D’una vella i encerclada terra (1980) de Salvador Espriu, Manuel Valls i Josep Maria Subirachs, una obra coral de commemoració

Al Centre Excursionista de Catalunya

Per tradició familiar he estat vinculat al Centre Excursionista de Catalunya des de la meva infantesa encara que no d’una manera molt activa però si propera. Aquesta relació familiar amb aquesta entitat centenària -que el va publicar- és la que va fer arribar a casa com a obsequi d’uns molt bons amics el llibre que avui comentarem i que fou el meu primer Salvador Espriu, D’una vella i encerclada vida. Si avui el porto aquí és perquè el llibre fou il·lustrat pel recentment desaparegut Josep Maria Subirachs. És curiós veure dos dels protagonistes estètics més divulgats de l’època reunits en aquest mateix llibre.

El llibre fou fruit en un primer moment de l’encàrrec del 1973 del músic Manuel Vall –Nani- qui li va encomanar a Salvador Espriu un text per a un espectacle en un acte de dotze episodis que projectava. Salvador Espriu recordava en el pròleg que aquesta obra va ser ideada com un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària. En la funció, un rodamón recorre tots els Països Catalans, amb un parell d’escapades fora dels nostres límits, l’una a Montpeller i l’altra al monestir de Sixena, tan relacionats, però, amb la nostra història. Aquest fil conductor és el que finalment es convertí en deu episodis que s’havien d’adaptar a la música que havia compost Manuel Valls.

L’elaboració conjunta i pactada, molt ben explicada en el pròleg, es retardà fins a finals del 1975 que coincidí amb la demanda d’Agustí Bou –president del Centre Excursionista de Catalunya- que li sol•licitava un text per a la celebració del Centenari d’aquesta entitat. Salvador Espriu cregué que tant un encàrrec com l’altre s’esqueien perfectament a ambdós requeriments per la qual cosa accelerà la seva elaboració per tal d’acabar el llibre. I heus aquí –tornem al pròleg de l’escriptor- com “D’una vella i encerclada terra” en una edició il·lustrada pel gran artista Josep Maria Subriachs (...) apareix vinculada a una commemoració singular, a la del primer Centenari de la fundació del “Centre Excursionista de Catalunya”. Surt per contribuir discretament a celebrar la naixença d’aquest il·lustre “Centre” que honora tant la nostra col·lectivitat, al servei de la qual ha estat sempre, amb amplitud de mires i amb una tenaç, sovint arriscada, excepcional abnegació.

El text combina la prosa poètica amb la poesia pròpiament dita dintre del viatge d’aquest Rodamón que som una mica tots plegats pels Països Catalans atenent la diversitat que ens uneix. Les referències històriques són preses com a motiu de reflexió del que vam ser, del que som i del que serem. El Rodamón se’ns adreça en un moment i ens diu: Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.

Sobre els aspectes més simbòlic i literaris, que s’escapen a aquest apunt més estètic, val la pena que visiteu l’exposició comissariada per Josep Camprubí que amb el títol de País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra és visible en el Col·legi Major Universitari Ramon Llull, capella Rubió i Bellver. L’exposició està precisament dedicada a aquesta obra tant des del punt de vista musical –amb les partitures del mestre Manuel Valls- fins als aspectes literaris i simbòlics, entrant en l’entramat cabalístic.

 

Justificació del tiratge amb la signatura del poeta

L’obra a principis de 1976 ja estava enllestida –el pròleg el signa el vint-i-u de maig- però el més segur és que en voler que fos il·lustrada per en Josep Maria Subirachs comportà un estrany retard de quatre anys. Si tenim en compte que el centenari del Centre Excursionista se celebrava precisament el 1976 sobta veure que la publicació del llibre no es produeix fins el 1980 amb uns agraïments del nou president del CEC, en Lluís Puntís que en fa una petita glossa de tot plegat signada ja a l’octubre de 1980. Malgrat tots els retards el llibre serví per tancar el centenari de l’entitat esportiva més antiga d’Espanya d’una manera molt digne ja que del llibre se’n va fer un tiratge de 3.000 exemplars  en paper Offset Tres Torras i 225 exemplars signats pel poeta i que s’adquiria amb la litografia del retrat de Salvador Espriu realitzada per a l’ocasió per Josep Maria Subirachs.

Aquest llibre sense cap mena de dubte és una fita per a la tasca divulgadora cultural del CEC que entronca amb aquells primers llibres de divulgació del patrimoni que sota el nom d’Album Pintoresch-monumental de Catalunya a partir d’un llunyà 1879 intentà divulgar amb llibrets incunables fotogràfics –dels que algun dia ja en parlarem- el patrimoni arquitectònic com els indrets de Poblet, Santes Creus i Montserrat. A partir d’aquestes publicacions de matineres dates –no oblidem que el primer nom fou el d’Associació catalanista d’excursions científiques- la tasca del editorial del CEC ha estat important centrant-se sobretot en guies i mapes de muntanya però no oblidant altres aspectes de ciències naturals com la fauna, vegetació, geografia... i patrimonials com estudis de la Masia, artístics i en aquest cas poètics. De l’edició tècnica D’una vella i encerclada terra, però, se n’ocupà l’editorial Àmbit amb un format de 24 x 17 cm.

El manuscrit i les galerades, però, restaren curiosament sota la propietat de l’antic president del CEC, n’Agustí Bou, malgrat ser un encàrrec institucional. A pesar que el llibre fou enllestit sota la presidència de Lluís Puntí el manuscrit no restà ni en propietat de l’escriptor ni fou dipositat a la rica biblioteca del CEC sinó que se li devia regalar a Agustí Bou. Malgrat això Agustí Bou els darrers anys de la seva vida decidí donar a la Fundació de l’escriptor a Arenys de Mar el manuscrit, les galerades i l’espitolari, tràmit que s’acomplí finalment l’agost del 2012.

 

En primer terme Ovidi Montllor, Oriol Martorell i Anna Ricci a D’una vella i encerclada terra, de Salvador Espriu. Palau de la Música Catalana (1979) (Arxiu AIET.)

A nivell musical l’obra fou estrenada en el Palau de la Música Catalana de Barcelona el 29 d’octubre dintre del 18è Festival Internacional de Música de Barcelona. En Ricard Salvat s’encarregà de l’escenografia de l’obra, n’Oriol Martorell del cant coral amb la Coral Sant Jordi i Joan Ginjoan de la música amb el grup Diabolus in Musica que fundà amb Juli Panyella amb màscares realitzades per Antoni Fàbregas. Ovidi Montllor i Anna Ricci hi posaren la veu solista a aquesta obra de Manuel Valls de la que malauradament no se’n conserva cap gravació en xarxa disponible per a poder gaudir-la plenament i fer-nos una mica la idea de la seva sonoritat.

Sobre la intervenció plàstica de Josep Maria Subirachs, com ja he comentat en altres ocasions, tinc una actitud ambivalent –mai bel•ligerant com en altres casos- perquè li reconec els seus mèrits d’investigador dintre del món de l’escultura però alhora li veig massa la cuina i un cert manierisme que m’impedeixen gaudir del tot de la seva obra. Un altre dels problemes que té en Subirachs és la gran quantitat d’obra escampada per Catalunya que produeix una certa fatiga visual si tenim en compte que no era l’únic artista del seu moment. Potser aquest sigui un dels factors que ultrartísticament li ha portat més problemes en generar tot tipus de gelosia entre el seu mateix gremi més enllà d’aspectes formals.

Les il·lustracions d’aquest llibre són un petit compendi de la concepció que tenia Josep Maria Subriachs del seu món plàstic entre la figuració i l’abstracció que tant li agradava treballar i que com amb Dalí tant agradava a un públic que necessita certa modernitat però no radical ja que necessita reconèixer formes. Aquest equilibri és el que li permeté desenvolupar la seva tasca escultòrica amb certa comoditat mentre li queien els encàrrecs públics i privats com és aquest cas. Si a això li afegim un cert erotisme amb els seus ja clàssics nus que mai van més enllà del que la moral acadèmica imposa tindrem un dels ingredients més subiraquians de la seva obra.

Com ja hem comentat el llibre amb edició limitada de 225 llibres anava acompanyada d’una litografia amb el retrat de Salvador Espriu de perfil, amb una curiosa imatge en la que no porta ulleres, el que realment ens el fa una mica estrany. Els traços diagonals -com si d’un esbós es tractés- del retrat de la litografia li donen aquest caràcter també molt propi de Subirachs d’obra non finita que fa inconfusible el seu estil. Aquesta imatge del poeta és la que s’aprofita per a la coberta i per a encapçalar la part dels agraïments del president del CEC, en Lluís Puntís.

Placa de Josep Maria Subirachs per al domicili del poeta als Jardinets de Gràcia (1990)

Aquest retrat fou aprofitat per a la placa que el mateix Subirachs va fer el 1990 per a recordar en els Jardinets de Gràcia que el poeta hi visqué. És curiós com es va aprofitar aquest retrat d’en Subirachs i no el que li va fer posteriorment a la seva mort el 1986 en l’homenatge que li dedicà l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Com que la tècnica d’aquest darrer retrat amb  ulleres és més a base d’esquitxades és menys fàcil de poder-se adaptar al relleu i per això el mateix Subirachs devia valorar millor la utilització del retrat d’aquest llibre que no pas el posterior.

 Retrat litografiat per Josep Maria Subirachs per a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners (1986)

Així doncs, en un llibre podem gaudir dels dos artistes que durant l’època pujolista tingueren més repercussió dintre del món literari i escultòric fins a convertir-se gairebé en els artistes oficials cosa que els comportà que fossin titllats moltes vegades de mimats per el poder. Malgrat aquests aspectes més tangencials podem dir que el resultat final de l’obra no només no decep sinó que és força reeixida i que tant el contingut com el continent s’escauen i marquen tota una època.