A Víctor Miguélez, gran col·leccionista lleonès de constitucions.
Aquest octubre ha fet dos-cents que el Duc-Angoulême va entrar a Espanya amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís a cavall de la Santa Aliança per tal d'acabar amb el Trienni Liberal (1820-1823) i la Constitució de Cadis. L'Espanya del crit de ¡Vivan las caenas! els va rebre amb les mans obertes encapçalats per Ferran VII. S'imposava l'absolutisme i s'iniciava la Dècada Ominosa i les persecucions dels liberals, haguessin defensat o no la desitjada causa ferrandina en plena Guerra del Francès (1808-1814).
Aquest Trienni Liberal, independentment d'un petit període de liberalisme polític a Espanya, va aportar dos dels llibres més especials i mítiques de tota la història del llibre espanyol, unint la Constitució de Cadis amb el Duc d'Angoulême. El mite començà quan hom cregué que la Pepa havia estat divulgada gràcies a que les dames gaditanes que, en sortir a zona bonapartista el 1812, treien la constitució -en format rodó- d'estranquis amagada en polvoreres de maquillatge.
Aquest mite és molt romàntic, però és inversemblant perquè la clandestinitat no es pot permetre el luxe de l'exhibició de la figura del que està prohibit, en aquest cas Ferran VII. A Barcelona, per exemple, la impremta d'Antoni Brusi va imprimir a mode de resistència espiritual una sèrie d'escapularis laics amb la figura reial impresa per tal de portar-los amargats a l'interior de la roba. Si a algú l'agafaven amb aquestes consignes ferrandines ho hagués passat malament perquè eren totalment contràries al regnat de Josep I Bonaparte.
Escapularis impresos per Antoni Brusi a la Guerra del Francès (1808-1814)
Per treure'l clandestinament hagués estat molt més fàcil enquadernar-la com a missal, com a novel·la... ja que un llibret no hagués estat detectat tant fàcilment. La Constitució, però, s'escampà lliurement pel territori espanyol i l'estranger, en format de llibre de butxaca, i fins i tot a Manresa, en període de no ocupació napoleònica, van atrevir-se a fer festes populars en celebració de la proclamació de la Constitució de Cadis el mateix 1812.
Llavors, sinó eren polvoreres clandestines, què eren aquestes capses amb text constitucional? Hem de tenir en compte que aquest moment dels anys 20 del s. XIX també es van posar de moda a França les tabaqueres per esnifar rapè. Normalment eren amb capsetes lacades d'uns 10 cm. de diàmetre que poden ser de divertimentto, purament estètiques, eròtiques... i fins i tot de tipus propagandistes de les idees liberals. D'aquest tipus de tabaqueres se'n van fer diversos models, alguna amb dues edicions, de caràcter constitucional i en castellà per a l'exportació a Espanya. Però cap d'aquestes tabaqueres, amb la mateixa forma rodona i mateixa alçada, contenia cap constitució impresa.
Així doncs, aquestes capses metàl·liques eren en realitat medalles commemoratives fetes a major honor i glòria de a qui se li dedicava. Curiosament al Museo Nacional de México, on se'n conserva una, l'anomenen Hostiario de Fernando VII. Quan s'obren aquestes capses a l'interior es guarda el text al·lusiu al protagonista perquè, en realitat, són medalles-capses commemoratives que es van posar de moda vers el s. XVIII, sobretot al nord d'Europa, entre Àustria i Alemanya i fins i tot a Rússia.
Quan Napoleó s'expandí per Europa incorporà aquest costum ja conegut a França i es va fer imprimir a Alemanya medalles commemoratives amb gravadets de les seves victòries. El Duc de Wellington, no va voler ser menys i també es va fer fabricar la seva pròpia medalla-capsa. Ja veiem que això, entre l'aristocràcia militaritzada va ser tot un èxit perquè són d'una gran finor.
Més enllà de la utilització d'aquestes medalles-capses per a promoure les figures emblemàtiques del moment, fou Lluís XVIII, rei de França, qui se'n va fer una de molt pulcre, però no dedicada a la seva persona directament, sinó amb el text de la Charte Constitutionnelle francesa de 1814. Aquesta medalla-capsa de 5 cm. de diàmetre fou un encàrrec reial al medallista Henrionnet, que es comercialitzaven a Chez Alphonse Giroux, a la rue du Coq, a París. Aquest és el medallista clau en aquesta història perquè fou també el que realitzarà a les dues protagonistes d'aquest apunt. Henrionnet també li va fer una altra medalla el 1820 a Lluís XVIII per a celebrar el baptisme del seu fill, el duc de Bordeus.
Henrionnet podia editar dues versions diferents, una amb el llautó bronze polit i lluent i l'altre només polit. La versió lluenta comptava amb un estoig recobert de pell i l'interior de vellut o seda. Per a ocupar menys gruix s'utilitzà la tècnica d'impressió de la litografia que permetia fer la lletra molt més petita que si es fes tipogràficament i això fa que es necessiti menys fulls i en conseqüència, menys gruix. A més les pàgines ja eren d'un gramatge més prim per reduir volum. Les pàgines rodones del llibre anaven enganxades entre elles i enmig lligades per una cinta de seda molt fina que permetia la lectura continuada del text en format leporello o acordió. En ser de seda, al llarg del temps, la cinta s'ha segat i ha calgut una restauració. En aquest cas, la restauradora Marta Dot, del Taller BBlasi, va haver d'utilitzar paper japó molt fi per a fer la unió dels fulls sense augmentar el volum original perquè hi càpigues a l'interior de la medalla.
La qualitat de la medalla, el gramatge fi del paper i la tècnica litogràfica del text, van ser excepcionals. Hem de tenir en compte que la impremta Brusi tot just, amb 20 anys de retard, estava experimentant la litografia amb resultats poc reeixits, com els naips constitucionals, novel·les o missals. A Espanya aquesta tècnica era tant nova i excepcional que Ferran VII li va atorgar a Antoni Brusi el privilegi reial de l'exclusivitat d'aquesta impressió. Aquesta situació rudimentària contrasta, per exemple, amb la sèrie de litografies que una mica després (1824), i des de l'exili, Goya va estampar entorn de la tauromàquia, amb un domini total gràcies als tècnics francesos de Bordeus.
Després d'aquesta contextualització històrica i tècnica, però creiem que necessària, parlarem de les famoses "polvoleres" constitucionals editades en ple Trienni Liberal. Així doncs, cap el 1820 a París, hom encarregà a Henrionnet que fes una medalla-capsa dedicada a la Constitució de Cadis, inspirada segurament amb la medalla-capsa de la Carta Constitucional de Lluís XVIII. Qui la va encarregar no ens consta però no seria descartable algun alt funcionari espanyol a París com ara l'ambaixador, ja que tot a punta a un encàrrec molt oficial. Ens falten dades i ves a saber si remirant els llibres de l'ambaixada espanyola del període de 1820-1823 pogués sortir alguna dada al respecta.
La medalla encarregada te a l'anvers el bust de perfil a la romana i llorejat de Ferran VII amb la llegenda de Don Fernando VII por la Gracia de Dios Rey de las Españas. Al revers, una corona de llorer perimetral emmarca la llegenda de Constitución política de la Monarquia Española promulgada en Cádiz a 19 de marzo de 1812 y jurada por el rey el dia 9 de marzo de 1820. A dintre no hi consta cap dada d'edició ni any, només al peu del bust ens indica que Henrionnet f.(ecit) però per la cronologia del revers l'hem de datar entre 1820 i 1823, període del Trienni Liberal. Degut a que conté el text constitucional, en 73 fulls, molt més extens que la Carta Constitucional, la medalla havia de ser més gran que les anteriors, amb un diàmetre de 8 cm. i de 2 cm. d'alçada
Aquesta medalla-capsa de Henrionnet tothom tenia molt clar que s'havia imprès a París però fou l'altra "polvorerra" constitucional la que va aixecar el mite d'obra clandestina i insurgent. Això es deu a que el treball d'aquesta segona la medalla-capsa fou més rudimentari i per això es va atribuir a mans espanyoles i, sobretot, assetjades a Cadis sense més possibilitats. El diàmetre és el mateix que l'anterior però l'alçada molt diferent -passa de 2 a 4 cm.-, convertint-se més en un cilindre que no pas una medalla. El fet que estigui impresa en 98 fulls de més gramatge i utilitzi tipografia més gran provoca que el gruix de paper que es necessiti sigui més gran.
D'aquestes polvoreres se'n van fer de dos tipus. Una amb l'anvers amb Ferran VII jove i amb vestit de gala jurant la Constitució, que se situa en globus terraqui, i tot plegat il·luminat per un sol radiant i amb una cornucòpia de l'abundància al darrera del rei i als seus peus la data de 1812. Una sanefa floral perimetral emmarca l'escena. Al revers hi trobem el retrat frontal del rei, amb la llegenda de: Fernando VII, Rey de las Españas y de las Indias, tot emmarcat per una sanefa semblant a l'anvers.
Ha arribat fins als nostres dies una altra capsa d'aquestes carecterísitques que es va vendre a Alcalá Subastas el 2013 sense la Constitució a dintre. L'anvers està presidit per una al·legoria d'Espanya, segurament trepitjant un monstre, amb la Constitució al costat amb el lleó, també representatiu d'Espanya, i un corn de l'abundància. No hi ha cap mena de llegenda i tot està emmarcat amb una decoració floral semblant a l'anterior. El revers és tot floral, des de la sanefa a una creu grega embolcallada d'una altra sanefa més frondosa. La mà d'aquest medallista és la mateix que l'anterior.
Que aquestes capses siguin anònimes i més maldestre devia generar la llegenda o mite que es va fer a Cadis i que sortís clandestinament i, en conseqüència, tradicionalment se l'hagi datat vers el 1812, abans de la de Henrionnet. Malgrat tot, un gravat de Ferran VII, conservat al Museo del Romanticismo i a la Real Academia de San Fernado de Madrid, gravat per C.M.F. Dien a partir d'un dibuix de Aimée Thibault del 1817, fou l'inspirador, com podem observar, del retrat de la medalla-cilindre, força posterior a 1812 com es pensava fins avui.
No sabem qui va fer escampar el mite de la resistència amb aquestes "polvoreres" i no hem trobat cap dada ni estudi que ho documenti i només disposem de l'informe que en Víctor Miguélez Fernández de Lleó va presentar al Ministerio de Cultura per tal de declarar les "Polvoreres" com a Béns d'Interès Cultural (BIC), dintre dels béns mobles. Ni la consulta a historiadors d'aquest període, ni en estudis sobre el tema, ni analitzat els Episodios Nacionales d'en Pérez Galdós han aportat cap notícia al respecte. També es diu que quan van executar el 1831 a la Mariana Pineda -heroïna liberal- portava a sobre una d'aquestes polvoreres constitucionals.
Ara hem pogut trobar el desllorigador que desmenteix el mite de la polvorera clandestina però, el 1931, la 2a República va fer una nova medalla-capsa constitucional de plata per repartir entre els diputats i alts funcionaris (500 exemplars), 200 de bronze per a la premsa i funcionaris del Congrés i 300 de cartró per a treballadors i regals institucionals. El 1978 van seguir amb aquest mite publicant-ne unes quantes mileren bronze editada per Nvmisma. L'any 2000 se'n va fer un nou tiratge de la Constitució de 1978 amb el mateix format però amb alguns canvis iconogràfics.
Com tothom sap el fervor constitucional de Ferran VII era nul, de fet ho vam veure en l'anterior apunt, i fou Riego qui va obligar-lo a jurar la Pepa el 1820. El Congrés de Viena (1815) de la Santa Aliança de les monarquies absolutistes post-napoleòniques havien pactat que en cas que algun país tingués problemes amb els liberals es podria formar un exèrcit per a ajudar-los per desempallegar-se de la plaga liberal. Així doncs, el Duc d'Angoulême, amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 1823, va ser l'encarregat material d'ajudar a derogar la Constitució i imposar novament l'absolutisme, acabant amb el Trienni Liberal.
Retornat a París, el Duc d'Angoulême, a imitació de la medalla-capsa constitucional que va ajudar a prohibir, va encarregar la seva medalla al mateix Henrionnet. La seva medalla-casa contenia el dietari bèl·lic de tota la campanya militar que havia fet a Espanya, amb el nom de Précis de la Guerre d'Espagne. Una mica com si fos la rèplica a la medalla constitucional a la que havia col·laborat a derogar. La medalla, però, fou més petita perquè la llargària del text també és menor i té les proporcions de la que havia encarregat Lluís XVIII pels pocs articles constitucionals del 1814. En certa manera era una forma de lligar el seu prestigi militar amb la tradició d'aquestes medalles i alhora lligar-se al món constitucional.
PD. Vull agrair a Víctor Miguélez Fernández, col·leccionista constitucional lleonès, el compartir totes les informacions de les que disposa i les fotografies per a poder tirar endavant aquest apunt que posa una mica de claror a unes de les publicacions més sensacionals i desconegudes per la seva escassetat.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20El%20Desv%C3%A1n%20Encantado%20(TC)%2018-07-2008.jpg)
.jpg)
.jpg)
