dilluns, 17 de setembre de 2012

L’oncle Vicents (1926) de Josep Puig Pujades, Dalí abans de Dalí (i 2)


A l’Anna Teixidor, per la seva generositat en facilitar-me el seu estudi sobre Josep Puig Pujades.

Coberta bicroma de L’oncle Vicents

En l’apunt anterior vam poder veure una primera col·laboració d’un jove Salvador Dalí com a il·lustrador d’un poemari del figuerenc Carles Fages de Climent. La segona participació de l’artista com a il·lustrador de llibres, tasca a la qual dedicaria molts esforços artístics al llarg de la seva dilatada vida, va correspondre al llibre que presentem avui.

El llibre d’avui, com l’anterior, fou publicat per l’Editorial Polígrafa de Barcelona. És tracta de l’obra literària d’un altre figuerenc, Josep Puig Pujades, però de gènere diferent. Mentre que el primer fou un poemari d’ambientació empordanesa, en aquest cas és una novel·la, també d’ambientació empordanesa. El llibre, imprès el 1926, fou publicat en foli (25 x 17,5 cm.) amb un paper industrial de baixa qualitat –malgrat que es va fer un tiratge en paper de fil de 20 exemplars signats per l’autor- i enquadernat amb rústica, amb una coberta bicroma que combina el negre amb un detall en groc que representa la cintra mètrica típica dels sastres, ja que el protagonista és un botiguer tèxtil. El llibre porta per títol L’oncle Vicents, que és el personatge sobre qui recau l’acció i exerceix el mateix ofici que l’escriptor de l’obra, Josep Puig Pujades, propietari de la casa de teixits més importants de Figueres a l’època, els Magatzems Puig París.


La pregunta obligada podria ser: com és que Salvador Dalí va il·lustrar el llibre d’un botiguer? Afortunadament el món és més ric de matisos que el que una simplificació com la que podríem caure ens podria induir a pensar, seguint el clixé d’un cert menyspreu vers l’ofici de botiguer. Josep Puig Pujades fou un dels personatges més importants en els àmbits polític i cultural de la ciutat de Figueres de principis del s. XX i fins el 1939. De fet, la seva activitat literària prengué força quan durant la dictadura de Primo de Rivera van tancar el diari Empordà Federal  -que dirigia- i el partit UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) del qual era el dirigent a Figueres i, a més, li van prohibir qualsevol activitat política. Com a membre de la Generalitat republicana, a partir de l’octubre del 1934 estigué pres a Girona, fou rehabilitat el 1936 i a partir del 1939 va haver d’agafar el camí de l’exili.


Malgrat la seva militància era crític amb l’actitud tradicional del seu partit, hereu de Pi i Margall i li retreia que pletòric d’èxits electorals no hagi dedicat esforços a crear escoles ni dispensaris, no ha organisat cursos ni conferencies... en una paraula, no ha sembrat llevor perque aparagués una generació fortament armada per a les evolucions intelectuals i polítiques de la vida... Aquestes inquietuds eren compartides per certs cercles figuerencs entre els que es trobava el notari Salvador Dalí i Cusí, pare de l’artista, amb qui mantenien una bona amistat. Anna Maria Dalí –la germana del pintor- anomenava aquest cercle d’amistats del seu pare l’elit intel·lectual i la descrivia com a oberta, lluminosa, liberal, extrovertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l’ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa.


Malgrat aquesta activitat política, a Barcelona gairebé només se’l coneixia per la seva tasca literària i d’articulista, ja que a més de publicar en premsa local figuerenca també escrivia per a la barcelonina, com La Veu de Catalunya o La Nau. Les seves relacions van fer que la publicació del llibre L’oncle Vicents tingués certa repercussió en revistes com El Borinot, D’Ací i D’Allà o la Revista de Catalunya. Les crítiques foren positives malgrat que la novel·la, com a mínim des del meu punt de vista, és més aviat discreta i fluctua entre un drama familiar amb tocs de novel·la rural i una certa tendència moralitzadora, amb un rerefons de tesis d’influències genètiques.

Com que no ens dediquem a crítica literària i sí a la història dels diversos llibres que presentem, valorem la figura de Josep Puig Pujades des del vessant d’homme de lettres que intentà dinamitzar la ciutat de Figueres i sobretot pel seu paper d’impulsor dels seus escriptors i artistes. I aquí és on es posa de manifest la relació amb Salvador Dalí, ja que fou una de les persones més importants en els seus anys de formació. L’amistat entre la família Dallí i Puig Pujades era tal que, pel seu físic arrodonit, els Dalí l’anomenaven familiarment en Peixera.


Fou ell precisament qui, amb el pseudònim de Puvis –com bé ha identificat l’Anna Teixidor en l’estudi que ha fet de l’escriptor- li va fer la primera crítica, arran d’una exposició conjunta de pintors figuerencs, organtizada per La Societat de Concerts al Teatre Municipal, quan Salvador Dalí tenia només 16 anys. En aquesta primeríssima crítica, publicada l’11 de gener de 1919, Josep Puig Pujades deia: L’home que porta a dins lo que’ns mostren els quadres exposats en el saló de la Societat de Concerts es ja un cos gran en el sentit artístic… No hi ha dret a parlar del noi Dalí perque’l tal noi es ja un home… No hi ha dret tampoc a parlar de que promet sinó que cal dir que dóna.
L’home que sent la llum com En Dalí Domenech, que vibra devant l’el·legancia d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys amb les pinzellades sucoses i calentes del Bebedor, que te un tal depurat sentit decoratiu com el que’ns mostren els carbons i especialment el del Baluart, es ja un artista de la mena dels que farán forrolla.
I afegia que tenia la ferma esperança de que temps a venir les paraules nostres – i per esser nostres, paraules humils – tindrán el valor d’una profecia: En Salvador Dalí Doménech será un gran pintor
.

Revista Empordà federal del 15 d'octubre del 1921 dedicada a Pep Ventura amb coberta de Salvador Dalí

Podem al·legar que l’amistat pot portar a l’exageració, però la veritat és que Puig Pujades durant els inicis de la carrera del pintor li donà suport permanent, amb la publicació d’una desena d’articles que el lloaven i amb la compra de força obra, tant per a àmbits públics (il·lustracions per a Empordà Federal o per a institucions figuerenques) com privats. Puig Pujades era un col·leccionista d’art i moltes vegades havia compartit la seva col·lecció amb Salvador Dalí, a la qual incorporà pintures de l’artista que farà forrolla, i que va arribar a fer-li fins a quatre retrats, un de pintat i els altres dibuixats. La fidelitat a l’artista el portà a defensar-lo contra les més diverses acusacions que l’artista va rebre a l’inici de l’etapa surrealista i fou el primer en publicar una entrevista amb ell a La Nau després de la publicació del polèmic Manifest Groc del 1928.


Per això no és d’estranyar que després que Dalí il·lustrés Les bruixes de Llers de Carles Fages de Climent, Josep Puig Pujades li proposés de fer el mateix per a la seva novel·la. Hem de suposar que el llibre havia d’estar ja molt avançat el 1924, malgrat que la impressió no es dugués a terme fins el 1926. Aquesta diferència de dos anys la podem determinar pel fet que algunes signatures de les il·lustracions són datades el 1924 (malgrat que n’hi ha moltes on és irreconeixible tant la signatura com la data) i en una nota a l'inici del llibre es fa constar que el primer capítol va rebre el Premi Prosa dels Jocs Florals del Rosselló del 1925.

Final del llibre amb un il·lustració de tipus més tradicional i una de formulacions més avantguardista, vinculada iconogràficament a una fotografia de García Lorca i Buñuel també dalt d’un avió

A diferència de Les bruixes de Llers, les vint-i-vuit il·lustracions de L’oncle Vicents (entre encapçalaments de capítols, culdellànties i vinyetes intercalades) són més diverses estilísticament. En el primer cas ja vam veure que hi havia dues tendències, una més arrelada a una tradició noucentista i una altra on s’introdueixen certs conceptes avantguardistes. En el cas que comentem avui les diferències estilístiques són més variades, amb la majoria de les il·lustracions vinculades a unes figures i formes de traç gruixut, de tipus popular, i després tota una sèrie d’il·lustracions més innovadores, vinculades als seus assajos dels anys 24 i 25. De fet en el llibre Dalí, una vida de llibre es descriuen aquestes il·lustracions de manera complexa: els dibuixos tenen tocs del clownisme de Rafael Barradas (esborra les nines dels ulls dels retratats i esquematitza al màxim els rostres), del noucentisme de Sunyer i Obiols, i del cézannisme i cubisme picassià.

Il·lustració amb núvia segurament realitzada a llapis en l’original

Vist amb una certa perspectiva de temps, sembla que les il·lustracions més tradicionals foren concebudes per il·lustrar els diversos esdeveniments de la novel·la, adaptant-se perfectament al text. En canvi, la resta d’il·lustracions –les més avantguardistes- semblen no haver fetes per al llibre i estan situades aleatòriament enmig del text, ja que en ser figures asèptiques l’autor del text o l’editor podien situar-les on volguessin. Malgrat tot, n’hi ha algunes que encara que no compartissin estètica amb la majoria de les il·lustracions sí que cal pensar que foren fetes expressament per al text, però a posteriori com són el cas de la núvia o l’escena de l’aplec.

Anuncis del nº 3 de Residencia –revista de la Residencia de Estudiantes de Madrid- del setembre-desembre del 1926 il·lustrats per Salvador Dalí

Aquestes diferències estilístiques, però, no foren en cap moment un inconvenient per a Salvador Dalí, ja que estava acostumat a barrejar les seves experimentacions en les exposicions d’aquells moments. Fins i tot les il·lustracions que va fer per als anuncis de la revista Residencia de la Residencia de Estudiantes de Madrid del 1926 són tots ben diferents. De fet, la crítica que aparegué a La Vanguardia del 16 d’octubre del 1926 descrivia L’oncle Vicents com un volúmen presentado con muy buen gusto, e ilustrado con la sensibilidad moderna de Salvador Dalí, si bien con falta de unidad en el procedimiento de los dibujos.


Per a Dalí això no mai fou un problema, però sí per a alguns crítics que li retreien aquesta aparent manca de criteri i que insinuaren –malèvolament- quan el 1928 començà a pintar a la manera surrealista, que no és que no sabés pintar sinó que ho feia per agradar a una certa crítica avantguardista. Fins i tot les visites que li van fer a Figueres tant Joan Miró com el seu marxant foren mal interpretades. Era com si en Dalí hagués dit que els quadres bons (referint-se als dels seus inicis) els tenia a l’estudi, a la qual cosa el marxant –suposadament- li digué que aquests no li interessaven i que només volia els surrealistes, és a dir, els de menys qualitat...


Quan mirem les il·lustracions més avantguardistes hem de tenir en compte que podrien ser dibuixos preparatoris per a quadres posteriors, datats el 1925. Salvador Dalí mateix podria haver obsequiat Josep Puig Pujades amb aquests dibuixos, sense pensar en L’oncle Vicents, o que l’escriptor -una vegada tingués el llibre a impremta- li sol·licités noves il·lustracions per tal d’equilibrar el text amb més imatges i que Dalí li lliurés dibuixos que ja tenia fets.

Aquesta darrera idea no és rocambolesca, com podem observar en el comentari d’Ana Ávila en el seu estudi sobre el tercer llibre il·lustrat per Salvador Dalí i escrit per Rogelio Buendía, Nafraugio en 3 cuerdas de guitarra, publicat a Sevilla el 1928. Ana Ávila comenta que segurament les il·lustracions d’aquest llibre foren dibuixos previs que Salvador Dalí ja tenia fets i, en ser-li sol·licitades unes il·lustracions per unes poesies avantguardistes, li passés uns dibuixos adients ja que aquests sí que pertanyen a l’inici d’una estètica surrealista –amb una il·lustració propera als putrefactes. Sembla ser que fins i tot alguna de les il·lustracions de Salvador Dalí provocaren un canvi dintre del poemari de Rogelio Buendía.

Noia d’esquena, molt proper a Noia asseguda / noia d’esquena

En aquest sentit és interessant veure la carta que Sebastià Gasch – crític d’art i amic de Dalí- envià a Rogelio Buendía el 20 de febrer del 1928, en la qual feia d’intermediari entre el poeta andalús i el pintor figuerenc: ... Estuve en Figueras y hablé a Dalí de su deseo. Él es enemigo de ilustrar cualquier texto sujetándose a su contenido y en esos casos se limita a dibujar obedeciendo a las impresiones producidas por la lectura. Esto no está mal y me parece que puede ser puesto en pràctica con su poema. Me dijo que le agradecería le mande el libro de usted y su poema y que seguramente le mandará algunos dibujos. Su dirección es Salvador Dalí, pintor. Calle Monturiol, 24. Figueras (Gerona).

L’home de la pipa, molt proper al Retrat del meu pare amb pipa

Aquesta carta descriu molt bé el procediment utilitzat per Salvador Dalí en el llibre de Les bruixes de Llers en el qual les il·lustracions no són descriptives, però no en el cas de L’oncle Vicents -precisament perquè són força descriptives de les diverses situacions de la novel·la-. Només s’escapen a aquesta manera de fer una sèrie de dibuixos que ja hem comentat que hauríem de datar vers el 1925, i no pas el 1924 com pot semblar a priori. Aquestes il·lustracions - l’home de la pipa, la noia d’esquena i l’home de la finestra- semblen més dibuixos preparatoris per a quadres que il·lustracions per al llibre.

Ex-libris de Jaume Carner Galofre dissenyat per Ramon Cardunets a sota d’una il·lustració de cavaller de Salvador Dalí a l’inici de L’oncle Vicents

A més a més, hi ha un dibuix que podríem anomenar “de línia contínua” tal com feia Salvador Dalí a l’entorn del 1925 i que també trobem a l’anunci de Residencia dedicat a les Canciones españolas. Aquesta il·lustració d’un cavaller no té res a veure amb l’obra i fou la mateixa que utilitzaren els amics de Figueres de Salvador Dalí per al menú de l’Àpat d’homenatge del 5 de desembre del 1925, que van organitzar arran de la seva primera exposició individual a la Galeria Dalmau de Barcelona. La situació d’aquesta il·lustració fora del context del llibre, i en les pàgines de respecte de l’inici, ens permet albirar que fou reaprofitada per Josep Puig Pujades, que de ben segur va ser un dels organitzadors d’aquest Àpat. En l’exemplar de què disposem aquesta il·lustració està més distorsionada pel fet de tenir-hi enganxat l’ex-libris elaborat per Ramon Cardunets per a l’advocat Jaume Carner Galofre -fill i pare de polítics destacats .

Revista D’Ací i D’Allà de l’octubre del 1926 amb el retrat de Josep Puig Pujades fet per Salvador Dalí

És curiós que si, com sembla, Josep Puig Pujades aprofitava els dibuixos que li comprava o bé que Dalí li passava, no reproduís un dels tres retrats dibuixats –més un oli – en el seu llibre, al contrari del que va fer per la revista D’Ací i D’Allà i de la qual era col·laborador assidu, en la semblança que li van dedicar l’octubre de 1926. Encara que aquesta il·lustració no s’inclogué a L’oncle Vicents queda molt clar que la relació personal entre l’escriptor i l’il·lustrador era molt estreta. I de fet, això va possibilitar un llibre excepcional, en el qual podem copsar les diverses experimentacions estètiques que un jove Dalí anava produint malgrat la seva diversa formació acadèmica. Aquest distanciament amb la formació “reglada” culminà en l’expulsió -via reial decret- de l’Escola de Belles Arts de Madrid, en declarar incompetent al tribunal que l’havia d’avaluar de “Teoría de las Bellas Artes” el 14 de juny del 1926.

Índex del llibre

A partir d’aquest moment el camí que empren ja és més conegut. Es va introduir gràcies a Joan Miró als cercles surrealistes de París, i va il·lustrar el llibre de Rogelio Buendía i després ja en plena voràgine parisenca amb el llibre d’André Breton i Paul Éluard L’Immaculée Conception del 1930 publicat per Éditions Surréalistes de París. A partir d’aquest moment, les relacions de Salvador Dalí amb el món del llibre foren molt estretes fins al final dels seus dies, tal com demostren diverses monografies dedicades al tema. Curiosament, deixen una mica al marge aquests dos llibres –Les bruixes de Llers i L’oncle Vicents que, en canvi, creiem cabdals per al seu desenvolupament artístic.

BIBLIOGRAFIA:


ÁVILA, ANA. “Las ilustraciones de Dalí para Naufragio en 3 cuerdas de guitarra (1928), poemario de Rogelio Buendía” a Anuario del Departamento de Historía y Teoría del Arte. Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1999. Vol XI

TEIXIDOR, ANNA. “Empordà Federal i Josep Puig Pujades: expressió i guiatge d’un projecte periodístic i polític”. a Gazeta. Bellaterra, Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació - Facultat de Ciències de la Comunicació Universitat d'Autònoma de Barcelona, 2010

TEIXIDOR, ANNA. ”Josep Puig Pujades, profeta del jove Dalí” a Actes del IV Congrés d’Història del Periodisme. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2012 (en vies de publicació)

VARIS AUTORS. Dalí, els anys joves (1918-1930). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1995

VARIS AUTORS. Dalí. Una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004

16 comentaris:

  1. molt bon apunt, es realment arqueologia literaria!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aris, molt bo això de l'arqueologia però jo més que literària (que l'he esbandit en dues línies) diria que és estètica!

      Suprimeix
  2. He començat a llegir aquest post de bon matí, però no m'ha donat temps a enllestir-lo. Molt, molt, molt interessant!
    Aquesta introspecció als inicis artístics de Salvador Dalí la trobo d'allò interessant. Això que es diu que pintava a cop de la crítica, jo (al marge de les meves simpaties personals per Dalí) no crec que fos anormal en aquella època. Vull dir, les vanguardes sovint establien uns criteris quasi matemàtics que els seus seguidors començaven a practicar de la nit al matí. A més a més, dubto molt que Dalí hagués passat a la història si no s'hagués aproximat al surrealisme, diguien el que diguien les amables crítiques que li fes Puig Pujades.
    I per concloure, això que dius que "no ens dediquem a la crítica literària", no sé que dir-te'n. És cert que parles sempre de l'aspecte editorial, però "Piscolabislibrorum" no queda diassociat de la literatura, opino jo com a modest seguidor.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      Si que es llarg perquè la complexitat de les il·lustracions ho demanen... Què hi farem!
      En cap moment dic que pintava a cop de crítica perquè precisament feia el que volia i no tenia en compte que se li critiqués la barreja estilística en les exposicions individuals o en aquest llibre de L'oncle Vicents.
      Quan Puig Pujades, amablement com dius, fa la seva crítica profètica el que vol dir és que és algú amb domini tècnic que li pot permetre obrir-se portes.
      Sobre crítiques literàries haig de reconèixer que no és el meu fort i que el meu criteri no és el que jo voldria. Quan convé, perquè contingut afecta a continent, em tiro a la piscina però prefereixo deixar-ho per gent que en sap més, com per exemple tu mateix.

      Suprimeix
  3. Ai si sabessin -ni que fos un en misèrrim 5%-, fotre forrolla a la manera del Dalí... La de renom que tots guanyaríem!
    Per cert, tot i que l'adjectiu no apareix, percebo una fortor noucentista en aquests dibuixos del Dalí primerenc. És cosa meva?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Girbén,
      Fotre forrolla... una habilitat difícil malgrat que en Puig Pujades quan ho va dir no es podria ni imaginar que la forrolla aniria per viaranys diferents.
      Sobre el noucentisme hi tinc un petit problema perquè és molt difícil de descriure'n un estil molt delimitat perquè és molt ampli malgrat que l'esperit marca una impremta per allà on passa. En Dalí, com tots els pintors catalans del moment van rebre la influència d'aquest esperit noucentista tal com ho faig constar (malgrat que sigui en boca d'altri) quan es comenta les dependències "del noucentisme de Sunyer i Obiols, i del cézannisme i cubisme picassià"
      És precisament aquesta barreja entre avantguarda i tradició noucentista el que és interessant d'aquesta etapa daliniana.

      Suprimeix
  4. No cal que el Piscolabis es converteixi en Dalinorum, però només que esborris la "i" de davant del 2 del títol i que, quan et plagui, continuïs analitzant les seves col·laboracions llibresques, i ja serem més feliços. Entre les obres hi ha, per exemple, L'Apocalypse de Saint Jean de Joseph Foret de 1961, que s'anunciava com el llibre més car del món (guardat en una bombolla). Per deferència als lectors, rumia-t'ho. ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo,
      Aquest és el darrer apunt dalinià que ja he comentat més d'una vegada que en Dalí, a partir d'una època (passada la forrolla surrealista) no m'interessa gaire llevat d'alguna que altre obra que la trobo interessant. Així doncs, tanquem la barraqueta daliniana.
      Sobre el llibre que menciones, si és el més car del món -o ho era- és normal que no hi figuri en el Piscolabis que es nodreix de llibres ben editats però no de bibliòfils!

      Suprimeix
  5. Estic d'acord amb el Puigmalet: aquest apunts sobre el primer Dalí i la seva col·laboració com a il·lustrador de llibres, podria continuar, que segur que encara hi ha molt de material per analitzar. I jo, com va fer Puig Pujades, també m'atreveixo a pronosticar que aquest bloc farà forrolla.
    Salut!


    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sícoris,
      Malauradament per en Gazo i per a tu no hi ha terceres parts que mai van ser bones...
      Si el bloc farà forrolla o no... la cosa està verda que amb tanta lletra esglaia a la gent!

      Suprimeix
  6. Galderich.

    Me gustó mucho el complemento del apunte. Nos das la oportunidad de ver trabajos poco conocidos.

    Atrás de la adquisición de los primeros ejemplares que ilustró Dalí hay mucho oficio bibliófilo; para comprar los más famosos sólo se necesita dinero.
    En la imágenes que nos compartes me sorprendió la recurrente aparición de magueyes (pitas) Se podría organizar una serie: "Los Magueyes de Dali" ;-).

    Saludos

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Los magueyes llegaron de México muy pronto, por allà el siglo XVI y se convirtió en Cataluña y España en un elemento rural decorativo i de barrera para corrales de animales. Además de decorativo útil, que en el campo no se desaprovecha nada. Lástima que las "fórmulas secretas" del tequila o del mescal no se importó...

      Suprimeix
  7. Em reafirmo amb el que vaig dir a l'anterior apunt del primer Dalí (i si no ho vaig dir, ho vaig pensar): és millor dibuixant que pintor. Evidentment, hi ha molt de subjectiu en la meva apreciació, però a mi m'agraden molt aquest traços (potser menys "Noia d'esquena" i similars) que esquematitzen els dibuixos més tradicionals.

    El que a tu et passa amb Dalí, a mi també em passa amb Miró, a qui trobo molt més interessant en l'etapa de joventut. Segurament perquè, en general, trobo que són molt riques les etapes de transició entre formes d'expressió "antigues" i la cerca d'una nova tècnica, expressió o interpretació artística. I en aquest sentit, els teus apunts són especialment interessants perquè ens ajuden a situar-nos en el món sovint desconegut de les fronteres de l'art.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric, és evident que en Dalí aquí era més lliure que després quan es va voler adaptar a les seves formes estilístiques, el que li va comportar cert automanierisme com els passa a bastants creadors plàstics.

      Suprimeix
  8. Descobrint tot allò que un sempre ha volgut saber sobre Dalí i mai ningú li ha explicat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier,
      Em sembla que no hi ha estudi, i menys un apunt en un bloc, on es pugui explicar tot allò que ens agradaria saber d'en Dalí!

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols