El hombre infeliz (1823), d’incunables litogràfics i de llibres d’autoajuda

Cada vegada estic més convençut que en els estudis del que sigui hi haurà un abans i un després d’internet no només per la quantitat d’informació que s’hi va abocant sinó també pels recursos que es posen a la disposició dels estudiosos en forma de catàlegs o bibliografia esparsa de difícil localització. Aquest convenciment que no paro de repetir-lo constantment el podem portar a la pràctica en l’estudi dels anomenats incunables litogràfics, dels que ja us en vaig parlar en una altra ocasió d'unes Semanillas de Setmana Santa.

Portada de Las Noches de Sa. Maria Magdalena

Els estudis sobre els orígens de la litografia a Espanya van començar ja fa un cert temps de la mà de Feliu Elias, Jesus Vega, Rosa Maria Subirana o Jordi Estruga i a cada estat de la qüestió o treball sempre surt alguna novetat o litografia inèdita. En el cas d’avui, malgrat no ser cap estudi general, aportarem dues novetats més dintre del catàleg del que anomenem incunables litogràfics. No és que siguin exemplars molt rars, el que passa és la seva temàtica ha passat de moda (són llibres morals i religiosos) i per la qual cosa no hi ha demanda i no han estat inventariats com caldria perquè aquesta etiqueta d’incunable litogràfic és recent i no tots els llibreters, afortunadament, la controlen.

 

Portades de dues edicions de l'Última despedida de la Mariscala

Però què són els incunables litogràfics? Són aquelles litografies (com a estampes independents o com a il·lustracions de llibres) que es van produir a Espanya abans del 1825 que és quan va finalitzar la exclusivitat per a l’explotació del nou mètode d’estampació de la impremta Brusi de Barcelona. Aquesta nova tècnica a la llarga va proporcionar abaratir costos d’impressió de gravats, els artistes podien participar directament en els gravats sense necessitat dels gravadors professionals, era ràpid d’execució, etc. En fi, una nova tècnica que millorà substancialment les arts gràfiques i que de fet les va revolucionar fins a l’aparició de la xilografia a contrafibra i sobretot dels mètodes de fotogravat a les darreries del s. XIX. Malgrat aquests avantatges els inicis foren molt durs i precisament aquesta és la gran gràcia (pels qui ens agraden els moments fronterers) d’aquests incunables litogràfics, que mostren aquestes dificultats a base d’il•lustracions una mica naïf o de impressions i reimpressions molt casolanes com veurem.

Portada d'El hombre infeliz

A Espanya, fora del Real Establecimiento Litográfico de José M. Cardano que rebé el suport institucional, la primera impremta privada que s’hi dedicà fou la d’Antoni Brusi i els seus descendents. Aconseguiren el monopoli d’explotació per a Espanya del nou mètode d’impressió que els fou definitivament derogat el 1825, per liberals entre altres raons. En aquests inicis la litografia es dedicà sobretot a petites estampes i a les portades dels diversos llibres tipogràfics que editava la casa Brusi. És a dir, sense grans pretensions i només buscant una millora estètica (i barata) d’il·lustrar els seus llibres. Aquesta humilitat de presentació dels llibres és la que un dia remenant a casa d’un brocanter em va sortir aquest exemplar editat per la casa Brusi de Barcelona el 1823, titulat El hombre infeliz en treinta y cinco diferentes estados de esta vida consolado en cada uno de ellos... de l’Abate D. Diego Zúñiga i treta a la llum pública per Manuel Amigó. Sinó coneixes la història i sobretot la cronologia dels incunables litogràfics et poden passar inadvertits molt fàcilment.

Una vegada a casa vaig veure que aquest llibre no constava en cap dels estudis d’incunables litogràfics però si registrat en els Catàlegs del Patrimoni Bibliogràfic dintre de biblioteques públiques. Això ens pot permetre veure que per a poder localitzar més incunables litogràfics inèdits el que cal és creuar les dades per internet. És a  dir, si hi posem la impremta Brusi i els anys que van del 1820 al 1825 podrem localitzar tots els llibres que aquesta impremta va publicar. Llavors, i gràcies a internet, podrem consultar en les diverses biblioteques si aquests llibres d’aquest període de la impremta Brusi contenen algun traç de treball litogràfic, encara que només sigui per a realitzar una portada, com és el present cas. És una feina que, per exemple, quan Rosa Maria Subirana va fer el seu esplèndid treball sobre la litografia no es podia fer.

 

Lloms dels tres llibres

La present litografia de la portada d’El hombre infeliz és molt il·lustrativa del que precisament pretenia la impremta Brusi: intentar fer portades amb més diversitat de tipus de lletres (ja que són dibuixades manualment) i un petit dibuix decoratiu que poden fer-les una mica més atractives que les convencionals de tipografia. Aquest mateix tipus de portada el veiem en dos altres llibrets en octau menor (15 x 10,5 cm.) de la mateixa època que, aquests si, ja estan catalogats. Es tracta de l’Última despedida de la marsicala a sus hijos del Marqués de Caracciolo (amb traducció de Mariano Nifo) del 1823 i de Las noches de Sª Maria Madalena (traduïdes per Celestino de Carlé) del 1824, totes dues obres impreses a la Impremta de la Vídua de Brusi.

Gravat litogràfic de l'Última despedida de la Mariscala

Aquests dos llibres també mostren certes peculiaritats que ens mostren la relativa raresa dels incunables litogràfics i també la seva fragilitat. Així doncs, en el cas de l'Última despedida de la marsicala en l’estudi monogràfic dels incunables litogràfics a Catalunya de Rosa Maria Subirana només en coneix una estampació de la portada (sense el llibre) i afegeix que Feliu Elias parla del llibre complet i en ressenya “una bona làmina i un frontispici anònims”, de la que en desconeix l’estampa. Doncs bé, en aquest cas el llibre que tenim correspon a la definició de Feliu Elias ja que inclou també una litografia fins ara inèdita que òbviament reproduïm per tal de deixar-ne constància gràfica malgrat la seva escassa qualitat, però alt interès històric.

 Gravat de Maria Magdalena comparat entre l'obra catalogada per Rosa Maria Subirana i l'exemplar que tenim

Pel que fa al llibre de Las noches de Sª Maria Madalena hem de comentar que el gravat mira a l’inrevés dels dos gravats que publicà Rosa Maria Subirana. Vaig comentar aquest cas amb un altre expert en aquest període, en Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Catalunya), em digué que ell d’aquest llibre en té registrades set edicions diferents del gravat, amb Maria Magdalena mirant a la dreta o a l’esquerra, indistintament, i amb diverses variants. A què són degudes aquestes diferències en llibres que són iguals però que tenen diferències en portades i gravats? La resposta és fàcil.

 

Comparances de l'òliva de la Noches...

El procediment, que després tindria un gran desenvolupament, en aquesta fase inicial tingué molts problemes tècnics provocats per la mala qualitat de les pedres, la mala qualitat dels llapis litogràfics, etc. que els devia donar poca resistència en la impressió i la necessitat de repetir vàries vegades les litografies (portades i gravats) mentre que el llibre tipogràfic era el mateix de la tirada inicial desitjada. Aquestes anomalies, aquesta manera tant precària d’aplicar una nova tècnica d’un èxit futur fulgurant, aquestes il•lustracions de litògrafs poc dotats pel dibuix que els donen un aire infantil i naïf... és precisament on rau l’encant dels llibres d’en Brusi de principis del anys 20 del s. XIX.

Marbrats interiors dels llibres

 

Però a més a més aquests tres llibres esmentats són molt representatius del tipus d’edició que es feia en aquell moment amb unes enquadernacions en pell a la valenciana amb els lloms marcats amb diversos dibuixos de repertori decoratiu en or i amb les guardes interiors marbrades de diversos colors i diverses qualitats, en aquest cas una mica baixes ja que eren obres de divulgació popular i no estaven per encarir el seu preu amb gaires refinaments.

Pel que fa a la temàtica, els tres llibres també presenten una característica comuna, i és que són llibres d’autoajuda de l’època. Tots tres intenten ajudar al lector en el moment que pot tenir algun dubte per a sortir-se d’un moment delicat. Naturalment aquests llibres d’autoajuda estan sotmesos a la moral i a les normes eclesiàstiques del moment, com era normal.  El títol més suggerent però equívoc és el de Las noches de Sª M. Madalena en el que després d’un primer capítol on explica que ha estat una pecadora compulsiva (sense entrar en detalls escabrosos perquè se suposa que el lector ja sap a què es refereix i no cal ser explícits per no excitar al personal...) passa a donar unes pautes per a arribar a ser un bon cristià, i com a conseqüència, una persona feliç amb si mateix i amb la seva comunitat.

 

Índex de la Despedida de la Mariscala

L’obra de l’Última despedida de la mariscala ens parla, en diversos capítols, del comiat que la vídua d’un mariscal, veient que està en els darrers moments de la seva vida, adreça als seus fills de diverses condicions (militar, eclesiàstic i filla per a maridar) aconsellant-los què han de fer per ser dignes al llarg de la seva vida. En aquest cas també dedica un capítol a explicar la seva vida superficial a la Cort de França (a la manera de la pel·lícula Ridicule) per passar després a donar una sèrie de consells sobre com han de comportar-se, què han de fer... per no caure en les temptacions de la vida fútil.

Índex d'El Hombre infeliz

En el llibre protagonista d’aquest apunt el concepte d’autoajuda ja és més modern i no tant arrelat a la tradició com els altres. Així doncs, a la manera dels típics catecismes de l’època en els que hi ha una pregunta i una resposta, aquest llibre intenta donar una resposta moral i alhora d’acció enfront de les adversitats que el món ens pot presentar. Mirant l’índex d’aquest llibre podem veure quines foren les preocupacions dels nostres antecessors, moltes molt coincidents amb les nostres i altres una mica distants, però que ben segur foren unes preocupacions que si les actualitzéssim no serien tant allunyades del que avui podem considerar com a un contratemps.

Malgrat que aquest llibre sigui una mica més de problemàtica actual, les constants referències i exemples basats en casos de la Història Sagrada, la Mitologia i la Història Clàssiques pesen massa sobre el text i no permeten que puguem parlar d’una moral laica i d’una manera d’enfrontar la vida com si ho féssim amb un psicòleg, cosa que seria rara en parlar d’un segle XIX encara arrelat a la tradició. Potser encara massa aviat per una psicologia moderna per a l’època com també fou massa aviat per a una litografia que començava a caminar.



BIBLIOGRAFIA:

ESTRUGA, JORDI. Els orígens de la litografia a Espanya, influencia catalana a “Anuario de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1995-1996”. Barcelona, Asociación de Bilbiófilos de Barcelona, 1998.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. Els orígens de la litografia a Catalunya. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1991.

SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. El gravat i les arts del llibre a “Art de Catalunya. Volum 10”. Barcelona, Edicions l’Isard, 2000.

VÉLEZ, PILAR. La revolució litogràfica. De l'home gravador a l'home gràfic a "Locus Amoenus" nº 8. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2007. 

Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana

A la tieta Antònia, in memoriam

Segur que la frase que diu que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona a la Montserrat Roig li hagués remogut l’estómac perquè ja me’l remou a mi... Avui fa 20 anys que va morir la Montserrat Roig (1946-1991), escriptora, periodista (si ambdues activitats es poden separar) i activista pels drets de les dones en uns moments força complicats i quan aquests eren sistemàticament arraconats i menystinguts. En el seu cas particular, però, aquesta frase inicial tindria una contrapartida que faria més o menys així: davant d'aquesta gran dona hi va haver un gran home.

SALVADOR MESTRES. Caricatures de Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Lòpez-Picó, J. Millàs-Raurell i Joan Arús

Però... qui seria aquest gran home que aniria davant de la Montserrat Roig? Senzillament el seu pare, Tomàs Roig i Llop (1902-1987), un intel·lectual prou actiu en època republicana i també durant el franquisme i que avui ha caigut en el més impressionant oblit i només és mencionat per ser el pare de la Montserrat. Sé que caic, i amb molt de gust, en el que a la catosfera podríem anomenar síndrome Júlia Costa de reivindicar figures que el temps ha colgat en l'oblit. Però un bloc dedicat a llibres més o menys vells té això i com que m’agrada aquesta síndrome aprofito aquest record dedicat a la Montserrat Roig i la nostra sèrie d’apunts dedicats a la República a través dels seus llibres per a fer aquest apunt. Per a aquest motiu he desempolsat un dels llibres que tinc en més estima que és el de les Siluetes epigramàtiques, editat pulcrament per la Llibreria Verdaguer el 1933 i imprès a la sensacional impremta Sallent de Sabadell, que espera una bona monografia.

 TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Caterina Albert, 1952

Quan ja fa anys vaig anar a veure als meus pares amb aquest llibre sota el braç perquè l'acabava de comprar, la meva mare va exclamar més o menys: Mira, en Tomàs Roig! Aquest va ser un pretendent de la tieta Antònia, qui no en va voler saber res d’ell perquè deia que era lleig ja que duia ulleres de cul got, perquè devia ser molt miop. El teu besavi Florenci va tenir un gran disgust que no acabessin junts, perquè a més d’amic el considerava el gendre ideal ja que era un lletraferit com ell, una persona refinada i a més molt bona persona. De fet la meva tia àvia es va quedar per vestir sants i finalment s’encarregà dels meus besavis fins que van morir. És curiós pensar que si la tieta Antònia s’hagués deixat conquerir per en Tomàs Roig i s'haguessin casa, molt probablement avui no estaríem parlant d’aquesta commemoració dedicada a la Montserrat Roig.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Apel·les Mestres, 1933

En fi, deixem-nos de anècdotes vitals, de factors humans i de futuribles i passem sense més preàmbuls a comentar el llibre d’avui, una autèntica exquisidesa tant literàriament com gràfica, un autèntic regal per als sentits. És un llibre que compta amb dos autors, un de literari, Tomàs Roig i Llop, i un altre d’artístic gràfic, Salvador Mestres.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Aureli Capmany, pare de la Maria Aurèlia, 1933. Compari's aquesta caricatura amb la reproduïda més avall de Jaume Passarell

En Tomàs Roig i Llop fou un advocat lletraferit, d'aquells com Narcís Oller, Maurici Serrahima, Tomàs Garcés y Josep Maria Espinàs, que es dedicaren a la literatura amb molta passió. El seu nét Pau Vinyes i Roig descriu l’estudi-biblioteca del seu avi amb un apunt del seu bloc de manera molt apassionada però que copsa perfectament, això ens sembla als qui no el vam conèixer, l’ambient de la biblioteca i el caràcter del seu propietari, ara cedida al municipi d'Ulldecona d'on provenia la família. Que era un lletraferit ja ho sabia pels comentaris elogiosos de la meva mare, però el llibre mateix que comentem avui (i els seus conseqüents) ens permet albirar-ho clarament ja que els seus protagonistes són la intel·lectualitat del moment, a qui sense cap mena de dubte devia conèixer personalment. Amb un ambient com aquest no és estrany que sorgís i transcendís a la palestra pública una actriu com la Glòria Roig o una escriptora com l’homenatjada.

 Autocaricatùra i epigrama de Salvador Mestres

En Tomàs Roig fou un advocat de prestigi, pel que sembla especialitzat en l’àmbit laboral, que li tocà defensar durant el franquisme a més d’una persona compromesa, de manera que fins i tot li va correspondre d'haver-lo d’amagar de les autoritats franquistes. Jurídicament  s’especialitzà, a més, com a pèrit cal·ligràfic per tal d’esbrinar si alguna signatura o carta havia estat escrita sota pressió o directament era falsa. Des dels seus inicis, i entre altres activitats, fou un actiu col·laborador de Ràdio Associació de Catalunya, fundador i president del FESTA (Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Amateur), estigué vinculat al Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès, a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en l’organització dels Jocs Florals a Tolosa de Llenguadoc durant la dictadura de Primo de Rivera, i organitzador dels primers orfeons i esbarts durant el franquisme. Aquest activisme el va portar a terme des de les seves posicions polítiques conservadores afins a la Lliga i amb fortes creences religioses.

Dedicatòria de Tomàs Roig i Llop en les segones Siluetes epigramàtiques a Francisco Giménez-Salinas

Literàriament, però, no tingué l’èxit que es podia esperar. Mirant la seva obra observem que la majoria dels llibres, sobretot els dels seus inicis, foren auto-edicions amb curts tiratges que van dels 50 exemplars als 300 exemplars i la majoria signats per l'autor i dedicats als seus amics. Aquest és el cas de l'exemplar que tenim del segon volum de les Siluetes epigramàtiques, del 1952, del qual ja parlarem més endavant. A més, foren  edicions curoses, tirades sobre un paper ben triat (per exemple 300 en paper Fundació Bernat Metge, més 15 amb paper Japó imperial en l'edició del 1933) de les mateixes Siluetes epigramàtiques. La distribució d'aquestes primeres Siluetes epigramàtiques anà a càrrec d'Anselm Domènech, propietari de la Llibreria Verdaguer, amb qui l'unia una gran amistat.

Aquestes edicions també estigueren vinculades a l’ajut d’alguns amics i mecenes com fou el cas d’Eusebi Isern i Dalmau que fundà la Biblioteca Catalana de Autors Independents, el 1934 i amb qui va col·laborar. Malgrat els inconvenients de l’autoedició publicà des del 1924 fins els anys 70 de manera molt variada, des de poesia, contes, teatre, novel·les o biografies (Josep M. Folch i Torres i Prudenci Bertrana) a més de tres volums d’autobiografia.

Coberta de les Noves siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop editades per Editorial Pòrtic el 1971 i amb coberta de Jordi Fornas

Les Siluetes epigramàtiques, com el seu nom indica, són una combinació d’epigrames -composicions poètiques breus de tipus festiu o satíric, de manera enginyosa- i les corresponents caricatures. Tomàs Roig i Llop comenta irònicament que és un gènere poc conreat a Catalunya atesa l'habitual susceptibilitat de la nostra gent. De fet, dels primers epigrames el seu autor sabé que no havien agradat a en Tomàs Garcés i a en Carles Riba mentres que en a la resta dels siluetajats havia tingut una bona acollida. Amb aquest format retrata molts intel·lectuals catalans que ell coneixia personalment. En certa manera la caricatura és la forma gràfica que més s'apropa a l'epigrama. La llargària dels diversos epigrames és desigual, malgrat que tots tendeixen a la brevetat per tal de tenir més força expressiva. Al llarg de la seva vida va publicar tres reculls d’epigrames amb una cadència de dinou anys: el 1934 –que és el que comentem més abastament-, el 1952 i el 1971, amb el nom de Noves siluetes epigramàtiques. Els dos primers llibres compten amb unes excel·lents caricatures mentre que el darrer no en té cap però la seva coberta fou dissenyada per Jordi Fornas qui ha mort recentment i fou un dels dissenyadors més actius de les darreries del franquisme.

JAUME PASSARELL. Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, Antoni Lòpez llibreter, 1930. Caricatura i descripció literària d'Aureli Campmany  (sic), pare de la Maria Aurèlia Capmany

Els dos primers reculls d’epigrames mantenen una estètica molt semblant, fins i tot pel que fa a l'estil dels il·lustradors autors de les caricatures. El primer fou Salvador Mestres i el segon Josep Maria Serra i Constantí, ambdós futurs col·laboradors del TBO. A Catalunya aquesta col·laboració entre retrats literaris i caricatures dels personatges descrits humorísticament ja la trobem el 1930 en el llibre de Jaume Passarell Cent ninots i una mica de literatura, escrit i il·lustrat per ell mateix. (Aquest autor va ser el biògraf d’Eusebi Planas, però va haver de publicar-la amb el pseudònim de Salvador Bori perquè tenia prohibit publicar res, els anys quaranta, ja que havia estat un dels dibuixants del Papitu i per catalanista). En certa manera aquests caricaturistes recollien una llarga tradició catalana, que havia arrencat en ple s. XIX amb les caricatures litogràfiques de Tomàs Padró a les publicacions de sàtira política com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut, El Bé Negre...i que arriba fins a El Jueves.

 

 Comparança de les caricatures, i de les diverses maneres de fer, de Prudenci Bertrana segons Jaume Passarell (1930), Salvador Mestres (1933) i Josep Maria Serra (1952)

El primer caricaturista dels epigrames de Tomàs Roig fou Salvador Mestres (1910-1975), pel meu gust el millor dels tres que veurem. Dominà els trets dels representats fins a l’abstracció més experimental a la manera de les avantguardes, gràcies al domini del traç i a certs ombrejats que reforçaven la línia. Amb poca cosa en tenia prou i si tenim en compte que és una obra de joventut –tenia 23 anys- no és d’estranyar la carrera que va arribar a desenvolupar com a il·lustrador de mil i una temàtiques i després com un dels més grans gestors del cinema de dibuixos animats del nostre país.

D'aquestes primeres Silutetes epigramàtiques és interessant reproduir el que en diu el mateix Tomàs Roig i Llop a la seva interessant autobiografia:
Salvador Mestres va saber interpretar-me els textos admirablement. (...) Aquestes siluetes, en traduir-les a la realitat, les cuinava de la manera següent: recollia els detalls del personatge, les seves característiques, sense preocupar-me del que és menys important. Amb allò que interessa i el que no interessa, vagi emplenant una quatrilla amb trenta o quaranta notes del que he observat: alt, baix, magre, gras, té els ulls plorosos, una determinada arruga, un tic nerviós. parla d'aquesta maenera, etcètera. Tot això ho deixo en un calaix i al cap de quinze o vint dies ho agafo, m'ho remiro amb una ullada profundament i surt el retrtat d'una manera definitiva, sense cap retoc. És com si diguéssim disparar amb un sol tret. Hem d'apuntar i fer diana, si no fem diana és que no hem encertat la figura.

L'exemplar que em vaig reservar del llibre el relligà, com tots els meus, Emili Brugalla, relligadura de la qual estic molt orgullós, perquè és una extraordinària mostra de l'art d'un dels nostres millors artistes del seu ram, potser el primer. Ell també n'estava content i, en anar-li a abonar l'import, no volgué acceptar res, perquè hi havia gaudit massa, segons em va dir, per resoldre-ho en bitllets de banc.

 JOSEP MARIA SERRA. Caricatures de Joan G. Junceda, Lola Anglada, Ignasi Agustí, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Lòpez-Picó

El segon caricaturista fou Josep Maria Serra i Constantí (1922-2002), també molt hàbil, però pel meu gust amb els traços massa gruixuts i menys expressiu que Salvador Mestres, però això ja és una qüestió de gustos personals. De fet Josep Maria Serra tingué un gran èxit professional i es guanyà la vida com a caricaturista pels principals diaris barcelonins de la seva època i il·lustracions per a publicacions com TBO o el Patufet de la segona etapa.

Cobertes de les Siluetes epigramàtiques del 1933 i del 1952, amb les il·lustracions de Salvador Mestres i Josep Maria Serra respectivament mantenint una estètica semblant

 

Aquests dos caricaturistes aconseguiren reforçar, encara més, les descripcions epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, de manera que fins i tot es troben a faltar en el darrer lliurament, el del 1971. Els dos primers llibres aconseguiren formar una globalitat estètica i literària, amb un resultat excel·lent. Fins i tot les cobertes foren concebudes de manera molt semblant i per això sobta que el 1952 es fes una coberta a la manera republicana, i és que es concebí aquest segon lliurament com una autèntica continuïtat. Sense cap mena de dubte Tomàs Roig i Llop fou un home de gustos refinats, que va saber transmetre'ls als seus fills i a tothom que l'envoltava, també gràcies a la seva obra, que sortosament és el que perdura.

TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Salvador Dalí, 1952

BIBLIOGRAFIA:

ROIG I LLOP, TOMÀS. Del meu viatge per la vida. Memòries 1931-1939. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1978

Aquest apunt participa de l'homenatge col·lectiu de la catosfera dedicat 
a la Montserrat Roig (1946-1991) en motiu del 20è aniversari de la seva mort

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les 

temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Modo expedit, y practich de ajudar á morir (1756) de Josep Hibern, una manera diferent d’afrontar la mort

Per Tots Sants, vigília de Difunts, acostumo a dedicar un apunt a la mort. Sóc de costums fixes i poc variables (encara que adaptables) i enguany torno a la mateixa temàtica, com si d’un ritual es tractés, perquè ja ho és. Steve Jobs, en el seu famós discurs de graduació a la Universitat de Standford, comentant l’experiència de quan li van detectar un tumor al pàncrees comentava que veure la mort en primera persona li havia fet adonar-se que allò que abans era una presència intel·lectual passava a ser una experiència tangible. Sortosament per a mi, aquests apunts de Tots Sants són una intel·lectualització de la mort perquè, malgrat que l’he viscuda de ben a prop en essers estimats com tothom que tingui una certa edat, mai no l’he experimentat en primera persona, naturalment.

Després de la secularització de la societat occidental la manera d’enfrontar-se a la mort ha canviat, malgrat que això depèn de la família de cadascú en major o menor mesura. La tecnificació de la medicina -que ens condemna a morir a l’hospital en comptes del nostre llit-, el veure la mort com una cosa anormal que s’amaga als petits, la no creença en el més enllà... han trastocat el ritual mortuori que havia quedat prefixat durant segles. Les cerimònies de comiat d’un difunt, bé siguin religioses o laiques, s’han transformat i hi regna certa desorientació del que s’ha de fer en cada moment. Ni els familiars mateix tenen clar si han posar-hi música (des del cant dels ocells fins a l’himne blaugrana...) o no, si han de fer recordatori, si han d’acomiadar el dol...

No voldria que aquest apunt s’entengués com una apologia a les formes antigues marcades per la tradició i les creences religioses cristianes perquè no és el cas. Arran del llibret d’avui, però, observem com fa només un cert temps hom afrontava la mort des del llit de casa, acompanyat de la família, amics i el mossèn si s’esqueia. El títol del llibre en resumeix a la perfecció el contingut: Modo expedit, y practich de ajudar á be morir, teixit de breus, y diferents Actes, Afectes, y Oracions Jaculatorias. Ab dotse Advertencias molt importants pera Exercici, y Ministeri tan Sant, y Meritori; (mirias be lo Prolec) y á la fi del Llibret, ab la Recomendació de la Anima, y ab lo Respons per la Anima del Moribundo, luego ques mort. El llibret (10 x 7 cm) fou imprès a Girona per Narcís Oliva, segurament el 1756, que podeu llegir en línia.

Facsímil de l'incunable l'Art de bé morir editat a Saragossa per Pau Hurus el 1493

Aquests manuals per ajudar o acompanyar a algú a morir-se són molt antics i a Catalunya arrenquen de Francesc Eiximenis -en ple s. XIV- i enllacen amb un dels primers incunables en català amb il·lustracions, com és l’Art de bé morir, imprès a Saragossa per l’alemany Pau Hurus el 1493. Aquesta tradició literària d’origen medieval respon a la necessitat d’allunyar el dimoni -que pot temptar el moribund a dubtar de Déu en el darrer moment- i empènyer-lo a la condemnació malgrat tot el que hagi pogut fer de bo al llarg d’una vida pietosa, ja que se n’aniria a n’orris si defallís en el darrer instant. De la mateixa manera, algú que hagués estat allunyat de Déu durant la seva vida, podria convertir-se en el darrer instant, penedint-se dels seus pecats i aconseguir la salvació –com explica la paràbola del fill pròdig- i aquesta seria una de les missions del qui s’encarregués d’ajudar a ben morir amb el suport del llibret.

Aquestes precaucions al voltant de la mort estaven justificades per la creença cristiana que fins al darrer moment podem guanyar o perdre la nostra plaça al Paradís i per aquest motiu sempre hem d’estar alerta, perquè no se sap quina una en pensa el diable, però en canvi mai no és tard per al penediment. Aquest tipus de literatura devota tingué cert predicament a través de parts concretes d’alguns devocionaris o, com és aquest cas, en petits manuals de butxaca per a ser utilitzats en els moments concrets a què estaven destinats. Aquest llibret tingué unes vuit edicions entre el 1756 (que és quan s’aprovà eclesiàsticament el text) i el 1820, imprès a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. A la darrera ciutat l’autor explicava filosofia a l’Estudi General, després d’haver passat per la Universitat de Cervera.

Aquest tipus de llibrets eren de divulgació molt popular i per això són escrits en català -per tal que la gent del poble, que és qui els havia de fer servir, els entengués. Clar i català perquè amb la mort no s’hi juga i cal seguir al peu de la lletra el ritual. Per això les primeres edicions són molt bàsiques, sense sofisticacions estètiques, i fins i tot el nostre exemplar i se suposa que la resta de l’edició té un defecte d’impressió com s’observa pel fet que les línies estiguin inclinades respecte als marges dels fulls. Les úniques decoracions que l’impressor es va permetre van ser un petit gravat d’una crucifixió (Jesucrist va morir per nosaltres i per això la mort per a nosaltres –pobres mortals- no és res més que una rememoració del seu patiment) i unes quantes decoracions tipogràfiques al principi i al final dels capítols.

Per a nosaltres més important que el contingut principal del llibre -que es compon d’un seguit de pregàries- és el pròleg perquè conté les indicacions o advertències d’ús del llibret i del moment de donar suport al moribund -i aquí és on podem observar com es vivia la mort en el segle XVIII. Així doncs ens diu que no sempre ha de estar dient, y parlant al malalt, perquè nol cansia, y molesti; ni tardia tant temps à dir, que lo malalt tinga lloch de quedar ociós y descuydát en lo que tant li importa, com es lo salvarse. També ens diu que no es menester alçar la veu, com hofan alguns, que criden y se cansan, y cansan al malalt, com si lo ajudar á Be morir fos predicár un Sermó de Quaresma; sino es, que la necessitat ho demania; com es ara, si lo malalt es dur de orella, ò si se dubta si ou, ò no ou, ò si està en sas ultimas agonias; que entonces si que ha de cridar, y alçár be la veu, no arrimát á la orella com se fá, quant lo malat te lo oído perfet: sino sobre lo cap en dretxura del Craneo, ò Cervell, perque de aqueix modo lo malalt ohirá millor lo que se li diu...

També és interessant constatar que l’habitació del moribund es devia omplir de gent de tota mena, ja que adverteix que quant lo Malalt estiga molt perilós, no permetia que en son aposento se tingan conversacions inutils, perque al malalt li serveixen mes de dany, que de profit, distraentlo de las cosas espirituals, y concernents per la salvació de sa Anima, y en aixó mes que los homens hi cauhen las donas, com á mes flacas, y debils de judici, ja desde sos principis. Llegint això es pot ben imaginar el moribund envoltat de gent, pendent del moment en que fes el darrer alè, com si d’un espectacle es tractés. Com veiem aprofita, també, de fer un comentari contrari a les dones –amb un dels estereotips clàssics que remarca les dones com a massa parladores i mancades d’enteniment -, seguint aquí també ben de prop Mossèn Eiximenis i en general un gènere literari medieval ben particular que fou la literatura misògina.

 

Hi ha altres elements que ens permetrien copsar com era la societat del moment però no allargarem més aquest apunt i acabarem amb el curiós exlibris manuscrit que trobem al final del llibre. El seu propietari ens deixà escrit (però no acabat) que Si este libro se perdiese como puede sucerder suplico al que se lo halle que me lo sepa volver y si no sabe mi nombre aqui lo quiere poner Jaime tiengo por nombre para por Cristo morir Quebedo por apellido para la Virgen servir y le dare para tabaco y tambien para Bever porque soi. És curiós com acaba en aquest soi, sense continuar amb una autolloança de la seva generositat, potser perquè això suposaria un pecat de supèrbia i ja se sap que quan hom és a les portes de la mort és millor és estar lliure de qualsevol pecat...