Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (1)

Coberta de la Constitució de Cadis

Quan a classe explico l’evolució liberal del s. XIX sempre els comento que en qüestions de drets Espanya amb les constitucions feia dos passos endavant i un endarrere. Pel que estic veient estem en la fase regressiva a la manera del s. XIX en la que els drets ciutadans es retallen per una onada de conservadorisme cíclic. La crítica sistemàtica i constant cap al dret a vaga, contra els sindicats, contra el sistema de partits, contra les minories... des dels mitjans públics i privats vinculats a la “dreta civilitzada” així ho demostren. Davant aquesta espiral regressiva potser és interessant de donar un cop d’ull a la Constitució de Cadis, La Pepa, aprofitant els fastos oficials commemoratius als seus dos-cents anys de la proclamació.

Constituzione politica della monarchia spagnola... Nàpols, 1820. Anotacions manuscrites paral·leles d’un jurista del Regne de les Dues Sicílies que tingué l’encàrrec de redactar una constitució nova per al Parlament d’aquest país inspirant-se en La Pepa. (Fotografia Casa de Subhastes, 9 de març de 2000. Lot 287)

Per entendre La Pepa -que els mateixos mitjans de comunicació que esperonen les retallades de drets la celebren- ens hem de situar en la caòtica Espanya d’inicis del s. XIX governada encara per una monarquia absoluta amb picabaralles entre Carles IV i Ferran VII sobre qui és el rei, les intrigues del propi favorit dels reis, en Godoy, i la invasió napoleònica aprofitant aquest buit de poder creat pels propis borbons. Tot plegat un panorama una mica galdós... Les circumstàncies però, van facilitar que el 1812 s’aprovés una Constitució prou liberal que serví d’inspiració a les següents constitucions que s’aprovaren a Espanya i també a l’estranger després d'escampar-se per tot arreu, inclós per hispanoamèrica de la que eren súbdits quan es publicà.

Final de la constitució amb la data del 19 de març del 1812, Sant Josep

Aquesta constitució fou aprovada el 19 de març del 1812, dia de Sant Josep, i per això els gaditans  la van batejar com La Pepa. Per aquest motiu el crit de Visca La Pepa! és un crit que vol dir Visca La Constitució de Cadis!, és a dir, Visca la llibertat! Aquest popular crit de gatzara es va popularitzar precisament perquè hom era conscient dels canvi que suposava una constitució liberal d’aquestes característiques en una Espanya com la que els va tocar de viure. Com sempre dic, benvinguts els aniversaris rodons que ens permeten reciclar temes i persones que podrien haver caigut en l’oblit com aquesta constitució que va trasbalsar l’Espanya del s. XIX i que ens va permetre sortir del pou de l’absolutisme per intentar cercar alguna cosa millor.

Coberta i marbrat d'aquesta edició de La Pepa

L’exemplar de La Pepa té un lloc preferent reservat dintre de la biblioteca de casa i de fet un dels primers apunts d’aquest bloc -independentment d’aniversaris- parlava de l’obra de govern que es va fer en aquella època a través dels Decretos y Ordenes que entre el 1810 i el 1814 van anar aprovant les Corts de Cadis. Penseu que aquests decrets el que fan és desenvolupar legalment els principis de la Constitució i per això aboleixen la Inquisició, els drets feudals i privilegis aristocràtics, la tortura... Podem lamentar que la seva vigència fos molt curta però el pas endavant ja estava fet vers un món millor del que ells van heretar. Com que l’exemplar que tinc a la biblioteca a més de ser petit –un vuitè- i manejable té una enquadernació en pell vermella i daurada molt atractiva sempre procuro tenir-la exposada perpendicularment sobre els lloms dels altres llibres, el que em permet tenir-la més a mà i llegir-ne els fragments de manera aleatòria quan em ve de gust. Només obrir-la i veure el marbrat retallat i reaprofitat amb l’exlibris manuscrit de Soy de la Sra. de Vídua Trueba ja em transporta místicament cap a una lluita per les llibertats de les persones en temps molt difícils.

Però, com va ser possible que en una Espanya tant carca i acostumada a l’absolutisme i a la manca de llibertat es pogués redactar una Constitució com aquesta? Això només fou possible gràcies al caos que es vivia a Espanya amb la invasió francesa de tot el territori menys d’una zona d’Andalusia on hi havia Cadis, a la manera de l’aldea de l’Astèrix... El rei Ferran VII -absolutista de cap a peus- es trobava a l’exili i una Junta Central s’autoatorgà la regència del rei per a governar el que quedava de país i convocà unes Corts, a la manera com es feia antigament. Per qüestions de guerra no es va poder convocar amb els diversos braços (eclesiàstic, militar i popular) sinó amb els qui van poder de tot Espanya que es desplacessin a Cadis i amb alguns residents burgesos de Cadis de mentalitat liberal, i aquests darrers elements foren l’escletxa per la que es filtrà el liberalisme polític a Espanya de forma institucional.

 Article en el que es proclama l'obligació de tothom a pagar impostos, inclosos l'estament eclesiàstic i l'aristocràtic

El resultat final fou les conseqüències de la discussió en els debats parlamentaris entre les dues tendències ideològiques dels diputats presents, els liberals i els servils (partidaris de l’absolutisme). Els liberals afortunadament foren majoria i per això es pogué aprovar una constitució que reconeixia la divisió de poders de Montesquieu (legislatiu, executiu i judicial) i les màximes llibertats (expressió, moviment, reunió, sufragi universal –indirecte i masculí-...) que mai hi havia hagut a Espanya. A més el rei deixava de tenir la sobirania per tenir-la el poble, proclamant la Sobirania Nacional. Al rei se li reservava la potestat d’intervenir en l’elaboració de les lleis amb molts límits i el control de l’executiu. A més La Pepa reestructurava de facto tot el país amb una multitud d’articles que la convertiren en la Constitució més llarga d’Espanya. Aquest primfilament a l’hora de disseeccionar els diversos elements de l’estructura de l’Estat és degut precisament a la necessitat de transformar un Estat absolutista en un Estat liberal que és el que substancialment es pretenia.

 Articles sobre la Nació espanyola

Malgrat això, la composició socio-religiosa de l’Espanya del 1812 va fer inevitable que es proclamés la religió catòlica –única verdadera- com a religió de l’Estat. Pensem que els jueus havien estat expulsats el 1492, els musulmans el 1605 i la Inquisició s’havia encarregat d’extirpar els primers focus de protestants que es van establir el s. XVI a Espanya i de perseguir amb cops de cec a la bruixeria, darrer residu del paganisme precristià. El panorama religiós a Espanya era d’una uniformitat catòlica total amb un 99,9 % de la població fidel als dictats del Papa de Roma i on l’agnoscisme i l’ateisme eren un reducte gairebé desconegut. Només alguns ambaixadors i comerciants estrangers donaven un toc de color diferent a aquesta uniformisme i per això eren enterrats fora dels cementiris conjuntament amb els suïcides. És potser l’article més conservador d’aquesta constitució però la llibertat de culte fou una constant en els debats de les diverses constitucions noucentistes.

 Articles on es limita les potestats del rei i que van provocar que Ferran VII estigués en contra de la Constitució

El problema real d’aquesta constitució, però, fou que no pogué desenvolupar els seus articles i els Decrets i ordres que les seves Corts van proclamar perquè el territori que tenien era realment molt petit i perquè quan Ferran VII va retornar després de signar el Tractat de Valençay amb Napoleó (1814) ho va fer sense la intermediació de les Corts ni la Junta Central que havien resistit la invasió francesa. Setanta-vuit diputats servils, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, van signar el Manifest dels Perses de recolzament a la monarquia absolutista el que va permetre a Ferran VII a derogar La Pepa sense cap mena de problema. A més desencadenà una persecució de tots els diputats i intel·lectuals liberals que havien recolzat la Constitució i havien esperat el rei amb els braços oberts resistint als francesos. Per això a Ferran VII se l’anomena El desitjat...

Tapa polvera de la Constitució del 1812

Malgrat aquests entrebancs inicials, La Pepa es convertí en l’emblema del liberalisme a Espanya i es convertí en un mite. Només posarem un exemple prou eloqüent. Per poder portar la Constitució fora dels territoris dels entorns de Cadis no ocupats pels francesos hom se les enginyà per a fer unes edicions de la Constitució impresa en fulls circulars per a poder posar-les dintre de recipients en forma de polvera perquè les dones, en passar pels controls, les passessin dissimuladament com a un element d’higiene i estètica femenina. Aquesta clandestinitat fou tant mítica que després d’aquesta iniciativa totes les constitucions espanyoles posteriors han tingut la seva versió arrodonida de curt tiratge en forma de polvera!

Polvera de la Constitució de Cadis impresa a Madrid el 1820

El gran impuls per que donà a conèixer la Constitució de Cadis arribà el 1820 quan, després d’altres intents liberals, Riego a través d’un pronunciament militar aconseguí fer signar la Constitució a Ferran VII amb la famosa frase del rei: Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional... S’inaugurava el Trieni Liberal (1820-1823) i amb ell el primer període més o menys liberal de la Història d’Espanya. D’aquest moment daten la majoria de les Constitucions de Cadis que hom pot trobar, estampades a Madrid i distribuïdes per Espanya.

Articles que fomentaven l'escolarització pública

Ferran VII, com a bon absolutista que l’han obligat a jurar la Constitució, posà tots els pals a les rodes per al bon funcionament de la Constitució de Cadis i de tots els Decrets i Ordres que s’havien aprovat en el període anterior i que ell ja havia liquidat. El cop de gràcia, però, vingué quan, gràcies als acords del Congrés de Viena (1815), Europa va enviar l’exèrcit absolutista francès dels Cent mil Fills de Sant Lluís (a Espanya se’ls conegué com els Cent Mil fills de puta) per a tornar a fer pujar al tro a Ferran VII i escapçar definitivament La Pepa.

La Real Odren del 1823 acabava definitivament amb el primer període liberal d’Espanya amb una senzilla i burocràtica frase: Sabed que por mi Real orden de veinte y nueve de Mayo último he tenido á bien mandar que el mi Consejo Real reuniéndose en su local acostubrado, proceda á continuar en el ejercio de sus funciones, interrumpidas de hecho, y no de derecho, en el dia nueve de Marzo de mil ochocientos veinte por el pretendido gobierno constintucional. Desapareixia el Parlament i tornaven les institucions absolutistes amb el Consejo Real al davant. No em deixarà mai de sorprendre com una obra de govern pot ser aniquilada amb només una senzilla frase, freda i burocràtica, emportant-se tots els somnis de persones que han cregut i creuen en millorar el país.

Articles amb les atribucions de les Corts

Les conseqüències d’aquesta decisió comportà la mort i l’exili una altre vegada dels liberals com Goya que s’exilià a Bordeus, Bussanya i José Joaquín de Mora a Londres... per citar alguns dels noms que han desfilat pel Piscolabis Librorum. Per això ara agafaria la meva Pepa i me la posaria a llegir sinó fos que, com veurem en el proper apunt, l'he deixat per a la magnífica exposició que per a l’ocasió ha organitzat una vegada més l’inefable Albert Martí de Palau Antiguitats. No us la perdeu perquè a més d'aquestes constitucions que heu vist, fins i tot les polveres, hi ha tota una sèrie de gravats a l'entorn de La Pepa i la Guerra del Francès.

Visca la Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (i 2)

Ediciones Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual

De l’època de la Segona República caldria fer un estudi molt profund, sinó s’ha fet ja i el desconec, de la producció editorial i de revistes a València perquè ens deixaria certament impressionats. Hi ha estudis monogràfics tant de revistes com La Traca o la Revista Estudios, però del conjunt de les edicions d’aquest moment a València poca cosa hi ha tenint en compte les llargues tirades d’aquestes revistes (fins a 50.000 exemplars) o l’abast territorial (Europa i Llatinoamèrica) que aconseguiren les revistes i els llibres valencians d’aquest moment.

Sense cap mena de dubte València es convertí en aquest període en la tercera capital de la impremta a Espanya. Aquestes editorials i revistes innovadores estigueren vinculades a moviments d’esquerra (sobretot a l’anarquisme) i foren un focus d’exportació d’aquestes idees arreu, gràcies al seus col·laboradors de gran prestigi. Però quan parlem d’anarquisme ho fem en el seu sentit més ampli -i fins i tot diria fora de les idees polítiques més revolucionaries i violentes- perquè inclou tota una sèrie de moviments que avui anomenaríem alternatius i que s’aglutinaven en les idees llibertàries com a pal de paller. De fet, la revista Estudios mateix portava com a subtítol el de Revista ecléctica. De fet eclèctic, per als anarquistes, és qualsevol col·lectiu que no exigeix cap requeriment específic d’ideologia.

 

Catàleg de l'Editorial Estudios del 1936

Dintre d’aquest panorama editorial destaca per mèrits propis Ediciones Estudios que va tenir dos vessants, el de la revista Estudios, i el segell editorial amb un ampli ventall de llibres publicats. La lectura del catàleg que van publicar el 1936 és prou revelador dels interessos que tenia aquesta editorial. S’hi pot trobar un ampli repertori de llibres que parlen de naturisme, pedagogia, feminisme, sociologia, història, esperantisme, anarquisme, lliurepensament, alimentació vegetariana, teosofia, sindicalisme revolucionari, pacifisme, espiritisme, literatura sobretot social, anticlericalisme, ciència divulgativa... Els articles de la revista també aborden aquestes temàtiques i de fet foren la base de la seva difusió. Aquests aspectes i el seu preu de venda al públic baix, conjuntament amb una presentació atractiva, foren les claus per a l’èxit de les produccions d’Estudios.

 

Els orígens remots de la revista i editorial Estudios –tot forma la mateixa entitat com veurem- es troben en la revista Generación consciente (1923-1928) fundada a l’Alcoi anarquista, en la qual el títol ja ens deixa clar que és una revista d’inspiració neomalthusiana i partidària de l’eugenèsia. A partir d’aquesta gènesi es passà a la revista Estudios de la que en fou propietari Joaquim Juan Pastor i com a director hi hagué Antonio García Birlán. A més d’aquests caps visibles, la revista tingué com a metge naturista Isaac Puente, en el seu Consultorio psíquico-sexual a Féliz Martí Ibáñez, com a periodista científic a Alfonso Martínez Rico i com a naturòleg a José Martínez Novella.

Aquesta nòmina de periodistes i científics foren els qui prestigiaren una revista dedicada a uns temes que en aquell moment cridaven l’atenció de molta gent preocupada pel funcionament maldestre del món –ja en aquella època. La prova és que els seus articles citats i estudis publicats foren de referència en altres articles i estudis dintre d’Espanya i a l’estranger, creant una xarxa de relacions internacionals que consolidà la revista com una referència per a aquestes temàtiques que es trobaven en un estat encara embrionari i que amb la República van trobar-hi un camp abonat per desenvolupar-se. L’editorial tenia el doble propòsit de potenciar la cultura i alhora de no fer seguidisme de cap interès en concret. La revista no estigué supeditada a conveniències inconfessables de cap secta, ni ideologia i ja la seva adscripció a la paraula eclèctica ho demostra. Su única misión, minsión honrada y digna, es de aportar al conocimiento de sus lectores cuantas enseñanzas se considren útiles y necesarias para una vida racional e higiénica, libre y feliz com en el facsímil de la revista s’afirma.

 Retall dels anys 60-70 d'una revista del cor que alguna lectora va incorporar, entre altres, en un dels llibres d'Antonlogia de la felicidad conyugal i que certifica la continuitat d'Estudios com a referència clandestina malgrat el franquisme

Malgrat la diversistat dels temes tractats i desenvolupats al llarg del temps de l’editorial, la temàtica sexual fou un dels plats forts, tant des del fons de la matèria tractada com de la seva explícita estètica. En un país acostumat a una sexualitat reprimida o avesat directament a un tractament entre científic i pornogràfic, amb molt poc rigor, l’aparició d’Estudios representà un canvi significatiu. Fins i tot després de l’arribada del franquisme i la prohibició de tot el que pogués parlar d’aquests temes sense complexos,els exemplars antic d’aquestes revistes i llibres foren encara una font d’informació per a molts espanyols que aconseguien tenir-hi accés gràcies als exemplars que n’havien guardat els seus avis com ho demostra el desgast que presenten a causa d’un ús continuat. 

Fulletó de control natalitat il·lustrat per Monleón amb publicitat dels llibres de l'editorial

La temàtica sexual a Estudios intentà trencar els tòpics i repressions derivats del tradicionalisme catòlic (en aquest cas la revista tenia un caire anticlerical) i intentava potenciar-ne el naturalisme com a alliberament sexual de les persones, el control de la natalitat i els tractaments de medicina alternativa per a les cures derivades de la sexualitat. Tant la revista com l’editorial van dedicar molts monogràfics a desenvolupar una nova educació sexual que sempre es contraposava al que es vivia a Espanya en aquell moment, i com a solució definitiva a la xacra de la prostitució. Aquesta barreja de tractament científic i idealisme és el que caracteritza més aquest projecte editorial.

 

Com a editorial publicà les col·leccions d’Educación e higiene, Conocimientos de medicina natural, Colección de novelas, sociologia y crítica, Colección de folletos filosóficos y sociales, Colección popular “ayer, hoy y mañana” i Antología del amor conyugal –publicada en plena guerra civil-. A més de l’elenc d’autors que van participar en aquestes col·leccions, dels quals ja hem parlat prèviament, cal destacar els autors d’unes cobertes molt innovadores: Manuel Monleón i Josep Renau. Tots dos forniren aquests llibres d’unes cobertes atractives i cridaneres, tant en la forma com en el contingut, i participaren d’aquesta renovació estètica de les cobertes que s’estava consolidant durant la República i de la qual ja n’hem parlat.

 Els reportatges foren un dels plats forts de la revista

Sobre la revista pròpiament dita, podríem ser més extensius però allargaríem massa l’apunt. Cal observar només una dada que ens mostra la coherència de la revista: no acceptava publicitat, només es volia sostenir –i ho va aconseguir- gràcies als seus milers de subscriptors. Només des d’aquesta coherència de profunda llibertat ,que no t’obliga a dependre de ningú i a considerar que la publicitat sempre suposa una certa coacció de la llibertat d’elecció, hom pot entendre que un projecte com aquest pogués sobreviure durant tant de temps i que només una guerra –contra la qual lluitaven des de postures pacifistes- pogués acabar amb el projecte.

 Cobertes i contracobertes entrellaçades de Renau de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Deixem que sigui un escrit publicitari del catàleg de l’Editorial Estudios del 1936 qui ens en faci cinc cèntims del que fou la revista:

Esta Revista se debe a un noble propósito cultural y no a interés particular alguno. Sus páginas no tienen, ni los admiten, otros medios de vida que el de sus propios lectores.

En ellas no encontrarán enfáticas disertaciones inútiles ni estridencias ridículas, sino bellos y útiles conocimientos para una vida racional e higiénica, libre y feliz.

La evolución de la vida moderna impone nuevos horizontes, nuevas corrientes regeneradoras. el hombre debe defenderse en la lucha por la existencia, no con viejas y utópicas teorías, sino superándose a sí mismo y superando a los suyos con prácticas racionales de vigor y de salud, de higiene mental y física. La ley implacable de la vida es ley de selección. Misión de la cultura es hacer esa ley viable y digna.

 Il·lustracions xilogràfiques de Renau per a l'interior de la col·lecció Antología de la felicidad conyugal

Engendrar hijos sin las debidas condiciones eugénicas, sin disponer de medios suficientes para nutrirlos y educarlos debidamente, es una imprudencia y una vergüenza que ya todos los pueblos civilizados condenan. No hay que fiar a la Suerte, diosa venerada por la imbecilidad, el cretinismo y la impotencia, que haga felices a esa inmensa legión de hijos sin pan y sin educación alguna, cuando no tarados por una herencia morbosa y degenerada, cuya mísera existencia es sufrimiento continuo.

El mundo presenta un espantoso cuadro de dolor, de miseria y de maldades sin fin. Todos debemos interesarnos por convertir este fratricidio odioso en una nueva era de libertad y de bienestar.

Todas las miserias sociales, todas las tragedias humanas tienen por fundamento la ignorancia. ¡Reflexione usted sobre la enorme verdad que encierran estas palabras!

Suscríbase usted a ESTUDIOS; lea y recomiende sus libros y cooperará así a una labor eficaz y digna.

Davant d’un plantejament tant clar com aquest només cal destacar els dos artífex de l’estètica de la revista, que foren els mateixos que els de les cobertes de l’editorial: Monleón i Renau. Són dos noms que orgullosos signaren les seves intervencions. La seva producció en aquesta època i a València fou impressionant, i hi destaquen altres projectes que anaven en la mateixa línia com Orto (1932-1934), Cuadernos de Cultura, Nueva Cultura, Helios, Crisol... En tots aquests projectes ambdós artistes pogueren experimentar sense límits el que influí en el disseny gràfic del país.

Anuncis dels fotomuntantges Los diez mandamientos i d'un llibre de l'editorial

En paral·lel al que feien Mauricio Amster i Mariano Rawizc a Madrid, a València Monleón i Renau es deixaren seduir per l’obra de fotomuntatges de John Heartfield o de Klucis i altres artistes soviètics d’avantguarda i s’integraren dintre del que hom ha anomenat agit-prop –agitació i propaganda-. Dintre de la revista aquests fotomuntatges no només foren sempre un dels seus atractius -tant en portades i articles interiors- sinó que fins i tot se n’editaren sèries a tot color independents per a penjar-se a casa com els dels Diez Mandamientos, Cuatro estaciones, La lucha por la vida, El amor humano...

Fotomuntatges de Renau per a la revista

Aquesta novetat visual  dels fotomuntatges els va donar un gran protagonisme a nivell mundial i de fet ambdós artistes tingueren una carrera futura vinculada al món de l’art, Monleón des de l’exili interior després de passar per la presó i Josep Renau primer a Mèxic on treballà com a cartellista de cinema i després a la República Democràtica alemana on continuà amb els fotomuntatges agi-prop amb la seva obra mestra Fata Morgana. Tots dos estigueren vinculats a moviments d’esquerres però mentre Renau fou un actiu militant del Partit Comunista i amb càrrecs oficials durant la Guerra, Monleón estigué vinculat a l’anarquisme proper a Àngel Pestaña i al Partit Sindicalista.

Monleón és el que més sintonitzà amb la línia editorial de la Revista ja que ell mateix va pertànyer a associacions de naturistes, fou esperantista i d’un gran activisme polític i sindical. En certa manera Monleón treballà en un projecte en el que hi creia fervorosament mentre que Renau fou molt més escèptic que eclèctic i amb certa murrieria anomenava la revista Estudios com aquella revista anarco-sexo-desnudista. Potser si que aquesta en seria una definició, però no podem amagar que intentà canviar la mentalitat d’una Espanya tancada tant a noves maneres de plantejar-se l’activitat política, cultural i social com l’estètica.

 

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT I ALTRES. Josep Renau. València, IVAM, 2003

FREIXAS, SERGI i GARRIGA, JORDI. Revistas prohibidas. Publicaciones libertarias en los años 20 y 30. Barcelona, Viena Edicions, 2010

VARIS AUTORS. Manuel Monleón, disseny i avanguarda. València, Biblioteca valenciana, 2005 

 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

El quadre més bonic del món (1971), Tàpies explicat als infants

No tinc per costum realitzar un apunt d’urgència per la mort d’algú. En tot cas, quan commemoro a algú per una coincidència rodona de dates ho faig amb temps i amb certa tranquil·litat. Avui, però, faré una excepció (m’agrada fer-ne de tant en tant perquè siguin excepcions) amb n’Antoni Tàpies que ha mort als 88 anys a Barcelona. Potser per això aquest apunt és poc madurat malgrat que les fotografies del llibre ja les vaig fer l’any 2008 preveient que un dia li dedicaria un apunt...

Espero que en les cròniques que parlin d’en Tàpies surtin tant els qui pensen que fou una persona extraordinària i els que pensen que fou un miserable i un cretí. És bo que hagi debat i que hom opini el que cregui sense pors de cap mena encara que sigui de cos present. Jo no tinc criteri per a valorar-lo com a persona malgrat que en pugui tenir alguna idea vague força crítica per elements que hom explica d’ell i de les seves actituds i gestos. El que m’interessa ara i aquí que parlem d’estètica és la seva obra. Malgrat que plàsticament estigui de moda blasmar d’ell per ser repetitiu i altres consideracions ja més estètiques he de confessar que a mi la seva obra en general m’agrada. La trobo coherent i amb resultats suggeridors i corprenedors.

Podria dir que el llibre que avui presento fou la meva revelació de petit al món de l’art i seria fals. A mi al món de l’art em va introduir Goya quan devia tenir uns 11 anys tot veient-lo en directe. El llibre d’avui, però, sempre l’hem tingut a casa i moltes vegades el vaig llegir, fullejar, mirar i remirar. És un llibre que m’agradava -malgrat no saber qui era en Tàpies- perquè parlava d’una obra realitzada des de la senzillesa amb un cúmul d’elements que m’entraven pels ulls.

El llibre fou escrit per Ralph Herrmanns de qui he pogut saber que era suec, escriptor de novel·les i contes infantils i fotògraf molt vinculat al món de les avantguardes ja que a més d’aquest llibre en va escriure un altre llibre, La nit i el somni. Pintar com Miró. En el cas d’avui el llibre fou editat en anglès com a The Most Beautiful Painting in the World i traduït al català -El quadre més bonic del món- per Josep Maria Regàs i publicat per l’editorial Timun Mas el 1971 en format foli (29,5 x 21,5 cm.). L’edició, calcant la versió anglesa, té una composició molt atractiva entre les imatges i el text. Les fotografies són del propi Ralph Herrmanns que havia de tenir una relació d’amistat prou bona amb en Tàpies per a fer el reportatge i dedicar-li un llibre en suec el 1993. El quadre, segons el catàleg raonat de l’obra d’en Tàpies es conserva a la col·lecció particular d’en Ralph Herrmanns a Estocolm.

El llibre intenta explicar la concepció del quadre com a resum dels dies que el seu fill petit, en Miquel, viu per les festes de Pasqua i el seu intent de pintar el quadre més bonic del món. Les fotografies són presses sobretot en els paisatges de la masia que tenia en Tàpies a Campins però també a Girona, Barcelona (el Parc Güell), Girona, Tarragona, Sant Celoni i Hostalric i té com a protagonista principal en Miquel i com a secundaris els seus germans, el masover i el propi Antoni Tàpies.

Després d’una anar i venir en una espècie de publi-reportatge naïf de Catalunya on no hi manca res (la palma, els mones de Pasqua, els caramelles, el mar, el Parc Güell –quan encara no estava de moda i hom el trobava horrible-, la sardana...) amb uns interiors de masia amb objectes kitsch que em tenen el cor robat. Em de veure-hi aquí, i en el pròleg que després transcriurem la reivindicació del localisme com a fet universal. Tot plegat ens ajuda a viatjar amb en Miquel d’un lloc a un altre a la recerca d’allò que el quadre més bonic del món ha de tenir. Finalment el seu pare, amb totes les experiències del seu fill, realitza el quadre tant desitjat que pugui resumir les experiències vitals d’en Miquel.

El llibre, a la manera de conte, intenta subtilment endinsar-nos en el significat de la contemplació d’una obra sense cap mena de prejudici. L’única vegada que surt el nom de Tàpies en tot el llibre (sempre és el seu pare) és en el pròleg on diu: què hem de fer per tal de mirar de la manera més neta, no pas cercant en les coses allò que ens han dit que hi ha d’haver, sinó allò que de debò hi ha? Mireu, mireu al fons! I deixeu-vos arrossegar per allò que ressona dins vostre en contemplar el que sens ofereix... Podem trobar l’art pertot.. Pot ésser una petjada per la vida, o una puntada de peu –per què no?- que digui “prou!”. Pot ésser la suau brisa del matí, plena d’esperança, o bé el baf acre que surt d’una presó. Pot éser les taques de sang d’una ferida, o el cant enmig del cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ésser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.

 

Aquest text resumeix molt bé el pensament d’Antoni Tàpies i és tot un petit manifest pels més petits que s’han d’atansar vers aquest singular llibre. Però com va arribar aquest llibre a casa en la que sobre art contemporani no n’hi havia res? La casualitat és la que va fer que els fills d’Antoni Tàpies es calcessin a la botiga de sabates que tenia el meu pare i que el pinzell principal que utilitza el pintor fossin unes botes del fabricant Taberner que havien comprat a la sabateria. El meu pare es devia emocionar amb la història i ras i curt va comprar el llibre més com a curiositat –malgrat que la història li agradava- que com a devot de l’art contemporani.

 

Ja fa un cert temps una editorial de llibres de text em va encarregar que escrivís el manual d’Història de l’Art per a batxillerat. En el moment d’incloure il·lustracions haig de confessar que em vaig deixar portar a més de per criteris estètics per criteris d’índole personal. De fet a vegades tant se val agafar una obra o una altre i per a il·lustrar a Tàpies i la seva manera de fer no vaig dubtar ni un moment en agafar aquest quadre més bonic del món que de petit, i de gran, tant em va fer xalar.

L’ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural

S’ha parlat de si es pot escriure després de l’Holocaust però mai s’ha reflexionat de si es pot escriure i publicar amb l’espasa de Damocles d’un genocidi cultural al damunt com el que va patir Catalunya avui fa setanta-tres anys. Com que ja hem analitzat en vàries ocasions les primeres publicacions en català després del 26 de gener del 1939 (Calendari del pagès i Sonata a tres tiempos de Miquel i Rius) ara volem incidir sobre els llibres publicats en els darrers dies d’una República moribunda i d’una Catalunya tocada de mort.

Colofons on hi consten les dates dels llibres La porta oberta de Carles Pi Sunyer, Faust de Goethe, Prismes de Sebastià Sánchez-Juan i El vestit típic de Joan Amades, de l'edició original en català. La il·lustració de Josep Narro per al primer llibre ja és tot un prel·ludi del que s'albirava

En primer lloc hem de ser conscients que molts d’aquests llibres foren publicats en una carrera a contracorrent perquè els seus autors i promotors tenien molt clar que la seva publicació seria prohibida per les autoritats feixistes només pel sol fet de ser escrites en català, independentment del seu contingut. Per aquest motiu parlem de genocidi en adaptar-nos a la Convenció per a la prevenció i repressió del crim de genocidi, aprovada per les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948:
En aquesta Convenció significa igualment genocidi qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir la llengua, religió o cultura d’un grup nacional, racial o religiós amb motiu del seu origen nacional o racial o creences religioses com:
a)    Prohibir l’ús de la llengua del grup en les seves relacions diàries, a les escoles o en la impressió de publicacions escrites en la llengua del grup.
b)    Destruir o impedir l’ús de biblioteques museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o altres institucions i objectes culturals del grup.

 

 CARLES PI SUNYER. La porta oberta (Nadal 1938). Il·lustració de Josep Narro

Hom fou conscient que les noves autoritats autoritàries pretendrien anorrear el català com a idioma per considerar-lo per se com a idioma separatista tal com manifestaren:
El Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en Cataluña todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas, ni implique ataques a nuestra sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido (...) (Ban de Don Eliseo Álvarez Arenas, Jefe de los Servicios de Ocupación de Barcelona, 1938). Malgrat bans i declaracions com aquesta és curiós que el català, com a idioma, no tingué cap llei que el prohibís per a la seva publicació (no així en la retolació al carrer i en altres àmbits) però la censura prèvia va fer-lo inviable de facto com veurem.

 SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

Entre els llibres publicats abans de l’ensulsiada podem trobar gèneres de totes menes, des de poesia, teatre, novel·la, propaganda política, traducció d’obres clàssiques i estudis científics. Per donar una ullada d’aquesta varietat  molt representativa de la República avui hem seleccionat cinc dels darrers llibres publicats entre el 15 de novembre del 1938, quan les tropes feixistes traspassaven l’Ebre en direcció a Barcelona, i el 26 de gener, quan aquest centre editorial cau definitivament. Analitzant per sobre aquests llibres podem veure que les circumstàncies de cadascun d’ells és diferent i amaga una història humana al darrera, representatives del moment de por i caos.

Dedicatòries autògrafes de Carles Pi Suñer, Sebastià Sánchez-Juan i Joan Amades

Entre els llibres que analitzem hem de diferenciar dues tipologies com són els de publicacions propagandístiques per a una institució i una editorial de llarga tirada i després les altres publicacions que podem considerar autoedicions per seu restringit tiratge. Els primers utilitzen un paper corrent i els darrers el paper té una certa qualitat i les edicions a més de ser numerades en pocs exemplars acostumen a anar signades per l’autor. Aquestes darreres edicions de connotacions luxoses que es produïren al llarg de la guerra tingueren els seus detractors davant l’escassetat del paper en èpoques bèl·liques. Així doncs, L. Castedo el 4 de juny del 1937 denuncia a Treball, òrgan del PSUC, que la 1a Fira del Llibre que s’inaugurà ahir no pot, de cap manera, seguir aquesta direcció exclusivament comercial. Una Fira del Llibre a la Catalunya antifeixista d’avui, ha d’ésser un mitjà, un procediment utilíssim a facilitar l’autoeducació del treballador. No pot ésser un negoci de llibreters desaprensius. Hem comparat una llista de llibres que dóna la Comissió Oficial. Hi hem anotat dues o tres obres de preus assequibles. Les altres excedeixen de molt al que un obrer pot esmerçar en un llibre. Deixem-nos, definitivament, de preciosismes editorials. Al treballador solament li interessa poder llegir una lletra clara, espaiada, assequible i de pocs diners. Res més. El que tingui cantoneres daurades i magnífics gravats a l’interior, poc li importa. Notes aclaratòries del text, sí; com més millor. Devessalls de paper couché, portada i contraportada d’alts vols.

PERE VERGÉS. Escola del Mar (1938-1939)

El primer llibre que analitzem és el que publicà la Conselleria-Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona titulat Escola del Mar del que en Pere Vergés en fou l’autor com a director i ànima d’aquesta escola emblemàtica pel seu ensenyament avançat. Fou un llibre de clara propaganda política i per aquest motiu fou políglota (català-castellà-francès-anglès) per a denunciar els bombardejos de Barcelona personificats en el que destruí l’Escola del Mar el 7 de gener del 1938. A la portada del llibre hi consta que fou publicat el juliol del 1938 però en realitat no fou imprès fins a principis del 1939 que és quan La Humanitat en fa referència.

Postals políglotes publicades paral·lelament al llibre l'Escola del Mar

El llibre és l’únic text del seu autor en el que parla directament a la seva pedagogia d’una manera global. Va acompanyat d’una sèrie de fotografies –de les que després se’n feu un tiratge raríssim de postals- que il·lustren la vida quotidiana de l’escola. El llibre però és d’una raresa extraordinària ja que en biblioteques públiques només n’hi ha set exemplars. Tinc el convenciment que l’edició fou destruïda pel mateix Pere Vergés que devia témer les represàlies de les noves autoritats franquistes que s’apropaven. Vàries coses m’hi fan pensar en aquesta autodestrucció per no ser delatat: l’escassetat dels llibres existents actualment i el fet que només es conservi un exemplar en l’actual biblioteca de l’Escola del Mar però no en les escoles Garbí i Pere Vergés d’Esplugues i Badalona que fundà posteriorment a la seva jubilació del 1965, malgrat que la biblioteca escolar fou i és un dels eixos vertebradors del seu ideari pedagògic.

Edifici de l'Escola del Mar que fou bombardejat i incendiat per les bombes feixistes

L’altre element que m’hi fa pensar és que si el 50 % del professorat de Catalunya fou depurat pels franquistes... com pot ser que el director d’una de les escoles emblemàtiques de la renovació pedagògica de la Mancomunitat i de la República de Barcelona continués en el seu càrrec? Malauradament les seves memòries dictades a Robert Saladrigas (1973) acaben quan l’escola fou bombardejada i no ens diu res d’aquesta publicació i tampoc hi figura aquest interessantíssim llibre com a bibliografia de les memòries. Hi podem veure com Pere Vergés durant la guerra fa la viu-viu i té com a objectiu tirar endavant l’escola contra tots els impediments per la qual cosa no dubte en afiliar-se a l’UGT per no tenir problemes i a parlar amb qui calgui per aparentar una normalitat malgrat la guerra. Tenint en compte la seva biografia, com va poder superar el qüestionari de depuració que es passava als mestres?:
¿Hacía actos de propaganda política? ¿Cuáles?
¿Pertenecía a alguna sindicación?¿La propagaba?
Periódicos a qué estaba suscrito o que más leía.
¿Se le puede considerar adicto al Glorioso Movimiento Nacional?

Colofó amb dibuixos infantils a l'Escola del Mar de Pere Vergés

La depuració no fou una tasca innocent sinó ben vertebrada com ho comprovem en el discurs pronunciat a Pamplona el 1945 pel cap del Servei Nacional d’Ensenyament Primari, Romualdo de Toledo y Robles:
En el Magisterio español y en todos los cuerpos del Estado se está procediendo a una depuración que pronto será regulada de modo definitivo. No quiero mirar hacia el pasado, sino hacia el porvenir, y decir a los maestros españoles, que el régimen del porvenir, mientras yo regente la Educación nacional, será un regimen de confianza, porque espero que el montón de muertos que tenemos ante nuestra vista, y la sangre derramada, bastarán para que aquellos que tuviesen un resto del error pasado en el fondo de sus conciencias, se incorporen llenos de entusiasmo a los nuevos dogmas de la Patria. Esa experiencia tràgica no la ha vivido España en vano, y el fundamental deber, el primero que tiene el Gobierno de España, es hacer que no sean infecundos en ningún terreno los sacrificios de nuestros muertos. Y yo tengo la conciencia segura de que si hoy no arrancásemos con mano dura esa semilla silencionsamente arrojada en el surco, com dice Fernando de los Rios, no podríamos tener la esperanza de una salvación definitiva para la Patria. Y yo siento gravitar sobre mi consciencia esa responsabilidad, y por mi no ha de quedar; y yo creo que tampoco por vosotros.

  Organigrama de la vida social a l'Escola del Mar segons Pere Vergés

En un recent article publicat a La Vanguardia per Jordi Font –director de l’Institut del Teatre i antic alumne de l’Escola del Mar- ens dona la clau en explicar una anècdota  en la que malgrat totes les humiliacions que Pere Vergés havia patit queda molt clar que el seu objectiu era continuar la seva tasca pedagògica com si d’un designi superior es tractés. Això és el que explicaria la voluntat de fer desaparèixer els màxims exemplars d’aquest llibre que ja no tindrien difusió ni interior ni exterior per a salvar el seu projecte pedagògic. I podem observar com el seu objectiu quedà preservat i que els pocs exemplars sobrevivents no el van delatar.

 Faust de Goethe, en la traducció de Josep Lleonart

El següent llibre, el Faust de Goethe, que ja el vàrem comentar en un apunt monogràfic  , és potser el que podríem anomenar com el darrer dels llibres “normals” publicats en aquest període. És una molt bona traducció de Josep Lleonart –amb correcció estilística de Sebastià Sánchez-Juan- de l’obra de Goethe, de difícil traducció, però que es va tirar endavant per tal de poder celebrar els 10 anys de l’editorial. Per això es va fer l’esforç en publicar-lo malgrat saber que les tropes franquistes estaven entrant en territori català. La portada fou dissenyada per Les -Ángel Lescarboura- i tot el llibre fou concebut com una petita joia que intentava posar el català al nivell de les llengües majoritàries pel que fa a traduccions.

 Faust de Goethe, en la traducció de Josep Lleonart

El juliol de 1938 Edicions Proa deia que si no hagués estat la guerra, que ha impossibilitat de tenir paper regularment (...) avui la col·lecció constaria de més de cent títols en compte dels 90 que arribà a publicar. Aquests impediments propis de la guerra però no frenaven la seva activitat i així en la revista Meridià, el febrer del 1937 es reconeixia que l’Editorial Barcino i Edicions Proa, són les úniques entitats editorials que amb llurs publicacions, més o menys regulars, mantenen l’existència del llibre català. La resta d’edicions i editorials estaven sotmeses als nous vents que corrien amb la guerra i restaven fora del que podríem anomenar “la normalitat editorial”. Per aquest motiu l’Albert Manent i en Joan Crexell comenten que l’últim gran llibre que va sortir al final del 1938 o al començament de gener del 1939 fou el Faust de Goethe en traducció de Josep Lleonart, publicat per les Edicions Proa amb motiu del Xè aniversari de la seva fundació. Catalunya no podia oferir millor comiat a les acaballes d’ésser un país culturalment lliure.

 CARLES PI SUNYER. La porta oberta (Nadal 1938)

El tercer llibre interessant d’aquest darrer període és el que per Nadal del 1938 edità el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Carles Pi Sunyer com a nadala de felicitació amb un curt tiratge de 200 exemplars destinat a les seves amistats. El llibre titulat La porta oberta és una petita obra de teatre simbolista de ressons orientalistes. Fou una edició feta amb molta cura i il·lustrada per Josep Narro, amb paper Ingres que li dona un aspecte luxós malgrat les seves petites dimensions i que sorprèn en els moments en que vivia Catalunya en aquell moment però tenint en compte qui era l’autor... Malgrat això, hem de veure-hi un esforç per continuar dintre de la normalitat per part del Conseller de Cultura que va proclamar en la inauguració de la 2a Fira del Llibre que poques vegades s’haurà donat en el curs de la història, l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda per les coses de l’esperit i de la cultura. No podem deixar de veure aquesta nadala com un comiat adreçat als seus amics, segur com n’estava Carles Pi Sunyer que només l’esperava l’exili o l’afusellament per les seves responsabilitats al càrrec d’una conselleria de la Generalitat.

SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

Per una altra banda el 12 de gener del 1939 el poeta Sebastià Sánchez-Juan, actualment conegut pels cal·ligrames que va publicar en el llibre Fluid en els primers moments de la seva carrera literària que per la resta de la seva obra. El llibre fou publicat per “Edicions 3 eren 3” –vinculada a Editorial Políglota- el 1939 i es titulà Prismes i fou una antologia dels seus llibres anteriors (Fluid, Constel·lacions, Elegies, Cua de gall, Divacacions i Cançons i Poemes), amb pròleg de Josep Lleonart i un apèndix on incorpora les rectificacions que va fer respecte de les primeres edicions. Curiosament el llibre no incorporà cap dels seus cal·ligrames que el farien més conegut posteriorment degut a que en certa manera va renegar d’aquesta poesia més experimental. Malgrat estar publicat dues setmanes abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona el llibre va ser autoritzat a ser distribuït -discretament- gràcies a que Sebastià Sánchez-Juan -persona de conveccions religioses i contrariat per les persecussions anticlericals de la guerra- es posà al servei dels feixistes i n’esdevingué un dels funcionaris de la censura a Barcelona i a partir d’aquest moment només publicà en castellà.

SEBASTIÀ SÁNCHEZ-JUAN. Prismes (Gener 1939)

El darrer cas és el de Joan Amades qui durant tot el 1938 ja va anar publicant els seus llibres d’estudis folklòrics (11 en total) per ser distribuïts en reduïts cercles mentre treballava de funcionari administratiu (no tenia estudis universitaris) per al Museu de Tradicions Populars. La distribució dels seus llibres funcionava d’una manera casolana, com una petita empresa familiar, amb uns quants mecenes que l’ajudaven comprant les seves publicacions perquè pogués subsistir econòmicament.  Quan esclatà la guerra Joan Amades estava preparant el llibre El vestit tipic, un estudi molt ben estructurat dels països de parla catalana durant el s. XIX, conscient que hem procurat, fins on ens ha estat possible,de recollir la darrera alenada del nostre vestit típic, no tal com és –gairebé no n’ha arribat res a la nostra generació-, sinó tal com havia estat en extingir-se. No ens proposem d’investigar què havia estat el nostre vestit enllà del temps, tasca que considerem plena d’esculls i de llacunes. Ens donaríem per molt satisfets si assolíssim només d’investigar la fesomia del nostre vestit a les seves darreries.

 JOAN AMADES. Indumentaria tradicional publicat (1939) finalment en castellà

D’aquest llibre en Joan Amades ja en comptava amb les proves d’impremta quan entraren les tropes franquistes. Conscient que era un llibre d’estudi específic del segle XIX i que no tenia res de polític el presentà a les noves autoritats a impremta el 23 de març del 1939 segons consta al costat del segell de Governació. El llibre, però, no fou autoritzat i com explicà Consol Mallofré, cunyada d’Amades i activa col·laboradora, en entrar els franquistes van ordenar que tot el que estigués en impremta calia dur-ho a la censura. Així ho van fer portant-hi un exemplar de proves. Els van dir: “vuelvan mañana”. L’endemà Sánchez Juan (el mateix que en aquells moments distribuïa el seu llibre de poesies en català) els va dir que no estava permès imprimir-lo. Aleshores Amades li va demanar: “És que hi ha alguna cosa contra el règim? Jo faig folklore, no pas política”. Sánchez Juan respongué: “No, però és que està escrit en català. Tradueixi’l i publiqui’l”. I així ho va fer, i destruí el plom de l’edició catalana, tot guardant-se un exemplar de les proves. Aquest exemplar únic és el que es conserva al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), on es custòdia el llegat de Joan Amades i que ens l’han deixat consultar i que el podeu consultar en xarxa.

 

 JOAN AMADES. Indumentaria tradicional publicat (1939) finalment en castellà

Joan Amades, que havia estat depurat com a administratiu del Museu per catalanista i que no comptava amb un sou per a mantenir la família, traduí el llibre al castellà i en feu un tiratge de 350 exemplars (25 dels quals en paper de fil i les il·lustracions aquarel·lades). Aquesta traducció és gairebé una rèplica exacte de l’exemplar català amb alguna il·lustració de més i alguns canvis (sobretot afegits) que milloraven l’edició anterior molt lleument. Només hi consta un lacònic edición corregida y aumentada, traducida del original catalán por el mismo autor que delaten una certa ràbia però cap referència a l’aconsellada i gairebé preceptiva frase Año de la Victòria ni cap mena de colofó on hi constés quin dia i onomàstica coincidia quan es va publicar del 1939 perquè llavors es veuria obligat a incloure la fatídica frase.

JOAN AMADES. Indumentaria tradicional, publicat (1939) finalment en castellà

Com va dir Joan Oliver l’11 de març de 1938 a la revista Meridià: els escriptors només poden col·laborar a l’obra de redreçament i millora del país d’una sola manera: produint literatura, bona literatura, obra artística, de la que salva el temps i l’espai, i ennobleix el nom i la memòria d’una terra i fixa una personalitat nacional en l’assemblea dels grans pobles. Com hem pogut veure en aquests cinc casos, totes les motivacions per a escriure i publicar fins al darrer moment  foren diferents i la seva manera d’actuar després d’aquell 26 de gener del 1939 també. L’exili, la resistència interior o la col·laboració foren les úniques sortides a l’ensulsiada provocada pels feixistes.

BIBLIOGRAFIA

CREXELL, JOAN. El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, JOSEP I MARQUÈS I SUREDA, SALOMÓ. La repressió de professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona, Institut d’Estudis Catalnas, 1996

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

MARQUÈS, SALOMÓ. L’exili dels mestres (1939-1975). Girona, Llibres del segle, 1995

SALADRIGAS, ROBERT.  L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés. Barcelona, Edicions 62, 1973.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació