Camino real de la Cruz de Benedictus van Haeften, el misticisme surrealista

Quan a classe explico el surrealisme comento als alumnes que un dels seus orígens es troba en la iconografia cristiana, ja que aquesta intentava explicar gràficament conceptes molt abstractes i fins i tot incomprensibles per a la ment humans molt abans que el surrealisme fos en la imaginació de cap humà. Per aquest motiu, entre altres, haig de reconèixer que la iconografia cristiana em sorprèn i m’apassiona en molts sentits. Quan, per exemple, veig una Immaculada que intenta representar la virginitat abans i després del naixement de Jesús no deixa de meravellar-me la manera que tenen de fer-ho i com Murillo fou capaç de crear una iconografia pròpia que s’expandí i desplaçà les anteriors representacions (que m’agraden més) amb la torre, la font, el xiprer, la porta i tots els altres símbols inclosos en les lletanies de la Verge...


El mateix efecte em provoca, per exemple, la contemplació de la pel·lícula Simón del Desierto de Luis Buñuel que el director va filmar durant l’exili a Mèxic el 1965. Tots els fantasmes del cristianisme que l’envoltaven es veuen evocats en una pel·lícula en la qual la sàtira i la ironia anticlerical hi són presents però en la qual Buñuel es mostra fascinat per la iconografia cristiana i el seu vessant més popular. La pel·lícula esdevé la millor obra surrealista de contingut netament religiós, una vegada Buñuel l’ha buidat del contingut de fe per fer-ne la seva reinterpretació sobre la vida de Sant Simeó l'Estilita.

Anònim mexicà (s. XVII). Mèxic, col·lecció del Dr. Crispiniano Arce i Anònim, La Salvació a través de l'Eucaristia (s. XVIII). Extremadura.

Tot aquest preàmbul ve a tomb per parlar del llibre de misticisme que avui vull comentar. En aquest cas el protagonista és el Nen Jesús que explica a Staruofila (qui estima la Creu, en grec) com arribar al Cel a través del símbol de la Creu. Una d’aquestes iconografies cristianes de què parlava que em fascinen és la del Nen Jesús amb una creu, molt típica del barroc. És una espècie d’alfa i omega en la qual l’infant Jesús ja preveu el seu final, amb un destí marcat i ben traçat des de la infància. Una contradicció o una metàfora de la mateixa Vida que ja contempla la Mort.



El llibre fou escrit pel monjo benedictí flamenc Benedicto Haesteno (Benedictus van Haeften, 1588-1648) i fou traduït pel també monjo benedictí Fra Martin de Herze, de Valladolid. El llibre es titula Camino Real de la Cruz i fou imprès per Juan Godinez a Valladolid el 1721. L’enquadernació és en pergamí però molt mal curtit fet que provoca en la pell unes aigües externes molt curioses.

Original del 1635 i la còpia de Valladolid del 1721

L’original era escrit en llatí amb el títol de Regia Via Crucis i se’n feren diverses edicions a Europa i quatre a Espanya. A Espanya hem de suposar que el traductor Fra Martin de Herze devia quedar fascinat per aquest llibre dedicat al misticisme, el traduí al castellà i va editar-lo a Valladolid, d'acord amb l'ordre benedictí. Cal destacar l’esforç editorial a Valladolid ja que els quaranta-vuit capítols de què es compon el llibre estan encapçalats per un gravat que intenta representar el concepte teològic que exposa Benedictus van Haeften. Els gravats estan fets en xilografia de característiques més aviat populars i segueix fil per randa els originals de l’edició d’Anvers del 1635 que foren realitzats en aiguafort per algú que tampoc era molt destre.


Cada capítol està encapçalat per un verset bíblic i un breu poema que resumeixen per mitjà de l’autoritat bíblica els raonaments del capítol. Aquest llibre de misticisme, de concepció barroca, es divulgà per tot el món catòlic i fou un llibre molt apreciat pel seus gravats simbòlics ja que enllaçava molt bé amb una moda de llibres barrocs dedicats als emblemes il·lustrats que intentaven compaginar cert grau d’hermetisme amb representacions al·legòriques. De fet les seves il·lustracions foren copiades en alguns convents propers d'Espanya i Portugal entre altres d'Europa.



Els gravats esdevenen la part fonamental d’aquest llibre, ja que cadascun dels 48 capítols en conté un, emmarcat dintre d'una orla decorativa, en el qual s’intenta captar, a partir de les diverses formes de creus i la figura del Nen Jesús i l’Staurofila, tot el devessall teològic que s’hi exposa.


Així doncs, el text intenta mostrar-nos com per a la salvació hem d’anar sempre amb les diverses creus que la Vida ens imposa i com l’habilitat que tinguem en portar-les ens serà decisiva a l’hora del Jucici Final. Per això té capítols amb títols tant suggerents com Qué es la Cruz, o De los frutos que se logran de llevar la Cruz a Del modo mejor de llevar la Cruz, Que Dios mide la Cruz con las fuerzas de cada uno, Que se debe llevar la Cruz con el ejemplo de María Santísima, així com Que no falta sus cruces a los lujuriosos, a los avarientos y a los Aúlicos (Cortesanos o palaciegos), Que cada uno debe de llevar su Cruz sin elegir alguna, Que no se ha de arrastrar la Cruz, Que en la Cruz y por la Cruz se debe dar gracias... És una espècie d’Ars Moriendi però en plena vitalitat.



És un llibre molt allunyat del que la vida actual ens ofereix i és evindent que els seus consells van ser donats en una altra època. Per això m’agrada la seva lectura, la trobo fascinant.
El llibre acaba amb la mort de l’Staurofila, i el testament en vers que deixa a la Humanitat que finalitza dient que

Ya solamente resta
la Cruz en mi poder, hermosa planta
en la qual se vió puesta
la causa de la vida, esta Cruz santa,
con que cargué feiz, y venturosa,
os dexo como prenda mas preciosa.

Es carroza brillante
la Cruz, en que dichosa sube mi alma
á gozar en mi Amante
los premios, las delicias, y la palma;
y si anhelais á un premio tan divino,
seguid mortales este Real Camino.

BIBLIOGRAFIA

AZANZA LÓPEZ, José Javier, Alegoría, emblemática y doctrina cristiana en un convento de clausura aragonés del siglo XVII: un programa pictórico inspirado en la Regia Via Crucis de Benedictus van Haeften, a "Archivo español de arte", Tomo 76, Nº 302 Madrid, 2003, pp. 133-152.

SEBASTIÁN LÓPEZ, SANTIAGO. Los emblemas del Camino Real de la Cruz de Van Haeften a “Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar”, nº 44. Madrid, 1991, pp. 5-64

Soldadito de plomo d'Andersen (1935), un bon regal de Sant Jordi

A la meva filla Joana

A l’escola que van les meves filles per Sant Jordi els de sisè organitzen cada any un mercat de llibres de segona mà per recaptar fons per al viatge de fi de curs (a tall de comiat de l’escola). Les famílies que ho desitgen porten llibres de casa i els alumnes els venen a preus que oscil·len entre 1 i 3 euros. Al matí trien llibres els alumnes dels altres cursos, a la tarda els pares podem triar entre els llibres que queden sobre el taulell.

Moltes vegades hi he trobat llibres ben actuals pels quals em fa vergonya pagar el que en demanen...i fins i tot algun cop n’he donat el doble per quedar una mica més tranquil de consciència... Així, doncs, en arribar a casa després d’haver voltat per Barcelona buscant les novetats del dia (o no), la meva filla em va donar el llibre que us presento en aquest apunt. Quan li vaig preguntar d’on l’havia tret em digué que era al mercat del llibre de l’escola i que me l’havia comprat perquè és d’aquests llibres amb il·lustracions antigues que t’agraden. Bé, te l’he comprat amb els diners que m’has donat per gastar a la fira... acabà justificant-se.



Què més pot demanar un pare afeccionat i foll pels llibres que combinen lletra i il·lustració! Algú s’havia tret una rampoina del 1935 de sobre i l’havia colat al mercat... i la meva filla l’havia arreplegat pensant en mi!

És un llibre que pertany als primers temps de l’editorial Molino de Barcelona, fundada el 1933 per Pau del Molino Mateus (1900-1968), arran la seva separació d’editorial Juventud.



És curiós constatar que aquesta editorial es dedicà majoritàriament a la publicació d’obres d’autors estrangers, tant pel que fa a escriptors com a il·lustradors, tant per a adults com per a infants. De fet, es dedicà sobretot a literatura popular, de gran consum, amb sèries de literatura negra, de l’oest americà i de capa i espasa.


En el camp de la literatura infantil també es decantà per les traduccions de llibres estrangers ja il·lustrats, que poguessin ser de gran tirada. Val a dir que ho va fer amb gran encert comercial ja que l’editorial es va fer famosa a Espanya en va ser la primera a comprar els drets de reproducció de Walt Disney i publicar-ne llibres amb els personatges més famosos, com el ratolí Michey, l’ànec Donald... Molino va crear també la Revista Disney en la qual es publicaren tires de còmics. A més, arran de la revista es va crear el club Disney, amb 55.000 socis, això als anys 30! En un altre moment ja dedicarem un apunt a aquesta etapa inicial de Walt Disney per les nostres terres.


Així, aquest volum està dedicat al famós conte d’El soldadet de plom de Hans Christian Andersen i s’emmarca dins de les coordenades de la publicació de llibres estrangers, traduïts al castellà, ja que l’il·lustrador és un anglès dels anys trenta, anomenat George M. Richards i suposem que l’adaptació reduïda del text també ho devia ser, encara que no es digui quina era la llengua original ni qui era el traductor. Malauradament no hi ha, que sapiguem, cap estudi monogràfic sobre aquesta editorial que tant va publicar abans i després de la guerra, que ens pugui donar una mica de llum sobre aquest tema.


El llibre que avui comentem, malgrat les reduïdes dimensions que té (14 x 14 cm.), està força ben editat i molt ben imprès, ja que té tapes dures i, malgrat que el paper no és de gran qualitat, la impressió és feta amb tres tintes directes de color blau, verd i vermell (a més del negre), de manera que resulten uns colors plans i molt intensos, que el fan molt vistós. En algunes parts falla la maquetació, que és poc acurada, de manera que no hi ha una bona relació entre el text i la imatge, potser per mor de la traducció. Malgrat tot però el resultat és, en conjunt, prou reeixit, sobretot per ser un llibret dedicat al mercat popular i que no devia ser de gran preu.


Les guardes interiors estan decorades simulant siluetes retallades dels dos personatges protagonistes (el soldadet i la ballarina) i un gos, en blau cel sobre blanc. De fet intenten reproduir la manera de fer d’Arthur Rackham, il·lustrador de fama internacional que en aquella època estava molt de moda, i l’obra del qual la publicava precisament l’Editorial Juventud al nostre país.

Un llibre, en fi, gastat per l’ús de diverses generacions d’infants i cuidat, en altre temps, per unes mans amoroses, que van tenir cura de refer el llom i la juntura de les guardes amb cinta de tela encolada, a tall de restauració casolana. Un llibre rescatat de l’oblit per un euro, que sorprèn que estigués en una taula de llibres ja llegits o no llegits, però dels quals algú s’ha desempallegat, com d’un soldadet de plom coix...

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2005.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

  -->