Res de personal (1966) d'Avedon i Baldwin, un tàndem pels Drets Civils

Bertrand Russell

Fa poc vaig veure en una llibreria que Esther Tusquets torna a editar, a través del segell editorial La Fábrica, la col·lecció Palabra e Imagen que va publicar ella mateixa a Lumen els anys 60. El primer volum és el que correspon al text de Vargas Llosa i fotografies de Xavier Miserachs titulat Los cachorros. Aquesta és una gran notícia perquè la reedició, a més de respectar-ne format i estètica, incorpora un petit pròleg en el qual Esther Tusquets analitza les circumstàncies de la publicació original. Esperem que el mateix tipus de pròleg formi part de la reedició de la resta de volums i tinguem, així, més informació sobre aquesta magnífica col·lecció de la qual hem comentat dos títols al llarg del temps.

El reverend Billy Graham i el jutge sudista Leander Pérez

Si els diversos volums de Palabra e imagen no són fàcils de trobar, hi ha encara uns llibres més rars, que s’integraren dintre d’una anomenada Serie Extra de la mateixa col·lecció. Són llibres que Esther Tusquets i els seu germà Oscar van conèixer a l’estranger, arran de la seva participació en fires internacionals com la de Frankfurt. Foren obres que impactaren ambdós germans i que, com que a més complien el principi de la col·lecció, de ser obres fruit de la col·laboració entre un fotògraf i un escriptor, van decidir publicar-los a Lumen. En ser llibres ja editats, dels quals ells només es feien càrrec de l’adaptació, se’n respectava el format, que sobresortia en dimensions de l’estàndard de la col·lecció bàsica.

Targeta promocional trobada a l'interior del llibre Los cachorros de Vargas Llosa i Miserachs, en què consten els llibres: Muerto por las rosas i Nada personal, però no consta ni l'edició catalana del present llibre, ni el llibre de Cartier-Bresson que Esther Tusquets esmenta que hipotèticament formà part de la Serie Extra de Palabra e Imagen

Coneixem quatre llibres d’aquesta Serie extra, el que comentarem, i el de Yukio Mishima i Eikoh Hosoe titulat Muertos por las rosas (1963) del qual es limitaren a comprar una sèrie de pocs d’exemplars i afegir-hi la traducció en una breu separata; el d'Ugo Mulas amb text d'Alan Solomon titulat New York: escenrio del arte nuevo on es fa un molt bon repàs sobre els artistes de Nova York protagonistes de les Segones Avantguardes (1967) i El mundo de Cartier-Bresson (1968) amb les fotografies del gran fotoperiodista. Només la tria d'aquests títols ens deixen veure la importància de l'olfacte que tingueren des de Lumen a l'hora de triar i seleccionar els fotollibres que estaven interessats en vendre a Espanya.

Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

Del llibre que comentem avui en coneixem dues edicions –totes dues publicades el 1966-, una en castellà titulada Nada personal i una altra en català titulada Res de personal, de la qual forma part l’exemplar que comentarem. L’original fou publicat el 1964 amb el títol Nothing personal i se’n feren edicions en alemany (Im Hinblick) i francès (Sans allusion). De les edicions castellana i catalana s’imprimiren la part fotogràfica a C. J. Bucher Ltd. de Lucerna (Suïssa) i en canvi el text tipogràfic, a les Indústries Gràfiques Francesc Casamajó de Barcelona. Suposem que això era un requisit de l’editorial originària per controlar la qualitat fotogràfica de totes les edicions.

Puny del boxejador Joe Louis

D’aquest llibre de gran format -gairebé doble foli (37 x 28 cm.)- se’n devia fer un tiratge molt curt, tant de la versió castellana com de la catalana, potser només d’algunes centenes d'exemplars. Una de les curiositats és que no es troba en comerç i que -encara més estrany- només hi ha un exemplar disponible (en versió castellana) a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, del fons d’Antoni Vilanova, i un altre a la Mediateca del CaixaFòrum. Fins i tot no és ni a la Biblioteca Nacional, a Madrid, que teòricament hauria de tenir-lo perquè es queden un exemplar del Dipòsit Legal de tots els llibres publicats a Espanya. Potser el fet que fos parcialment imprès a Suïssa fou l’excusa de Lumen per no haver d’enviar l’exemplar obligatori a la BNE. En fi, tot són suposicions i càbales però res més.

Enquadernació amb el títol i els noms dels autors sobre platejat

Estoig d'alguns exemplars

El llibre, doncs, segueix fil per randa l’original del 1964, que fou dissenyat per Marvin Israel, només varia la llengua del text que aquí hi és en la traducció de Ricard Torrents. La traducció al castellà fou de Beatriz de Moura (llavors esposa d’Oscar Tusquets)  i el 1971, ed. Tusquets va fer una edició de només el text. El llibre combina les 54 fotografies amb el text com si fossin blocs: 4 de text i 5 de fotografies. En la composició la força del blanc dels marges, amplis, contrasta amb un negre intens del fotogravat. La tipografia és tènue, gairebé imperceptible per tal que passi desapercebuda i no minvi importància visual a la fotografia.

Fotografia de tapa dura de la versió castellana (Foto Todocolección)

Coberta de tapa tova de la versió produïda a Barcelona (Foto Fran)

Com en la versió original, l’enquadernació és blanca amb un quadrat platejat –gairebé centrat- imprès en baix relleu, a dins del qual figura el títol a la portada i el nom dels autors a la contraportada. Malgrat això, se'n feu també una versió en castellà en tapa tova que reproduïen dues fotografies que ocupaven gairebé tota la coberta. Aquesta segona versió consta que les fotografies foren impreses a Suïssa però la part tipogràfica i l'enquadernació a Barcelona, sortint-se una mica de la versió original.

Dorothy Parker i Marilyn Monroe

Actualment, és considerat un dels grans fotollibres del s. XX, ja que combina -amb molt d’encert- un text de James Baldwin amb fotografies de Richard Avedon. Ambdós foren grans defensors dels Drets Civils en el seu moment i per això les seves contribucions giren a l’entorn del moviment que els anys 60 va trasbalsar una Nord-Amèrica, que vivia en un estat d’apartheid i que exercia altres vulneracions bàsiques dels drets humans.

Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

El text de James Baldwin té connotacions autobiogràfiques, però com diuen els de la llibreria Rayuela, el llibre “Nada personal” es un gospel. La voz de un intelectual negro que se lamenta, grita, pero aún cree y espera. Cree en lo único que puede creer un negro en Nueva York y espera como sólo puede esperar un ex predicador de la iglesia bautista: a la vez con ira y con amor. En este libro, James Baldwin procura encontrar una razón a la sinrazón del país donde nació; procura saber por qué la gente que le rodea ya no ríe ni canta, por qué se empeña en ser eternos adolescentes, por qué es arrogante y agresiva. Nada personal se inspira en una serie de fotografías de Richard Avedon, quien hizo un retrato implacable de las dos caras de América: la de Ginsberg y la de Wallace. Si a la conciencia negra, endurecida y puritana de Baldwin esta última le parece un escándalo, es porque reconoce en ella todos los rasgos propios de una civilización que vive aún en su pasado y estar encerrado en el pasado significa en realidad no tener pasado, puesto que uno no puede nunca fijarlo ni utilizarlo: y si no se puede utilizar el pasado no se puede actuar en el presente y por ende no se puede ser libre... Esta es la clave misma de nuestra crisis.

 William Casby, esclau de naixença, i Adlai Stevenson, representant nordamericà a l'ONU

Pel que fa a les fotografies de Richard Avedon què podem dir sinó que és un dels grans fotògrafs de tots els temps. Els seus retrats -absolutament impressionants- capten sobretot moments de reflexió i per això els protagonistes sempre tenen un gest adust. El pintor De Kooning va explicar la seva experiència en ser fotografiat per Avedon dient que va prendre la fotografia i després em preguntà: per què no somrius? Llavors vaig somriure però la fotografia ja l’havia presa. Aquesta manera d’actuar d’Avedon fa que els retrats siguin realment colpidors i reflexius.

Escenes de l'oficina de matrimonis de l'Ajuntament de Nova York en uns fulls desplegables

Res de personal fou el seu segon llibre (el primer, Observations, el va fer en col·laboració amb Truman Capote) i és fill del moment en què va viure el fotògraf, els convulsos anys 60 dels Estats Units. Després d’un divertit desplegable de fotografies de felicitat, amb diverses fotografies de casaments, passem a la sèrie de retrats que tan característics foren d’Avedon. El maquetista va col locar, encarats en la mateixa doble pàgina, uns personatges determinats amb una clara voluntat de contrast. Així, doncs, trobem contraposats l’impressionant retrat de William Casby, (esclau de naixença) amb el d’Adlai Stevenson (representant ianqui a l’ONU); George Lincoln Rockwell (Comandant del Partit Nazi Americà) acompanyat d’un petit escamot, amb el poeta de la generació beat Allen Ginsberg; Dorothy Parker amb Marilyn Monroe...

George Lincoln Rockwell del Partit Nazi Americà amb un petit escamot i el poeta Allen Gisberg

De tant en tant, enlloc de dos retrats contraposats, trobem un únic retrat que ocupa tota la doble pàgina o una part. Hi veiem personalitats com Bertrand Russell, el puny del boxejador Joe Louis, Malcom X, George Wallace (governador d’Alabama), el president Eisenhower, Arthur Miller, el Major Claude Eatherly (pilot de la bomba d’Hiroshima)... Tot un repertori de la vida política, cultural i sobretot humana dels anys 60 ianquis.

 Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

Aquesta galeria de retrats ocupa el segon i el tercer blocs de fotografies, després dels quals apareix en el quart, sobtadament, un magnífic i corprenedor reportatge realitzat a l’Hospital Psiquiàtric Estatal de l’Est de Lousiana, el 1963. És un retrat íntim dels interns, que intenta dignificar-los dintre d’una realitat ben poc dignificadora. Les fotografies s’han granulat per donar la sensació d’imatge esvaïda, com la ment dels protagonistes. El dolor i l’angoixa són els grans protagonistes d’aquest reportatge, que mostra allò que la societat no vol veure. Els que vam veure ja fa temps Algú volà sobre el niu del cucut, protagonitzat per un esplèndid i histriònic Jack Nicholson, ens podem fer una idea del que podria ser una institució d’aquesta mena. Si, a més, algú ha estat –malauradament- dintre d’un d’aquests centres, les imatges que li poden tornar al cap no disten gaire d’aquestes, només que amb una mica més de dignitat per les millores sanitàries actuals, però amb els mateixos rostres marcats per la malaltia mental.

 Escenes de platja 

El darrer i cinquè bloc combina fotografies i text. Les fotografies, una altra vegada contrastant, contenen unes imatges apaivagadores de banyistes a la platja, com un cant a l’esperança malgrat tot. La darrera fotografia rebla el clau en aquest sentit, ja que presenta el Comitè Coordinador d’Estudiants Partidaris de la No-Violència d’Atlanta, per mitjà d’una colla de rostres serens, majoritàriament masculins i negres, tot plegat en la mateixa línia del text, que denuncia, però encara creu en un món millor. Un llibre, es miri com es miri, impressionant.

Membres del Comitè Coordinador d'Estudiants Partidaris de la No-Violència, Atlanta, Georgia

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres/Nova York, Phaidon Press Inc., 2004

TUSQUETS, ESTHER. Confesines de una vieja dama indigna. Barcelona, Ed. Bruguera, 2009

El parenostre (1927) de Lola Anglada, la religiositat noucentista

 

I no permetau que nosaltres caigam en la temptació,

A la Mercè i la Isabel.

L’obra d’avui és clarament de temàtica religiosa, sense cap mena de dubte, però traspua una sensibilitat tant artística com cívica que traspassa aquesta temàtica. Però, per què diem això si es tracta d’un Parenostre -la pregària per excel·lència del cristianisme? Doncs, perquè sent el text el que és, la oració mateixa, és interpretat (com diu el subtítol del llibre) per una de les nostres millors il·lustradores: la Lola Anglada. Tot seguit veurem en què consisteix i en quin context s’emmarca aquesta interpretació.

Portada interior

Aquest parenostre és una de les tantes peces que encaixa perfectament dintre del projecte noucentista que va dirigir Eugeni d’Ors, Xènius. Després de l’etapa d’excessos romàntics i visions individualistes que havia desembocat en l’estètica modernista, hom va creure que calia una mica d’ordre i un major pes de la col·lectivitat en diversos terrenys, de la filosofia a la política, passant per totes les arts. Fill d’aquest canvi de pensament és el projecte que hom anomena noucentisme, el primer que a Catalunya intenta de manera seriosa vertebrar un país de cap a peus.

Pare nostre, qui estau en lo cel;

Estem parlant de principis del s. XX, quan el partit anomenat la Lliga regionalista dominava la política catalana i bastí un projecte de país, que es vehiculà a través de la primera tímida forma d’autogovern que va tenir Catalunya des d’inicis del segle XVIII: la Mancomunitat de Catalunya. Aquest projecte incloïa totes les àrees de la política i la cultura, des dels aspectes més petits fins als més complexos. I en aquest projecte l’atenció a l’educació als infants -que estava en una situació deplorable per a la gran majoria de la població- era una prioritat. Així, doncs, és el moment de la gran renovació pedagògica catalana dirigida per persones com Alexandre Galí entre molts altres.

Sia santificat lo vostre sant nom;

El nostre llibre d’avui s’adapta perfectament al gust i al pensament d’una burgesia que creia que Catalunya serà cristiana o no serà. És el moment de la Lliga del Bon Mot, de les Lligues antipornografia... en les quals participaren il·lustradors de primer ordre com Junceda o Llaveries. Aquestes associacions intentaven eradicar un tarannà popular que es veia com a inacceptable per a la nova societat noucentista que es volia moderna, europeista, urbana i orgullosa de les seves arrels nascudes de tradició clàssica i mediterrània, d’ordre i democràcia amb certs tocs elitistes.

Vinga a nosaltres lo vostre sant regne;

El llibret fou editat el 1927 en català i castellà i il·lustrat per Lola Anglada. Aquesta artista és cabdal per entendre com era l’estil noucentista dels llibres infantils, tant pel que fa a literatura com a il·lustracions. Les seves obres estan amarades pel sentit cívic que proposava el noucentisme per millorar la societat. Fins i tot, el seu llibre més famós (que després li va valdre l’ostracisme del franquisme), El més petit de tots, del 1937, comparteix aquest ideal d’ordre noucentista, però des d’una visió revolucionària. De tota manera d’això ja en parlarem en un altre apunt.

Faça's, Senyor, la vostra voluntat, així en la terra com se fa en lo cel.

En aquest Parenostre interpretat per a infants, Lola Anglada es proposa superar la carrincloneria de les il·lustracions religioses de l’època, i podem dir que ho assoleix plenament a través d’unes il·lustracions carregades d’una frescor i una innocència molt premeditada. El llibre té un gran format gairebé quadrat (28 x 24 cm.) i cada doble pàgina conte una frase del parenostre i una il·lustració al·lusiva al contingut teològic de la frase, per fer-la entenedora als infants. L’editorial Pal·las en va fer una edició d’una pulcritud que és extraordinària i difícil de veure en llibres religiosos, però molt propera al que feia l’editorial Muntanyola, dedicada a l’edició de llibres per a infants de molta qualitat i en la qual col·laboraven grans artistes del moment.

Caplletres dels textos del Parenostre

Estèticament segueix un patró proper als dels missals renaixentistes, amb unes sanefes florals i ornitològiques que emmarquen la il·lustració, encarada a la frase de la pregària escrita en tipografia gòtica, encapçalada d’una caplletra també molt decorada. Les il·lustracions són una interpretació optimista de la pregària, en la qual els angelets -de formes molt clàssiques- acompanyen els protagonistes i queden contraposats a uns dimoniets que més que terror causen simpatia. Els personatges humans van vestits d’una manera menestral però digna i el paisatge és el prototipus de paisatge mediterrani català, amb masies a la plana i turons a l’horitzó. Recordem la vinculació de Lola Anglada amb la població de Tiana, on finalment hi morí.

Lo nostre pa de cada dia donau-nos, Senyor, el lo dia d'avui,

En certa manera, aquest ideal estètic lliga totalment amb la visió que tenien els dirigents catalanistes de la primera meitat del segle XX des del manual estètic de com havia de ser Per la bellesa de la llar humil fins a la teorització que feu Francesc Macià de la caseta i l’hortet.

I perdonau-nos les nostres culpes, així com nosaltres perdonam a nostres deutors

És curiós veure com a partir de la Guerra Civil espanyola aquest ideal es va anorrear de completament i com, des del meu punt de vista, Lola Anglada -coartada per tota mena de prohibicions- va fer un tomb cap a unes formes amanerades i gens espontànies. La comparança entre aquest Parenostre interpretat per a infants del 1927 i la nova versió del Parenostre i l’Avemaria del 1951, destinat a bibliòfils, permet copsar-ho plenament. Anglada perd la frescor que tenia en aquesta etapa i evoluciona cap a una estètica de barroquisme popular sense grapa i molt descafeïnat. És evident que el desencant i les dificultats de tota mena li havien passat factura.

Sense cap mena de dubte, davant tants llibres i llibrets de Primera Comunió que veiem en algunes llibreries, cal fer una nova edició d'un llibre amb tanta sensibilitat de tota mena.

Ans deslliurau-nos de qualsevol mal. Amén.

BIBLIOGRAFIA:

BRUTON PARRA, INES. Lola Anglada i l’ideari noucentista. 2003

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova i Biblioteca de Catalunya, 1997.

CASTILLO, MONTSERRAT i ALTRES. Lola Anglada i l'ideal del llibre. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005

Portada exterior que es troba en alguns exemplars

Tempus fugit, m’exalta el nou i m’enamora el vell

A J. V. Foix, a qui exaltava el nou i enamorava el vell.

Per als qui segueixen aquest bloc no és cap secret que amb l’antiquari Albert Martí, d’antiguitats Palau, m’uneix una relació d’amistat i un cúmul d’interessos conceptuals i plàstics. És curiós, perquè l’atzar ens va fer coincidir empaitant dèries comunes i és de les poques persones amb qui les aficions per temes poc habituals ens han reunit molt abans d’Internet.

Kubin i altres antics amb obres d'Isabel Cuadrado

Quan, ja fa un temps, va iniciar l’aventura de crear un petit Gabinet d’Arts Gràfiques per exposar projectes que cap institució –pública o privada- tiraria endavant per massa agosarats, ho vaig trobar com un brindis a la llibertat del que realment l’estimulava, cosa poc habitual en un comerciant.

Isabel Cuadrado, Nihil umbra

Exposició rere exposició es va superant i ens va sorprenent. Aquí hem pogut comentar les que va dedicar a les vistes òptiques i a l’art efímer, però aquesta nova és encara més intrèpida. L’Albert ens proposa una exposició contracorrent ja que reinterpreta un concepte molt barroc, com és el pas del Temps. A l’entorn de l’expressió clàssica de Tempus fugit ens mostra una sèrie de gravats antics contraposats amb uns altres de ben recents, nascuts de la mà de l’artista asturiana Isabel Cuadrado.

Diàleg entre Goya i Isabel Cuadrado

El contrast entre les visions pretèrites i una visió actual és el que xoca al visitant, perquè no només l’estètica és diferent, sinó que la manera d’afrontar el pas del temps tampoc no és la mateixa. Ambdós conjunts, exposats de manera conjunta i molt ben travada, tenen en comú una gran qualitat estètica, i aquí rau el motiu per qual aquesta exposició és molt recomanable i tot un plaer. És una exposició per recrear-se en les peces que mostra, perquè cadascuna ens porta a una reflexió. Haig de reconèixer que hi he de tornar perquè el temps em va fugir massa ràpid i, malgrat ser un espai petit, el contingut és massa suggeridor per a una visita breu com va ser, malauradament, la meva.

Aparador vanitas

L’exposició gira entorn del pas del temps no només com a signe de Mort sinó com a símbol de l’efímer de la Vida. L’aparador de la botiga d’antiguitats mateix on se situa el Gabinet d’Arts Gràfiques és tota una demostració del que trobarem a l’interior. És com una gran vanitas barroca però tridimensional, sense l’artifici ortopèdic de les ulleres 3D necessàries per veure pel·lícules de moda efímera com Avatar. Aquí tot és real, sense trampes, sense enganys... perquè la vida és l’engany, com suggerien els barrocs. És un gran inici que ens permet endinsar-nos en la filosofia de l’exposició.

William Hogarth, El temps envellint amb fum una pintura

Així, doncs, una vegada entrem a les sales de l’exposició comencem a gaudir d’una sèrie de gravats antics on la vida se’ns mostra efímera; des de la bellesa a la llibertat fins arribar a la Mort. Per seguir el fil argumental, una sèrie d’artistes de primera qualitat de tots els temps ens donen la mà perquè entrem en la reflexió: Goya, Stradanus, Sadeler, Hogarth, Piranesi, Kubin... Conjuntament amb grans artistes populars anònims, ens fan de guia amb els seus estils i contrastades propostes, ben divergents i alhora coincidents.

Giovanni-Battista Piranesi, Carceri d'invenzione, quostudiat per subtils cel·les d'Isabel Cuadrado

Des d’una altra perspectiva, l’artista Isabel Cuadrado esdevé una gran mestra de cerimònies. Haig de reconèixer que no la coneixia i que em va sorprendre molt per forma i concepció... què més podem demanar a un artista actual? Les seves obres són netes, immaculades, d’una gran puresa conceptual. Només el negre trenca aquesta puresa per suggerir una idea, però quina idea! Cada peça ens obliga a aturar-nos i plantejar-nos què ens vol dir. Es nota que l’obra d’Isabel Cuadrado ha estat sempre pivotant a l’entorn del temps. En aquesta exposició mostra obres retrospectives, però també n’ha fet algunes de noves i en alguns casos vinculades a les obres antigues exposades.

Isabel Cuadrado, La vita fugge.

Són obres seriades lleument tridimensionals i per això cap de les fotografies que publico en aquest apunt els fa justícia. La subtilesa és enemiga de la fotografia i aquest cas no és una excepció, perquè la tridimensionalitat l’aconsegueix connectant el fons del quadre amb el metacrilat que fa de vidre exterior per mitjà d’un fil, o un entramat de bastes d’un sol fil, que uneix dos móns distants i propers alhora.

Algunes peces tenen un engranatge ocult que permet dotar de moviment una part concreta de la peça, cosa que fa un efecte sorprenent.

Les presons dels filòsofs d'Isabel Cuadrado a la paret esquerra i altres obres seves i gravats antics.

És una obra madura i amb molta cuina al darrera, que aconsegueix fer de les coses més complexes l’expressió més senzilla com si el less is more de Mies Van der Rohe fos el seu lema però no la seva obsessió. La subtilesa dels elements que componen aquests gravats els dóna una gran força expressiva i reflexiva. Com diu molt encertadament Isabel Barceló en el tríptic de l’exposició: Cuadrado nos ofrece, con extraordinaria limpieza y sencillez, una verdad desnuda. Una verdad serena, privada de angustia y de miedo, sin amenazas.

La calavera del pintor d'Isabel Cuadrado emmarcada per diverses al·legories a la mort i vanitas.

I precisament la manca d’angoixa, curulla de meditació pausada,és el que contrasta amb les reflexions de filiació barroca dels gravats antics, més avesades a la por que la visió contemporània. Tot esdevé un festival de vanitas, memento mori, edats de l’home, parques, bellesa efímera, presons... com si d’una dansa macabra es tractés.

En aquest bloc tenim per costum no parlar mai de preus de llibres o obres gràfiques, aquesta vegada farem una excepció per dir-vos que el preu de les obres d’Isabel Cuadrado és una grata sorpresa més, que arrodoneix el profitós conjunt de l’exposició.

No us la perdeu, teniu temps fins a Sant Joan i recordeu que tempus fugit!

L'escatologia artística, un assumpte llèpol

D'un llibre de bibliofília d'un autor conegut que resulta que el text finalment no és d'ell i d'un artista anònim que finalment sabem qui és. D'un llibre clandestí per la temàtica i les il·lustracions escatològiques.

Tot això ho podreu llegir si aneu al Piscolabis maioris, si teniu més de 18 anys i no us ofén la temàtica escatològica.

Ventures i desventures del Virolai de Montserrat (1880)

A en Jaume Puyol i na Núria Martí, in memoriam.

Ja fa unes setmanes vaig publicar un apunt sobre un llibre de partitures musicals que contenia diversos tipus de músiques, si bé hi havia sobretot músiques ballables, interpretades durant del carnaval de Barcelona al Gran Teatre del Liceu. Ja vaig dir llavors que també n’hi havia algunes, no gaires, de clàssiques. Entre les partitures no carnavalesques n’hi havia una que sorprenia molt de trobar en el recull: el Virolai de Montserrat. Desconeixo què feia una partitura de caire religiós enmig d’un recull de música de ball, quan els criteris morals de l’època trobaven que ball i devoció feien de mal barrejar, com ens mostra un text del bisbe de l’Habana i confessor de la reina Antoni Maria Claret en el seu llibre La llave de oro: joven que vas bailando, al infierno vas andando.

Aquesta carambola ha fet que ara que es compleixen els 130 anys de la primera interpretació del Virolai, hagi volgut comprovar si, com jo intuïa, aquesta partitura correspon a la primera edició conjunta de lletra i música de l’himne. Des del monestir em comuniquen que no se sap quina fou la primera edició, però que aquesta és de les primeres.

La pregunta, però, és: com pot ser que una peça clau dintre de l’imaginari col·lectiu català pugui tenir uns inicis enigmàtics i mal coneguts? La resposta és fàcil però bastant sorprenent: que el Virolai sigui un símbol de Catalunya és una cosa molt posterior al seu naixement i en el seu moment va caure força ràpidament en l’oblit o gairebé. És més, va provocar una polèmica perquè hom considerà que no tenia les característiques adients i la qualitat esperada per esdevenir, tal com es pretenia, en un hit popular entre els moviments catòlics catalans o directament entre els catalans fossin creients o no gaire.

Per entendre el context en què va néixer el Virolai i la transcendència que ha acabat tenint, cal saber una mica la història del monestir en els segles XIX i XX. El monestir de Montserrat fou incendiat per les tropes napoleòniques el 1811, el 1835 fou desamortitzat, saquejat i tornat a incendiar. La vida monàstica, però, hi tornà el 1844 de forma independent de la congregació benedictina de Valladolid de la qual havia depès des del s. XV. Aquest fet va comportà un gir respecte a la dinàmica castellanitzadora que havia tingut en els darrers tres cents anys. Aprofitant la restauració i la nova dinamització del monestir el canonge Jaume Collell (el mateix que volgué reelaborar El llibre dels bons amonestaments d’Anselm Turmeda) intentà potenciar el monestir de Montserrat com a símbol de Catalunya, seguint les tesis del bisbe Torres i Bages, el de Catalunya serà cristiana o no serà. El projecte més clarament catalanitzador es portà a terme sota el guiatge de l’abat Miquel Muntades (1858-1885).

Ideològicament, Jaume Collell estava enfrontat al catolicisme ultraconservador militant espanyolista, capaç de proferir consignes com ara: Ruja el infierno/ brame Satán,/ la fe en España/ no morirá. Així, doncs, en part per distanciar-se d’aquesta mena de radicalisme, el catolicisme moderat s’identificà amb el catalanisme i per això proposava identificar Catalunya amb la Moreneta perquè Montserrat és lo cor de Catalunya. La fe santa n'ha fet un maravellós temple i l'amor de pàtria n'ha fet símbol de sa grandesa.

Dintre d’aquest projecte es potencià la invenció (paraula eclesiàstica que designa les troballes d’imatges sagrades, ja que en llatí significa descobriment o troballa) de la marededéu de Montserrat que es datà aleatòriament el 27 d’abril del 880, el que permetia celebrar el mil·lenari de la imatge (malgrat que aquesta fos del s. XII). Aquesta cronologia era suposada per l'abat Muntadas en el llibre Montserrat. Su pasado, su presente y su porvenir ó lo que fue hasta su destrucción en el año 1811... (Manresa, 1867). Arran d’aquesta data, doncs, hom organitzà una sèrie d’actes per celebrar el mil·lenari, entre els quals es trobava el concurs que havia d’escollir la música per a un cant a la Mare de Déu, com si es tractés d’un himne o uns goigs, a partir de la lletra de Mn. Cinto Verdaguer.

A la darreria de 1879, el canonge Jaume Collell, Josep Urquinaona -bisbe de Barcelona-, Mn. Cinto Verdaguer i Fèlix Sardà -integrista autor d'El liberalismo es pecado-, es reuniren per plantejar els passos i actes del concurs, amb una estructura semblant a la dels Jocs Florals. En el certamen literari s’havia d'atorgar diversos premis: un a la millor oda a la Verge de Montserrat; el guanyador obtenia una arpa d'or i argent - igual com en els Jocs Florals -, i a la millor llegenda sobre tema montserratí, que guanyà Verdaguer. El certamen musical, per la seva banda, era anunciat a La Veu del Montserrat el 25 de febrer de 1880 amb la publicació del Birolay de Verdaguer. Es convocava un premi a la millor melodía popular á una sola veu, pera que puga ésser cantada pels rumeus que vajan á visitar á la Santíssima Verge en son poétich Santuari. El guardó va consistir en un fluviol d'or amb esmalts.

Ja la forma literària mateixa escollida per Verdaguer -un virolai- denota una mirada centrada en l’antigor, en rescatar un gènere propi dels trobadors i que en aquell moment no era vigent en absolut. L’elecció d’aquesta mena de versos no era una casualitat, ja que l’etapa medieval -trobadoresca- corresponia a un moment d’apogeu del monestir i al marge de la influència castellana posterior que hem explicat al principi. Això sí, en aquell moment el que sí que es coneixia era el virolai que havia recollit el pare Villanueva en el seu Viage literario... que deia:

Birolay de Madona Sancta María.

Rosa plasent, soleyl de resplendor,
Stela lusent, yohel de sanct amor,
Topazis cast, diamant de vigor,
Rubis millor, carboncle relusent.
Lir transcendent, sobran tot altre flor,
Alba jausent, claredat senes fuscor,
En tot contrast ausits li pecador;
A gran maror est port de salvament:
Aygla capdal, volant pus altament,
Cambre reyal del gran Omnipotent,
Perfaytament auyats mont devot xant,
Per tots pyant siatsnos defendent:
Sacrat portal del Temple permanent,
Dot virginal, virtut sobreccellent,
Quel occident quins va tots iorns gaytant,
No puxe tant quens face vos absent.

(VILLANUEVA, JAIME. Viage literario a las iglesias de España. Tomo VII Viage a la Iglesia de Vique. València, Impremta d’Oliveres, 1821)

El compositor guanyador, d’entre la setantena que es van presentar, fou Josep Rodoreda. La seva composició musical, però, no va tenir èxit perquè va compondre una obra massa complexa i no un cant popular, assequible vocalment i d’estructura senzilla. Ell pretenia que la peça tingués un interès harmònic i un ampli perfil melòdic, però el resultat va crear polèmica ja que hom considerava que la música de Rodoreda era massa sofisticada i que no complia amb allò que es necessitava: una música de caire popular, a l’abast de qualsevol persona, perquè tothom la pogués cantar sense problemes. La contestació va ser tanta que fins i tot van circular les partitures de tres altres melodies candidates, en un intent de desbancar la que el jurat havia triat.

Aquesta polèmica va fer que el Virolai caigués en desús després de l’estrena oficial el 25 d’abril del 1880. No s’interpretava cada dia sinó en els actes de gran solemnitat i per tant no podia tenir la popularitat que s’havia pretès inicialment. Creiem, doncs, que el naixement polèmic és el que ha fet que hom desconegui quina fou realment la primera edició conjunta de text i música del Virolai. La partitura que presentem és una de les primeres, estampada per Rafel Guàrdia segurament entre 1880 i 1882, però no se sap del cert si fou aquesta la primera edició, perquè -comptat i debatut- en el seu moment no es donà cap mena de relleu, ni al concurs ni a la peça triada.

No fou fins a principis del s. XX quan hom començà a donar-li importància com a peça musical, més enllà de la funció devocional, per esdevenir una de les músiques que el catalanisme polític utilitzà, ja que en ser un cant religiós podria haver esquivat la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, per exemple. Per això quan Lluís Companys proclamà la República catalana el 6 d’octubre del 1934 sonà el Virolai després de la Santa Espina. Com temps després diria el pare Massot, s'havia inventat una tradició, indestriable de catalanitat, de romanitat, conservadurisme moderat i vitalitat.

D’altra banda la identificació entre Montserrat i pàtria és el que ha valgut al Virolai ser blanc de desmitificacions i ser versionada de manera irònica o fins i tot irreverent, com va passar amb Serge Gainsbourg amb La Marsellesa francesa, Jimi Hendrix amb l'himne nord-americà i els Sex Pistols amb el Déu salvi la reina... Així doncs, entre altres el Virolai també ha estat versionat a la seva manera –respectant lletra i acords musicals- per l’iconoclasta Pau Riba en el seu disc Virus laics.

BIBLIOGRAFIA:

CORTÉS, FRANCESC. Viroli, virolay, birolay... realitat i mite a "Revista Musical Catalana" núm. 266. Barcelona, desembre 2006.

Un llibre tàmil de palma, l'estètica pura del llibre

A la Maribel, la Marta, la Núria i el Santi, per tenir més paciència que un sant viatjant amb un bibliòfil.

Jo que no sóc científic però que em fascina el món de les ciències naturals i de la resta de ciències descriptives, fa temps que vaig sentir una teoria sobre el disseny biològic funcional segons la qual per a una funció concreta tots els éssers vius, malgrat siguin molt diferents, desenvolupen una solució orgànica semblant. Així doncs, segons aquesta teoria, l’ull d’una mosca i l’ull humà aparentment no tenen res a veure, però formalment i per vies evolutives molt distants han arribat a una forma paral·lela per dur a terme una mateixa funció.

Això ve a tomb, encara que no ho sembli, en parlar del món del llibre i els suports per a l’escriptura. Si no tenim en compte l’epigrafia i altres rareses puntuals com ara les tauletes d’argila dels mesopotamis, la resta del món ha buscat -des de llocs molt distants tant cronològicament com geogràfica- un suport per a l’escriptura que fos flexible, poc pesant i fàcilment transportable. Així, la humanitat ha inventat el papir a Egipte, el paper a la Xina, el pergamí a Grècia, el paper mate a Amèrica... i al Sud-est asiàtic els llibres de fulles de palma que és el que presento avui per celebrar Sant Jordi.

D’aquest llibre poques coses en sé. El vaig comprar aquest estiu farà 14 anys a Mahabalipuram (en tàmil மகாபலிபுரம்) a l’estat de Tamil Nadú de la costa Sud-Oriental de l’Índia. Està escrit en tàmil i, segons sembla, és un llibre religiós, amb algun text sagrat de l’hinduisme. No vaig poder refrenar l’ímpetu de comprar un llibre d’aquestes característiques, malgrat saber que mai no el podré arribar a llegir. Més que en cap altra ocasió, la visió del llibre com a objecte estètic va ser superior a la utilitat intrínseca del llibre. Suposo que això deu ser l’essència del bibliòfil...

Aquest tipus de llibre el podem trobar per tot el Sudest asiàtic (sud-est de l’Índia, Cambotja, Sri Lanka, Birbàmina, Sud-oest de Xina...) on es va inventar cap el s. VI aC. malgrat que no es conserva cap exemplar tan reculat. Els primers exemplars conservats daten del s. I malgrat que el normal és que tinguin com a màxim una antiguitat de 3 a 4 segles. La fragilitat del material dificulta la conservació d’exemplars més antics. A la zona Nord-oest de l'Índia i Nepal es deixà d'utilitzar perquè va ser substituït pel paper que portaren els musulmans. En canvi, al Sud-est de l'Índia la malfiança dels brahams vers els musulmans va fer que tingués una continuïtat gairebé fins els nostres dies. Va ser cap al s. XVII quan a Occident van arribar les primeres notícies sobre aquests llibres que en francès anomenen ôle o olle nom que prové directament de la paraula tàmil ôlei que vol dir fulla de palma.

D’entre les 2.500 espècies de palmeres que es coneixen només unes poques són aptes per convertir-ne les fulles en fulls útils per a l’escriptura, com són la lataner (Corypha Lecomtei), la talipot (Cprypha umbraculifera) o la palma de sucre (Borassus flabellifer L.) ja que es necessita una fulla llarga, prou forta, suau i lleugera, a més de ser gravable fent-hi incisions amb un punxó o una eina de tall. En ser d'origen vegetal els budistes i hinduistes no tenien problemes religiosos com els tindrien amb el pergamí. Els fulls que se n’obtenen poden arribar a tenir uns 60 cms. d’amplada i 6 cm. de llargada, malgrat que els més usuals són els de 25 cm. d’amplada, que són més manipulables, com aquest.

El procés de confecció d’aquests fulls és una mica complex però resumint podem dir que les fulles de palmera han d’estar a sol i serena uns quants dies, se les ha de bullir en aigua d’arròs, de cinc-centes en cinc-centes i premsar-les ben premsades. Després s’han d’enfornar, per evitar que els microorganismes les facin malbé, i netejar-les amb sorra seca...  per acabar es tallen totes iguals, perquè els fulls del llibre tinguin tots el mateix format. Si voleu gaudir d'unes bones fotografies de com es fa encara aquest procés us recomano aquesta pàgina.

Una vegada fetes totes aquestes operacions, l’escriba -amb un punxó de punta metàl·lica que pot portar una petita navalla a l’altre extrem per acabar de retocar, esborrar...- escriu el text sense veure gaire bé el resultat. No serà fins que agafi pols de sutge i el refregui pel full de palma perquè s’infiltri dintre dels solcs que ha fet el punxó que hom podrà llegir el que hi ha escrit.

Les tapes es componen de dues taules de fusta de les mateixes dimensions dels fulls. El relligat, i mai tant ben dit, es du a terme amb un sistema complex que es compon d’un cordó fi que enllaça tots els fulls del llibre, dos forats -tres en els casos dels llibres més allargassats-, un bastonet de la mida del gruix total del llibre i un cordill més gruixut que el primer i llarg, que penja del bastonet.

Els forats són als fulls i les tapes, de manera que el bastonet -passat per un dels forats- traspassa tot el llibre, fixa els fulls i aconsegueix mantenir el llibre tancat i sense mobilitat, ja que el cordó que penja del bastonet embolica el llibre fent-hi diverses voltes. Per l’altre forat hi passa el cordó prim, que és una mica més llarg que el llom del llibre, i que està subjectat amb un nus a banda i banda de les tapes-. És el que permet que, quan traiem el bastonet per obrir el llibre i veure les pàgines, els fulls no s’escampin ni es desordenin, ja que estan tots units.

Els fulls, que com hem dit són independents ja els uneix només el cordill i el bastonet, porten la numeració a l’angle esquerre del vers dels fulls. Gràcies a aquest fet podem deduir que el present llibre en algun moment ha estat tret de la relligadura i remogut perquè la numeració marginal ens apareix per trams en un altre angle. També trobem pàgines en blanc enmig del llibre quan aquestes sempre se situaven a l’inici i al final del llibre per preservar així les primeres pàgines i les darreres.

Aquests llibres, sempre manuscrits i normalment de contingut religiós, es van deixar de fabricar a mitjan s. XX per la facilitat de producció que permetien el paper i, sobretot, la impremta. En l’actualitat només en llocs molt remots -i en alguns monestirs de monjos nostàlgics- se’n continuen fabricant, però sempre amb una producció mínima.

Bon Sant Jordi.

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. L’aventure des écritures. Matières et formes. Paris, Bibliothèque nationale de France, 1998.