Poemes i Dibuixos (1985) d'Ovidi Montllor i Marta Cabeza, la curiositat d'una publicació

Des de fa uns dies es commemora que fa vint anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances amb la samarreta vermella i ens va deixar una mica més orfes de referents. Els mitjans de comunicació ens ho han recordat per activa i passiva com si quan hagués viscut fos un referent col·lectiu. Si no em falla la memòria recordo els seus esporàdics concerts i recitals amb un públic més aviat escàs i amb un cert oblit institucional. Recordo l'entusiasme d'un Albert Pla que de la mà d'en Quico Pi de la Serra i la Guillermina Motta el descobria a L'Espai perquè mai abans havia tingut la oportunitat de veure'l dalt d'un escenari.

Aquests records em venen al cap quan veig que la figura de l'Ovidi s'ha transformat com la d'algú que hagués estat imprescindible per a la Cultura catalana quan en realitat fou una persona marginada i amb poc seguiment del públic. Hom deia que era massa bast cantant, de lletres i temàtiques ja passades de moda i d'altres temps o que era poc dinàmic i alegre i fins i tot algú -en veu baixa- hi afegia que ja no eren temps de militància comunista. Veure'l rebrotar sempre s'agraeix però crec que l'hauríem de situar on era amb tot el que això pot comportar d'autocrítica vers una generació que es va desempallegar de tot allò que no traspuava una "modernitat" de disseny. La marginació a la que se'l sotmeté, contradictòriament, ens va permetre tenir també un Ovidi actor de teatre, de cinema i rapsoda imprescindible!

Sigui com sigui, avui us vull parlar d'un llibre que l'Ovidi Montllor va publicar l'any 1985 de la mà d'una d'aquelles galeries d'art dinàmiques que estaven interessades en transformar el món real i plàstic: el Taller de Picasso. Aquesta galeria organitzà exposicions des dels anys 70 i edicions de gravats i llibres d'artistes des dels anys 80 per tal de promoure l'art de base. Un dels projectes més interessants és la sèrie de llibres que portaren un mateix títol de Poemes i Dibuixos en la que hi participaren poetes i artistes.

Poema autògraf i signat de l'Ovidi Montllor

Poemes i Dibuixos fou una sèrie de llibres tallats per un mateix patró. Tots foren editats en foli i amb un tiratge de 250 exemplars numerats amb un dibuix i un poema originals de l'artista i de l'escriptor, tot empaquetat dintre d'una petaca de cartró. La nòmina dels escriptors -sense comptar els prologuistes- i artistes que participaren és molt nombrosa amb binomis com els de Salvador Espriu/Joan Descals, Víctor Pallàs/Eduard Oliva, Miquel de Palol/Conxa Ibáñez, Miquel Alzueta/Viladot, Mau Struc/Agustí Fructuoso, Mercè de Prat/Víctor Ramírez, Joan Colomina/Jordi Trapero, J.V. Foix/Soler Lladó, Manuel de Pedrolo/M.A. Barenys...

Les il·lustracions eren en blanc i negre i totes elles signades per l'artista malgrat estar enquadernat a diferència del que es fa en els llibres de bibliòfil en el que l'autor i l'artista només signen a la zona de justificació de tiratge. La coberta i la petaca són els únics llocs on la il·lustració és a tot color. Potser si se li ha de fer una crítica estètica és la tipografia triada, poc adequada per a dotar les publicacions d'una elegància i d'una consistència apropiada a les característiques d'una edició que pretén ser una mica de bibliofília. En certa manera li confereix una sensació de llibre autoeditat.

El llibre d'avui forma part d'aquesta col·lecció, i com a tal porta com a títol Poemes i Dibuixos, recull trenta poemes de diversos tipus d'Ovidi Montllor que no va incloure en cap dels seus escrits musicats a diferència del seu anterior llibre Poemes i cançons, il·lustrat en aquella ocasió per Eduard Alcoy. Les composicions de l'Ovidi que s'inclouen en aquest llibre són majoritàriament com uns haikús de reflexions malgrat que no pateixin la rigidesa d'aquesta forma japonesa. Malgrat haver-hi composicions poètiques molt diverses li trobo a faltar la força i contundència dels seus textos musicats, però això és una opinió personal allunyada de l'objectiu del Piscolabis de parlar només dels vessants estètics dels llibres.

Aquarel·la original de Marta Cabeza

Pel que fa a les il·lustracions de Marta Cabeza, que ja havia exposat l'any 1973 a la galeria, observem que seguia una manera de fer dels artistes figuratius del moment en el que els angles rectes i les superfícies fragmentàries confegien un entramat entre una concepció surrealista i cubista de les composicions. Marta Cabeza en algunes ocasions sembla seguir el text per a realitzar la il·lustració de l'Ovidi i en altres és molt més lliure i la il·lustració és independent. La impressió de les seves il·lustracions és d'una molt bona qualitat malgrat ser fetes per mètodes mecànics i poc artesanals amb uns negres prou forts per a fer-les resaltar.

Ens troben, doncs, davant d'un llibre que participa d'una col·lecció unitària que vol distingir-ne els diversos volums per la qualitat dels seus protagonistes que aporten la part literària i plàstica per separat però vinculada, a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen. Fou un intent més d'apropar un plantejament estètic a capes de la Societat que normalment no en tindrien accés en contrast del que iniciatives com la Rosa Vera de Jaume Pla pretenien per amb els seus llibres d'alta bibliofília.

D’una vella i encerclada terra (1980) de Salvador Espriu, Manuel Valls i Josep Maria Subirachs, una obra coral de commemoració

Al Centre Excursionista de Catalunya

Per tradició familiar he estat vinculat al Centre Excursionista de Catalunya des de la meva infantesa encara que no d’una manera molt activa però si propera. Aquesta relació familiar amb aquesta entitat centenària -que el va publicar- és la que va fer arribar a casa com a obsequi d’uns molt bons amics el llibre que avui comentarem i que fou el meu primer Salvador Espriu, D’una vella i encerclada vida. Si avui el porto aquí és perquè el llibre fou il·lustrat pel recentment desaparegut Josep Maria Subirachs. És curiós veure dos dels protagonistes estètics més divulgats de l’època reunits en aquest mateix llibre.

El llibre fou fruit en un primer moment de l’encàrrec del 1973 del músic Manuel Vall –Nani- qui li va encomanar a Salvador Espriu un text per a un espectacle en un acte de dotze episodis que projectava. Salvador Espriu recordava en el pròleg que aquesta obra va ser ideada com un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària. En la funció, un rodamón recorre tots els Països Catalans, amb un parell d’escapades fora dels nostres límits, l’una a Montpeller i l’altra al monestir de Sixena, tan relacionats, però, amb la nostra història. Aquest fil conductor és el que finalment es convertí en deu episodis que s’havien d’adaptar a la música que havia compost Manuel Valls.

L’elaboració conjunta i pactada, molt ben explicada en el pròleg, es retardà fins a finals del 1975 que coincidí amb la demanda d’Agustí Bou –president del Centre Excursionista de Catalunya- que li sol•licitava un text per a la celebració del Centenari d’aquesta entitat. Salvador Espriu cregué que tant un encàrrec com l’altre s’esqueien perfectament a ambdós requeriments per la qual cosa accelerà la seva elaboració per tal d’acabar el llibre. I heus aquí –tornem al pròleg de l’escriptor- com “D’una vella i encerclada terra” en una edició il·lustrada pel gran artista Josep Maria Subriachs (...) apareix vinculada a una commemoració singular, a la del primer Centenari de la fundació del “Centre Excursionista de Catalunya”. Surt per contribuir discretament a celebrar la naixença d’aquest il·lustre “Centre” que honora tant la nostra col·lectivitat, al servei de la qual ha estat sempre, amb amplitud de mires i amb una tenaç, sovint arriscada, excepcional abnegació.

El text combina la prosa poètica amb la poesia pròpiament dita dintre del viatge d’aquest Rodamón que som una mica tots plegats pels Països Catalans atenent la diversitat que ens uneix. Les referències històriques són preses com a motiu de reflexió del que vam ser, del que som i del que serem. El Rodamón se’ns adreça en un moment i ens diu: Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.

Sobre els aspectes més simbòlic i literaris, que s’escapen a aquest apunt més estètic, val la pena que visiteu l’exposició comissariada per Josep Camprubí que amb el títol de País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra és visible en el Col·legi Major Universitari Ramon Llull, capella Rubió i Bellver. L’exposició està precisament dedicada a aquesta obra tant des del punt de vista musical –amb les partitures del mestre Manuel Valls- fins als aspectes literaris i simbòlics, entrant en l’entramat cabalístic.

 

Justificació del tiratge amb la signatura del poeta

L’obra a principis de 1976 ja estava enllestida –el pròleg el signa el vint-i-u de maig- però el més segur és que en voler que fos il·lustrada per en Josep Maria Subirachs comportà un estrany retard de quatre anys. Si tenim en compte que el centenari del Centre Excursionista se celebrava precisament el 1976 sobta veure que la publicació del llibre no es produeix fins el 1980 amb uns agraïments del nou president del CEC, en Lluís Puntís que en fa una petita glossa de tot plegat signada ja a l’octubre de 1980. Malgrat tots els retards el llibre serví per tancar el centenari de l’entitat esportiva més antiga d’Espanya d’una manera molt digne ja que del llibre se’n va fer un tiratge de 3.000 exemplars  en paper Offset Tres Torras i 225 exemplars signats pel poeta i que s’adquiria amb la litografia del retrat de Salvador Espriu realitzada per a l’ocasió per Josep Maria Subirachs.

Aquest llibre sense cap mena de dubte és una fita per a la tasca divulgadora cultural del CEC que entronca amb aquells primers llibres de divulgació del patrimoni que sota el nom d’Album Pintoresch-monumental de Catalunya a partir d’un llunyà 1879 intentà divulgar amb llibrets incunables fotogràfics –dels que algun dia ja en parlarem- el patrimoni arquitectònic com els indrets de Poblet, Santes Creus i Montserrat. A partir d’aquestes publicacions de matineres dates –no oblidem que el primer nom fou el d’Associació catalanista d’excursions científiques- la tasca del editorial del CEC ha estat important centrant-se sobretot en guies i mapes de muntanya però no oblidant altres aspectes de ciències naturals com la fauna, vegetació, geografia... i patrimonials com estudis de la Masia, artístics i en aquest cas poètics. De l’edició tècnica D’una vella i encerclada terra, però, se n’ocupà l’editorial Àmbit amb un format de 24 x 17 cm.

El manuscrit i les galerades, però, restaren curiosament sota la propietat de l’antic president del CEC, n’Agustí Bou, malgrat ser un encàrrec institucional. A pesar que el llibre fou enllestit sota la presidència de Lluís Puntí el manuscrit no restà ni en propietat de l’escriptor ni fou dipositat a la rica biblioteca del CEC sinó que se li devia regalar a Agustí Bou. Malgrat això Agustí Bou els darrers anys de la seva vida decidí donar a la Fundació de l’escriptor a Arenys de Mar el manuscrit, les galerades i l’espitolari, tràmit que s’acomplí finalment l’agost del 2012.

 

En primer terme Ovidi Montllor, Oriol Martorell i Anna Ricci a D’una vella i encerclada terra, de Salvador Espriu. Palau de la Música Catalana (1979) (Arxiu AIET.)

A nivell musical l’obra fou estrenada en el Palau de la Música Catalana de Barcelona el 29 d’octubre dintre del 18è Festival Internacional de Música de Barcelona. En Ricard Salvat s’encarregà de l’escenografia de l’obra, n’Oriol Martorell del cant coral amb la Coral Sant Jordi i Joan Ginjoan de la música amb el grup Diabolus in Musica que fundà amb Juli Panyella amb màscares realitzades per Antoni Fàbregas. Ovidi Montllor i Anna Ricci hi posaren la veu solista a aquesta obra de Manuel Valls de la que malauradament no se’n conserva cap gravació en xarxa disponible per a poder gaudir-la plenament i fer-nos una mica la idea de la seva sonoritat.

Sobre la intervenció plàstica de Josep Maria Subirachs, com ja he comentat en altres ocasions, tinc una actitud ambivalent –mai bel•ligerant com en altres casos- perquè li reconec els seus mèrits d’investigador dintre del món de l’escultura però alhora li veig massa la cuina i un cert manierisme que m’impedeixen gaudir del tot de la seva obra. Un altre dels problemes que té en Subirachs és la gran quantitat d’obra escampada per Catalunya que produeix una certa fatiga visual si tenim en compte que no era l’únic artista del seu moment. Potser aquest sigui un dels factors que ultrartísticament li ha portat més problemes en generar tot tipus de gelosia entre el seu mateix gremi més enllà d’aspectes formals.

Les il·lustracions d’aquest llibre són un petit compendi de la concepció que tenia Josep Maria Subriachs del seu món plàstic entre la figuració i l’abstracció que tant li agradava treballar i que com amb Dalí tant agradava a un públic que necessita certa modernitat però no radical ja que necessita reconèixer formes. Aquest equilibri és el que li permeté desenvolupar la seva tasca escultòrica amb certa comoditat mentre li queien els encàrrecs públics i privats com és aquest cas. Si a això li afegim un cert erotisme amb els seus ja clàssics nus que mai van més enllà del que la moral acadèmica imposa tindrem un dels ingredients més subiraquians de la seva obra.

Com ja hem comentat el llibre amb edició limitada de 225 llibres anava acompanyada d’una litografia amb el retrat de Salvador Espriu de perfil, amb una curiosa imatge en la que no porta ulleres, el que realment ens el fa una mica estrany. Els traços diagonals -com si d’un esbós es tractés- del retrat de la litografia li donen aquest caràcter també molt propi de Subirachs d’obra non finita que fa inconfusible el seu estil. Aquesta imatge del poeta és la que s’aprofita per a la coberta i per a encapçalar la part dels agraïments del president del CEC, en Lluís Puntís.

Placa de Josep Maria Subirachs per al domicili del poeta als Jardinets de Gràcia (1990)

Aquest retrat fou aprofitat per a la placa que el mateix Subirachs va fer el 1990 per a recordar en els Jardinets de Gràcia que el poeta hi visqué. És curiós com es va aprofitar aquest retrat d’en Subirachs i no el que li va fer posteriorment a la seva mort el 1986 en l’homenatge que li dedicà l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Com que la tècnica d’aquest darrer retrat amb  ulleres és més a base d’esquitxades és menys fàcil de poder-se adaptar al relleu i per això el mateix Subirachs devia valorar millor la utilització del retrat d’aquest llibre que no pas el posterior.

 Retrat litografiat per Josep Maria Subirachs per a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners (1986)

Així doncs, en un llibre podem gaudir dels dos artistes que durant l’època pujolista tingueren més repercussió dintre del món literari i escultòric fins a convertir-se gairebé en els artistes oficials cosa que els comportà que fossin titllats moltes vegades de mimats per el poder. Malgrat aquests aspectes més tangencials podem dir que el resultat final de l’obra no només no decep sinó que és força reeixida i que tant el contingut com el continent s’escauen i marquen tota una època.

Júbilos (1934) de Carmen Conde i Norah Borges, un llibre infantil per a adults

A les dones republicanes humiliades 

Amb el Dia internacional de la dona treballadora recent, és un bon moment per recordar que en aquest petit homenatge que el Piscolabis dedica a la República dels llibres els noms propis femenins gairebé són inexistents. Podem parlar dels avenços que va comportar la República en drets socials, legals, laborals, sanitaris... i de sufragi, però la realitat –que no es canvia d’un dia per un altre i que és i era tossuda- continuà mantenint la dona en un segon o tercer pla. Per això és interessant avui parlar d’aquest llibre especial, en el qual van intervenir tres dones excepcionals, de tres països diferents, en plena República.

El llibre fou escrit per Carmen Conde (1907-1996), la primera dona que finalment el 1978 aconseguí ser acadèmica de la Real Academia de la Lengua i va ocupar la butaca k. Els mèrits literaris de Carmen Conde, com de moltes altres lingüistes i literates que no van ser reconegudes per pur masclisme, venia de lluny, dels anys 20 i sobretot de l’època republicana i quan va ser una escriptora i agitadora cultural molt activa a Espanya. Realitzà els estudis de Magisteri a l’Escuela Normal de Maestras de Múrcia i a més d’aquesta activitat professional es dedicà a escriure per a publicacions locals i publicacions minoritàries com les de Juan Ramón Jiménez, amb qui tingué una gran relació, així com amb Vicente Aleixandre.

Amb el seu marit, Antonio Oliver, funden la Universitat Popular de Cartagena vinculada al Patronato de Misiones Pedagógicas, que intentava portar la cultura i l’alfabetització als racons més oblidats d’Espanya. Aquestes ganes d’implicar-se en la societat van ser una constant de la nostra autora des dels inicis de la seva vida professional, el que li va permetre conèixer la intel·lectualitat espanyola del moment i sobretot Miquel Hernández, amb qui mantingué una gran amistat, gràcies a la qual el poeta d'Oriola va fer importants col·laboracions a la Universitat Popular de Cartagena i les Misiones Pedagógicas. L’esperit lliure de la nostra autora anà molt lligat també a la seva dedicació al món de la infància –com ho demostra el cas del llibre d’avui i el de les moltes obres de teatre infantil que va escriure.

La seva ideologia d’esquerres i republicana li comportà problemes amb el franquisme i tant ella com el seu marit s’hagueren d’amagar en els primers moments. De mica en mica van aconseguir tornar a treballar en temes literaris, malgrat alguna denúncia –la darrera el 1949- que concretament a ella l’obligà a treballar amb pseudònims com Magdalena Noguera, Florentina del Mar, Asunción Parreño entre d’altres. Per accedir de la clandestinitat i la semiclandestinitat al reconeixement acadèmic van haver de passar unes quantes dècades, fins a la mort el dictador, repetint la mateixa història que d’altres intel·lectuals republicans.

El llibre d’avui, Júbilos. Poemas de Niños, Rosas, Animales, Máquinas y Vientos, fou publicat a Múrcia el 1934 dintre de la Colección “Varietas” d’Ediciones Sudeste, editorial vinculada a la Revista Sudeste, dirigida pel poeta Raimundo de los Reyes i que es podia editar gràcies a les impremtes del diari murcià La Verdad. Aquesta col•lecció seguia la mateixa estètica en tots els llibres –fora d’alguna excepció-, que es caracteritzava per una coberta de paper ceba amb el títol de l’obra imprès amb unes lletres d’estètica clarament republicana de color blau, que contrasten amb una tipografia negra, més anodina, per al nom de l’autor i de l’editorial. El conjunt resultant, però, donava una sensació de gran sobrietat i equilibri estètic. Aquesta editorial publicà el llibre de Miquel Hernández Perito en lunas i també Tiempo central d’Antonio Oliver entre altres llibres d’escriptors vinculats a Múrcia.

 Júbilos fou prologat per la poetessa xilena Gabriela Mistral que ja havia llegit el llibre anterior Brocal (1929) i que li havia agradat molt. És un pròleg evocador i ple de tendresa vers Carmen Conde, de qui ressalta sobretot els valors de poeta narradora, que és també la tònica imperant a Júbilos. Aquesta prologuista de luxe ens comenta que el llibre es mejor sobre niños que para niños, aunque su lectura va derechita a ellos, que la gozarán entendiéndola. Este sobre preferiado al para, está muy bien. Cuando hacemos cosas para ellos (y yo soy reo de este pecado) con volundad deliberada, los resultados son malísimos.

Així, doncs, ens trobem amb un llibre que en principi és pensat per a infants i en canvi no fa cap concessió al món infantil, com estem acostumats massa vegades. El lirisme que contenen les narracions curtes és la gran arma literària de l’autora, que fa que en gaudim més els adults per la força evocadora que té en parlar de la infància que visqué a Melilla. El llibre fou concebut mentre esperava una criatura i Gabriela Mistral comenta que el futur infant ha trabajado a la madre a lo largo de sus meses de linda hospedería, y la ha hecho retrotraer su infancia a fin de que lo sienta y lo entienda mejor cuando él asome. Bonito taladro de recuerdo este escondido del niño, haciendo a Carmen Conde rejugar sus juegos y rebrincar sus bricos infantiles. El que no sabia la poetessa xilena és que la nena finalment va néixer morta i que Carmen no tingué cap fill més, fet que li comportà un gran trasbals emocional.

El llibre s’acabà d’imprimir l’1 d’abril, i segurament fou un èxit perquè el 21 de juliol del mateix any va aparèixer una segona edició. A més la hispanista Mathilde Pomès va incloure algunes de les composicions del llibre, traduïdes al francès, en la seva antologia Poètes espagnols d'ajourd'hui.

Júbilos forma part d’un conjunt de llibres editats amb molt d’encert que diverses editorials d’Espanya -vinculades a revistes i intel·lectuals locals- van intentar produir fora dels dos centres hegemònics: Madrid i Barcelona. Així doncs editorials literàries com ara DDOOSS i A la Nueva Ventura, de Valladolid; Alfar i Ronsel, de Galícia; Mediodía i Papel de Aleluyas, de Sevilla; Gallo, de Granada; 5, de Vitòria; Carmen y Lola, de Santander; Hermes, de Bilbao; Tobogan, Gaceta de Arte i La Rosa de los Vientos, deTenerife; i Sudeste, de Múrcia intentaren des de la perifèria, i amb una clara voluntat de descentralització, sumar esforços per crear la gran utopia d’una Espanya allunyada de l’analfabetisme i intel·lectualment en ple desenvolupament. És el que hom ha descrit com la República de les lletres.

Dedicatòria de Carmen Conde a l'editor Juan Palazón

L’exemplar de què disposem està dedicat de manera autògrafa Al gran editor Juan Palazón. Cordialmente Carmen Conde de Oliver. 27 abril 1938 (?), el que ens permet copsar la gran relació que tingueren els escriptors amb alguns editors del moment. Hem de pensar que Juan Palazón –també murcià- fou l’editor de l’Editorial Crisol que s’encarregà de publicar els llibres d’un dels poetes espanyols més primmirats –per no dir perepunyetes- en l’acurada edició de la seva obra, Juan Ramón Jiménez. Carmen Conde mantingué l’amistat amb tots dos, malgrat que la relació entre el poeta i l’editor va trencar-se a partir de les discrepàncies sobre la qualitat de les edicions.

Coberta del llibre de RAMÓN GÓMEZ DE LA SERNA. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945

En el cas de Júbilos es va fer una edició molt curosa, ja que va incloure una sèrie d’il·lustracions d’una de les figures més populars de la intel·lectualitat del moment: Norah Borges, germana de l’escriptor Jorge Luís Borges. Hem de pensar que l’any 1945 l’artista ja havia il·lustrat una trentena d’obres per a diverses editorials, el que ens indica que era una artista molt sol·licitada. Els altres títols publicats per Ediciones Sureste –llevat de Otoño en la ciudad de José Ballester, amb dibuixos de Garay- no foren il·lustrats i per això és destacable que hom proposés a Norah Borges que s’encarregués de la il·lustració. Aquest fet el fa encara més especial del que ja hagués estat. Malgrat això, és una llàstima que les il·lustracions no estiguin encarades o situades en proximitat al fragment que Norah Borges il·lustrava, ja que estan disposades de manera aleatòria, seguint un criteri editorial que desconeixem. Podem observar també com Norah Borges, tot i que la majoria de les il·lustracions són fetes expressament- va aprofitar algun dibuix preparatori per a les seves pintures, que ja havia de tenir fet prèviament.

Tres niñas españolas (1933) -guaix- i il·lustració de Júbilos

A Norah Borges i Carmen Conde els devia unir, probablement, una bona amistat, perquè tenien ja preparades les il·lustracions per a la publicació del llibre següent de l’escriptora, ¡Kikirikí!, que havia de publicar l’editorial Aguilar i un altre de Poemas (1935) que no sabem si tenia editorial assignada. I és que Carmen Conde picava alt quan va aconseguir tenir com a artista una de les il·lustradores més famoses del moment dintre dels ambients intel·lectuals. Hem de comentar que Norah Borges estava casada amb l’escriptor ultraista Guillermo de Torre, un dels escriptors més agitadors i inquiets del panorama de la literatura d’avantguarda en castellà. Malauradament, cap d’aquests dos llibres no va veure mai la llum.

La formació artística de Norah Borges fou molt eclèctica, ja que amb la família anaren d’un lloc a un altre, passant per Suïssa, França, Palma de Mallorca, Granada i Madrid. Allà va contactar amb Julio Romero de Torres, després d’haver vist l’art d’avantguarda i admirat tots els clàssics de la pintura per tots els museus. Aquest periple familiar el realitza juntament amb el seu germà Jorge Luís Borges, qui admirava profundament la desimboltura amb què ella es bellugava per tot arreu i recorda que en todos nuestros juegos era ella siempre el caudillo, yo el rezagado, el tímido, el sumiso. Ella subía a la azotea, trepaba a los árboles y a los cerros, yo la seguía con menos entusiasmo que miedo.

La pintura de Norah Borges es desenvolupà a l’entorn d’una estètica que podríem anomenar naïf, però amb una personalitat molt forta i imbuïda d’un esquematisme molt avantguardista. Una il•lustració de línia molt clara i subtil, composicions aparentment senzilles i un cert aire d’innocència és el que caracteritza Norah Borges i li dóna una personalitat que la fa fàcilment identificable. Com que sempre m’ha agradat la gent que no té un criteri tancat i que li agrada la dispersió, reprodueixo la llista del que ella va escriure que l’havia influenciat:

Los juguetes populares de cartón pintado.
Las muñecas de aserrín con enagüitas almidonadas
Los mates de plata con un pajarito
Los nacimientos de yeso policromados.
Los títeres vestidos de tarlatán o de zaraza.
Lo cuadros de Picasso.
Las antiguallas: las fotografías de 1880, los antiguos figurines de moda de 1860, las estampas coloreadas con colores vivos de calcomania (Pablo y Virginia, o unas niñas con pamelas de paja de Italia y guirnaldas de flores, en un paisaje de las Antillas).
Los frescos de “La Historia de Herodes” de Masolino.
Los cuadros de Abraham Ángel y de los niños mexicanos.
Los altares barrocos de las iglesias de Portugal.
Los abanicos isabelinos donde está pintado un niño jugando al aro.
Los cuadros del Greco (rosa, gris, amarillo).
Las cajitas de música, con una sola pieza.
Los herbarios y las colecciones de mariposas.
Los gráficos de Santa Rosa de Lima: corazones y palomas.
Las casas blancas de Le Corbusier.
Los cuadros celestes y rosados de Irène Lagut.
Las casas de Buenos Aires con alegorías de yeso: columnas, el cuerno de la abundancia, sirenas.
Las manos de bronce de los llamadores.
Los carritos de los panaderos que tienen pintados hermosos pájaros y manos entrelazadas con una rosa.
Los trajes de lentejuelas de los acróbatas.
Los trajes de luces y las medias color rosa de los toreros. Y los globos terrestres de cartón con ese delicioso celeste de los mares.

És curiós com aquesta llista de gustos dispersos resumeix molt bé també l’obra Júbilos de Carmen Conde, en la qual els textos són també un mosaic poètic, que inclou diverses maneres de fer i de concebre el seu univers poètic, però que precisament d’aquesta varietat neix la unitat de l’obra, malgrat estar dividida en diversos capítols clarament diferenciats. Text i il·lustració van agafats de la mà, seguint una coincidència conceptual molt interessant, que duplica l’interès d’un llibre sobre la infància per a adults però també per a infants.

BIBLIOGRAFIA:

BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España. 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

GÓMEZ DE LA SERNA, RAMÓN. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945.

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografía y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006.

PATRONATO CARMEN CONDE Y ANTONIO OLIVER

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República 
en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

La mort de l’ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe

In memoriam d’Agustí Ballester i Sanjoan (La Selva del Camp 1895- Reus 1941), besavi de les meves filles, perruquer i company de pupitre d’en Ventura Gassol

Hi ha llibres que ultra el seu contingut literari o estètic ens corprenen per altres elements com són les dedicatòries colpidores. Ja en vam veure una fa un cert temps també vinculada als Fets del 6 d’octubre i hi tornem amb una altra dedicatòria, en aquest cas d’algú que els va viure en directe i en fou protagonista, en Ventura Gassol (1893-1980), conseller de Cultura d’aquell moment. La dedicatòria va adreçada a un altre poeta del qui ja n’hem vist un altre llibre de la seva biblioteca: A Millàs-Raurell / enyorat amic i / estimat poeta / amb una abraçada / d’esperançes. / V. Gassol / Penal de Cartagena / 26 ·XI ·1935.

Aquesta dedicatòria signada al Penal de Cartagena refermava la situació en la que es trobava Ventura Gassol com a membre del govern de la Generalitat empresonat pels Fets d’Octubre, com si en la seva situació refermés les seves idees. De fet no és una dedicatòria aïllada ja que d’aquest llibre n’hi ha d’altres (el de Margarida Xirgu, per exemple) signats fent constar el Penal de Cartagena. Aquesta voluntat de lluita malgrat les circumstàncies és el que impressiona per a una persona que restà la meitat de la seva vida fora de la seva Pàtria entre empresonament (1934-1936) i exilis (1923-1931 i 1937-1977).

Foto de l'empresonament a Carabanchel (1934) amb Lluís Companys i altres consellers de la Generalitat. Ventura i Gassol és el de la dreta

Quan Josep Bargalló parla de l’obra de Ventura Gassol ja insinua que l’activitat política eclipsà la literària i malgrat que a la seva època fou un literat molt ben considerat actualment és gairebé oblidat fora dels cànons literaris. En Joan Puig i Ferreter, també de la Selva del Camp, dramaturg, d’ERC i exiliat va dir, tot parlant de Ventura Gassol que seria un gran poeta si oblidés més sovint que és un gran orador. (…) Sempre he pensat que la política i la popularitat li han fet mal com a poeta.

I Josep Bargalló acaba reblant el clau quan comenta que li succeí, com a poeta, el que acabà succeint amb el temps històric que va viure com a protagonista: la incomprensió amb el pas dels anys, no només dels franquistes -aquesta prou òbvia-, sinó també dels intel·lectuals progressistes -que el trobaven massa nacionalista- i dels crítics catalanistes -per als quals era massa abrandat, radical. I Ventura Gassol fou, sens dubte, un poeta distint, que també vorejà alguns dels camins de l’avantguarda. La seva passió, el seu abrandament, no l’acabaren d’encabir en el noucentisme, per molt que ho sigui en la forma i ho sembli en la llengua poètica.

Així doncs, en el llibre La mort de l’ós subtitulat com a poema coreogràfic empren aquesta manera de fer poètica i teatral alhora, concebut per a ser declamat més que com a poema íntim. El simbolisme és explicat a l’inici per donar unes pautes de lectura d’un text de certa complexitat compositiva i simbòlica. Malgrat que algunes fonts comenten que el poema fou escrit el 1928 i afirmen que s’edità en aquell moment, una cerca pels catàlegs bibliotecaris semblen desmentir-ho per la qual cosa la primera edició seria la present del 1935.

Sembla ser, malgrat que no he pogut contrastar aquesta notícia, que el músic –de Valls i deixeble de Schönberg a Viena- Robert Gerhard havia rebut l’encàrrec de musicar-lo. Robert Gerhard fou un dels pilars més importants de la música clàssica contemporània catalana a l’alçada del que Joan Miró ho és en pintura. De fet en Mestres Quadreny el defineix dient que feia una música nacionalista com Bartók, però d'arrel catalana, i no té res a envejar als grans compositors del segle XX com ara Schönberg o Falla. I acaba explicant per fer-nos adonar de la seva magnitud que és l'únic compositor català que ha rebut un encàrrec de la Simfònica de Nova York.

El llibre fou publicat per la Llibreria Catalònia de Barcelona el 1935 i concebut com un llibre de bibliòfil ja que tingué un tiratge de 100 exemplars (aquest és el nº 73) i fou imprès amb paper de fil Guarro de petit foli (28 x 20 cm.). A més el llibre sortia una mica del comú perquè no estava decorat per un professional de la il·lustració de llibres sinó per un artista aliè a aquesta disciplina com era Pere Pruna (1904-1977). En el fet que un artista de fama com Pere Pruna col·laborés en un llibre ja és una excepció perquè normalment no se n’ocupaven a no ser que fos com aquest que tenia un caràcter més de bibliòfil.

Pere Pruna fou un artista estrany en la dinàmica cultural catalana. Gràcies a una recomanació de Sebastià Junyer i Vidal entrà en contacte amb només 17 anys amb Picasso que l’introduí en els cercles artístics parisencs del moment, el que li permeté exposar en les galeries més famoses i participà en escenografies i maniquins dels ballets russos de Serguei Diàguilev. Estilísticament, com podem observar en aquestes il•lustracions, rebé la influència de Picasso que fou el seu mentor i que travessava la seva etapa de retorn al classicisme després de l’etapa cubista.

Les seves figures prengueren una agilitat i estilització especial que el distancià de les maneres de fer del Picasso classicitzant i que fins i tot hom ha dit que van influenciar al propi mestre en posterioritat. Aquesta estilització i formes diàfanes segueixen una manera de fer d’alguns corrents d’avantguarda europea properes a la figuració, en aquest cas molt propera a una estètica mitològica. Aquesta trajectòria dintre de les avantguardes quedà estroncada amb la Guerra Civil quan, aterrit per la crema d’esglésies, es passà al bàndol franquista on després d’anar al front pogué fer la viu-viu gràcies a les influències d’Eugeni d’Ors i Dionisio Ridruejo que l’incorporaren al servei de propaganda franquista i fins i tot organitzà la presència espanyola –on no fou invitada la República- de la Biennal de Venècia.

És interessant constatar com als anys trenta, abans de la Guerra Civil espanyola, les diverses formes de pensament, tant intel•lectuals com polítiques, podien col·laborar sense cap mena de problemes.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Izas, rabizas y colipoterras (1964) de Joan Colom i Camilo José Cela, dues visions de la prostitució barcelonina

De tots els llibres de fotografia -els anomenats phothobooks- publicats a Espanya aquest és, sense cap mena de dubte, el més conegut i divulgat internacionalment. Com irònicament va comentar la seva editora Esther Tusquets, aquest va ser el primer best-seller de Lumen, molt abans que els llibres de Mafalda de Quino o El Nom de la Rosa d’Umberto Eco fossin un esplèndid èxit i ajudessin econòmicament a l’editorial a sobreviure. El llibre pertany a la col·lecció “Palabra e Imagen” que intentava combinar ambdós conceptes amb fotògrafs i escriptors de prestigi del moment amb un format (21,5 x 22,5 cm.) i estètica homogenis i enquadernats en cartoné que reforça la coherència de la col·lecció, amb temes políticament incorrectes com el toreig, cacera, boxa i com és en aquest cas, la prostitució.

D’aquesta col·lecció ja n’hem parlat abans (La caza de la perdiz roja i Toreo de Salón) i ja n’hem pogut apreciar la qualitat però a la seva època el concepte era tant exquisit i alhora car que no tingueren l’èxit desitjat. El llibre d’avui, Izas, rabizas y colipoterras, fou l’excepció que confirmà la regla i aquest èxit de vendes es degué, sense cap mena de dubte, al tema que tractava i per l’escàndol que provocà en publicar-se el 1964. El llibre fou dissenyat, seguint les directrius dels anteriors llibres, per Cristián Cirici i Oscar Tusquets a base de paper cuixé per a les fotografies de Joan Colom i paper acartolinat verdós per al text de Camilo José Cela. A més la coberta s’utilitzà unes àgils diagonals compostes per tota una sèrie de contactes fotogràfics que ja ens insinua la manera de treballar de Joan Colom amb la feina de camp directa i la feina posterior d’analitzar el material fotografiat entre l’atzar i la intuïció com ja veurem més endavant. De fet Esther Tusquets definí a Joan Colom com a insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina.

El llibre compta amb el text de Camilo José Cela que el va escriure a partir de les fotografies malgrat l’advertiment final (igual que a Toreo de Salón) que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir. El text que juga entre la mofa i el sarcasme és molt representatiu de la manera eruditament grollera d’escriure del Premi Nobel, cosa que sembla que li disgustà a Joan Colom per la certa manca de respecte que representava vers les meuques fotografiades. És evident que les fotografies el van a esperonar tant que l’escrigué ràpidament (des del gener al febrer de 1963) i va triar com a títol un poema anònim del Cancionero General del 1557 d’Anvers on es citen les diverses maneres d’anomenar les prostitutes:

De quantas coymas tuue Toledanas
De Valencia Seuilla y otras tierras
Yças Rabiças y Colipoterras
Hurgamandera y Putaraçanas.
de quantas siestas noche y mañanas
Que venian a buscar dando de zerras
Las Vargas la Leonas y las guerras
Las Mendez, la Correas y Gaytanas.
Me veo morir agora de penuria
en esta desleal isla maldita
pues mas a punto estoy que sant Hilario.
Tanto que no se yguala a mi luxuria
ni la de fray Alonso el Carmelita
ni aquella de fray Treze el Trinitario.

El que és sorprenent és que un llibre com aquest fos publicat en plenes celebracions dels 25 Años de Paz del franquisme que pretenien donar una imatge impol·luta d’Espanya i que emfatitzaven les virtuts virtuals del seu règim. La mateixa Esther Tusquets explica com aquest llibre passà la censura de forma anòmala a través del nou ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga: El libro había pasado censura de modo irregular, debido a la amistad que unía a Cela con Fraga (fue Cela quien se lo pasó directamente al ministro, saltándose todos los trámites), causó un escándalo ¡y fue el primer best seller de Lumen! Hem de pensar que encara faltaven fins i tot dos anys per a l’aprovació de la Ley de Prensa (1966) i que la censura era un element permanent. Malgrat això, i com sempre en les dictadures qui mana és el de dalt i el que pot fer i desfer aleatòriament o per amistat com molt bé demostra el ministre franquista Manuel Fraga.

Així doncs, aquest fou el primer llibre de Joan Colom, tot un pas cap a la seva professionalitat que, degut precisament a aquesta publicació com veurem, contradictòriament quedà estroncada. Joan Colom treballava com a comptable i a estones lliures es va dedicar a fotografiar la Barcelona més oculta de les mirades oficials, la del Barri Xino. La zona de les prostitutes, però, la fotografià amb un abric que ocultava la màquina de fotografiar amb la que es passejava pels seus carrers i anava disparant a l’atzar però amb intuïció per poder polir la composició en el laboratori fotogràfic de casa. Aquest sistema li va permetre una gran llibertat de moviment i d’espontaneïtat en el resultat final fotogràfic. És tant espontani que és corprenedor perquè no intenta ni endolcir ni degradar una realitat sinó de mostrar-la tal com és, sense ornaments. Gairebé com si li donés la raó a Capa que afirmava que si les teves fotos no són bones és que no eres prou a la vora.

Joan Colom es vinculà a la fotografia de manera tardana, als 36 anys, i entrà a l’Associació Professional de Fotografia de Barcelona i exhibí la seva obra en solitari per primera vegada amb l’exposició titulada “El carrer” a la Sala Aixelà, de la mà de J.M. Casademont el 1961. Ironicament Joan Fontcuberta diu que fou Oriol Maspons qui va pensar que les fotos de les putes eren cosa bona per a un nou títol de la col·lecció “Palabra e Imagen” i va proposar la idea a Lumen. Maspons, que tenia un olfacte i un ull sagaços i només comparables amb la seva mordacitat, afegia amb aquesta iniciativa un nou argument a les raons per les quals la història el recordarà més pel seu paper d’agitador orgànic de la seva generació que per la seva producció creativa. Altres fonts comenten que en principi s’havia pensat en publicar tot el reportatge de Joan Colom sobre el Barri Xino però que fou Camilo José Cela qui canvià aquesta orientació i es declinà per a parlar només del tema de la prostitució.

Com que Lumen havia signat un contracte amb Camilo José Cela per a la realització de tres textos (el primer fou Toreo de Salón i el tercer no s’arribà a publicar mai) li passaren les fotografies per a que escrigués el segon text contractat. És curiós el que Esther Tusquets comenta de com anaven els contractes amb els escriptors del moment i diu que en Cela fou el primer que abans de parlar de res parlava de diners i afegeix que unos años después –no muchos- esto sería lo normal (se discutirían los derechos del autor con su agente literario y la negociación se centraría en el aspecto económico), pero en los años 60, para bien y para mal, se hablaba mucho menos de dinero. Quedamos, pues, las dos -amb una companya de Lumen- bastante desconcertadas.

En el cas de les fotografies li compraren els drets de reproducció per a publicar el llibre. Conjuntament amb el text de Cela el llibre destaca per la seva cruesa sense concessions el que va provocar com hem dit un petit escàndol. Esther Tusquets ens comenta que las fotografías de Colom (entonces apenas conocido y hoy Premio Nacional de Fotografía -2002-), que iban a ser el punto de partida de Izas, eran imágenes de unas mujeres terribles, hundidas en el último peldaño de la miseria, patéticas algunas hasta caer en la monstruosidad. De nuevo Cela se ciñó absolutamente al trabajo de Colom, con unos textos descarnados, salvajes. Se trataba, como en el otro libro, de personajes reales, fácilmente reconocibles, y la única furcia atractiva y joven –una muchacha vestida de blanco y en distintas poses- presentó una denuncia pero no acudió al acto previo de reconciliación y todo quedó en agua de borrajas. Malgrat que la sang no arribà al riu Joan Colom quedà tocat d’aquest afer i es retirà del que havia de ser una prometedora carrera fotogràfica. Pensem que el crític i agitador del món fotogràfic barceloní J.M. Casademont havia di que ... con Colom se llega a la cúspide de todo un movimento... Continuà fotografiant però per a ell mateix i no fou fins molts anys més tard que hom el convencés per a fer públiques les seves impagables fotografies sobre Barcelona.

Les fotografies de Joan Colom ens porten a un cert vouyerisme que ens planteja els límits del que és moral o no. De fet, un llibre així on tothom surt a cara descoberta no hagués provocat una querella, sinó com diu Joan Fontcuberta, moltíssimes i seria un llibre que no es publicaria. Colom el que pretenia era sense cap mena de dubte captar el carrer com a teatre humà i mostrar la vida del submón dels desheretats, amb tota la seva cruesa. Per això va recòrrer a la clandestinitat de la presa perquè sinó no hagués captat la vida tal com era. Joan Colom sempre diu que jo faig el carrer, i és cert perquè com va dir el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània. De fet aquest sistema el tornà a utilitzar per a unes fotografies del judici del Cas Rovirosa per a la Gaceta Ilustrada en les que va poder captar clandestinament els protagonistes d’aquest sonat cas.

Joan Colom aconseguí crear un estil propi El seu estil es caracteritza precisament per una certa despreocupació plàstica i un afany testimonial, tal com raja. Podríem buscar com a precedent a Brassaï i el seu Paris de nuit (1933) però la càrrega estètica que té li treu protagonisme al fet testimonial. En el cas de les fotografies de Sagarra (anys 30) i malgrat que no hi ha intensions plàstiques les i els protagonistes ja sabien que els anaven a fotografiar i posaven per a l’ocasió, el que els treu espontaneïtat. Potser Margaret Michaelis (1936) és la fotògrafa que més precedent pot arribar a ser de Joan Colom malgrat que quan es publicaren les seves fotografies a la revista AC del GATCPAC no hi feren constar la seva autoria. No fou fins una dècada després de Joan Colom quan una nova generació, i en aquest cas de fotògrafes femenines, donaran una nova visió del tema de la prostitució utilitzant en alguns casos la clandestinitat per a aproximar-se més al tema. És el cas de Carnival Strippers (1976) de Susan Meiselas, Das ist ja zum Peepen (1983) d’Elisabeth B., Dirty Windows (1996) de Merry Alpern i The Lusty Lady (1997) d’Erika Langley.

 

 Índex final del llibre

El llibre aprovat directament per Manuel Fraga fou ignorat per la crítica franquista del moment i va ser el boca orella el que va permetre que fos el primer èxit de Lumen. A l’exterior la Mostra di Venezia li atorgà el Lleó de Bronze en la categoria de Premi internacional a la millor col·lecció de llibres o a la millor revista dedicada al cinema o a la fotografia. Aquest premi agafà l’editorial i els seus protagonistes desprevinguts perquè no s’hi havien presentat i ni tant sols coneixien el premi! A partir d’aquest moment el llibre i la col·lecció tingueren el reconeixement internacional que es mereixia i com a tal és dels pocs llibres espanyols que consten en l’ampli catàleg (discutible però una autèntica referència) de The Photobook de Martin Parr i Gerry Badger i que surt a totes les antologies sobre aquest tipus de llibres.

El sempre sarcàstic Joan Fontcuberta fa una lectura de la publicació de Izas, rabizas y colipoterras molt aguda i el titlla com l’apropiació “gauchedivinista” del Barri Xino, com la reivindicació per un sector culte i progressista de la burgesia catalana d’una marginalitat canalla que així esdevé marginalitat castissa, i contribueixi a construir, malgrat la distància social i ideològica, l’imaginari col·lectiu barceloní de postguerra.

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ MELERO, PEDRO. Serie Palabra e Imagen. Editorial Lumen. Madrid, Real Sociedad Fotográfica, 2008

FONTCUBERTA, JOAN. Los colores de la carne. Granada, Diputación de Granada, 2007

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Bruguera narrativa, 2009.

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres, Phaidon Press Inc., 2004

VARIS AUTORS. Joan Colom. Fotografies de Barcelona, 1958-1964. Barcelona, Lunwerg editores, 2005