Les exèquies del General Mariano Álvarez de Castro (1816), els túmuls a l’heroi de la Girona immortal

Retrat eqüestre d’Álvarez de Castro gravat per Domènec Estruch (1819)

Ara que s’ha parlat del trasllat de les despulles del dictador Franco i el simbolisme que això ha representat és bo donar una ullada a un altre trasllat mortuori de fa més de dos-cents anys. Ens referim al trasllat per Catalunya del cos de Mariano Álvarez de Castro per a intentar enterrar-lo definitivament a la Girona que va defensar aferrissadament el 1809.

Text de la placa de la cel·la presó de Figueres on morí Álvarez de Castro

No hi ha cap mena de dubte que la Guerra del Francès vertebrà el que avui podem anomenar el nacionalisme espanyol, més enllà de la monarquia, i que a això hi contribuí l’exaltació dels mites de la guerra. Un dels mites sense cap mena de dubte fou el de Mariano Álvarez de Castro (Granada, 1749- Figueres 1810) que es negà a lliurar Girona en un darrer setge malgrat la depauperada situació de la població i dels militars. Degut a una malaltia que l’impedí dirigir la darrera defensa de la ciutat un altre militar la lliurà als francesos i els oficials foren fets presoners. A l’heroi de Girona l’acompanyà el seu ajudant de camp, el capità d’infanteria Francesc Satué, fins que després d’un periple morí a la presó de Figueres on s’hi instal·là una placa i es conservà la cel·la com a un lloc d’homenatge.

Inscripcions del sepulcre provisional del General Álvarez de Castro a Sant Fèlix de Girona a la Relación de lo que Gerona agradecida a su dignisimo (...) Don Mariano Alvarez hizo en el transito de sus apreciables restos... Girona (1816)

Ja les Corts de Cadis, en el seu decret CXIV del 7 de gener de 1812 exaltaren la figura de l’heroi dient que las Córtes generales y extraordinarias, constituidas en la imperiosa necesidad de eternitzar por su parte la inmortal defensa de Gerona, gloriosa para siempre por el heroico valor y magnànima constància con que su bizarro governador D. Mariano Álvarez, su esforzada guarnicion y fidelisimo vecindario la sostuvieron en el año de 1809 contra las numerosas huestes del usurpador Napoleon por espacio de siete meses de asedio, de hambre y de toda classe de horrores; y debiendo dar al citado Álvarez y á tantos héroes animados por su exemplo el justo tributo de gratitud de la Nacion, á quien las Cortes representan, decretan: posar una làpida honorant-lo amb lletres d’or a la sala de sessions y la construcció d’un monument, quan es pugui, a la plaça principal de Girona.

Escapularis per a resistents a la invasió napoleònica impresos clandestinament 

a la impremta d'Anotni Brusi i publicats per Raimundo Ferrer a Barcelona cautiva... Barcelona, 1815

Així doncs, l’intent de fer li un homenatge fou una de les constants del s. XIX però que no acabà de concretar-se en res definitiu, mantenint sempre una sensació de provisionalitat important. Aquest homenatge tingué el suport d’una monarquia que havia tornat a l’absolutisme després d'anorrear tota la tasca legislativa de La Pepa i que necessitava el suport d’herois que no estiguessin vinculats amb idees liberals ja que es convertiren en el seu malson. 

FRANCESC SATUÉ. Manifiesto de quanto sucedió al (...) D. Mariano Alvareez de Castro (...) Barcelona, 1816

Gràcies al seu ajudant de camp, el capità Francesc Satué, tenim una descripció dels seus darrers dies en el seu Manifiesto de quanto sucedió al excelentisimo señor Teniente General D. Mariano Álvarez de Castro... (Barcelona, Oficina de Garriga y Aguasvivas, 1816) convertint-se en l’hagiògraf laic de l’heroi. El mateix Francesc Satué fou qui anà recordant a tothom la necessitat de fer un homenatge públic a Álvarez de Castro i pressionar perquè es pogués portar a terme com així succeí.

Finalment el 1816 es programà el periple que havien de fer les despulles de l’heroi des de la Capella de Sant Ferran de Figueres el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar de Barcelona el 26 d’octubre per acabar de portar-lo a la catedral de Girona. Finalment les despulles es portarien a la capella de Sant Narcís de Sant Fèlix de Girona, on en Francesc Satué havia dit que el general Álvarez de Castro havia volgut reposar per sempre. Aquest trasllat es va realitzar de manera protocol·lària, passant poble per poble amb els seus rendiments d’honors pertinents, i amb dos punts destacats per les seves cerimònies com hem vist: Barcelona i Girona, on Álvarez de Castro havia estat cap militar.

Comparativa dels dos túmuls, de Barcelona i Girona, dedicats a Álvarez de Castro

Aquest periple, perfectament estudiat per Laura Corrales, va comportar la construcció de dos túmuls funeraris en honor a les despulles del general per tal de celebrar les seves exèquies corpore insepulto a diferència del que s’acostumava a realitzar amb les exèquies reials que es feien només amb una urna simbòlica. Són interessants aquestes exèquies i els seus corresponents túmuls funeraris perquè estan marcats per una transició d’una cerimònia pròpia de l’Antic Règim a una cerimònia que va perdent la fastuositat de l’antiguitat per anar desapareixent amb la consolidació futura de l’Estat liberal.

Túmul del Duc de Láncaster (1802)

Hem de tenir en compte que les exèquies no només estaven reservades a l’estament reial sinó que també a grans dignitats eclesiàstiques com els casos del Mestre General dels dominics Tomàs Ripoll (1746) i el també dominici Tomàs de Boixadors (17881) o nobiliàries com els casos del comte de Perelada (1756) del duc de Láncaster (1802).  En aquests casos ens han arribat les seves relacions i sermons fúnebres amb els seus corresponents gravats però no oblidem que se’n feren molts més perquè eren els dos estaments fonamentals que garantien la perpetuïtat de l’Antic Règim.

Exèquies en honor a les víctimes de la Guerra

Malgrat això, a partir de la Guerra del Francès alguna cosa començà a canviar. La propaganda oficial d’exaltació del nacionalisme espanyol, una vegada passat el conflicte bèl·lic, començà a realitzar, amb no certs entrebancs, els homenatges, exèquies i aixecament de monuments als herois de la guerra. Aquest és el cas, per exemple, del dedicat als vuit herois de Barcelona y que recollí la Relación de las pomposas exequias que la Ciudad de Barcelona consagró... a la memòria de las ocho víctimes sacificadas en dicha Ciudad por el Gobierno intruso en los dies 6 y 27 de junio de 1809 impresa per Joan Ignasi Jordi el 1815. A partir d’aquest moment aquestes exèquies oficials no només es realitzaren en honor als estaments oficials sinó que també van incloure al que en llenguatge revolucionari podríem dir el Tercer Estat. Aquest és un canvi que ens pot explicar el final d’aquestes cerimònies i la construcció dels seus corresponents túmuls amb l’adveniment definitiu de l’Estat liberal a partir de 1833 amb la mort de Ferran VII tal com vam veure en un apunt anterior.

Túmul de Carles III (1789)

Aquest canvi conceptual també afectà en l'àmbit estètic que ja es va anar gestant a finals del s. XVIII quan s’abandonaren les formes més abarrocades per a adoptar unes línies més classicistes. Aquest canvi estètic en els túmuls s’inicia a Catalunya amb el dedicat a Carles III el 1789 i ja no serà abandonat en tota la resta que es varen realitzar, i en això els dedicats a Mariano Álvarez de Castro tant a Barcelona com Girona no en són unes excepcions.

Targeta d’invitació a les exèquies de Santa Maria del Mar (1816)

Els actes s’havien de celebrar amb total esplendor i per això com ve explica Francesc Satué s’imprimí por medio de la lamina Militar al·legòrica, que se havia dispuesto para servir de targeta: y en efecto se distribuyeron mil setecientas á los conbidados de las principales clases, y á los Prires, Consules, y Prohombres de los Colegios, y Gremios de esta Ciudad. Aquesta invitació, adreçada a la “flor i nata” de la ciutat garantia una magnificència adequada en honor a l’heroi de Girona. El gravat de la invitació fou realitzat per Domènech Estruc a partir d’un disseny realitzat per Francesc Satué que va dibuixar el Tinent Miquel Geli, també ajudant d'Álvarez de Castro. És curiós constatar que el valencià Domènec Estruch fou l’encarregat, segurament per intersecció de Francesc Satué, tots els gravats relacionats amb els actes en honor d’Àlvarez de Castro, fins i tot el retrat eqüestre que el 1819 li encarregà el mateix ajudant de camp que ho organitzà tot. En el cas del retrat eqüestre és interessant que fos realitzat pel tinent Miquel Geli, que com a ajudant el va conèixer personalment per la qual cosa li podia fer un retrat real.

El gravat fou publicat al llibre de Francesc Satué Relacion de la pompa funebre (...) se ha efectuado en esta capital a los restos del Excmo. Señor Don Mariano Alvarez de Castro (...) a Barcelona a l'oficina de Garriga y Aguasvivas l'any 1816 conjuntament amb l'esmentada invitació per als prohomos de la ciutat. Laura Corrales ens dona la notícia que tant el gravat del túmul com aquesta relació es van vendre a Madrid durant un temps per separats.

Túmul d’Álvarez de Castro de Santa Maria del Mar (1816)

Aquest túmul no es quedava endarrere amb la magnificència i enmig d’una església de Santa Maria del Mar totalment endolada s’aixecà l’estructura amb una base que representava les muralles de Girona, amb unes torres a cada cantonada, i amb una de les cares amb un esvoranc on s’hi situà un lleó davant d’un mirall trencat que el reflecteix diverses vegades però amb el lema de Siempre el mismo. És curiós constatar com aquesta idea de la base amb l’esvoranc serà reaprofitada per al monument que el 1837 Salvador Carrera va dissenyar per a la catedral de Barcelona per a les víctimes del setge de Bilbao de la primera carlinada. 

Túmul d’Álvarez de Castro de la catedral de Girona (1816)

El túmul de Girona el coneixem també gràcies a la Relacion de lo que Gerona agradecida a su dignisimo gobernador que fue, Don Mariano Alvarez, hizo en el tránsito de sus apreciables Restos por ella (...) publicat a la impremta de Vicenç Oliva el 1816. Això ens ajuda a veure que els dos túmuls segueixen una estètica neoclassicitzant força semblant amb un obelisc culminant el monument. En el cas del de Girona, obra de Josep Barnoya Viñals, sembla que el túmul fou la seva darrera obra coneguda i Gabriel Martín i Francesc Miralpeix en la seva fantàstica monografia dedicada a aquest escultor consideren que és el seu testament artístic pel que implica de l’inici d’un classicisme que s’allunya de la tradició familiar i de les seves pròpies obres. A més ens comenten que aquest túmul es va continuar utilitzant els anys següents per celebrar l’aniversari de les exèquies d’Álvarez de Castro i per al festeig religiós que es duia a terme cada 5 de novembre per honorar les víctimes del setge. 

Túmul funerari dedicat a Luis de Lacy a Barcelona (1820)

Aquesta propaganda política entorn dels herois de la Guerra del Francès intentava consolidar la figura d'un monarca que havia estat molt desitjat i que es començava a posar en entredit. El retorn a l'absolutisme que una intel·lectualitat il·lustrada ja no acceptava i que certs sectors liberals de l'exèrcit que havien lluitat en la guerra tampoc acceptaven feia que aquests sectors comencin a conspirar sediciosament contra Ferran VII. El cas més representatiu fou el del també heroi Luis Lacy que protagonitzà un pronunciament constitucional que fou avortat i que li suposà que fos assassinat al castell de Bellver de Mallorca, reconvertit en presó. En ple Trienni Liberal, i en certa manera per a contrarestar la propaganda funerària que hem vist avui es feren també unes exèquies d'Estat, en aquest cas liberal, amb un dels túmuls més neoclàssics de tipologia de templet a aquest altre heroi assassinat per l'absolutisme. Però això ja són unes altres exèquies que ja veurem en una altra ocasió, potser l'any que ve que en farà 200 anys...

BIBLIOGRAFIA

CORRALES BURJALÉS, LAURA. “Les exèquies a Alvarez de Castro:túmuls, estampes i epitafis en honor del governador militar” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona, Institut d’Estudis Gironins Vol. 51, 2010. pàgs. 189-210 

DOMÈNECH, ALBERT. L'Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats dels s. XVI al XIX. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009

DOMÈNECH, ALBERT. "Els Castrum doloris en els gravats i les relacions imprses de la Catalunya borbònica de l'Antic Règim (1700.1834). Una eina per a aprofundir en l'art efímer" a eHumanista IVITRA 14. University of California at Santa Barbara (EUA), 2018 pàgs. 2223-271

MARTIN, GABRIEL I MIRALPEIX, FRANCESC. Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el Llibre de comptes de totes las feynas que tinch ajustades (1773-1816). Girona, Diputació de Girona, 2017

VILALLONGA, BORJA. “Unes consideracions sobre les representacions nacionals dels setges” a Revista de Girona. Girona, Revista de Girona, 2008, nº 251. pàgs. 68-73

La imatge de l'artista de Vicenç Furió, una exposició imprescindible

Rembrandt van Rijn. L'orfebre (1655). Aiguafort i punta seca

Proudhon va dir que la propietat privada és un robatori. Jo afegiria que ho és si no es comparteix amb els altres i de manera altruista. Per això admiro les persones que han aconseguit crear una col·lecció amb una idea determinada i la posen al servei dels altres promovent la seva exhibició pública. És el que avui els esnobs en diuen retorn social però que no és res més que tenir una clara visió del patrimoni com alguna cosa que ens transcendeixen, com les obres ja van transcendir als seus anterios propietaris. Tenir clar que no són més que efímers custodis del patrimoni.

Cristofano Coriolano a partir de Giorgio Vasari. Última pàgina de Les Vite dé più eccellenti architettori, pittori e scultori italiani de Giorgio Vasari (2a edició de 1568). Xilografia (Foto Dani Rovira)

Aquesta reflexió ve a tomb de la magnífica exposició La imatge de l’artista, gravats antics sobre el món de l'art que el col·leccionista de gravats Vicenç Furió presenta a la magnífica sala d’ElCasino de Manresa i que encara podeu veure fins a finals d’octubre. Només per veure aquesta exposició val la pena aprofitar per a visitar una ciutat com la de Manresa que malauradament massa vegades és una ciutat de pas i no de parada amb la de joies que té. Aquesta exposició és un bon incentiu per a fer-ne una bona visita.

Daniel Chodowiecki. Cabinet d'un peintre (1771). Aiguafort

Des de fa un temps aquest historiador de l’art ha aconseguit formar una col·lecció de gravats coherent, amb sentit i amb personalitat pròpia basada en el gravat antic. Aquesta col·lecció cohesionada la podem subdividir en dos sectors a vegades complementaris: la de les obres mestres del gravat antic i la temàtica que cerca les vinculacions de l’art i l’artista com a leitmotiv.

John Sartain. a partir de Georges H. Comegys. The artist's dream (1841). Gravat a la manera negra.

Una part dels gravats dels mestres antics la vam gaudir exposada el gener del 2015 a l’entrada de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona sota el títol de L’art delgravat antic. Aquesta exposició la podeu recuperar amb l’esplèndid llibre de Vicenç Furió, del mateix títol, que és una autèntica joia per a apreciar els gravats i el seu complex món i potser un dels més ben editats per les universitats.

Frederick James Havell. A Brown Study  (c. 1830). Gravat a la manera negra

L’altra part de la col·lecció que ara s’exposa, també d’altíssima qualitat, és la que intenta reflexionar sobre el paper de l’artista a través dels gravats antics. Ja fou exposada fa un temps a la Fontana d’Or de Girona amb el mateix nom de La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art el 2008 malgrat que enguany incorpora més gravats perquè és una col·lecció viva que es repensa i incorpora noves peces.

George Delaw. Les coleurs se recontrent en champ clos (1920 c.). Litografia en color

L’exposició actual manresana acull 75 gravats dels segles XVI-XX que es divideixen en cinc apartats diferenciats i complementaris per a copsar el món de l’art.  El primer àmbit és dedicat al món del treball artístic amb els seus tallers i formes de treballar i fins i tot escenes d’artistes treballant fent acadèmies. El segon àmbit ens parla del col·leccionisme i mercat amb gravats que ens representen als connaisseurs i marxants. Exposicions és el tercer apartat amb les primeres grans mostres de salons artístics, les exposicions com a protagonistes. El quart espai, molt suggeridor i alhora divertit fa sang amb els Conflictes i debats dintre del món de l’art, conflictiu com pocs amb les picabaralles entre artistes i les seves polèmiques a vegades tan actuals. L’exposició remata magistralment aquest recorregut amb els Ideals i fama on l’eternitat cercada pels artistes i les arts es mostren en tots els seus aspectes o misèries.

Honoré Daumier. Devant les tableux de Meissonier (1852). Litografia

L’exposició compta amb grans noms del gravat –Rembrandt, Van Ostade, Goya, Sadeler, Mellado, Daumier...- però aquest no és el seu mèrit principal, sinó el de tenir com hem comentat, un bon fil conductor que ens porta d’una banda a una altra de l’art i les seves ramificacions conceptuals. L’altre punt fort de l’exposició és que ens permet veure una gran quantitat de tècniques que difícilment es veuen juntes i que ens ajuda a veure que les opcions creatives dels artistes són moltes per a aconseguir el resultat que volen. A més la gran quantitat de formats, la inclusió de llibres dintre de la mostra com hauria de ser normal, tipus de paper... només mostren l’encert d’una tria escapant de l’acumulació d’obres més o menys belles.

Thomas Rowlandson. Royal Academy (1811). Aiguafort acolorit

A més d’una exquisida presentació de les obres l’exposició compta amb unes imprescindibles cartel·les que ens emmarca cadascuna de les obres. A més de les dades tècniques ens aporta una breu explicació que respon a la idea que va fer que Vicenç Furió la seleccionés per a la seva col·lecció i per a l’exposició. Aquest element arrodoneix una exposició que és un autèntic luxe per als sibarites del gravat i sobretot per als qui no en saben. Una gran introducció a un art que malauradament molts creuen que és per a minories.

No us perdeu una exposició de categoria internacional al costa de casa, a Manresa!

L'ús de la lupa posada per al públic és més que aconsellable 
per acabar de gaudir de la feina dels gravadors (Foto Dani Rovira)

Oficio de Semana Santa (1836) gravada per Joan Amills, el retrobament de les estampes amb la matriu

Antigament la missa es realitzava en llatí i en el cas de l'específica de Setmana Santa per facilitar-ne el seguiment i la devoció hom va inventar un petit devocionari que es deia Oficio de la Semana Santa, publicat en castellà o bilingüe llatí-castellà. Es va editar des del s. XVI fins al s. XX -ignoro si encara s'imprimeix però podria ser- i es va convertir en tot un best-seller, ja que se'n van fer moltes edicions en totes les seves variants tant de títols, de noms d'autors com de traductors. No hi ha llibreter de vell que no en tingui algun exemplar per vendre ni casa amb certa solera devota que no en tingui algun exemplar.

Malgrat tot, el s. XIX fou el de màxima esplendor per aquest tipus de petits devocionaris (11 x 7 cm.), ja que se'n publicà una gran quantitat d'edicions. Com que era un llibre que hom feia servir per a obsequiar normalment es pot trobar en tiratges més o menys curosos de marges i tipografia i amb enquadernacions més o menys luxoses i amb contracobertes de paper marbrat. A més acostumen a anar acompanyats de gravats entorn de la Passió de Crist que li donen certa categoria dintre del comú dels llibres editats a l'Espanya del s. XIX. La seva popularitat va fer que hom els anomenés col·loquialment com a semanillas.

De fet, aquí a Piscolabis, ja vam dedicar un apunt a l'incunable litogràfic de la Semanilla que va publicar Antoni Brusi el 1821. Per això és interessant comentar avui aquesta Semanilla, ja que és posterior a la que ja havíem comentat però que utilitza una tècnica més antiga i més cara que les litografies. Això és degut al fet que la litografia va tenir certes dificultats per a imposar-se com a mètode d'estampació preferent per dues raons: en primer lloc perquè fou un monopoli de la impremta d'Antoni Brusi i la seva vídua i després per la seva manca de qualitat comparada amb els gravats calcogràfics.

 

Hem de tenir en compte que la impremta durant el s. XIX va patir més canvis tècnics que tots els que s'hi havien produït des de la seva invenció a mitjans del s. XV per Gutenberg. El primer gran canvi fou la invenció de la litografia a finals del s. XVIII i després totes les variants i diverses tècniques fotomecàniques que s'introduïren sobretot al darrer quart del s. XIX. A la seva novel·la La "Niña Gorda" Santiago Rusiñol ironitza sobre aquests canvis tècnics en parlar d'un gravador que amb la fototipia, el foto-gravat, la lenotipia i demés procediments que la cultura moderna ha dut a la il·lustració, s'havia quedat sense feina.

Per aquestes constants innovacions l'autor dels gravats calcogràfics del llibre que avui comentem, en Joan Amills i Costa (1800 ca. - 1853) és dels darrers gravadors catalans a la talla dolça o gravador de fines làmines com s'anomenaven en el seu moment. I és que el gravat calcogràfic desapareixerà al llarg del s. XIX com a gravat de grans tiratges per a la impremta per a integrar-se dintre del món més estrictament artístic amb figures com les de Goya -un precedent espanyol sobre el tema- i sobretot amb Marià Fortuny o en el s. XX restringit el seu ús a llibres de bibliofília. 

Joan Amills fou un dels darrers gravadors sorgits de l'Escola gratuïta de dibuix i nobles arts de Llotja especialitzant-se en gravat calcogràfic de la mà de Josep Coromina. És curiós constatar com la Llotja pagà beques perquè sortissin estudiants d'arts especialitzats en gravat calcogràfic i alhora estava al darrere de la instal·lació de la litografia a Espanya i fou qui subvencionà també l'arribada de la fotografia a Barcelona ara fa tot just 175 anys, tot més o menys al mateix moment. Meravella veure que una institució civil com aquesta no deixava res per verd i aprofitava tot allò que pogués aportar alguna cosa a la Indústria catalana... però aquest ja és un altre tema.

Manual Histórico-topográfico... Guia General de Barcelona. Barcelona, Impremta Manuel Saurí, 1849

El que sabem gràcies als estudis de Meritxell Verneda és que Joan Amills treballà en el món del gravat d'impremta des del 1824 fins a la seva mort el 1853 com també ho testimonien les diverses Guías de Forasteros de Barcelona que el relacionen com a gravador de làmines fines conjuntament amb companys seus que foren els darrers en subministrar els darrers gravats calcogràfics de les impremtes catalanes. Sabem també que Amills es dedicà sobretot als anomenats gravats de traducció perquè copiaven obres d'altres artistes i en el seu cas de Pere Esplugas i sobretot de Bonaventura Planella.

 Comparança entre la semanilla estampada per Sierra i Martí (1836) de Joan Amills

 i la de A. Gaspar y Compª (1837), anònima

És per això que l'obra de Joan Amills és una obra de certa qualitat com a traductor d'altres imatges com aquestes que estampà per a la impremta de Sierra Martí de la Plaça Sant Jaume del 1836. Els gravats d'aquesta semanilla van signats només amb un senzill Amills g. -gravà- i no hi consta l'autor perquè fou una iconografia que es repetia amb una total fidelitat d'una còpia a un altra, ja que ningú devia saber d'on havia sortit l'original. Per això tant les semanillas de la impremta d'Antoni Brusi que ja hem citat com les d'un altre exemplar que tenim del 1837 segueixen amb total exactitud el que dictava la iconografia típica i que les diverses impremtes anaven exigint als diversos gravadors que es posaven a reproduir-ne una i una altra vegada el mateix gravat. És més, Agustí Dalmau fa constar que Joan Amills va gravar els mateixos motius per a una semanilla del 1834 però sense citar a quina impremta s'estampà.

Sigui com sigui el fet és que l'exemplar que avui portem al Piscolabis és un d'aquells llibres dels quals hem aconseguit retrobar les seves estampes amb la seva matriu. Ja ho vam fer amb uns goigs de Santa Bàrbara i la seva correspoent làmina  i ara ho hem aconseguit amb aquest coure que ja teníem quan vam publicar la semanilla d'Antoni Brusi però que finalment hem aconseguit reunir una altra vegada la matriu amb l'estampa. Si això hi afegim que aquesta semanilla no ha estat detectada com a obra de Joan Amills fins al dia d'avui tindrem que hem pogut fer una petita aportació al món de la impremta catalana.

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU I FONT. AGUSTÍ. "Ripollesos oblidats (1). El gravador Joan Amils i Costa" a Vitel·la. Ripoll, Butlletí d'informació cultural de Ripoll - Museu Etnogràfic de Ripoll, Gener 2013, nº 25

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. Joan Amills i Costa, gravador de làmines fines. Tesina inèdita, 2006.

VERNEDA RIBERA, MERITXELL. L'art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843. (Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2012)