En el cas de l’apunt d’avui aquesta frase és més certa que mai, perquè en cap moment de la vida hagués pensat premeditadament de comprar cap dels dos objectes que presento.
Ja fa molt de temps, ni ho recordo, en un brocanter vaig comprar una petita planxa de coure amb una estampa gravada de Santa Bàrbara. Per a un bibliòfil amic de les rareses com jo, qualsevol element vinculat al món de la impremta és interessant i ho són especialment aquestes petites planxes metàl·liques que durant una bona època foren les matrius de les il·lustracions d’un món llibresc en blanc i negre, i gairebé sempre només de lletra impresa.
Així, doncs, aquest coure em va arribar a les mans com aquell que diu sense buscar-lo i com que estava signat vaig indagar qui n’era l’autor. La signatura de F. L. Schmitner m’orientà vers un gravador vienès anomenat Franz Leopold Schmitner (també anomenat Leopold Schmitner; Franz Leopold Schmittner; Leopold Schnietvers) (1703-1761) que va treballar força a la seva ciutat natal, sobretot en el món de la impremta, il·lustrant diversos llibres i gravats d’encàrrec com els de la família imperial austríaca. La seva obra més representativa, però, són els gravats realitzats per a la monumental Cosmographia Austriaco-Franciscana en els quals artísticament la perspectiva és la gran protagonista.
La sorpresa, però, va ser el dia que, remenant en un llibreter de vell uns 400 goigs per veure si trobava alguna curiositat de les que a mi em poden agradar, em vaig topar amb uns goigs del 1896 estampats a Barcelona que havien fet servir la planxa que jo tenia a casa ja feia molts anys! El cor es va posar a mil per hora (pot ser?) i vaig haver de fer-me el desmenjat per comprar una peça que sortia molt bé de preu, considerant la data d’impressió. De fet era tota una raresa ja que de goigs estampats pel mètode calcogràfic, com és aquest, no se’n troben. Es poden comptar amb els dits! I si a més tenia la planxa original, per a mi l’interès augmentava desorbitadament.
Hem de tenir en compte que tècnicament estampar un goig amb un gravat xilogràfic o calcogràfic és força diferent. Mentre que la xilografia s'imprimeix en la mateixa tirada que el text, un cop muntats els tipus mòbils en les regletes que els fan de suport, la calcografia requereix dues entintades per separat (la del text i la del gravat) i la més lenta i delicada correspon a la planxa metàl·lica, per la qual cosa s'encareix el producte. Si els goigs eren papers efímers que havien de tenir molt bon preu s'entén que no hagi, pràcticament, goigs calcogràfics.
Com va anar a parar a Barcelona aquesta planxa és i serà sempre un misteri, però el que ja sabem és que va arribar com a mínim durant el s. XIX. Els goigs foren estampats a la Tipografia Catòlica de la Pça. del Pi nº 5, per a la parròquia de Santa Maria del Mar, on hi havia un altar dedicat a aquesta santa.
De fet, Santa Bàrbara tingué una gran devoció a Catalunya ja que era, conjuntament amb Sant Marc, l’encarregada d’apaivagar les tempestes. Era una santa molt apreciada sobretot a les zones rurals i, abans de l’expansió del culte a Sant Isidre, una de les màximes advocacions de la pagesia. Malgrat la difusió de la figura de Sant Isidre, Santa Bàrbara continuà tenint un gran recolzament popular i d’ella ens ha quedat la frase de recordar-se de santa Bàrbara quan trona o la del president Pujol quan va dir que si això passés seria molt greu: ens tocarien la santabàrbara referint-se a la canonada definitiva que enfonsaria el vaixell (gràcies Parèmies!). Recordem que Santa Bàrbara també és patrona de l’artilleria militar i dels miners (encara avui és habitual que les filles dels miners i dels militars es diguin Bàrbara de nom de pila), i recordem, també, la cançó reivindicativa de Santa Bàrbara bendita i convertida la seva música en cançó revolucionària durant la Guerra Civil.
La devoció a Santa Bàrbara fou molt extesa a diferents llocs d'Europa i per tant la seva iconografia està totalment fixada. Inclou: la palma del martiri, la torre on va ser tancada per fer-la abjurar del cristianisme, abans de fer-li patir els turments habituals (tall de pits inclosos i la degollació final -executada pel seu pare, desesperat de tenir una filla tan desobedient, que no volia adorar els déus pagans-) i els llamps que es veuen al fons i que representen els que van matar el seu pare, en tornar a casa després de ser el braç executor del martiri.
En els goigs que es feren per a la capella de la Quadra del Llor de Sant Boi de Llobregat s’hi recreà aquesta apoteosi de Santa Bàrbara però dempeus com era majoritària la iconografia dels goigs i en canvi a Sant Boi del Lluçanès se la representà amb el canó de l’artilleria i els llamps enmig del paisatge... per posar només dos exemples dels molts que trobaríem de Santa Bàrbara.
En fi, avui, que és Santa Bàrbara creia que era bo explicar-vos aquesta història de separacions i retrobaments en el temps i l’espai, perquè avui sí que ens hem recordat de Santa Bàrbara abans no tronés...
Pel cabdell es treu el fil. Ets especialista en muntar una història d'una petita anècdota, Galderich!
ResponEliminaAmanit amb uns quants refranys, hagués quedat bàrbaro, que diu la meva àvia. :-)
Víctor,
ResponEliminaNo és una anèctoda, és una raresa...!
Per cert, vols dir que el bàrbaro de la teva àvia etimològicament ha de tenir alguna cosa a veure amb Santa Bàrbara? M'agrada l'etimologia petillera!
"Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!", em feien posar sota la taula, senyar-me i dir això :) coses de pagesos, ja se sap. He seguit amb molt d'interès aquest apunt. Des d'ara quedes nomenat el nostre Indiana Jones, d'estar per casa si tu vols, però només d'imaginar-te amb el cor accelerat i intentant mostrar-te desinteressat per comprar els goigs ja xalo :) tant li fa si són goigs en una fira de vell com l'arca de l'Aliança a ves a saber on! :)
ResponEliminaSense adonar-te, Galderich, ens estàs donant moltes idees per una bona trama novel·lesca.
ResponEliminaPreciosa historia y feliz coincidencia. Encontrar el grabado y la plancha o la plancha y el grabado es realmente difícil. En tu caso, que se trata de impresos efímeros creo que la dificultad es aun mayor. Me estoy dando cuenta que tienes un olfato especial para encontrar rarezas...
ResponEliminaSaludos bibliófilos
Clídice,
ResponEliminaQuan li vaig consultar a en Pàmies dites sobre Santa Bàrbara em va passar aquesta que tu esmentes però afegia que "era una invocació que es feia quan se sentia un tro". Ara veig que s'utilitzava també per a anar a dormir i estar ben protegida. Víctor, apunta que ja tens un nou registre... estàs més a prop dels 500.000! ;-)
Per una altra part, la diferència entre l'Indiana Jones (a més de les físiques, of course!) és que ell anava a buscar i jo m'ho vaig trobar... :-)
Allau,
ResponEliminaJo és que els bibliòfils els veig com a assassins en sèrie o col·leccionistes de pells humanes per a enquadernar els seus llibres... som rarets! Això d'avui no és més que una bona anècdota!
Lamberto,
ResponEliminaInsisteixo, no és un olfacte especial és qüestió de trobar-te peces interessants mentres passes hores mirant i remirant en llibreries de vell (amb criatures aquestes hores han disminuit considerablement!) i anar passant 400 goigs per trobar-ne tres o quatre que et puguin interessar com per comprar-los!
M'ha passat com a la Clidice, tu. M'he imaginat l'escena del desmenjat amb el cor a cent, un dels clàssics de la bibliofília, i ja m'he emocionat.
ResponEliminaHas parlat de santa Bàrbara i sant Isidre, però al món pagès hi ha un altre referent que aquest cop has obviat, un tal sant Galderic. Deu ser menys interessant, esclar.
Amigo Galderich, ¡para que digan que solo se acuerdan de Santa Bárbara cuando truena!
ResponEliminaMagnífico descubrimiento y mejor adquisición.
Eres ágil y tienes vista de águila para localizar las buenas piezas y caer sobre ellas en un santiamén.
¡Enhorabuena!
Gràcies per compartir aquestes belleses i anècdotes. Tot just avui hem fet el badoc davant l'aparador d'una llibreria de vell. Semblàvem dos nens embobats mirants els llibres, els colors de les tapes esmorteïts pel temps....
ResponEliminaGalderich.
ResponEliminaPara encontrar una aguja en un pajar, no sólo se necesita muchísima suerte, sino saber exactamente que se busca.
¡Emocionante narración!
Me parece muy buena la respuesta que das en las librerías donde no te conocen. Creo facilita mucho tu visita.
Caro Galderich
ResponEliminaMagnífico descubrimiento y mejor adquisición con una estupenda narración.
Como se dice en Portugal “¡la suerte no se encuentra se busca!”. Pero es preciso conocer muy bien el objeto de nuestra búsqueda.
Saludos.
Puigmalet,
ResponEliminaVeig que comparteixes alguna cosa més que un catàleg amb la Clídice, la vostra mirada burleta d'un pobre bibliòfil!
Sobre el tema patronal dels pagesos el no esmentar el meu estimat Galderic ha estat fet amb tota la meva intenció. Ja és hora de començar a concretar que el meu també patró no va ser mai patró dels pagesos catalans sinó dels del Rosselló. Abans de la divulgació de Sant Isidre hi havia una gran varietat de sants patrons pagesos i això és el que va fer que triomfés el sant madrileny per sobre dels patrons dividits de la pagesia catalana. I a qui no li agradi la realitat que la disfressi amb reivindicacions de Sant Galderic sense fonament històric... però la realitat és una altre!
Diego,
ResponEliminaInsisteixo que les troballes són fortuïtes i només una qüestió de sort. L'agilitat i la vista d'àguila només proporcionen poder trobar un goigs entre 400 que et pugui interessar, però si els passes un a un... la cosa és fàcil...
Esther i Toni,
ResponEliminaCompte amb els aparadors! ... jo també vaig començar així i mireu com he acabat!
Marco Fabrizio,
ResponEliminaHa, ha... la resposta als llibreters de vell surt després d'anys de superar algunes mirades inquisitorials!
Rui,
ResponEliminaEstic d'acord amb els portuguesos que la "la sort no es troba sinó es busca". Aquest és un cas clar i no sempre quan es va a pescar es pesca. Només expliquem els grans peixos quan els hem capturat i no expliquem les hores de pescar...
Demà marxaré uns dies al Rosselló. Preguntaré als vilatjans que trobi sobre sant Galderic, aviam si aixì que expliques té fonament :P
ResponEliminaPuigmalet,
ResponEliminaNo pares de viatjar buscant diccionaris! Trobaràs una edició inèdita d'un català-francès prefabrià?
Pregunta i et diran que el patró és Sant Galderic i que passis a les esglésies on cadascuna té el seu sant Galderic dalt d'un altar. És un dels sants més importants del Rosselló, paraula de Galderich!
Hoy, he subido a la ermita a bailarle a Santa Bárbara, quién sino va a librarnos de un mal rayo?, jejeje, mi abuela se escondía debajo de la cama cuando tronaba, y decía aquello de "Bárbara bendita..." no sé porqué le hablaba de tú a tú a los santos..:). Mi abuelo en cambio nos sacaba a la era para ver el espectáculo y para no ver el espectáculo que daba mi abuela :).
ResponEliminaHa, ha... ja veus que comparteixes tradició amb la Clídice!
ResponEliminaJo prefereixo fer com el teu avi, sortir al porxo (ben aixopluc!) i contemplar la tempesta... tot un espectacle!
Bàrbara* història aquesta, meravellosa i que demostra com els goigs no són solament unes cançons populars decadents o uns fulls tronats. Tenen darrera estudis tan bonics com el que expliques, que involucren uns grans oficis, i també unes bones pràctiques com es diu ara. Pendents de recerques en profunditat. Mil gràcies per un relat tan deliciós!
ResponElimina* En el sentit del DCVB, ep!
Zerosetze,
ResponEliminaVenint de tu és més que un elogi. Moltes gràcies.
Una pregunta. Els forats fet amb un percutor d'arxiu que hi ha a l'exemplar dels Goigs de Santa Bàrbara de Quadra del Llor (Sant Boi del Llobregat) del s. XIX... oi que no els has fet tu? :)
ResponEliminaHa, ha... com ets Xavier, vaig tenir la intenció de retocar-los amb el photoshop però finalment vaig decidir deixar-los en blanc. Tenia dues opcions: donar el negre al forat o amb el tampó imitar el color que li correspondria... En fi, bon ull!
ResponEliminaSobre els forats... ja saps que la millor manera de conservar els papers són ben arxivats. Així doncs, uns bons forats laterals i en carpetes. La planxa de coure, però, li vaig posar un iman al darrera i queda la mar de mona penjada a la nevera... ;-)
Jo pensava que el tenies els goigs enganxats amb una mica de cinta adhesiva....
ResponElimina