Cuentos Vivos (1882) d'Apel·les Mestres, els fonaments de la historieta (I)

Coberta de Cuentos Vivos signades per F. Jorba

Fa uns dies, en l’altre bloc que comparteixo amb tres amics -la Galeria d’Imatges-, vaig penjar una fotografia de la coberta del llibre que avui presentem. Arran d’un comentari d’en Carles Hernando, a qui poques coses se li escapen, diversos seguidors van manifestar l’interès de veure també l’interior. Com que d’Apel·les Mestres en volia parlar un dia d’aquests, però no sabia quin dels seus brillants llibres triar, els seus comentaris m’han facilitat l’elecció.

Pàgina de l'àlbum de litografies La vida d'una dona d'Albert Llanas i Josep Armet, 1866

A més, aquest llibre ens porta a discutir bizantinament sobre quin és el primer llibre que podríem considerar d’historietes o tebeo -el que els anglesos en diuen còmic-, i fins i tot sobre el nom que li hem de donar. A l’inici d’aquest bloc vaig penjar un apunt sobre una obra molt desconeguda, La vida d’una dona, de Josep Armet i Albert Llanas datable el 1866 signat amb el pseudònim de Wool, en el qual afirmava que podíem considerar aquesta obra el primer precedent d’historieta. Em basava en el fet que per primera vegada, pel que a mi em constava, algú havia publicat un àlbum completament il·lustrat de manera que el fil conductor de la història se seguia a través dels diàlegs que hi havia a sota de cada escena.

Pàgines de l'àlbum de fotogravats d'aparició mensual de la Granizada, d'Apel·les Mestres, 1880

Com que aquesta Vida d’una dona era desconeguda gairebé per tothom, i el fet de ser escrita en català feia que difícilment traspassés les fronteres lingüístiques, ha passat desapercebuda als historiadors de la historieta a Espanya, que mai l’han esmentada, ni l’esmenten encara avui. Això ha fet que les obres d’Apel·les Mestres (tant Granizada del 1880, com aquests Cuentos Vivos editats el 1882, però creats entre el 1878 i el 1881) siguin considerats dels primers àlbums d’historietes d’Espanya. Hom ha trobat algunes historietes anteriors, publicades entre el 1857 i el 1862 per Víctor Patricio Landaluze a Cuba (això fa que aquestes historietes tampoc no siguin considerades, per molts, com a ben bé espanyoles, quan llavors Cuba pertanyia -per ple dret constitucional- al territori espanyol), o les historietes publicades per Tomàs Padró, Josep Lluís Pellicer o Francisco Cubas. Aquestes historietes, però, foren editades dintre de publicacions periòdiques sense que apareguessin mai en format de llibre i amb una concepció global i no recopilatòria. En fi, com veieu, tot un embolic sobre qui va ser el primer a publicar historietes per al públic espanyol i hi pot haver opinions de tots els gustos, però hauríem de convenir que els fets i les cronologies de les obres són prou clares.

Pàgina de l'àlbum de cromolitografies d'Eusebi Planas Historia de una mujer, 1880. L'original de dibuix previ a la cromolitografia el podeu veure al bloc Ninots, Tebeos i Dibuixos

Fos com fos, el que ens ateny per a aquest apunt és que Apel·les Mestres fou, a més de poeta, prosista, músic, comediògraf, col·leccionista, excursionista, floricultor, il·lustrador... un dels pioners de l’art de la historieta a Espanya i, a més, amb unes idees molt clares de com havia de ser, tal com analitzarem en aquest apunt doble. El nom mateix que donà al llibre, Cuentos vivos, ja deixa entreveure que tenia dificultats terminològiques a l’hora de trobar el mot adequat per anomenar aquesta nova manera d’explicar històries amb dibuixos. El llom mateix del llibre incideix en el doble vessant -literari i gràfic- del llibre d'historietes, ja que hi trobem representat un híbrid bicèfal entre una ploma d'escriptor i un llapis de dibuixant. Ni la paraula historieta, ni tebeo –naturalment-, ni còmic no s'utilitzaven com a termes per designar una de les formes impreses que havia de tenir més repercussió en el segle XX i que Apel·les Mestres intuí i treballà molt hàbilment.

Album humorístico, atribuïble a Josep Armet (1865)

A diferència de Josep Armet (Vida d’una dona 1866) i d’Eusebi Planas (Historia de una mujer, 1880) que feren més aviat àlbums luxosos que -làmina a làmina- explicaven la trajectòria d’una noia, Apel·les Mestres concebí la seva obra segons unes pautes més properes a les historietes de vinyetes, malgrat que el text sigui més una narració del dibuix que no pas un diàleg, com era en els dos casos esmentats. Les tècniques xilogràfica i  litogràfica -malgrat que hi hagués antecedents d’elaborar vinyetes amb elles, com és el cas de l’Album humorístico atribuïble a Josep Armet del 1865- no eren les millors per als projectes d’Apel·les Mestres, ja que el nostre il·lustrador era molt més hàbil dibuixant a ploma que amb el llapis litogràfic.

Pàgines del petit àlbum de fotogravats d'Apel·les Mestres del 1879, 24 mujeres desgraciadas

Per això, Apel·les Mestres utilitzà per aquesta obra la nova tècnica que a Europa s’estava difonent i que havia arribat a Barcelona de la mà de la impremta Verdaguer: el fotogravat. La utilització de tècniques fotogràfiques per obtenir una reproducció fidel d’un dibuix es començà a aplicar a Barcelona cap el 1879. Tot seguit Apel·les Mestres ho veié com una salvació a la seva manera de fer, per escometre el seu petit àlbum -amb guió d’Albert Llanas- titulat 24 mujeres desgraciadas. Així, doncs, aquest procediment permetia ser fidel al traç de la tinta de la ploma, encara que per aquesta època no podia reproduir el degradat i els difuminats que sí obtenia la litografia. Però, com que Apel·les Mestres es dedicava al dibuix a la ploma, aquesta tècnica li anava com l’anell al dit i s’hi llençà de cap, fent fins i tot molta amistat amb Joan Casals, tècnic de la impremta Verdaguer especialitzat en aquesta tècnica nova.

Decoració de xilogràfica d'Apel·les Mestres i il·lustració cromolitogràfica d'Eusebi Planas per al llibre de La dama de las camelias d'Alexandre Dumas, fill, 1880

Apel·les Mestres comença la seva trajectòria professional com a decorador de culdellànties, caplletres i altres motius per a determinats llibres (La dama de les camelias il·lustrat per Eusebi Planas, 1880, o el seu propi de Cansons ilustradas, 1879) gràcies al domini i frescor de traç que tenia en el dibuix a la ploma i a la utilització de la reproducció fotomecànica. Ell era molt conscient de les facilitats que aquest canvi tecnològic comportava i per això va escriure -referent a la xilografia, però aplicable també a la litografia- que la mort del gravat en fusta no es cap vergonya per Barcelona. El gravat en fusta ha mort perquè havia de morir... Aixís com la diligència va matar la galera y el tren va matar la diligència; aixís com tota nova invenció que representa –si no sempre perfecció- almenys economia de temps i de diner (...) axís mateix els moderns procediments de fotogravat –ràpids i econòmichs- han mort fatalment aquell procediment llarch i costós (...) Lo que deguí lluitar per fer acceptar als editors el fotogravat ningú pot imaginar-sho. Enamorats de la dolçor del llapiç den Planas, el dibuix a la ploma els esborronava; no veien més que reixes, com deyen. En cambi jo, que havia posat sempre molt malament el llapiç –sobre tot, damunt de la pedra-, havia sentit desde criatura tan gran predilecció per la ploma, que puch dir sense exagerar, que pochs llapiç he gastat en una vida. Tant era aixís, que en Tomàs Padró m’ho havia reprotxat no poques vegades ab aquestes paraules: “Sí, és molt artístich, però no es un procediment”; no pot reproduir-se.

Cansons ilustradas d'Apel·les Mestres (1879)

Per això, en la Dedicàtoria dels Cuentos Vivos –a la manera de pròleg- dirigida a Eduard Llorens, Apel·les Mestres agraeix a l’amic que fos el primer que, en veure les seves caricatures a la ploma, me aconsejara que antepusiera mis intintos á las censuras de maestros y condiscipulos. Aquesta conversa l’haurien tingut segurament el 1874 quan Apel·les Mestres inicià el seu àlbum manuscrit Llibre Vert on apuntava tot el que se li ocorria. Per això, des dels seus inicis dominà la ploma amb gran habilitat, fet que li permeté dominar el traç de manera àgil i lliure, a diferència del que passava amb els que utilitzaven la tècnica de la litografia que desapareixeria poc després amb els sistemes de fotogravat.

Vinyetes fotogravades d'El Conde de Tal de Cuentos Vivos d'Apel·les Mestres, dibuixades el 1878 i impreses el 1882

A més, Apel·les Mestres en ser de família burgesa barcelonina (el seu pare fou un arquitecte de renom –de la catedral, del primer edifici de l’Eixample, del Liceu, etc.- i fundador per exemple de l’Associació de Pessebristes de Barcelona) tingué accés a estudiar a Llotja i a viatjar amb el seu amic Pompeu Gener per Espanya, França, Alemanya i Suïssa on -segurament- va entrar en contacte amb l’obra de Rodolphe Töpffer, conegut com el primer historietista del món o la de Wilhem Busch, que l’influí. Això li comportà un savoire faire molt innovador respecte les formes una mica encarcarades presents a la Barcelona i l’Espanya d’aquell temps. El seu concepte plàstic revolucionari, reforçat per l’habilitat personal, les idees que brollaven constantment i la nova tècnica, en van fer un artista popular que treballà com a il·lustrador a la Llumanera de Nova York, La Campana de Gràcia, L’Esquetlla de la Torratxa, La ilustración, La Velada, El Gato Negro, Madrid Cómico, La Tomassa... entre d’altres. I fins aquí el que hem de dir des d'una vessant purament tècnica d'aquesta obra del conegudíssim d'Apel·les Mestres.

Continuarà...

BIBLIOGRAFIA:

BARRERO, MANUEL. Los cuentos vivos de Apeles Mestres y la recuperación del patrimonio de nuestra historieta. Tebeosbloc, 13 gener 2008.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Editorial Barcanova, 1997.

 MARTIN, A. Introducción a “Cuentos vivos de Apeles Mestres”. Barcelona, Ediciones Glénat: Patrimonio de la Historieta 2007.

QUINEY, AITOR. Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

TRENC, ELISEU. Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme a “L’exaltació del llibre al Vuitcents”. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989