Auques i artistes (s. XIX-XXI), des de Tomàs Padró a Francesc Artigau

Dintre de la literatura de canya i cordill –romanços de sang i fetge, goigs...- a Catalunya en destaca per mèrits propis la de les auques. Les auques –aleluyas en castellà- foren uns impresos de gran format que en termes generals tenien 48 vinyetes xilogràfiques que desenvolupaven una història. En un primer moment foren mudes i després incorporaren des de paraules descriptives, frases de dues línies o rodolins. La tipologia de les auques del s. XIX fou sobretot de temàtica religiosa, de festes i costums, de política, història, històries moralitzants, biografies, faules, històries naturals...

Aquests impresos tingueren el seu moment d’esplendor durant la segona meitat del segle XIX malgrat que anteriorment ja se’n feien i posteriorment, com veurem, també han tingut la seva continuïtat. A diferència dels romanços de sang i fetge en els que l’important era la lletra, en les auques l’important és la part gràfica ideal per a una societat en la qual l’analfabetisme era molt alt. No caldria dir-ho però recordem que analfabetisme no és sinònim d’incultura sinó d’una cultura de transmissió oral –memòria per a recitar llargs versos i textos apresos- i visual.

No parlarem de les auques a escala literària que podem incloure dintre de la literatura popular però que formalment han tingut la seva repercussió en la literatura culta. Les auques han cridat l’atenció d’alguns literats tant pel contingut com és el cas de l’Auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol, l’Amor de don Perlimblín con Belisa en su jardín (1933) de Federico García Lorca, d’Aleluyas (1919) de Santiago Vinardell... o per les seves formes poètiques com és el cas d’Auques i ventalls (1914) de Josep Carner o Nous romancets del dragolí acompanyats d’auques en fulls (1953) de Joan Brossa.

Opisso. Auca de "Arca de Noé" para el Papá y el bebé. Barcelona, 1942

Tampoc volem parlar de la seva història i la seva expansió a partir de Catalunya i el València gràcies a l’impressor Marès que s’establí a Madrid el 1840 i imprimí les primeres auques fora de l’àmbit inicial com ja s’ha fet.  Volem centrar-nos en un aspecte que creiem que ha passat desapercebut als historiadors de l’art i és la relació d’aquest gènere estètic amb els artistes canònicament professionalitzats. Per això a l’hora de reproduir les auques hem preferit fer-ho fragmentàriament perquè es puguin admirar millor poques vinyetes però representatives de l’auca a la qual fem referència.

Les auques tenien 48 xilografies impreses en un doble foli (42 x 35 cm. aprox.) que desenvolupaven la història. Gravar aquestes xilografies era un cost important inicial malgrat que fos realitzat per impremtes especialitzades amb gravat popular i efímer.  Feien papers de molt prims i de mala qualitat que n’ha perjudicat la seva conservació i la seva supervivència. Perquè fos rendible la seva elaboració se n’havia de fer grans tiratges per a poder ser venudes tant a les impremtes productores com per venedors ambulants que les penjaven a les característiques parades de canya i cordill.

Tècnicament els gravadors havien d’explicar en una petita vinyeta -treballada en xilografia- una escena que podia ser complexa. Els xilògrafs que gravaven aquestes històries eren els mateixos que gravaren els altres impresos de canya i cordill com foren Sadurní, Vilanova, Noguera, Marto, Rivero o d’altres artesans anònims que traduïen els dibuixos d’altres artesans. Per això les il·lustracions de les auques són molt atapeïdes per tal de no deixar-se res que pogués ser interessant pel lector.

La mujer borracha para escarmiento del vicio (principis s. XIX)

Aquest procediment artesanal i de baix cost feia que fos difícil la intervenció de cap artista de relleu que utilitzés la tècnica calcogràfica de l’aiguafort que encariria la producció ja que la seva impressió és més complexa i lenta. Per això hi ha poques auques calcogràfiques ja que haurien de ser de dimensions molt més petites i amb la meitat d’escenes com és el cas de La mujer borracha para escarmiento del vicio. Per una altra banda la tipologia clarament popular de les auques feia difícil que algun artista amb ínfules es dediqués a un imprès d’aquest tipus.

Aleluyas de un Ex-Ministro (1869)

Per això és important tenir en compte com la tècnica va possibilitar la incorporació dels artistes a aquesta tipologia d’impresos. Aquest canvi tècnic es va produir amb la consolidació de la litografia i la participació activa d’artistes vinculats a l’anomenada Barcelona xarona que se’n reia del mort i de qui el vetlla. Hem de tenir en compte que l’humor d’aquesta Barcelona dels anys 60 i 70 del s. XIX és una de les claus per a trencar la dinàmica d’unes auques encotillades en històries serioses i transcendentals. Una vegada s’ha trencat aquest element, fins i tot moralitzant, s’obre una gran gamma de possibilitats que amb la introducció de les tècniques d’impressió fotomecàniques ajudaran a convertir les auques amb un imprès més variat i fins i tot publicitari, on els artistes hi tindran un protagonisme prou rellevant.

Tomàs Padró. L’auca dels Ynglesos. Barcelona, 1873

Litogràficament coneixem com de les primeres una auca titulada Aleluyas de un Ex-Ministro (1869) dedicada a González Bravo que utilitza la litografia però malauradament no en coneixem l’autor. El primer artista conegut que s’atreví amb una tipologia tan especial com la de les auques fou Tomàs Padró. Gran artista de la pintura i la il·lustració seriosa i humorística xarona amb un molt bon domini de la litografia de petit i gran format inicià la nòmina d’artistes que es dedicaren a realitzar alguna auca. L’auca titulada L’auca dels Ynglesos (Good morning) signada amb el seu pseudònim AºW de l'octubre de 1873, satiritzant els mariners d'una esquadra anglesa que atracaren a Barcelona i van fer grans aldarulls, segons Joan Amades. És la que inaugura, de manera magistral, la intervenció dels artistes en aquesta tipologia de la qual en traurien tant de suc.

Modest Urgell. Història del marquès Tronera. Girona, 1875

L’altre artista que hi participa és Modest Urgell qui vers el 1875 -amb col·laboració activa de l’impressor gironí Miquel Homs- imprimí una sèrie d’auques litogràfiques amb històries d’allò més surrealistes amb títols tan sorprenents com Historia del Marqués Tronera, Historia de una carbonera, Auca d’en Bernat Xinxola, Historia del hombre cuchara i Historia del gigante Goliat. Aquesta sèrie d’auques foren impreses posteriorment a Barcelona per Antoni Bosch copiant-les amb el procediment de la zincografia.

Joaquim Torres-Garcia. Mirall de las Minyonas. 
Barcelona, Lit. Utrillo y Rialp (1895)

Ja amb tècniques fotomecàniques i tricromàtica i amb una estètica modernista en Joaquim Torres-Garcia publicà l’auca del Mirall de les Minyones (vers 1895) de tipus moralitzant vinculada a L’Arxiu de la Llibreria de Joan B. Batlle, llibreter, bibliòfil i persona religiosa. En aquesta auca Joaquim Torres Garcia intenta en aplicar tots els coneixements artístics en les diverses vinyetes creant composicions que són una autèntica meravella malgrat el poc espai que disposa per a esplaiar-se. Un altre dels exemples del s. XIX és el cas de Xavier Nogués de qui coneixem l'Auca del Aplec de Sant Medí imprès per Ramon Riera el 1899 amb text de josep Lleonart, nebot de Joan Maragall. Aquesta primera obra coneguda d'en Xavier Nogués delata certs problemes amb l'agilitat del traç que li serà tant característica però sense cap mena de dubte ja deixa entreveure tots els recursos que utilitzarà posteriorment com un dels grans modernitzadors del dibuix a casa nostra, enllaçant sempre amb un regust de tipus popular que el caracteritzà.

Josep Lleonart i Xavier Nogués. Auca del Aplec de Sant Medí. 

Barcelona, Ramon Riera, 1899

A partir d’aquest moment els il·lustradors més famosos van intervenir en l’elaboració d’auques humorístiques des del seu propi estil de dibuix. En Feliu Elias (Apa), per exemple, signà l’Auca de las festes de la Mercè – 1904 amb el seu estil tan personal i que acabarà desenvolupant a les revistes Papitu i Ibèria.

L’Auca de la Vida Alegre Barcelonina. 
Barcelona, Revista Papitu, novembre 1911

La revista Papitu el 1911 publicà una de les auques més polèmiques, L’Auca de la Vida Alegre Barcelonina, que es publicità com dedicada a les senyoretes de la vida alegre (...) i que serà una mostra del enginy, poesia y verdura que regna en aquesta santa casa. L’autor d’aquesta auca ens ha restat anònim perquè malgrat que deduïm que es tracta d’un dels magnífics il·lustradors que tenia la seva estètica propera a la cultura popular ens impedeix poder-lo identificar. Sarcàsticament la revista, passats uns números i per fer-hi tabola, comentava que ha arribat fins a nosaltres, el rumor de que la Teresina y la Carmeta, feien dentetes a la seva inseparable amiga, l’Angeleta carnicera, ja que ella no ha sortit en l’auca del Papitu. Uns números més tard comentaven que de resultes del auca que va sortir fa uns dies, l’Adelina, ens vol assesinar.

Ismael Smith. Auca d’en Lluís Garriga. (1913) (Dibuix conservat al MNAC)

Dintre aquest apartat dels artistes no hem de descartar tota una sèrie d’auques realitzades per artistes que no es van publicar mai però que per voluntat pròpia o per encàrrec realitzaren. De fet a Catalunya hi ha una certa tradició de demanar a algú proper que tingui més o menys traça amb el dibuix i algú altre fent rodolins se’ls encarregui una auca per a celebrar algun esdeveniment, aniversari, noces, els anys d’una empresa o qualsevol tipus de commemoració. Per això conservem tant en l’àmbit privat com en col·leccions públiques algunes d’aquestes auques com són les d’Ismael Smith dedicada al mecenes LluísGarriga (1913) o de Joaquim Renart titulada Auca d’un jove i constant hostaler, que un negoci explota en el 9 Permanyer i dels sis jutges constants concurrents que un cop l’any fallan amb totes les dents (Barcelona, octubre 1933 conservada a l’Arxiu Històric de Barcelona a la col·lecció de dibuixos d’Apel·les Mestres).

Ramon Casas. L’auca del senyor Esteve. Barcelona, (1917)

L’auca més popular de principis del s. XX fou precisament la novel·la i posteriorment obra teatral de L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol i que el seu amic Ramon Casas traspassà a auca real publicada vers els 1917, que es realitzà l’estrena teatral. Les il·lustracions en aquest cas han estat concebudes de manera grotesca –com s’escau a l’obra- amb una petita barreja entre la tradició xilogràfica de les auques i la tradició de les rajoles catalanes anomenades d’oficis tal com ja va fer amb la col·lecció de 25 rajoles per als subscriptors de Pèl & Ploma anomenada Els adelantos del segle XX.

Martí Bas. El saber no ocupa lugar. 
Barcelona, Academia Cots, 1933

Els anys 30 foren molt fructífers per la relació entre artistes i auques tant en l’àmbit publicitari com polític. Diversos artistes realitzaren les seves obres primer en el món publicitari que hi veié un mitjà popular per a divulgar els seus productes com és el cas de Martí Bas que el 1933 anunciava el mètode per aprendre idiomes anomenat Fonobilingüe Cots amb el nom d’El saber no ocupa lugar que curiosament la signà i datà erròniament amb els números romans XXIII quan en realitat havia de ser 33 com ha demostrat Santi Barjau.

Grau Sala.  Aquí es veurà com el LOT ha dominat el món tot.
Barcelona, (1935)

Una de les auques més interessant i que aprofita els recursos tècnics i estètics de la bicromia és la que realitzà Grau Sala per a l’empresa de llanternes Lot, marca que després es convertí en un nom genèric. L’artista aprofita la llum que desprenen les lot per a grear a cada vinyeta un món de contrastos que distribuïdes per tot el full creen un efecte estètic d’allò més expressiu i impactant.

Junceda. Las travesuras de “Rosa”. Barcelona, 1934

Malgrat aquests artistes de primer nivell hi destaca amb un nom propi el dibuixant Junceda, il·lustrador experimentat amb el dibuix i els recursos en tota sèrie de publicacions. És per això que les seves auques tingueren una gran repercussió i fama com la de Montserrat (1923), potser la més coneguda de totes, i les que realitzà per als tints Atlántico i Home-Dye. Utilitzant també la bicromia és capaç de crear uns ambients molt reeixits en cadascuna de les tres històries que crea i que es titulen Las travesuras de “Rosa”, La Boda de “Concha” i Las peripècies de “Soledad” publicades el 1934.

Josep Obiols. Auca del noi català, antifeixista i humà. 

Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya 1938

La Guerra Civil fou un dels moments més dinàmics sobretot gràcies a la tasca de divulgació d’aquesta tipologia del Comissariat de Propaganda de la Generalitat dirigida per Jaume Miravitlles. En el projecte de realitzar auques de propaganda política hi col·laboraren artistes de primer ordre com foren Josep Obiols, Opisso, Junceda, Anton Roca o Castanys. Una de les característiques és que llevat de la que va dibuixar Anton Roca –De la taberna dels “don” i dels “senyors” a la taberna dels “camarades” la resta s’editaren sense signar. I només en el cas de Josep Obiols es publicà en forma de llibre dintre de la col·lecció infantil del Comissariat. 

Auca del petit burgès que sembla molt i no és res. 

Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya 1937

El Comissariat de Propaganda publicà un gran nombre d’auques que intentaven enaltir els valors cívics i miliars del bàndol republicà amb títols tan eloqüents com Auca de Queipo de Llano, Auca del moro feixista, Auca del treball a Catalunya, Auca de la lluita i el milicià, Auca del noi català, antifeixista i humà, Auca del petit burgès que sembla molt i no és res, Aleluyas de la defensa de Madrid, De com en Gep i la Rossa prengueren tranquil·lament cafè i copa a Saragossa, Auca moguda i ben vista de la vida de Joan Coba prototipus d’arribista... Per una altra part algunes revistes de l’època, com l’Esquella de la Torratxa també utilitzà aquest gènere per satiritzar l’enemic com l’Auca de la rereguarda (1937) amb lletra i dibuixos de Kalders (Pere Calders).

Pablo Picasso. Sueño y mentira de Franco. Aiguafort i aiguatinta, 8 de gener de 1937 (Barcelona, Museu Picasso)

Un cas a part és el de Pablo Picasso que en l’època en què pintà el Gernika (1937) prengué la iniciativa de fer el tiratge d’un gravat a l’aiguafort i aiguatinta titulat Sueño y mentirà de Franco en la que d’una manera grotesca representava al militar feixista i la destrucció produïda pel seu cop d’Estat degenerat en Guerra Civil espanyola. En el moment de fer els dos gravats pren l’estètica de l’auca per a donar-li més força a una història sense paraules i d’impacte visual.

Muntañola. Heus aquí la història breu de que amb gran solemnitat tindrà lloc, 

ajudant Déu, en el nostre Montserrat (1947)

La postguerra fou molt dura per a una forma de cultura popular més o menys humorística i alguna en podem trobar com de feta per l'Opisso per a l'Arca de Noé (1942), en castellà. Malgrat aquestes circumstàncies a mitjans del s. XX el gènere reviscolà i hi participaren els artistes que es dedicaven a la il·lustració que tenien més renom en el moment com Muntañola, Opisso, Cornet, Castanys... a més d’un bon nombre de publicacions amb autors més irregulars o fins i tot amateurs.  És significativa, pel que suposa també de recuperació del català com a idioma publicable després d’una etapa de prohibicions, l’auca d’Heus aquí la història breu de que amb gran solemnitat tindrà lloc, ajudant Déu, en el nostre Montserrat que Muntañola realitzà per als actes d’entronització de la marededéu de Montserrat.

Josep Maria Espinàs i Cesc. Auca amb la història del Gas explicada pas a pas

Passada aquesta època dels anys 40 i 50 de cert reviscolament d’aquesta tipologia d’imprès popular una nova generació d’il·lustradors es sumà a la seva realització amb exemples com Pilarín Bayés o Cesc però d’una manera més moderada, ja que el món dels tebeos i la seva estètica entrava amb franca competència d’aquests grans fulls que foren les auques.

Fages de Climent i Salvador Dalí. El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí. 

Figueres, Arts Grafiques Trayter, 1961

Un altre cas concret fou la participació de Salvador Dalí que col·laborà una segona vegada amb Fages de Climent -després de gairebé quaranta anys des del poemari Les bruixes de Llers (1924)- amb l’auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí publicada a Figueres el 1961 en la que s’intentava explicar la vida i estètica dalinians amb unes il·lustracions  que reforcen el contingut del text. Els anys 70 ens consta una auca realitzada per en Jordi Curós però la dinàmica de publicació va en clara davallada.

Francesc Artigau. Auca de l’Escola Garbí. 50 anys de memòria. Barcelona, 2015

La darrera de la qual en tenim constància és l’Auca de l’Escola Garbí editada per a commemorar els seus 50 anys. Els rodolins els realitzaren els alumnes a partir d’un guió dels esdeveniments més importants de la trajectòria de l’escola i l’artista Francesc Artigau fou l’encarregat de fer-ne les il·lustracions seguint el seu característic estil i amb una àmplia gamma cromàtica que la fa molt efectista. Aquesta auca fou editada el 2015 com a litografia amb un tiratge de dos-cents exemplars.

No hi ha dubte que aquest apunt és només una petita síntesi d’un inventari més exhaustiu que s’hauria de realitzar sobre les autories d’una tipologia d’imprès on l’anonimat és el gran protagonista.

La Setmana Santa arrenglerada (1798), un joc devocional d’infants

Aprofitant el pas de la Setmana Santa deixem momentàniament la sèrie de dibuixants heterodoxes per entrar en temes d’ortodòxia popular. En aquest cas les xilografies populars també tenen aquest regust de naïf, kitsch i d’art bàrbar i atemporal que tant ens plau. Com bé diu l’Albert Martí, el gravat popular funciona al marge d’encotillaments estilístics i resta aliè a tot desig d’originalitat, i allarga la seva cronologia més enllà de qualsevol estil, a través de la còpia i el reaprofitament de matrius gràfiques, alguns cops amb segles de diferència.

Confraria dels Tintorers amb el misteri de la Vera-creu, els Fadrins sastres amb el Sant Sopar, 

els Hortolans amb l'Oració de l'Hort de Getsemaní, els de l'Agrupació amb el misteri del prendiment de Jesús

A diferència del que hom pot pensar poques impremtes es dedicaven al gravat popular –malgrat que totes en tenien- i a aquest tipus d’impresos devocionals i/o efímers com foren els goigs, ventalls, romanços de sang i fetge i d’amor, estampes, auques, jocs de taula... Els boixos que servien de matrius per a aquests impresos passaven d’impremta a impremta i de generació en generació com és el cas de la Impremta Carreras de Girona, la Guasp a Mallorca o els Estivill, Jolis-Pla... a Barcelona.

Rengle amb el professor i els alumnes (s. XIX) amb estampació al bac

Un dels entreteniments infantils que tenien els nostres avantpassats eren els anomenats soldats de rengle. Incloïen tota una sèrie de temàtiques diverses més enllà de les marcials que li dona nom.  Ja fa un cert temps que vam dedicar una entrada a aquest entreteniment en la versió devocional amb la processó de labeatificació de Josep Oriol. Malgrat alguns precedents àulics del s. XVI aquest tipus d’impresos començaren a imprimir-se a finals del s. XVIII i la seva pràctica arribà als nostres dies amb els retallables fins que els soldadets de plàstic i posteriorment els videojocs els substituïren. En certa manera podríem parlar d’un precinema perquè en muntar els rengles i enroscar-los els nens els feien rodar, passant una i una altra vegada la processó com a entreteniment catequètic.

Visita que hicieron nuestros adorados reyes el Señor de Barcelona en la tarde de Jueves Santo / Don Fernando 7º y la virtuosa Doña Josefa Amalia en el año 1828 a los Santos Monumentos de la Ciudad. Estampació al bac.

Els grans esdeveniments ciutadans, entrades reials i processons, que és convertien en autèntiques festes efímeres protagonitzaren aquests impresos. Per exemple se’n va fer un tiratge per a commemorar la visita de Ferran VII a la ciutat el 1827 o per a la visita durant la Setmana Santa de 1828 amb xilografies per estampar al bac. Era una versió popular de les edicions més solemnes –les famoses màscares reials- que s’imprimiren de maneres més luxoses amb gravats calcogràfics o litogràfics. Hem de ser conscients que els entreteniments populars de temps antics no sovintejaven i menys els de caràcter públic. Això explica que aquests actes fossin esperats i la participació popular fos massiva perquè no hi havia gaires alternatives lúdiques.

Els devosts francesos amb el misteri de l'assotament de Jesús, els mestres sastres amb la Coronació d'´Espines, 

els forners amb el misteri de l'Ecce Homoi el gremi de velluters amb el misteri de Jesús carregant la Creu.

Els impresos de processó, a diferència dels fets expressament per les visites reials, eren més de repertori que d’intentar reproduir fidelment el que havia passat, ja que s’aprofitaven les fustes i s’hi veuen clarament diferències d’alçada i proporcions entre els diversos personatges. Malgrat això hem de tenir-los iconogràficament en compte perquè sí que hi ha una relació tipològica com succeeix amb el pas dedicat a la Santa Espina, l’únic cas que ha sobreviscut al pas del temps i sobretot a la Guerra civil espanyola i el posterior del 1816 obra de Damià Campeny.

Fulls de rengle per retallar i muntar de la Impremta Estivill

Per això les cícliques processons religioses –Setmana Santa i Corpus- també es convertiren en un esdeveniment molt popular en les que hi participava de manera activa una gran quantitat de persones a través dels gremis i confraries o com a espectadors. Per aquesta raó les impremtes van fer aquesta versió de soldats de rengle amb els diversos passos de processó. A la nostra col·lecció en conservem dos exemplars enroscats que han sobreviscut muntats i dos fulls per retallar i muntar.

Diferències de proporcions dels personatges

En el cas dels rengles de Setmana Santa, com que s’imprimien en fulls independents permetia poder aprofitar les diverses fustes per a les diverses parts de la processó. Només les xilografies corresponents als diversos passos o misteris de Setmana Santa, el concurso de gente inicial, els manaies, el qui porten cucurulla i la tropa final eren úniques, ja que la resta (justícies, andadors, trompeters, arregladors, música fúnebre, participants amb ciris, majorals o persones amb vestes) es van repartint al llarg d’aquests impresos. Aquests reaprofitaments fa que hi hagi diferències de llargària i fins i tot de proporcions entre les figures que en ser una obra de tipus populars no representava problema estètic important.

Xilografies anterior i posterior i fotografia del pas del Sant Enterrament (1816) obra de Damià Campeny per a la Confraria de l’Arcàngel Sant Miquel dels Revenedors conservada a l’església del Pi.

Els exemplars que tenim s’imprimiren a la impremta d’Estivill malgrat que només els fulls sense retallar en portin la referència ja que, la utilització de les mateixes fustes i el mateix tipus de paper ens marca una mateixa època (finals s. XVIII-principis s. XIX). Les fustes encara foren utilitzades temps més tard com ho demostra l’exemplar de la processó de Diumenge de Rams reproduït per Joan Amades en el seu Costumari català que caldria datar-lo cap al 1840. Malgrat això, a partir del 1816 es va canviar el gravat de l’escena del Sant Enterrament potser perquè la Confraria dels Revenedors va substituir la dels fadrins forners en aquest misteri i van encarregar un nou pas a Damià Campeny i que afortunadament conservem. 

Confraria del Sant Crist de l’Aflicció, organitzadora de la processó

Per un tema d’espai comentarem només l’exemplar més llarg de la col·lecció –i deixarem per una altra ocasió el rotllo de la de Dimarts Sant- i més interessant per la informació que aporta, que és el de Divendres Sant. Fou organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció, fundada el 1727, que tenia la seva seu a l’església de Santa Marta que serví d’hospital per a peregrins fins que el 1823 es traslladà a l’església de Santa Magdalena del monestir de les Religioses Agustines calçades. A mitjans del s. XIX encara estava activa però no sabem què va passar amb aquesta confraria més endavant.

Vídeo amb la visió de tot el rotllo i música de processó de l'època cedida gentilment per Espremulls Cobla Antiga

La peça que analitzem fou distribuïda per la llibreria d’Antoni Sastres de la Baixada de la presó –actual carrer de la Llibreteria-, que tenim documentada entre 1791 i 1806  per la qual cosa podríem datar aquesta processó a tombant dels s. XVIII i XIX, vers el 1798. La llargada és de 12,39 m. i 8 cm. d’alçada i està composta per 24 trams (49 x 8 cm.). Aquestes dimensions ens permet deduir que el paper original s’imprimí horitzontalment –a diferència dels fulls encara per retallar que conservem i que són verticals- amb 4 trams per full que havien de tenir una mida de 49 x 32 cm. el que ens porta a calcular que per a imprimir tota la processó es necessitarien 6 fulls per fer tot el rotlle. És curiós constatar que els diversos trams per a enganxar tenen com a referència els números entre el 21 i 44.

Pas de la Santa Espina i xilografia amb la seva representació. Hem de tenir en compte que els guarniments anaven variant al pas del temps ja que es deterioraven molt. Per això els ciris i els fanals són diferents i els domassos també presenten algunes diferències. Malgrat tot l’estructura i la imatge són tipològicament igual.

Saber la llargada del rengle també ens és d’utilitat per a interpretar la inscripció inicial del rotlle que malauradament pateix pèrdua de paper i de text. de manera significativa. Si el rengle mesura 49 cm. del primer en tenim només 36 cm. per la qual cosa ens en falten 13 cm.. És a dir, de 21 cm. per línia que havia de tenir el text originàriament ara només en conservem 8 cm.. Aquesta manca important de text ens perjudica enormement perquè hi ha dades que hi devien constar i que serien de gran importància tant per primfilar amb les cronologies com per a aconseguir informacions de les quals ara no en tenim i que ens falten per a comprendre com funcionaven. Segur que el peu d’impremta havia de dir: Véndese en la libreria de Antonio Sastres, Baxada de la Cárcel com en altres impresos que tenien a la venda i segurament també hi devia constar que havia estat imprès a la impremta dels Estivill. Això ho deduïm perquè els fulls que tenim estan fets amb la mateixa fusta i perquè els Estivill havien imprès altres vegades per a la Llibreria d’Antoni Sastres que venia llibres també d’altres impremtes i fins i tot llibres d’importació de Roma.

Rotllo inicial amb la inscripció i altres inicis d'altres rotlles 

on podem observar diferències de situació de gravats

La informació que ens proporciona el rotlle, però, ja és prou important ja que diu: (... Cofradia del Cristo) de la Aflicción, fundada en la Iglesia y Hospital de / (Santa) Marta de la misma Ciudad, que con su penitente com- / (...) en los mas Fuertes afectos de devoción y ternura en / (...) multitud de Expectadores, ya Barceloneses, ya Foras- / (teros)(...)os, de muchos de los Reynos de España, y aun del de (...). Lo mas particular, que anualment se experimenta en /  (...)s, que sin embargo, del universo concurso, que ataen / (...) a de forasteros, jamás se ha oido decir, que haya tur- / (...) del tiempo, riña, ni quimera alguna, entre tantos Con- / (...) adores; antes bien, todos los Nacionales, por su na- / (...) extrangeros, por el exemplo que estos ofrecen, y / (...) devocion y modestia, que caracteriza las funcio- / (...) dos se contienen dentro los justos limites, que la / (...) el amor al próximo les prescriben. Esto es, lo / (...) Santa Procesion; y lo que falta, podra com- / (...) –on que se ligue con que se ha procurado imi- / (... p)osible.

ANTONIO SASTRES, Baxada a la Carcel

El Gremi dels tintorers de seda amb el misteri del despullament de Jesús, el Gremi dels mestres sabaters -maestros sepateros- quan el claven a la Creu, els de l'Agregació núm. 72 (?) amb el Sant Crist crucificat i els ferrers amb el misteri del Devallament

Dels exemplars que hem pogut consultar aquest sembla ser el més antic i ens omple de dubtes pel problema de la inscripció. De la lectura parcial del text podem entendre que aquesta processó era organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció malgrat que tradicionalment hom a atribuït a l’organització de la Processó de Divendres Sants a la Confraria de la Soledat o la de la Puríssima Sang, malgrat que aquesta darrera podria haver organitzat la de Dijous Sant com marca un exemplar de l’Arxiu Joan Amades. Aquest ball de confraries organitzadores devia ser degut al fet que en diverses èpoques i moments i cadascuna es devia ocupar de l’organització en els diversos dies de la Setmana Santa i a causes que desconeixem i que no hem pogut aprofundir.

Caricatura anticarlina publicada a El Loro (Barcelona 8 d'abril de 1880)

Això ens mostra que seria interessant poder aprofundir en l’estudi dels mecanismes de funcionament de la Setmana Santa com a fenomen devocional que s’iniciaria el s. XVII i arribaria fins als nostres dies més enllà del que Joan Amades apunta. Aquesta història ha tingut els seus alts i baixos i canvis de funcionament tant per la laïcització de la societat des del s. XIX –i que observem amb les múltiples caricatures que se’n van fer- fins a l’intent de l’Església barcelonina de suprimir-les i la seva posterior restauració a partir de la voluntat sobretot de confraries d’origen forà fruit de les grans migracions dels anys 60 i 70 del s. XX que han tornat a revifar la celebració pública de la Setmana Santa.

El gremi dels taberners amb el misteri de la Pietat, els fadrins forners el Sant Enterrament,  

els fusters amb el misteri del Primer Dolor, el gremi dels velers amb el misteri de la Santa Espina 

i els de l'agrupació de paper pintat el misteri del Sant Sepulcre

Sigui com sigui que hagin sobreviscut exemplars d’aquests jocs devocionals d’infants gairebé és un miracle ja que servien pel que servien i en mans de les criatures aquestes joguines no havien de durar gaire. Potser l’elaboració d’un corpus d’aquests rotllos ens podria aportar llum entorn de l’organització de les processons de Setmana Santa a Barcelona. Podríem observar les variacions i els lleus canvis que any a any devien de produir per la lògica del pas del temps i dels canvis de les confraries. És un material que hem vist que es produïa a Barcelona però no l’hem pogut observar en cap altra ciutat per la qual cosa hem de considerar que són unes peces pròpies de la devoció barcelonina.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, JOAN. Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Ed. Salvat, 1951  Vol II

AMADES, JOAN - COLOMINAS, J. Els soldats i altres papers de rengles. Imatgeria popular catalana. Barcelona, Editorial Orbis, 1936. 2 volums

BASSAS, RAMON. "La Passió del carrer. Les processons de Setmana Santa a Catalunya" a Catalunya Cristiana. Barcelona,  23 març 2016

COMELLAS I CUADERN, TERESA Mª. “La Setmana Santa a Barcelona: els cultes i les costums” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 63-83

COMELLAS I CUADERN, TERESA MARIA. Les confraries barcelonines, ahir i avui. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2007

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERDI. “Aproximació a la participació de les confraries gremials en les processons religioses i civils barcelonines durant els segles XVII-XVIII” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 128-137

Ejercicios que todos los domingos del año se han de hacer en la Congregación del Santisimo Cristo en la Afliccion, en la iglesia de santa María Magdalena de religiosas agustinas de Barcelona. Barcelona, Juan y Jaime Gaspar hermanos, 1835 (Advertencia)

MARTÍ, ALBERT. “La comunicació per la imatge impresa” a Art de Catalunya. Art i etnologia. Barcelona, Edicions L’Isard, 1999. Vol. 13 p. 183