Miratge a Citerea (1935), una delicada obra de Salvador Espriu i Grau Sala

 

És curiós com en els llibres literaris les editorials tenen dos plantejaments ben diferenciats: o bé no donen gaire importància al disseny o bé s’esmercen a tenir un llibre molt ben construït, sobretot en els de poesia. Aquest és el cas de Miratge a Citerea de Salvador Espriu, publicat per L.E.D.A. el 1935, ja que és un llibre cuidat fins a l’últim detall. De fet, se’l publicà ell mateix perquè dirigí aquesta editorial, ara fa 75 anys, quan es llicencià en dret.

D’entre els llibres de literatura amb intencionalitat estètica de l’època, hauríem de destacar aquest projecte editorial i més concretament aquest llibre de Salvador Espriu. Com a llibre de poesia s’allunya una mica d’una certa estètica noucentista que imperava els anys 20 i 30 per entrar dins d’un àmbit més avantguardista.
 

L.E.D.A. (Les Edicions D’Ara) fou dirigida per un jove (tenia 22 anys) Salvador Espriu, amb un concepte editorial que funcionés per subscripció. La idea era que hom anés rebent els volums, tots ells literaris i certament poètics, a mesura que es publiquessin. Sembla ser que la iniciativa no tingué l’èxit que es buscava, perquè només en coneixem dos volums més: el del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Quadern de sonets, 1934) i el d’Ignasi Agustí (Benaventurats els lladres, 1935). El darrer volum publicat fou el que avui presentem.

Miratge a Citerea es, conjuntament a Letízia i Fedra, de les obres menys conegudes del poeta, de qui avui commemorem el 25è aniversari de la seva mort. Es pot considerar que forma part del gènere anomenat nouvelles, narracions en prosa relativament llargues, però que no arriben a l’extensió i la complexitat d’una novel·la.
 

En aquest cas el gènere que utilitza Espriu és el del diari personal, que representa que és escrit per una noia jove des d’un internat de monges estrangeres. Miratge a Citerea esdevé una narració en la qual la protagonista i escriptora, Carlota, anirà mostrant el seu amor vers una altra dona, Maria de Llodio –monja jove i professora de literatura-. Aquest amor sembla correspost per Maria de Llodio malgrat que no passa del terreny platònic, ja que es tracta d’un miratge personal de Carlota, situat a Citerea, lloc que evoca l’illa d’Afrodita (una altra referència mitològica espriuana).

 

El llibre porta el subtítol de fragments morals i intenta reflectir la complexitat d’un amor homosexual, que està naixent en una adolescent, a través del calidoscopi que representa un dietari. Fou escrit amb un català modern, lliure de mots massa cultes i medievalitzants -com succeïa en certa literatura noucentista-, fet que li va valdre cert reconeixement com el narrador més original del postnoucentisme.

 

Com diu Rosa Delor l’obra és un espai mental on una col·legiala adolescent, Carlota, i la monja que li ensenya literatura, experimentaran uns estranys efectes eròtics: unes dones, joves dedicades a percaçar en elles, a través d’elles –enlluernades, arrossegades per un miratge inevitable- l’home, parencer, complement i víctima. Mestra i alumna, en una paròdia irònica de l’amor platònic, creient satisfer l’objecte del seu desig l’una en l’altra, topen amb el miratge masculí generat per elles mateixes en elles mateixes.
 

Miratge a Citerea, immediatament anterior a Ariadna al laberint grotesc, fou rebut per la crítica de manera diversa, però va capgirar la situació respecte de les males crítiques unànimes que havia rebut la seva obra anterior, Aspectes. Amb tot, el comentari més àcid fou el de Rafael Tasis que qualificà l’obra com una mica pedant i una mica ingènua, totes les gràcies i els defectes d’Espriu es retroben en aquesta aventura anodina d’una col·legiala somniadora, pensionista d’un col·legi de monges estrangeres, bon xic sàvies.

Fora de l'àmbit pròpiament literari i com ja hem comentat, el llibre constitueix, des d’un punt de vista formal, una iniciativa molt interessant i molt vinculat a allò que anomenem avantguardes. Tipogràficament utilitza els mateixos tipus que les revistes de moda i de disseny d’aquell moment: D’Ací i d’Allà i A.C. Documentos de Actividad Contemporánea del GATCPAC. És una lletra ampla i sans-serif, tipus Futura, molt minimalista. La sobrietat és la tònica dominant del disseny de tot el llibre i les il·lustracions reforcen les idees que Espriu ens vol transmetre. Aquest llibre, doncs, esdevé un bon model del que podríem anomenar un disseny d'època republicana.

 

A més, distanciant-se del que fan altres editorials que busquen un paper molt texturat i amb barbes, aquí es prescindeix d’aquests elements per anar a buscar un paper volgudament normal (en la justificació de tiratge en diuen offset), això sí, amb un cert gramatge i relligat intons, malgrat que l’exemplar que us mostro fou desbarbat pel propietari anterior. Del llibre se’n va fer un tiratge de 500 exemplars i 25 més de numerats en paper de fil Guarro. La portada també és molt senzilla, i hi destaca únicament les lletres enllaçades que funcionen de logotip de l’editorial (L.E.D.A.).

Miratge a Citerea comptà amb el suport gràfic d’un dels il·lustradors bibliòfils més importants que ha donat Catalunya, Emili Grau Sala. Com Espriu mateix, la tasca d’il·lustrador (paral·lela a la de pintor i decorador) la va desenvolupar en plena joventut, quan rebé molts encàrrecs del món editorial barceloní. Així, doncs, en aquesta època il·lustrà diverses portades de la revista D’Ací i d’Allà, els programes del Liceu, així com portades per a diferents editorials (que acompanyaven textos d’autors com ara Llorenç Villalonga, Felix Ros, Joan Teixidor, Robert Robert, Sebastià Juan Arbó, Joan Santamaria) i les il·lustracions del llibre d’E. Serra Roure, Els nois de cara al poble...

Estilísticament, Emili Grau Sala no investigà plàsticament dins les avantguardes més abstractes, sinó que se centrà en la línia figurativa que hom anomena Escola de París i que engloba artistes de la talla de Bonnard i Vuillard. Aquesta línia tingué una certa continuïtat en altres artistes catalans com Antoni Clavé i Martí Bas, per posar uns exemples propers a Grau Sala, i es caracteritza per una atmosfera elegant amb ambients insinuats i per la gràcia i finor dels personatges que representen.

Per això les il·lustracions de Miratge a Citerea recreen unes figures que són etèries, que suren enmig de les pàgines, com Carlota, la protagonista de la nouvelle. Aquesta manera de fer, que podem observar en aquesta obra de joventut, es consolidà passats els anys i el fet d’arribar a París el 1936 (la guerra l’atrapà fora del país) no li feu canviar la seva manera de fer. De fet, fou un dels il·lustradors que a terres franceses (conjuntament amb Antoni Clavé i Martí Bas) rebé forces encàrrecs, majoritàriament de temàtica espanyola, reforçant els tòpics!

L’exemplar que ara comentem, però, té un afegit que el fa especial. És la dedicatòria irònica autògrafa amb una broma personal que Salvador Espriu va fer al també poeta Josep Cruset, el 19 d'abril del 1935. Resulta curiosa la comparació de la cal·ligrafia d’aquest Salvador Espriu primerenc amb la de la maduresa, ja que hi veiem una evolució cap a empetitir la lletra. Malgrat això, s’hi poden reconèixer alguns trets cal·ligràfics característics, que després desenvolupà i que li serà molt caracteristiques.

Nota: Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt de la catosfera a Salvador Espriu, en commemoració del seu 25è aniversari de la seva mort.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació