Aquesta exposició, apta només per a bibliòfils, ve acompanyada d’un excel·lent catàleg amb un contingut molt interessant compost de diversos articles i presentacions que intenten posar de relleu la tasca de la dona dintre del món de la impremta. Com en tots els gremis quedava desplaçada per la titularitat masculina però que de facto hi treballava tant o més que els homes. Només en cas de viudetat o de orfandat passava a dirigir el taller, el que ja ens indica que estava rodada com a professional de les arts gràfiques. Visualment l’exposició demostra que tant fa que en el peu d’impremta hi consti un home o una dona perquè el resultat final és igual perquè la competència era la mateixa, sense distincions.
Ni l’exposició ni en el catàleg de na Teresa Pauner no se’n parla en cap moment quan, com vam dir en l’anterior apunt, fou una professional prou reconeguda en el món de la impremta barcelonina en el tombant dels segles XVIII-XIX i a més, cosa rara en aquest món, signava la seva obra. Ja fa temps l’Albert Martí (que per cert, ara organitza una molt bona exposició de dibuixos d’en Lluís Rigalt), arran de l’apunt mencionat, em va mostrar de la seva col·lecció de gravats una sèrie de xilografies i un burí
És curiós com aquest cognom ens apareix constantment durant tot el segle XVIII a Barcelona i és que forma part d’una nissaga de gravadors que treballaren tant amb la tècnica xilogràfica com la calcogràfica. Per aquest motiu pot ser clarificadora la col·lecció de l’Albert Martí ja que compta amb gravats dels diversos membres de la família.
Així, observant el gravat de la crucifixió signat per Pauner podem veure que es tracta d’un gravat més arrelat a una tradició més pròpia del s. XVII que del s. XVIII. Per aquesta raó l’hauríem d’atribuir a Domènec Pauner el Vell, nascut a Alcalà de Xivert (de possible origen de gravadors flamencs instal·lats a la península) i documentat entre els anys 1682 i 1735, vinculat amb l’impressor i llibreter barceloní Francesc Sapera. És un treball molt acurat i que segueix una tipologia iconogràfica molt vinculada amb la tradició gravadora del nord d’Europa.
El seu fill Domènec Pauner i Altés (1720-1783) ja és un artista més arrelat a la manera de fer de Barcelona, amb menys domini tècnic i lligat a l’estètica més popular que a la dels grans artistes setcentistes. Per això les seves realitzacions són més aviat poc hàbils en sintonia amb el que es feia en gravat a Barcelona en el seu moment. Només cal posar com a exemple el gravat calcogràfic del 1757 de vuit vinyetes de les diverses disciplines que es donaven a l’Imperial i Reial Seminari de Nobles de Cordelles de Barcelona. Aquesta manca tècnica, que voreja el naïf, que també observem en el gravat xilogràfic de la Verge de Montserrat de la col·lecció Martí caldria atribuir-lo a Domènec Pauner i Altés, més que al seu pare.
La sèrie de gravats que l’Albert Martí conserva de la Teresa Pauner, tant signats com anònims, ens permet bastir una mica més la personalitat de la nostra protagonista de l’apunt. D’aquesta manera ens trobem que hi ha quatre xilografies de forma octogonal irregular de característiques semblants amb iconografia de Sant Julià, Sant Martí, Santa Bàrbara i Sant Jordi. Només la corresponent a Sant Julià està signada però les similituds formals amb la resta de xilografies (tant de format com d’estètica) provoca que l’atribució sigui indiscutible per a na Teresa Pauner.
Les fisonomies de les cares (amb l’intent de fer un ombrejat que doni sensació volumètrica) de característiques molt populars i l’execució dels núvols amb també un ombrejat inferior però amb la part de dalt blanca i amb una intensa línia negra que remarca els diversos nivells de núvols i cel ens evidencien que l’estampa xilogràfica de sant Lluís Beltran també caldria atribuir-la a na Teresa Pauner.
A més dels gravats xilogràfics també n’hi ha un de calcogràfic (burí) dedicat a venerable -futur sant- Josep Oriol quan encara era beat i un altre dedicat a Santa Ludgarda. El del venerable Josep Oriol és una còpia d'un burí previ realitzat per Ignasi Valls a partir d'un dibuix de Francesc Tramulles. Els dos gravats de Teresa Pauner, malgrat utilitzar la tècnica del burí, són molt populars i l’autora no aprofita les possibilitats tècniques que el burí li podria proporcionar. Si tenim en compte que en la tècnica del gravat calcogràfic tingué com a mestre el seu pare hem de considerar que ho tenia molt malament per a desenvolupar una tècnica pròpia amb més personalitat més enllà de la manera de fer del seu pare i forces calcògrafs barcelonins del moment.
Quines joies, aquests xilografies! Sant Martí i sant Jordi són fenomenals!
ResponEliminaEns ensenyes petits tresors, sempre, Galderich!
És curiós que a la que fem una figura eqüestre queda molt espectacular!
ResponEliminaI a més xilografies que podem atribuir una autoria! Com dius tu, petites joies.
m'encanten les xilografies, potser perquè me'n van ensenyar una mica. Amb el teu post, però, no només hem pogut aprendre coses d'elles, sinó que ha estat fàcil imaginar-se la nissaga en el seu taller :)
ResponEliminaGràcies, Galderich, sempre ens portes a llocs on mai no hem estat.
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaJo tampoc hi havia estat! La Teresa Pauner i la seva personalitat també ha estat una descoberta per a mi. És curiós com el bloc m'ajuda a entrar en altres móns!
Clídice,
ResponEliminaMolt bé això d'haver practicat una mica amb la xilografia. Ajuda molt a entendre les dificultats de la tècnica.
Bello conjunto de xilografías. Con fuerza y brío. El Calvario parace case un grabado flamenco del XVI.
ResponElimina¡Saludos bibliófilos!
Galderich.
ResponEliminaNos regalas otra excelente muestra de xilógrafías. Me encanto la de San Martín.
Es muy prometedora la capacidad de retroalimentación que tiene los blogs, sobre todo en temas que han cobrado tanta importancia en los últimos años.(La participación femenina en las artes de imprimir)
Saludos y gracias.
Diego,
ResponEliminaEl calvari com bé dius sembla flamenc. És més, sinó estigués signat hauríem de dir que és d'un artista flamenc. Per això se suposa que devia ser d'una família flamenca establerta aquí com tantes altres a l'època.
Marco Fabrizio,
ResponEliminaUna de les grans instigadores de recuperar la memòria de les dones a la impremta és una mexicana, com tu, la Marina Garone.
Excelente muestra de xilografías. Grabados exquisitos y muy bellos. Es claro que mi encantó “mío” P. Antonio Vieira (¡estupendo!), pero el Calvario es un grabado de una belleza casi perfecta.
ResponEliminaSaludos bibliófilos
El més interessant, el de les ermites, esclar. Com d'habitud, dóna gust submergir-se en la teva erudició.
ResponEliminaUn apunt personal: de totes les obres que hi ha exposades a les "Muses de la impremta" només hi ha un diccionari, una 2a edició del Costa de Vall que precisament no tinc. Va centrar la meva atenció, com pots entendre...
Rui,
ResponEliminaSempre tenim els nostre preferits però sent portugués...
Ja veig que el tema Montserrat i diccionaris és el que et tira... no canviarem mai!
ResponEliminaHOLAAAAAAAAAAA !!!!!!!!!!!!! JAJAJJAAJ, l'Amadeu em va dir quw tenies un blog, i mira, aquí estic!!! Déu n'hi do ... està molt treballat !! ja m'hi tornaré a passar demà, que ara és molt tard i tanta fotografia medieval em mareja. (vull dir que no m'enteraria de res).
ResponEliminaQue vagi molt bé!
Salut company/a però deixa el teu nom per saber qui ets! I si, no són hores per estar tafanejant un bloc com aquest!
ResponElimina