Joan Salvat-Papasseit i les edicions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana

Als Àlex, Darriba i Pons, promotors de pedra picada de Joan Salvat-Papasseit.

Aquest agost commemorem que fa cent anys que va morir un dels poetes més importants de la literatura contemporània, Joan Salvat-Papasseit. Per a commemorar-ho no faig un apunt dedicat a la seva literatura -per coneixements en soc incapaç de fer-ho- sinó a una de les seves facetes vitals que massa vegades es negligeix: la d'agitador editorial com a llibrer, com li agradava anomenar-se a ell mateix. Precisament enguany l'exposició de la Fira de Llibreters de Vell del Passeig de Gràcia serà dedicada al poeta, però també a l'editor. És comissariada per l'Àlex Pons amb la col·laboració de l'Àlex Darriba, per la qual cosa, ja per endavant, us la recomanem, i sobretot el catàleg que en sortirà publicat pel Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona i Garsineu Edicions. 

Josep Obiols. Salvat-Papasseit Llibrers. Tinta i guaix blanc.

Fou destinat per a la publicitat de les revistes La Revista i Mar Vella. (1919)

De Joan Salvat-Papasseit s'ha destacat moltes vegades els seus orígens humils a la Barceloneta i com va esdevenir tot un autodidacte en l'àmbit cultural i polític. Des de ben jove freqüentà tant les xarxes de moviments socials com les tertúlies de lletraferits, com la de la Sastreria Miquel de la Barceloneta on es reunia amb una part de la intel·lectualitat més variada del moment. A més fou assidu també de les parades de llibreters de vell al Portal de Santa Madrona on també es formaven tertúlies espontànies entre clientela i paradistes. Tot això va fer que establís amistat amb moltes personalitats diverses del moment.

Exlibris de Salvat-Papasseit de Josep Obiols i Emili Ferrer

El 1913, amb només dinou anys, entrà a formar part de la Junta de l'Ateneu Enciclopèdic Popular -dirigit per Francesc Layret- com a bibliotecari i el 1914 ja era redactor de publicació Los Miserables. Diario de extrema izquierda. A més, va formar part, amb diversos intel·lectuals joves i agitadors -Joan Alavedra i Antoni Palau i Dulcet, entre altres- de l'anomenat Grup Aniflamenquista Pro-Cultura que atacava l'espanyolització, vulgarització i banalització de la cultura i les curses de braus.

Francesc Serra i Dimas. Retrat i signatura de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Tiratge de1924-1925

Consta que amb en Joan Alavedra intercanviaven llibres i cadascú hi anotava les seves observacions per tal que l'altre les llegís. Fou precisament amb ell i l'Emili Eroles que van adreçar-se al factòtum del noucentisme i, en aquell moment de la cultura catalana, Eugeni d'Ors. Alavedra comentà que junts havíem anat a veure a Eugeni d'Ors, el doctor Martí i Julià, [...], per a demanar-los escrits, adreçats als seus amics, combatent les curses de braus. Un diumenge a la tarda, impresos en fulls, anàrem a tirar-los a grapats en plena Plaça de les Arenes". Aquesta primera trobada amb en Xènius va ser transcendental per a en Joan Salvat-Papasseit. Emili Eroles recorda que "Xènius va llegir els poemes d'en Salvat i li van agradar, fins al punt que es va interessar pel treball que feia i en dir-li que guardava fustes al moll, va prometre-li que faria manera de proporcionar-li una feina més digna.

Revista d'avantuarda Arc-Voltaic dirigida per Joan Salvat-Papasseit (1918) amb dibuix de Joan Miró

Aquesta promesa, com molt bé indica Iris Torregrossa, es va fer efectiva en ser recomanat a Santiago Segura (1879-1918) que fou un mecenes de l'època, propietari de Faianç Català, botiga de bibelots, mobles, antiguitats, restauració... -a Gran Via 615 de Barcelona- on entrà a treballar. Al costat mateix -Gran Via 613- el 1915 va obrir Les Galeries Laietanes per a vendre obres d'art i antiguitats i fer exposicions. La nòmina dels artistes exposats fou molt eclèctica i dispersa, sense un criteri i una línia clara, a diferència de la Galeria Dalmau. Però aquest element d'aparent diversitat fou aprofitat pel poeta, ja que li va permetre tenir contacte amb una sèrie d'il·lustradors amb sintonies diferents, però que van col·laborar al full Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual (1917-1919).

Carta de begudes del Celler de les Galeries Laietanes, il·lustrada per Xavier Nogués

Santiago Segura, a més, hi obrí una llibreria i un celler al soterrani per tal de convertir-lo en centre de les tertúlies de la Barcelona del moment. Per entendre què va significar per a la cultura catalana el Celler de les Galeries Laietanes és imprescindible l'estudi teatralitzat de Joan Maria Minguet, publicat per Vibop. El 1917 Santiago Segura es va convertir amb el seu protector i li confià la secció de llibres -Oficina de llibres, estampes i fotografies de Vell i Nou- amb la intenció de promoure també el sector editorial. Un any després fou anomenada com "Secció de Llibreria de les Galeries Laietanes" i s'inicià l'activitat editora amb les publicacions de Vell i Nou (1915-1921) i La Revista (1915-1936), dirigida per Josep Maria López-Picó i on Joan Salvat-Papasseit hi col·laborà estretament.

Coberta de Max Romos per a Humo de fabrica, de Gorkiano/Salvat-Papasseit. Barcelona, Galeries Laietanes, 1918

Amb en Santiago Segura havien començat la política de publicacions, començant per Humo de fàbrica, amb coberta de Max Ramos i signat per Gorkiano -pseudònim de Salvat-Papasseit- que era un recull dels seus articles combatius i dispersos. Va publicar l'únic número de la revista Arc-Voltaic i tenia previst publicar Mots-propis -recull d'aforismes del poeta publicats a Un enemic del Poble- que, afortunadament en Jordi Martí ha publicat ara a Virus recentment. També s'havia de publicar un llibre de Pompeu Gener -Peius- que finalment no es publicà i que denota que no hi havia una línia editorial clara.

Publicitat de Salvat-Papasseit Llibrers a La Revista (1919)

La mort del mecenes el 1918 capgirà la situació i posà la direcció de tot plegat a mans de la seva vídua, Maria Cladellas, qui delegà el tema editorial a Joan Salvat-Papasseit, conjuntament amb el seu germà Miquel. El 1919 ja portava el nom de "Secció de Llibreria dels Salvat-Papasseit" que el 1920 es transforma com a "Llibreria Nacional Catalana" i moltes vegades anunciats com "Salvat-Papasseit Llibrers".

Número 10 d'Un Enemic del Poble (gener 1918)

Aquest canvi provocà que principalment Joan Salvat-Papasseit agafés les regnes de l'editorial i que hi posés el seu segell personal en la tria i selecció del que es publicà. Aquest element és el més interessant perquè veurem que en aquest tria el gust personal del poeta és l'eix vertebrador de tot plegat i ens deixa veure també que els gustos i les relacions personals eren d'allò més variats. Només cal seguir els fils que l'Àlex Darriba ha fet a Twitter on llista i explica les sistemàtiques dedicatòries dels seus poemes a les seves amistats. Aquests fils ens permeten veure el variades que eren les seves amistats i coneixences en l'àmbit polític, social, cultural, artístic, literari... i com això va ser decisiu a l'hora de tirar endavant les seves publicacions, cosa que es reflecteix molt a Un Enemic del Poble. 

Joaquim Torres Garcia. Dibuix original per a Poemes en ondes hertzianes, (1919), tinta. Palau Antiguitats

Per un altre costat, una de les altres característiques de les publicacions fou la pulcritud en la impressió, el disseny curós i sense carregaments innecessaris. Tant les publicacions que es van fer des de l'editorial "La Revista" -dirigida per Josep Maria López-Picó- com la que fa a través de la "Llibreria Nacional Catalana" són dissenys de cobertes i interiors molt sobris on la tipografia dels textos facilita la lectura. Les impremtes que utilitza són també de gran prestigi com la d'Antoni López Bausá, Ramon Capera, Altés, Joaquim Horta o Avel·lí Artís. L'editorial "La Revista" publica, d'aquí ve el nom, la revista literària La Revista, dirigida pel seu amic Josep Maria López-Picó, del que podríem destacar els seus almanacs de 1918 i 1919 amb moltes il·lustracions d'artistes vinculats a l'ambient de les Galeries Laietanes.

Joaquim Torres-Garcia a Joan Salvat-Papassiet. Poemes en ondes hertzianes. 

Barcelona, Edicions Mar Vella, 1919

És curiós constatar com el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919) -il·lustrat per Torres-Garcia i Barradas-, el va editar vinculat a la revista Mar Vella, dirigida per Tomàs Garcés i impresa pel "mestre Ramon Capera". La revista pertanyia a la Joventut Nacionalista de la Barceloneta on hi col·laborar Salvat-Papasseit i on, des del primer número -en va durar quatre-, hi ha publicitat de "Salvat-Papasseit llibrers", i en el tercer i quart publicitat del seu primer poemari. En el darrer número hi va publicar el seu famós article Concepte del Poeta on reflexiona abrandadament entorn del fet poètic i els poetes.

Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. Barcelona, Atenes A.G., 1921

El segon poemari, L'irradiador del port i les gavines (1921), imprès a Atenes A.G., segueix la mateixa línia avantguardista amb cal·ligrames, sense la col·laboració d'artistes plàstics, però amb grans contrastos realitzats per mestres tipogràfics com ja es transmet a la coberta. La seva experiència prèvia en publicacions i distribució de revistes de combat avantguardista -on ja havia publicat els seus cal·ligrames i paraules en llibertat- fou decisiva per a entendre aquests dos primers poemaris.

Joan Salvat-Papasseit. La Gesta dels Estels. Barcelona, Publicacions La Revista, 1922

Els següents dos poemaris foren més continguts tipogràficament i foren impresos precisament per les editorials vinculades a les Galeries Laietanes: La Revista i Llibreria Nacional Catalana. La Gesta dels Estels (1922) fou publicat per Publicacions La Revista, amb el número 53, seguint les estrictes característiques de la resta de publicacions malgrat que s'aprecien diverses dimensions.

Il·lustració de Ramon Capmany per a Joan Salvat-Papasseit. Les Conspiracions. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El quart poemari, Les Conspiracions (1922), comptava amb un dibuix de Ramon Capmany i un colofó amb dibuix d'en Xavier Nogués. És una edició que segueix el format dels altres llibres publicats ordinàriament per la Llibreria Nacional Catalana que ell mateix dirigia i que ja havia publicat alguns llibres d'escriptors molt vinculats al seu cercle d'amistats. Com ja hem comentat, aquesta vinculació de "Salvat-Papasseit llibrers", com els agradava anomenar-se, tan personal amb el que editaven és un dels segells característics del seu funcionament. La Llibreria Nacional Catalana edità, pel que hem vist, a escriptors dintre del món de relacions i passions -no necessàriament estilístiques- que no li conferiren un tret avantguardista, sinó més aviat eclèctic. Així doncs, els germans Salvat-Papasseit, publicaren dintre de la seva col·lecció ordinària a:

Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions . Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

Josep M. de Sucre Joan Maragall (1921)
Josep M. de Sucre L'ocell daurat (1921)
Joan Malagarriga Al vent de la ciutat (1921)
Francesc Pujols Llibre de Job (1921)
J.M. López-Picó Dites de tot l'any (1922)
Joan Salvat-Papasseit Les conspiracions (1922)
Josep M. De Sucre Poema-barbre de Serrallonga (1922)
Antoni Rosich Catalán Retalls d'hores (1922)
J. Puig Pujades Tragèdies de Veïnat (1923)
Cèsar August Jordana Quatre venjances (1923)

Diverses cobertes de la Llibreria Nacional Catalana

Ara bé, les publicacions de la Llibreria Nacional Catalana més importants -editorialment parlant- són les que surten de la concepció ordinària -no en el sentit pejoratiu sinó del de la normalitat- de les que hem vist, tant pel que fa a la forma com al contingut. I aquesta és la gran aportació de Salvat-Papasseit Llibrers a la bibliofília catalana i universal perquè n'hi ha uns quants que són de recerca internacional dintre dels llibres d'avantguarda. Aquests llibres que podem anomenar extraordinaris, fora de sèrie, és on més es reflecteix la sintonia de Joan Salvat-Papasseit amb els seus amics que ja hem comentat. Això confereix a aquestes publicacions una ambivalència entre l'avantguarda i el noucentisme imperant, curiosament una de les crítiques que se li han fet literàriament a Joan Salvat-Papasseit. Malgrat això Joan Salvat-Papasseit era conscient del que va dir Juan Ramón Jiménez que en ediciones diferentes los libros dicen cosas distintas. Aquest esperit d'embellir les edicions fou la gran tasca editorial del nostre poeta.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Dintre dels llibres extraordinaris l'autor més privilegiat i productiu fou Xavier Nogués, amb unes propostes de llibres que encara avui ens treuen l'alè en gaudir-los. No és estrany que el poeta i l'artista col·laboressin tan estretament, ja que fou precisament Xavier Nogués qui estigué al capçal del llit i amb la família en morir Salvat-Papasseit. Gràcies a aquesta íntima relació el 1919 es va publicar La Catalunya pintoresca amb text de Francesc Pujols i pròleg de Joan Sacs -Feliu Elias- amb un format gran de 33 x 26 cm., estampat a la impremta Altés. A partir de cinquanta parèmies Xavier Nogués realitzà unes il·lustracions sarcàstiques sota les que Francesc Pujols en realitzà un comentari irònic, tot plegat amb un to foteta sobre el caràcter dels catalans. Els dibuixos d'en Nogués segueixen la seva estètica desmanegada, trencadora i grotesca, com un petit paral·lel a George Grosz, per exemple.

Xavier Nogués. La Catalunya pintoresca. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1919

Es publicà en cinc fascicles de déu il·lustracions cadascun que després es podien relligar amb una enquadernació de tela amb un dibuix central. Aquesta manera de publicar, però, era més pròpia del s. XIX -La vida d'una dona (1866) d'Albert Llanas i Josep Armet, Historia de una mujer (1880) d'Eusebi Planas o La vida alegre (1883) de Joan Aleu, Colección humorística (1898) de Sanuy i Serinyà... per exemple- que no pas de principi del s. XX. No oblidem tampoc que el diccionari de Pompeu Fabra també s'edità en fascicles. Malgrat aquesta anècdota d'edició, la renovació conceptual que van fer Xavier Nogués i Francesc Pujols fou un gir magistral en el món editorial català, que ha provocat que d'aquest àlbum s'hagin fet cinc reedicions (1933, 1947, 1979. 1987 i 1990).

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Amb un format més petit (17 x 17 cm.) el 1920 va publicar una delícia infantil: Abecedari català per a nens, amb un pròleg de Pompeu Fabra. No és estrany veure a Pompeu Fabra col·laborant en aquest projecte perquè tant Salvat-Papasseit com tots els grups als quals estava vinculat van ser partidàries des de l'inici d'acceptar les normes ortogràfiques fabrianes, a diferència de veus discrepants que les van discutir.

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Aquest portafolis en format capseta i amb una goma per a tancar-lo, conté un tríptic -on hi ha el pròleg i les justificacions de tiratge- i els fulls individualitzats de les diverses lletres de l'abecedari. Aquests fulls es componen de la lletra en majúscula amb una il·lustració que l'envolta representativa de les dues paraules que tenen com a inicial la lletra representada.

Cartell original per a Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. (1920) (Barcelona, MNAC)

La delicadesa tant de la concepció, el disseny i l'execució d'aquest abecedari el converteixen en un dels llibres infantils més excel·lents de la impremta catalana. Sembla que fins i tot aquest llibre tenia previst ser publicitat a través de cartells i per això d'en Xavier Nogués al MNAC se'n conserva un projecte que malauradament no es va dur a terme.

Xavier Nogués. 50 ninots. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

L'altra publicació deguda a en Xavier Nogués és la de 50 ninots, de 1922, també en un format petit (16,5 x 13 cm.) que a la coberta és signada per ell però amb els dibuixos interiors signats amb el seu pseudònim de Babel. Aquesta petita joia, amb només un o dos personatges per full i una petita frase al·lusiva, contrasta amb la grandària de La Catalunya pintoresca i es vincula molt més al Nogués dels personatges del mateix Celler de les Galeries Laietanes o de la col·laboració amb en Ricard Crespo amb els vidres. Es va editar amb un petit pròleg de Ramon Reventós que en ressaltà els aspectes crítics de Xavier Nogués i potser per això, com La Catalunya picaresca, ha tingut un llarg recorregut amb quatre edicions més (1950, 1968, 1975 i 2018).

Comparança entre La Catalunya picaresca i 50 ninots

Aquest esperit mordaç i avantguardista de Xavier Nogués ha estat destacat pel crític d'art Joan M. Minguet que en ressalta les contradiccions entre la seva classificació entorn del noucentisme i el seu esperit trencador. Per això de manera provocadora ens interpel·la a alliberar-lo d'etiquetes i reflexiona dient: quina associació més singular: el poeta empeltat de futurisme, creador d'alguns poemes visuals sublims en llengua catalana; l'home d'orígens humils que va divulgar les utopies àcrates en molts articles; i Nogués, un home que alguns vinculaven al noucentisme, és a dir, al moviment burgès per excel·lència. Alguna cosa no quadra, veritat? Però deixo la inquietud que m'assalta per a una altra ocasió.

Joaquim Torres Garcia. L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa

Barcelona, Salvat-Papasseit Llibrers, 1919

L'altre llibre en petit format però que també és, en si mateix, una petita joia és el de Joaquim Torres Garcia titulat L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919). El publicà en Salvat-Papasseit recollint una conferència que va fer a Sitges per al metge Joan Ramon Benapés i els seus amics. Era un moment de transició per a Joaquim Torres Garcia ja que s'estava desfent del noucentisme -després d'haver estat foragitat del Palau de la Generalitat per Puig i Cadafalch i deixar inacabats els murals del Saló Sant Jordi- i ja tendia cap a un constructivisme estètic que el caracteritzarà. En aquest llibre exposa el seu replantejament estètic i formal i el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importàc¡ncia de plasmar les emocions i d0atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d'una vocació d'eternitat com ens resumeix Vinyet Panyella. És per això que la tipografia manual que utilitza Joaquim Torres Garcia està obrint un nou món a la seva manera de concebre l'art.

Josep Maria Junoy. Cal·ligrames & poemes. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

Un altre gran llibre d'aquesta selecció és el que publicà de cal·ligrames de Josep Maria Junoy, Cal·ligrames & pomes, de 1920 (27 x 22 cm.), imprès per Antoni López Llausas. Ja li vam parlar un apunt a aquest poemari avantguardista i les circumstàncies de la seva edició. És sense cap mena de dubte d'una de les fites de la literatura catalana i mundial avantguardista que recollia els diversos i dispersos cal·ligrames que va anar publicant en diverses revistes, incloses les que estaven vinculades a Joan Salvat-Papasseit. La pulcritud de la seva impressió, el domini tipogràfic a l'hora de compondre els cal·ligrames i la intensitat dels negres en la seva edició converteixen aquest llibre-plaquette en una autèntica joia més enllà de la seva importància literària.

¡

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923

Dintre d'aquestes publicacions extraordinàries hi ha una petita joia que és l'autoedició d'El poema de la rosa als llavis, publicat el 1923. De petit i quadrat format (14 x 14 cm.) aquest poemari segueix les petjades de les edicions de luxe que es realitzaven en llibres de bibliofília a principis del s. XX, com són les edicions d'Antoni Bulbena que ja hem analitzat. En els llibres de curts tiratges -entre 25 o 150 exemplars, normalment- hom acostumava a utilitzar diversos tipus de paper. Així doncs, s'utilitzava el paper normal per al tiratge més popular i després es reservaven molt pocs en un tiratge fet o en paper de fil o en paper japó. En aquest cas els 100 exemplars de què costà aquest llibre es van fer tots en paper japó, el més luxós, tot imprès als Tallers Omega.

Joan Salvat-Papasseit. Com sé que es besa. Original en tinta blava (BNC) i la impressió. Barcelona, 1923

Per acabar de donar-li un acabat més luxós l'enquadernació es va fer amb pergamí, amb un dibuix de Josep Obiols a la coberta pintat a la trepa i un altre a l'interior. De la pulcritud de l'edició en donen fe els dos cal·ligrames -Jaculatòria i Com sé que es besa- que són una autèntica perícia tipogràfica. És un llibre estèticament contradictori ja que, per una banda hi ha les il·lustracions noucentistes de Josep Obiols i una enquadernació en pergamí que li confereix una estètica burgesa i per l'altra hi ha la modernitat avantguardista de la seva poètica, més enllà fins i tot dels seus famosos cal·ligrames.

Josep Maria López-Picó. Septenari de maig. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1921

Aquesta ambivalència estètica i conceptual és la que, com hem vist, preval també en les seves publicacions extraordinàries de la Llibreria Nacional Catalana. Els altres dos llibres que va publicar, dintre d'aquesta sèrie extraordinària, que hem esmentat tenen un caràcter més marcadament noucentista. El 1921 va publicar Septenari de maig de Josep Maria López-Picó que musicà Antoni Marquès i fou acompanyat amb il·lustracions de Josep Maria Marquès-Puig -emmarcades amb un fons groguenc-, tot plegat traspuant l'estètica noucentista tan característica.

Magnífica exposició de Salvat-Papasseit llibreter (2024) a llibreria L'Ílla del Tresor de Premià de Mar 

on hi destaca per sobre de tot el Septenari de maig (1921) de López-Picó

El llibre és de gran format (32 x 25 cm.) i continua una certa tradició modernista de combinació de literatura, música i il·lustració com l'Alegria que passa (1890) de Santiago Rusiñol, Boires Baixes (1902) de Josep Maria Roviralta o Liliana (1907) d'Apeles Mestres per posar només els exemples més coneguts. A diferència d'aquests precedents, sobretot dels dos darrers, el llibre Septenari de maig malgrat ser un llibre espectacular és poc pretensiós, tant a nivell literari -no vol emular grans gestes- però sobretot en l'àmbit d'il·lustració.

Tomàs Garcés. Vint cançons. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1922

El darrer llibre que analitzarem d'aquesta sèrie és més modest, editorialment parlant, ja que només compta amb una xilografia a la coberta de Josep Obiols. Es tracta de Vint cançons de Tomàs Garcés (1922) que fou un dels llibres més reeditats del poeta. Fins i tot el 1923 la Llibreria Nacional Catalana en va estampar una segona edició encara que tingué la xilografia de Josep Obiols. Malgrat que sigui molt menut (17 x 12 cm.) surt de la resta de publicacions extraordinàries i entronca perfectament amb tota la resta de llibres de poesia noucentista, dels que l'Aitor Quiney ja ha tractat en el seu estudi publicat per la Fundació Rafael Masó de Girona després d'una magnífica exposició.

Joan Salvat-Papasseit. Manuscrit d'Omega, publicat a Óssa Menor (1925)

No voldríem acabar aquest repàs les publicacions extraordinàries vinculades a la Llibreria Nacional Catalana de Joan Salvat-Papasseit i el seu germà Miquel sense anomenar, ni que sigui amb una pinzellada la publicació pòstuma que es va fer amb els poemes que, segons diuen, foren recollits sota el coixí del llit de la mort del poeta. La primera és el seu darrer poemari, Óssa menor. Fi dels poemes d'avantguarda (1925) publicació deguda al seu amic Joan Merli, agitador artístic i editorial com l'anomena Josep Mengual al molt recomanable blog Negritas y cursives. Segueix la línia del Poema de la rosa als llavis amb una enquadernació de pergamí i amb il·lustracions de Josep Obiols, el que acaba de conferir una estètica encara més noucentista.

Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1926. Il·lustracions d'Emili Ferrer

L'altre cas interessant és el llibre infantil Els nens de la meva escala (1926) publicat asincrònicament a nom de la Llibreria Nacional Catalana. La seva vídua, Carme Elutèrio, continuà treballant a les Galeries Laietanes i això va fer, com ja vam comentar fa un temps en un apunt que li vam dedicar al llibre al Piscolabis, publiqués una sèrie de contes que havia publicat a la revista infantil Mainada el 1921. Les il·lustracions anaren a càrrec de l'Emili Ferrer -que ja li havia fet un exlibris- i de la impressió s'encarregà el també amic Joaquim Horta.

Colofó de Josep Obiols que feia servir Salvat-Papasseit per als seus llibres

Aquest apunt vol ser un homenatge a Joan Salvat-Papasseit que més enllà del seu vessant de poeta tingué una feina de manutenció intel·lectual -després d'haver guardat fusta al moll- en la que excel·lí. Aquesta relació contradictòria entre algú que venia d'un món proletari reivindicatiu i que s'endinsà en un món és o menys burgès donà els seus fruits en una proposta editorial d'una personalitat pròpia realment important i en la que els seus amics i coneixences -sobretot de l'etapa d'Un Enemic del Poble en foren els protagonistes. És per això que són molt encertades les seves paraules quan va dir: Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diners, l'artista amb el cavall.

Sense cap mena de dubte, sense l'impuls editorial de Joan Salvat-Papasseit avui no podríem gaudir d'aquestes edicions úniques i extraordinàries... i "inútils".

Josep Obiol, Ex libris personal de Joan Salvat-Papasseit (1921)

BIBLIOGRAFIA

DIVERSOS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà. Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Edicions 62, 2010

JANÉS I OLIVÉ, JOSEP. Lírics catalans. J. Salvat Papasseit. Barcelona, Oreig de la Rosa dels Vents, 1938.

MINGUET, JOAN MARIA. Alliberar Xavier Nogués. Barcelona, Palau Antiguitats, 2022

MINGUET, JOAN MARIA. El celler de les Galeries Laietanes. Alella, Vibop, 2023

QUINEY, AITOR. "El postsimbolisme i les avantguardes (1914-1936)" a CASACUBERTA, MARGARIDA / QUINEY, AITOR. Imatge & Poesia. Les poètiques de la modernitat. Lladó, Úrsula Llibres / Fundació Rafel Masó /BNC, 2022 pp. 134-239

TORREGROSSA, IRIS. Joan Salvat-Papasseit i la promesa d'Eugeni d'Or. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2024 

VIDAL OLIVERAS, JAUME. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell, Museu d'Art de Sabadell, 1998

Iberia (1915-1919), la revista combativa dels aliadòfils catalans

Avui fa 100 anys que es va signar l’esperat armistici que posà fi a la Gran Guerra (1914-1918). L’armistici de Compiègne fou el primer pas a la pacificació d’una Europa que havia entrat en plena follia col·lectiva però que culminaria amb un Tractat de Versalles que més que cicatritzar les ferides produïdes hi afegia sal i degeneraria en la Segona Guerra Mundial. Una de les característiques d’aquesta guerra fou l’aplicació per primera vegada de mètodes bèl·lics procedents de la Revolució Industrial amb conseqüències mortíferes mai conegudes.

Sàtira antigermanòfila de Ricard Canals

Espanya, situada en un racó d’Europa i amb una política poc clara i amb una situació econòmica i social no gaire bona no es podia permetre entrar en un conflicte on mai se la va tenir en compte. Ni la Triple Entesa ni la Triple Aliança havien cridat mai a integrar-se a un país amb un retard econòmic important i amb una economia agrícola poc desenvolupada. La pèrdua recent de Cuba (1898) -amb el que implicava- i les seves aventures colonials al Marroc provocaren un aïllament en positiu per a no implicar-se dintre el conflicte internacional.

APA. Coberta del número especial dedicat al final de la Gran Guerra

Malgrat que aquesta situació la intel·lectualitat espanyola es dividí en dos sectors, els anomenats aliadòfils i germanòfils. Amb totes les excepcions que calgui el món polític es repartí aquestes dues tendències; les esquerres, republicans i catalanistes foren aliadòfil o directament francòfils i les dretes, monàrquics, carlins... foren germanòfils. Fins i tot la monarquia estava dividida entre uns i altres perquè la reina mare era l’austríaca Maria Cristiana d’Hamburg i la reina l’anglesa Victòria Eugènia de Battemberg. A pesar d’aquesta situació el govern era més proper als germanòfils que als aliadòfils.

APA. Coberta especial del número dedicat als voluntaris catalans

Catalunya, malgrat algunes excepcions que també foren actives, es decantà vers el bàndol aliadòfil i a més prengué una posició força activa en defensa dels valors democràtics enfront de l’autoritarisme. Els aliadòfils arribaren a organitzar contingents de voluntaris catalans que s’integraren a les companyies estrangeres que comportà que des de Catalunya hi anessin uns 1.000 voluntaris que la propaganda catalanista va elevar vers els 15.000.

Una part del catalanisme, una part del més conservador, va creure que les estructures més o menys federals d’Alemanya i de l’Imperi Austrohongarès eren preferibles al centralisme francès. Dintre d’aquest corrent cal destacar l’Àngel Aguiló, Joan Costa i Déu, Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bosch-Gimpera, Pere Barnils, Antoni Griera i sobretot Manuel de Montoliu.

La premsa es dividí també entre els aliadòfils com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Poble Català, El Diluvio, la Publicidad, El Progreso, El Liberal, Los Miserables i publicacions comarcals com El Diari de Sabadell, Lluitem o Empordà Federal. A Madrid també hi havia diaris aliadòfils: España (l’equivalent d’Iberia, amb qui compartien diversos periodistes), El Sol, Diario Universal, El Heraldo de Madrid, La Mañana, La Correspondencia de España, El Socialista, El Radical o El País. La premsa germanòfila la constituiren el Correo Catalán, La Tribuna, El Tiempo, El Día Gráfico. El Debate, El Correo Español, El Universo, Nueva España, El Día, El Mundo, El Siglo Futuro, La Correspondencia Militar, La Acción i –també una mica- ABC. Creat per la ocasió de la guerra trobem Germania, El Heraldo Germánico o Pum. A Catalunya només els diaris conservadors de La Veu de Catalunya i La Vanguardia volgueren mantenir una neutralitat equidistant propiciada sobretot per la figura d’Eugeni d’Ors, que no sabia cap a quin bàndol decantar-se.

En aquesta situació bipolar va aparèixer una de les revistes més especials de tots els temps, la revista Ibèria que es va publicar entre el 10 d’abril de 1915 al 2 de febrer de 1919 amb seu al carrer Portaferrissa 28 1r 2a de Barcelona. La tendència del diari fou clarament catalanista, liberal i republicà sota el guiatge dels intel·lectuals aliadòfils vinculats a l’Ateneu Barcelonès i encapçalats per Rovira i Virgili.

Coberta fotogràfica d'urgència per a celebrar que la Triple Aliança havia perdut la guerra.

Es nota que l'Apa no va tenir temps a fer una coberta gràfica impactant

Des d’un primer moment s’alinea bèl·licament amb una introducció en el primer número que no deixa ocasió al dubte quan afirma que Iberia se abandera por Francia y por Inglaterra, contra Alemania, pero sin hacer dejación de su alma. [...] IBERIA, amigos, no será una revista sabia, sino de excitación. Y entendiéndose bien que no venimos a afiliarnos en la legión extranjera. Bandera, la nuestra -aquí, la santa bandera catalana-, alma la nuestra, pensares los nuestros. Pero todos nuestros amores para la Francia, todas nuestras admiraciones para Inglaterra. Y en cuanto a Alemania, por las hecatombes de Bélgica, por los sacrificios de Francia, por las escenas de misterio y crueldad del mar Norte, odio. Su ciencia nada tiene que ver con su crueldad. Así también a nuestro respeto de hombres cultos se lo ha tragado el rencor.

Òbviament el seu finançament inicial estigué vinculat al cònsol de França mitjançant el Ministre d’Afers Estrangers en la figura de l’industrial Eloi Detoûche. Ho reconegué quan escriví que j’ajoutée la revue hebdomadaire il·lustre qui va étre fondée, ces jours ci, avec les secours pécuniaire de français dévoués que j’ai pu grouper, à cette intention, reunit les noms d’hommes polítiques et de littératueurs sérieux qui on ofert eux-mêmes leur collaboration.

Il·lustració interior de Joan Colom

En total en van sortir 203 números (dels quals només es numeraren 200) amb una periodicitat setmanal amb cent vuitanta-cinc dels números en format normal i vuit en edició especial dedicats sobretot als diversos països de la Triple Aliança o a altres qüestions com els voluntaris catalans, la Batalla del Marne, París o la Victòria. Aquests números, a més de tenir més publicitat foren editats amb paper més bo i amb un disseny més luxós. El format inicial passà dels 36,5 x 26,5 cm. als 33 x 24 cm. que el feia més manejable.

Josep Maria Junoy publicà el primer cal·ligrama avantguardista d'Espanya, 

titulat Guynemer en honor del famós pilot francés d'aviació 

Una de les qüestions que més va destacar de la revista fou la seva seriositat malgrat el seu decantament ideològic tant dels seus articulistes com l’estètica deguda als grans il·lustradors que hi van participar. El planter de col·laboradors literaris agrupà el millor de la intel·lectualitat i el periodisme de l’època arribant a superar la xifra de dos-cents col·laboradors, destacant Claudi Ametlla (director), Amadeu Hurtado, Romà Jori, Màrius Aguilar, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Eugeni Xammar, Alexandra Plana, Josep Maria Junoy, Azorin, Miguel de Unamuno, López-Picó, Frederic Pujolà, Jaume Brossa, Anatole France, Apel·les Mestres, ...  Hem de tenir en compte que fins i tot tingué corresponsals a la guerra i en Pere Ynglada també hi va anar i envià dibuixos espectaculars amb imatges del front i de la rereguarda a més dibuixos plens d’un humor amarg.

Pàgines ineriors del número especial dedicat a París amb el cal·ligrama de Vicenç Solé de Sojo 

i textos en diversos idiomes. Al·legoria d'Apa de París com la nova Atenes.

La revista s’ha presentat com un model de multilingüisme però les estadístiques realitzades per la Joana Domènech demostren que hi predominà majoritàriament el castellà per sobre del català, el francès, l’anglès o fins i tot el portuguès. De fet els seus estudis han demostrat que el francès fou més utilitzat a l’inici i més puntualment al final de la guerra mentre que el català fou utilitzat de manera més remarcable entre el 1917 i el 1918 gràcies sobretot als articles de Rovira i Virgili i d’un enigmàtic X.Y.Z. que escrivia en una secció anomenada Tiquis-Miquis.

Col·laboracions d’artistes Domènec Carles, Joaquim Sunyer, Ricard Canals 
i Xavier Nogués en el número dedicat a París

A més d’aquesta part literària i periodística de les primeres plomes del moment el que destacà més fou la part gràfica sobretot gràcies a les caricatures d’Apa, el pseudònim de Felius Elias que també utilitzà el nom de Joan Sachs per als seus articles de crítica artística.  A més d’ell hi col·laboraren sobretot en Jaume Passarell i en Pere Ynglada a més de col·laboracions puntuals com la de Junceda, Xavier Nogués, Joan Colom, Ricard Canals, Domènec Carles, Joaquim Sunyer... Molts d’aquests artistes també col·laboraren en el famós àlbum amb cobertes de Pau Gargallo que se li regalà al Mariscal Joffre i que es conserva a la seva casa-museu de Rivesaltes (Rosselló).

El que crida més l’atenció de tota la revista foren les monumentals caricatures de l’Apa–equiparables a les d’en Lluís Bagaria a la revista España de Madrid- que donaren llum i color a la revista tant a les cobertes com en els acudits interiors. La participació de l’Apa sense cap mena de dubte va fer molt més atractiva aquesta revista i estèticament la vinculà a les formes europees com l’alemanya Simplissimus.

Les impactants caricatures de l’Apa acostumaven, com podeu observar, acompanyades amb espais en blanc, vermell, negre, blau... que en ressaltaven el dibuix. Les simplificacions caricaturesques més el joc constant amb la simbologia icònica dels diversos països bé sigui en forma de John Bull o Oncle Sam o dels animals descriptius de cada país ajudaren a crear un món fantàstic que va influenciar en la resta d’il·lustradors posteriors.

APA. Kameraden. Barcelona, 1918

Aquestes caricatures s’escamparen per tot Europa i fins i tot el 1918 es publicà un recull de les caricatures amb el nom de Kameraden amb la traducció a l’anglès i francès. El govern Francès valorà molt positivament les aportacions d’Iberia a la causa de la seva guerra i per això atorgà la Legió d’Honor a Claudi Ametlla, que n’era el seu director, i a Felius Elías, Apa, per les seves caricatures.

  

La revista tocà sistemàticament tot el que feia referència al món català i al catalanisme. Així doncs, el gran heroi de la revista fou en un primer moment el rossellonès Mariscal Joffre gràcies a la seva victòria al Marne que desencadenà l'eufòria dels catalans aliadòfils. És curiós com la seva figura desaparegué de la revista com a protagonista omnipresent en el moment en què els revessos bèl·lics demostraren que no era tan bon estrateg, el que provocà que el govern francès l’enviés com a ambaixador als Estats Units. 

Pàgines dedicades als voluntaris catalans

L’altre punt en el qual la revista va fer èmfasi és amb el grup de voluntaris catalans que anaren a la guerra i dels que en seguí la pista i en feu petites biografies i fins i tot un voluntari anomenat Gustau en feu diverses cròniques. En certa manera la revista serví de suport a aquest grup de voluntaris que s’engrescaren a anar a lluitar al front. La revista fou molt dinàmica denunciant els atacs sistemàtics dels alemanys dels vaixells aliats que no eren de guerra.

PERE YNGLADA. Coberta dedicada a Enric Granados

El cas que fou més denunciat i del que es va voler treure més  suc  polític fou el del Sussex, enfonsat per un submarí alemany, i on viatjava el músic Enric Granados i la seva muller, que hi moriren. El fet que l’Enric Granados fos conegut fou aprofitat mediàticament per a fer-se ressò dels atacs sistemàtics alemanys contra objectius civils. Aquest és un dels aspectes que la revista va insistir acusant els alemanys de no respectar les mínimes regles d’humanitat en atacar la població civil,  de violacions, de cremar església, de destrucció de boscos, de pillatge... De fet la revista presentà sistemàticament als alemanys com uns bàrbars i amb l’insult de “Boches”.

Diverses pàgines afectades per la censura i les diverses solucions per a denunciar-ho

La suposada neutralitat del govern també fou sistemàticament denunciada a través de crítiques constant al govern. Aquesta bel·ligerància antigovernamental li costà molts problemes amb la censura, bé sigui per l’aplicació sistemàtica de la Llei de Jurisdiccions o la Llei que impulsà Maura per perseguir l’espionatge i que era una fórmula més de censura dels mitjans que informaven sobre el conflicte.

Gràfic dels efectes de la censura sobre la revista Ibèria (Gràfic Joana Domènech)

La revista patí la censura i de manera militant ho remarcà sistemàticament per diversos mètodes, tant deixant l’espai en blanc, amb creus vermelles, taques negres o a base de punts... Això ho feien totes les revistes i finalment el govern decidí que la premsa censurada no podia ni fer menció de les tisores perquè encara era més contraproduent. L’estudi de la Joana Domènech ens mostra l’evolució i els períodes on la censura fou més dura tot i que hem de tenir en compte que els periodistes i dibuixants del moment ja s’autocensuraven i mai representaren el rei directament malgrat que si que representaren a tots els polítics europeus del moment.

Dibuixos d'interior de Pere Ynglada

La revista Iberia volgué continuar més enllà de la guerra i projectà reconvertir-se en una revista d'economia. Malgrat els anuncis que va fer els dos darrers números en aquesta direcció el projecte no devia fructificà. Tampoc fructificà l'esforç català d'aconseguir tenir un estat propi seguint l'estela dels 14 punts de Wilson que permeteren la fragmentació dels grans imperis europeus i el naixement de nous estats. Ni els voluntaris catalans, ni el suport aliadòfil influenciaren en res en les decisions europees i la delegació de Ventosa i Calvell es trobà amb la porta tancada a qualsevol mena de negociació.

Malgrat tot això, Iberia fou un model de periodisme des del punt de vista de contingut i estètic. De fet en plena Guerra Civil espanyola el Comissariat de Propaganda publicà una revista anomenada Nova Iberia com a homenatge a aquesta Ibèria que lluità per les llibertats des del bàndol aliadòfil. El mateix director d'Ibèria, en Claudi Ametlla , en el moment de fer balanç va dir que el públic l'acollí bé [...]. Integèrrima, francòfila i aliadòfila, em sembla que el lector assabentat mai no va tenir motius per creure que fos un full de propaganda escrit per mercenaris. I no ho fou realment. Si ho hagués cregut, no l'hauria comprada, puix que aquest és el càstig dels escrits que tenen aquell origen: aparten el lector

BIBLIOGRAFIA

ARTIGAS, JORDI. "Apa", "Iberia" i "Kameraden" a Comic de la premsa comarcal. Barcelona, desembre 2004, nº 22

DOMÈNECH, JOANA. Iberia, una guerra de tinta. Radiografia de la visió aliadòfila catalana a través de la revista Iberia (1915-1919). Barcelona, 2015 (Treball de recerca inèdit)

SAFONT I PLUMED, JOAN. Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans. Barcelona, Acontravent, 2012

dfdaf