Rembrandt van Rijn. L'orfebre (1655). Aiguafort i punta seca
Proudhon va dir que
la
propietat privada és un robatori. Jo afegiria que ho és si no es comparteix
amb els altres i de manera altruista. Per això admiro les persones que han
aconseguit crear una col·lecció amb una idea determinada i la posen al servei
dels altres promovent la seva exhibició pública. És el que avui els esnobs en
diuen
retorn social però que no és
res més que tenir una clara visió del patrimoni com alguna cosa que ens
transcendeixen, com les obres ja van transcendir als seus anterios propietaris. Tenir
clar que no són més que efímers custodis del patrimoni.
Cristofano Coriolano a partir de Giorgio Vasari. Última pàgina de Les Vite dé più eccellenti architettori, pittori e scultori italiani de Giorgio Vasari (2a edició de 1568). Xilografia (Foto Dani Rovira)
Aquesta reflexió ve a tomb de la magnífica exposició
La imatge de l’artista, gravats antics sobre el món de l'art que el
col·leccionista de gravats Vicenç Furió presenta a la magnífica sala d’
ElCasino de Manresa i que encara podeu veure fins a finals d’octubre. Només per
veure aquesta exposició val la pena aprofitar per a visitar una ciutat com la
de Manresa que malauradament massa vegades és una ciutat de pas i no de parada
amb la de joies que té. Aquesta exposició és un bon incentiu per a fer-ne una
bona visita.
Daniel Chodowiecki. Cabinet d'un peintre (1771). Aiguafort
Des de fa un temps aquest historiador de l’art ha aconseguit
formar una col·lecció de gravats coherent, amb sentit i amb personalitat pròpia
basada en el gravat antic. Aquesta col·lecció cohesionada la podem subdividir
en dos sectors a vegades complementaris: la de les obres mestres del gravat
antic i la temàtica que cerca les vinculacions de l’art i l’artista com a leitmotiv.
John Sartain. a partir de Georges H. Comegys. The artist's dream (1841). Gravat a la manera negra.
Una part dels gravats dels mestres antics la vam gaudir
exposada el gener del 2015 a l’entrada de l’edifici històric de la Universitat
de Barcelona sota el títol de
L’art delgravat antic. Aquesta exposició la podeu recuperar amb l’esplèndid llibre de
Vicenç Furió, del mateix títol, que és una autèntica joia per a apreciar els
gravats i el seu complex món i potser un dels més ben editats per les universitats.
Frederick James Havell. A Brown Study (c. 1830). Gravat a la manera negra
L’altra part de la col·lecció que ara s’exposa, també
d’altíssima qualitat, és la que intenta reflexionar sobre el paper de l’artista
a través dels gravats antics. Ja fou exposada fa un temps a la Fontana d’Or de
Girona amb el mateix nom de La imatge de
l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art el 2008 malgrat que enguany
incorpora més gravats perquè és una col·lecció viva que es repensa i incorpora
noves peces.
George Delaw. Les coleurs se recontrent en champ clos (1920 c.). Litografia en color
L’exposició actual manresana acull 75 gravats dels segles
XVI-XX que es divideixen en cinc apartats diferenciats i complementaris per a
copsar el món de l’art.
El primer àmbit
és dedicat al món del
treball
artístic amb els seus tallers i formes de treballar i fins i tot escenes
d’artistes treballant fent acadèmies. El segon àmbit ens parla del
col·leccionisme i mercat amb gravats que ens representen als
connaisseurs i marxants.
Exposicions és el tercer apartat amb les
primeres grans mostres de salons artístics, les exposicions com a
protagonistes. El quart espai, molt suggeridor i alhora divertit fa sang amb
els
Conflictes i debats dintre del
món de l’art, conflictiu com pocs amb les picabaralles entre artistes i les
seves polèmiques a vegades tan actuals. L’exposició remata magistralment aquest
recorregut amb els
Ideals i fama on
l’eternitat cercada pels artistes i les arts es mostren en tots els seus
aspectes o misèries.
Honoré Daumier. Devant les tableux de Meissonier (1852). Litografia
L’exposició compta amb grans noms del gravat –Rembrandt, Van
Ostade, Goya, Sadeler, Mellado, Daumier...- però aquest no és el seu mèrit principal, sinó el de tenir com
hem comentat, un bon fil conductor que ens porta d’una banda a una altra de
l’art i les seves ramificacions conceptuals. L’altre punt fort de l’exposició
és que ens permet veure una gran quantitat de tècniques que difícilment es
veuen juntes i que ens ajuda a veure que les opcions creatives dels artistes
són moltes per a aconseguir el resultat que volen. A més la gran quantitat de
formats, la inclusió de llibres dintre de la mostra com hauria de ser normal,
tipus de paper... només mostren l’encert d’una tria escapant de l’acumulació d’obres
més o menys belles.
Thomas Rowlandson. Royal Academy (1811). Aiguafort acolorit
A més d’una exquisida presentació de les obres l’exposició
compta amb unes imprescindibles cartel·les que ens emmarca cadascuna de les
obres. A més de les dades tècniques ens aporta una breu explicació que respon a
la idea que va fer que Vicenç Furió la seleccionés per a la seva col·lecció i
per a l’exposició. Aquest element arrodoneix una exposició que és un autèntic
luxe per als sibarites del gravat i sobretot per als qui no en saben. Una gran
introducció a un art que malauradament molts creuen que és per a minories.
No us perdeu una exposició de categoria internacional al costa de casa, a Manresa!
L'ús de la lupa posada per al públic és més que aconsellable
per acabar de gaudir de la feina dels gravadors (Foto Dani Rovira)