dimarts, 29 de maig del 2012

L’Arlequí de Joan Magrinyà i Joan Miró (1935), l'avantguarda aplicada



 
Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 
del 31 de maig de 1932. Disseny d'Emili Grau Sala

Quan a classe parlem de les avantguardes, els alumnes de manera sistemàtica es queixen dient: això no és art, això ho pot fer un nen, és una presa de pèl... com si d’un mantra estètic conservador es tractés. La influència dels comentaris de la família i altra gent de l’entorn provoca un bloqueig mental que no permet apreciar ni tant sols les aportacions de les primeres avantguardes històriques. La curiositat es desperta, amb totes les reserves!, quan els comento que les samarretes estampades que porten no haurien estat possibles sense les avantguardes. I, per reblar el clau, quan els pregunto què prefereixen estèticament si un cotxe esportiu o un quadre de Velázquez si em contesten que òbviament el cotxe els dic que fan el mateix que Marinetti el 1909 en el primer Manifest futurista.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 
del 31 de maig de 1932 amb la ressenya de Sebastià Gasch

Això ve a tomb tant per l’exposició que comentaré de manera ràpida, com pels impresos que presentem. Pel que fa a l’exposició és la que la Fundación March de Madrid ha organitzat a la seva seu sobre La vanguardia aplicada. L’exposició parteix de materials cedits per dos grans col·leccionistes d’efímera avantguardista (Merrill C. Berman dels EUA i José María Lafuente de Santander) i que ens permet veure les aplicacions pràctiques que tingueren aquests moviments a principis de segle.

 
Projecte de cartell d'Antoni Clavé per a una representació de Joan Magrinyà amb la Cobla i Puhstw Stbijeuv
(guaix sobre cartró) de la Col·lecció Santos Lloro. (Aquesta informació ha estat introduïda el 2023)

El plantejament és interessant i la gran quantitat de material que reporta ens fa bullir el cor i el cap als amants de l’obra gràfica, en fer-hi un cop d’ull. Només el catàleg ja és una peça per tenir conservada perquè la informació gràfica i la dels articles són de primera qualitat i passarà a ser un referent a nivell internacional en la historiografia de l’art d’aquesta època. A més, aquesta exposició ens pot resultar molt interessant perquè mostra el pas de les teories estètiques a la pràctica quotidiana, l’element clau del Piscolabis Librorum. Així doncs, si heu de passar per Madrid fins a l’1 de juliol teniu una cita imprescindible per xalar de valent!

Cartell d'Evarist  Mora per a l'espectacle (70 x 38 cm.)

Per celebrar que aquesta exposició s’hagi fet, avui presentem dos fulletons que no hi consten, però que creiem que mereixerien formar-ne part, tot i que en el catàleg hom ja diu que s’ha hagut de fer una selecció molt estricta per manca d’espai. Malgrat aquest element i la força nodrida representació espanyola, hi trobo a faltar més exemples (a la manera de Los años del diseño d’Enric Satué) del que van fer els nostres avantpassats, per què si a nivell internacional no els promocionem nosaltres, qui ens els promocionarà? A vegades és desolador veure catàlegs estrangers que ignoren completament el que s’ha fet més enllà dels Pirineus, gairebé com si no existíssim.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa del 31 de maig de 1932 amb el desplegament assimètric

Una de les funcions que volem que tinguin, tant el Piscolabis com la Galeria d’Imatges, és aquesta reivindicació de l’obra gràfica en un sentit molt ampli, des de totes les perspectives, temàtiques, formats, funcions, etc. Els impresos que reivindiquem acostumen a ser el que hom anomena efímera, és a dir, impresos que tenen una funció puntual i que després l’usuari els llença. Això, precisament, és el que els converteix en autèntiques rareses, molt més que els llibres, però de col·leccionisme molt més restringit. A la Barcelona republicana, en plena època d’avantguarda internacional, certs organitzadors de concerts volgueren dissenyar els programes amb una estètica més o menys elaborada, com ja havia fet la Societat wagneriana amb els impresos d’Oliva de Vilanova, però amb artistes de moda del moment com Xavier Nogués, Vila Arrufat, Joan Rebull, Ricard Canals, Pau Gargallo...

Fotografies Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Fotos propietat de Joan Magrinyà reproduïdes en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

El que ja no és tant normal és que en aquests programes participin artistes més avantguardistes i vinculats als ambients de París, com són Antoni Clavé, Grau Sala i Joan Miró. Aquest pas el va dur a terme un ballarí, Joan Magrinyà, qui -influït pels ballets russos i la seva estètica- intentà innovar realitzant espectacles en els quals figurava només ell com a únic ballarí protagonista, conjuntament amb els músics que l’acompanyaven. Al teatre Urquinaona, el 31 de maig de 1932 i acompanyat de Juli Pons al piano, actuà en l'espectacle Sessió de dansa amb figurins dissenyats per Grau Sala i Evarist Mora. A més, el programa (18 x 21,5 cm.) –amb tipografia Futura, un plegament asimètric, portada de Grau Sala i un text de Sebastià Gasch- constituïa tota una declaració de principis estètics de renovació. I és que Joan Magrinyà, a qui Gash anomenava amistosament l’arquitectura mòbil, fou el nostre ballarí més internacional i avantguardista.

Part interior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935 amb el dibuix de Joan Miró i el programa on hi consten els artistes que van col·laborar en el disseny dels figurins

L’èxit d’aquest primer espectacle en solitari, el portà a presentar un nou espectacle, Concert de dansa, de gran complexitat, el 5 d’abril de 1935 al Teatre Barcelona. Aquest cop fou acompanyat pels pianistes Alexandre Vilalta i Màrius Montserrat, però va comptar amb la col·laboració nombrosos artistes plàstics com són: Ramon Aulina de Mata, Pere Pruna, Bartomeu Llongueres, Emili Grau Sala, D’Ivori, E.-C. Ricart, Josep Serrano, Evarist Mora -que en va fer el cartell- i Joan Miró per a la confecció dels figurins, tal com consta en el programa. La participació activa de tots aquests artistes va ser possible gràcies, tant a les seves coneixences personals dintre dels ambients artístics, com per la intermediació d’amics comuns com és el cas d’Alfons Puig qui va contactar amb Joan Miró a la tertúlia de la Penya del Cafè Colón de la Pça. Catalunya de Barcelona. Aquestes tertúlies reunien a personatges ben diversos estètica i políticament com Joan Prats, Sebastià Gasch, Alexandre Plana, Carles Sindreu, Octavi Saltor, Lluís Montanyà, Emili Grau Sala, Guillem Díaz Plaja, Josep M. Pi i Sunyer, Alfons Roure, Modest Sabaté i Sebastià Sánchez Juan i amb la esporàdica presència de Joan Miró o Salvador Dalí quan eren a Barcelona.

Fotografia Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Foto propietat de Joan Magrinyà reproduïda en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

Un dels personatges triats per al ballet fou l’Arlequí, amb coreografia de Fokine i música de Schumann. L’arlequí com a personatge no era nou per a Magrinyà, ja que l’havia representat anteriorment a l’Ateneu Empordanès, al Colisseu Pompeia de Gràcia (una vegada amb teló de fons de Salvador Dalí), al Liceu i al Palau de la Música Catalana dirigit per Pau Casals, que meresqué una crítica poètica de Sebastià Sánchez Juan:

Oh, donzell que fulgures d’una flama heroïna!
Ja naixerà el silenci que glateixi dins ton cor

Joan Miró dissenyà un figurí molt auster per a la representació d'aquest Arlequí, amb una jaqueta i pantalons arrapats decorats amb pics, llunes i estels; combinant el negre, el vermell i el groc. El figurí fou cosit per una de les germanes de Magrinyà amb tela de franel·la. Joan Miró era un artista molt vinculat al món de la dansa, com molt bé vam poder veure en la llunyana exposició Miró en escena, de la Fundació Miró el 1994. En el catàleg, una autèntica meravella, es van desgranant totes les seves col·laboracions en l’àmbit de la dansa, des d’espectacles de renom i abast internacional fins d’altres de més locals. La gran quantitat de retalls, d’idees manuscrites en els papers més petits... ens mostren un Joan Miró meticulós, que pensava una a una cadascuna de les seves intervencions.

Joan Miró conservava infinitat de retalls i imatges que el sorprenien i que podien servir de base per a la seva meditació a l'entorn d'unes formes o conceptes.  Aquesta revista formava part del seu arxiu i fou font d'inspiració per a altres dissenys de figurins. Revista Catolicismo. Madrid, setembre, 1934. Director artistic Mauricio Amster

Per temes de drets d’autor no us podem mostrar els dibuixos originals dels figurins que es conserven a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca, però sí que us transcrivim les anotacions que Miró va fer per al projecte del figurí d’Arlequí:

figura a.
I) Maquillatge que es confongui amb la resta del vestit.
II) Guants blaus com el blau del vestit
III) Té que semblar que una llum blava llisqui per damunt del dançarí
IV) El trajo, envolcallat com per una llum impalpable serà a certs indrets contornat per negre, per a obtenir així una potència sobre l’escenari.
V) La careta serà negra d’un costat i del mateix blau de l’altre.
VI) El dançarí portarà en una mà una rosa carmí viu, com el color de sang.
VII) Es despendrà d’ella i de la careta si ho creu convenient, i actuarà amb gran vivacitat.
VIII) La part colorida de groc li servirà de butxaca d’a on en traurà missives blanques que desplegarà i farà voletejar com a colomes.
IX) Tot serà fet com vivificat per un alè de poesia.
figura b.
X) Tot el trajo blanc, a excepció del reflex blau al coll


Dibuix de Joan Miró per al programa de mà del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935. A la part inferior esquerra hi hauria de constar el text Dibuix de Joan Miró. L'absència d'aquest detall ens porta a creure que es tracta d'una prova d'impremta i que algú en advertir-ho corregí l'error per tal de no molestar a l'artista

A més, Joan Magrinyà li sol·licità el dibuix que havia de decorar el programa de mà de l’espectacle. Joan Miró va realitzar aquest dibuix, una mostra prèvia del qual es conserva a la Fundació Miró al darrera d’un sobre de l’ADLAN, que fou reproduït a la part interior del programa. És un dibuix que deconstrueix la figura de l’Arlequí amb el vestit decorat amb rombes, acompanyat per la lluna i uns estels. El dansaire se’l representa de manera esquemàtica, amb unes línies molt dinàmiques que s’entrecreuen i donen sensació de moviment, malgrat que tant les cames com els braços estan representats de manera estable. En l’exemplar que nosaltres conservem d’aquest programa de mà, constatem que el dibuix de Joan Miró no porta la inscripció en petit de Dibuix de Joan Miró, que du imprès el programa definitiu. És això el que ens indueix a pensar que es deu tractar d’una prova d’impremta, en la que hom degué adonar-se que faltava especificar l’autoria del dibuix, justament en un programa on es detalla tot, fins i tot la marca del piano.

Esterior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935

El programa de mà del Concert de dansa (22,5 x 17,5 cm.), estampat sobre un paper acartolinat de color blau-verdós,té una portada tipogràfica força curiosa, amb uns caràcters molt geomètrics que imiten la grafia típica de les lletres estampades a la trepa, com la portada en poichoir del número extraordinari de Nadal de 1934 de la revista D’Ací i d’Allà. Això ens podria portar a pensar que tant la portada de la revista com la d’aquest programa foren dissenyats per Joan Miró mateix.

Sense cap mena de dubte, uns programes d’aquestes característiques tant pel contingut com pel continent, mereixerien d’haver figurat en una exposició tan específica com és la de La vanguardia aplicada que hem comentat. Sigui com sigui, i veient la complexitat d’aquest espectacle, només ens pertoca enyorar el que podria haver estat el ballet a casa nostra sinó hagués estat estroncat per la dictadura franquista, com passa en tants altres camps de la cultura.

Tornant a Joan Magrinyà, cal dir que continuà actuant amb el nom de Juan Magriñá, però pel que hem pogut saber, les circumstàncies l'inclinaren vers obres de regust clàssic, i fins i tot ranci, més adients a la involució estètica que van comportar els nous temps i que li tallaren les ales i els contactes internacionals.


BIBLIOGRAFIA

GARCIA, XAVIER. Miró en uns moments de Magrinyà a “Miró en escena”. Barcelona, Fundació Miró, 1994. pp. 119-130

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

26 comentaris:

  1. Aquest bloc compleix perfectament "la reivindicació de l’obra gràfica en un sentit molt ampli, des de totes les perspectives, temàtiques, formats, funcions...". Llàstima que hi hagi fundacions que restringeixen els drets d'autor per mostrar imatges quan la finalitat és tan lloable com la del Piscolabis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les Fundacions i les famílies han de viure de l'herència de la família. El problema és el límit entre la divulgació i l'ús i l'abús. Com sempre una frontera difícil en una societat en la que la propietat privada és un dret. Com que no vull problemes reprodueixo el món de l'imprès en la seva globalitat que en principi no està tant subjecte a la propietat intel·lectual perquè hi intervenen diversos factors com el disseny, el dibuix, tipografia, paper... Us recomano el catàleg i els estudis que se'n fan de l'obra escènica de Joan Miró.

      Elimina
  2. No sóc gaire fan de l'obra de Miró, que amb tots els respectes sempre tinc la impressió que no arriba a emocionar prou. El disseny del Grau Sala m'agrada, tot i veure'l excessivament amanerat. Ara bé, trobo que estàs fent una feinada tremenda de divulgació del grafisme (republicà).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís,
      Amb en Miró no hi estic d'acord. A mi m'emociona moltíssim però també reconec que la cosa va a gustos. En canvi sobre en Grau Sala hi estic totalment d'acord, m'agrada però...

      Elimina
  3. Galderich.

    Gracias a tus blogs, la necesaria reivindicación, se convirtió para muchos de nosotros, en descubrimiento y posteriormente en una gran adicción.
    Me gustó mucho el argumento de los coches que utilizas para que los jóvenes den el justo valor a las vanguardias.

    Siempre es buena noticia que se lleven a cabo exposiciones de este tipo y sobre todo tratándose de colecciones privadas, no siempre hay oportunidad de apreciarlas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      ¡Mira que no nos has facilitado impresos efímeros mexicanos que han sido un gustazo para la vista! Lo bueno es el intercambio con promiscuedad papelera...
      Y si, es bueno que las colecciones privadas muestren lo que con tesón, y a veces con grandes talonarios, van guardando con atino.

      Elimina
  4. El millor del teu bloc, Galderich, a banda de les explicacions tècniques i històriques, és l'aproximació a materials que no sempre coneixem o que no coneixem prou. Estàs fent una gran catàleg!

    Sobre l'exposició, molta enveja perquè no crec que pugui passar per Madrid d'aquí al juliol.

    Sobre Miró, sóc de la mateixa opinió que el Lluís: no m'emociona gens la seva pintura. Les arts aplicades i el disseny són una altra cosa. El vestit d'arlequí està molt bé. Em recorda els vestuaris de Daghilev.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      Mira qui parla aproximant-nos a mil i una cosa!
      Sobre Miró, el millor és poder dir sense cap mena de prejudici que no t'agrada i ja està. El problema és quan hem de dir que ens agrada allò a que tothom diu que és bo. Així doncs, endavant les atxes i les opinions lliures que per a això s'han fet els blocs!

      Elimina
  5. En Miró no m'agradava gens, però vaig estar fa poc a Montjuich veient-lo amb deteniment i he canviat de parer,
    i suposo que això és així perquè vaig sortir 'emocionadíssim' i amb ganes de veure més coses d'ell.
    Obres petites i/o grans que semblen tan senzilles hi ha moments que són molt molt molt grans.
    Del ballet ja diré alguna cosa un altre dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Suposo que vas veure l'exposició. Crec que en Miró en directe guanya molt com en Mark Rothko. Les fotografies no li fan justícia. És curiós veure com en Joan Miró cada obra la treballava moltíssim i potser aquesta pretesa espontaneïtat de Miró es trobi en els estudis previs.
      Esperem les teves aportacions entre el ballet i la bibliofília vilanovina!

      Elimina
  6. Realment, Miró m'ha recordat força al teatre surrealista de Lorca, particularment a com es presenten les descripcions d'alguns personateges a les acotacions de "El Público". Suposo que és normal perquè van a la mateixa freqüència artística.
    El comentari "això ho fa un nen", ja el va contestar Picasso "Un nen pot ser sí, però vosté no".
    D'altra banda, sempre he pensat que darrera de cada moviment avantguardista s'agrupen una sèrie de timadors que imiten sense cap altre pretenció que fer diners. La vanguardia és, generalment, difícil d'inventar, però molt fàcil d'imitar. No sé si hi estaràs d'acord, però pot ser aquest fer li ha fet molt de mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      La frase de Picasso és enginyosa però no convenç. Només les ganes d'aprendre el que no coneixem i tenir les mires amples ens poden permetre entrar en móns com el de les avantguardes artístiques.
      Sobre els timadors no hi estic d'acord. Viure de l'art és molt dur i ser avantguardista implica una tenacitat força important i un munt de sort. Una altra cosa són els que van darrera del camí obert per uns altres que copien alguns dels elements de les avantguardes i ho apliquen al que es feia abans. Malgrat el que d'un primer moment pot semblar contradictori, aquestes segones files són les que fan evolucionar el món de l'art perquè van adaptant les formes més avançades i rebutjades pel públic als gustos de la gent.

      I un altre element importantíssim d'aquesta evolució és l'avantguarda aplicada als impressos com aquests. Pensa que l'any 1935 molts dels qui van anar a veure en Joan Magrinyà van veure per primera vegada -perquè anaven a la Sala Parès o no entraven a Galeries d'art- un dibuix fet per en Joan Miró i van haver de plantejar-se si els agradava o no!

      Elimina
  7. Muy interesante la entrada y especialmente tu teoría sobre los "timadores"...
    ¡Tu si que eres un educador vanguardista!

    ResponElimina
  8. Apart de l'interès que, com sempre, tenen les teves aproximacions a presents poc presents, la teva exposició ens ha de fer pensar en la mercantilització de l'art, ara que sembla que el preu de tot s'està començant a adequar al seu valor real. Aquests "luxes" de col.laboracions dels grans noms (encara no tasats), treballant des de la humilitat per enriquir amb el seu art el seu temps, semblava inviable fora de les subvencions estatal i els grans muntatges lucratius. La història també ens ensenya a tenir perspectiva sobre el veritable valor del nostre preu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ábradas,
      La col·laboració d'artistes plàstics en altres iniciatives fora del seu àmbit s'han donat i es donen més o menys per amistat. Una altra cosa és quan les administracions s'han posat pel mig que llavors els preus s'han desorbitat. La teva reflexió, però, és molt interessant sobretot en un moment com el que estem passant.

      Elimina
  9. Jo crec que hi ha avantguardes i avantguardes. A la primera meitat del segle XX els moviments renovadors van ser molt importants. No obstant això el final de segle ens va portar una mercantilització dels moviments avantguardistes que tenia molt de especulació econòmica i poc d'art. El teu missatge és fascinant i la teva divulgació de estètiques d'aquells anys té molt mèrit.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso,
      El problema de les avantguardes és un problema de perspectiva històrica. Les primeres avantguardes les veiem consolidades (més o menys) però el que tenim més proper... Passa una mica com amb l'esport d'élit (el fútbol, per exemple) que els preus de les fitxes han distorcionat el que és l'esport i el que és negoci o show.
      I sobretot, tu que estàs a Madrid, no et perdis l'exposició si és que ja no l'has vist!

      Elimina
  10. Personalment, només puc entendre'm des d'una òptica avantguardista. I per "avantguardista" entenc en aquell mirar de progressar com si no hagués passat res; com si no hagués existit la gran ensulsiada que, encara ara, molts pocavergonyes obliden.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén,
      L'avantguarda per definició sempre ha d'anar al davant sense mirar endarrera malgrat que l'experiència és la que dona intuïció. L'anar al davant pot portar problemes a l'hora de triar els camins i equivocar-se i fer marrada, però aquesta és la gràcia del risc!
      El problema de l'ensulsiada no és que l'oblidin, sinó que la neguen! El terme pocavergonyes no és el més adequat per ser excessivament suau...

      Elimina
  11. estic fent una reflexió sobre joan mirò i la seva obra tridimensional o escultorica...podria anomenar a l' estimat joan miró, com un exel.ent, inovador i vanguardista ninotaire i estic fent una reflexió sobre joan mirò i la seva obra tridimensional o escultòrica...podria anomenar a l' estimat joan miró, com un excel•lent, innovador i avantguardista ninotaire i que les seves escultures son ninots,
    amb un gran respecte a les paraules i concepte de ninot i ninotaire,no voldria entrar en polèmica..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cesc,
      En Miró no era un ninotaire perquè precisament el que defuig és la figura humana i en busca els seus trets essencials fins a tocar l'abstracció. El que si és cert és que els artistes d'avantguarda com Miró ajudaren molt a la revalorització dels ninotaires i a la seva reivincidació com a artistes que capten en trets concrets uns personatges.
      Sobre el tema de la tridimensionalitat és evident que en Joan Miró s'hi trobava com en peix a l'aigua i per això no es pot entredre la seva obra bidimensional sense la seva tridimensional. La seva participació activa en el món del ballet i el teatre també ho demostren. T'aconsello el catàleg de l'exposició que es va fer a la Fundació Miró que cito com a bibliografia i que el pots trobar a biblioteques públiques, com la Jaume Fuster de Lesseps, per exemple.

      Elimina
  12. Magistral!, ara bé obres tota una sèrie de debats prou interessants tant en referència a l'actualitat com entorn al passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      A vegades tinc la sensació que els debats són els mateixos amb els protagonistes i l'atrezzo una mica canviats....

      Elimina
    2. Un és repetitiu, em sorprèn que es mantinguin els rancis tòpics entorn a l'art, i que sembli que tot acaba amb l'impressionisme, sembla que estem en el mateix punt de sempre. Els altres giren entorn a la dansa i seria massa llarg d'exposar.

      Elimina

Escriu el teu comentari, si vols