dimarts, 7 de febrer del 2012

El quadre més bonic del món (1971), Tàpies explicat als infants


No tinc per costum realitzar un apunt d’urgència per la mort d’algú. En tot cas, quan commemoro a algú per una coincidència rodona de dates ho faig amb temps i amb certa tranquil·litat. Avui, però, faré una excepció (m’agrada fer-ne de tant en tant perquè siguin excepcions) amb n’Antoni Tàpies que ha mort als 88 anys a Barcelona. Potser per això aquest apunt és poc madurat malgrat que les fotografies del llibre ja les vaig fer l’any 2008 preveient que un dia li dedicaria un apunt...


Espero que en les cròniques que parlin d’en Tàpies surtin tant els qui pensen que fou una persona extraordinària i els que pensen que fou un miserable i un cretí. És bo que hagi debat i que hom opini el que cregui sense pors de cap mena encara que sigui de cos present. Jo no tinc criteri per a valorar-lo com a persona malgrat que en pugui tenir alguna idea vague força crítica per elements que hom explica d’ell i de les seves actituds i gestos. El que m’interessa ara i aquí que parlem d’estètica és la seva obra. Malgrat que plàsticament estigui de moda blasmar d’ell per ser repetitiu i altres consideracions ja més estètiques he de confessar que a mi la seva obra en general m’agrada. La trobo coherent i amb resultats suggeridors i corprenedors.



Podria dir que el llibre que avui presento fou la meva revelació de petit al món de l’art i seria fals. A mi al món de l’art em va introduir Goya quan devia tenir uns 11 anys tot veient-lo en directe. El llibre d’avui, però, sempre l’hem tingut a casa i moltes vegades el vaig llegir, fullejar, mirar i remirar. És un llibre que m’agradava -malgrat no saber qui era en Tàpies- perquè parlava d’una obra realitzada des de la senzillesa amb un cúmul d’elements que m’entraven pels ulls.


El llibre fou escrit per Ralph Herrmanns de qui he pogut saber que era suec, escriptor de novel·les i contes infantils i fotògraf molt vinculat al món de les avantguardes ja que a més d’aquest llibre en va escriure un altre llibre, La nit i el somni. Pintar com Miró. En el cas d’avui el llibre fou editat en anglès com a The Most Beautiful Painting in the World i traduït al català -El quadre més bonic del món- per Josep Maria Regàs i publicat per l’editorial Timun Mas el 1971 en format foli (29,5 x 21,5 cm.). L’edició, calcant la versió anglesa, té una composició molt atractiva entre les imatges i el text. Les fotografies són del propi Ralph Herrmanns que havia de tenir una relació d’amistat prou bona amb en Tàpies per a fer el reportatge i dedicar-li un llibre en suec el 1993. El quadre, segons el catàleg raonat de l’obra d’en Tàpies es conserva a la col·lecció particular d’en Ralph Herrmanns a Estocolm.


El llibre intenta explicar la concepció del quadre com a resum dels dies que el seu fill petit, en Miquel, viu per les festes de Pasqua i el seu intent de pintar el quadre més bonic del món. Les fotografies són presses sobretot en els paisatges de la masia que tenia en Tàpies a Campins però també a Girona, Barcelona (el Parc Güell), Girona, Tarragona, Sant Celoni i Hostalric i té com a protagonista principal en Miquel i com a secundaris els seus germans, el masover i el propi Antoni Tàpies.


Després d’una anar i venir en una espècie de publi-reportatge naïf de Catalunya on no hi manca res (la palma, els mones de Pasqua, els caramelles, el mar, el Parc Güell –quan encara no estava de moda i hom el trobava horrible-, la sardana...) amb uns interiors de masia amb objectes kitsch que em tenen el cor robat. Em de veure-hi aquí, i en el pròleg que després transcriurem la reivindicació del localisme com a fet universal. Tot plegat ens ajuda a viatjar amb en Miquel d’un lloc a un altre a la recerca d’allò que el quadre més bonic del món ha de tenir. Finalment el seu pare, amb totes les experiències del seu fill, realitza el quadre tant desitjat que pugui resumir les experiències vitals d’en Miquel.


El llibre, a la manera de conte, intenta subtilment endinsar-nos en el significat de la contemplació d’una obra sense cap mena de prejudici. L’única vegada que surt el nom de Tàpies en tot el llibre (sempre és el seu pare) és en el pròleg on diu: què hem de fer per tal de mirar de la manera més neta, no pas cercant en les coses allò que ens han dit que hi ha d’haver, sinó allò que de debò hi ha? Mireu, mireu al fons! I deixeu-vos arrossegar per allò que ressona dins vostre en contemplar el que sens ofereix... Podem trobar l’art pertot.. Pot ésser una petjada per la vida, o una puntada de peu –per què no?- que digui “prou!”. Pot ésser la suau brisa del matí, plena d’esperança, o bé el baf acre que surt d’una presó. Pot éser les taques de sang d’una ferida, o el cant enmig del cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ésser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.

 

Aquest text resumeix molt bé el pensament d’Antoni Tàpies i és tot un petit manifest pels més petits que s’han d’atansar vers aquest singular llibre. Però com va arribar aquest llibre a casa en la que sobre art contemporani no n’hi havia res? La casualitat és la que va fer que els fills d’Antoni Tàpies es calcessin a la botiga de sabates que tenia el meu pare i que el pinzell principal que utilitza el pintor fossin unes botes del fabricant Taberner que havien comprat a la sabateria. El meu pare es devia emocionar amb la història i ras i curt va comprar el llibre més com a curiositat –malgrat que la història li agradava- que com a devot de l’art contemporani.


 

Ja fa un cert temps una editorial de llibres de text em va encarregar que escrivís el manual d’Història de l’Art per a batxillerat. En el moment d’incloure il·lustracions haig de confessar que em vaig deixar portar a més de per criteris estètics per criteris d’índole personal. De fet a vegades tant se val agafar una obra o una altre i per a il·lustrar a Tàpies i la seva manera de fer no vaig dubtar ni un moment en agafar aquest quadre més bonic del món que de petit, i de gran, tant em va fer xalar.

54 comentaris:

  1. En un tres i no res l'ase es cruspí dues flors de caramel i una creu de xocolata... I que bo!
    Desconeixia el llibre però em sembla un homenatge de primera a l'univers Tàpies; amb la necessària evocació de la Teresa inclosa.
    Com que aquí sóc a Cal Librorum, deixa'm recordar les belles estones de pau passades a la biblioteca de la Fundació, fullejant els llibres que el mateix Tàpies havia volgut aplegar. No puc deixar d'imaginar una mena d'eix que creua el carrer Aragó. A un costat: el món de possibilitats contingudes en els materials del Servei Estació; a l'altre costat: la profunda reflexió que exigeixen totes aquelles lleixes reblertes d'art i pensaments orientals. Alguns diran que els pols d'aquest eix són antagònics... Segur que en Tàpies no ho veia així.

    ResponElimina
  2. Girbén,

    No m'estranyaria que haguessim compartit taula a la biblioteca de la Fundació, la millor de Barcelona en temes d'art oriental, una de les dèries d'en Tàpies.

    El llibre com dius és un molt bon, impecable, homenatge al món visual i vivencial d'en Tàpies. És una petita meravella. I si, el Servei Estació i la Fundació Tàpies tenen un lligam. Els malèvols deien que el núvol i cadira foren les restes de material que el Servei Estació no pogueren colocar però per a mi que m'entusiasme l'obra (llàstima de l'estructura que aguanta l'obra que li resta la lleugeresa desitjada) és un nexe d'unió entre la Catalunya del seny i la rauxa, tot ben matissat però...

    ResponElimina
  3. El quadre m'agrada. S'ha de ser bon artista per treure res d'aquesta col·lecció d'experiències tan nostrades.

    ResponElimina
  4. Jo també tenia aquest llibre!!! Però a diferència del teu cas, no el conservo --o millor dit, no se pas per on para.

    ResponElimina
  5. Allau,

    Potser per aquestes experiències tan nostrades el quadre té gust a terra!

    ResponElimina
  6. Xavier,

    Els llibres infantils ja se sap que desapareixen per repartiment posterior entre germans, perquè els pares farts de veure'ls els donen a altres infants... en fi, el més normal és no conservarlos! Afortunadament hi ha alguna excepció.

    ResponElimina
  7. Jo també el tinc aquest llibre. En veure'l a l'apunt l'he recordat i m'he posat a buscar-lo, i sortosament l'he trobat. Quina il·lusió!

    ResponElimina
  8. Quina enveja, Galderich, que tinguis aquest llibre! Jo, de joveneta, l'havia tingut, i no sé què en vaig fer. El devia deixar, el devia perdre, llençar segur que no. Des que sóc bibliotecària escolar l'estic buscant i, és clar, no el trobo enlloc.
    No saps la il·lusió que m'ha fet tornar-lo a veure, full a full, al teu bloc.
    Moltes gràcies!

    ResponElimina
  9. Marina,
    Ahir mentre el programava em vaig adonar que no es troba per enlloc. Si surt alguna vegada t'ho dic perquè ja és una llàstima que li perdessis el control. Són coses que passen.
    Per una altra banda no he reproduit tot el llibre sinó les pàgines que per text i imatge ens poden donar més pistes del seu meravellós contingut.

    ResponElimina
  10. M'agrada anar a la Tàpies, amb algú que conec, que pinta i de qui, en broma, li dic que és un "tapiòleg" de pro. No sabeu la fortuna que teniu els de ciutat de tenir a mà tanta meravella i la possibilitat d'invertir-hi una pila d'hores!

    ResponElimina
  11. Clídice,
    Barcelona és una ciutat criticada pels qui no hi viuen. Quan sento les crítiques i tinc l'oportunitat de viure a Barcelona sempre penso que no ho canviaria per res (bé, això és negociable) precisament per les oportunitats que tenim (no sempre aprofitades) per gastar les retines.

    ResponElimina
  12. Pots creure que mai no he estat a la "Fundació Tàpies". Realment és un artista que no m'ha despertat massa l'interés, tot i que li reconec una gran feina pictòrica.
    Aquest llibre de Tàpies per nens fa molt bona pinta, però ara mateix tinc milions de lectures obligatòries.

    ResponElimina
  13. Galderich,

    La muerte de Antoni Tápies ocupó los titulares de la sección cultural en los diarios nacionales de hoy, lamentablemente sólo fue acompañada por un corto comunicado de la agencia (EFE). Tu entrada, como siempre, resulta muy oportuna y esclarecedora.

    Saludos

    ResponElimina
  14. Eduard,

    Doncs ja estàs trigant a visitar-la encara que sigui per formar-te una opinió pròpia i sòlida.

    ResponElimina
  15. Marco Fabrizio,

    El mundo del arte es muy localista aunque los artistas sean más globales. Lo que para Cataluña es una gran pèrdida como artista para el resto del mundo es sólo un comentario... ¡la vida es así!

    ResponElimina
  16. Bo el llibre, diria que en tinc un de semblant dedicat a Miró.
    Fa poques setmanes vaig anar a veure l'exposició de les ultimes obres de Tàpies al Carrer Consell de Cent de Barcelona. Em va sorprendre que un home de la seva edat, encara pogués plasmar en quadres, una obra plena de força i que seguia sent interessant.
    Tàpies ja hi veia poc i tenia problemes físics però encara mantenia una alta qualitat artística, molt superior a altres veins que exposaven al mateix carrer.
    Em recordà el cas de Henry Matisse que els últims anys de la seva vida seguia treballant des de una cadira de rodes. Retallava papers de colors (previament treballats) i amb ajuda de ajudants anava composant quadres plens de vida.
    Son artistes de raça que ens han enriquit la sensibilitat durant molts anys i que podem seguir gaudint amb els seus llibres i catàlegs o amb amb les seves exposicions. Gràcies Antoni Tàpies.

    ResponElimina
  17. Jordi,

    Una bona descripció personal i sentida d'Antoni Tàpies per algú que en principi es dedica al món dels còmics i en conseqüència al món figuratiu. La pregunta seria: estan enfrontats conceptes com abstracció i figuració?

    ResponElimina
  18. Ahir vaig portar un parell de llibres de Tàpies als nanos. Costa transmetre allò que no es pot entendre a simple vista. És l'encant que té.

    ResponElimina
  19. Gazo,
    Un dels més recomanables és aquest:
    http://bibliotecaorlandai.blogspot.com/2012/02/tapies-per-nens-i-nenes.html
    Em sembla que és més fàcil de trobar que el que presento i està molt bé!

    ResponElimina
  20. Diguésim que no trobo gaire interessant en Tàpies, ni la seva obra ni ell. Però el cas és que (mira si la vida i la mort són cauals) em trobo fent un treball sobre Tàpies a segon de Primària. M'agradaria saber si el llibre que comentes es pot trobar en format PDF o similar. Jo el recordo d'haver-lo vist a l'escola, però vull dir quan era nen.

    ResponElimina
  21. Lluís,
    Comentaris com el teu són els que he trobat a faltar en els mitjans de comunicació. Tothom sap que en Tàpies no era una persona d'unanimitats (ni per estètica i menys com a persona) i veure que tornem a fer hagiografies és una mica lamentable perquè no es reflecteix el que pensa la gent. Però a això ja hi estem avessats...

    El llibre en format PDF no deu estar disponible (ja saps, drets d'autor i aquestes coses que en Tàpies controlova gairebé com en Dalí i hereus) però ja te'l passaré. De totes maneres suposo que es deu trobar el que li recomano a en Gazo un comentari més amunt. Que hagi sort i que els puguis transmetre alguna cosa d'en Tàpies.

    ResponElimina
  22. Sóc una mica multitasques ... apart de llibre que he escrit sobre el còmic en català o d'escriure en webs i blocs, porto forces exposicions a sobre. Si t'interessa pots navegar per http://www.grupelsisards.cat/ciutat/obra_riera_2010.htm
    Em demanes l'opinió sobre si estan enfrontats conceptes com abstracció i figuració. Per mi tot es valid amb art, mentre comuniqui, tingui qualitat i aporti quelcom nou. Les obres no tenen d'arribar o agradar a tothom per igual. A mi m'agrada molt l'abstracció però també m'agraden artistes figuratius com Lucian Freud, David Hockney o Sigmar Polke (abstracte/figuratiu).

    ResponElimina
  23. Jordi,

    La pregunta sobre la dicotomia abstracte-figuratiu era retòrica.

    De fet ho demostres malgrat que en el teu cas, i perdona'm l'atreviment, segons el meu criteri estètic (a vegaes penso que no tinc criteri) em sobren els personatges que hi coloques a l'entorn de les teves obres abstractes. Li resten força expressiva. M'agrada la teva abstracció vista així en fotografia ja que mostren unes textures que mirades així tenen una força considerable.

    A veure si en el teu bloc també ens penges la teva obra més personal a més d'estudiar la dels altres.

    ResponElimina
  24. Gràcies per les teves opinions i pots dir el que et sembli, nomes faltaria.
    Bé, no sé si has vist obres meves i projectes de grup de diverses èpoques en la web. Per cert, un dia m' he de posar a organitzar-la millor. Vaig començar amb abstracció pura, però amb el temps m'ha agradat afegir algun concepte i en alguns cas una mica d`humor. No sé si veiessis les obres al natural, pensaries diferent... o potser no.
    Sobre http://elcomicencatala.blogspot.com/ el tinc molt dedicat al còmic o a l'il·lustració, ... no se si el personal li agradaria que ho barreges amb "pintura"... ho rumiarem :-)

    ResponElimina
  25. Anava a dir que Tàpies no m'agrada, però ho deixarem en què no em diu res. Del grup de Dau al Set només m'agrada en Cuixart.

    De tota manera, reconec el valor del llibre i, sobretot, m'arriba el que significa per a tu. Vull dir que les coses prenen una altra dimensió quan passen a través d'algú. M'arriba Tapies a través de la teva emoció.

    ResponElimina
  26. Jordi,

    Les obres vistes al natural, i fixa't que ja ho esmentava, canvien molt i per això no acostumo a donar opinions sense veure la volumetria, les proporcions, la textura... que l'observació directe permeten.

    Sobre el bloc, és cert que no cal que surti la teva obra en el bloc ja que és dedicat al còmic, però si algún enllaç lateral... Quan facis una altra exposició avisa!

    ResponElimina
  27. Enric,

    Hem de reivindicar poder dir un: no m'agrada! Potser fins i tot en Tàpies hagués preferit això a aquest darrer "...no em diu res".

    A mi el que em fascina, i cada vegada més de Dau al Set és en Ponç i per suposat Brossa.

    ResponElimina
  28. Galderich, és un "no em diu res" de tot cor. No puc dir que no m'agrada perquè penjat a la paret faria bonic. Senzillament no percebo el que vol trametre.

    Brossa, sens dubte.

    ResponElimina
  29. Enric, vas fort! Només et falta dir que et combinen amb el tapissat del "tresillo" de casa i ja és la màxima humiliació per a un artista! Aquesta sinceritat és el que pot fer mal precisament...

    ResponElimina
  30. Gràcies pel teu apunt. Molt bo.
    Odio Tàpies des de la Viennale de Venecia del 1976 on allà va penjar el seu quadre en homenatge a Puig Antic. Fou un sentiment visceral el que em desvetllà, ho reconec. Aquest estiu vaig passar per la Fundació per tal de tornar-lo a veure després de vint-i-cinc anys a fi i efecte d'intentar una nova aprox. a la seva obra. Missió impossible, el quadre no sabien quan tornarien a exposar-lo.
    Tot això per dir que no em diu res, a voltes trobo que s'ha burlat de tot per tal de sentir-se una persona important.
    Reconec, però, que m'agrada molt com escriu.

    ResponElimina
  31. Un afegitó.
    Del grup Dau al Set m'entusiasma Joan Ponç.

    ResponElimina
  32. Ninona,

    M'agrada aquesta visceralitat per una obra però no entenc l'odi profund vers el pintor.
    Per una altra part els textos d'en Tàpies, i algunes obres de reflexió en imatges, són molt bones i per descobrir.

    I sí, Joan Ponç.

    ResponElimina
  33. Es éste el típico que, de joven, jamás me hubiera mirado dos veces, y aunque creo que es que mis ojos no estaban preparados aún para su estética en general y que nunca me ha interesado Tapies ni su obra, después de leer tu apunte sobre él, pienso que lo que me faltó es un profesor como tú.
    A partir de ahora remiraré a Tàpies.

    ResponElimina
  34. Pombolita,
    Això els ho hauries de pregntar als meus alumnes si els agrada un professor com jo... És cert que el món de l'art és difícil quan hi ha preferències més temptadores.

    ResponElimina
  35. Si ens fixem en el recull d'opinions que fins aquí han arribat, el Tàpies va ser tot un perdedor incomprès.
    Jo no penso, ni puc, variar l'estima que sento per la seva obra gegantina, pels rugosos universos que va ser capaç de mantenir en vertical.

    ResponElimina
  36. Girbén,
    Les textures d'en Tàpies són impressionants. Només per això ja paga la pena haver tingut entre nosaltres en Tàpies. Malgrat tot, l'art d'avantguarda sempre va per endavant com toca i això provoca que no sigui prou seguit. Per això m'estranya que els articles tothom ben parli d'en Tapies i ningú incideixi en el tema de la separació entre l'artista i el públic.

    ResponElimina
  37. No es podia escollir una millor mostra per dir-ho tna bé.
    SALUT.

    ResponElimina
  38. Roptp,

    Hi ha altres obres més tapianes però aquesta té alguna cosa d'innocència que li va bé.

    ResponElimina
  39. No em desagrada Tàpies, però totes les seves obres les veig repetitives. No es com Goya, que cada quadre es diferent.
    Ara, el llibre que presentes es molt interessant. Es quan l'art de Catalunya estava de moda, com una "rara avis".

    ResponElimina
  40. Aris,
    Potser el gran problema d'en Tàpies és una certa repetició malgrat que les textures, que eren la seva obsessió, les va anar variant en la seva obra.
    I si, és una ·"rara avis" que avui no sé si es portaria a terme per les seves connotacions catalanesques (avui es consideraria provincià), religioses, estètica naïf i kitsch... Potser això tot plegat i barrejat és el que més m'atrau d'aquest llibre.
    Volem ser tant universals que oblidem la terra i la tradició per convertir-nos en uns provicians de cap a peus seguidors de l'estela anglòfila! Com més ens separem innacessàriament del que hem estat i som menys universals som, ens estandaritzem provincianament.

    ResponElimina
  41. el mitjó no m'agrada, però ara miro el seus quadres i veig coses que abans no veia, abans no hi havia res d'ell que m'agradés, ara em dono conte de que només veia el núvol i l'ocell, ara veig moltes coses, això de l'art és una cosa molt estranya, amb el Miró em va passar igual, ara m'agrada molt.
    Per sort ho has fet improvisant, sinó encara estaria llegint.
    L'article, el llibre, Tàpies, molt bé.

    ResponElimina
  42. Xavier,
    A mi em va passar el mateix. Malgrat que de petit vas veient art contemporani i llibres com aquest l'assumpció del que implica l'art contemporani l'assoleixes a la vida adulta. És un procès natural, crec.

    ResponElimina
  43. Ostres m'ha encantat aquest apunt. Em sento molt en línia amb el fragment de text que n'has extret, per alguns segurament molt naïf per altres tota una declaració d'intencions, gairebé com un camí iniciàtic...
    Respecte la seva obra a mi si que m'arriva molt, aquesta línia de textures i matèria, també de forma visceral, la trobo molt potent amb molta força. Crec que hi ha una cosa escencial en la seva obra que el farà atemporal.
    Pe altra banda també, com tu, també m'atrau moltissim Brossa i tota la poesia visual, això segurament per deformació profressional. També Matisse pel color i,en el seu moment, em va flipar bastant, aquest esperit de creació fins a l'ultim moment... Bé, es que cada cosa té la seva part interessant... pero si que reconec que d'entrada m'atrau més l'abstracte.... Perdó pel rollo ;-) Ptns!

    ResponElimina
  44. Rokins,

    La descripció del llibre com a camí iniciàtic és potser la millor definició que en podem fer. El naïf està mal vist i per això comento que avui potser aquest llibre no seria possible.

    I el problema sempre és en haver de triar un o una altra opció dintre del món de l'art... Jo sempre dic que no tinc criteri i per això tot m'agrada malgrat que no sigui cert ja que hi ha degradats i coses amb les que no hi puc. Però en fi, això fins i tot depèn de la temporada...

    ResponElimina
  45. Mai no m'ha interessat, estimat Galderich, gaire estèticament, l'obra d'Antoni Tàpies. Però sí m'atrau el discurs des del que neix i el discurs que genera. Crec que això no és positiu pel pintor,però sí pels que en parlem d'ell o els que el mirem. El llibre que presentes és, crec, una metàfora d'aquesta situació: un producte secundari d'una creació que interessa més que la creació mateixa. Les creus (aquest símbol minimalista de l'equilibri entre oposats), les lletres, els materials "pobres" com a declaració santateresiana de la nostra intrascedència a l'univers... Tot és força suggeridor. Mort el creador, ens queden els dircursos per poser seguir creant.

    ResponElimina
  46. Àbradas,

    A mi l'obra d'en Tàpies m'agrada i m'interessa però haig de reconèixer que el que dius també forma part de la seva obra.

    Jo de tu deixaria la crítica literària i em dedicaria a la crítica artística. El que has dit ho claves...

    ResponElimina
  47. En canvi en Ralph Herrmanns segueix viu! I tant viu!!! Cada any ve a Barcelona a passar una o dos setmanes, em sento feliç per coneixe'l! Sé de bona mà que en Tàpies li tenía molta confiança a en Ralph i que l'ha mantingut fins el final ( tot el que la dona de tàpies volia, que ja sabeu que manava ella ) M'agradat el post felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      Si en Ralph Hermanns ve per aquí digue-m'ho, que em faria gràcia quedar amb ell i parlar del llibre que el trobo molt poètic.
      I gràcies per l'aportació biogràfica de l'autor que ens ajuda a arrodonir l'apunt que hem fet.

      Elimina
  48. La mort de fill de Tàpies, Miquel, protagonista del llibre, ha estat del tot colpidor... Tot i que no s'han fet públiques la causa de la seva mort als 52 anys, tot sembla indicar que no va poder sobreviure a la vida i obra del seu pare...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      És el que podríem dir una vida lligada al pare com denota el llibre.

      Elimina
  49. Avui m'he atansat un altre cop al teu bloc. Feia molt de temps que no ho feia. He repassat vàries entrades i m'ho passat molt bé.

    Per això, m'he aturat en aquesta entrada, perquè et volia fe arribar el meu agraïment per aquest goig de bloc; però en aquesta precisament perquè és prou significativa de com potser de plaent l'ART en majúscules i en minúscules.
    Miraré de trobar aquest llibre i repassar-lo tranquil·lamnet, tot i que no he entès la relació de les sabates i el pinzell d'en Tàpies.
    M'ho hauràs d'explicar un dia fent una cervesa.
    SALUT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ropto,
      Quan vulguis quedem!
      El tema de les sabates és que qualsevol objecte pot servir per a expressar-nos plàsticament. En aquest cas les sabates que han anat d'un cantó a un altre portant el nen són corulles d'experiències que resumeixen els camins per on ha anat. La pols de sílex de l'obra no és més que la matèria que li serveix a en Tàpies per a fixar l'empremta.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols