Itinerario de las carreras de posta de dentro, y fuera del Reyno (1761), quan tots els camins porten a Madrid

Fa un any, en publicar la Guia de Roma del 1700, a través dels comentaris dels lectors, va sortir el tema de com viatjaven els nostres avantpassats, quan no hi havia els mapes de carreteres i encara menys els GPS actuals, com també si als mapes impresos se’ls donava la mateixa funció que els donem avui dia –o més ben dit fins fa ben poc-, sobretot en època de vacances. Ja llavors vam quedar que en el darrer apunt del Piscolabis d’aquesta temporada parlaríem del tema justament a través d’un d’aquests llibres que servien per viatjar.

Portada i aiguafort al·legòric als correus

El petit llibre en 8è (18 cm.) titulat Itinerario de las carreras de posta de dentro, y fuera del Reyno, publicat per ordre reial el 1761 per la Imprenta de Antonio Pérez de Soto de Madrid és el primer recull complet de tots els camins reials pels quals passaven la posta, els correus, i que esdevenien les carreteres principals. El llibre fou manat redactar per l’il·lustrat Pedro Rodríguez Campomanes i dedicat al seu superior Ricardo Wall, primer secretari d’Estat i entre altres càrrecs Superintendente-General de Correos y Postas.

PONTÓN, PEDRO. Guia de caminos. Madrid, 1705

Anteriorment sobre guies viàries ja hi havia hagut el recull imprès a Medina del Campo el 1546 titulat Repertorio de caminos de Juan Villuga o el més petit- ja que servia d’autèntica guia de butxaca- en 16è (12 cm.) de Pedro Pontón titulat Guía de Caminos imprès a Madrid el 1705. Ambdós llibres, anteriors al que analitzem, reflecteixen l’estructura de camins que hi havia a l’Espanya dels Àustria, hereva sense cap mena de dubte de la xarxa ja dissenyada pels romans que aprofitant passos naturals i amb un entramat en xarxa connectava tota la península, mantenint força menys comunicat el nordoest peninsular. Aquestes guies descrivien el recorregut amb el seguit de pobles importants que hom trobava des de l’inici de l’itinerari fins al final amb les llegües de distància que hi havia entre ells. Aquesta era la fórmula que es va emprar en totes aquestes guies fins a la divulgació de mapes més ben detallats. De fet, aquesta fórmula de descripció és la que utilitzen-al costat dels mapes interactius- pàgines com www.viamichelin.com, per exemple.

UBILLA, ANTONIO. Succession de el Rey D. Phelipe V. n.s. en la corona de España; diario de sus viages... Madrid, 1704

El canvi de monarquia a inicis del s. XVIII, amb l’arribada de Felip V -el primer borbó- va comportar una transformació en la concepció de les comunicacions de l’Estat, passant del model en xarxa a un model radial a la francesa, tal com el tenim ara. Felip V transità per aquesta xarxa quan arribà a Espanya i es traslladà a Barcelona el 1704 per jurar els furs i per rebre la seva futura esposa. Antonio de Ubilla, en el seu espectacular llibre Succession de el Rey D. Phelipe V. n.s. en la corona de España; diario de sus viages... –del qual ja en parlarem l’11 de setembre de 2014-, descrigué amb tot detall la vinguda de Felip V a Barcelona i hi va fer constar l’itinerari que va utilitzar, a la manera de les antigues guies. Amb tot, va incórrer en alguns errors, que un lector del 1759 va deixar assenyalats i rectificats manualment en el nostre exemplar. Aquesta anècdota ens demostra l’atenció amb què antigament els usuaris consultaven les guies de camins.

Així doncs, Felip V, que havia circulat per la península d’una banda a una altra –sobretot pel tema de la Guerra de Successió-, va iniciar la reforma viària d’una Espanya sotmesa a unes mateixes lleis gràcies al dret de conquesta i al seu projecte d’imitar el seu avi, Lluís XIV, el rei Sol. La primera mesura fou la de posar sota control reial el servei de postes o correus, anteriorment a mans de concessions particulars poc clares. Per a ell fou bàsic controlar el servei de postes perquè controlava la informació i alhora unificava un servei tant tarifàriament, amb els cobraments pertinents, com d’estructura. Això li era útil sobretot per repartir les ordres reials a tots els racons de l’Estat i rebre informacions de manera ràpida.

Aquest control es completà amb el Reglamento General para la Dirección y govierno de los Oficios de Correos Mayor y Postas de España, en los viajes que se hicieren, del 23 d’abril de 1720, on ja es projecta un canvi de camins per aplicar la forma radial centralitzada. Així doncs, la primera pedra del nou mapa de vies estava posada i havia de servir per a potenciar Madrid com a capital no només administrativa sinó també econòmica i assegurar-ne l’abastiment.

Una cosa són els projectes i l’altra és canviar les dinàmiques ja existents secularment, per la qual cosa no fou fins el 1747 que Ferran VI, per una Reial Cèdula, assumia la construcció dels camins reials amb càrrec a l’erari de la Corona, és a dir, de tots els contribuents. Els camins que no fossin reials havien de ser pagats i mantinguts pels municipis, per la qual cosa passaven a ser secundaris i sense un estat que els emparés. Per sufragar els camins reials es va fixar una taxa de dos rals sobre cada faneca de sal, que es pagà -amb diverses pròrrogues- fins el 1801. Per això la Memoria de la Dirección General de Obras Públicas de 1856 deia que los caminos que antes de transcurrir la mitad del siglo anterior existían en España no eran más que unas simples veredas, en las cuales se mejoraban algún tanto los pasos difíciles, haciendo en ciertos casos, para salvar los principales ríos, trabajos como puentes y algunas otras obras de bastante consideración.

Aquestes foren les bases sobre les quals es bastí el 1761 Plan General de Carreteras de Bernardo Ward que concretava la radialitat de les carreteres afirmant ras i curt que necesita España de seis caminos grandes, desde Madrid a La Coruña, a Badajoz, a Cádiz, a Alicante y a la Raya de Francia, así por la parte de Bayona como la de Perpiñán, y éstos se deben sacar al mismo tiempo para varios puertos de mar y otras ciudades principales uno desde La Coruña para Santander, que es el más esencial y urgente en el día, otro para Zamora hasta Ciudad Rodrigo; del de Cádiz, otro para Granada, y así de todos los demás. Después se necesitan diferentes caminos de travesía de unas ciudades a otras, y haciendo el Rey el primer costo, como corresponde, es muy justo que en lo sucesivo mantengan estos caminos los pueblos mismos que disfrutarán el beneficio de esta providencia, cada uno en su distrito y jurisdicción; pero la primera atención se ha de aplicar a que todos los caminos y ramales vayan en línea recta a costa de cualesquiera dificultades, pues cada legua que se ahorre de camino es un tesoro que vale para las conducciones muchos millones en el transcurso del tiempo, y facilita más y más el comercio, el giro, la comodidad, las artes y el trato de las gentes.

Aquesta nova estructura radial borbònica intentà satisfer objectius administratius (correus i informació), militars i d’ordre públic (abastiment de Madrid) però deixaren de costat qüestions purament econòmiques com l’abaratiment dels transports i la regularitat que podrien haver tingut els transports. De fet Jovellanos en l’Informe sobre la Ley Agraria del 1795 creia que s’havia de vertebrar Espanya i que no se gaste más en carreteras generales, sino en caminos locales y pide que el poco dinero disponible se gaste con criterio utilitario y no con miras a la ostentación. Aquestes crítiques no van ser escoltades i de fet ja el 1769 s’havia establert que les llegües de cada camí es comptessin des de Madrid, i des de la porta més propera a la línia del camí, el que significà la creació del quilòmetre zero.

Així doncs, el llibre que analitzem avui està immers en aquesta política centralitzadora de la monarquia borbònica que, com molt bé diu Germà Bel en el seu llibre Espanya, capital París -que ens ha servit de guia per a aquest apunt-, pretenia convertir Madrid en una capital comparable a París. El problema greu de Madrid, a diferència de la resta de les grans capitals dels estats europeus del s. XVIII, és que no tenia cap mena de port, ni marítim ni fluvial i tot havia de passar per reforçar uns camins que deien poc d’una monarquia moderna.

El llibre d’avui es publicà precisament el 1761, any del Pla General de carreteras i malgrat que pugui semblar una guia per a correus és una guia de viatges ja que els camins de postes, com hem analitzat, foren les vies ràpides i més ben preparades. A més hom sabia que en els llocs citats a la guia hi havia tant un allotjament com la possibilitat -amb les autoritzacions pertinents- d’utilitzar el servei d’avituallament i lloguer de cavalls que es feia servir el servei de postes. A més aquesta guia no només servia per a viatjar per Espanya, del que hi havia un mapa inclòs en el llibre, sinó també per a l’estranger, seguint els altres camins de postes.

Per completar la guia s’hi inclouen altres apartats com la història dels correus, la història dels camins, decrets diversos sobre el món postal i elements pràctics com el convertidor de monedes. Aquest element és important perquè a Espanya –fins a la unificació monetària del 1869, amb la famosa pesseta- hi havia una vuitantena de tipus de monedes diferents, hereves dels sistemes monetaris nascuts en època medieval en els antics regnes peninsulars. A això hem de tenir en compte que les mateixes monedes podien estar circulant durant segles sense cap mena de problema, fins i tot podien circular monedes estrangeres. A més, per acabar de complicar la cosa, hi havia les monedes reals i les unitats de comptabilitat no físiques (imaginarias que diu el llibre). Per poder-se aclarir dins d’aquesta dispersió monetària, a l’època s’imprimiren molts llibrets amb títols com ara Comptes fàcils, que no eren més que convertidors de monedes. De fet, al final del llibre que analitzem hi ha un apunt manuscrit de l’antic propietari sobre càlculs monetaris que va haver de realitzar a Cadis.

Al marge del contingut, el llibre estèticament és impecable, amb un gravat inicial a l’aiguafort, de l’artista Gil, que simbolitza el servei de correus amb una figura alada al·legòrica. Totes les pàgines del llibre (menys les inicials i l’índex) tenen un doble filet que emmarca el text i les rutes, característica que li confereix un cert aire senyorívol. Tipogràficament té la seva dificultat, ja que en tractar-se de llistats de ciutats, llegües de distàncies i altres dades, calia jugar força amb els espais muts que permeten alinear correctament les lletres i els números. A més es requeria una atenció especial, ja que qualsevol equivocació podia ser greu per al viatger.

Piscolabis, una paraula de gran significat

Capçalera del primer any de Piscolabis Librorum

Ja fa uns quants anys vaig conèixer en un viatge organitzat un dels actors de la sèrie televisiva Verano Azul. Malgrat ser de Madrid, tenia certes vinculacions amb Catalunya i per això entenia el català i podia seguir les converses que la resta del grup –casualment tots catalans- manteníem en la nostra llengua. Un dia, parlant de la llengua, em va comentar que la paraula que més el meravellava del català era mocador. Amb una ganyota de cert menyspreu vers el pañuelo deia que mocador es superior porque es expresiva de la acción de recogida de los mocos y no una palabra que sólo indica que es un paño pequeño, sin utilidad concreta

Capçalera del segon any de Piscolabis Librorum

Aquest comentari marginal, dit en una tertúlia distesa i intranscendent, em va quedar gravada i des de llavors, de forma inconscient, hi ha paraules que em meravellen per si mateixes. A partir d’aquell moment les paraules les miro amb més admiració i del castellà, per exemple, me’n fascina una que vaig sentir a Mèxic quan una mare que li deia al seu fill entremaliat: ¡Te voy a dar una nalgada! –la nostra plantofada al cul, expressió que també m’agrada. Ja ho veieu, a partir d’una conversa intranscendent podem arribar a canviar la percepció diferent i engrescadora de la nostra pròpia llengua i de la resta de llengües.

Capçalera del tercer any de Piscolabis Librorum

Tot això ve a tomb perquè avui fa 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC i que culminà amb la redacció en fitxes del primer diccionari que esdevindria normatiu, efemèride que des de la Catosfera es vol celebrar amb l'apadrinament d’una paraula per bloc amb la iniciativa de Aparaula'm a través del projecte de Paraula viva. Després de segles d’utilització del català escrit de manera precària- i fins i tot intuïtiva- aquest primer pas va representar un canvi molt important cap a la normalització lingüística i la cohesió de l’idioma, amb totes les limitacions i mancances que això suposava encara. És curiós com les decisions que, encara avui, es prenen des de l’IEC poden arribar a crear petites polèmiques (bloc o blog per exemple) i en canvi en altres llengües en què moltes de les normes són centenàries i presses sense tant de rigor científic, com passa amb el castellà per exemple, aquestes discussions no sorgeixen malgrat que les normes puguin ser força més aleatòries que les que es prenen per al català.

Col·lecció de Palabra e imagen de Lumen (1961-1985)

Per aquests motius, quan em vaig plantejar de participar en aquest nou homenatge col·lectiu blocaire (en aquest cas a una tasca), la tria va anar directament a la paraula Piscolabis que defineix aquest bloc mateix. De fet, quan vaig haver de triar el nom per al bloc, el primer amb el que vaig pensar va ser el d’Imatges i paraules però ja n’hi havia un altre que es deia més o menys igual, i a més hi havia hagut la magnífica col·lecció de llibres de Lumen que vinculava literatura i fotografia, que es deia així. Per tot plegat em va semblar que calia buscar-ne un altre i evitar plagiar noms d’altri, ja que això no era la millor manera de començar amb un bloc.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, 1806

Després d’aquesta primera opció que vaig descartar, em vingué al cap una paraula que havia sentit mil vegades a casa i que m’agradava: Piscolabis! A casa el meu pare sempre deia als amics perquè es quedessin a dinar o sopar, improvisadament, no patiu que ja farem un piscolabis, amb aquest plural majestàtic, com si ell entrés mai a la cuina! Aquesta paraula definia una menjada, feta amb diverses coses per picar agafades de la nevera, del rebost o comprades a darrera hora, el que implicava una diversitat que finalment acomplia l’objecte de fer-ho digerible. Aquest record familiar em va fer triar la primera paraula i li vaig afegir el Librorum perquè era un toc irònic a l’Índex Librorum prohibitorum que es publicà entre els segles XVI i XX, per perseguir tota mena de llibres que fossin considerats pecaminosos i que esdevingué un catàleg ben divers.

 JOSEPH KOSUTH. Una i tres cadires (1965). MOMA, Nova York

Com que piscolabis era una paraula segurament degenerada (que no derivada) del llatí, vaig creure que era una combinació divertida. Des d’un bon principi, i ja en van tres, la capçalera que es renova cada any inclou la definició de les paraules Piscolabis Librorum, a la manera d'homenatge a l’artista Kosuth en la seva obra conceptual. Així doncs a la capçalera podeu llegir la definició de diccionari tant de Piscolabis (M. Refrigeri, menjada o beguda que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar. [del cast. Piscolabis, probablement de formació burlesca pseudollatina sorgida sorgida en ambients clericals, comp. Amb pizca “mica” i un segon element que recorda un futur verbal com cibabis “menjaràs”]) com de Librorum (m. pl. dels llibres [del llatí: liber; genitiu plural]).

 Goigs de Sant Galderich i la comparança entre els goigs rossellonesos i els del Principat

Aquestes dues llatinades (idioma del que només conec les beceroles) em permetien des d’un bon inici definir el que cercava amb aquest bloc i que crec que he aconseguit: la diversitat en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, aquest bloc ha intentat endinsar-se, a través dels seus 170 apunts, al món de l’estètica dels llibres i de les seves circumstàncies i oferir unes informacions al màxim de solvents i d’imatges de suficient qualitat per a que estiguin disponibles a la xarxa sota la llicència Creative Commons.

Capçalera de la Galeria d'imatges

Gràcies a aquest esforç gràfic realitzat de manera lenta (en gairebé quatre anys) a través del Piscolabis Librorum i també a través de la Galeria d’Imatges (esforç compartit amb amics d’abans i de després d’Internet) crec haver “empastifat” (gran paraula, també!) la xarxa d’imatges de gran resolució, de les quals em consta que hom hi troba aplicació, tal com ens indica el comptador de visites, que també comptabilitza les descàrregues. A més, l’altra idea del bloc que crec que s’ha acomplert és la d’oferir imatges no només d’una part dels llibres (la coberta que és el que normalment s’exposa) sinó també l’interior del llibre que és on els impressors, dissenyadors, il·lustradors, tipògrafs, publicistes, enquadernadors, editors... s’hi han esmerçat per aconseguir una obra total que fos agradable o útil al lector.

ANSELM TURMEDA. Llibre dels bons amonestaments. Barcelona, Pedro Malo, 1584

L’estètica i la temàtica durant aquests gairebé quatre anys han estat d’allò més variades, un autèntic festival piscolabero: des de llibres de l’any de la picor, a publicacions recents; de llibres d’artistes consagrats, a les publicacions més humils; des de llibres clandestins, a llibres de propaganda oficial; de llibres religiosos i pietosos, a llibres revolucionaris anticlericals; de llibres infantils, a no aptes per a menors; de llibres locals, a internacionals i fins i tot als anomenats exòtics; de llibres d’alt contingut literari, a d’altres de rima popular; obres amb dedicatòries; de materials diversos (ós, pergamí, paper, ginesta, fulla de palma, suro, pedra, metall... ); de formes diverses, i també comentaris a exposicions de poca difusió mediàtica però no per això menys importants, etc. A més, hem fet públiques troballes que van des dels manuscrits d’El Trapecio (actualment a la BNC), a una edició inèdita (1589 del Llibre dels Bons amonestaments d’Anselm Turmeda, fins a concretar quin pot ser el primer llibre amb numeració de tiratge en català (1880) i el primer àlbum a la manera de TBO i en català, Vida d'un dona, o el primer llibre d’Espanya piratejat fotogràficament del 1880, la localització d’un incunable litogràfic, o les més que significatives diferències entre edicions de la Cartilla escolar antifascista... entre uns quants exemples.

MAURICO AMSTER. Comparació entre les dues edicions de la Cartilla escolar antifascista, 1937

Aquest aiguabarreig (una altra gran paraula!) és el que ha donat la salsa que pretenia a un bloc que ha intentat des del rigor divulgar una mica el patrimoni bibliogràfic destacant-ne, per limitacions i dèries personals, la producció realitzada a Catalunya. Cada apunt ha estat arrodonit per comentaris dels lectors que han matisat, puntualitzat i aportat notícies que han acabat millorant els apunts. A més, a través de la virtualitat del bloc puc afirmar que he conegut gent molt interessant i amb alguns d’ells, per proximitat, hem pogut mantenir una amistat més que desvirtualitzada. Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que durant aquests gairebé quatre anys he après molt i això ho dec a una paraula: piscolabis. Tant senzilla i tant complexa.

PD. No us perdeu la paraula Bacona que el bloc paral·lel i no apte per a menors Piscolabis Librorum maioris ha apadrinat per a aquest Aparaula'm

Sol solet de Comediants (1983), el llibre de les meravelles

 

 Tapes de llauna del llibre

A les professores de català per adults del Districte de Sant Martí dels anys 80.

Mai no havia pensat que hi hagués llibres de temporada. Màxim, els llibres per llegir a les vacances o els llibres de Nadal per regalar, amb moltes fotos... Però el llibre que avui veiem, malgrat que es pugui gaudir en qualsevol moment de l’any, és innegable que fa estiu! Per tot arreu vessa alegria estiuenca i llum, molta llum.

Pròleg a qui va dirigit el llibre amb un joc tipogràfic

El llibre Sol solet és la versió sensorial, còsmica i literària -que no el resum- de l’espectacle que entre el 1979 i 1981 va representar el grup teatral Comediants per arreu del món. Una vegada acabada aquesta experiència, que els va donar renom internacional, es van llençar a l’aventura de publicar un llibre amb el mateix esperit. No volien utilitzar fotografies de les actuacions, sinó fer servir altres mètodes per transformar l’experiència teatral en un llibre que la pogués transmetre de manera directa.

Per aconseguir-ho es van posar d’acord amb els dissenyadors Salvador Saura i Ramon Torrente que van concebre un dels llibres més originals i més promocionats de la bibliografia catalana del s. XX. És més, és un dels llibres més guardonats, ja que entre altres guardons va rebre el Premio de Diseño e Ilustración del Ministerio de Cultura al millor llibre editat de l’any 1983, el Diploma d’Honor del Premi Catalònia d’Il·lustració de la Generalitat, el Premi Laus84 del FAD, el 1r Premi Critici in Erba de la Fira de Bolonya... En fi, ha estat un dels llibres d’aquí que més reconeixements nacionals i internacionals ha tingut.

Còmic intercalat en el llibre

És un llibre d’investigació estètica, en el qual tots els recursos plàstics són utilitzats per aconseguir un resultat estètic impactant, pel que es feia en aquell moment. Per això la seva publicació va tenir una gran repercussió i se’n feren diverses edicions (jo en tinc localitzades quatre, amb una primera de 5.000 exemplars), una traducció al castellà i una altra francès i va estar a punt d'haver-hi una al japonès -segons tinc entès. Així, doncs, és dels pocs exemples en què crítica i públic es donaren la mà, malgrat el preu força elevat, a causa de la manipulació abundant i complexa que requeria la publicació.

Pàgina en 3D i les seves corresponents ulleres

Curiosament, aquest llibre fou la pistonada definitiva per a què Salvador Saura i Ramon Torrente engeguessin la creació de l’Editorial de l’Eixample que ha anat publicant llibres seriats d’art, en els quals la manipulació artesanal és un dels trets característics. D’aquesta editorial, creada el 1983, han sortit llibres tan polits com el de La Nit, també de Comediants; Carmen, per al Ballet d’Antonio Gades; Transnarcís, de Pau Riba; El libro del Cobi, de Mariscal... a banda d’altres publicacions més seriades per a la Fundació Miró, la Fundació Tàpies, el MACBA o el KRTU. És a dir, aquest llibre està íntimament lligat a la gènesi d’una de les editorials més interessants del panorama editorial català... i internacional.

Bossa amb elements inserits i l'auca

El llibre, amb un format quadrat (31 x 32 cm.) i publicat per Edicions de l’Eixample i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, té una enquadernació de llauna serigrafiada amb el títol i el nom de Comediants i la imatge del sol com a centre de tot. De fet, el llibre és tot ell un homenatge heliocèntric. Una vegada obrim aquesta enquadernació ens trobem amb tot un món esplendorós que, com un torrent a cada pàgina que passem, ens va sorprenent d’una manera o una altra. Aquest devessall estètic és compost sobretot pels colors de la gamma cromàtica càlida, fet que acaba d’arrodonir la presència solar en tot el llibre de manera implícita.

Història amb pàgina partida que quan es va passant va canviant la il·lustració i la història

L’altra característica del llibre, i molt propi d’una època que ja desapareixia, fou el treball coral en la seva realització, ja que divuit actors participaren en les diverses concepcions del text i il·lustracions -tots aportant idees i discutint-les fins al resultat final. El llibre fou concebut, tant pels autors com pels dissenyadors -que van treballar en paral·lel com si es tractés d’una obra d’art-, com un objecte de disseny industrial que tendeix a la capsa de sorpreses.

Element solar de papiroflexia que ara que som grans li diem pop-up...

En la realització d’aquest llibre participaren artesans molt diversos, des dels que van confeccionar les tapes de llauna i les frontisses, fins els que van intervenir en el pop-up del sol que sobresurt, o en la manipulació artesana que es va haver de fer per enganxar els mil i un elements del llibre. Sense cap mena de dubte, avui seria impossible fabricar aquí un llibre d’aquestes característiques, per l’elevat cost econòmic que comportaria.

Doble pàgina amb una tipografia itinerant i retallable enganxat final

Les referències a la cultura popular contemporània com ara els còmics, els cromos, els contes... van en paral·lel a les tècniques de les arts del llibre com el collage, els plecs, les pàgines retallades, els jocs tipogràfics, la papiroflèxia... i tot plegat reflecteixen el món dels Comediants, de teatre d’avantguarda d’arrels populars, en el qual també hi havia una gran varietat d’elements parateatrals com ara circ, titelles, teatre d’ombres, teatre de carrer...

El món del còmic com a base de la cultura popular contemporània

Així, obra teatral i llibre fusionen l’esperit festiu de l’existència humana a través de símbols, mites, rituals i cerimònies (paganes, populars o iniciàtiques) que celebren el pas cíclic dels humans damunt la Terra, com una casa de tots, si és que hi ha cases d’algú. Segons un dels dissenyadors, Salvador Saura, el llenguatge que s’utilitza en aquest llibre no és estrictament verbal sinó que, així com en els primers temps dels cinema s’utilitzaren plans fixes i recursos del teatre, fins a evolucionar a un llenguatge en que cadascun dels plans té un significat particular que modifica el missatge donant-li una dimensió diferent, el llenguatge que es pretén articular en aquest llibre utilitza recursos visuals i lúdics que s’adaptin a l’expressió d’una experiència teatral.

Pàgines amb un subtil joc de tipografia i quadricromia. Espectacular la idea!

El llibre, i aquesta és una de les seves pretensions, és un cant als petits detalls, des dels jocs tipogràfics -amb diversos tipus de lletra en funció de les necessitats concretes de diverses pàgines-, al joc de la quadricromia (per mi una de les millors explicacions d’aquesta tècnica d’impressió), el punt de llibre amb forma de fulla, l’auca incorporada com a element independent -igual que el còmic-, la pàgina mullada amb les gotes que han diluït la tinta... En fi, tot un plaer visual d'estiu per a gaudir durant tot l'any i a totes les edats!

 Els cromos, un altre element de la cultura popular contemporània amb fotografies de l'espectacle

BIBLIOGRAFIA

ALTAIÓ, VICENÇ. Visualkultur.cat. Art/disseny/llibres. Barcelona, ACTAR - Generalitat de Catalunya, 2007.

JARQUE, FIETTA. L’Eixample impulsa y apoya un estudi de investigación editorial con el libro ‘Sol, solet”, premiado por Cultura a “El País”. Madrid, 4 d’aqost de 1984.

L’Esteve-Belvitges-Juglà (1803-1805), molt més que un diccionari

Portades de la primera part (1803) i segona part (1805) del Diccionari

Haig de reconèixer la meva fascinació pels diccionaris i la dependència que en tinc quan els consulto, ja que no puc evitar saltar d’una paraula a una altra. És una mica com un antecedent d’Internet, que comences a buscar una paraula i et trobes consultant-ne d’altres que no hi tenien res a veure. Per això el Diccionario Catalán-Castellano-Latino que van publicar Joaquim Esteve, Josep Belvitges i Antoni Juglà entre el 1803 i el 1805 a la impremta de la Vídua Tecla Pla m’ha proporcionat unes bones estones en navegar per les seves línies.

Enquadernació de pell del present Diccionari Catalan-Castellano-Latino

Fou imprès en dues tandes, però la major part dels exemplars conserven les dues parts reunides, com aquest cas que presentem. És un volum en foli (30 x 20 cm.) amb un total de 850 pàgines amb una enquadernació, de l'època, de pell amb nervis al llom i una petita decoració daurada, d’un estil imperi una mica sobri que li escau d’allò més. Les guardes interiors, de paper marbrat, són hipnotitzants com tots els papers del mateix estil, que tots són iguals però tots diferents.

Guardes interiors de paper marbrat

Com en el cas de les guardes interiors, l’aspecte físic d’un diccionari sempre ens sembla igual. En aquest cas, però, una tipografia molt acurada i uns marges adequats ajuden a gaudir de la lectura sense cap mena de problema. A més a més, la utilització de les majúscules per als termes a definir i d’ús de majúscules d’unes dimensions menors (tipus versals) per a la paremiologia ens facilita una lectura còmoda del diccionari, que és el que hom precisament buscava.

Quan amb en Joan Puigmalet de Gazophylacium vam parlar de fer un apunt en paral·lel sobre aquest diccionari, vaig tenir clar que no em podia posar en qüestions filològiques perquè la meva competència en aquesta àrea és nul·la i perquè no hi ha raó per posar-s’hi comptant amb algú que gestiona un bloc dedicat als diccionaris prefabrians com és aquest!

Pròleg del diccionari on es descriu el plantejament de l’obra

Així, doncs, parlarem dels aspectes més històrics de l’aparició d’aquest diccionari. De la importància del diccionari en parlen diversos autors, entre els que hi ha Germà Colon, Amadeu Soberanas i Ernest Lluch. Colon i Soberanas el qualifiquen de cappare de la moderna lexicografia catalana i de diccionari de la prerenaixença i gestat en un ambient de recuperació de la identitat nacional. Aquesta consideració xoca amb la d’altres autors anteriors a ells, que hi van veure una eina de castellanització més que no pas de recuperació de la llengua, amb l’argument que el diccionari és Català-Castellà-Llatí i per això estaria destinat a l’aprenentatge del castellà i no a l’inrevés del castellà al català.

Per part seva, Ernest Lluch el contextualitza més i ens comenta que aquest diccionari estaria dintre dels tres grans textos de la Il·lustració catalana, conjuntament amb el memorable: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (Madrid, 1779-1792), obra d’Antoni de Capmany i el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Catalunya de la Real Junta de Comercio de Barcelona (Barcelona, 1780) de Jaume Caresmar però que mai s’arribà a publicar, malgrat que en van circular exemplars manuscrits. El nostre diccionari Esteve-Belvitges-Juglà formaria un tercer text conjuntament amb les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres i Amat i Gramatica y apología de la llengua cathalana de Pau Ballot.

Detall amb la paraula bloquejar

Per a Ernest LLuch aquestes tres obres, junt amb els complements, constitueixen el millor fruit de la Il·lustració aplicada a Catalunya i que constitueixen un autèntic projecte pel país: la memòria històrica i la de la literatura catalana així com una visió del present i del futur de la nostra economia. Aquest conjunt donà una consciència global de país com feia dècades que no havia existit amb aquest grau de perfecció. Fins el Noucentisme no tingué parió. En certa manera aquest aspecte de prerenaixença, a finals del s. XVIII i principis del s. XIX, ja el vam analitzar en parlar de l’entrada de Carles IV a Barcelona el 1802 i les festes que se li van organitzar -durant les quals es van representar escenes de la història de Catalunya en comptes d’al·legories mitològiques com era habitual en aquestes recepcions.

El Diccionari no és només una senzilla traducció de paraules ordenades sinó que inclou la definició dels termes en català, la traducció al castellà i al llatí i també paremiologia amb traduccions no literals molt encertades com molt encertadament comenta Joan Puigmalet en el seu apunt ja esmentat. En aquest trabajo improbo (com s’autoqualifica el diccionari en el pròleg) hi va participar moltíssima gent, a més dels autors titulars. Així, doncs, la base per al diccionari fou facilitada per Torres Amat.

La confecció del diccionari nasqué de la iniciativa del bisbe de Barcelona Josep Climent que trobava dificultats a què els seminaristes aprenguessin llatí ja que, com que no coneixien la correlació de les paraules al castellà, mal podien entendre el llatí si les eines de què disposaven eren en castellà. Així, arran de la prohibició del català a l’ensenyament el 1768, el bisbe suggerí a l’Acadèmia de Bones Lletres de fer un diccionari català-castellà per facilitar l’aprenentatge del castellà, però també per conservar la memòria i la puresa del català. El diccionari s’interrompé i fou l’arquebisbe Fèlix Torres (oncle de l’autor del Diccionario crítico de autores catalanes... qui el reprengué amb l’ajut logístic d’Antoni de Capmany, el 1790. S’organitzà una comissió amb els autors definitius, que tingueren com a base el material esmentat.

Aquest diccionari és simptomàtic de la voluntat de fixar la llengua, en contraposició a la imposició del castellà per part de les autoritats borbòniques, i de desvetllar en els sectors cultes l’interès no sols per l’ús de la llengua pròpia sinó també pel seu estudi. Hom també hi veu una reacció al que passava a Catalunya Nord amb la política lingüística uniformitzadora i exterminadora de la França revolucionària, entre 1790 i 1794. L’enquesta de l’abbé Grégoire sobre els patois que fou publicada a Le Patriote français (considerava les llengües que no eren francès residus de la feudalitat) demostrà que sis milions de francesos dels vint-i-cinc que formaven la població de França en aquell moment desconeixien per complet la llengua francesa. Podria ser que, com a reacció a la guerra declarada als patois durant la Revolució, sorgís la necessitat de dotar el català d’una gramàtica, una ortografia i un diccionari, seguint el model castellà.

Com que he observat que molts bibliòfils són també gatòfils us he seleccionat la pàgina amb la paraula gat i tots els seus derivats

Segons aquesta hipòtesi les iniciatives envers la llengua catalana no tindrien una intenció únicament arqueològica o filològica, sinó que implicarien una certa voluntat de recuperació al nivell de l’alta cultura.

Molt aclaridor d’això és l’opinió d’Antoni de Capmany en el seu Centinela contra franceses (1808) que diu que igualarlo todo, uniformarlo, simplificarlo, organizarlo, son palabras muy lisonjeras para los teóricos, y aun más para los tiranos. (...) En Francia, pues, no hay provincias, ni naciones (...) Todos se llaman franceses, al montón, como quien dize carneros, baxo la porra del gran rabadán imperial (...) ¿Qué sería ya de los españoles si no hubiera habido aragoneses, valencianos, murcianos, andalucies, asturianos, gallegos, extremeños, catalanes, castellanos, etc.? Cada uno de estos nombres inflama y envanece, y de estas pequeñas naciones se compone la masa de la gran Nación, que no conocía nuestro sabio conquistador, a pesar de tener sobre el bufete abierto el mapa de España a todas horas.

Pàgines on consta la paraula anar i que inclou exhaustivament 200 variants i que fou motiu d'esment en l'oració fúnebre que Ignasi Torres i Amat va adreçar a la memòria de Joaquim Esteve

Els autors del diccionari formaven part de l’Acadèmia de Bones Lletres. Antoni Juglà era científic i historiador, havia ordenat l’arxiu de la Llotja de Barcelona i havia col·laborat activament amb Antoni de Capmany en les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes..., Josep Belvitges era eclesiàstic i gramàtic i Joaquim Esteve era científic, gramàtic i poeta. Quan Joaquim Esteve va morir, Ignasi Torres i Amat en feu l’elogi fúnebre dient que sin embargo, vemos en el Diccionario catalán la primera vez que sale al público tanta abundancia de voces, frases y locuciones, que el solo artículo del verbo anar pasan del número de 200, y cada qual con diferente definición y correspondencia castellana y latina. Entre tots tres n’enllestiren l’elaboració, el que va permetre publicar el diccionari entre el 1803 i el 1805.

A més de totes les virtuts en relació a la història de Catalunya que té el diccionari i que hem explicat fins ara, el present exemplar té la seva petita història. A la portada del primer volum hi ha l’ex-libris manuscrit del primer propietari: Ramon Busanya (Bussanya o Busaña). Qui era aquest personatge? Pel que he trobat a Internet fou acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1835 i un dels representants més importants del partit liberal a Barcelona. Abans, però, sembla que fou notari a Moià (1808-1820) i parlamentari durant el Trienni Liberal. Quan Ferran VII acabà amb aquest petit oasi d’assaig de democràcia per imposar novament l’absolutisme, Bussanya hagué d’exiliar-se, com tants espanyols: Goya, Blanco White, Joaquín de Mora... Ell marxà a Londres d’on no retornà fins el 1833, una vegada mort Ferran VII, per després ser procurador a Corts el 1836.

Correccions manuscrites i addicions de Ramon Busanya al seu exemplar del diccionari

Fou precisament a Londres on coincidí amb Josep Melcior de Prat que és qui, amb l’ajut sobretot de Fèlix Torres i Amat i d’Antoni Puigblanc, va publicar el 1832 la primera traducció moderna al català de Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ, promogut per la British and Foreign Bible Society. Aquesta societat protestant va tenir molta influència entre els exiliats espanyols, de tal manera que alguns es van convertir a l’anglicanisme. Melcior Prat, que també fou diputat per Barcelona els anys 1822-1823 i que va exiliar-se en ser condemnat a mort per Ferran VII, comptà amb la col·laboració del propietari d’aquest exemplar del Diccionari, en Ramon Busanya. Així, doncs, a mi em fa una certa il·lusió pensar que aquest diccionari, amb les seves anotacions manuscrites de paraules que no hi constaven i de traduccions de parèmies catalanes, serví per a una empresa necessària per a la cultura catalana com era la traducció de Lo Nou Testament després de la traducció incunable de la Bíblia valenciana.

 Sobre adreçat a Ramon Busanya el 1859

Per acabar d’arrodonir la troballa, aquest exemplar conserva en el seu interior una carta del 1859 adreçada a un ja gran Ramon Busanya (que vivia al carrer de l’Hospital nº 110 primer pis) amb una inscripció (sembla un fragment d’un poema) que resulta d’allò més enigmàtica:

mostrabas en lo cel alguna cometa,
tot lo poble consternat guerra auguraba
o pesta, ab que l’ bon Deu l.amenassaba

Missatge que conté la carta adreçada a Ramon Busanya

Sembla clar que aquesta nota fa referència al que Dani Cortijo en el seu bloc d'Altres Barcelones explicava en relació a la funció senyalística en èpoques bèl·liques del costum de fer volar estels.vÉs curiós que gràcies a aquest apunt, com en tants altres ja fets, he pogut copsar la importància del diccionari que rutinàriament consultava cercant termes més o menys antics en les meves lectures d’obres de l’època moderna. A partir d’ara quan l’agafi la reverència serà encara més gran... no hi ha res com estar informat!

BIBLIOGRAFIA:

CAMPABADAL I BERTRAN, MIREIA. Llengua i literatura catalanes a l’Acadèmia de Bones Lletres al s. XVIII a “Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona 2003”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. pp. 130-147.

COLON, GERMÀ I SOBERANAS, AMADEU-J. Panorama de la lexicografia catalana (de les glosses medievals a Pompeu Fabra). Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986 (2a ed., revisada, 1991)

LLUCH, ERNEST. La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996.

PUIG I TÀRRECH, ARMAND. Les traduccions bíbliques catalanes en el segle XIX a "Butlletí de l'Assossiació Bíblica de Catalunya" nº 82. Tarragona, 2003. 

Paris-Murcie del 1879 (I), la primera iniciativa solidària internacional?

Portada del Paris-Murcie il·lustrada per Gustave Doré i gravada en xilografia per S. Pannemaker

A en Pascual Gálvez, el meu murcià de capçalera.

El 15 d’octubre de 1879, ara fa 130 anys, la vega murciana va patir una de les inundacions més greus de tota la seva història. Unes intenses pluges a les capçaleres dels afluents del Segura com el Guadalentín (600 mm. per hora), el Reguedón... van provocar un sobtat creixement del riu després d’una època de greus sequeres. Aquesta riuada que es calculà de 1.900 metres cúbics per segon fou batejada com la riuada de Santa Teresa (perquè s'esdevingué el dia de Santa Teresa, obvi!) i provocà la destrossa de preses, ponts de ferro, regadius, camps de fruiters i tot el que agafà pel mig, destruïnt uns 6.000 habitatges i arruïnant literalment 7.000 famílies que es quedaren sense subsistència. A Múrcia capital provocà 761 morts, 13 a Lorca, 2 a Librilla i 1 a Cieza. El poble de Nonduermas desaparegué per complet i la riuada s’emportà, a més de les terres de conreu, uns 23.000 animals.


La tragèdia fou tant gran que Alfons XII es desplaçà a la zona per veure els estralls de la tragèdia (la població el proclamà padre de los pobres) i la premsa, encapçalada per El Imparcial i altres diaris, iniciaren campanyes de solidaritat que tingueren un gran ressò i que pretenien recollir diners per als damnificats. Totes les províncies s’abocaren a aquest gest humanitari i les cròniques parlen que a Madrid es recolliren 841.696 ptes. i a Segòvia 102 ptes. com a màxim i mínim.


Aquest corrent de solidaritat i la implicació de la monarquia que es desplaçà en tren a la zona de manera immediata va tenir una repercussió internacional fora del que era comú a l’època. A més, el fet que la mare d’Alfons XII, Isabel II, estigués a París exiliada va fer que aquesta també s’involucrés en el tema i organitzés campanyes de solidaritat entre l’aristocràcia parisenca que culminà en la publicació d’un únic número de diari titulat Paris-Murcie que és el que avui analitzem.


Els contactes de la reina i la implicació de l’artista alacantí Francisco Bushell van fer que s'organitzessin diverses loteries a la capital francesa i una gran festa de solidaritat a l'hipòdrom parisenc a la qual assistí l’aristocràcia i que tingué molta repercussió pel seu esplendor i de la qual fins i tot Marcel Prous feu esment en la seva obra A la recerca del temps perdut. Aquests balls principescos i l’edició del Paris-Murcie va deixar uns beneficis de 43 milions de pessetes. Un altre tema és com es distribuïren aquests diners i on anaren a parar, però d’això en parlarem la propera setmana en la continuació d’aquest apunt.


Publicat per Le Comité de la presse française, el diari Paris-Murcie tingué un gran tiratge i es convertí en una publicació molt popular. La prova d’això és que hi ha gran quantitat d’exemplars que han sobreviscut i que es pot trobar en el mercat dels llibreters de vell amb prou facilitat. La publicació no només es va vendre a París sinó que també fou distribuïda a Espanya i, per exemple, consta que Inocenci Lòpez Bernagossi, de la Rambla del mig 20 de Barcelona, la venia a la seva oficina al preu de 5 rals en una edició econòmica i 14 rals en una de luxe. A més, consta que hi havia una edició en castellà, però la veritat és que no l’hem poguda consultar per saber quines diferències hi havia i com se solucionava la part més autògrafa. Malgrat tot, sembla que tot el text estava traduït menys la part autògrafa, segons anunci de l'1 de febrer del 1880 a la Campana de Gràcia. El tipus de paper d'una certa qualitat usat en l'edició original fa suposar que disposem de l'edició de luxe.

A més, la premsa murciana en agraïment a les gestions que havia fet la premsa parisenca per editar el Paris-Murcie va editar també un número únic titulat Murcia-París amb participació de literats i artistes locals. Aquest és una publicació realment molt rara i de la qual només tinc referències, això sí també consta que estigué a la venda a la llibreria López Bernagossi de Barcelona.

Pàgina amb la signatura d'Emile Zola i crèdits de la publicació i pàgina amb les signatures autògrafes d'Antonio Canovas del Castillo i Ferdinand de Lesseps entre altres.

El Paris-Murcie (39 x 28cm.) consta de 24 pàgines, en les quals una gran part dels intel·lectuals, artistes i aristòcrates francesos de més renom van fer les seves aportacions. L’estructura del diari es fonamenta en la combinació de col·laboracions tant literàries, com d’il·lustracions i signatures de personalitats destacades. La portada del diari fou dissenyada expressament per Gustave Doré (il·lustrador de la Bíblia, el Quixot, la Divina Comèdia...) i passada a xilografia de grans dimensions amb una imatge molt impactant de damnificats per les inundacions. Sense cap mena de dubte, aquesta enorme xilografia del popular il·lustrador francès fou un reclam publicitari per a la venda d’aquest número especial.


En el sumari podeu veure totes les col·laboracions que el Paris-Murcie tingué en els diversos camps que hem comentat. Destaquen, però, literats de la talla de Víctor Hugo, Emile Zóla, Alexandre Dumas, Frederic Mistral (curiosament en occità, malgrat que tota la resta està en francès)... i com a artistes plàsics, a més de Gustave Doré, pintors de fama dintre de les línies més oficials o pompiers (els impressionistes, per exemple, no hi són...) tant francesos com algun espanyol com ara Boulanger, Madrazo, Gérome, Duran, Cabanel, Bouguereau, Fantin Latour, etc.

Pàgina les empreses col·laboradores i pàgina amb l'article de Victor Hugo

Una de les coses a destacar és que, així com els textos tenen relació amb les riuades o amb els records i les sensacions dels literats arran de la tragèdia o d’Espanya, el tema de les il·lustracions esmentades (fora del cas de Gustave Doré) no tenen res a veure ni amb el fenomen climatològic ni amb la desgràcia, sinó que són reproduccions de dibuixos fets pels artistes, totalment aliens a la temàtica de la publicació. Com hem dit, els literats sí que parlen del tema i fins i tot Víctor Hugo esmenta els termes Liberté, Egalité i Fraternité per parlar de la solidaritat. Segons sembla, però, el seu text anava més enllà i blasmava la monarquia espanyola com a monarquia corrupta que privava de la Llibertat als espanyols. Naturalment, una iniciativa encapçalada per la monarquia espanyola no podia permetre un descrèdit com aquest i va censurar el text de Víctor Hugo, reproduint només el fragment que parla de la Fraternité, com a símbol de la solidaritat entre pobles...


A més a més, hi ha uns quants fulls amb la reproducció de les signatures i dedicatòries de condol que diverses personalitats aristocràtiques i polítiques d’Europa van enviar en motiu d’aquest diari, i que ens permet observar la cal·ligrafia i les signatures que s’utilitzaven llavors, molt diferents de les que s’estilen en l’actualitat...

La darrera part de la publicació hi ha uns quants fulls de publicitat de productes ben diversos i una altra sèrie d'il·lustracions dels artistes.

En fi, fou una iniciativa molt curiosa que va portar el seu rebombori en els cercles intel·lectuals de França i Espanya i que fou un precedent del que actualment anomenem actes de solidaritat internacional i que moltes vegades són impulsades per ONGs.

Gravat de l'època representant la gran festa de l'Hipòdrom de París per recaptar fons per a Múrcia

NOTA: Aquest apunt té una continuïtat aquí.