El sufragi a Espanya (1812-1931), l’evolució de la representativitat de la Sobirania

Als qui avui han fet possible el Sufragi

Una cosa que intento inculcar als meus alumnes és la necessitat de participació en totes les conteses electorals que es facin. Hom pot votar el que vulgui i fins i tot en blanc o nul però crec, i això intento transmetre’ls, que no votar és menysprear a tots els nostres avantpassats que, com veurem, van lluitar pel sufragi.

A Espanya la història del sufragi sorgeix amb la Constitució de Cadis (1812) ja que és la primera vegada que es reconeix el concepte de Sobirania Nacional, pel qual el Poder no l’ostenta una persona, el rei, sinó el conjunt dels ciutadans. La Constitució de Cadis en el seu 3r article diu que La sobirania reside esencialmente en la Nacion, y por lo mismo pertenece á esta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales. Aquest article deixa en evidència que el poder legislatiu el tindrà el Poble i no el rei, a qui se li reserva només el poder executiu.

Enquadernació de la Constitució de Cadis (1812)

El concepte de Sobirania Nacional és clau per a entendre les diverses interpretacions que hom fa de Poble i qui té dret a poder votar. El primer entrebanc, i que ens afecta en l’actualitat, és què entenem per a Nació. Des del1812 la nació ha anat vinculada a la ciutadania i per això per a Espanya ja des d’aquell temps eren ciutadans aquellos españoles que por ámbas líneas traen su orígen de los dominios espanyoles de ámbos hemisferios, y estan avecindados en qualquier pueblo de los mismos dominios (Art. 18). Això implica que la ciutadania espanyola ha anat variant perquè els països de l’otro hemisferio s’han anat independitzant de la metròpoli per a tenir noves nacionalitats (argentins, peruans, mexicans, veneçolans, cubans, filipins...) ja que el concepte era un concepte purament administratiu.

Actualment el concepte administratiu encara perdura enfront d’un concepte de Nació més cultural com és el model català. Aquesta concepció diferent provoca que es negui sistemàticament que Catalunya és una Nació perquè implicaria que seríem posseïdors de la Sobirania Nacional i del Dret a poder decidir què volem ser com a territori sobirà.

L’altre problema a l’hora d’exercir la sobirania nacional d’un territori –administratiu o cultural- és qui representa el concepte Nació. Tenim clar que els menors d’edat no tenen capacitat per a decidir políticament –malgrat que aquesta edat ha anat variant al llarg dels anys- però durant tot el s. XIX es van plantejar qui dels majors d’edat estava capacitat poder votar per tenir el seny apropiat. Es va decidir des del principi que les dones no tenien capacitat mental política per a exercir el sufragi i foren suspeses d’aquest dret malgrat la protesta d’algunes dones com Olimpia de Gorges a França que reivindicà el dret a sufragi femení i que acabà guilloninada.

Constitució de Cadis (1812) coneguda com La Pepa

A Espanya la Constitució de Cadis en el seu Capítol III en l’article 27 reconeix el sufragi universal indirecte quan diu que las Cortes son la reunión de todos los Diputados que representan la Nación, nombrados por los ciudadanos. El problema ve quan s’ha d’organitzar aquest sufragi i en l’article 35 es decideix de fer-lo indirecte, és a dir, primer es vota a les parròquies –que esdevenen col·legis electorals- i el resultat es torna a votar a l’àmbit d’administració del partido –espècie de comarca d’aquella època- i dels resultats que en surten finalment es voten a la província. Aquesta cadena de votacions sobre les votacions prèvies del que ha dit el ciutadà provoca que a aquest tipus de sufragi se l’anomeni indirecte. Aquest sistema estigué vigent a Espanya a Cadis durant la Guerra del Francès (1812-1814) i a l’època de Ferran VII durant el Trienni Liberal en la que Riego obligà al rei restituí la Pepa (1820-1823).

Constitució (1837)

El projecte de Constitució anomenat Estatuto Real (1834) a l’inici del regnat d’Isabel II introdueix el sufragi censatari, en funció de les rendes i altres paràmetres, que limitava moltíssim el dret a vot. De fet només podien votar 16.000 habitants d’Espanya que representaven el 0,15 % de la població total. Evidentment aquest sufragi va aixecar protestes entre els liberals que recolzaven la reina -sobretot la regent Maria Cristina- en plena Primera Guerra Carlina i forçaren un canvi legal.

Llei electoral de 1837

La Constitució de 1837 canvià la situació anterior amb més llibertats que les que reconeixia l’Estatuto Real i malgrat que el sufragi censatari era més ampli només podia votar entre el 2,2 i el 4,3 % en les eleccions. La llei electoral en el seu Capítol II art. 7 imposa les següents restriccions entre d’altres:

1º Pagar anualment 200 reales vellon por lo ménos de contribuciones directes, inclusas las de cuota fija.

2on Tener una renta líquida anual que no baje de 1.500 reales vellon, precedente de predios propios, rústicos ó úrbanos, ó de ganados de qualquier especie...

Los professores probarán su renta con certificados de los ayuntamientos de los pueblos donde residan

Los labradores que posean una yunta pròpia destinada esclusivamente á cultivar las tierras de su propiedad, estàn comprendidos en este caso sin necesidad de justificar su renta.

Constitució de 1845

El debat durant tot el segle XIX fou qui tenia dret a votar i les rendes econòmiques foren el barem que més s’utilitzà. Els conservadors volien un sufragi censatari molt restringit –per assegurar-se el clientelisme electoral- i els progressistes el volien més ampli per poder comptar amb el vot de les professions liberals i els petits propietaris. És per això que sistemàticament quan hi havia un govern conservador el sufragi censatari era més restrictiu com amb la Constitució del 1845 en la que només podia votar un 0,8 % del cens de la població i només fins el 1865 pogué votar un 2,6 %.

Constitució de 1869

Aquesta dinàmic del sufragi censatari fou trencat arran de la Revolució La Gloriosa de 1868 que envià a l’exili a Isabel II i encetà el període del Sexenni Democràtic. La Constitució aprovada el 1869 -que serví per al regnat d’Amadeu I de Savoia i la Primera República- proclamava el sufragi universal masculí des de l’inici. Així doncs, en el preàmbul de la Constitució de 1869 comença dient que la Nacion espanyola, y en su nombre las Córtes Constituyentes elegides por sufragio universal, deseando afianzar la justícia, la libertad y la Seguridad, y proveir al bien de cuantos vivan en España, decretan y sancionan lo siguiente...

Certificat de sufragi universal de Lugo (1870)

El 1870 a Espanya finalment s’aplicava el sufragi universal però amb la meitat de la població –les dones- que no el podien exercir. Malgrat això hem de pensar que en cap país del món es permetia votar a les dones i aquesta fou precisament la gran lluita del primer feminisme per a assolir una igualtat de drets que malauradament encara no és completa malgrat els avenços que la societat ha fet.

Constitució de 1876

El sufragi universal masculí, però, no va durar gaire, ja que el cop d’estat de Martínez Campos suposà la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII. Les primeres eleccions foren universals masculines ja que era vigent la Constitució de 1869, però, l’aprovació de la Constitució de 1876 suposà una regressió conservadora i el retorn al sufragi censatari amb la Llei electoral de 1878 que el limitava a només al 5% de la població.

Llei electoral de 1870

Per si això era poc la Constitució de 1876 diu en l’article 18 que la potestat de hacer leyes reside en las Cortes con el rey. Això de facto vol dir que el rei te un gran marge d’intervenció dintre del Poder legislatiu a més de ser el titular del Poder executiu. Si a aquest element introduït en la Constitució se li suma la Llei electoral del 1878 veurem que de tot plegat se’n deriva la possibilitat de manipular les eleccions sota control monàrquic.

Caricatura criticant el torn pacífic i les tupinades dels partits dinàstics. El Loro, Barcelona, 24 de desembre de 1881

Aquestes manipulacions són la base fundacional del que hom anomena el sistema canovista –Antonio Cánovas del Partit Conservador en fou l’inventor- o del torn pacífic. Per tal d’evitar nous cops d’estat conservadors o progressistes es decidí que el rei, en funció de les crisis de govern, convoqués eleccions en les quals prèviament els resultats fossin cuinats o falsificats en benefici del partit dinàstic que es cregués oportú que governés, sempre en torns. Aquestes trampes electorals oficials, facilitades pel sufragi censatari i la intervenció reial, s’anomenaren tupinades perquè eren com si es cuinessin en un tupí al foc lent.

Llei electoral de 1890

Aquesta anòmala situació arribà fins a la Llei electoral de 1890 en la que, de manera definitiva, es decretà el sufragi universal masculí. En el capítol “De los electores” el seu

article 1 diu: Son electores todos los españoles que se hallen en el pleno goce de sus derechos Civiles, y los hijos de estos que sean mayores de edad con arreglo á la legislacion de Castilla.

S’exceptuen condemnats i pendents de judici a la presó... i a l’article 4 los que careciendo de medios de subsistència reciben esta en establecimientos benéficos, ó los que se hallen empadroandos como mendigos y autorizados por los municipios para implorar la caridad pública.

Cens electoral de Sant Fruitós de Bages (1891) A més del nom, edat, ofici... podem observar que algú va apuntar a llapis el malnom popular dels electors per tal que fossin reconeguts pels interventors electorals de la mesa.

Malgrat això les tupinades continuaren sent el modus operandi d’uns governs corruptes que s’anaven alternant en el poder de manera cíclica amb tots els vicis que d’això se’n derivaven. Cada vegada, però, era més difícil poder manipular les eleccions perquè el cens electoral es feia cada vegada més extensiu i començaven a sortir forces que qüestionaven un bipartidisme sostingut per les tupinades. A això hi col·laborà tant el catalanisme polític i la pèrdua de suport dels partits dinàstics a Catalunya com la pujada lenta dels partits d’esquerres com el PSOE que finalment el 1910 aconseguí que Pablo Iglesias esdevingués el seu primer diputat.

Ventall sufragista (1930) de l'exposició El vestit valencià del Museu d'Etnologia de València

A finals del segle XIX i sobretot a principis del s. XX les dones començaren a reivindicar el seu dret a sufragi. De mica en mica aquesta lluita s’anà guanyant, no sense esforç i sobretot incomprensió per part de la gran majoria d’homes que no es plantejaven que les dones poguessin tenir els mateixos drets que els homes. El moviment sufragista, l’embrió del futur moviment feminista, havia nascut.

Constitució de la República Catalana de 1928

Les demandes del sufragi femení anaren creixent i el primer text legal on es reconegué el vot femení fou en el projecte de Constitució catalana de 1928, anomenada la cubana perquè fou dissenyada a l’Havana. En l’article 27 diu que s’estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i polítics entre l’home i la dona; i les lleis seran refetes a base d’aquesta equiparació. Malgrat que aquest ampli criteri en l’article 26 s’hi afegeix que per entrar en possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, desempenyar funcions i obtenir càrrecs públics serà necessari ésser major d’edat i saber llegir i escriure en català, el que anul·la el dret a sufragi als analfabets.

Constitució republicana de 1931

Amb l’adveniment de la Segona República se celebrà primer unes eleccions constituents on curiosament foren elegides tres dones –Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Kelken- malgrat que no tenien reconegut encara el sufragi ja que una llei electoral de 1907 ho permetia. La Constitució de 1931 per primera vegada a Espanya reconeixia el Sufragi universal en l’article 36 que deia que los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.

Moneda de 10 cèntims ressegellada amb la inscripció: FAI / obrero / no votes

A partir de la Segona República ja ningú qüestionà mai el sufragi universal com a tal. Només ha estat sistemàticament posat en dubte per part dels anarquistes que ideològicament i des d’un bon principi no han acceptat cap mena d’Estat i en conseqüència cap tipus de sufragi més enllà de les assemblees directes. No per discutir qui ha de votar sinó precisament per decidir no volian permetre. er això sistemàticament han cridat al boicot de les eleccions en considerar-les un element de control per part de les estructures d’Estat.