Die Nibelungen (1909) de Carl Otto Czeschka, una joia impresa

A Pere Andreu Jariod, el meu melòman de capçalera

Avui fa 200 anys que va néixer Richard Wagner, un dels músics que –agradi o no agradi- ha estat més influent de la música de tots els temps, sobretot en el món de l’Òpera. A Catalunya la seva influència fou molt gran fins al punt de crear-se el 1870 l’Associació wagneriana que encara sobreviu i que ha estat molt activa al llarg de la seva història amb tota mena d’iniciatives a l’entorn de la figura de Wagner. És sense cap mena de dubte una de les associacions culturals més antigues de Catalunya amb continuïtat fins els nostres dies. I si mai aneu al Palau de la Música catalana veureu les referències wagnerianes per tot arreu fins a culminar amb la cavalcada de les valkíries en plena sala de concerts. Això ha provocat que a Barcelona se l’hagi anomenada també com a ciutat wagneirana. 

Malgrat que en un cert temps el vaig més o menys escoltar la veritat és que el tinc una mica oblidat però crec que val la pena recordar a en Wagner a través d’aquest llibre vienès de clares ressonàncies wagnerianes. Die Nibelungen forma part de la mitologia germànica i és un poema èpic escrit a finals del s. XII en el que el motor de la història és la gelosia i la venjança i el seu poder devastador. Una adaptació resumida per Christian Friedrich Hebbel fou musicada per Wagner el 1876 i integrada a la tetralogia operística de La mort de Sigfrid, L’anell dels Nibelungs, L’or del Rhin i La Walkiria. El text està immers en la recuperació nacionalista que es portava a tot Europa del món llegendari col·lectiu i la música de Wagner intenta representar una exaltació de l’imaginari alemany. Música i lletra en l’obra de Wagner van lligada però aquí només parlarem de la lletra i de la imatge.

Col·lecció Gerlach's Jugendbücherei (1901-1922) amb Gedichte (1904) d'Augst Kopisch i Märchen (1903) dels Germans Grimm.

El llibre que avui analitzem és una adaptació de Franz Keim i fou publicat el 1909 i formà part dels 34 petits volums que de la col·lecció Gerlach’s Jugendbücherei de l’editorial Verlag von Gerlach & Wiedling de Viena i Leipzig en la que s’adaptaven textos clàssics per a joves. Aquesta col·lecció es caracteritzava pel seu petit format quadrat (15 x 14 cm.) amb tots els llibres enquadernats amb cartoné i tela i on el pes dels il·lustradors i del disseny era essencial per crear una estètica independent però amb un regust semblant que fa que la col·lecció sigui tant especial. Sense cap mena de dubte és una de les col·leccions infantils més interessants de principis del s. XX.

De Die Nibelungen s’encarregà de la concepció del llibre i de les il·lustracions de Carl Otto Czeschka (1878-1960) qui potser rebé l’encàrrec d’il·lustrar aquest llibre perquè primer havia dissenyat els vestits i l’escenografia per ser representada al Raimundtheater de Viena el 1907, projecte que mai es portà a terme. Malgrat aquest projecte fallit sembla ser que les escenografies i el vestuari van ser reaprofitats per a aquestes il·lustracions, el que els confereix aquesta concepció tant escenogràfiques.

Del seu autor és important saber que estava vinculat als ambients més renovadors de la Viena de l’estil Secessió que correspondria al nostre modernisme però amb una estètica una mica més geometritzant per simplificar una mica les coses. Es va formar i va estar profundament vinculat a la Wiener Werkstätte que encapçalaven Josef Hoffmann i Koloman Moser i que volia ser una rèplica del moviment de les Arts and Crafts britànic. El seu èxit fou rotund i aconseguiren l’objectiu de crear l’art total vinculat tant a l’arquitectura com a les arts aplicades aconseguint una estètica pròpia que és la que hom anomena Secessió. Tambè provocà controvèrsies molt famoses com la d’Adolf Loos i el seu article Ornament i delicte (1908) on criticà el decorativisme de la Wiener Werkstätte i s’avançà a fórmules prèvies que desembocarien en la Bauhaus. 

Carl Otto Czeschka tingué una amistat molt fèrtil amb Gustave Klimt que comportà també una estètica compartida malgrat que el nostre il·lustrador tendeix més cap a una abstracció i uns espais que respiren més malgrat la concentració d’elements en les seves il·lustracions. Oskar Kokoschka, que el tingué com a professor, i sempre va dir que la influència de Czeschka fou decisiva per a la seva manera de fer. Aquestes relacions ens mostra molt bé on l’hem de situar per emmarcar-lo com li pertoca dintre de l’art centreeuropeu del s. XX i el per què aquest llibre va ser descrit per Michael Pabst (1984) en la seva obra Wiener Grafik um 1900 com l’obra mestra gràfica del Jugendstil, el modernisme germànic.

El llibre passa amb un equilibri vertiginós entre la sobrietat decorativa i el decorativisme secessionista, amb una coberta amb el títol emmarcat en petit en negre i amb escasses decoracions, sent la tipografia la seva protagonista. Tots els fulls interiors són emmarcats per una fina sanefa d’escacat allargat que li dona una gran unitat. La tipografia és una sàvia barreja entre gotitzant amb trets de modernitat igual que els altres dos llibres que he pogut consultar. Tota la tipografia ocupa l’espai de l’emmarcament escacat i els punts i a part són assenyalats amb unes decoracions geomètriques que compacten tot el text.

Vinyetes separadores del text i les il·lustracions

Un altre dels elements decoratius amb que compta el llibre són les petites vinyetes centrades a les pàgines que precedeixen les il·lustracions majors que contrasten amb la part de la lletra. Són d’una elegància que deixa bocabadat al lector tant per la senzillesa com per la rotunditat d’un traç meditat. El llibre és ple d’aquestes vinyetes al·lusives a la història que són com petites píndoles de domini de les arts del llibre.

Il·lustració d'Otto Carl Csecka i ukiyoe d'Hokusai a Visions d'Edo, Tòquio (1802)

Una vegada hem vist més o menys l’estructura del llibre hem de comentar les il·lustracions que han fet d’aquest llibre un dels cims de la impremta contemporània. A la manera dels ukiyo-e japonesos la il·lustració es divideix entre dues pàgines, estan comunicades visualment malgrat estar tallades per l’escacat ja comentat. A més d’aquest format per a totes aquestes il·lustracions hem d’afegir el tema de les tintes planes i contundents que s’utilitzaren a l’hora de la seva impressió. El negre és un negre potent, pur, d’una negror impressionant que contrasta amb els altres colors, sobretot el daurat, l’altre color clau en les il·lustracions. Entre el negre i el daurat els colors blau i vermell són les comparses que ajuden a realçar l’obra.

Teixit kuba

Aquests colors plans ajuden a dotar les il·lustracions d’una força conceptual fora del comú ja que col•laboren a ressaltar encara més les figures dels protagonistes i la decoració dels diversos ambients. Els escuts i les teles són el lloc idoni perquè un dissenyador de teles com era Carl Otto Czeschka s’hi recreés amb un joc de geometries impossibles sinó es té la mà trencada de dissenyar-les. Aquestes geometries ens transporten al món de Gustave Klimt, amb qui l’uní l’amistat i l’ímpetu artístic, i als teixits africans de la cultura kuba dels que ens consta que tenia en la seva col·lecció particular.

Comparança entre  il·lustracions de Carl Otto Czeschka i  de Joan Llaverias per a L'Anell del Nibelung amb adaptació de C.A. Jordana. Barcelona, Edicions Diana, 1926.

Les figures protagonistes de les diverses escenes són d’un hieratisme tant sever que no ens ho semblen per contrast. El moviments són continguts malgrat la tragèdia que expliquen i d’una elegància fora del comú. A tot això hem d’incloure una escenografia molt discreta i estilitzada que passa desapercebuda però que ajuda a resoldre, amb una gran economia de mitjans, les escenes. Tots aquests equilibris que a priori hom podria considerar que són fràgils en aquest llibre es converteixen en uns autèntics aliats que converteixen aquest llibre en una obra total, tal com ho perseguien els artistes vinculats a la Wiener Werkstätte. De fet, el llibre tingué prou ressò com per provocar que un il·lustrador català, Joan Llaverias, en el moment d’il·lustrar L’Anell dels Nibelungs tingués dues escenes copiades d’aquesta petita joia. I a més sabem que Carl Otto Czeschka va realitzar unes joguines petites que reproduïen més o menys els soldasts de l'Anell dels Nibelungs com una espècie de martxandatge a l'entorn del llibre.

Carl Otto Czeschka, joguines de fusta de l'Anell dels Nibelungs (1910). Vist a Sackvill High

BIBLIOGRAFIA:

Los Nibelungos. Palma de Mallorca, José J. de Olañeta Editor, 1987. Traudcció i introducció de Carmen Bravo-Villasante.

FANELLI, GIOVANNI. Carl Otto Czeschka. Dalla secessione viennese all' art deco. Florència, Cantini Ed., 1988

VARIS AUTORS. 1900. París, Réunion des Musées Nationaux, 2000