L’oncle Vicents (1926) de Josep Puig Pujades, Dalí abans de Dalí (i 2)

A l’Anna Teixidor, per la seva generositat en facilitar-me el seu estudi sobre Josep Puig Pujades.

Coberta bicroma de L’oncle Vicents

En l’apunt anterior vam poder veure una primera col·laboració d’un jove Salvador Dalí com a il·lustrador d’un poemari del figuerenc Carles Fages de Climent. La segona participació de l’artista com a il·lustrador de llibres, tasca a la qual dedicaria molts esforços artístics al llarg de la seva dilatada vida, va correspondre al llibre que presentem avui.

El llibre d’avui, com l’anterior, fou publicat per l’Editorial Polígrafa de Barcelona. És tracta de l’obra literària d’un altre figuerenc, Josep Puig Pujades, però de gènere diferent. Mentre que el primer fou un poemari d’ambientació empordanesa, en aquest cas és una novel·la, també d’ambientació empordanesa. El llibre, imprès el 1926, fou publicat en foli (25 x 17,5 cm.) amb un paper industrial de baixa qualitat –malgrat que es va fer un tiratge en paper de fil de 20 exemplars signats per l’autor- i enquadernat amb rústica, amb una coberta bicroma que combina el negre amb un detall en groc que representa la cintra mètrica típica dels sastres, ja que el protagonista és un botiguer tèxtil. El llibre porta per títol L’oncle Vicents, que és el personatge sobre qui recau l’acció i exerceix el mateix ofici que l’escriptor de l’obra, Josep Puig Pujades, propietari de la casa de teixits més importants de Figueres a l’època, els Magatzems Puig París.

La pregunta obligada podria ser: com és que Salvador Dalí va il·lustrar el llibre d’un botiguer? Afortunadament el món és més ric de matisos que el que una simplificació com la que podríem caure ens podria induir a pensar, seguint el clixé d’un cert menyspreu vers l’ofici de botiguer. Josep Puig Pujades fou un dels personatges més importants en els àmbits polític i cultural de la ciutat de Figueres de principis del s. XX i fins el 1939. De fet, la seva activitat literària prengué força quan durant la dictadura de Primo de Rivera van tancar el diari Empordà Federal  -que dirigia- i el partit UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) del qual era el dirigent a Figueres i, a més, li van prohibir qualsevol activitat política. Com a membre de la Generalitat republicana, a partir de l’octubre del 1934 estigué pres a Girona, fou rehabilitat el 1936 i a partir del 1939 va haver d’agafar el camí de l’exili.

Malgrat la seva militància era crític amb l’actitud tradicional del seu partit, hereu de Pi i Margall i li retreia que pletòric d’èxits electorals no hagi dedicat esforços a crear escoles ni dispensaris, no ha organisat cursos ni conferencies... en una paraula, no ha sembrat llevor perque aparagués una generació fortament armada per a les evolucions intelectuals i polítiques de la vida... Aquestes inquietuds eren compartides per certs cercles figuerencs entre els que es trobava el notari Salvador Dalí i Cusí, pare de l’artista, amb qui mantenien una bona amistat. Anna Maria Dalí –la germana del pintor- anomenava aquest cercle d’amistats del seu pare l’elit intel·lectual i la descrivia com a oberta, lluminosa, liberal, extrovertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l’ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa.

Malgrat aquesta activitat política, a Barcelona gairebé només se’l coneixia per la seva tasca literària i d’articulista, ja que a més de publicar en premsa local figuerenca també escrivia per a la barcelonina, com La Veu de Catalunya o La Nau. Les seves relacions van fer que la publicació del llibre L’oncle Vicents tingués certa repercussió en revistes com El Borinot, D’Ací i D’Allà o la Revista de Catalunya. Les crítiques foren positives malgrat que la novel·la, com a mínim des del meu punt de vista, és més aviat discreta i fluctua entre un drama familiar amb tocs de novel·la rural i una certa tendència moralitzadora, amb un rerefons de tesis d’influències genètiques.

Com que no ens dediquem a crítica literària i sí a la història dels diversos llibres que presentem, valorem la figura de Josep Puig Pujades des del vessant d’homme de lettres que intentà dinamitzar la ciutat de Figueres i sobretot pel seu paper d’impulsor dels seus escriptors i artistes. I aquí és on es posa de manifest la relació amb Salvador Dalí, ja que fou una de les persones més importants en els seus anys de formació. L’amistat entre la família Dallí i Puig Pujades era tal que, pel seu físic arrodonit, els Dalí l’anomenaven familiarment en Peixera.

Fou ell precisament qui, amb el pseudònim de Puvis –com bé ha identificat l’Anna Teixidor en l’estudi que ha fet de l’escriptor- li va fer la primera crítica, arran d’una exposició conjunta de pintors figuerencs, organtizada per La Societat de Concerts al Teatre Municipal, quan Salvador Dalí tenia només 16 anys. En aquesta primeríssima crítica, publicada l’11 de gener de 1919, Josep Puig Pujades deia: L’home que porta a dins lo que’ns mostren els quadres exposats en el saló de la Societat de Concerts es ja un cos gran en el sentit artístic… No hi ha dret a parlar del noi Dalí perque’l tal noi es ja un home… No hi ha dret tampoc a parlar de que promet sinó que cal dir que dóna.
L’home que sent la llum com En Dalí Domenech, que vibra devant l’el·legancia d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys amb les pinzellades sucoses i calentes del Bebedor, que te un tal depurat sentit decoratiu com el que’ns mostren els carbons i especialment el del Baluart, es ja un artista de la mena dels que farán forrolla.
I afegia que tenia la ferma esperança de que temps a venir les paraules nostres – i per esser nostres, paraules humils – tindrán el valor d’una profecia: En Salvador Dalí Doménech será un gran pintor.

Revista Empordà federal del 15 d'octubre del 1921 dedicada a Pep Ventura amb coberta de Salvador Dalí

Podem al·legar que l’amistat pot portar a l’exageració, però la veritat és que Puig Pujades durant els inicis de la carrera del pintor li donà suport permanent, amb la publicació d’una desena d’articles que el lloaven i amb la compra de força obra, tant per a àmbits públics (il·lustracions per a Empordà Federal o per a institucions figuerenques) com privats. Puig Pujades era un col·leccionista d’art i moltes vegades havia compartit la seva col·lecció amb Salvador Dalí, a la qual incorporà pintures de l’artista que farà forrolla, i que va arribar a fer-li fins a quatre retrats, un de pintat i els altres dibuixats. La fidelitat a l’artista el portà a defensar-lo contra les més diverses acusacions que l’artista va rebre a l’inici de l’etapa surrealista i fou el primer en publicar una entrevista amb ell a La Nau després de la publicació del polèmic Manifest Groc del 1928.

Per això no és d’estranyar que després que Dalí il·lustrés Les bruixes de Llers de Carles Fages de Climent, Josep Puig Pujades li proposés de fer el mateix per a la seva novel·la. Hem de suposar que el llibre havia d’estar ja molt avançat el 1924, malgrat que la impressió no es dugués a terme fins el 1926. Aquesta diferència de dos anys la podem determinar pel fet que algunes signatures de les il·lustracions són datades el 1924 (malgrat que n’hi ha moltes on és irreconeixible tant la signatura com la data) i en una nota a l'inici del llibre es fa constar que el primer capítol va rebre el Premi Prosa dels Jocs Florals del Rosselló del 1925.

Final del llibre amb un il·lustració de tipus més tradicional i una de formulacions més avantguardista, vinculada iconogràficament a una fotografia de García Lorca i Buñuel també dalt d’un avió

A diferència de Les bruixes de Llers, les vint-i-vuit il·lustracions de L’oncle Vicents (entre encapçalaments de capítols, culdellànties i vinyetes intercalades) són més diverses estilísticament. En el primer cas ja vam veure que hi havia dues tendències, una més arrelada a una tradició noucentista i una altra on s’introdueixen certs conceptes avantguardistes. En el cas que comentem avui les diferències estilístiques són més variades, amb la majoria de les il·lustracions vinculades a unes figures i formes de traç gruixut, de tipus popular, i després tota una sèrie d’il·lustracions més innovadores, vinculades als seus assajos dels anys 24 i 25. De fet en el llibre Dalí, una vida de llibre es descriuen aquestes il·lustracions de manera complexa: els dibuixos tenen tocs del clownisme de Rafael Barradas (esborra les nines dels ulls dels retratats i esquematitza al màxim els rostres), del noucentisme de Sunyer i Obiols, i del cézannisme i cubisme picassià.

Il·lustració amb núvia segurament realitzada a llapis en l’original

Vist amb una certa perspectiva de temps, sembla que les il·lustracions més tradicionals foren concebudes per il·lustrar els diversos esdeveniments de la novel·la, adaptant-se perfectament al text. En canvi, la resta d’il·lustracions –les més avantguardistes- semblen no haver fetes per al llibre i estan situades aleatòriament enmig del text, ja que en ser figures asèptiques l’autor del text o l’editor podien situar-les on volguessin. Malgrat tot, n’hi ha algunes que encara que no compartissin estètica amb la majoria de les il·lustracions sí que cal pensar que foren fetes expressament per al text, però a posteriori com són el cas de la núvia o l’escena de l’aplec.

Anuncis del nº 3 de Residencia –revista de la Residencia de Estudiantes de Madrid- del setembre-desembre del 1926 il·lustrats per Salvador Dalí

Aquestes diferències estilístiques, però, no foren en cap moment un inconvenient per a Salvador Dalí, ja que estava acostumat a barrejar les seves experimentacions en les exposicions d’aquells moments. Fins i tot les il·lustracions que va fer per als anuncis de la revista Residencia de la Residencia de Estudiantes de Madrid del 1926 són tots ben diferents. De fet, la crítica que aparegué a La Vanguardia del 16 d’octubre del 1926 descrivia L’oncle Vicents com un volúmen presentado con muy buen gusto, e ilustrado con la sensibilidad moderna de Salvador Dalí, si bien con falta de unidad en el procedimiento de los dibujos.

Per a Dalí això no mai fou un problema, però sí per a alguns crítics que li retreien aquesta aparent manca de criteri i que insinuaren –malèvolament- quan el 1928 començà a pintar a la manera surrealista, que no és que no sabés pintar sinó que ho feia per agradar a una certa crítica avantguardista. Fins i tot les visites que li van fer a Figueres tant Joan Miró com el seu marxant foren mal interpretades. Era com si en Dalí hagués dit que els quadres bons (referint-se als dels seus inicis) els tenia a l’estudi, a la qual cosa el marxant –suposadament- li digué que aquests no li interessaven i que només volia els surrealistes, és a dir, els de menys qualitat...

Quan mirem les il·lustracions més avantguardistes hem de tenir en compte que podrien ser dibuixos preparatoris per a quadres posteriors, datats el 1925. Salvador Dalí mateix podria haver obsequiat Josep Puig Pujades amb aquests dibuixos, sense pensar en L’oncle Vicents, o que l’escriptor -una vegada tingués el llibre a impremta- li sol·licités noves il·lustracions per tal d’equilibrar el text amb més imatges i que Dalí li lliurés dibuixos que ja tenia fets.

Aquesta darrera idea no és rocambolesca, com podem observar en el comentari d’Ana Ávila en el seu estudi sobre el tercer llibre il·lustrat per Salvador Dalí i escrit per Rogelio Buendía, Nafraugio en 3 cuerdas de guitarra, publicat a Sevilla el 1928. Ana Ávila comenta que segurament les il·lustracions d’aquest llibre foren dibuixos previs que Salvador Dalí ja tenia fets i, en ser-li sol·licitades unes il·lustracions per unes poesies avantguardistes, li passés uns dibuixos adients ja que aquests sí que pertanyen a l’inici d’una estètica surrealista –amb una il·lustració propera als putrefactes. Sembla ser que fins i tot alguna de les il·lustracions de Salvador Dalí provocaren un canvi dintre del poemari de Rogelio Buendía.

Noia d’esquena, molt proper a Noia asseguda / noia d’esquena

En aquest sentit és interessant veure la carta que Sebastià Gasch – crític d’art i amic de Dalí- envià a Rogelio Buendía el 20 de febrer del 1928, en la qual feia d’intermediari entre el poeta andalús i el pintor figuerenc: ... Estuve en Figueras y hablé a Dalí de su deseo. Él es enemigo de ilustrar cualquier texto sujetándose a su contenido y en esos casos se limita a dibujar obedeciendo a las impresiones producidas por la lectura. Esto no está mal y me parece que puede ser puesto en pràctica con su poema. Me dijo que le agradecería le mande el libro de usted y su poema y que seguramente le mandará algunos dibujos. Su dirección es Salvador Dalí, pintor. Calle Monturiol, 24. Figueras (Gerona).

L’home de la pipa, molt proper al Retrat del meu pare amb pipa

Aquesta carta descriu molt bé el procediment utilitzat per Salvador Dalí en el llibre de Les bruixes de Llers en el qual les il·lustracions no són descriptives, però no en el cas de L’oncle Vicents -precisament perquè són força descriptives de les diverses situacions de la novel·la-. Només s’escapen a aquesta manera de fer una sèrie de dibuixos que ja hem comentat que hauríem de datar vers el 1925, i no pas el 1924 com pot semblar a priori. Aquestes il·lustracions - l’home de la pipa, la noia d’esquena i l’home de la finestra- semblen més dibuixos preparatoris per a quadres que il·lustracions per al llibre.

Ex-libris de Jaume Carner Galofre dissenyat per Ramon Cardunets a sota d’una il·lustració de cavaller de Salvador Dalí a l’inici de L’oncle Vicents

A més a més, hi ha un dibuix que podríem anomenar “de línia contínua” tal com feia Salvador Dalí a l’entorn del 1925 i que també trobem a l’anunci de Residencia dedicat a les Canciones españolas. Aquesta il·lustració d’un cavaller no té res a veure amb l’obra i fou la mateixa que utilitzaren els amics de Figueres de Salvador Dalí per al menú de l’Àpat d’homenatge del 5 de desembre del 1925, que van organitzar arran de la seva primera exposició individual a la Galeria Dalmau de Barcelona. La situació d’aquesta il·lustració fora del context del llibre, i en les pàgines de respecte de l’inici, ens permet albirar que fou reaprofitada per Josep Puig Pujades, que de ben segur va ser un dels organitzadors d’aquest Àpat. En l’exemplar de què disposem aquesta il·lustració està més distorsionada pel fet de tenir-hi enganxat l’ex-libris elaborat per Ramon Cardunets per a l’advocat Jaume Carner Galofre -fill i pare de polítics destacats .

Revista D’Ací i D’Allà de l’octubre del 1926 amb el retrat de Josep Puig Pujades fet per Salvador Dalí

És curiós que si, com sembla, Josep Puig Pujades aprofitava els dibuixos que li comprava o bé que Dalí li passava, no reproduís un dels tres retrats dibuixats –més un oli – en el seu llibre, al contrari del que va fer per la revista D’Ací i D’Allà i de la qual era col·laborador assidu, en la semblança que li van dedicar l’octubre de 1926. Aquest dibuix, posteriorment a l'acabament d'aquest apunt, ha sortit a Mataró relacionat amb l'art confiscat pels feixistes. Encara que aquesta il·lustració no s’inclogué a L’oncle Vicents queda molt clar que la relació personal entre l’escriptor i l’il·lustrador era molt estreta. I de fet, això va possibilitar un llibre excepcional, en el qual podem copsar les diverses experimentacions estètiques que un jove Dalí anava produint malgrat la seva diversa formació acadèmica. Aquest distanciament amb la formació “reglada” culminà en l’expulsió -via reial decret- de l’Escola de Belles Arts de Madrid, en declarar incompetent al tribunal que l’havia d’avaluar de “Teoría de las Bellas Artes” el 14 de juny del 1926.

Índex del llibre

A partir d’aquest moment el camí que empren ja és més conegut. Es va introduir gràcies a Joan Miró als cercles surrealistes de París, i va il·lustrar el llibre de Rogelio Buendía i després ja en plena voràgine parisenca amb el llibre d’André Breton i Paul Éluard L’Immaculée Conception del 1930 publicat per Éditions Surréalistes de París. A partir d’aquest moment, les relacions de Salvador Dalí amb el món del llibre foren molt estretes fins al final dels seus dies, tal com demostren diverses monografies dedicades al tema. Curiosament, deixen una mica al marge aquests dos llibres –Les bruixes de Llers i L’oncle Vicents que, en canvi, creiem cabdals per al seu desenvolupament artístic.

BIBLIOGRAFIA:

ÁVILA, ANA. “Las ilustraciones de Dalí para Naufragio en 3 cuerdas de guitarra (1928), poemario de Rogelio Buendía” a Anuario del Departamento de Historía y Teoría del Arte. Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1999. Vol XI

TEIXIDOR, ANNA. “Empordà Federal i Josep Puig Pujades: expressió i guiatge d’un projecte periodístic i polític”. a Gazeta. Bellaterra, Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació - Facultat de Ciències de la Comunicació Universitat d'Autònoma de Barcelona, 2010

TEIXIDOR, ANNA. ”Josep Puig Pujades, profeta del jove Dalí” a Actes del IV Congrés d’Història del Periodisme. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2012 (en vies de publicació)

VARIS AUTORS. Dalí, els anys joves (1918-1930). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1995

VARIS AUTORS. Dalí. Una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004

Les bruixes de Llers (1924) de Fages de Climent, Dalí abans de Dalí (1)

A en Xavier Teixidor de Llers, arquitecte, i a tots els pagesos afectats pels incendis d’enguany a l’Empordà.

 Coberta en rústica de Les bruixes de Llers

Sovint dic que en els artistes trobo fascinants dos períodes: l’època de formació i l’època de plenitud –quan l’artista aporta més a l’evolució de la història de l’art. L’època posterior, llevat de totes les excepcions que vulgueu, moltes vegades esdevé una divagació i un manierisme repetitius, que més enllà de la curiositat sovint aporten ben poca cosa. La fase inicial, en la qual poca gent para atenció, però, sol ser de les més sensacionals perquè l’artista va prenent idees d’aquí i d’allà, de l’un i de l’altre, per intentar sadollar les ànsies de crear un llenguatge, una manera pròpia d’expressar-se.

Exlibris (12,5 x 8,5 cm.) de Carles Fages de Climent amb la il·lustració de Salvador Dalí (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

El llibre d’avui, i el del proper apunt, m’han fet anar una mica de bòlit, ja que no sóc dalinià i a més Dalí és un artista que em motiva posicions contradictòries, com a molta gent. El fet de no ser afeccionat a Dalí em fa anar amb peus de plom per tal de no esguerrar els apunts amb imprecisions o errors, però com a mínim tinc el convenciment que el que dic -i crec que aporto- pot ser interessant, a més de ser pertinent. Fetes aquestes dues premisses el millor serà entrar a comentar dues obres que són gairebé ignorades -només mencionades- pels estudiosos de l’època inicial daliniana, potser perquè no són originals o gravats amb tiratges numerats, malgrat que segurament n’hi ha menys exemplars que de la majoria dels seus gravats.

Enquadernació nova i paper pintat de les guardes internes de JM Romeo

Les bruixes de Llers són literàriament i artísticament la primera obra publicada per Carles Fages de Climent (1902-1968) i Salvador Dalí (1904-1989), amb un pròleg d’un poeta ja consolidat i molt conegut a l’època -avui gairebé totalment oblidat com a poeta- Ventura Gassol. El llibre fou imprès a Barcelona per l’Editorial Políglota el 1924 amb format de quart (22 x 17 cm.) enquadernat en rústica. L’exemplar que mostro està reenquadernat, en una dècada incerta de la segona meitat del s. XX, amb una enquadernació de pell signada per JM Romeo (de qui no he trobat informació) amb una decoració inserida en relleu i amb retalls de pell en ocre i caldera afegits, que crea una suggerent repetició de cares (de bruixes?) amb una certa estètica surrealista. Desconeixem el tiratge del llibre amb aquest paper industrial però si que consta que se n'imprimiren 17 en paper de fil i signats per l'autor.

Pròleg de Ventura Gassol

Literàriament Carles Fages de Climent és gairebé un desconegut ja que, com es lamentava ell mateix, no se’l va incloure en els reculls literaris que formen el cànon, perquè les grans autoritats de la matèria, com ara Joan Triadú, no ho van considerar pertinent. Malgrat aquesta circumstància, a les terres gironines sempre fou molt ben acceptat i Carles Rahola en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans (1933) el va incloure, considerant que el poemari de Les Bruixes de Llers significava la revelació d’un talent èpic. L’obra, tot i ser la seva opera prima (tenia 22 anys), està ben vertebrada i inclou diverses escenes que tenen força pròpia i que uneixen el que és tradició i narració amb unes composicions poètiques atractives, com a mínim per a mi que no sóc crític literari.

Les bruixes de Llers, per causa de les il·lustracions dalinianes que el complementen, és segurament el més conegut de la producció de Carles Fages de Climent. Fins i tot, pel que sembla després de la mort del poeta, Joan Arús tenia escrit un magnífic i extens pròleg per a una ja prevista reedició com assegurava Octavi Saltor amb una presentació de Josep Maria de Sagarra. Aquesta segona edició no va passar de projecte, però sí que va veure la llum el 1977 una versió defintiva amb la mateixa estètica i dibuixos de Salvador Dalí. Aquesta edició anà a càrrec de Jaume Maurici i Montserrat Vayreda i fou editada pel Banc Industrial dels Pirineus amb un tiratge de 2.500 exemplars. Finalment, Quaderns Crema, en motiu del centenari del naixement del poeta, en publicà la tercera i més recent edició l’any 2002.

Però, d’on ve la relació d’amistat entre Carles Fages de Climent i Salvador Dalí? Tots dos eren figuerencs, tenien pràcticament la mateixa edat (Carles era dos anys més gran que Salvador) i havien estudiat a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres i posteriorment a Madrid, on Fages de Climent estudià llengües clàssiques i Dalí a l’Escuela de Bellas Artes de Madrid. Entre ambdues personalitats es travà una bona amistat que durà tota la vida, i els va dur a diverses col·laboracions, la darrera de les quals el 1961 en l’Auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí per a les festes que Figueres dedicà al pintor. Dalí il·lustrà també l’obra de la Balada del sabater d’Ordis (1954) de Fages de Climent i li va fer encara alguna altra il·lustració, cosa bastant inèdita en ell, ja que no acostumava a repetir autors, llevat de grans personalitats com André Breton, Paul Éluard, Maurice Sandoz, Shakespeare..
.

Il·lustració del 1918 per al Calendari de En Patufet del 1919, quan tenia 15 anys

Quan el 1924 va fer les il·lustracions per al llibre del seu amic, Dalí tenia 20 anys però no era un inexpert, sinó algú que a Figueras ja era conegut com a dibuixant i que ja havia publicat –encara que fos en una ocasió única- al Calendari del Patufet per al 1919 un acudit de signatura il·legible. A Figueres el seu pare ja li havia organitzat unes quantes exposicions per a la família i els amics, i també havia participat en exposicions col•lectives d’artistes figuerencs, amb un gran èxit de crítica com veurem en l’apunt que ve. A més, gràcies a la seva perícia i a les bones amistats del seu pare, va il·lustrar diversos fulletons i cartells de les Fires i Festes de Figueres. La seva insistència vers el món artístic va fer que el seu pare acceptés la seva vocació el 1922 però que li posés com a condició que estudiés a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de l’Academia de San Fernando de Madrid –en vista al fet que com a mínim es pogués dedicar a ser professor de dibuix- i que anés a viure a la Residencia de Estudiantes, a la qual va tenir accés gràcies al poeta Eduard Marquina, casat amb Mercè Pichot, amiga de la família.

A la Residencia va fer amistat de Luís Buñuel, Federico García Lorca, Pedro Garfias, Eugenio Montes i Pepín Bello entre altres. A l’Academia Libre fundada per Julio Moisés –a la qual va assistir després de la primera expulsió de l’Academia de San Fernando, per defensar al pintor Daniel Váquez Díaz- va conèixer artistes com Maruja Mallo, Benjamín Palencia, Francisco Bores i José Moreno Villa. Aquestes coneixences, les visites al Museo del Prado, les lectures sobre artistes i la consulta de revistes d’avantguarda que li subministrava el seu oncle Anselm Domènech, etc., el van conformant com a artista, fins que tot plegat va tenir difusió pública en fer una exposició en solitari a la Galeria Dalmau de Barcelona el novembre de 1925.

Com hem vist, l’acord perquè il·lustrés Les bruixes de Llers es podria haver produït a Madrid mateix, on escriptor i pintor van coincidir per raó d’estudis. De fet, Fages de Climent mateix va confessar que al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca. Curiosament, però, la família Dalí procedia de Llers des del s. XVI, tal com ha esbrinat Ian Gibson en les seves recerques.

Colofó final amb les signatures d’ambdós autors en llatí, amb el curiós Salvator Dalí ornavit. Segurament aquesta llatinada està relacionat amb els estudis de Carles Fages de Climent de llengües clàssiques.

Les il·lustracions són fetes amb una sola tinta plana, amb certs jocs volumètrics amb  les línies. Estilísticament es mouen entre dues vessants, per una part la que s’apropa a una estètica cubista -amb tots els matisos, com molt bé diu Rafael Santos Torrella en parlar d’aquests anys- i per una altra part a una estètica noucentista d’arrel popular, que fins i tot podem trobar propera a les il·lustracions de E.C. Ricart de les Aleluyas d’en Vinardell (1919), editades per a Madrid però impreses a la impremta Oliva de Vilanova. Les il·lustracions de caire més popular són més sintètiques i amb una clara intenció d’apropar-se a l’estètica de la xilografia, com la il·lustració que serveix de colofó. Algunes d’aquestes il·lustracions populars tenen alguns elements amb subtils deformacions com veiem a la portada mateix, on es veu un vaixell amb una bruixa penjada i bevent en porró.

Il·lustració inicial de la taberna

Cartell publicitari del libre d'una col·lecció particular (44,5 x 28,5 cm. (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

Les il·lustracions més vinculades a una estètica avantguardista són de mida més gran, mentre que les altres queden limitades a petits detalls. Aquestes il·lustracions juguen entre una estètica cubista propera a l’Autoretrat amb l’Humanité -com és el cas de la il·lustració inicial de la taberna- o una estètica propera als futuristes o, fins i tot, a l’estètica del cinema expressionista alemany, com el carreró de Llers -que podríem relacionar amb l’escenografia pel·lícula del Gabinet del Dr. Caligari. Hem d’entendre que són els moments en què Salvador Dalí estava cercant un llenguatge propi, que assolí pocs anys després i que fou el que el va portar a la fama internacional.

 Dibuix de Bruixes de Llers dintre d'una carta adreçada al seu oncle Anselm Domènech (27,5 x 21 cm.). Biblioteca Nacional de Catalunya (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

És curiosa una carta del 1924 que Salvador Dalí va enviar al seu oncle Anselm Domènech (amb qui hi tenia un fort lligam i que li facilitava revistes i llibres d'art) en la que hi ha un dibuix preparatori per a Les bruixes de Llers que finalment no es va utilitzar. Aquesta il·lustració ens deixa entreveure que Salvador Dalí va estar sospesant la possibilitat de fer unes il·lustracions més descriptives com hagués estat aquesta i que finalment va preferir fer il·lustracions més generalistes.

 Il·lustració de la bruixa sortint d'una atzavara

Aquestes il·lustracions de Les bruixes de Llers van motivar Josep Pla a dir, en una de les seves butades habituals que són ninotets, el millor de Dalí. Sigui com sigui, tant text com il·lustracions estan ben vertebrats i, sense cap mena de dubte, es tracta d’una obra pensada conjuntament per autor i il·lustrador com ho demostra la carta, enviada a Dalí per Lídia de Cadaqués (filla de la Sabana, darrera bruixa de Cadaqués) en la que es diu: dile a Fojas (Fages de Climent) que tiene que hacer un libro, que las brujas tienen que gastar siempre perras porque cuando cambian un billete es que han ido a buscarlo en alguna caja de hierro. Es el pueblo de María Santísima, pueblo bárbaro, judío.

Al marge de les diverses col·laboracions prèvies que Dalí havia anat duent a terme, des de la seva participació al Calendari d’en Patufet del 1919 fins a Les bruixes de Llers hi va haver una llarga trajectòria i maduració. Les bruixes de Llers va suposar per al pintor de Figueres el primer gran pas en una vida dedicada al món del llibre en tots els vessants, des de la il·lustració de llibres d’alta bibliofília internacional fins a l’escriptura de llibres propis en els quals abocava tot un món interior, però això ja és un altre tema que ens allunya del Dalí il·lustrador.

BIBLIOGRAFIA:

AUTORS VARIS. Dalí: els anys joves (1918-1930). Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995

Apunt complert de la Wikipèdia de les Bruixes de Llers