Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana

A la tieta Antònia, in memoriam

Segur que la frase que diu que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona a la Montserrat Roig li hagués remogut l’estómac perquè ja me’l remou a mi... Avui fa 20 anys que va morir la Montserrat Roig (1946-1991), escriptora, periodista (si ambdues activitats es poden separar) i activista pels drets de les dones en uns moments força complicats i quan aquests eren sistemàticament arraconats i menystinguts. En el seu cas particular, però, aquesta frase inicial tindria una contrapartida que faria més o menys així: davant d'aquesta gran dona hi va haver un gran home.

SALVADOR MESTRES. Caricatures de Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Lòpez-Picó, J. Millàs-Raurell i Joan Arús

Però... qui seria aquest gran home que aniria davant de la Montserrat Roig? Senzillament el seu pare, Tomàs Roig i Llop (1902-1987), un intel·lectual prou actiu en època republicana i també durant el franquisme i que avui ha caigut en el més impressionant oblit i només és mencionat per ser el pare de la Montserrat. Sé que caic, i amb molt de gust, en el que a la catosfera podríem anomenar síndrome Júlia Costa de reivindicar figures que el temps ha colgat en l'oblit. Però un bloc dedicat a llibres més o menys vells té això i com que m’agrada aquesta síndrome aprofito aquest record dedicat a la Montserrat Roig i la nostra sèrie d’apunts dedicats a la República a través dels seus llibres per a fer aquest apunt. Per a aquest motiu he desempolsat un dels llibres que tinc en més estima que és el de les Siluetes epigramàtiques, editat pulcrament per la Llibreria Verdaguer el 1933 i imprès a la sensacional impremta Sallent de Sabadell, que espera una bona monografia.

 TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Caterina Albert, 1952

Quan ja fa anys vaig anar a veure als meus pares amb aquest llibre sota el braç perquè l'acabava de comprar, la meva mare va exclamar més o menys: Mira, en Tomàs Roig! Aquest va ser un pretendent de la tieta Antònia, qui no en va voler saber res d’ell perquè deia que era lleig ja que duia ulleres de cul got, perquè devia ser molt miop. El teu besavi Florenci va tenir un gran disgust que no acabessin junts, perquè a més d’amic el considerava el gendre ideal ja que era un lletraferit com ell, una persona refinada i a més molt bona persona. De fet la meva tia àvia es va quedar per vestir sants i finalment s’encarregà dels meus besavis fins que van morir. És curiós pensar que si la tieta Antònia s’hagués deixat conquerir per en Tomàs Roig i s'haguessin casa, molt probablement avui no estaríem parlant d’aquesta commemoració dedicada a la Montserrat Roig.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Apel·les Mestres, 1933

En fi, deixem-nos de anècdotes vitals, de factors humans i de futuribles i passem sense més preàmbuls a comentar el llibre d’avui, una autèntica exquisidesa tant literàriament com gràfica, un autèntic regal per als sentits. És un llibre que compta amb dos autors, un de literari, Tomàs Roig i Llop, i un altre d’artístic gràfic, Salvador Mestres.

 TOMÀS ROIG I LLOP I SALVADOR MESTRES. Silueta epigramàtica d'Aureli Capmany, pare de la Maria Aurèlia, 1933. Compari's aquesta caricatura amb la reproduïda més avall de Jaume Passarell

En Tomàs Roig i Llop fou un advocat lletraferit, d'aquells com Narcís Oller, Maurici Serrahima, Tomàs Garcés y Josep Maria Espinàs, que es dedicaren a la literatura amb molta passió. El seu nét Pau Vinyes i Roig descriu l’estudi-biblioteca del seu avi amb un apunt del seu bloc de manera molt apassionada però que copsa perfectament, això ens sembla als qui no el vam conèixer, l’ambient de la biblioteca i el caràcter del seu propietari, ara cedida al municipi d'Ulldecona d'on provenia la família. Que era un lletraferit ja ho sabia pels comentaris elogiosos de la meva mare, però el llibre mateix que comentem avui (i els seus conseqüents) ens permet albirar-ho clarament ja que els seus protagonistes són la intel·lectualitat del moment, a qui sense cap mena de dubte devia conèixer personalment. Amb un ambient com aquest no és estrany que sorgís i transcendís a la palestra pública una actriu com la Glòria Roig o una escriptora com l’homenatjada.

 Autocaricatùra i epigrama de Salvador Mestres

En Tomàs Roig fou un advocat de prestigi, pel que sembla especialitzat en l’àmbit laboral, que li tocà defensar durant el franquisme a més d’una persona compromesa, de manera que fins i tot li va correspondre d'haver-lo d’amagar de les autoritats franquistes. Jurídicament  s’especialitzà, a més, com a pèrit cal·ligràfic per tal d’esbrinar si alguna signatura o carta havia estat escrita sota pressió o directament era falsa. Des dels seus inicis, i entre altres activitats, fou un actiu col·laborador de Ràdio Associació de Catalunya, fundador i president del FESTA (Foment de l'Espectacle Selecte i Teatre Amateur), estigué vinculat al Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès, a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en l’organització dels Jocs Florals a Tolosa de Llenguadoc durant la dictadura de Primo de Rivera, i organitzador dels primers orfeons i esbarts durant el franquisme. Aquest activisme el va portar a terme des de les seves posicions polítiques conservadores afins a la Lliga i amb fortes creences religioses.

Dedicatòria de Tomàs Roig i Llop en les segones Siluetes epigramàtiques a Francisco Giménez-Salinas

Literàriament, però, no tingué l’èxit que es podia esperar. Mirant la seva obra observem que la majoria dels llibres, sobretot els dels seus inicis, foren auto-edicions amb curts tiratges que van dels 50 exemplars als 300 exemplars i la majoria signats per l'autor i dedicats als seus amics. Aquest és el cas de l'exemplar que tenim del segon volum de les Siluetes epigramàtiques, del 1952, del qual ja parlarem més endavant. A més, foren  edicions curoses, tirades sobre un paper ben triat (per exemple 300 en paper Fundació Bernat Metge, més 15 amb paper Japó imperial en l'edició del 1933) de les mateixes Siluetes epigramàtiques. La distribució d'aquestes primeres Siluetes epigramàtiques anà a càrrec d'Anselm Domènech, propietari de la Llibreria Verdaguer, amb qui l'unia una gran amistat.

Aquestes edicions també estigueren vinculades a l’ajut d’alguns amics i mecenes com fou el cas d’Eusebi Isern i Dalmau que fundà la Biblioteca Catalana de Autors Independents, el 1934 i amb qui va col·laborar. Malgrat els inconvenients de l’autoedició publicà des del 1924 fins els anys 70 de manera molt variada, des de poesia, contes, teatre, novel·les o biografies (Josep M. Folch i Torres i Prudenci Bertrana) a més de tres volums d’autobiografia.

Coberta de les Noves siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop editades per Editorial Pòrtic el 1971 i amb coberta de Jordi Fornas

Les Siluetes epigramàtiques, com el seu nom indica, són una combinació d’epigrames -composicions poètiques breus de tipus festiu o satíric, de manera enginyosa- i les corresponents caricatures. Tomàs Roig i Llop comenta irònicament que és un gènere poc conreat a Catalunya atesa l'habitual susceptibilitat de la nostra gent. De fet, dels primers epigrames el seu autor sabé que no havien agradat a en Tomàs Garcés i a en Carles Riba mentres que en a la resta dels siluetajats havia tingut una bona acollida. Amb aquest format retrata molts intel·lectuals catalans que ell coneixia personalment. En certa manera la caricatura és la forma gràfica que més s'apropa a l'epigrama. La llargària dels diversos epigrames és desigual, malgrat que tots tendeixen a la brevetat per tal de tenir més força expressiva. Al llarg de la seva vida va publicar tres reculls d’epigrames amb una cadència de dinou anys: el 1934 –que és el que comentem més abastament-, el 1952 i el 1971, amb el nom de Noves siluetes epigramàtiques. Els dos primers llibres compten amb unes excel·lents caricatures mentre que el darrer no en té cap però la seva coberta fou dissenyada per Jordi Fornas qui ha mort recentment i fou un dels dissenyadors més actius de les darreries del franquisme.

JAUME PASSARELL. Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, Antoni Lòpez llibreter, 1930. Caricatura i descripció literària d'Aureli Campmany  (sic), pare de la Maria Aurèlia Capmany

Els dos primers reculls d’epigrames mantenen una estètica molt semblant, fins i tot pel que fa a l'estil dels il·lustradors autors de les caricatures. El primer fou Salvador Mestres i el segon Josep Maria Serra i Constantí, ambdós futurs col·laboradors del TBO. A Catalunya aquesta col·laboració entre retrats literaris i caricatures dels personatges descrits humorísticament ja la trobem el 1930 en el llibre de Jaume Passarell Cent ninots i una mica de literatura, escrit i il·lustrat per ell mateix. (Aquest autor va ser el biògraf d’Eusebi Planas, però va haver de publicar-la amb el pseudònim de Salvador Bori perquè tenia prohibit publicar res, els anys quaranta, ja que havia estat un dels dibuixants del Papitu i per catalanista). En certa manera aquests caricaturistes recollien una llarga tradició catalana, que havia arrencat en ple s. XIX amb les caricatures litogràfiques de Tomàs Padró a les publicacions de sàtira política com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut, El Bé Negre...i que arriba fins a El Jueves.

 

 Comparança de les caricatures, i de les diverses maneres de fer, de Prudenci Bertrana segons Jaume Passarell (1930), Salvador Mestres (1933) i Josep Maria Serra (1952)

El primer caricaturista dels epigrames de Tomàs Roig fou Salvador Mestres (1910-1975), pel meu gust el millor dels tres que veurem. Dominà els trets dels representats fins a l’abstracció més experimental a la manera de les avantguardes, gràcies al domini del traç i a certs ombrejats que reforçaven la línia. Amb poca cosa en tenia prou i si tenim en compte que és una obra de joventut –tenia 23 anys- no és d’estranyar la carrera que va arribar a desenvolupar com a il·lustrador de mil i una temàtiques i després com un dels més grans gestors del cinema de dibuixos animats del nostre país.

D'aquestes primeres Silutetes epigramàtiques és interessant reproduir el que en diu el mateix Tomàs Roig i Llop a la seva interessant autobiografia:
Salvador Mestres va saber interpretar-me els textos admirablement. (...) Aquestes siluetes, en traduir-les a la realitat, les cuinava de la manera següent: recollia els detalls del personatge, les seves característiques, sense preocupar-me del que és menys important. Amb allò que interessa i el que no interessa, vagi emplenant una quatrilla amb trenta o quaranta notes del que he observat: alt, baix, magre, gras, té els ulls plorosos, una determinada arruga, un tic nerviós. parla d'aquesta maenera, etcètera. Tot això ho deixo en un calaix i al cap de quinze o vint dies ho agafo, m'ho remiro amb una ullada profundament i surt el retrtat d'una manera definitiva, sense cap retoc. És com si diguéssim disparar amb un sol tret. Hem d'apuntar i fer diana, si no fem diana és que no hem encertat la figura.

L'exemplar que em vaig reservar del llibre el relligà, com tots els meus, Emili Brugalla, relligadura de la qual estic molt orgullós, perquè és una extraordinària mostra de l'art d'un dels nostres millors artistes del seu ram, potser el primer. Ell també n'estava content i, en anar-li a abonar l'import, no volgué acceptar res, perquè hi havia gaudit massa, segons em va dir, per resoldre-ho en bitllets de banc.

 JOSEP MARIA SERRA. Caricatures de Joan G. Junceda, Lola Anglada, Ignasi Agustí, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Lòpez-Picó

El segon caricaturista fou Josep Maria Serra i Constantí (1922-2002), també molt hàbil, però pel meu gust amb els traços massa gruixuts i menys expressiu que Salvador Mestres, però això ja és una qüestió de gustos personals. De fet Josep Maria Serra tingué un gran èxit professional i es guanyà la vida com a caricaturista pels principals diaris barcelonins de la seva època i il·lustracions per a publicacions com TBO o el Patufet de la segona etapa.

Cobertes de les Siluetes epigramàtiques del 1933 i del 1952, amb les il·lustracions de Salvador Mestres i Josep Maria Serra respectivament mantenint una estètica semblant

 

Aquests dos caricaturistes aconseguiren reforçar, encara més, les descripcions epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, de manera que fins i tot es troben a faltar en el darrer lliurament, el del 1971. Els dos primers llibres aconseguiren formar una globalitat estètica i literària, amb un resultat excel·lent. Fins i tot les cobertes foren concebudes de manera molt semblant i per això sobta que el 1952 es fes una coberta a la manera republicana, i és que es concebí aquest segon lliurament com una autèntica continuïtat. Sense cap mena de dubte Tomàs Roig i Llop fou un home de gustos refinats, que va saber transmetre'ls als seus fills i a tothom que l'envoltava, també gràcies a la seva obra, que sortosament és el que perdura.

TOMÀS ROIG I LLOP i JOSEP MARIA SERRA. Silueta epigramàtica de Salvador Dalí, 1952

BIBLIOGRAFIA:

ROIG I LLOP, TOMÀS. Del meu viatge per la vida. Memòries 1931-1939. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1978

Aquest apunt participa de l'homenatge col·lectiu de la catosfera dedicat 
a la Montserrat Roig (1946-1991) en motiu del 20è aniversari de la seva mort

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les 

temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació