La Vella Quaresma (s. XIX), els set peus de l’abstinència

Ja he comentat en més d’una ocasió que l’intent de plasmar un dogma de Fe en una figuració iconogràfica concreta és d’una elaboració tan subtil que per força ha d’esdevenir surrealista. Dogmes com l’Anunciació, la Immaculada Concepció, l’Ascensió amb cos i ànima tant de la Mare de Déu com de Jesucrist (o fins i tot Mahoma!), la Transfiguració... sempre han estat difícils de representar com a una història real i no conceptual. Al llarg del temps aquestes formes iconogràfiques han consolidat unes propostes que pel pes de la tradició han estat acceptades com a normals, però que vistes amb un cert distanciament són francament extraordinàries, per dir-ho d’alguna manera. Potser és per aquest motiu que els països de tradició catòlica són els que han donat al surrealisme les seves millors figures!

 Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aprofitant que estem en plena Quaresma (malgrat que gairebé ningú no ho recordi!) us vull parlar d’una tipologia de papers efímers per la qual sento una gran estima (fins i tot durant molts anys un exemplar ha presidit la cuina de casa) i és precisament una d’aquestes imatges surrealistes: la representació de la Vella Quaresma. No hi ha cap mena de dubte que totes les cultures religioses (orientals i occidentals, del nord o del sud) tenen un període de dejuni i d’abstinència fisiològica de caire divers, que pretén ser un depurador de l’organisme, a nivell psíquic però també físic.

 

 Vella Quaresma retallada i representada com una bruixa de la col·lecció Joan Amades

D’aquesta manera durant la quaresma el que es feia era requerir als fidels que se sotmetessin a privacions diverses. Les principals eren no menjar carn (com si sempre en mengessin!), i abstenir-se de mantenir relacions sexuals, durant els quaranta dies anteriors al Dissabte de Glòria. Però incloïa altres aspectes, en principi menors, com ara no escoltar música, no anar al teatre, no ballar, ni tant sols cantar o jugar. De manera que la vida quotidiana i pública també quedava profundament marcada pel silenci i el rigor. Amb uns dejunis com els que es feien no és estrany que hom recuperés per als períodes previs o posteriors festes paganes i les reciclés en forma de carnaval, en els àmbits cristians, o les festes del trencament del Ramadà en la cultura musulmana.

Calendari de l'Almanach per a l'any 1867 de Lo Xanguet

La iconografia popular és sàvia i per això hom va inventar aquesta Vella Quaresma com a personificació d’aquest període. Es tracta d’una pagesa carregada amb els menjars permesos: un bacallà salat (que juntament amb les arengades i altres peixos secs era l’única manera de conservar un temps i de transportar peix fora dels indrets de pesca) i un cistell curull de fruita i verdures. Però el que li dóna un aspecte xocant són els característics set peus que emergeixen de sota la faldilla i que li confereixen aquesta sensació d’irrealitat, clarament surrealista.

Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aquesta imatge fou creada com a rudimentari calendari casolà per a la xicalla, ja que cada peu corresponia a una de les set setmanes que durava el temps quaresmal. Els nens podien escapçar-li un peu per setmana i així controlar més fàcilment el que restava d’un temps que els resultava força avorrit per l’extremada limitació d’activitats lúdiques permeses, per la llargada dels resos familiars o a l'església (era habitual dir el rosari complet cada dia durant la quaresma) i per les limitacions alimentàries –al marge de la capacitat econòmica de la família que permetia més o menys alegries culinàries.

 Joan Amades amb una Vella Quaresma dibuixada de la seva col·lecció particular

En un principi aquesta figura es feia manualment a casa amb un paper i els nens la dibuixaven, pintaven o siluetejaven, en funció de l’habilitat de la mainada o dels grans que hi col·laboraven i s'instal·lava a casa Dimecres de Cendra. Però una opció una mica més luxosa és la que hom es podia fabricar amb una penca triangular de bacallà a la base de la qual es cosien set arengades que hom anava despenjant a mesura que passaven les setmanes, com si deu peus es tractessin.

 Xilografia de la Bacallanera s. XIX.  Fons Lluís-Carles Busquets, Barcelona al Centre de Documentació.

El nom més general amb què se l’anomenava era el de Vella Quaresma però al Pla de Bages en deien la Sarraïna; a Barcelona, la Bacallanera; al Rosselló, la Patorra; i a les illes, sa Jaia Serrada o sa Jaia Corema (allà, per la malvolença que se li tenia, se la representava al més lletja possible, com una mena de bruixa, vella i sovint geperuda). Sobre tradicions a l’entorn de la Vella Quaresma us recomano, com no, el segon volum del Costumari Català de Joan Amades on trobareu un bon apartat iconogràfic i de tradicions diverses més enllà de la iconografia.

 Il·lustració d'Apel·les Mestres en el seu llibre La casa vella. A la finestra del pis de dalt podem observar una quaresma retallada

Però les famílies del s. XIX que es podien permetre certs luxes compraven cada any aquesta figura impresa amb una monumental xilografia sobre un gran foli (33 x 25 cm.), que els nens normalment retallaven per a situar-la a un lloc ben visible de la casa com els vidres de les finestres (que permetien ressaltar les siluetes), o a la cuina mateix. En tornar de la missa dominical el cap de família, de manera cerimonial, tallava –o feia tallar- el peu i donava entrada a un nova setmana de restriccions, però de les quals quedava cada com menys per sortir-ne. En arribar Diumenge de Pasqua el que restava de la figura era cremada a la llar de foc, o a la cuina econòmica, amb gran alegria dels petits. Els cants de les caramelles i la gran alegria amb què era viscuda la Pasqua tenia, doncs, molt a veure amb l’acabament del període quaresmal.

 

Butlla per poder menjar carn del 1842

 

 La Vella Quaresma d'enguany a l'Escola Pere Vergés de Badalona

La imatge de la Vella Quaresma tingué durant el segle XIX una àmplia divulgació i s’introduí a totes les llars catalanes. De mica en mica, però, el relaxament dels costums cristians tant des de dins de l’Església -amb les butlles i l’atenuació de les restriccions menors, que quedaven reduïdes només als dies de la Setmana Santa- com la laïcització de la societat, comportà l’abandonament d’aquesta tradició que actualment només es conserva en algunes escoles, no necessàriament religioses, que segueixen un calendari festiu tradicional donant-li un caire cultural i totalment absent de connotacions religioses. És potser un dels grans dilemes de l’escola d’avui: com explicar i fer viure a la canalla unes festes d’origen religiós, quan la major part dels alumnes n’estan per raons familiars totalment desvinculats.

 Retall del diari Avui del 27 de juny de 2008 amb la Vella Quaresma Chumbera de Pablo Picasso.

Potser per tot això em faig fixar, ja fa un anys, en una notícia que em va semblar molt curiosa –i de la qual conservo el retall- que demostra l’aculturació que pateix la societat quan l’imaginari col·lectiu dels avantpassats comença a diluir-se. El cas és que al nostrat diari Avui va sortir la notícia de la subhasta de la col·lecció d’obres de Picasso que havia pertangut a la família Dominguín-Bosé. D’entre els lots venuts destacaven el dibuix d’una figura que van anomenar la Chumbera, suposo perquè tenia els set peus i es pensaven que representava el zapateao d’una flamenca. En tot cas, és clar que no és cap Chumbera sinó una Vella Quaresma que Picasso coneixia perfectament- però que ni la família de Dominguín, ni l’expert que va organitzar la subhasta, ni tampoc –i això és el més xocant- el redactor de cultura de l’Avui, encarregat de l’article, van saber relacionar-la amb el seu significat real...

Joan Brossa. Poema Visual (1963). MACBA. Fons Joan Brossa

Més subtil i punyent és la Quaresma masculina/capitalista que en Joan Brossa el 1963 va retallar com a poema visual. Aquí el poeta visual juga amb una inconografia que tothom coneix per a canviar-ne el sentit en el moment de posar-hi un barret masculí de copa, símbol també del capitalisme.

 

Genial abstracció de la Vella Quaresma retallada sobre la butlla de l'any anterior de la col·lecció de Joan Amades

Es recomana la versió actual de la Vella Quaresma de la Carme Sala que la podeu trobar en el seu bloc La meva maleta.

També es recomana escoltar el programa de ràdio "Fes ta festa" titulat La col·lecció de velles quaresmes de Joan Amades del 4 d'abril de 2014 o l'exposició itinerant que ofereix la Direcció General de Cultura Popular i Associonisme Cultural

Les concordances bíbliques (1761), el precedent de google, wikipèdia...

A la Viquipèdia en català, en els seus 10 anys d'aportacions.

El 15 de gener del 2001 naixia la Wiquipedia i el 16 de març del mateix any hom ja iniciava la Viquipèdia en català. D’això ara en fa 10 anys i el món ha patit una transformació espectacular que ha fet que, malgrat sigui criticada, tothom la consulti i reconegui que, fora dels articles de contingut més ideològic, la fiabilitat de la Viquipèdia és la mateixa si fa no fa que la d’una enciclopèdia en paper... però actualitzada constantment. Juntament amb Google, fundat el 1998, i altres cercadors més altres aplicacions com Facebook, Twiter, Spotify, Youtube (les televisions seguien el tsunami del Japó amb vídeos de la xarxa)... podem dir que han capgirat el món de la informació. Quan d’aquí un temps hom vulgui etiquetar els diversos períodes de la Humanitat segur que l’Edat Contemporània començarà amb la Revolució Francesa el 1789 i, segurament, finirà amb l’Edat Digital que s’inicia en aquestes dates que estem vivint.

Jo mateix haig de reconèixer que gràcies a Internet he après moltes coses i que la cerca que abans em portava dies d’arxiu, moltes vegades infructuosos, ara amb un clic aconsegueixo més informació de la que hagués pensat mai. Per això, en fer el bloc vaig tenir molt clar dedicar-lo al meu oncle que és qui d’una manera entusiasta em parlava de les possibilitats de futur d’aquest mitjà, davant del meu escepticisme sorrut. Però, quines eines hi havia abans de la Viquipèdia i de Google per trobar la informació que hom cercava i elaborar un treball? Hi havia les enciclopèdies, sobretot a partir de la francesa, i una munió de llibres on havies de destriar el que t’interessava i després picar a màquina d’escriure el treball que havies fet, sense equivocar-te perquè sinó tenies un bon problema.

Molt abans de tot això però, el llibre de referència a tots nivells fou la Bíblia. En aquest llibre únic hi havia el referent de tot coneixement i a qui se’n sortia li podien pervenir conseqüències greus per buscar on no tocava. Com que quan vaig estudiar a la Facultat d’Història em vaig especialitzar en art medieval, la Bíblia continuava sent el gran referent iconogràfic. Va ser en aquella època, ja afeccionat als llibres vells, que vaig descobrir un precedents del que després serien les bases de dades i, per tant, Internet: un gran buscador de termes de la Bíblia. Em servia per a trobar referències ràpides de temàtiques bíbliques. Ara, una vegada Internet l’ha superat el guardo a les lleixes, al costat de les enciclopèdies i diccionaris moderns que també han caigut en desús ja que els puc consultar en línia.

Però, què són les Concordances bíbliques o Sacrorum bibliorum vulgatae editionis concordantiae? Per poder contestar aquesta pregunta hem de tenir molt clar que la Bíblia fou, com hem comentat, la base de tot el coneixement de la cultura occidental. Per això era el llibre més copiat en els monestirs i el text que es feia servir tothora de referència. De fet, diuen que al llarg del temps i actualment continua sent el llibre més editat i amb més exemplars venuts, seguit pel Llibre vermell de Mao. Ara, quan nosaltres fem una cita bibliogràfica posem la referència del llibre i la pàgina on hom pot trobar la referència ressenyada. Però, com és possible fer això amb un llibre que ha tingut tantes edicions i manuscrits? Per aquest motiu des del papat mateix s’intentà racionalitzar la Bíblia i dotar-la d’una nomenclatura convencional que tothom pogués citar, partís de l’edició que partís.

El 1206 Esteve Langton, professor de la Universitat de París i més endavant cardenal fou qui féu el primer pas dividint-la en capítols més o menys iguals. Aquest primer pas fou decisiu perquè el 1240 l’autor de les Concordances Bíbliques, Hug de Saint Cher (- 1263 +), dividís aquests capítols en set subdivisions més que es marcaven al marge amb lletres (a-b-c-d-e-f-g) per localitzar millor la frase que hom buscava. Però fou més endavant, el 1555, quan l’impressor Robert Estienne (amb un precedent de Jacques Lefebre del 1509) qui introduí els versets al marge. Fou Teodore de Beze qui va col·locar els versets a l’interior del text i no al marge el 1565. Aquesta iniciativa que s’inicià esporàdicament en cercles intel·lectuals eclesiàstics de la Universitat de París topà amb les discrepàncies del papa Sixte V qui, el 1590, hi veia certs inconvenients com el fet greu de retocar un text sagrat, i considerat fins aquell moment intocable, circumstància que els podia apropar a la Reforma protestant. Finalment, el seu successor, Climent VIII (1592-1605), veient els aspectes més pràctics d’aquesta llarga iniciativa aprovà oficialment aquesta subdivisió que perdura fins a l’actualitat.

Però a més d’una primera subdivisió dels capítols de la Bíblia, què va fer Hug de Saint Cher? Aquest frare dominic, que per tant formava part de l’orde que controlava l’ortodòxia eclesiàstica, era Mestre teològic i fou la mà dreta del papa Gregori IX en el concili grec de Ninfea. Tenia tant de prestigi que aconseguí que Sant Tomàs d’Aquino entrés com a professor de la Universitat sense tenir l’edat preceptiva. A més, va modificar les constitucions dels dominics. Fou també l’encarregat d’una de les tasques més delicades respecte de la Bíblia: l’esmena de faltes sintàctiques i l’expurgació i neteja d’interpolacions i del que es considerava superflu del text, és a dir, que va esmenar la Vulgata que havia traduït Sant Jeroni!

L’obra per la qual és conegut, però, és precisament aquestes magnes Concordances bíbliques, que són precisament les que ens porten a l’apunt d’avui. La idea d’aquestes concordances va ser compondre un diccionari de paraules clau que sortien a la Vulgata i posar la referència de totes les vegades que sortien a la Bíblia, indicant els passatges. Així doncs, si hom volia trobar una frase bíblica de la qual només en coneixia una paraula, la buscava a les Concordances i ja sabia on podia trobar-la. A més, per als teòlegs i altres estudiosos del text sagrat servia per poder fer relacions entre significats de paraules, anàlisi de les vegades que sortien i en quins contextos, etc. És un sistema impecable que encara em meravella com algú es va poder dedicar a fer la dissecció un llibre així i a més trobar-li la funció en aquest macro índex.

El llibre fou tot un èxit i és força normal trobar-lo a biblioteques històriques i al mercat del llibre antic, per les múltiples edicions que se’n feren arreu d’Europa i sempre amb el mateix títol. L’exemplar que presentem fou editat a Venècia el 1741 per Nicolau Pezzana i conté un extraordinari aiguafort presidint la portada. Hi veiem Sant Pere i Moisès il·luminats per l’Esperit Sant. I aquesta imatge ens dóna una informació clau de la Bíblia. La Bíblia, com l’Alcorà, tenen la peculiaritat que no ser obra humana sinó divina, ja que han estat revelats directament per Déu i inspirats a homes triats per Ell. Llavors, si la Bíblia era revelada per Déu era infalible, no es podia equivocar. I aquesta és la base del per què l’Església durant tant de temps ha posat bastons a les rodes de la Ciència quan aquesta entrava, massa sovint, en contradicció amb el que diu la Bíblia si se la vol interpretar de manera literal. I aquí també hi ha un nus important, perquè com a text revelat, pot donar peu a diverses interpretacions.

Retornant al llibre però, hem de reconèixer que actualment, la funció de les Concordances bíbliques ha estat abduïda per Internet que té eines com l’hipertext que ens permeten això i molt més. Fins i tot, recentment, des d’un bloc molt recomanable anomenat Bereshit se’ns ofereix un interessantíssim apunt sobre les consultes que hom fa actualment a la Bíblia en línia més famosa de totes, i com sense fer res l’ordinador ens pot dir què ha consultat la gent, quines són les prioritats... cosa que permet treure’n sucoses i sorprenents deduccions.

Davant la potència de les eines informàtiques i les possibilitats d’Internet, aquestes Concordances bíbliques apergaminades de 1028 pàgines de lletra petitíssima ja no tenen per a mi la funcionalitat que tenien perquè trobo les cites que m'interessen directament en cercadors bíblics. De tant en tant, però, les agafo pel simple plaer de passejar-m’hi buscant paraules a l’atzar com ho faig amb altres diccionaris, tot pensant amb la feinada que va portar confeccionar aquest llibre que era un precedent de la saviesa de l’antiguitat, nolens volens...

Ramon Martí i Alsina (1826-1894), un primer graó de l’erotisme artístic a Espanya

Una vegada més el Piscolabis Librorum dóna notícia d’una nova exposició a Palau Antiguitats, en aquest cas de dibuixos de Ramon Martí i Alsina. Si l’exposició ja és interessant per la diversitat de períodes i temes- (és la primera exposició monogràfica sobre els dibuixos de l’artista) encara li hem d’afegir l’extra de la sortida a la llum d’una vintena de dibuixos de característiques eròtiques datables entre el 1860 i el 1870.

Malgrat que avui dia les imatges que presentem no serien considerades escandaloses, l’acumulació de carn femenina aconsella migrar l’apunt al bloc paral·lel dedicat a l’eròtica, el Piscolabis Librorum maioris. Així, doncs, si voleu conèixer una primícia sobre els primers indicis de producció eròtica a Espanya, entreu al bloc germà verro si sou major d’edat.

Esperem que complagui les expectatives que us en feu.