La mort de l’ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe

In memoriam d’Agustí Ballester i Sanjoan (La Selva del Camp 1895- Reus 1941), besavi de les meves filles, perruquer i company de pupitre d’en Ventura Gassol

Hi ha llibres que ultra el seu contingut literari o estètic ens corprenen per altres elements com són les dedicatòries colpidores. Ja en vam veure una fa un cert temps també vinculada als Fets del 6 d’octubre i hi tornem amb una altra dedicatòria, en aquest cas d’algú que els va viure en directe i en fou protagonista, en Ventura Gassol (1893-1980), conseller de Cultura d’aquell moment. La dedicatòria va adreçada a un altre poeta del qui ja n’hem vist un altre llibre de la seva biblioteca: A Millàs-Raurell / enyorat amic i / estimat poeta / amb una abraçada / d’esperançes. / V. Gassol / Penal de Cartagena / 26 ·XI ·1935.

Aquesta dedicatòria signada al Penal de Cartagena refermava la situació en la que es trobava Ventura Gassol com a membre del govern de la Generalitat empresonat pels Fets d’Octubre, com si en la seva situació refermés les seves idees. De fet no és una dedicatòria aïllada ja que d’aquest llibre n’hi ha d’altres (el de Margarida Xirgu, per exemple) signats fent constar el Penal de Cartagena. Aquesta voluntat de lluita malgrat les circumstàncies és el que impressiona per a una persona que restà la meitat de la seva vida fora de la seva Pàtria entre empresonament (1934-1936) i exilis (1923-1931 i 1937-1977).

Foto de l'empresonament a Carabanchel (1934) amb Lluís Companys i altres consellers de la Generalitat. Ventura i Gassol és el de la dreta

Quan Josep Bargalló parla de l’obra de Ventura Gassol ja insinua que l’activitat política eclipsà la literària i malgrat que a la seva època fou un literat molt ben considerat actualment és gairebé oblidat fora dels cànons literaris. En Joan Puig i Ferreter, també de la Selva del Camp, dramaturg, d’ERC i exiliat va dir, tot parlant de Ventura Gassol que seria un gran poeta si oblidés més sovint que és un gran orador. (…) Sempre he pensat que la política i la popularitat li han fet mal com a poeta.

I Josep Bargalló acaba reblant el clau quan comenta que li succeí, com a poeta, el que acabà succeint amb el temps històric que va viure com a protagonista: la incomprensió amb el pas dels anys, no només dels franquistes -aquesta prou òbvia-, sinó també dels intel·lectuals progressistes -que el trobaven massa nacionalista- i dels crítics catalanistes -per als quals era massa abrandat, radical. I Ventura Gassol fou, sens dubte, un poeta distint, que també vorejà alguns dels camins de l’avantguarda. La seva passió, el seu abrandament, no l’acabaren d’encabir en el noucentisme, per molt que ho sigui en la forma i ho sembli en la llengua poètica.

Així doncs, en el llibre La mort de l’ós subtitulat com a poema coreogràfic empren aquesta manera de fer poètica i teatral alhora, concebut per a ser declamat més que com a poema íntim. El simbolisme és explicat a l’inici per donar unes pautes de lectura d’un text de certa complexitat compositiva i simbòlica. Malgrat que algunes fonts comenten que el poema fou escrit el 1928 i afirmen que s’edità en aquell moment, una cerca pels catàlegs bibliotecaris semblen desmentir-ho per la qual cosa la primera edició seria la present del 1935.

Sembla ser, malgrat que no he pogut contrastar aquesta notícia, que el músic –de Valls i deixeble de Schönberg a Viena- Robert Gerhard havia rebut l’encàrrec de musicar-lo. Robert Gerhard fou un dels pilars més importants de la música clàssica contemporània catalana a l’alçada del que Joan Miró ho és en pintura. De fet en Mestres Quadreny el defineix dient que feia una música nacionalista com Bartók, però d'arrel catalana, i no té res a envejar als grans compositors del segle XX com ara Schönberg o Falla. I acaba explicant per fer-nos adonar de la seva magnitud que és l'únic compositor català que ha rebut un encàrrec de la Simfònica de Nova York.

El llibre fou publicat per la Llibreria Catalònia de Barcelona el 1935 i concebut com un llibre de bibliòfil ja que tingué un tiratge de 100 exemplars (aquest és el nº 73) i fou imprès amb paper de fil Guarro de petit foli (28 x 20 cm.). A més el llibre sortia una mica del comú perquè no estava decorat per un professional de la il·lustració de llibres sinó per un artista aliè a aquesta disciplina com era Pere Pruna (1904-1977). En el fet que un artista de fama com Pere Pruna col·laborés en un llibre ja és una excepció perquè normalment no se n’ocupaven a no ser que fos com aquest que tenia un caràcter més de bibliòfil.

Pere Pruna fou un artista estrany en la dinàmica cultural catalana. Gràcies a una recomanació de Sebastià Junyer i Vidal entrà en contacte amb només 17 anys amb Picasso que l’introduí en els cercles artístics parisencs del moment, el que li permeté exposar en les galeries més famoses i participà en escenografies i maniquins dels ballets russos de Serguei Diàguilev. Estilísticament, com podem observar en aquestes il•lustracions, rebé la influència de Picasso que fou el seu mentor i que travessava la seva etapa de retorn al classicisme després de l’etapa cubista.

Les seves figures prengueren una agilitat i estilització especial que el distancià de les maneres de fer del Picasso classicitzant i que fins i tot hom ha dit que van influenciar al propi mestre en posterioritat. Aquesta estilització i formes diàfanes segueixen una manera de fer d’alguns corrents d’avantguarda europea properes a la figuració, en aquest cas molt propera a una estètica mitològica. Aquesta trajectòria dintre de les avantguardes quedà estroncada amb la Guerra Civil quan, aterrit per la crema d’esglésies, es passà al bàndol franquista on després d’anar al front pogué fer la viu-viu gràcies a les influències d’Eugeni d’Ors i Dionisio Ridruejo que l’incorporaren al servei de propaganda franquista i fins i tot organitzà la presència espanyola –on no fou invitada la República- de la Biennal de Venècia.

És interessant constatar com als anys trenta, abans de la Guerra Civil espanyola, les diverses formes de pensament, tant intel•lectuals com polítiques, podien col·laborar sense cap mena de problemes.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

España constitucional vs. asimilada (1852), un mapa antic per a Facebook

Internet és un lloc fantàstic per a divulgar tant el que és científic -quantes coses he après via internet!- com el que no ho és o directament és un engany divulgat de bona fe o de mala fe. A Catalunya un dels impresos històrics més divulgats per internet és el mapa que avui us presentem. En un Foro de coches (?)
espanyol un usuari anomenat Ostiense el va reproduir comentant que hay un famoso mapa que pulula en todo tipo de foros, blogs y webs independentistas catalanes desde hace un tiempo. Se trata de un supuesto mapa auténtico de 1854, muy toscamente dibujado en el que aparece "España incorporada o asimilada" al hablar de los territorios de la antigua colonia (sic o no) de Aragón: dicho mapa es único en su género y desde luego no tiene ni la más mínima verosimilitud histórica. A pesar de ello son docenas los centros escolares que lo utilizan como "prueba" de la "opresión" a la que España (el resto se entiende) somete a Cataluña.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor presentació que podem fer d’aquest mapa que és, com molt bé diu el Foro de coches, sorprenent però no per això sense cap mena de verosimilitud. A un expert d’un Foro de coches encara que es dediqui també a temes generals no se li pot demanar que sigui expert en mapes històrics però com a mínim si que no sigui atrevit opinant del que no en sap com jo no opino de cotxes... Una altra conclusió que extraiem d’aquest text és la manipulació política a la que aquest mapa ha estat sotmès una vegada s’ha descontextualitzat del seu origen que es troba en l’obra en dos volums impresos en foli (29,5 x 21 cm.) del Licenciado Francisco Jorge Torres Villegas titulada Cartografía hispano-científica o sea los mapas españoles, en que se representa a España bajo todas sus diferentes fases impresa a Madrid el 1852. El no haver estat imprès a Catalunya li treu qualsevol connotació de tipus precatalanista o de renaixença històrica catalana.

L’autor d’aquests dos interessantíssim volums sobre geografia vinculada a la història d’Espanya i d’altres ens és molt desconegut ja que només hem trobat que havia publicat un Repertorio de párrocos del 1850 en 7 volums que és una espècie de compendi de tot el que un mossèn de poble havia de saber d’Història Sagrada, història de l’Església i el cristianisme, dret canònic, disciplina eclesiàstica, oratòria i eloqüència, un recull de possibles sermons... Aquest Repertorio de párrocos és molt representatiu del possible tarannà de l’autor ja que denota la seva especialització en obres de compendis del saber com la Cartografia hispano-científica. Fora d’aquestes dades no en sé res més del seu autor per la qual cosa no podem inventar una biografia seva, i esperem que algun lector més hàbil trobi informació més complerta. L’inici d’aquesta Cartografia va encapçada amb una cita bíblica que crec que el podria definir prou bé tant de caràcter com de tarannà: Ten asida la instruccion, no la dejes: guardala, porque ella es tu vida (Prov. c. 4, v. 13).

Sigui com sigui el mapa que analitzarem forma part d’un conjunt d’altres mapes -sense els quals no s’entén- en els que l’autor intenta fer un retrat robot de l’Espanya de mitjans del s. XIX, la seva època contemporània. Aquesta radiografia ens intenta parlar de tots els aspectes geogràfics, des dels físics als eclesiàstics, fent un gran èmfasi en la distribució administrativa i de l’evolució política d’Espanya a partir d’un comentari monogràfic que dedica a cadascú dels 25 mapes litografiats i pintats a mà. Els comentaris que l’autor desenvolupa en aquesta obra són el gruix dels dos volums ja que -d’una manera sistemàtica i lògica- va explicant els diversos aspectes d’organització de l’Espanya contemporània i dels esdeveniments passats, tant d’Espanya com mundials.

L’ideari de l’obra queda implícitament reflectit quan comenta que el estado presente de nuestra sociedad depende y trae su orígen del pasado: indispinsable es por lo tanto para conocoer nuestra España actual en todo lo que interesa á nuestros destinos, á nuestra prosperidad y bienestar, tener á la vista un cuadro abreviado de todas las metamorfosis que ha sufrido nuestro territorio y considerarla en todas las distintas fases históricas y de actualidad, sagradas, políticas, económicas, administrativas, judiciales, etnográficas, eclesiásticas, militares, científicas y literarias, etc., etc., aclarando así la marcha de los sucesos y facilitando la inteligencia de épocas mas oscuras ó actualidades difíciles, revestidas en su forma con las galas de la originalidad “en su mayor parte” y con el atractivo de una menísima instruccion.

D’entre els mapes històrics que conté aquesta Cartografia histórico-científica destaquen els dedicats a la primitiva y originaria población antediluviana y de la postdiluviana que en las diversas partes de la tierra, hicieron los hijos de Noé, de la irrupción de los bárbaros, etnografico del globo, de la tierra de Canaan, de los Concilios, militar de la peninsula y de todas las posesiones adyacentes y ultramarinas, de la medicina, literario medico de las principales escuelas y sociedades literarias... Aquests mapes no sempre segueixen una distribució lògica i moltes vegades estan barrejats sense un guió prefixat, com capítols independents i sense continuïtat.

Entre els mapes més específicament administratius, com el que comentem avui, destaquen els mapes político de España, judicial de España y de sus islas adyacentes, Geográfico-administrativo, de Correos de España, de todas las diocesis de España y de sus islas adyacentes, balnearios de España, política y diplomatica... En definitiva, aquests mapes administratius són una gran font d’informació a l’entorn de la meitat del s. XIX, imprescindible per als estudiosos d’aquesta època perquè ens retrata l’Espanya del moment de manera molt freda, amb una gran sèrie de llistats de demarcacions, de pobles, partits judicials... corresponents a l’administració espanyola del moment.

El llibre s’inicia amb una introducció prou explícita en la que ens comenta que hase dicho por un notable escritor (Montesquieu): El que todo lo vé, todo lo abrevia. Insiguiendo nosotros este luminoso principio, hemos dado solucion á las mas importantes cuestiones de la Geografia española, combinada con la Historia y con las demas cîencias sociales de palpitante actualidad. Nuestro trabajo es para todos: presentamos, como en un delicioso panorama, las metamorfosis sociales de nuestra idolatrada patria desde su aparicion en el mundo histórico, posterior al diluvio universal, hasta las actuales y variadas circunscriciones del orden gubernamental vigente. De numerosos materiales reunidos con esmerada predilección y gran cuidado, hemos escojido todos aquellos acontecimientos que por su misma grandeza y magestad han formado época en nuestros anales, ó que por su entidad y naturaleza afectan nuestros mas caros intereses.

Del mapa que avui analitzem els comentaris que en fa l’autor són tant interessants com la mateixa separació gràfica en un mapa en funció del règim polític i fiscal que els diversos territoris tenien el 1852. En el mateix mapa ja en fa un resum del text a través de les llegendes quan diu:
Mapa politico de España en que se presenta la division territorial con la clasificacion política de todas las Provincias de la Monarquia, segun el régimen especial dominante en ellas.
España uniforme ó puramente constitucional, que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y Leon iguales en todos los ramos economicos, judiciales, militares y civiles
España foral, comprende estas 4 provincias esentas o forales que conservan su regimen especial diferente del de las demas
España incorporada ó asimilada. Comprende las once Provincias de la corona de Aragon, todavia diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado
España colonial. Comprende posesiones de Africa, las de America y las de Occeania regidas todas por leyes especiales bajo la autoriad omnimoda de los Gefes militares
Islas Canarias. Las Islas Canarias son consideradas como parte del reino con todas las ventajas de las provincias peninsulares y no como colonia.

En el text descriu Espanya dient que además del idioma castellano, que es el general de la nacion, hay varios dialectos en las provincias, y no todas estas obtienen un mismo régimen político y administrativo. Así es que las divisiones del territorio español pueden ser clasificadas del modo siguiente: naturales, políticas, etnográficas y adminsitrativas.
Las divisiones naturales ó físico-geográficas de la monarquia española se reducen á tres clases: Península, Adyacencias (illes balerars i Canàries) y Ultramar (Cuba, Filipines...)
Divisiones políticas. Considerada políticamente la monarquía española, puede dividirse en cuatro clasificaciones: España uniforme ó puramente constitunional, España incorporada ó asimilada, España foral y España colonial.

Una vegada ha fet aquesta introducció, l’autor fa un repàs de les quatre divisions polítiques que ha fet d’Espanya, explicant la història i característiques de cadascú dels territoris. L’España incorporada ó asimilada ens la descriu dient que bajo esta denomicacion comprendemos las once provincias de la corona de Aragon, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Així, per exemple, de València diu que conservó sus cortes y fueros hasta Felipe V, que se los abolió por ser adictos los valencianos á su comptedior el archiduque; pero contribuye aun por el método particular del catastro y equialente. Mantienen los naturales su dialecto propio, hijo del lemosin, aunque adulterado por muchas palabras castellanas. Semblants frases les dedica tant a Aragó, Catalunya i Balears predominant la nomenclatura noucentista del dialecto lemosín per anomenar el català.

Com podem observar l’Espanya de mitjans del s. XIX encara tenia un galimaties de monedes, de pesos, mides... i de lleis del dret civil que els Decrets de Nova Planta que s’imposaren als regnes de la Corona d’Aragó (principis del s. XVIII) no van acabar d’anul·lar. És per aquest motiu, i també per les formes de pressió fiscal que patien aquests regnes, que el Licenciado D. Francisco Jorge Torres Villegas va creure que no tots els espanyols estaven sota un mateix sistema polític i per a això els diferencià gràficament. Potser perquè l’autor és tant racional i sense prejudicis ens sorprèn a l’hora de fer la seva classificació i plasmar-la de manera tant sintètica en un mapa. La classificació d’Espanya entre constitucional, foral i assimilada encara ens sorprèn més per l’actualitat del llenguatge i de la realitat política.

Aquesta dicotomia entre l'Espanya constitucional, foral i l'assimilada en temes d'impostos s'acabà en el Sexenni democràtic (1868-1874) quan les reformes fiscals, monetàries, de mesures... unificaren el país. Només en quedà el dret civil en alguns aspectes (matrimonial, per exemple) i el dret foral de Navarra i País Basc que fou anul·lat el 1876 aprofitant la fi de la Tercera Guerra Civil. L'Estat liberal s'estava imposant de mica en mica però amb força, unificant les lleis perquè considerava que tothom ha de ser igual davant la llei prescindint de la idiosincràcia de cada territori.