Les exèquies del General Mariano Álvarez de Castro (1816), els túmuls a l’heroi de la Girona immortal

Retrat eqüestre d’Álvarez de Castro gravat per Domènec Estruch (1819)

Ara que s’ha parlat del trasllat de les despulles del dictador Franco i el simbolisme que això ha representat és bo donar una ullada a un altre trasllat mortuori de fa més de dos-cents anys. Ens referim al trasllat per Catalunya del cos de Mariano Álvarez de Castro per a intentar enterrar-lo definitivament a la Girona que va defensar aferrissadament el 1809.

Text de la placa de la cel·la presó de Figueres on morí Álvarez de Castro

No hi ha cap mena de dubte que la Guerra del Francès vertebrà el que avui podem anomenar el nacionalisme espanyol, més enllà de la monarquia, i que a això hi contribuí l’exaltació dels mites de la guerra. Un dels mites sense cap mena de dubte fou el de Mariano Álvarez de Castro (Granada, 1749- Figueres 1810) que es negà a lliurar Girona en un darrer setge malgrat la depauperada situació de la població i dels militars. Degut a una malaltia que l’impedí dirigir la darrera defensa de la ciutat un altre militar la lliurà als francesos i els oficials foren fets presoners. A l’heroi de Girona l’acompanyà el seu ajudant de camp, el capità d’infanteria Francesc Satué, fins que després d’un periple morí a la presó de Figueres on s’hi instal·là una placa i es conservà la cel·la com a un lloc d’homenatge.

Inscripcions del sepulcre provisional del General Álvarez de Castro a Sant Fèlix de Girona a la Relación de lo que Gerona agradecida a su dignisimo (...) Don Mariano Alvarez hizo en el transito de sus apreciables restos... Girona (1816)

Ja les Corts de Cadis, en el seu decret CXIV del 7 de gener de 1812 exaltaren la figura de l’heroi dient que las Córtes generales y extraordinarias, constituidas en la imperiosa necesidad de eternitzar por su parte la inmortal defensa de Gerona, gloriosa para siempre por el heroico valor y magnànima constància con que su bizarro governador D. Mariano Álvarez, su esforzada guarnicion y fidelisimo vecindario la sostuvieron en el año de 1809 contra las numerosas huestes del usurpador Napoleon por espacio de siete meses de asedio, de hambre y de toda classe de horrores; y debiendo dar al citado Álvarez y á tantos héroes animados por su exemplo el justo tributo de gratitud de la Nacion, á quien las Cortes representan, decretan: posar una làpida honorant-lo amb lletres d’or a la sala de sessions y la construcció d’un monument, quan es pugui, a la plaça principal de Girona.

Escapularis per a resistents a la invasió napoleònica impresos clandestinament 

a la impremta d'Anotni Brusi i publicats per Raimundo Ferrer a Barcelona cautiva... Barcelona, 1815

Així doncs, l’intent de fer li un homenatge fou una de les constants del s. XIX però que no acabà de concretar-se en res definitiu, mantenint sempre una sensació de provisionalitat important. Aquest homenatge tingué el suport d’una monarquia que havia tornat a l’absolutisme després d'anorrear tota la tasca legislativa de La Pepa i que necessitava el suport d’herois que no estiguessin vinculats amb idees liberals ja que es convertiren en el seu malson. 

FRANCESC SATUÉ. Manifiesto de quanto sucedió al (...) D. Mariano Alvareez de Castro (...) Barcelona, 1816

Gràcies al seu ajudant de camp, el capità Francesc Satué, tenim una descripció dels seus darrers dies en el seu Manifiesto de quanto sucedió al excelentisimo señor Teniente General D. Mariano Álvarez de Castro... (Barcelona, Oficina de Garriga y Aguasvivas, 1816) convertint-se en l’hagiògraf laic de l’heroi. El mateix Francesc Satué fou qui anà recordant a tothom la necessitat de fer un homenatge públic a Álvarez de Castro i pressionar perquè es pogués portar a terme com així succeí.

Finalment el 1816 es programà el periple que havien de fer les despulles de l’heroi des de la Capella de Sant Ferran de Figueres el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar de Barcelona el 26 d’octubre per acabar de portar-lo a la catedral de Girona. Finalment les despulles es portarien a la capella de Sant Narcís de Sant Fèlix de Girona, on en Francesc Satué havia dit que el general Álvarez de Castro havia volgut reposar per sempre. Aquest trasllat es va realitzar de manera protocol·lària, passant poble per poble amb els seus rendiments d’honors pertinents, i amb dos punts destacats per les seves cerimònies com hem vist: Barcelona i Girona, on Álvarez de Castro havia estat cap militar.

Comparativa dels dos túmuls, de Barcelona i Girona, dedicats a Álvarez de Castro

Aquest periple, perfectament estudiat per Laura Corrales, va comportar la construcció de dos túmuls funeraris en honor a les despulles del general per tal de celebrar les seves exèquies corpore insepulto a diferència del que s’acostumava a realitzar amb les exèquies reials que es feien només amb una urna simbòlica. Són interessants aquestes exèquies i els seus corresponents túmuls funeraris perquè estan marcats per una transició d’una cerimònia pròpia de l’Antic Règim a una cerimònia que va perdent la fastuositat de l’antiguitat per anar desapareixent amb la consolidació futura de l’Estat liberal.

Túmul del Duc de Láncaster (1802)

Hem de tenir en compte que les exèquies no només estaven reservades a l’estament reial sinó que també a grans dignitats eclesiàstiques com els casos del Mestre General dels dominics Tomàs Ripoll (1746) i el també dominici Tomàs de Boixadors (17881) o nobiliàries com els casos del comte de Perelada (1756) del duc de Láncaster (1802).  En aquests casos ens han arribat les seves relacions i sermons fúnebres amb els seus corresponents gravats però no oblidem que se’n feren molts més perquè eren els dos estaments fonamentals que garantien la perpetuïtat de l’Antic Règim.

Exèquies en honor a les víctimes de la Guerra

Malgrat això, a partir de la Guerra del Francès alguna cosa començà a canviar. La propaganda oficial d’exaltació del nacionalisme espanyol, una vegada passat el conflicte bèl·lic, començà a realitzar, amb no certs entrebancs, els homenatges, exèquies i aixecament de monuments als herois de la guerra. Aquest és el cas, per exemple, del dedicat als vuit herois de Barcelona y que recollí la Relación de las pomposas exequias que la Ciudad de Barcelona consagró... a la memòria de las ocho víctimes sacificadas en dicha Ciudad por el Gobierno intruso en los dies 6 y 27 de junio de 1809 impresa per Joan Ignasi Jordi el 1815. A partir d’aquest moment aquestes exèquies oficials no només es realitzaren en honor als estaments oficials sinó que també van incloure al que en llenguatge revolucionari podríem dir el Tercer Estat. Aquest és un canvi que ens pot explicar el final d’aquestes cerimònies i la construcció dels seus corresponents túmuls amb l’adveniment definitiu de l’Estat liberal a partir de 1833 amb la mort de Ferran VII tal com vam veure en un apunt anterior.

Túmul de Carles III (1789)

Aquest canvi conceptual també afectà en l'àmbit estètic que ja es va anar gestant a finals del s. XVIII quan s’abandonaren les formes més abarrocades per a adoptar unes línies més classicistes. Aquest canvi estètic en els túmuls s’inicia a Catalunya amb el dedicat a Carles III el 1789 i ja no serà abandonat en tota la resta que es varen realitzar, i en això els dedicats a Mariano Álvarez de Castro tant a Barcelona com Girona no en són unes excepcions.

Targeta d’invitació a les exèquies de Santa Maria del Mar (1816)

Els actes s’havien de celebrar amb total esplendor i per això com ve explica Francesc Satué s’imprimí por medio de la lamina Militar al·legòrica, que se havia dispuesto para servir de targeta: y en efecto se distribuyeron mil setecientas á los conbidados de las principales clases, y á los Prires, Consules, y Prohombres de los Colegios, y Gremios de esta Ciudad. Aquesta invitació, adreçada a la “flor i nata” de la ciutat garantia una magnificència adequada en honor a l’heroi de Girona. El gravat de la invitació fou realitzat per Domènech Estruc a partir d’un disseny realitzat per Francesc Satué que va dibuixar el Tinent Miquel Geli, també ajudant d'Álvarez de Castro. És curiós constatar que el valencià Domènec Estruch fou l’encarregat, segurament per intersecció de Francesc Satué, tots els gravats relacionats amb els actes en honor d’Àlvarez de Castro, fins i tot el retrat eqüestre que el 1819 li encarregà el mateix ajudant de camp que ho organitzà tot. En el cas del retrat eqüestre és interessant que fos realitzat pel tinent Miquel Geli, que com a ajudant el va conèixer personalment per la qual cosa li podia fer un retrat real.

El gravat fou publicat al llibre de Francesc Satué Relacion de la pompa funebre (...) se ha efectuado en esta capital a los restos del Excmo. Señor Don Mariano Alvarez de Castro (...) a Barcelona a l'oficina de Garriga y Aguasvivas l'any 1816 conjuntament amb l'esmentada invitació per als prohomos de la ciutat. Laura Corrales ens dona la notícia que tant el gravat del túmul com aquesta relació es van vendre a Madrid durant un temps per separats.

Túmul d’Álvarez de Castro de Santa Maria del Mar (1816)

Aquest túmul no es quedava endarrere amb la magnificència i enmig d’una església de Santa Maria del Mar totalment endolada s’aixecà l’estructura amb una base que representava les muralles de Girona, amb unes torres a cada cantonada, i amb una de les cares amb un esvoranc on s’hi situà un lleó davant d’un mirall trencat que el reflecteix diverses vegades però amb el lema de Siempre el mismo. És curiós constatar com aquesta idea de la base amb l’esvoranc serà reaprofitada per al monument que el 1837 Salvador Carrera va dissenyar per a la catedral de Barcelona per a les víctimes del setge de Bilbao de la primera carlinada. 

Túmul d’Álvarez de Castro de la catedral de Girona (1816)

El túmul de Girona el coneixem també gràcies a la Relacion de lo que Gerona agradecida a su dignisimo gobernador que fue, Don Mariano Alvarez, hizo en el tránsito de sus apreciables Restos por ella (...) publicat a la impremta de Vicenç Oliva el 1816. Això ens ajuda a veure que els dos túmuls segueixen una estètica neoclassicitzant força semblant amb un obelisc culminant el monument. En el cas del de Girona, obra de Josep Barnoya Viñals, sembla que el túmul fou la seva darrera obra coneguda i Gabriel Martín i Francesc Miralpeix en la seva fantàstica monografia dedicada a aquest escultor consideren que és el seu testament artístic pel que implica de l’inici d’un classicisme que s’allunya de la tradició familiar i de les seves pròpies obres. A més ens comenten que aquest túmul es va continuar utilitzant els anys següents per celebrar l’aniversari de les exèquies d’Álvarez de Castro i per al festeig religiós que es duia a terme cada 5 de novembre per honorar les víctimes del setge. 

Túmul funerari dedicat a Luis de Lacy a Barcelona (1820)

Aquesta propaganda política entorn dels herois de la Guerra del Francès intentava consolidar la figura d'un monarca que havia estat molt desitjat i que es començava a posar en entredit. El retorn a l'absolutisme que una intel·lectualitat il·lustrada ja no acceptava i que certs sectors liberals de l'exèrcit que havien lluitat en la guerra tampoc acceptaven feia que aquests sectors comencin a conspirar sediciosament contra Ferran VII. El cas més representatiu fou el del també heroi Luis Lacy que protagonitzà un pronunciament constitucional que fou avortat i que li suposà que fos assassinat al castell de Bellver de Mallorca, reconvertit en presó. En ple Trienni Liberal, i en certa manera per a contrarestar la propaganda funerària que hem vist avui es feren també unes exèquies d'Estat, en aquest cas liberal, amb un dels túmuls més neoclàssics de tipologia de templet a aquest altre heroi assassinat per l'absolutisme. Però això ja són unes altres exèquies que ja veurem en una altra ocasió, potser l'any que ve que en farà 200 anys...

BIBLIOGRAFIA

CORRALES BURJALÉS, LAURA. “Les exèquies a Alvarez de Castro:túmuls, estampes i epitafis en honor del governador militar” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona, Institut d’Estudis Gironins Vol. 51, 2010. pàgs. 189-210 

DOMÈNECH, ALBERT. L'Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats dels s. XVI al XIX. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009

DOMÈNECH, ALBERT. "Els Castrum doloris en els gravats i les relacions imprses de la Catalunya borbònica de l'Antic Règim (1700.1834). Una eina per a aprofundir en l'art efímer" a eHumanista IVITRA 14. University of California at Santa Barbara (EUA), 2018 pàgs. 2223-271

MARTIN, GABRIEL I MIRALPEIX, FRANCESC. Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el Llibre de comptes de totes las feynas que tinch ajustades (1773-1816). Girona, Diputació de Girona, 2017

VILALLONGA, BORJA. “Unes consideracions sobre les representacions nacionals dels setges” a Revista de Girona. Girona, Revista de Girona, 2008, nº 251. pàgs. 68-73

Ferran VII i els darres cenotafis reials (1819-1833), la fi d'una tradició mortuòria absolutista

Cenotafi dedicat a la reina Josefa Amèlia (1829)

Aprofitant la festivitat de Tots Sants, avui -com en anys anteriors- dedicarem un apunt al tema mortuori i la visió que en tingueren els nostres avantpassats. Com en apunts precedents també abordarem el tema de les commemoracions efímeres fúnebres i com se celebraven a casa nostra. Però en aquesta ocasió analitzarem sobretot els darrers cenotafis que hom aixecà a Barcelona, com un símptoma clar de la fi de l'Antic Règim i els seus costums. Per a fer aquesta anàlisi ens hem de situar en el regnat de Ferran VII (1808-1833) i la mort de dues (Isabel de Braganza i Maria Josepa Amàlia de Saxònia) de les quatre esposes successives que moriren abans que ell.

TORNER, MIQUEL. Cadafal dedicat a l'Assumpció de la Mare de Déu per a l'església del Pi de Barcelona de mitjans del s. XIX

És ben sabut que Ferran VII fou el darrer rei absolutista d'Espanya, malgrat que el 1812 -en un dels episodis més convulsos del seu regnat- s'aprovà una constitució liberal com La Pepa de Cadis que ell mateix s'encarregà d'anular dos anys després que s'hagués aprovat. És per això que després de les dedicades a Ferran VII, el costum de fer exèquies a les principals persones de la família reial i a algunes altres dignitats es va mantenir, però no amb la magnificiència antiga, ni amb l'aixecament de cenotafis, que després dels de Ferran van desaparèixer per sempre més. En primera instància perquè la seva filla Isabel II va haver de marxar a l'exili després de la Revolució de 1868 i la seva mare -i esposa de Ferran VII- també havia sortit cap a l'exili uns anys abans (1840). D'aquesta manera, cap de les dues morts -cadascuna en el seu moment- no va comptar amb dols aparatosos, ni tant sols per part de les autoritats i classes dirigients civils i eclesiàstiques.

Les festes efímeres d'adulació dedicades a la família reial en circumstàncies com ara casaments, naixements o vingudes reials, també entraren en crisi a partir del regnat d'Isabel II (1833-1868), ja que la sagnia econòmica que patia el país arran de les guerres carlines impedí la celebració d'aquestes antigues festes, que tant de renom havien donat a la ciutat de Barcelona tal com ja hem vist. De fet, un ban municipal de Barcelona (1840) arran de la vinguda d'Isabel II, ja advertia als ciutadans -i de retruc a la reina- que les coses havien canviat rere siete años de luto, de depredacion y de incendios; las familias mas ricas de la ciudad con sus propiedades presas ó devastadas, la industria luchando á brazo partido contra porfiados enemigos, (...). La Regia comitiva al presentarse á nuestro vecindario no encontrará ahora á la ciudad de opulenta fama, que poblaba en otro tiempo los mares de flotas mercantiles. Quien esto espere huya de este país., allá á lo lejos, á donde el bullicio de otras atenciones no haya dejado oir todavia el rugido espantoso de la sangrienta guerra (...) que estan los pueblos demasiadamente afligidos por los sacrificios que han hecho en favor del Trono legítimo.

No és estrany doncs que entre els factors històrics, els econòmics i sobretot el ideològics -amb l'adveniment de l'Estat liberal- els actes commemoratius de la monarquia es deixessin de realitzar amb la magnificència acostumada en l'Antic Règim. 
És cert que hom continuà celebrant misses fúnebres i publicant-ne els sermons funeraris, però hom ja no estava per a grans dispendis en monuments efímers. El costum dels monuments efímers d'altra índole també s'abandonà per les mateixes raons que hem comentat i només en ocasions molt excepcionals hom aixecà arcs de triomfs, com fou la vinguda del General Prim després de les guerres d'Àfrica (1860), o monuments efímers com el dedicat als sacrificis i victòries liberals sobre els carlins (1837 o 1876).

Cenotafi del Gobernador General de Girona, Mariano Álvarez (1816) muntat per la ciutat de Girona

Així, doncs, els darrers monuments funeraris reials que es van erigir a Barcelona són els que corresponen al regnat de Ferran VII, dedicats primerament a la seves esposes i -curiosament- també a generals i herois de la Guerra del Francès, com el que en ple període del Trienni Liberal es va dedicar al General Lacy (1820) -fet assassinar amb traïdoria per Ferran VII- o el del Gobernador General de Girona, Mariano Álvarez (1816). Aquests darrers exemples continuaven el costum d'aixecar cenotafis no només a la família reial, sinó també a dignitats civils, com el Marquès de la Mina o eclesiàstiques com Tomàs Ripoll.

Cenotafi de Maria Isabel de Portugal (1819) muntat per l'Audiència de València per a l'església del Carme

Pel que fa a l'etapa de Ferran VII hem de saber que la seva primera esposa -Maria Antònia de Borbó-dues Sicílies- morí el 1806 quan el seu marit era encara Príncep d'Astúries, per la qual cosa només se li havia de dedicar uns funerals d'Estat, però normals, sense cenotafi, dels que no ens han arribat documents escrits, llevat del sermó que li fou dedicat a Sant Sebastià (País Basc). És per això que hem d'esperar a la mort de la segona esposa, Maria Isabel de Portugal -Maria Isabel Francisca de Braganza-, (1818) per trobar les primeres relacions mortuòries del període amb inclusió dels cenotafis corresponents. Malauradament, de la relació de les exèquies que es van fer a Barcelona només es va publicar la descripció del cenotafi -sense el gravat- i el sermó que predicà Fèlix Torres i Amat. En canvi, a València hom hi publicà, acompanyant el llibret de la relació de les exèquies, un magnífic gravat al burí de Tomàs Rocafort a partir del dibuix de Francesc Royo.

Cenotafi de Maria Josefa Amàlia (1829) muntat per l'Audiència Reial a Santa Maria del Mar

La tercera esposa, Maria Josepa Amàlia de Saxònia -que morí el 1829-, ja al final del regnat de Ferran VII, tingué més sort pel que fa a les exèquies a tot arreu d'Espanya. A Barcelona se'n celebraren diverses que entraren en competència entre elles, ja que unes estaven organitzades a la Mercè a compte de la Reial Junta de Comerç i les altres per la Reial Audiència a Santa Maria del Mar. Els dos llibrets que es publicaren per tal de fer-ne divulgació comptaren amb l'acompanyament de dues litografies, la primera anònima i la segona de Bonaventura Planella. És curiós constatar que la tècnica de la litografia ja s'imposava llavors com a tècnica de gravat prioritària per a aquest tipus de publicacions a Barcelona, on feia només uns anys havia esclatat una lluita gremial aferrissada entre els Brusi -que tenien el monopoli de la tècnica- i els altres impressors -sobretot Montfort- per arrabassar-los-la. Finalment els Brusi, pel fet de ser liberals, es quedaren sense el monopoli, però això ja és una altra història.

Màscara reial per la rebuda de Ferran VII a Barcelona (1827) editat per Montfort

El darrer cenotafi que comentem, fou destinat precisament a Ferran VII mateix quan morí, el 1833. La relació de les exèquies que ens ha pervingut compta amb una litografia del cenotafi, que es reprodueix acompanyant text i que fou dibuixat per M. Folch i litografiat per Montfort, segurament agraït al rei pel favor que li havia fet en suprimir el monopoli litogràfic vigent a Espanya. De fet, també s'havia encarregat de la reproducció litogràfica de les imatges de la festa que es va fer el 1827 quan Ferran VII i la reina Josefa Amàlia visitaren la ciutat de Barcelona. Llavors va estampar les imatges que representaven la màscara reial que se'ls dedicà. El llibret porta les exèquies que li van dedicar els confrares de Real, Ilustre y Venerable Congregación de los Hermanos de la Madre de Dios de la Esperanza y Salvación de las Almas de Barcelona. Aquesta confreria fou fundada pel mateix Ferran VII que era el Confrare Major i Protector perpetuo per ordre del 29 de novembre de 1830.

Xilografia de l'època amb els símbols cardenalicis, episcopals, papals i reials com a una autèntica vanitas recordant l'efímera vida, concepte molt barroc

Totes aquestes relacions mortuòries tenen el denominador comú que són publicacions molt allunyades de les magnificències barroques i rococó del s. XVIII i foren editades amb uns llibretons en octau i un paper de no gaire qualitat en general. Això ja ens mostra que els qui organitzaven aquestes commemoracions efímeres volien continuar publicant les seves memòries dels actes però no a qualsevol preu. Aquest element és clau per a entendre que de mica en mica aquest costum va anar desapareixent fins a convertir-se aquests actes amb unes més o menys magnífiques exèquies amb el seu sermó corresponent però sense la brillantor dels temps passats ja que s'iniciava l'entrada d'Espanya a l'Època Contemporània.

Vista general de la façana l'actual cementiri del Poble Nou a Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona (1842)

A nivell estètic és molt interessant veure com s'ha adoptat l'estètica neoclàssica en compte de la barroca o rococó del s. XVIII. Aquest canvi sense cap mena de dubte es deu a que aquesta moda s'introduí a través de les relacions mortuòries coetànies que havien de França i de Roma principalment i que adoptaven una estètica totalment neoclàssica. És interessant observar també com aquest neoclassicisme està incorporant per a temes mortuoris elements provinents no del classicisme històric sinó de cultes orientals com és el cas d'Egipte (obeliscs, piràmides...) i Mesopotàmia (símbol solar amb ales) talment com veurem que es fa al Nou Cementiri de Barcelona que es construïa en aquell moment amb unes formes purament neoclàssiques a les ordres d'Antonio Ginesi.

 

Cenotafi dedicat a Ferran VII (1833) per la Confraria de la Mare de Déu de l'Esperança

Si simplificant molt sempre s'ha dit que l'art neoclàssic és l'art de la burgesia i del liberalisme a diferència del rococó que és l'art de l'aristocràcia i de l'absolutisme aquests gravats ens mostren perfectament l'adopció de les noves fórmules estètiques de la darrera etapa d'una monarquia absolutista esgotada i que ja insinuava el pas definitiu vers un estat políticament liberal. Aquestes petites obres de propaganda reial són la llavor de la divulgació estètica de les noves formulacions artístiques que d'Europa es divulgaren per tot Espanya a inicis del s. XIX.

OBRES QUE RECULLEN LES EXÈQUIES I ELS SEUS CORRESPONENTS CENOTAFIS

Sucinta relacion de las honras fúnebres que a su augusta soberana Dª Maria Isabel Francisca de Braganza reina de España (...). Barcelona, Agustín Roca, 1819 (Sermó fúnebre de Félix Torres i Amat)

GINER Y SALELLES, JOSEF. Oracion fúnebre que en las exequias de la Reyna Nuestra Señora Doña Maria Isabel de Braganza (...). Valencia, Oficina de D. Benito Montfort, 1819

DE LOS DOLORES, MANUEL. Oración fúnebre que en las ecsequias funerales celebradas por disposicion de la Real Junta de Comercio de Cataluña... en sufragio de la Señora Dª Maria Josefa Amalia (...). Barcelona, Viuda de D. Agustín Roca, 1829

ESTAPER, MARTÍN. Elogio fúnebre que en las exequias de la Reina y Señora Doña Maria Josefa Amalia de Sajonia (...). Barcelona, Juan Francisco Piferrer impresor, 1829

SAN MARTIN, FRANCISCO PAULA. Oracion funebre que en las reales exequias celebradas á la memoria del Rey difunto de las Españas Don Fernando VII (...). Barcelona, Imprenta de los Herederos de la Viuda Plà, 1833.