El quadre més bonic del món (1971), Tàpies explicat als infants

No tinc per costum realitzar un apunt d’urgència per la mort d’algú. En tot cas, quan commemoro a algú per una coincidència rodona de dates ho faig amb temps i amb certa tranquil·litat. Avui, però, faré una excepció (m’agrada fer-ne de tant en tant perquè siguin excepcions) amb n’Antoni Tàpies que ha mort als 88 anys a Barcelona. Potser per això aquest apunt és poc madurat malgrat que les fotografies del llibre ja les vaig fer l’any 2008 preveient que un dia li dedicaria un apunt...

Espero que en les cròniques que parlin d’en Tàpies surtin tant els qui pensen que fou una persona extraordinària i els que pensen que fou un miserable i un cretí. És bo que hagi debat i que hom opini el que cregui sense pors de cap mena encara que sigui de cos present. Jo no tinc criteri per a valorar-lo com a persona malgrat que en pugui tenir alguna idea vague força crítica per elements que hom explica d’ell i de les seves actituds i gestos. El que m’interessa ara i aquí que parlem d’estètica és la seva obra. Malgrat que plàsticament estigui de moda blasmar d’ell per ser repetitiu i altres consideracions ja més estètiques he de confessar que a mi la seva obra en general m’agrada. La trobo coherent i amb resultats suggeridors i corprenedors.

Podria dir que el llibre que avui presento fou la meva revelació de petit al món de l’art i seria fals. A mi al món de l’art em va introduir Goya quan devia tenir uns 11 anys tot veient-lo en directe. El llibre d’avui, però, sempre l’hem tingut a casa i moltes vegades el vaig llegir, fullejar, mirar i remirar. És un llibre que m’agradava -malgrat no saber qui era en Tàpies- perquè parlava d’una obra realitzada des de la senzillesa amb un cúmul d’elements que m’entraven pels ulls.

El llibre fou escrit per Ralph Herrmanns de qui he pogut saber que era suec, escriptor de novel·les i contes infantils i fotògraf molt vinculat al món de les avantguardes ja que a més d’aquest llibre en va escriure un altre llibre, La nit i el somni. Pintar com Miró. En el cas d’avui el llibre fou editat en anglès com a The Most Beautiful Painting in the World i traduït al català -El quadre més bonic del món- per Josep Maria Regàs i publicat per l’editorial Timun Mas el 1971 en format foli (29,5 x 21,5 cm.). L’edició, calcant la versió anglesa, té una composició molt atractiva entre les imatges i el text. Les fotografies són del propi Ralph Herrmanns que havia de tenir una relació d’amistat prou bona amb en Tàpies per a fer el reportatge i dedicar-li un llibre en suec el 1993. El quadre, segons el catàleg raonat de l’obra d’en Tàpies es conserva a la col·lecció particular d’en Ralph Herrmanns a Estocolm.

El llibre intenta explicar la concepció del quadre com a resum dels dies que el seu fill petit, en Miquel, viu per les festes de Pasqua i el seu intent de pintar el quadre més bonic del món. Les fotografies són presses sobretot en els paisatges de la masia que tenia en Tàpies a Campins però també a Girona, Barcelona (el Parc Güell), Girona, Tarragona, Sant Celoni i Hostalric i té com a protagonista principal en Miquel i com a secundaris els seus germans, el masover i el propi Antoni Tàpies.

Després d’una anar i venir en una espècie de publi-reportatge naïf de Catalunya on no hi manca res (la palma, els mones de Pasqua, els caramelles, el mar, el Parc Güell –quan encara no estava de moda i hom el trobava horrible-, la sardana...) amb uns interiors de masia amb objectes kitsch que em tenen el cor robat. Em de veure-hi aquí, i en el pròleg que després transcriurem la reivindicació del localisme com a fet universal. Tot plegat ens ajuda a viatjar amb en Miquel d’un lloc a un altre a la recerca d’allò que el quadre més bonic del món ha de tenir. Finalment el seu pare, amb totes les experiències del seu fill, realitza el quadre tant desitjat que pugui resumir les experiències vitals d’en Miquel.

El llibre, a la manera de conte, intenta subtilment endinsar-nos en el significat de la contemplació d’una obra sense cap mena de prejudici. L’única vegada que surt el nom de Tàpies en tot el llibre (sempre és el seu pare) és en el pròleg on diu: què hem de fer per tal de mirar de la manera més neta, no pas cercant en les coses allò que ens han dit que hi ha d’haver, sinó allò que de debò hi ha? Mireu, mireu al fons! I deixeu-vos arrossegar per allò que ressona dins vostre en contemplar el que sens ofereix... Podem trobar l’art pertot.. Pot ésser una petjada per la vida, o una puntada de peu –per què no?- que digui “prou!”. Pot ésser la suau brisa del matí, plena d’esperança, o bé el baf acre que surt d’una presó. Pot éser les taques de sang d’una ferida, o el cant enmig del cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ésser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.

 

Aquest text resumeix molt bé el pensament d’Antoni Tàpies i és tot un petit manifest pels més petits que s’han d’atansar vers aquest singular llibre. Però com va arribar aquest llibre a casa en la que sobre art contemporani no n’hi havia res? La casualitat és la que va fer que els fills d’Antoni Tàpies es calcessin a la botiga de sabates que tenia el meu pare i que el pinzell principal que utilitza el pintor fossin unes botes del fabricant Taberner que havien comprat a la sabateria. El meu pare es devia emocionar amb la història i ras i curt va comprar el llibre més com a curiositat –malgrat que la història li agradava- que com a devot de l’art contemporani.

 

Ja fa un cert temps una editorial de llibres de text em va encarregar que escrivís el manual d’Història de l’Art per a batxillerat. En el moment d’incloure il·lustracions haig de confessar que em vaig deixar portar a més de per criteris estètics per criteris d’índole personal. De fet a vegades tant se val agafar una obra o una altre i per a il·lustrar a Tàpies i la seva manera de fer no vaig dubtar ni un moment en agafar aquest quadre més bonic del món que de petit, i de gran, tant em va fer xalar.