Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (1)

Coberta de la Constitució de Cadis

Quan a classe explico l’evolució liberal del s. XIX sempre els comento que en qüestions de drets Espanya amb les constitucions feia dos passos endavant i un endarrere. Pel que estic veient estem en la fase regressiva a la manera del s. XIX en la que els drets ciutadans es retallen per una onada de conservadorisme cíclic. La crítica sistemàtica i constant cap al dret a vaga, contra els sindicats, contra el sistema de partits, contra les minories... des dels mitjans públics i privats vinculats a la “dreta civilitzada” així ho demostren. Davant aquesta espiral regressiva potser és interessant de donar un cop d’ull a la Constitució de Cadis, La Pepa, aprofitant els fastos oficials commemoratius als seus dos-cents anys de la proclamació.

Constituzione politica della monarchia spagnola... Nàpols, 1820. Anotacions manuscrites paral·leles d’un jurista del Regne de les Dues Sicílies que tingué l’encàrrec de redactar una constitució nova per al Parlament d’aquest país inspirant-se en La Pepa. (Fotografia Casa de Subhastes, 9 de març de 2000. Lot 287)

Per entendre La Pepa -que els mateixos mitjans de comunicació que esperonen les retallades de drets la celebren- ens hem de situar en la caòtica Espanya d’inicis del s. XIX governada encara per una monarquia absoluta amb picabaralles entre Carles IV i Ferran VII sobre qui és el rei, les intrigues del propi favorit dels reis, en Godoy, i la invasió napoleònica aprofitant aquest buit de poder creat pels propis borbons. Tot plegat un panorama una mica galdós... Les circumstàncies però, van facilitar que el 1812 s’aprovés una Constitució prou liberal que serví d’inspiració a les següents constitucions que s’aprovaren a Espanya i també a l’estranger després d'escampar-se per tot arreu, inclós per hispanoamèrica de la que eren súbdits quan es publicà.

Final de la constitució amb la data del 19 de març del 1812, Sant Josep

Aquesta constitució fou aprovada el 19 de març del 1812, dia de Sant Josep, i per això els gaditans  la van batejar com La Pepa. Per aquest motiu el crit de Visca La Pepa! és un crit que vol dir Visca La Constitució de Cadis!, és a dir, Visca la llibertat! Aquest popular crit de gatzara es va popularitzar precisament perquè hom era conscient dels canvi que suposava una constitució liberal d’aquestes característiques en una Espanya com la que els va tocar de viure. Com sempre dic, benvinguts els aniversaris rodons que ens permeten reciclar temes i persones que podrien haver caigut en l’oblit com aquesta constitució que va trasbalsar l’Espanya del s. XIX i que ens va permetre sortir del pou de l’absolutisme per intentar cercar alguna cosa millor.

Coberta i marbrat d'aquesta edició de La Pepa

L’exemplar de La Pepa té un lloc preferent reservat dintre de la biblioteca de casa i de fet un dels primers apunts d’aquest bloc -independentment d’aniversaris- parlava de l’obra de govern que es va fer en aquella època a través dels Decretos y Ordenes que entre el 1810 i el 1814 van anar aprovant les Corts de Cadis. Penseu que aquests decrets el que fan és desenvolupar legalment els principis de la Constitució i per això aboleixen la Inquisició, els drets feudals i privilegis aristocràtics, la tortura... Podem lamentar que la seva vigència fos molt curta però el pas endavant ja estava fet vers un món millor del que ells van heretar. Com que l’exemplar que tinc a la biblioteca a més de ser petit –un vuitè- i manejable té una enquadernació en pell vermella i daurada molt atractiva sempre procuro tenir-la exposada perpendicularment sobre els lloms dels altres llibres, el que em permet tenir-la més a mà i llegir-ne els fragments de manera aleatòria quan em ve de gust. Només obrir-la i veure el marbrat retallat i reaprofitat amb l’exlibris manuscrit de Soy de la Sra. de Vídua Trueba ja em transporta místicament cap a una lluita per les llibertats de les persones en temps molt difícils.

Però, com va ser possible que en una Espanya tant carca i acostumada a l’absolutisme i a la manca de llibertat es pogués redactar una Constitució com aquesta? Això només fou possible gràcies al caos que es vivia a Espanya amb la invasió francesa de tot el territori menys d’una zona d’Andalusia on hi havia Cadis, a la manera de l’aldea de l’Astèrix... El rei Ferran VII -absolutista de cap a peus- es trobava a l’exili i una Junta Central s’autoatorgà la regència del rei per a governar el que quedava de país i convocà unes Corts, a la manera com es feia antigament. Per qüestions de guerra no es va poder convocar amb els diversos braços (eclesiàstic, militar i popular) sinó amb els qui van poder de tot Espanya que es desplacessin a Cadis i amb alguns residents burgesos de Cadis de mentalitat liberal, i aquests darrers elements foren l’escletxa per la que es filtrà el liberalisme polític a Espanya de forma institucional.

 Article en el que es proclama l'obligació de tothom a pagar impostos, inclosos l'estament eclesiàstic i l'aristocràtic

El resultat final fou les conseqüències de la discussió en els debats parlamentaris entre les dues tendències ideològiques dels diputats presents, els liberals i els servils (partidaris de l’absolutisme). Els liberals afortunadament foren majoria i per això es pogué aprovar una constitució que reconeixia la divisió de poders de Montesquieu (legislatiu, executiu i judicial) i les màximes llibertats (expressió, moviment, reunió, sufragi universal –indirecte i masculí-...) que mai hi havia hagut a Espanya. A més el rei deixava de tenir la sobirania per tenir-la el poble, proclamant la Sobirania Nacional. Al rei se li reservava la potestat d’intervenir en l’elaboració de les lleis amb molts límits i el control de l’executiu. A més La Pepa reestructurava de facto tot el país amb una multitud d’articles que la convertiren en la Constitució més llarga d’Espanya. Aquest primfilament a l’hora de disseeccionar els diversos elements de l’estructura de l’Estat és degut precisament a la necessitat de transformar un Estat absolutista en un Estat liberal que és el que substancialment es pretenia.

 Articles sobre la Nació espanyola

Malgrat això, la composició socio-religiosa de l’Espanya del 1812 va fer inevitable que es proclamés la religió catòlica –única verdadera- com a religió de l’Estat. Pensem que els jueus havien estat expulsats el 1492, els musulmans el 1605 i la Inquisició s’havia encarregat d’extirpar els primers focus de protestants que es van establir el s. XVI a Espanya i de perseguir amb cops de cec a la bruixeria, darrer residu del paganisme precristià. El panorama religiós a Espanya era d’una uniformitat catòlica total amb un 99,9 % de la població fidel als dictats del Papa de Roma i on l’agnoscisme i l’ateisme eren un reducte gairebé desconegut. Només alguns ambaixadors i comerciants estrangers donaven un toc de color diferent a aquesta uniformisme i per això eren enterrats fora dels cementiris conjuntament amb els suïcides. És potser l’article més conservador d’aquesta constitució però la llibertat de culte fou una constant en els debats de les diverses constitucions noucentistes.

 Articles on es limita les potestats del rei i que van provocar que Ferran VII estigués en contra de la Constitució

El problema real d’aquesta constitució, però, fou que no pogué desenvolupar els seus articles i els Decrets i ordres que les seves Corts van proclamar perquè el territori que tenien era realment molt petit i perquè quan Ferran VII va retornar després de signar el Tractat de Valençay amb Napoleó (1814) ho va fer sense la intermediació de les Corts ni la Junta Central que havien resistit la invasió francesa. Setanta-vuit diputats servils, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, van signar el Manifest dels Perses de recolzament a la monarquia absolutista el que va permetre a Ferran VII a derogar La Pepa sense cap mena de problema. A més desencadenà una persecució de tots els diputats i intel·lectuals liberals que havien recolzat la Constitució i havien esperat el rei amb els braços oberts resistint als francesos. Per això a Ferran VII se l’anomena El desitjat...

Tapa polvera de la Constitució del 1812

Malgrat aquests entrebancs inicials, La Pepa es convertí en l’emblema del liberalisme a Espanya i es convertí en un mite. Només posarem un exemple prou eloqüent. Per poder portar la Constitució fora dels territoris dels entorns de Cadis no ocupats pels francesos hom se les enginyà per a fer unes edicions de la Constitució impresa en fulls circulars per a poder posar-les dintre de recipients en forma de polvera perquè les dones, en passar pels controls, les passessin dissimuladament com a un element d’higiene i estètica femenina. Aquesta clandestinitat fou tant mítica que després d’aquesta iniciativa totes les constitucions espanyoles posteriors han tingut la seva versió arrodonida de curt tiratge en forma de polvera!

Polvera de la Constitució de Cadis impresa a Madrid el 1820

El gran impuls per que donà a conèixer la Constitució de Cadis arribà el 1820 quan, després d’altres intents liberals, Riego a través d’un pronunciament militar aconseguí fer signar la Constitució a Ferran VII amb la famosa frase del rei: Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional... S’inaugurava el Trieni Liberal (1820-1823) i amb ell el primer període més o menys liberal de la Història d’Espanya. D’aquest moment daten la majoria de les Constitucions de Cadis que hom pot trobar, estampades a Madrid i distribuïdes per Espanya.

Articles que fomentaven l'escolarització pública

Ferran VII, com a bon absolutista que l’han obligat a jurar la Constitució, posà tots els pals a les rodes per al bon funcionament de la Constitució de Cadis i de tots els Decrets i Ordres que s’havien aprovat en el període anterior i que ell ja havia liquidat. El cop de gràcia, però, vingué quan, gràcies als acords del Congrés de Viena (1815), Europa va enviar l’exèrcit absolutista francès dels Cent mil Fills de Sant Lluís (a Espanya se’ls conegué com els Cent Mil fills de puta) per a tornar a fer pujar al tro a Ferran VII i escapçar definitivament La Pepa.

La Real Odren del 1823 acabava definitivament amb el primer període liberal d’Espanya amb una senzilla i burocràtica frase: Sabed que por mi Real orden de veinte y nueve de Mayo último he tenido á bien mandar que el mi Consejo Real reuniéndose en su local acostubrado, proceda á continuar en el ejercio de sus funciones, interrumpidas de hecho, y no de derecho, en el dia nueve de Marzo de mil ochocientos veinte por el pretendido gobierno constintucional. Desapareixia el Parlament i tornaven les institucions absolutistes amb el Consejo Real al davant. No em deixarà mai de sorprendre com una obra de govern pot ser aniquilada amb només una senzilla frase, freda i burocràtica, emportant-se tots els somnis de persones que han cregut i creuen en millorar el país.

Articles amb les atribucions de les Corts

Les conseqüències d’aquesta decisió comportà la mort i l’exili una altre vegada dels liberals com Goya que s’exilià a Bordeus, Bussanya i José Joaquín de Mora a Londres... per citar alguns dels noms que han desfilat pel Piscolabis Librorum. Per això ara agafaria la meva Pepa i me la posaria a llegir sinó fos que, com veurem en el proper apunt, l'he deixat per a la magnífica exposició que per a l’ocasió ha organitzat una vegada més l’inefable Albert Martí de Palau Antiguitats. No us la perdeu perquè a més d'aquestes constitucions que heu vist, fins i tot les polveres, hi ha tota una sèrie de gravats a l'entorn de La Pepa i la Guerra del Francès.

Visca la Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (i 2)