Las cosas maravillosas de la Santa Ciudad de Roma (1700), una guia antiquada però no diferent de Roma

Al Còdex Calixtinus, una de les primeres guies de viatgers.

Ara que arriba l’estiu i la catosfera queda una mica orfe perquè tothom més o menys marxa aprofitant les vacances crec que estarà bé deixar com a darrer apunt de la temporada aquesta antiga guia de viatges de Roma molt diferent, o  no, de les actuals. El seu títol si que és diferent del que hom posaria a una guia actual: Las cosas maravillosas de la santa ciudad de Roma, en donde se trata de las yglesias, estaciones, reliquias, y cuerpos santos, que ay en ella, y de diversos dotes de pobres doncellas que se hacen. Con La Guía Romana, que enseña fácilmente a los estrangeros el modo de hallar las cosas mas raras de Roma. Los nombres de los sumos pontífices, emperadores y reyes cristiano ... con las postas de Roma a Madrid. Fou imprès a Roma a instàncies de Pedro León a la llibreria de San Juan de Dios el 1700 i destinada al públic castellà.

Qui en fou el seu autor? En el llibre no hi consta però per internet em surt com a autor un tal Giovanni Battista Vaccondio malgrat que poca més referència es troba. No sé si alguna vegada hom ho devia insinuar i tothom ha anat copiant aquesta dada o és que realment hi ha un estudi que demostri l’autoria d’aquesta guia que s’ha anat imprimint des del s. XVII fins al s. XVIII. Aquesta guia concreta té la curiositat que en els fulls de respecte posteriors, hi ha el dibuix d’un antic propietari en el que afirma que La ciudad de Zaragoza es la más insigne de España. Així doncs, no hem de descartar que un aragonès es desplacés a Roma i es portés aquest llibre de souvenir.

Sobre aquesta guia romana cal destacar en primer lloc que té format de llibre de butxaca (16 x 11 cm.) que permet al seu possible lector utilitzar-la sense problemes. A més és una guia molt il·lustrada amb 49 xilografies mitjanes i un parell que ocupen ambdues pàgines. Si tenim en compte que la guia té 200 pàgines déu n’hi do l’alt percentatge que hi ha en relació d’il·lustracions per al conjunt del llibre ja que en aquella època, i degut als costos de fer gravats, els llibres tenien poques il·lustracions.

Aquest conjunt d’il·lustracions no només havia de servir per a orientar al visitant i destacar els monuments més emblemàtics sinó que a més la feia prou atractiva com perquè servís de souvenir per portar a les amistats, o com a record personal, una vegada retornats al lloc d’origen. Seria una espècie de passi de diapositives, àlbum de fotos, vídeo... per a mostrar als qui no havien tingut la sort de ser a Roma. D’aquesta manera tothom podia gaudir dels monuments d’anomenada que hi havia a Roma i hom coneixia només d’anomenada. Aquesta funció de souvenir fou una de les primeres intensions dels gravats de vistes topogràfiques de l’època moderna.

Però no ens enganyem. El fet de viatjar per plaer no es va donar com a fenomen, en un primer moment molt minoritari,fins el s. XVIII quan certa aristocràcia i després burgesia volgueren anar a visitar els llocs dels quals tothom en parlava, només pel gust de veure. Aquesta és una actitud desenvolupada pel romanticisme ja que abans els viatges i altres desplaçaments es produïen per raons de feina sobretot comercial, per a aprendre ofici, per fams, per exilis forçats, per guerres i com és el cas d’aquesta guia per raons de peregrinacions religioses.

Aquesta guia precisament estigué destinada a aquest darrer grup de viatgers antics, els qui devotament anaven a Roma i aprofitaven la seva estada per a visitar els llocs més sagrats i on hi havia les relíquies més afamades. Així doncs, el gruix més important i primera part de la guia va adreçada a la visita de les capelles, esglésies, santuaris, monestirs, convents i basíliques més afamats de Roma. Ens explica les seves interioritats però no com es fa actualment parlant d’obres d’art (escassament menciona alguna vegada a Miquel Àngel) sinó les relíquies que conserven i les devocions que generen.

Per a una persona com jo que li fascinen les relíquies ja podeu comptar com puc arribar a xalar amb la lectura d’aquestes restes fantàstiques! Encara recordo amb emoció quan hi vaig ser fa un anys en veure la Scala Santa amb els graons del palau de Pilats encara plena de devots pujant de genolls com havia llegit a aquesta guia. O bé contemplar les restes de les fustes del pessebre conservades a Santa Maria Maggiore... Ja veieu que el meu fetitxisme no té límits i que més bastant indiferent si les relíquies són reals o no, el que m’interessa és la capacitat de suggestió que els objectes poden transmetre, més enllà de la seva autenticitat científica.

La guia, però, és més complerta que això. Passada aquesta primera fase posa a disposició del possible visitant un complet calendari en el que marca les festes que se celebren a Roma. Òbviament també hi consten les festes mòbils (Quaresma, Setmana Santa...) perquè ningú es perdi detall de les celebracions litúrgiques més importants. Aquest capítol també el trobem avui en dia en totes les guies actuals de tots els països perquè ningú es perdi les celebracions etnoantropològiques més exòtiques que puguem trobar anant per aquests mons de Déu.

Una tercera part està més adreçada als sibarites que els agrada gaudir de les pedres, com jo mateix. Així doncs hi ha el capítol dedicat a la Guia romana para los estrangeros, que gustaren ver, y saber las Antiguedades de Roma distintamente. Ep, aquí ja s’inclouen les runes romanes, que en el primer apartat no hi eren i que també poden interessar al visitant per molt devot que sigui. El que és curiós és que torna una altra vegada a incloure un capítol semblant a les actuals guies. És a dir, la divisió de la visita de la ciutat en tres jornades ja que en aquell temps no hi havia ni taxis, ni metros, ni autobusos i per visitar una ciutat com aquesta de manera ràpida, com a una espècie de tourné, necessitaves tres dies. Un darrer capítol tindrà una petita descripció temàtica de les antiguitats romanes perquè el lector es pugui fer una idea més coherent de com funcionava la Roma antiga.

Com que poques descripcions de les que es donen en el llibre estan datades però si que hi consta en quin regnat o en quin papat foren construïdes el llibre inclou un índex cronològic dels papes als que hi afegeix, per allò de donar informació extra al visitant, els reis i emperadors de Roma, els reis d’Espanya, França i Ducs de Venècia. Amb aquests llistats (que inclou, com no, la famosa llista dels reis gots!) el lector es pot ubicar perfectament pel que fa a cronologia. Després d’això un índex de les esglésies de Roma li permet ubicar en quin lloc concret pot trobar informació de les esglésies romanes.

Però això no és tot!     Com que el visitant quedarà esmaperdut davant de tanta pedra inclou un suplement titulat Las ocho maravillas del mundo. Aquest capítol parla de les set meravelles clàssiques (Jardins de Babilònia, Far d’Alexandria, Estàtua de Júpiter, el Colós de Rodes, Temple de Diana, Mausoleu d’Artemisia i les Piràmides d’Egipte) però també el Monestir de l’Escorial que la monarquia hispana va bregar perquè fos considerada la vuitena meravella però que mai a l’estranger una iniciativa com aquesta tingué èxit. Però com que la guia va adreçada al públic hispà calia posar-hi la falca publicitària.

El final del llibre incorpora un element que ens pot semblar innecessari en una guia per arribar a Roma. Si tots els camins porten a Roma... cal un itinerari per a arribar-hi? El redactor de l’obra, però, l’itinerari el fa a l’inrevés, és a dir, de Roma a Madrid, a Ancona o a Nàpols. El fet que fos una guia que està impresa a Roma i en aquesta ciutat s’ha de comprar l’itinerari el posen a l’inversa del que avui es fa, ja que avui s’informa al lector quins mitjans de transport pot utilitzar per a desplaçar-se al destí que promociona la guia.

En fi, ja veieu que fa uns segles algú ja va voler fer una guia complerta amb totes les informacions necessàries per a gaudir d’una estada perfecta fos quin fos el motiu del viatge però molt conscients que la majoria dels viatgers que hi arribaven tenien un interès religiós per sobre d’altres connotacions encara que la guia intenti ser el màxim d’exhaustiva i alhora manejable... com les guies actuals. Només li trobo a faltar la secció gastronòmica i d’esbarjo...

Nova Iberia (1937), l'estètica de la propaganda política

Primer número de Nova Iberia amb la portada d'Antoni Clavé

Avui fa 75 anys que s’inicià la Guerra Civil espanyola. Una data rodona com aquesta no es pot deixar passar sense fer una petita aportació sobre el que suposà un daltabaix semblant. I una guerra com aquella hem de tenir en compte que va afectar a tots nivells, i com no, també sobre l’art de la impremta que és l’objectiu principal d’aquest bloc.

 

 Pàgina de la revista 1 amb l'article de la Dolores Ibarruri, La Pasionaria, amb una fotografia de la Margaret Michaelis reaprofitada també per a la revista Madrid del mateix Comissariat de Propaganda

Ja fa uns quants apunts vam dedicar-ne un a l’estètica republicana i ja vam comentar com a partir de finals dels anys 20 es van iniciar uns canvis estètics que van eclosionar, sense cap mena de dubte, en el període polític de la Segona República i que van culminar en la Guerra Civil espanyola, essent paradoxalment, o no, la seva fi. L’enfrontament bèl·lic, amb totes les seves radicalitats, és el que permeté que també l’estètica fos un dels conductes per divulgar una concepció d’Espanya oposada a la del bàndol contrari.

 Segon número de Nova Iberia amb la portada il·lustrada per Francesc Domingo

A Catalunya des del moment en què la Generalitat aconseguí reprendre el control, després d’unes hores de caos i incertesa (amb la supressió del Comitè de Milícies Antifeixistes), es creà el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels inicis per Jaume Miravitlles. La funció d’aquest comissariat fou molt semblant a la que es portava a terme a traves d’organitzacions semblants a la URSS o a l’Alemanya nazi, on no s’amagava per a res la paraula Propaganda, que avui en dia comporta connotacions negatives. En aquest cas, però, el comissariat català estava més interessat en promoure una sensació de normalitat dintre del conflicte i d’exaltar els valors cívics (disfressats de revolucionaris) més enllà d’opcions partidistes, malgrat que seguia les directrius del partit del govern -ERC- que preconitzava al mateix temps una certa centralitat.

 Pàgina del primer número amb un text de l'intel·lectual Romain Rolland i un article sobre el salvament d'obres d'art, amb un calze com a il·lustració

Jaume Miravitlles fou l’artífex d’un funcionament impecable del Comissariat de Propaganda, que estenia les seves activitats a tots els terrenys possibles, des de la ràdio i el cinema a les publicacions de tot tipus: infantils, d’història, d’art, de religió, de fotografia, d’obra plàstica, cartellisme, revistes... Aquesta activitat a més fou sistemàticament documentada i arxivada el que ha permès a l’actualitat fer-ne una reconstrucció ben vertebrada.

 Article del segon número sobre la situació dels refugiats que arriben a Catalunya

D’entre les seves produccions en destaca una de ben primerenca, la revista que avui us presentem: Nova Iberia. Se’n publicaren només quatre números (de fet tres, però el darrer comptava per dos, el 3 i el 4) entre el gener i l’abril del 1937 i se suposa que els fets de maig impossibilitaren l’aparició del número 5, que estava anunciat i que havia de ser una monografia gràfica de la guerra actual. S’anunciava que la part gràfica tindria més força que la literària, reduint els textos a comentaris epigràfics. Aquest número anunciat no es publicà mai, però sí la sèrie de Visions de guerra i de reraguarda. Història gràfica de la Revolució que hem de suposar que substituí la revista que avui comentem.

 

 Tercer i quart número amb la portada il·lustrada per Commerlan

Mirant la Nova Iberia el que més sobta és el desplegament de luxe enmig de la guerra. Fou editada en gran foli (36 x 26 cm.) amb un molt bon paper de gran gramatge (que contrasta amb les publicacions de l’època) i a més no acceptava cap mena de publicitat, de cap tipus. Només a la contraportada de les cobertes hi ha la publicitat institucional dels mapes territorials de Catalunya, de divisió sanitària i de les biblioteques públiques editats per les diferents conselleries.

Sumaris dels tres (quatre) números de Nova Iberia

Plàsticament representa potser el punt culminant de l’estètica republicana ja que tant la part tipogràfica (s’utilitza una tipografia serif però de caràcters arrodonits i amples o cal·ligrafies manuals ben diverses per a l’encapçalament dels articles) com la de disseny gràfic són d’una modernitat aclaparadora. Cadascun dels articles té un tractament independent, uns amb més gràcia que d’altres, però sempre intentant donar personalitat a les pàgines. De fet, en el primer número és on es va abocar més imaginació i solvència gràfica. Els sumaris mateix són una prova eloqüent d’aquesta manera de fer.

 

Publicitat de la revista apareguda a la premsa i en cartells i l'àlbum del Comissariat de Propaganda on es fotografiaven totes les aportacions que es feien. En aquest cas es mostren les revistes de Nova Iberia com si d'una natura morta es tractés

El nom de la revista estava inspirat en la revista Iberia (1915-1919), la que va publicar el cal·ligrama Guynemer de Junoy, promoguda per Claudi Ametlla per donar suport a la causa aliada durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta revista havia estat editada en català, castellà, francès i molt esporàdicament portuguès per ser distribuïda per Europa com una mostra més del suport català a la causa aliada. Així, doncs, quan Jaume Miratvilles va concebre el títol de la nova revista va manllevar el títol d’aquella que havia donat suport a la causa aliada, perquè en certa manera aquesta revista també estava pensada per ser distribuïda a l’exterior. Per aquest motiu n’hi ha exemplars en català, castellà, francès i anglès, ja que estava pensada per ser distribuïda internacionalment a través de consolats, ambaixades i punts de venda diversos a Catalunya,Espanya i la resta del món.

Articles de la segona revista amb el de Torres Clavé dedicat a la Casa Bloc i els habitatges socials

Tot això ens indica que el que es perseguia era donar una sensació de normalitat, on no n’hi havia, tant a l’interior com a l’exterior del país i de donar una imatge diametralment oposada a la que alguns mitjans de comunicació estrangers donaven de l’Espanya del bàndol republicà. Per això s’intentà en tot moment parlar del patrimoni que se salvaguardava (enfront de les notícies de destrucció patrimonial sobretot eclesiàstica) i de les realitzacions polítiques i socials que havia engegat el govern de la Generalitat, com es pot veure en l’article dedicat a la Casa Bloc, a la cura dels refugiats de guerra, a la lluita contra l’analfabetisme o la cura dels infants i la gent gran.

 

 Articles de propaganda política escrits per Pere Català i Pic i Jaume Miravitlles en la primera revista

Jaume Miravitlles mateix, en el seu article El moment actual definia el moment que s’estava vivint amb un curiós optimisme i definia la revolució com a Revolució del bon gust, perquè s’ha fet sota el signe de l’esperit, perquè l’han feta uns homes que tenien molt a perdre: tot un patrimoni espiritual, tota una riquesa de civilització que els moros, els aventurers del Terç i els nazis amenaçaren amb llurs potes brutes de fang i de sang. I aquesta revolució del bon gust de què parla és la clau per entendre no només aquesta revista sinó tota la producció que va fer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana.

 

 Articles del tercer i primer número

Aquest projecte fou dirigit pel fotògraf Pere Català i Pic (el del cartell d’Aixafem el Feixisme qui s’encarregà dels aspectes estètics i compositius. La revista D’Ací i D’Allà fou una de les fonts d’inspiració d’aquesta nova revista com veurem tantes vegades en l’època republicana, malgrat que el llom no estigui relligat amb l’espiral que caracteritzava D’Ací i D’Allà. La selecció dels redactors de textos anava des de polítics a intel·lectuals (Dolores Ibarruri, Nicolau M. Rubió, Eduard Fontseré, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Francesc Galí, Bosch Gimpera, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Pere Català i Pic, Carles Riba, Torres Clavé, Jaume Miravitlles, Alfons Maseras, Romain Rolland, Ramon Vinyes...) que signaven la seva col·laboració. Temàticament el primer número fou un petit piscolabis de col·laboracions mentre que el segon fou dedicat sobretot a la sanitat pública i el tercer i quart a la cultura.

Pàgina del segon número amb un fotomuntatge avantguardista de Josep Sala

La part gràfica, però, no va tenir el mateix reconeixement que la part literària. Malgrat que la majoria d’il·lustradors sí que signaven (Antoni Clavé, Francesc Domingo, Joan Commeleran, F. Almuni, B. Santsalvador, Joaquim Serra i Sim (Rey Vila) n’hi ha alguns que no ho van fer, entre els que podem endevinar Josep Obiols. Menys sort encara van tenir els fotògrafs dels quals només signa Josep Sala, antic director artístic del D'Ací i D'Allà. Els altres, incloent-hi el director Pere Català i Pic passen desapercebuts, sense signar. Malgrat tot sabem que hi ha fotografies de Gabriel Casas i de Margaret Michaelis el que demostra que l’autoria fotogràfica no tenia el reconeixement que té en l’actualitat.

 Articles del tercer número

Quan hom observa la revista, independentment dels col·laboradors que hi hagués, té la sensació que el Comissariat de Propaganda va intentar tirar endavant una publicació de prestigi, o directament de luxe, que no s’adeia a les circumstàncies de la guerra i és una llàstima que en els escrits que Jaume Miravitlles va escriure no expliqués per quins motius la revista no va passar de quatre números quan el cinquè ja estava anunciat i en preparació. Però ja se sap que si en temps diguem-ne normals les coses de la cultura van com van, en temps de guerra...

 Articles del primer número

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939). Barcelona, Viena Edicions, 2006.

VARIS AUTORS. Revistas y guerra.1936-1939. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2007.

 Articles del segon número amb una il·lustració atribuïble a Josep Obiols

 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Els kammavaca de Birmània (s. XIX), la sofisticació d’Orient

Amb aquest apunt comencem el quart any de Piscolabis Librorum i, com marca la tradició del bloc, també s’escau el canvi de capçalera. De manera que amb l’apunt present desvetllem quin llibre l’ha presidit aquest darrer any. Precisament el darrer any és quan el ritme de publicació ha baixat respecte dels anteriors per acumulació de feina, però em sembla que continuarà aquest nou any. No sento però sense cap mena de remordiment sobre la feina feta. Val més menys producció però que continuï disposant d’unes il·lustracions i un text que pugui ser útil a algú que cerqui informació concreta. Així doncs, em tindreu, si no passa res de nou, un any més publicant més o menys cada quinze dies. Ara bé, aquest agost tinc clar que no tinc temps de fer una sèrie temàtica d’apunts com faig fer els dos anys precedents com un intent de no deixar la catosfera orfe. Segur que d’altres ja ho faran.

Com hem dit, l’apunt d’avui està dedicat a la il·lustració que tot aquest any ha servit de capçalera i ens parla d’un dels llibres més especials que tenim a la biblioteca familiar i que va ser un altre obsequi dels nostres bons amics Lluís i Lluïsa. Ells, tant sabedors de ja fa anys de les meves dèries bibliòfiles, com jo de les seves viatgeres, me’l van portar de Myanmar, tradicionalment anomenada Birmània. El format allargat i de mides notables (11 x 55 cm.), fan que no el tinguem en cap lleixa sinó sobre el moble, presidint, com si fos en un altar, els altres llibres.

Cobertes de teca

El llibre no només és peculiar per les dimensions atípiques que té, sinó també per la manera d’estar fet. Les cobertes, encara que no sigui evident, són de fusta de teca i les pàgines de fulles de palma, com el que varem veure ja fa un temps i que provenia de la zona tàmil de l’Índia. Sobre aquestes bases de fusta de teca i fulls de palma els artesans encarregats de l’elaboració li donen una sèrie de capes de laca sobre una base daurada, el que el converteixen en un llibre brillant. La capa de laca té el seu relleu, sobretot la laca negra de les lletres, de tal manera que crec que algú que conegués l’idioma en el que està escrit, el pali, podria llegir el llibre a cegues.

 

 Primeres pàgines escrites

L’estructura d’aquests llibres sempre és semblant, amb petites variacions. També hi ha altres aspectes que són comuns, com una concepció simètrica pel que fa al davant i el darrera del llibre. Les cobertes de teca bisellades per les vores que relliguen el llibre (mai tan ben dit perquè un cordill travessa les cobertes i tots els fulls) tenen una decoració de tipus geomètric i floral.

 Pàgines centrals

Els primers i els darrers fulls del contingut (els de respecte, podríem dir) tenen només una decoració semblant a les cobertes, però en aquest cas dintre dels cercles hi ha una estilització d’ocell. Els primers i darrers fulls escrits tenen als extrems aquesta mateixa decoració, mentre que als fulls centrals tot l’espai és per a una bigarrada lletra quadrada anomenada magyi-zi. Els fulls centrals, a diferència del primer i el darrer full, estan completament coberts de text, escrit en una polida cal·ligrafia arrodonida negra. La bellesa d’aquesta cal·ligrafia pali és tota una revelació per a algú com jo, fascinat per les cal·ligrafies malgrat l’alfabet em resulti inintel·ligibles.

 Coberta de teca (interior) i pàgina de respecte guarnida

Però, quina era la funció d’un llibre d’aquestes característiques i que, pel sovint que se’n troben exemplars en el mercat, hem de convenir que es tracta d’un llibre àmpliament difós i molt i molt copiat? Doncs eren llibres destinats a ser obsequiats als fills que es feien monjos budistes a Birmània dintre de la branca Theravada. Els textos són nou Khandakas del Vinaya Pitaka en pali, una espècie de reglamentació de com s’ha de pregar i la preparació espiritual que predisposi al monjo a la concentració en la pregària. L’origen d’aquests textos sagrats pels birmans es troben en el s. X però la seva ornamentació tan sumptuosa no es produí fins el s. XIV quan es troben els primers exemplars lacats, en aquell moment sobre tela. La forma definitiva del llibre, però, data de la dinastia Konbaung (1752-1885) malgrat que la majoria dels exemplars conservats daten, com ara aquest, de finals del s. XIX i principis del s. XX, quan problemes entre aquesta branca del budisme i els colonitzadors occidentals van impedir la continuació d’aquest costum sumptuós. Excepcionalment, i en casos de famílies molt riques, alguns kammavaca podien tenir fulls d’ivori o de coure en comptes de fulls de palma.

Capsa de kammavaca (Col·lecció Melikian) i sarsekyo (Col·lecció Michael Backman Ltd.)

Els kammavaca es llegeixen horitzontalment d'esquerra a dreta i les pàgines estan relacionades a través d’una numeració a base de lletres de l’alfabet pali. Són llibres delicats, que requereixen tenir-hi un tracte curós per la fragilitat del material i l’ornamentació. Es consideraven tan sagrats que les dones no podien tenir-los a la falda per llegir-los. Malgrat que aquest exemplar no ho tingui, molts d’aquests llibres anaven embolicats amb teles provinents de vestits d’algun parent honorable o de monjos considerats sants. Un cordill teixit, anomenat sarsekyo, que contenia pregàries acabava de relligar tot el conjunt, que era custodiat dintre d’una capsa de teca, també decorada.

Si sempre passa que les fotografies no permeten gaudir del tot de la resolució estètica d’un llibre, en aquest cas encara és més cert. Tant el daurat, com el relleu i la finor de la superfície del lacat, no queden reflectits en aquestes imatges. Malgrat tot ens aproximen a la bellesa d’un llibre singular dintre de les grans variacions que tenen els llibres orientals.

"Historia de una mujer" d'Eusebi Planas (1880), la culminació de la cromolitografia

A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.

Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.

A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.

 Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final

Aquestes il·lustracions estèticament són postromàntiques i segueixen l’estela francesa de Paul Gavarni, però amb una tendència a triar només les coses estèticament boniques, esquivant sempre els temes antiestètics. La il·lustració és de dibuix subtil i gràcil, amb un gran domini del traç que demostra el mestratge que l’artista tenia del llapis litogràfic i sobretot de la composició dels personatges en escena. Estèticament és interessant contrastar aquest àlbum amb el que publicà el seu deixeble Joan Aleu titulat La vida alegre (1882) ja que el seu seguidor és molt més rígid, sense la gràcia de l’Eusebi Planas que podem observar aquí. Per valorar amb més justícia les virtuts d’Eusebi Planas és interessant contrastar l’únic dibuix original que en coneixem (Col·lecció RSM) amb la cromolitografia corresponent. El dibuix i la cromolitografia són iguals compositivament, és a dir que el gravat no reprodueix la imatge invertida del dibuix (efecte mirall) com passa habitualment quan es tradueix a gravat un dibuix preexistent, el que demostraria que en aquest cas Eusebi Planas respectava la composició original en passar els seus dibuixos a gravats, encara que això li comportés un esforç suplementari. La cura que tingué l’artista en aquest àlbum va ser ben recompensada amb 500 pessetes per il·lustració, el que suposaria 25.000 pessetes per tot l’àlbum! Una autèntica fortuna, per l’època.

Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.

Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.

Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així -atribuit a Alexandre Dumas-, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales  la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.

L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició. El seu biògraf Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) ens informa que Eusebi Planas va cobrar cinc-centes pessetes per làmina. Si tenim en compte que en són 50 el preu que hagués cobrat és el de 25.000 pessetes, un preu mai pagat a ningú de les impremtes espanyoles del moment ni d'èpoques posteriors. Només es concep una tarifa d'aquest tipus si l'il·lustrador realment era una persona d'èxit i que era capaç de vendre només per fer constar el seu nom.

L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracàs de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.

De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.

Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.

Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.

Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.

L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.

Coberta i portada l'àlbum pirata argentí de la Historia de una mujer / Exacta cópia fotográfica del magnífico album del célebre dibujante español Eusebio Planas / Buenos Aires / 1880 / Fernando Tort (Fotógrafo)

Malgrat tot això, l'àlbum d'Història de una mujer fou tot un èxit editorial amb dues edicions molt seguides, el que demostra la bona recepció que tingué en el seu moment. Un altre element que demostra aquesta fama és que es va fer una edició que avui en diríem pirata del mateix any de la seva publicació, el 1880. El fotògraf de Buenos Aires d'origen català Ferran Tort va reproduir làmina a làmina tot l'àlbum i el posà a la venda a l'Argentina. Amb una acurada coberta de pell verda gravada i amb motius decoratius d'època romàntica amb la inscripció daurada Album de Planas / F. Tort Fotografo incloia les fotografies però també una portada tipogràfica i les fotografies en albúmina enganxades en cartrons que prèviament han estat tipografiats amb els textos de les làmines originals.

Pàgina de l'àlbum pirata argentí de Ferran Tort editat amb fotografia d'albúmina amb la imatge que va inspirar els cromos d'El Buen Tono de Mèxic

D'aquesta manera, i malgrat que les fotografies siguin de mides més petites, podem llegir perfectament els textos i seguir la història. A l'Anuario bibliográfico de la República Argentina (el que descartaria una edició catalana amb peu d'impremta falsificat) hi consta la publicació d'aquest llibre (un autèntic incunable fotogràfic) amb una petita explicació que diu: las fotografías bastante bien tomadas, son hechas en Buenos Aires. En aquest anuari es comenta que en cuanto a la concepción y dibujo, inmejorable. Hay gracia en todas las escenas, movimiento dramático en el conjunto y siempre belleza en la ejecución. Las múltiples aventuras de una mujer alegre y hermosa están consignadas y fijadas en esas cincuenta páginas con arte y exactitud inimitable. Del seu autor Ferran Tort poca cosa en sabem. Tenim constància que ja estava a l'Argentina el 1869 com a fotògraf i que havia fet algun viatge a Europa a partir del 1884. També hem localitzat a Figueres un fotògraf de cognom Tort a principis del s. XX però no sabem si estava relacionat o no un amb l'altre.

Suposats cromos de la Historia de una mujer editats a Mèxic per la tabaquera El Buen Tono. Les imatges són presses d'internet. La imatge de més de fiar seria la de l'esquerra ja que és més esquemàtica adaptada a l'estètica dels cromos més que la de la dreta que és massa complexa

I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujer és la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas.

A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarantena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic. L'existència de l'àlbum pirata argentí amb fotografies de dimensions més petites potser va induir a la tabaquera a creure que la història funcionaria en dimensions petites i li encarreguessin a Eusebi Planas una ampliació de la Historia de una mujer amb més cromos litogràfics. Malgrat tot, només són suposicions que caldria anar demostrant a la que trobem els cromos.

L'èxit de l'àlbum va anar lligat a la fama del mateix Eusebi Planas. Fins els anys 30 el seu nom encara era alguna cosa important i per això el Centre Excursionista de Catalunya li va dedicar una exposició i Salvador Bori (seudònim de Jaume Passarell) va escriure el llibre de Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer publicat que es va publicar acabada la Guerra Civil. D'aquest període de principis del s. XX i fins els anys 30 també pertanyen una sèrie de rajoles (20 x 15 cm.) que suposem que devien reproduir tot l'àlbum i de les quals malauradament només en coneixem tres mostres. Aquests elements, conjuntament amb els reculls que existeixen de només làmines de les seves il·lustracions de novel·les per lliurament, ens permeten copsar una mica el que fou un il·lustrador de gran projecció a Catalunya, Espanya i Hispanoamèrica i que actualment passa gairebé desapercebut sinó fos perquè té un carrer dedicat en el barri de Sants.

Rajoles dels 1930' en les que es reproduïen escenes de la Historia de una mujer

En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujer és una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945. 

CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.