la revista (1951-1955) en què el grup de facto ja estava dissolt, amb Tàpies a París, Cuixart a Lió i Ponç a Sao Paulo. Joan Josep Tharrats fou qui dirigí aquesta darrera etapa, en la qual hi va haver col·laboracions puntuals dels artistes de Dau al Set. També va editar números no tant vinculats a les avantguardes i a vegades més comercials. A més, el català deixà de ser l’idioma de referència per adoptar també el castellà, per influència sobretot de Juan Eduardo Cirlot. També la revista fou aprofitada com a complement del Club 49, que promocionava activitats artístiques diverses, sempre dintre de l’avantguarda.


La revista era feta artesanalment per Joan Josep Tharrats i això explica tant la qualitat com les innovacions de disseny. En aquest número, per exemple, coneixem exemplars que tenen diversos títols: “Sans paroles” –com és el nostre exemplar-, “Sin palabras” i “Without words”.  En fer-los manualment podia canviar el títol sense gaire dificultats i no podem saber si això fou motivat per tal de vendre’l a l’estranger.


Una altra especificitat qualitativa d’aquest número és la decoració de tipus geomètric i colors plans que s’hi afegeix i que contrasta amb els dibuixos de Cram, molt lineals. Aquests components decoratius afegits -no de manera abusiva- i les cobertes vermelles li donen un toc de color a un tipus de dibuix humorístic sense cos, de manera que el realça compositivament.


Però, com és que es dedica un número de Dau al Set a un monogràfic humorístic com són els dibuixos d’en Cram? Hem de tenir en compte que en aquella època estava fent furor entre els cercles intel·lectuals i artístics l’obra de Saul Steinberg, a qui es reivindicava com un artista de ple dret, i no només com un il·lustrador o ninotaire, com si aquesta segona categoria no tingués plena condició artística.

Hem de situar l’obra de Cram en una tendència d’il·lustradors catalans que es deixaren influir per Saul Steinberg i també per Ronald Searle i de la qual Cesc fou el màxim representant. La barreja d’humor subtil a través de petits detalls i amb aquesta línia tant característica és la que el dugué a èxit i desenvolupà Cesc, però que inexplicablement no tingué continuïtat en el cas de Cram, Marc Aleu.


A què és deguda aquesta circumstància, tenint en compte tant la qualitat del dibuix com les idees que desenvolupà Cram en aquesta publicació? No hi ha cap mena de dubte que les aspiracions artístiques de Marc Aleu devien pesar en tot plegat i que devia entendre que els dibuixos no eren més que un divertimento que no tenia gaire futur. Cal dir que Marc Aleu, a diferència de molts companys artistes de la seva generació, no abandonà mai la figuració.

Contactes fotogràfics de la sessió fotogràfica de Francesc Català Roca amb el Grup Taüll (1955). Barcelona, MNAC

Aquests dibuixos els hem de veure com una fase de formació en la seva etapa a París i Oslo, on hi va viatjar gràcies a les beques que donava el Cercle Maillol de l’Institut Francès. A més, com a pintor va guanyar el premi de pintura de la II Biennal Hispanoamericana de l’Havana el 1954 i arribà a exposar a Oslo, Beirut i El Caire, a més de ser contractat per pintar un tríptic –avui desaparegut- per a les Llars Mundet.

El fet definitiu per a la seva fama dintre del món de l’art fou la seva pertinença al Grup Taüll format el 1955 per Marc Aleu, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Joan Josep Tharrats i que fou immortalitzat per Català Roca en una fotografia. Aquesta fotografia fou l’únic acte conjunt d’aquest grup efímer, que fou més el que avui anomenem de postureig que de vertebració d’unes activitats i reflexions conjuntes. Un dels ideòlegs del grup, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, comentà que la diana del nom “Grup Taüll”, fou un bon presagi. Sota aquesta advocació no hi havia discrepància possible. Abstractes i neorealistes combreguen per la capella Sixtina catalana semblant devoció.


Rodríguez Aguilera, com a crític d’art de prestigi, feia referència a una de les polèmiques artístiques que s’iniciaren en aquell moment entre abstractes i figuratius. De fet, el març de 1960,  en un fulletó de l’exposició de la Sala Gaspar, Josep Maria Castellet afirmava que només una anàlisi històrica del procés creador de l’art, de la seva funció social i dels motius que determinen l’evolució dels gustos estètics, podria orientar-nos cap el sentit profund d’aquesta querella, reduïda tantes vegades, esquemàticament i arbitràriament, a un problema lateral sobre la major, menor o nul·la fidelitat de reproducció d’allò que clàssicament s’ha vingut designant amb el nom de Naturalesa.


Caldria tornar a reivindicar l’art d’aquests moments, no només des de l’abstracció, sinó des de solucions figuratives plàstiques aportades per Joan Brotat, Francesc Todó, Joan Ponç, els inicis de Josep Guinovart, Eduard Alcoy... o el mateix Marc Aleu, tant des del vessant pictòric com en el del dibuix especialment en el cas del Cram humorístic, que malauradament no va tenir la continuïtat que prometia. Això ens permetria tenir una visió més àmplia de l’estètica de l’època, amb vinculacions a solucions publicitàries –l’art quotidià- d’agències publicitàries com ho eren Filograf de Ricard Giralt-Miracle, Zen, Brindis... o la història de la moda. El recorregut per a entendre l’estètica dels anys 50-70 encara és llarg i ple de sorpreses com aquesta de Cram.


BIBLIOGRAFIA

CORREDOR-MATHEOS, J. La segona meitat del segle XX. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1996

MIRALLES, FRANCESC. L’època de les avantguardes 1917-1970. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1983

MITRANI, ÀLEX. “Utopies de l’origen: arcaisme i intimisme a la pintura catalana. 1946-1960” a Utopies de l’origen. Avanguardes figuratives a Catalunya, 1946_1960. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006