Sans paroles (1954) de Cram, els dibuixants heterodoxes (3/8)

És una llàstima que Cram, pseudònim i anagrama invertit de Marc, no hagués tingut una trajectòria amb continuïtat com a dibuixant o il·lustrador. La seva obra de dibuix humorístic, per la mostra que avui presentem, creiem que és extraordinària i que hagués tingut un futur molt prometedor, però malauradament, com passa amb molts casos, l’anhel artístic el portà a marginar el món de la il·lustració per capbussar-se en el món de la pintura de cavallet.

Exemplars de la revista avantguardista Dau al Set

Marc Aleu i Socies (1922-1996) és un d’aquells pintors que finalment la simplificació de la Història de l’Art ha engolit i de qui ben poca gent es recorda, malgrat haver estat a primera fila de les avantguardes pictòriques. Vinculat als membres de Dau al Set la revista del grup li dedicà el número de tardor/hivern del 1954, que avui comentem, seguint amb format característic de la publicació avantguardista.

Aquest número, però, pertany a la darrera etapa de la revista (1951-1955) en què el grup de facto ja estava dissolt, amb Tàpies a París, Cuixart a Lió i Ponç a Sao Paulo. Joan Josep Tharrats fou qui dirigí aquesta darrera etapa, en la qual hi va haver col·laboracions puntuals dels artistes de Dau al Set. També va editar números no tant vinculats a les avantguardes i a vegades més comercials. A més, el català deixà de ser l’idioma de referència per adoptar també el castellà, per influència sobretot de Juan Eduardo Cirlot. També la revista fou aprofitada com a complement del Club 49, que promocionava activitats artístiques diverses, sempre dintre de l’avantguarda.

La revista era feta artesanalment per Joan Josep Tharrats i això explica tant la qualitat com les innovacions de disseny. En aquest número, per exemple, coneixem exemplars que tenen diversos títols: “Sans paroles” –com és el nostre exemplar-, “Sin palabras” i “Without words”.  En fer-los manualment podia canviar el títol sense gaire dificultats i no podem saber si això fou motivat per tal de vendre’l a l’estranger.

Una altra especificitat qualitativa d’aquest número és la decoració de tipus geomètric i colors plans que s’hi afegeix i que contrasta amb els dibuixos de Cram, molt lineals. Aquests components decoratius afegits -no de manera abusiva- i les cobertes vermelles li donen un toc de color a un tipus de dibuix humorístic sense cos, de manera que el realça compositivament.

Però, com és que es dedica un número de Dau al Set a un monogràfic humorístic com són els dibuixos d’en Cram? Hem de tenir en compte que en aquella època estava fent furor entre els cercles intel·lectuals i artístics l’obra de Saul Steinberg, a qui es reivindicava com un artista de ple dret, i no només com un il·lustrador o ninotaire, com si aquesta segona categoria no tingués plena condició artística.

Hem de situar l’obra de Cram en una tendència d’il·lustradors catalans que es deixaren influir per Saul Steinberg i també per Ronald Searle i de la qual Cesc fou el màxim representant. La barreja d’humor subtil a través de petits detalls i amb aquesta línia tant característica és la que el dugué a èxit i desenvolupà Cesc, però que inexplicablement no tingué continuïtat en el cas de Cram, Marc Aleu.

A què és deguda aquesta circumstància, tenint en compte tant la qualitat del dibuix com les idees que desenvolupà Cram en aquesta publicació? No hi ha cap mena de dubte que les aspiracions artístiques de Marc Aleu devien pesar en tot plegat i que devia entendre que els dibuixos no eren més que un divertimento que no tenia gaire futur. Cal dir que Marc Aleu, a diferència de molts companys artistes de la seva generació, no abandonà mai la figuració.

Contactes fotogràfics de la sessió fotogràfica de Francesc Català Roca amb el Grup Taüll (1955). Barcelona, MNAC

Aquests dibuixos els hem de veure com una fase de formació en la seva etapa a París i Oslo, on hi va viatjar gràcies a les beques que donava el Cercle Maillol de l’Institut Francès. A més, com a pintor va guanyar el premi de pintura de la II Biennal Hispanoamericana de l’Havana el 1954 i arribà a exposar a Oslo, Beirut i El Caire, a més de ser contractat per pintar un tríptic –avui desaparegut- per a les Llars Mundet.

El fet definitiu per a la seva fama dintre del món de l’art fou la seva pertinença al Grup Taüll format el 1955 per Marc Aleu, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Joan Josep Tharrats i que fou immortalitzat per Català Roca en una fotografia. Aquesta fotografia fou l’únic acte conjunt d’aquest grup efímer, que fou més el que avui anomenem de postureig que de vertebració d’unes activitats i reflexions conjuntes. Un dels ideòlegs del grup, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, comentà que la diana del nom “Grup Taüll”, fou un bon presagi. Sota aquesta advocació no hi havia discrepància possible. Abstractes i neorealistes combreguen per la capella Sixtina catalana semblant devoció.

Rodríguez Aguilera, com a crític d’art de prestigi, feia referència a una de les polèmiques artístiques que s’iniciaren en aquell moment entre abstractes i figuratius. De fet, el març de 1960,  en un fulletó de l’exposició de la Sala Gaspar, Josep Maria Castellet afirmava que només una anàlisi històrica del procés creador de l’art, de la seva funció social i dels motius que determinen l’evolució dels gustos estètics, podria orientar-nos cap el sentit profund d’aquesta querella, reduïda tantes vegades, esquemàticament i arbitràriament, a un problema lateral sobre la major, menor o nul·la fidelitat de reproducció d’allò que clàssicament s’ha vingut designant amb el nom de Naturalesa.

Caldria tornar a reivindicar l’art d’aquests moments, no només des de l’abstracció, sinó des de solucions figuratives plàstiques aportades per Joan Brotat, Francesc Todó, Joan Ponç, els inicis de Josep Guinovart, Eduard Alcoy... o el mateix Marc Aleu, tant des del vessant pictòric com en el del dibuix especialment en el cas del Cram humorístic, que malauradament no va tenir la continuïtat que prometia. Això ens permetria tenir una visió més àmplia de l’estètica de l’època, amb vinculacions a solucions publicitàries –l’art quotidià- d’agències publicitàries com ho eren Filograf de Ricard Giralt-Miracle, Zen, Brindis... o la història de la moda. El recorregut per a entendre l’estètica dels anys 50-70 encara és llarg i ple de sorpreses com aquesta de Cram.

BIBLIOGRAFIA

CORREDOR-MATHEOS, J. La segona meitat del segle XX. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1996

MIRALLES, FRANCESC. L’època de les avantguardes 1917-1970. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1983

MITRANI, ÀLEX. “Utopies de l’origen: arcaisme i intimisme a la pintura catalana. 1946-1960” a Utopies de l’origen. Avanguardes figuratives a Catalunya, 1946_1960. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006

El ninotaire amagat Arseni Pellicer, els dibuixants heterodoxos (1/8)

Arseni Pellicer en els seus diversos destins dintre de la Guerra Civil (1938)

A la Llibreria La Memòria de Gràcia i fins al proper 28 de gener podeu veure l’exposició Arseni Pellicer (1912-1973), dibuixant ininotaire, no us la perdeu! L’exposició va relacionada amb l’edició d’un petit catàleg que han publicat els seus fills Judith i Nèstor. Les característiques de l’artista m’han portat a la memòria tota una sèrie de ninotaires i artistes que per diverses característiques han restat al marge dels circuits de divulgació de manera voluntària o forçats per les circumstàncies. Els casos de Josep Baqué i el de Josefa Tolrà són dos casos recents i propers al que avui analitzem i que han comptat amb una certa reivindicació mediàtica.

Pepet quiere ser torero (1945)

Aquests artistes heterodoxos són els que acaben d’arrodonir la realitat de les diverses èpoques i ens fan entendre-la. Des de Piscolabis intentarem oferir-vos una sèrie de vuit artistes d’obres interessants per diversos aspectes units per una estètica estilística diferent però que els donen un toc naïf molt interessant. El primer que veurem és el cas d’Arseni Pellicer seguit del daudelsetita Cram, del literari Jusep Torres Campalans, del secret de Joan Pujol, d’uns primerencs Marià Fortuny i Emili Ferrer, d’un anònim francès del s. XIX i acabarem amb la figura de Camil Congost, més conegut a l’època com a Fradera i/o Werther.

Felip Roig de Vallirana i Cel·la 598 de la 6a Galeria de la Presó Model (1945)

En el cas d’Arseni Pellicer tenim la immensa sort que els seus fills han preservat tant el llegat físic del material que va produir com de la memòria de les seves activitats. A més s’han preocupat també de publicar un petit i deliciós catàleg que resumeix la seva vida i trajectòria centrada només en l’aspecte de ninotaire. Les dades que proporcionen ens mostren un perfil molt aproximat de com era la vida de molts catalans tant a l’època de la República com de la postguerra i els seus dibuixos en són un gran reflex.

Parada de Santa Llúcia d'Arseni Pellicer venent els celatges de pessebre

Després d’estudiar en el Patronat Domènech d’Artur Martorell entrà a treballar com a gravador en un taller mentre estudià a Llotja. Aquests estudis li van permetre uns coneixements que li facilitaren dedicar-se al llarg de la seva vida al sector artístic com a restaurador de ceràmica o pintura i sobretot durant trenta anys a pintar cels per a vendre’ls a la Fira de SantaLlúcia, on tenia parada. Després marxà a Eivissa on es dedicà a fer d’aquarel·lista.

L'artista -el mateix Arseni- i la model (agost 1939)

A més amb els seus amics van crear el que podria ser un dels darrers tallers d’artistes a la manera dels del s. XIX i que es feren famosos per organitzar les festes carnavalesques. En aquest cas era més restringit a l’àmbit bohemi de l’amistat -sense repercussió exterior- que s’anomenaren La Cigala d’Or i que s’instal·là a Aribau 222 fins a l’any 1940 després de ser desballestats pels atzars de la guerra.

Auca de l'Homenatge Gracienc a la Vellesa 

Malgrat aquesta formació i empremta artística la seva faceta com a ninotaire, que és el que ara ens interessa, té unes característiques concretes que el classificarien dintre d’un dibuix d’estètica adolescent i naïf. A pesar d’aquestes característiques en els personatges compositivament és molt solvent. Les seves composicions ajuden a crear uns ambients que realcen les seves figures que funcionen perfectament dintre d’una escenografia ben trobada. En Jordi Pablo, que escriu la introducció del catàleg, el defineix molt encertadament dient que tenia una gran capacitat per fer ironia i, per capturar ambients, amb un dibuix desenfadat i espontani.

Dibuix que regalà a la seva esposa Esther Casals el dia del seu aniversari amb els seus ninots anant-la a felicitar (1940)

Les seves característiques estilístiques són les que li impediren anar més enllà dels cercles familiars i d’encàrrecs puntuals dintre de Gràcia, sobretot d’auques i petites propagandes d’àmbit local. Malgrat això hem de tenir en compte que Arseni Pellicer s’adapta als encàrrecs que li fan per a publicar deixant una mica de banda el seu estil espontani i una mica destraler per ser més acurat, sabedor que són il·lustracions públiques i no particulars.

Nu i Nu cubista (1938)

Malgrat els problemes estilístics com a ninotaire que li puguem trobar el llegat d’Arseni Pellicer és important sobretot per la seva espontaneïtat, per la seva llibertat temàtica sabedor que era una obra destinada a l’esbarjo de cercles familiars i d’amistat i aquí hi ha un dels seus més grans valors. Això fa que la seva temàtica sigui molt eloqüent de la seva època: la República, la guerra i la postguerra. Capta amb grans dosis d’ironia i sarcasme els moments més quotidians dels moments que va viure, com un notari que pren nota d’allò que l’envolta. No sabem si era conscient que aquesta tasca notarial podia tenir la seva transcendència o no però és important per a nosaltres veure la guerra, la postguerra i la presó des del punt de vista dels moments sense teòricament sense importància, de descans.

Interior de la cel·la 490 de la 5a Galeria de la Presó Model (1945)

És curiós veure com el seu llapis es posa més seriós quan retrata l’interior de la presó model el 1945 -hi va anar a parar dos mesos sense judici per amagar un parent republicà- i abandonà el to caricaturesc per intentar transmetre la no activitat carcerària. Les visions internes de la presó són molt rares, no n’hi ha, però els apunts de l’Arseni Pellicer en són una mostra que ens les mostra sense el seu vessant grotesc sinó amb un to de transcendentalista perquè no vol entretenir sinó transmetre.

Vídeo d'Andreu Adrover recreant l'ambient de creació d'Arseni Pellicer

Un altre dels aspectes curiosos és el relacionat amb els seus dibuixos de descomplexitat sexual. L’esclat d’alegria de la República es veu molt ben reflectit però alhora també l’intent transgressiu, com tota la seva obra, en plena època franquista. És molt representatiu el dibuix que va fer amb el forat al cul retallat d’una dona per posar-hi el dit –tal com es veu en el vídeo- que saluda als franquistes bandera en mà i que és il·lustratiu d’aquesta ironia respecte de la nova situació política del país. Més enigmàtica és la imatge d’una sala de tortura de difícil interpretació però d’un gran efecte visual fet en plena dictadura a més dels diversos nus que va dibuixar durant tota la seva vida.

Auca d'Artes i oficios de la calle (1945)

El tema de les auques, publicades o per a ús particular, també té molt de suc perquè és un molt bon moment en el qual plasma la societat que vol retratar. Les d’encàrrec i publicades torna a utilitzar un dibuix més mesurat encara que humorístic però en les seves particulars el contingut és més punyent des de la que dedica a La portera chafardera a Pepet quiere ser torero o la impactant de Artes y oficios de la calle, molt il·lustratiu de l’època de misèria que es vivia en plena postguerra.

Escena de tortures (setempre 1939)

A partir dels anys 60 marxà de Gràcia i se’n va anar a viure a Eivissa on encetà una etapa d’aquarel·lista que no abandonà i a la que es dedicà amb força fins a la seva sobtada mort el 1973. És curiós com en aquesta etapa deixà de fer els seus ninots per a encetar una etapa que podríem anomenar de més artística, com si fos conscient que el que feia abans era més un divertimentto que no pas un art transcendent. Afortunadament, com hem comentat, tot el llegat de l’Arseni Pellicer es troba preservat pels seus fills -que ens han facilitat la reproducció de les imatges- i a més han volgut promoure’l. Esperem que aquesta iniciativa empenyi a molts altres possibles Arsenis que resten amagats i que cal promoure’ls com més aviat millor abans no sigui massa tard. Són artistes que ens ajuden a perfilar la realitat de la nostra Història.

BIBLIOGRAFIA:

PABLO, JORDI i PELLICER, NÈSTOR. Arseni Pellicer, dibuixant i ninotaire (Gràcia, 1912 - Eivissa, 1973). Barcelona,  Art&Graf, 2016

24 mujeres desgraciadas, por qué? (1879) d'Albert Llanes i Apel·les Mestres, les causes de la prostitució en clau humorística

Cada dia estic més enamorat de les exposicions petites que celebren institucions culturals públiques que mostren els materials que conserven -siguin o no considerats cabdals-, o galeries d'art que intenten donar un sentit més enllà del crematístic al material que tenen a la venda i per això el contextualitzen i articulen un discurs social o cultural al seu voltant. Una d'aquestes exposicions és la que podeu veure a Ca l'Ardiaca i que ha organitzat l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona mateix, anomenada Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric. Val la pena passar-hi i poder admirar l'habilitat del gran dibuixant de finals del s. xix i principis del s. xx, no només a través de la impressió sinó també d'obres originals.

Per commemorar aquesta iniciativa avui presentem una petita raresa dels inicis professionals d'Apel·les Mestres. Es tracta d'una obra de curt tiratge de la qual es fan fer dues edicions i que va formar part d'una breu col·lecció a ran de la bona acollida d'un públic restringit però suficient que tingué l'obra. Foren obres de format molt petit (11 x 8 cm.) i poques pàgines, carregades d'aquell humor del s. xix que tant em té captivat, perquè si avui resulten políticament incorrectes, mostren la realitat social del seu moment, amb unes desigualtats que clamen el cel.

L'obra té dos vessants complementaris: el text i la imatge. De la primera part se'n va fer càrrec un dels personatges més populars de la segona meitat del s. xix i que avui ha caigut totalment en l'oblit, l'Albert Llanas. La Barcelona costumista d'aquesta època tenia una sèrie de personatges que li donaren caràcter, que es movien entre la broma i la seriositat en seva feina -ja que rient, rient, retrataven les contradiccions i les misèries de la societat- com foren Serafí Pitarra, Conrad Roure, Eusebi Planas, Inocenci López, Tomàs Padró... i un llarg etcètera que s'acabà amb l'arribada del modernisme i la nova generació de personatges populars que van arraconar els antecedents.

L'Albert Llanas fou un escriptor costumista i més aviat humorístic, però com a personatge popular estava a totes les salses i era protagonista de moltes anècdotes reals o atribuïdes. Per això la seva filla, na Josepa Llanas, va escriure l'any 1934 el llibre de Coses de l'Albert Llanas on les recull i intenta reivindicar-lo davant de l'oblit que començava a patir i per aclarir precisament quines anècdotes eren les que calia atribuir-li. Aquestes històries avui ens poden semblar molt llunyanes, però són el reflex d'aquella època, que ens cal conèixer per poder interpretar un segle tant complex com el del s. xix.

El nostre escriptor amb aquest llibret sarcàstic, irònic i humorístic inicià una sèrie -La Galeria picaresca- en els quals pretenia repassar la vida quotidiana del s. xix a base només de petites frases humorístiques amb el reforç del dibuix. Per tal de complementar aquesta sèrie el, en aquell moment, jove dibuixant Apel·les Mestres hi posà una il·lustració complementària però que reforçava totalment el text.

Estem parlant del 1879 i tècnicament és un moment interessant perquè per a aquest projecte no s'utilitzà la tècnica de la litografia -com era el usual- sinó l'aplicació dels primers fotogravats. En aquesta època s'inicià aquesta tècnica i n'Apel·les Mestres en fou un dels capdavanters, utilitzant-la en les caplletres i altres decoracions per a l'esplèndid i luxós àlbum de La dama de les camèlies (1879) que contrasten amb les cromolitografies d'Eusebi Planas. Aquesta tècnica permetia per primera vegada poder reproduir perfectament el traç espontani de la tinta xinesa del dibuix original i integrar-lo dintre de la pàgina tipogràfica utilitzant la mateixa tècnica d'impressió. Això permeté abaratir costos i cap als anys 90 acabà amb la litografia, que era una tècnica més complexa i que obligava a fer dues tirades sobre el mateix paper, una per al dibuix i una altra per al text.

Diversos autors. Galeria Infantil. Barcelona, Impremta d'Inocenci Lòpez, 1879

Hem de tenir en compte que ja el 1878 Apel·les Mestres va publicar un conte infantil titulat El perro generoso i posteriorment El lobo guardian, sota la direcció d'Inocenci López. Aquests dos contes foren recollits en una anomenada Galeria Infantil publicada el 1879 conjuntament amb dues altres obres, en aquest cas litogràfiques titulades Estudio de la fisonomia signades per LC i després Signos ortográficos, que no va signat però que no seria descartable que fos d'Apel·les Mestres. Amb aquests precedents seria normal que Albert Llanas i Apel·les Mestres s'avinguessin a realitzar aquest projecte que avui comentem.

El general carlí Joan Castells fotografiat per J. Masaguer de Girona (Col·lecció Isidre Rius) 
i el cornut de l'obra Juicio oral por adulterio (1885)

El domini d'Apel·les Mestres en la mestria del dibuix des d'un bon moment queda demostrat en aquest llibret. Els retrats són un autèntic prodigi de retrat psicològic de les diverses dones que ens expliquen com és que han anat a parar a la prostitució. A partir de la frase d'Albert Llanas el nostre dibuixant intenta copsar a través de l'expressió aquestes vint-i-quatre raons per les quals la vida d'una dona podia canviar de manera sobtada d'una posició a una altra. Aquest virtuosisme en el retrat només podia ser assolit per un mestre del dibuix i la tria de l'Apel·les Mestres no va anar desencaminada. L'any 2019, l'Isidre Rius, molt encertadament ens fa notar que el retrat del cornut correspon al general carlí Joan Castells i aquest aspecte ens porta a enriquir la visió d'aquesta sèrie també com a mirada irònica vers els conciutadans de l'època. No hem de descartar que alguns d'aquests magnífics retrats tinguin el seu equivalent en persones de carn i osos.

La intenció d'aquests llibrets era la de fer una mirada humorística al món del s. xix, per la qual cosa ens aporta molta informació sociològica del moment. Com Albert Llanas mateix va dir en un d'aquests llibrets: aqueixa publicacioneta porta per objecte:

Distreurer als enrederits de salut ó de diners.

Fer somriurer á la gent seria, que no passa mal-de-caps.

Y hasta fer riurer als que, com á nosaltres, Deu ha distingit, concedintlos rialla expontánea.

Si logrém tot aixó, encara que la venta no 'ns produehixi lo que 'ns costa la tirada, nos donarém per satisfets; y ben satisfets.

Albert Llanas i Apel·les Mestres. Juicio oral por adulterio (1885)

El tiratge havia de ser bastant curt, ja que eren llibrets més de divertimento -a la manera de les historietes i la literatura frívola- que de literatura transcendental. Aquesta és potser la gràcia i la contundència dels llibrets que s'iniciaren amb aquestes 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? A més d'aquest llibret consta en propaganda que hi havia en premsa per a la "Galeria picaresca" una altra sèrie de llibres: 24 viudas reincidentes..., 24 mujeres divorciadas ¿Porqué?, 24 niñas casaderas i 24 donzellas cesantes ¿Porqué?. 

 24 viudas reincidentes... d'Albert Llanas i J. Comelerán. Barcelona, 1879

D'aquests llibrets només hem localitzat el de 24 viudas reincidentes... -de qui sembla que se'n va fer dues edicions- i els altres estan encara per localitzar.  La publicitat de tota aquesta "Galeria Picaresca" apareguda en la primera plana de l'11de gener del mateix 1879 a "La Imprenta" corroboraria la seva publicació. El que sí es publicà -del que hem trobat dues edicions- dintre aquesta "Galeria picaresca", però ja el 1885, fou Un adulterio en juicio oral. El fet que 24 viudas reincidentes... fos il·lustrat per J. Comelerán podria indicar que no tota la sèrie fou il·lustrada per Apel·les Mestres com podria semblar i comentarem més endavant.

La idea inicial era publicar-los cada quinze dies i vendre'ls a 2 rals el llibret i si estava enquadernat en percalina com és aquest cas a 4 rals (1 pesseta). El preu, pel que era, era car si tenim en compte que el llibre de Cuentos Vivos del mateix Apel·les Mestres costava 3 pessetes, quan era -com ja vam veure fa temps- molt més llarg i complex. En un primer moment, i malgrat que fou editat per Inocenci López, si algú volia subscriure's ho havia de fer al despatx mateix d'Albert Llanas al carrer Escudellers 7 de Barcelona.

Las mujeres de mañana i Què será? d'Apel·les Mestres (1885)

Curiosament i seguint la mateixa línia, el 1885 Apel·les Mestres realitzà en solitari Las mujeres de mañana i Qué será? (1885) dintre del que va anomenar la "Biblioteca bebé" i posteriorment l'Albert Llanas publicà Dos dotsenas de capellans (1887) amb il·lustracions de C i B, de qui desconeixem aquest seudònim. Potser les relacions entre tots dos es trencaren abans d'imprimir la resta de llibrets que estaven programats i a partir d'aquell moment cadascú va fer la seva sèrie: 

 

Albert Llanas i C i B. Dos dotsenas de capellans (1887)

L'Albert Llanas continuà la "Galeria Picaresca" amb nous il·lustradors. Tota aquesta sèrie de llibrets es publicaren sense cap introducció, excepte en un cas: Dos dotsenas de capellans. Aquí, com va dir en Quixot, con la Iglesia hemos topado, i l'Albert Llanas escrigué una "Advertencia" de tres pàgines en la qual, després de dir que hi ha hagut grans capellans (Collaso i Gil, Coll de Valldemia, Jaume Català, Josep Morgades, els jesuites Medina i Vinader, Mossèn Cinto i Urquinaona), diu que també n'hi ha es lo que deyam: que de capellans com de lo demés, n'hi ha de tots: de sans y dimonis. Fora d'aquesta excepció, en la qual va creure necessari donar explicacions, la resta de llibrets comenten en termes humorístics, irònics, sarcàstics i fins i tot en un to volgudament eròtic, els diversos aspectes de la vida del s. xix, sobretot del món femení.

Com hem comentat a partir d'una frase d'Albert Llanas, l'il·lustrador Apel·les Mestres dibuixa una cara l'expressió de la qual reforça el que diu el text. De fet ja ho diu l'escriptor a Dos dotsenas de capellans quan remarca que consti que nosaltres no caricaturisém; només fotografiém. És per això que a 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? quan el llegim ens impacta intensament, perquè repassa vint-i-quatre maneres de com en aquella època una dona podia caure en la prostitució. Amb aquest to humorístic i burlesc repassa fredament com les dones vivien en una societat en la que qualsevol error -per parlar amb termes de l'època- podia comportar la desgràcia i la marginació social. No deixa de ser significatiu que "dona desgraciada" fos sinònim de prostituta... com si les dones no poguessin patir altres desgràcies que aquesta i també queda clar que una vida dedicada a la prostitució era una vida infeliç, perquè era segur que es queia en la marginació social i es corria un gran risc de contraure tota mena de malalties, per exemple.

Repassant el que s'hi diu observem com les dones de classes humils -minyones, treballadores...- eren les que patien més abusos per part dels seus superiors laborals -caps, amos del negoci...- o com els enganys dels oportunistes, juntament amb la innocència i la manca de cultura i preparació de moltes dones, eren causes que podien conduir fàcilment a la prostitució. Poques vegades el motiu és una voluntat de diner fàcil i en canvi el forçament és el motiu més habitual, arribant a casos en què s'esmenta obertament la violació (... el Conde, que era muy bruto... ¡Vaya una gracia!...). Per això quan una ens interpel·la dient ¡Yo hubiera querido ver á Vds. en mi lugar!¡Las circunstancias! no està filosofant a la manera d'Ortega y Gasset, sinó que està explicant una realitat punyent que mirant-ho des d'avui ens corprèn per la cruesa i també per un tractament humorístic acrític. De fet, el llibret posa de relleu la hipocresia de la societat (els que abusen són homes, però qui pateixen les conseqüències són elles i les conseqüències són sempre les mateixes: el camí cap a la prostitució) però no es remarca la maldat, la manipulació, d'abús de poder o de confiança... ja que això devia ser considerat un comportament normal de l'univers masculí.

Per això el llibret és humorístic però no crític i en el fons dóna carta de normalitat a un cúmul de circumstàncies que amb els ulls d'avui no es poden entendre de cap manera com a normals. En un context així, calia que les noies fossin molt precabudes i no es refiessin dels homes, ja que el perill de qualsevol relliscada -encara que fos tan contrària a la seva voluntat com una violació-  deixava la dona en la més total indefensió i l'abocava a la prostitució. Potser així s'entén un record familiar de principi de s. XX, ja que la meva rebesàvia deia a la seva neta (i àvia meva) quan era una nena, molt severament: "no et refiïs de cap home que tingui nas a la cara"...