Succession de el Rey D. Phelipe V (1705) d’Antonio de Ubilla i Medina, la propaganda política borbònica de luxe

TEODORO DE ARDEMANS (disseny atribuït) GÉRARD EDELINCK (gravat). Philipuus V Hispaniarum Rex. (1704). Felip V envoltat de les virtuts celestials amb el lleó (poder i monarquia hispànica) amb dos globus amb la flor de lis i l'escut de Castella

Avui, com la propaganda política i històrica s'ha encarregat de recordar-nos-ho, fa tres-cents anys que Barcelona caigué a mans de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió, que passà de ser un conflicte internacional a quedar enquistat a Catalunya, amb les conseqüències històriques que malauradament ja coneixem. El llibre que avui analitzarem, però, ens parla també de propaganda institucional però en aquest cas a càrrec del bàndol partidari del rei Felip V que, amb aquest llibre i d'altres que no s'arribaren a publicar, van intentar consolidar els drets successoris que havien prevalgut en el moment de dur-lo al tron, davant el qüestionament internacional i la situació generada en els primers conflictes de la Guerra de Successió en terres italianes.

Portada bicroma de Successión...

El llibre titulat exactament Succession de el rey D. Phelipe V, nuestro señor, en la Corona de España; diario de sus viages desde Versalles a Madrid; el que executó para su feliz casamiento; jornada a Napoles, a Milan, y a su Exercito; successos de la campaña, y su vuelta a Madrid fou imprès el 1704 per l'impressor reial Juan García Infanzón de Madrid malgrat que, com veurem, no s'acabà de distribuir fins el 1705. Sense cap mena de dubte és un dels llibres més importants editats del barroc i rococó espanyols, comparable al Quixot d'Ibarra (1780) de Madrid o a la Màscara Reial (1764) de Barcelona. El llibre és dels més voluminosos que han sortit i sortiran al Piscolabis ja que fou imprès amb una tipografia de gran cos i marges generosos en gran foli. Fa més de 700 pàgines d'un paper de cert gramatge fet que comporta que parlem d'un volum de 35 x 25 x 7 cm. i un pes de 2 kg. El tema del pes i el volum no és negligible ja que li donen una consistència física i alhora psicològica monumental que conjuntament amb els espectaculars dotze gravats que conté -que ja comentarem- és precisament el que hom pretenia transmetre.

Pàgina on es transcriu el testament en el que la Corona hispànica havia de recaure sobre Felip d'Anjou

Aquest llibre monumental fou un encàrrec directe del rei Felip V al seu Secretari de Despatx Universal, càrrec que equivaldria a primer ministre l’ostentava Antonio de Ubilla y Medina, marquès de Ribas, que com a Notari Major de Castella havia pres nota del testament del darrer àustria espanyol, Carles II, en què atorgava els seus regnes a Felip d'Anjou (que esdevindria doncs Felip V). En certa manera, com molt bé diu el cordovès Adolfo Hamer Flores, biògraf de l'autor, el llibre hacía que la narración de Ubilla sobre hechos del reinado de Felipe V participase de esa “legitimidad”. Si quien había garantizado que aquel testamento se otorgó sin defecto de forma -qüestió que es discutí arreu d'Europa- mostraba posteriormente por escrito su apoyo al nuevo rey, se lograba un efecto no sólo de propaganda y exaltación, a las que sin duda también se aspiraba, sino además de refuerzo a la validez de la decisión de nombrar heredero a Felipe V. Realidad que, indudablemente, se tendría muy en cuenta en un contexto en el que se cuestionaba la sucesión borbónica de la Monarquía Hispánica.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat) Espectacular gravat amb la jura de les lleis i constitucions Castellanes al convent dels Jerónimos de Madrid. Hem posat un naip actual al costat per a poder comparar les dimensions d'aquests extraordinaris gravats

Aquest factor és clau i per això el llibre s'encapçala amb el Motivo de esta relacion on es diu que El rey nuestro señor (Dios le guarde) fue servido de mandarme en abril del año pasado de mil setecientos y tres, que escribiese relación diaria de sus jornadas y campañas. L'inici del llibre a més compta amb el nihil obstat del 28 de juliol de 1704 de Luis Manuel Portocarrero, arquebisbe de Toledo i Primat de les Espanyes, Canceller Major de Castella i del Consell d’Estat de sa Majestat que és precisament qui va pressionar per a què l'hereu a la disputada corona hispana fos Felip d'Anjou en detriment de l'arxiduc Carles com pretenia Mariana de Neuburg, darrera esposa de Carles II, i una part de la cort.

Itinerari de Felip V per arribar a Barcelona venint de Madrid. L'antic poseïdor del llibre el va corregir i hi va deixar a la pàgina anterior aquesta notació: Esta corregido este itinerario exactamente en 7 de septiembre de 1759

Com podem observar, doncs, l'objectiu de la publicació era clau ja que tant el testament de Carles II com les circumstàncies prèvies havien estat polèmiques arreu d'Europa. Abans de la mort del darrer àustria les potències europees (inclosa França) -que sabien de la seva incapacitat de tenir descendència- s'havien repartit mitjançant diversos pactes els regnes i territoris de la corona hispànica i els drets de comerç amb Amèrica per tal de desmembrar-los i que cadascú s'emportés alguna part important, en funció dels interessos de cada país. Per això la intervenció del Cardenal Portocarrero forçant la decisió de Carles II per a què fos precisament Felip d'Anjou qui ho heretés tot sense fragmentar territoris fou polèmica perquè feia només pocs anys que França i Espanya havien  lluitat entre ells en la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) el que havia generat una forta francofòbia. Per aquesta intervenció a favor de la dinastia borbònica la figura del Cardenal Portocarrero fou recompensada com a home de confiança de Felip V tan bon punt aquest arribà a Espanya.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat) Màntua i rodalies foren dels primers escenaris de la Guerra de Successió, el que va obligar a Felip V a anar-hi per a sufocar les primeres revoltes dintre dels seus territoris

Així, doncs, l'inici del conflicte successori a nivell internacional es produí tant per les ànsies territorials de tots els països europeus inclosa França i per problemes formals i de certes irregularitats en la successió, com pel fet que Felip V no renunciés a la corona francesa si dinàsticament li correspongués, tal com exigia el testament de Carles II en la seva clàusula 13. Aquestes problemàtiques són les que provocaren la Guerra de Successió a nivell internacional i que els diversos contrincants intentessin embolicar-hi conflictes locals per desestabilitzar l'enemic. Aquests són els casos de la revolta hongaresa de Francesc II Rákóczy, la dels habitants del País de Vaud, els tirolesos i els bavaresos contra Leopold I o la revolta dels pagesos hugonots de les Cevenes contra Lluís XIV o la dels regnes de la Corona d'Aragó contra Felip V i el conseqüent Pacte de Gènova de 1705.

Arbre genealògic de Felip V i la reina Maria Lluïsa Gabriela on es demostra els enllaços familiars que tenien amb la dinastia dels àustries hispànics (des de Felip II) i els borbons francesos (des d'Enric II). Aquest arbre de parentesc va precedit de l'autorització papal perquè dos cosins es puguin casar

El llibre, destinat a legitimar l'opció de Felip d'Anjou, es dividí en quatre parts: la primera parla de les circumstàncies de la successió el 1700 i el viatge de Felip fins a Madrid i la jura de les lleis castellanes; la segona el viatge a Barcelona i la jura de les constitucions aragonesa i catalana i el seu casament a Figueres amb Maria Lluïsa Gabriela (1702); la tercera explica la participació directa del monarca en els primers conflictes de la guerra successòria en territoris italians; i finalment les batalles de Milà i el seu retorn a Madrid el 1702. Com veurem més endavant hi hagué el projecte de continuar la narració en llibres successius que expliquessin les diverses campanyes bèl·liques però que finalment no es portaren a terme per diverses causes.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Felip V marxa de Barcelona per a anar a Itàlia per a controlar les  primeres revoltes de la Guerra successòria

Tota la narració fou concebuda per expressar de la manera més detallada possible -en forma de dietari- els fets a què hem fet esment, explicant fil per randa el que havia passat. Com a Secretari de Despatx Antonio Ubilla tenia accés a l'arxiu reial oficial i fins i tot al personal, per la qual cosa publicà tota una sèrie documental que va des del testament de Carles II a la dispensació apostòlica el casament entre els monarques ja que eren cosins germans, les capitulacions matrimonials, els juraments de les constitucions dels regnes hispànics -en el cas de Catalunya hi fa constar que és una traducció de l'original en català-, cartes particulars, discursos protocol·laris, sermons, documents oficials variats com la de nomenament de lloctinents en funció de l'entrada i sortida del rei dels diversos regnes, documents militars confiscats als exèrcits austriacistes... Tota aquesta sèrie documental és un cas extraordinari en les relacions de l'exaltació monàrquica que solen ser més descriptives que documentals tal com ja hem vist al Piscolabis en els posts referits a les entrades del mateix Felip V a Barcelona el 1702 o la de Carles IV a Barcelona el 1802.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Les naus borbòniques a l'entrada de Nàpols

Com hem esmentat, el gran volum no va ser l'únic element definitori del llibre sinó també els dotze gravats que s'intercalaren i que per les dimensions d'alguns d'ells -60 x 44 cm. de planxa- foren impresos a Brussel·les. Aquest fet es deu a que a Espanya no hi havia cap impremta amb un tòrcul per a estampar aquests gravats fets a burí, com tampoc gravadors capaços d'una empresa d'aquesta envergadura com tornà a passar el 1764 amb la Màscara Reial. La impremta reial d'E.H. Fricx de Brusel·les fou la que s'encarregà de l'estampació després que Filippo Pallota fes els dibuixos originals i Jan Baptist Berterham els passés al burí per estampar-los en aquestes monumentals planxes de coure.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Felip V a Cremona i rodalies. Detall amb la carrossa de Felip d'Anjou anant a la guerra amb detalls costumistes

Filippo Pallota era arquitecte de Sa Majestat i estava al servei de la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Com a dibuixant, pintor -autor conjuntament amb Buonaventura Ligli de la Batalla d'Almansa del Museu del Prado-, enginyer i sobretot testimoni directe dels fets que s'hi narren era la persona idònia per a la il·lustració d'aquest llibre monumental. De fet, Ubilla i Pallota -que van acompanyar al nou rei en els seus moviments per Espanya i Itàlia- devien establir una bona relació entre ells ja que consta que Pallota va actuar de pèrit topògraf en un litigi que tenia Ubilla per un assumpte d'una compra de terres d'un dels seus marquesats.

Gravador anònim madrileny. Comparança entre els setge de Luzzara i el moviment de tropes amb la notícia d'un paper trobat a un soldat austriacista amb totes les formacions del seu exèrcit

En principi tots els dibuixos foren seus menys el del retrat eqüestre inicial del rei -segurament dibuix d'Ardemans, gravat per Gérard Edelinck- i el de les tropes a Luzzara. Ambdós creiem que foren estampats a Madrid, que com hem dit és on s'imprimí el text, malgrat que no es faci constar.  Tant per qualitat com per les dimensions menors i la diferència en el paper usat respecte dels gravats belgues ho podem deduir fàcilment. El gravat del jurament de Felip V com a rei de Castella és una reinterpretació de Pallota d'un gravat anterior que Pedro de Araujo va fer per a un opuscle del 1702 d'Antonio Ubilla mateix amb una síntesi d'aquest jurament. A partir del gravat de Pedro de Araujo -que devia ser testimoni presencial del fet- Filippo Pallota, arribat posteriorment a la cort, mantingué la composició dels personatges però retocà els elements arquitectònics suprimint els cortinatges barrocs de la part superior i els que engalanaven els laterals per una extraordinària visió que ressalta els elements arquitectònics de les voltes de creueria i estrellades i les capelles laterals de l'església de San Jerónimo del Real on havia succeït l'acte el 8 de maig de 1701.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Mapa de Luzzara i rodalies

No sabem quina tirada es va fer d'aquest llibre però sí que sabem que devia costar molt de vendre per l'elevat preu que tenia i que Adolfo Hamer Flores pot xifrar en 90 rals. Pel testament d'Antonio Ubilla sabem que en morir sense descendència -malgrat tres matrimonis- la tercera ordre franciscana n’heretà els bens i títols nobiliaris -després de tenir-los en usdefruit la seva vídua (1736)- que entre les propietats tenia encara 500 exemplars del llibre. La vídua els intentà vendre el 1726 (a la mort de l'autor) i els franciscans el 1746 (aprofitant la notícia mediàtica de la mort del rei) a través d'anuncis a la Gaceta de Madrid però com podem deduir sense gaire èxit. Com és lògic hem de pensar que les vendes no milloraren posteriorment i que finalment aquests exemplars es malmeteren en els magatzems franciscans.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Mapa d'operacions militars a la zona de Guastalla

Aquesta quantitat d'exemplars a la venda ens indica que el llibre no fou precisament un èxit i que fins i tot va ser una inversió ruïnosa per a l'autor que va acabar tenint problemes econòmics molt seriosos. Hem de pensar que malgrat fos un encàrrec reial el cost de l'elaboració i la impressió anà a càrrec d'Antonio Ubilla, que en sufragà totes les despeses. Per la datació d'un dels gravats sabem que no estigueren enllestits fins el 1705 -malgrat que el peu d'impremta digui que el llibre fou imprès el 1704- per la qual cosa deduïm que la publicació es demorà força. També sabem que el rei no rebé el llibre fins a finals del gener de 1706 que és quan es devia començar a vendre i distribuir definitivament. Les característiques formals i de contingut -que ja hem comentat àmpliament- i el cost tan elevat feia que la seva circulació fos restringida a l'alta noblesa.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat).  Mapa de la Batalla de Luzzara

Els fets històrics també en complicaren la distribució ja que el juny de 1706 Madrid fou conquerit per l'exèrcit aliat i l'arxiduc Carles convocà corts i forçà a assistir-hi tots els nobles amb càrrecs, fet que obligà també Antonio Ubilla a prendre-hi part, com a membre que era del Consell de les Índies. L'agost del 1706 Felip V recuperà Madrid i va aprofitar l'ocasió per fer neteja de la Cort i dels Consellers. Molts nobles es veieren afectats ja que foren acusats de traïdors com el mateix Antonio Ubilla que es veié obligat a deixar els càrrecs i fou desterrat de Madrid. En aquestes circumstàncies hom pot entendre que el seu llibre no pogués ser distribuït, ni l'any 1706 ni els següents, fins que mica en mica anà recuperant el favor reial, sobretot mitjançant altres nobles i la reina Maria Lluïsa Gabriela que estaven convençuts de la seva fidelitat que en carta privada li va dir que si hubierais sido malo, nadie podría haber hecho más mal referint-se que podria haver posat en dubte el famós testament de Carles II.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Ciutat de Guastalla

Sabem que el 1704 rebé l'encàrrec reial de fer un llibre de les mateixes característiques sobre les campanyes de Portugal (1703-1704), que no s'acabà d'imprimir malgrat que el tingués completament escrit i amb cinc proves de gravats de les mateixes dimensions que els del llibre comentat i que es conserven a la BNE amb disseny de Filippo Pallota, fet que demostraria el l'estat avançat d'elaboració en que va arribar a estar. A principis del 1706 se li sol·licitava que continués com a cronista dels primers atacs sobre Barcelona, però ja no com a acompanyant reial sinó només com a cronista i es requeria que li enviessin tots els documents que demanés per bastir la història, projecte que gairebé no engegà. Les circumstàncies històriques i vitals -polítiques i econòmiques- que va viure Antonio Ubilla a partir del 1706 en ser considerat un traïdor van impedir la impressió del llibre sobre el rei a Portugal i la redacció de les campanyes de llevant.

FILLIPO PALLOTA (disseny) i JAN BAPTIST BERTERHAM (gravat). Detall de la marxa de Felip V cap a Itàlia des del port de Barcelona. A la dreta la reina Maria Lluïsa Gabriela i el seu seguici en el palau Reial acomiadant al rei i observant les maniobres militars amb les salves de comiat

És curiós veure com una persona de fidelitat inqüestionable  -la historiografia li atribueix els pals a les rodes a la celebració de Corts a Barcelona i l'enrariment de les relacions entre catalans i un primerenc Felip V- va poder ser condemnat a l'ostracisme acusat de traïció. Malgrat la seva rehabilitació posterior, que li arribà vers el 1715, Antonio Ubilla no tornà a ser el cronista oficial de Felip V malgrat els intents que hem vist perquè potser ja no calia...

BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA, JOAQUIM. La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre. Barcelona, Editorial Empúries, 2000

ALCOBERRO, AGUSTÍ. Barcelona 1714. Els gravats de la Guerra de Successió. Barcelona, Editorial Efadós, 2013

DIVERSOS AUTORS. La Guerra de Successió dia a dia (Volum I, 1700-1705). Barcelona, Ara Llibres, 2013

HAMER FLORES, ADOLFO. El secretario de despacho Don Antonio de Ubilla y Media. Su vida y obra (1643-1726). Tesi doctoral presentada el 2013 a la Universidad de Córdoba.

España constitucional vs. asimilada (1852), un mapa antic per a Facebook

Internet és un lloc fantàstic per a divulgar tant el que és científic -quantes coses he après via internet!- com el que no ho és o directament és un engany divulgat de bona fe o de mala fe. A Catalunya un dels impresos històrics més divulgats per internet és el mapa que avui us presentem. En un Foro de coches (?)
espanyol un usuari anomenat Ostiense el va reproduir comentant que hay un famoso mapa que pulula en todo tipo de foros, blogs y webs independentistas catalanes desde hace un tiempo. Se trata de un supuesto mapa auténtico de 1854, muy toscamente dibujado en el que aparece "España incorporada o asimilada" al hablar de los territorios de la antigua colonia (sic o no) de Aragón: dicho mapa es único en su género y desde luego no tiene ni la más mínima verosimilitud histórica. A pesar de ello son docenas los centros escolares que lo utilizan como "prueba" de la "opresión" a la que España (el resto se entiende) somete a Cataluña.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor presentació que podem fer d’aquest mapa que és, com molt bé diu el Foro de coches, sorprenent però no per això sense cap mena de verosimilitud. A un expert d’un Foro de coches encara que es dediqui també a temes generals no se li pot demanar que sigui expert en mapes històrics però com a mínim si que no sigui atrevit opinant del que no en sap com jo no opino de cotxes... Una altra conclusió que extraiem d’aquest text és la manipulació política a la que aquest mapa ha estat sotmès una vegada s’ha descontextualitzat del seu origen que es troba en l’obra en dos volums impresos en foli (29,5 x 21 cm.) del Licenciado Francisco Jorge Torres Villegas titulada Cartografía hispano-científica o sea los mapas españoles, en que se representa a España bajo todas sus diferentes fases impresa a Madrid el 1852. El no haver estat imprès a Catalunya li treu qualsevol connotació de tipus precatalanista o de renaixença històrica catalana.

L’autor d’aquests dos interessantíssim volums sobre geografia vinculada a la història d’Espanya i d’altres ens és molt desconegut ja que només hem trobat que havia publicat un Repertorio de párrocos del 1850 en 7 volums que és una espècie de compendi de tot el que un mossèn de poble havia de saber d’Història Sagrada, història de l’Església i el cristianisme, dret canònic, disciplina eclesiàstica, oratòria i eloqüència, un recull de possibles sermons... Aquest Repertorio de párrocos és molt representatiu del possible tarannà de l’autor ja que denota la seva especialització en obres de compendis del saber com la Cartografia hispano-científica. Fora d’aquestes dades no en sé res més del seu autor per la qual cosa no podem inventar una biografia seva, i esperem que algun lector més hàbil trobi informació més complerta. L’inici d’aquesta Cartografia va encapçada amb una cita bíblica que crec que el podria definir prou bé tant de caràcter com de tarannà: Ten asida la instruccion, no la dejes: guardala, porque ella es tu vida (Prov. c. 4, v. 13).

Sigui com sigui el mapa que analitzarem forma part d’un conjunt d’altres mapes -sense els quals no s’entén- en els que l’autor intenta fer un retrat robot de l’Espanya de mitjans del s. XIX, la seva època contemporània. Aquesta radiografia ens intenta parlar de tots els aspectes geogràfics, des dels físics als eclesiàstics, fent un gran èmfasi en la distribució administrativa i de l’evolució política d’Espanya a partir d’un comentari monogràfic que dedica a cadascú dels 25 mapes litografiats i pintats a mà. Els comentaris que l’autor desenvolupa en aquesta obra són el gruix dels dos volums ja que -d’una manera sistemàtica i lògica- va explicant els diversos aspectes d’organització de l’Espanya contemporània i dels esdeveniments passats, tant d’Espanya com mundials.

L’ideari de l’obra queda implícitament reflectit quan comenta que el estado presente de nuestra sociedad depende y trae su orígen del pasado: indispinsable es por lo tanto para conocoer nuestra España actual en todo lo que interesa á nuestros destinos, á nuestra prosperidad y bienestar, tener á la vista un cuadro abreviado de todas las metamorfosis que ha sufrido nuestro territorio y considerarla en todas las distintas fases históricas y de actualidad, sagradas, políticas, económicas, administrativas, judiciales, etnográficas, eclesiásticas, militares, científicas y literarias, etc., etc., aclarando así la marcha de los sucesos y facilitando la inteligencia de épocas mas oscuras ó actualidades difíciles, revestidas en su forma con las galas de la originalidad “en su mayor parte” y con el atractivo de una menísima instruccion.

D’entre els mapes històrics que conté aquesta Cartografia histórico-científica destaquen els dedicats a la primitiva y originaria población antediluviana y de la postdiluviana que en las diversas partes de la tierra, hicieron los hijos de Noé, de la irrupción de los bárbaros, etnografico del globo, de la tierra de Canaan, de los Concilios, militar de la peninsula y de todas las posesiones adyacentes y ultramarinas, de la medicina, literario medico de las principales escuelas y sociedades literarias... Aquests mapes no sempre segueixen una distribució lògica i moltes vegades estan barrejats sense un guió prefixat, com capítols independents i sense continuïtat.

Entre els mapes més específicament administratius, com el que comentem avui, destaquen els mapes político de España, judicial de España y de sus islas adyacentes, Geográfico-administrativo, de Correos de España, de todas las diocesis de España y de sus islas adyacentes, balnearios de España, política y diplomatica... En definitiva, aquests mapes administratius són una gran font d’informació a l’entorn de la meitat del s. XIX, imprescindible per als estudiosos d’aquesta època perquè ens retrata l’Espanya del moment de manera molt freda, amb una gran sèrie de llistats de demarcacions, de pobles, partits judicials... corresponents a l’administració espanyola del moment.

El llibre s’inicia amb una introducció prou explícita en la que ens comenta que hase dicho por un notable escritor (Montesquieu): El que todo lo vé, todo lo abrevia. Insiguiendo nosotros este luminoso principio, hemos dado solucion á las mas importantes cuestiones de la Geografia española, combinada con la Historia y con las demas cîencias sociales de palpitante actualidad. Nuestro trabajo es para todos: presentamos, como en un delicioso panorama, las metamorfosis sociales de nuestra idolatrada patria desde su aparicion en el mundo histórico, posterior al diluvio universal, hasta las actuales y variadas circunscriciones del orden gubernamental vigente. De numerosos materiales reunidos con esmerada predilección y gran cuidado, hemos escojido todos aquellos acontecimientos que por su misma grandeza y magestad han formado época en nuestros anales, ó que por su entidad y naturaleza afectan nuestros mas caros intereses.

Del mapa que avui analitzem els comentaris que en fa l’autor són tant interessants com la mateixa separació gràfica en un mapa en funció del règim polític i fiscal que els diversos territoris tenien el 1852. En el mateix mapa ja en fa un resum del text a través de les llegendes quan diu:
Mapa politico de España en que se presenta la division territorial con la clasificacion política de todas las Provincias de la Monarquia, segun el régimen especial dominante en ellas.
España uniforme ó puramente constitucional, que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y Leon iguales en todos los ramos economicos, judiciales, militares y civiles
España foral, comprende estas 4 provincias esentas o forales que conservan su regimen especial diferente del de las demas
España incorporada ó asimilada. Comprende las once Provincias de la corona de Aragon, todavia diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado
España colonial. Comprende posesiones de Africa, las de America y las de Occeania regidas todas por leyes especiales bajo la autoriad omnimoda de los Gefes militares
Islas Canarias. Las Islas Canarias son consideradas como parte del reino con todas las ventajas de las provincias peninsulares y no como colonia.

En el text descriu Espanya dient que además del idioma castellano, que es el general de la nacion, hay varios dialectos en las provincias, y no todas estas obtienen un mismo régimen político y administrativo. Así es que las divisiones del territorio español pueden ser clasificadas del modo siguiente: naturales, políticas, etnográficas y adminsitrativas.
Las divisiones naturales ó físico-geográficas de la monarquia española se reducen á tres clases: Península, Adyacencias (illes balerars i Canàries) y Ultramar (Cuba, Filipines...)
Divisiones políticas. Considerada políticamente la monarquía española, puede dividirse en cuatro clasificaciones: España uniforme ó puramente constitunional, España incorporada ó asimilada, España foral y España colonial.

Una vegada ha fet aquesta introducció, l’autor fa un repàs de les quatre divisions polítiques que ha fet d’Espanya, explicant la història i característiques de cadascú dels territoris. L’España incorporada ó asimilada ens la descriu dient que bajo esta denomicacion comprendemos las once provincias de la corona de Aragon, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Així, per exemple, de València diu que conservó sus cortes y fueros hasta Felipe V, que se los abolió por ser adictos los valencianos á su comptedior el archiduque; pero contribuye aun por el método particular del catastro y equialente. Mantienen los naturales su dialecto propio, hijo del lemosin, aunque adulterado por muchas palabras castellanas. Semblants frases les dedica tant a Aragó, Catalunya i Balears predominant la nomenclatura noucentista del dialecto lemosín per anomenar el català.

Com podem observar l’Espanya de mitjans del s. XIX encara tenia un galimaties de monedes, de pesos, mides... i de lleis del dret civil que els Decrets de Nova Planta que s’imposaren als regnes de la Corona d’Aragó (principis del s. XVIII) no van acabar d’anul·lar. És per aquest motiu, i també per les formes de pressió fiscal que patien aquests regnes, que el Licenciado D. Francisco Jorge Torres Villegas va creure que no tots els espanyols estaven sota un mateix sistema polític i per a això els diferencià gràficament. Potser perquè l’autor és tant racional i sense prejudicis ens sorprèn a l’hora de fer la seva classificació i plasmar-la de manera tant sintètica en un mapa. La classificació d’Espanya entre constitucional, foral i assimilada encara ens sorprèn més per l’actualitat del llenguatge i de la realitat política.

Aquesta dicotomia entre l'Espanya constitucional, foral i l'assimilada en temes d'impostos s'acabà en el Sexenni democràtic (1868-1874) quan les reformes fiscals, monetàries, de mesures... unificaren el país. Només en quedà el dret civil en alguns aspectes (matrimonial, per exemple) i el dret foral de Navarra i País Basc que fou anul·lat el 1876 aprofitant la fi de la Tercera Guerra Civil. L'Estat liberal s'estava imposant de mica en mica però amb força, unificant les lleis perquè considerava que tothom ha de ser igual davant la llei prescindint de la idiosincràcia de cada territori.