dimecres, 5 de desembre del 2012

Los XXVI puntos del Estado Español (1940), la vertebració del feixisme i la seva estètica


Als qui sistemàticament han fet lectures restrictives de la Constitució i conceben Espanya com un destino en lo Universal, hereus sense cap mena de dubte de la ideologia dels XXVI Puntos.

Ja fa uns quants ans que un antic alumne, en Bernat Roig Massó -que sempre ironitzava sobre els seus cognoms i el problema que hagués tingut durant el franquisme si els li haguessin traduït al castellà...-, em va mostrar un llibret com aquest, que corria per casa del seu avi i que em va fer picar la curiositat sobre el tema. El vaig trobar al Mercat de Sant Antoni i vaig investigar una mica sobre aquest llibret trobant-me amb unes quantes sorpreses que m'han ajudat a entendre una mica més la relació entre Franco i la Falange.


Un dels problemes de les organitzacions feixistes espanyoles és que van arribar tard, en el sentit que van vertebrar-se quan a la resta d’Europa aquest pensament ja estava plenament consolidat, de manera que va resultar una còpia dels preexistents d’altres països. Allò que pretenia ser essència de Pàtria era i encara és en realitat una còpia d’altres experimentacions. Potser per això li fou tan fàcil a Franco, un militar sense pensament polític concret, controlar el feixisme espanyol i adaptar-lo a les seves necessitats, el que li permeté mantenir-se en el poder 39 anys i no ser bandejat del panorama de política internacional.


Recordem la famosa anècdota de Franco, plena de cinisme, quan va recomanar a un periodista que l’entrevistava: Haga como yo, no se meta en política. I en certa mesura el llibret que avui analitzem és un clar exemple d’aquesta manera de fer i de la manipulació que Franco va fer de tot el que l’envoltava –encara que fossin els seus partidaris- amb la finalitat de tenir-ho tot controlat, o si preferiu lligat i ben lligat.

El llibret, un setzè (11,5 x 8 cm.), és prou il·lustratiu de les maneres de fer pròpies del franquisme i de com es va vertebrar un nou Estat que eliminà tota resta de la 2a República. Fou publicat el 1940 a Barcelona als tallers de Gráficas Reunidas S.A. Té forma de cartera de pell gravada amb l’escut franquista de l’àliga de Sant Joan –inclou el preceptiu lema d’Una, Grande, Libre- i amb el títol del seu contingut: Los XXVI puntos del Estado Español. Unes guardes interiors blaves amb una multitud de jous i fletxes no deixa marge a cap dubte sobre el contingut feixista del llibret.


El primer que hem de tenir present és el concepte dels XXVI puntos com a programa bàsic del franquisme, i conèixer-ne l’origen, ja que la seva gènesi cal trobar-la en els 27 punts que foren la base programàtica de la Falange Española y de la JONS, i que foren redactats per Ramiro de Ledesma, amb supervisió de José Antonio Primo de Rivera, a la manera del programa electoral del partit nazi del 1926.

La Falange va institucionarlitzar-se com a partit feixista entre el 4 i el 7 d’octubre del 1934 i va fer públic el seu programa coincidint amb un moment delicat de la 2a República, com foren els Fets d’Octubre, que afectaren majoritàriament Astúries i Catalunya. Aquests esdeveniments, de caire marxista a Astúries i secessionista a Catalunya, remarcaren encara més la conveniència, als ulls dels feixistes, de posar èmfasi en aquests punts que anaven clarament en contra d’aquests moviments, que Falange considerava perniciosos per a la Pàtria.


L’altra data cabdal per als punts programàtics fou ja en plena Guerra Civil quan, a través del Decreto número 255 (BOE 20 d’abril de 1937) o més conegut com a Decret d’Unificació de la Falange i els Requetés carlins, es va donar origen a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, quedando disueltas las demás organizaciones y partidos políticos. Fou la manera que Franco va trobar per eliminar la diversitat política dintre de la seva zona de control. Amb aquest decret no només acabava amb els partits d’esquerres sinó que també ho feia amb els partits centristes i de dretes, per tal d’imposar ell les seves futures directrius polítiques. Si a més tenim en compte que l’article 3r deia que el Jefe del Estado (és a dir, Franco) es Jefe Supremo de la Milicia, veurem que a partir d’aquest moment concentrava tot el poder, tant el militar (ja havia estat proclamat Caudillo) com el legislatiu, executiu i judicial.


Malgrat les converses prèvies que Franco havia tingut amb la Falange i els Requetés per aconseguir una unificació que semblava complexa, les circumstàncies van facilitar-li l’ocasió ja que aprofità uns esdeveniments violents per redactar ràpidament el decret. Hem de tenir en compte que José Antonio Primo de Rivera havia estat afusellat pels republicans a Alacant, el que beneficià a Franco a tenir una Falange sense un líder clar, i en conseqüència amb una agrupació amb discussions internes per al lideratge i fàcilment controlable. Les disputes internes entre el feixista Hedilla, que en principi estava d’acord amb la unificació si es quedava amb el lideratge del nou partit, i altres membres falangistes esclatà la nit del 16 d’abril de 1937 amb un tiroteig a Salamanca que acabà amb un guardaespatlles dels altres líders mort i un dels d’Hedilla ferit.


Aquella mateixa nit Franco, amb Hedilla al seu costat, anuncià per ràdio que hi hauria el Decret d’Unificació i també l’acompanyà a la manifestació de celebració que es va convocar per a celebrar-lo. Hedilla informà als seus companys que es respectarien els 27 puntos programàtics. El decret, però, no respectava els 27 puntos perquè n’eliminava el darrer punt quedant en els 26 puntos del Estado Español i no de la Falange, i es proclamava a Franco com a Jefe Nacional.


Però, què deia aquest darrer punt perquè Franco no el respectés? El seu contingut dictava la supremacia de la Falange per sobre de tot, inclòs l’exèrcit, en dir que Nos afanaremos por triunfar en la lucha con sólo las fuerzas sujetas a nuestra disciplina. Pactaremos muy poco. Sólo en el empuje final por la conquista del Estado gestionará el mando las colaboraciones necesarias, siempre que esté asegurado nuestro predominio. Franco no estava per pactes amb ningú i d’aquesta manera liquidà el darrer punt que li molestava.


La resta de punts bastien un Estat feixista a la manera del Nuovo Stato italià o l’Estado Novo portuguès. En els primers tres punts ens parla d’Unitat de la Nació (recordem els Fets d’Octubre) i la creença en l’Imperi espanyol amb expressions com la España es una unidad de destino en lo universal i el concepte d’Estado español que curiosament tant èxit ha tingut entre els catalanistes com a eufemisme d’Espanya. La fórmula d’Estado español és molt intel·ligent per part dels feixistes perquè els estalviava parlar de 3a República –paraula tabú per a ells- ja que no era una monarquia però administrativament se l’havia d’anomenar d’alguna manera. Per aquest motiu quan Franco es trobà amb la mateix disjuntiva utilitzà a tord i a dret aquesta nomenclatura fins que per la Ley de Sucesión del 1947 pogué anomenar a Espanya com a Reino de España.


Dels números 6 al 8 se’ns parla de l’Estat com a màxim òrgan al que tot ha de estat sotmés, fins i tot la llibertat individual perquè solo es de veras libre quien forma parte de una nación fuerte y libre. A nadie le será lícito usar su libertat contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirà todo intentento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o moverlos contra el destino de la Patria.


L’economia és desenvolupada entre els punts 9 i 22 –els gruix dels punts- en una barreja de tesis corporativistes, sindicalisme vertical, de productores en comptes de proletaris, d’anticapitalisme pseudorevolucionari... propi del feixisme de la primera època a la manera d’Itàlia sobretot però també de l’Alemanya nazi. Aquests punts contenen principis que en diem pseudorevolucionaris com que las riquezas tienen como primer destino -y así lo afirmará el nuevo Estado- mejorar las condiciones de vida de cuantos integran el pueblo. No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos. Malgrat les grandiloqüents paraules les autoritats feixistes de tots els països són els primers en abandonar-les quan prenen el poder ja què el capital és el capital i les seves formes de pressió són múltiples per a tots els règims. Per això els feixismes han desenvolupat més tota la faramalla patriòtica, estètica i altres elements superficials que entrar de manera directa a temes econòmics de renovació tant de l’agricultura (parlen de treure terres a terratinents!) com de la indústria.


Els punts 23 i 24 ens parlen de l’educació controlada per l’Estat amb una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria. Todos los hombres recibirán una educación premilitar que les prepare para el honor de incorporarse al Ejército nacional y popular de España. En el punt 25 es reconeix el paper del catolicisme en la tradició espanyola malgrat que li retalla influència i la sotmet quan diu que la Iglesia y el Estado concordarán sus facultades respectivas, sin que se admita intromisión o actividad alguna que menoscabe la dignidad del Estado o la integridad nacional.


El darrers punts, el 26 i 27 parlaven de la seva Revolució Nacional però Franco, com ja ho hem comentat, només va acceptar el 26 (Falange Española de las J.O.N.S. quiere un orden nuevo (...) en pugna con la resistencia del orden vigente, aspira a la revolución nacional. Su estilo preferirá lo directo, ardiente y combativo. La vida es milicia y ha de vivirse con espíritu acendrado de servicio y de sacrificio). Pel que es veu aquesta violència combativa que Falange mai va dubtar en utilitzar era permissiva si anava contra els republicans però no contra l’exèrcit i per això Franco va suprimir el punt 27.


En l’aspecte bibliogràfic no podem deixar passar per alt que la seva estètica intenta imitar els documents, com les executòries, que sortiren de les cancelleries reials de l’època dels Reis Catòlics i dels primers austries. Era una possible estètica que enllaçava el franquisme amb la suposada Unidad española dels Reis Catòlics. En certa manera també lligava aquesta estètica de cal·ligrafia gotitzant amb la lletra utilitzada per Alemanya i que en un primer moment Hitler va promocionar fins que va començar a córrer el rumor que la lletra gòtica derivava de la cal·ligrafia hebrea...


El contrast entre enquadernació de pell amb l’escut de l’Espanya franquista gravat en or –imitant una documentació tipus passaport- i l’interior amb pàgines guarnides amb sanefes decoratives és si més no curiós. foren dissenyades per Pedro M. Tavera (del Real Círculo de Bellas Artes de Madrid) intentant en tot moment fer una estranya barreja entre una estètica antiga i una estètica moderna amb elements del s. XX. Aquesta estètica retardatària, però, no triomfà perquè la tradició gòtica quedava molt bé per a diplomes i documents protocol·laris però eren de difícil comprensió perquè la lletra humanística d’impremta era molt més clara i hom ja hi estava acostumat. Aquesta estètica que podríem anomenar Imperial fou una de les possibilitats plàstiques que foren arraconades per altres propostes en una cerca desesperada de les autoritats franquistes de tenir una estètica pròpia com la Itàlia de Mussolini o l’Alemanya de Hitler.


Aquesta estètica no va tenir èxit i quedà com un element residual per als diversos diplomes, documents, certificats, títols... que les autoritats municipals i d’altres institucions donaven en reconeixement a càrrecs del Règim i al propi Franco com a fills adoptiu. Altres propostes, més properes a l’avantguarda tingueren efímerament més èxit perquè la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial deixà al franquisme ben desorientat i amb ganes de canvis estètics per a poder-se mantenir en el poder durant 40 anys. Curiosament, el 2005 a Valladolid, en van fer un facsímil d’aquest llibret...

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

36 comentaris:

  1. Justament per aquests dies estic enllestint un treball de ficció ambientat a la Barcelona de 1941, i aquest apunt teu em va com l'anell al dit.
    A banda de la feliç coincidència personal, és evident que publicar-lo en aquests dies té un sentit especial.
    M'ha divertit molt aquesta paradoxa sobre la lletra gòtica i l'hebreu, quina paranoia...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís,

      De fet era un apunt que tenia en conserva per publicar en èpoques que vaig molt de bòlit però és que els moments que vivim són tant al·lucinants que val la pena penjar-lo ara.

      I sobre le tipografia, quan fa temps ho vaig llegir em va semblar un cas molt representatiu de les neurosis feixistes de puresa i les contradiccions que això els comporta.

      Que vagi bé la ficció sobre la trista realitat!

      Elimina
  2. Clàssica la utilització de la simbologia romana, sobretot, per tal de legitimar estèticament un règim. Molt utilitzat pels feixistes i també per alguns altres sistemes, els feixos dels líctors, les gorres frígies, les àligues i tota l'enderga. Una part visual i estètica imprescindible pels que no llegiran mai la lletra menuda del contracte. I dura, i dura, i dura ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, quan una ideologia recicla una estètica antiga va per mal camí. Si intenta aportar coses noves a nivell estètic vol dir que vol fer coses noves. La República i la seva estètica n'és una prova.

      Elimina
  3. Un dels meus mestres (argentí, semiòleg i homosexual -que ja és acumular mèrits-), m'assenyalà la capacitat destructiva de les cases que es creuen grans a l'hora de la seva caiguda. I com exemple citava l'Espanya restaurada quan el 98...
    Ara, davant la vigència del teu apunt, se m'acut que: o bé Brussel·les envia a la capital una legió de psicòlegs capacitats , o bé començo a brodar aquell braçal que digui de la meva irrenunciable condició.
    Si en són de velles les estratègies dels dominadors declinants!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén,
      Al teu mestre li faltava ser jueu... Hi ha una caricatura d'en Valeriano Bécquer (dintre de l'àlbum "Los borbones en pelota" 1869) en la que si veu una al·legoria d'Espanya aixefant el raïm per fer vi en un bota (una cuba en castellà) apunt de petar perquè s'està esverlant tot i a sota hi posa: "España, no aprietes tanto que te vas a quedar sin Cuba".

      Elimina
    2. Me n'havia descuidat: oi tant que n'era de jueu!
      Ell em va explicar la història fallida d'una refundació d'Israel a la Patagònia!

      Elimina
  4. Una entrada genial y molt oportuna ;)
    Sempre he pensat qeu Franco a més de tiranitzar va buidar bona part d'Espanya de contingut polític. Vull dir, amb aquesta mania de no definir una ideol·logia gaire porfuna (al cap i a la fi va abandonar el feixisme "pur" de seguida per quedar-se amb règim totalitari i pun) i aquest no saber què erem... De fet, ell va ser sempre Cap de l'Estat, quan de fet hauria d'haver estat President de República, autoritària, però repúblicaal cap i a la fi.
    Això que l'estètica gòtica tingui arrels hebrees no té preu.
    Per cert, fa temps que tinc en ment fer una entrada sobre poesia feixista. La tenia força abandonada, però ara m'has tornat a fer venir ganes de tirar-la endavant. Veurem si durant el Nadal tinc temps.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      Franco era un dictador filofeixista però amb poc interès per la política. La seva pel·lícula Raza així ho demostra i per això es va mantenir al poder perquè el seu màxim pensament era ser anticomunista, com els ianquis...
      Si necessites poesia feixista tinc alguna cosa si t'interessa que segurament publicaré en un apunt sobre l'estètica feixistoide del primer franquisme.

      Elimina
    2. Bé, de fet, era una entrada que ja tenia pensada des de fa algun temps, centrada en "Corona de Sonetos a José Antonio Primo de Rivera", no sé si et sona. Però, de totes maneres, sempre és interessant llegir coses.

      Elimina
  5. Me has trasportado a mis 10 años y al primer párrafo del libro de Formación del Espíritu Nacional que decía algo así como: "España es una unidad de destino en lo universal...", frase que nunca supe qué demonios quería decir, de hecho todo el libro me parecía un auntentico sinsentido, y acabo de descubrir que es que ellos tampoco sabían lo que quería decir...
    Mándale una copia a Wert para que nos oriente...
    Los dibujitos , lo más.
    Me encantan las mariposas y capullitos d Economía, Trabajo y Lucha de clases y lo que más ese leguaje conciso y guerrero, tan varonil, de algunas frases, como "sin contemplaciones", "anulación fulminante", etc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita,
      No hace falta enviarle que era alumno aventajado de Formación del Espíritu Nacional y ya se lo sabe.
      Y si, el libro es de un kitsch sorprendente con un contraste entre la letra gótica, las palabras altisonantes y una decoración tan manierista y cursi. Te has olvidado de comentar las abejas para el trabajo...

      Elimina
    2. En realidad son unos híbridos entre abejas, mariposas y calamares en su tinta.

      Elimina
  6. "Todos los hombres recibirán una educación premilitar..." Ja hi anem pel camí.

    L'estètica em sembla tan horrorosa que no puc apartar-ne els ulls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allau,
      Podria ser pitjor i dir-ho tot en Comic Sans! Sort que no s'havia inventat aquesta lletra perquè sinó hagués estat la predilecta del Règim... "sólo para joder"!

      Elimina
  7. A esta última respuesta te pondría un "me gusta", a riesgo de parecer tan tontainas como la comic sans, que por cierto es mi apellido...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, quan vas nèixer encara no s'havien inventat la Comic Sans. Malgrat tot, jo crec que els pots demandar per usurpació del nom i humiliació pública!

      Elimina
  8. Mentre em llegia el teu apunt, anava pensant aquella màxima que diu que la història està condemnada a repetir-se.

    L'actual tendència al bipartidisme, per exemple, és una manera més d'escombrar l'ampli ventall d'opcions possibles i de reduir-ho tot a un "haga usted como yo, no se meta en poltítica". La concentració dels diferents poders públics és un altre tic que no ens acabem de treure del damunt. La retòrica pseudo-revolucionària de "mejorar las condiciones de vida [...] del pueblo" també es recull a alguns articles de la Constitució del 78 d'una forma que, com la lletra gòtica, només hi són per fer bonic; paper mullat pur i dur! Les intromissions de la jerarquia catòlica en qüestions civils i la repressió contra aquells que intentin "envenenar" la unitat de la pàtria, se'm fan tan recents que els haurien pogut signar tranquil·lament el Wert i tot l'equip de neo-falangistes que governen aquesta "unidad de destino en lo universal" versió segle XXI...

    La història, repetida fins a l'extenuació, com una farsa...


    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris,
      Sobre si la història es repeteix o no... no n'estic tant segur. Crec que més aviat són tendències i tics permanents que suren per l'ambient i que es concreten o no. La situació econòmica, social, política a nivell loca i interancional és diferent. Però cal reconeixier que a vegades fa por...

      Elimina
  9. Galderich.
    Independientemente de la carga ideológíca, es un libro curioso, muy contrastante.
    Me gusto la definición de "estética imperial" muy adecuada.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      La "estética imperial" es un vicio de todas las dictaduras. Sean de derechas o izquierdas el refugio a un pasado autèntico y esplendoroso debe ser demasiado tentador...

      Elimina
  10. Con su permiso:
    "Transformar esta absurda economía capitalista, donde el que no produce nada se lo lleva todo y el obrero que trabaja y crea riqueza no alcanza la más pequeña participación".
    Es una frase de Primo de Rivera, que algunas malas lenguas dicen que fue asesinado con la connivencia del Caudillo.
    Franco se mantuvo en el poder, porque asesinó a sus contrarios, a los otros los deportó o se exiliariaron y porque mucha gente adinerada le acompaño.
    La Iglesia hacia de comparsa y la gente con miedo y hambre no tenia muchas ganas de volver a luchar.
    Quizás si cuando estallo la Guerra Civil, la gente contraria al Alzamiento se hubiese puesto a luchar de forma unida, no hubiese triunfado el alzamiento, pero por lo que he leído, eso no fue así. Cada uno por un lado y todos derrotados al fin.
    Primo de Rivera en sus discursos tiene cosas que harian enrojecer de verguenza a algun "socialista y de izquierdas" actual. Afortunadamente nada es blanco o negro si se explora un poco y lo que cuentan son las personas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caballero andante,
      La tàctica, no política, de Franco fou ventilar (amb qualsevol mètode) toda oposició interna o externa als seus interessos i incorporar als temorosos i als poderosos. L'exèrcit dels temerosos que acaben acatant i creient el que diu Franco és el que el va mantenir tant de temps al poder. A més, una sàbia renúncia al que calgués per a mantenir-se a nivell internacional va fer la resta.
      Els discursos de Primo de Rivera poden tenir molta retòrica buida, el que a mi m'interessa és el que feien els falangistes al carrer. No és un tema de games de grisos, sinó d'actituds totalment menyspeables i injustificades que enrariren més l'ambient.
      I sobre la unió contra el cop d'Estat franquista, et dono tota la raó. Històricament a l'inici del cop d'Estat militarment estava destinat al fracàs ja que ocupaven zones rurals i no ciutats. El que va passar al bàndol republicà ha fet dir a més d'un historiador que la guerra la va perdre la República més que la va guanyar Franco.

      Elimina
  11. A banda de la paperassa i les publicacions oficials, és divertit veure com l'estètica es va anar infantilitzant i es va passar de la lletra gòtica a la caligrafia escolar, estètica que quadra perfectament amb el caràcter paternalista i ensinistrador del Règim. I lliga també amb la poca substància ideològica dels missatges i les consignes, que tenien més de banda de carrer que de programa polític. La submissió al Caudillo i a Déu anava molt bé per controlar les masses despolititzades i cansades de la guerra, necessitades d'algú que els guiés i els protegís.

    Jo vaig créixer amb llibres de text que, fossin de la matèria que fossin, anaven farcits d'aquesta estètica i d'aquesta ideologia infantiloide que després contrastava amb la repressió, sobretot religiosa i policial. Un model que funciona a la perfecció per controlar les masses sense esperit crític, i que és fàcil veure ara un altre cop darrere de les consignes polítiques de la dreta que ens governa, que sempre té a mà símbols i estètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota estètica grandiloqüent tendeix al kistch. Els símbols són l'essència del kitsch una vegada ens els mirem amb certa distància.

      Elimina
  12. Respostes
    1. Anava a dir que l'havia escrit però per edat no li correspondria...

      Elimina
  13. Un dubte de biblioficció: més enllà que políticament uns són hereus dels altres, creus que els tics imperialistes actuals també es podrien trobar en les publicacions? Un Galderich del 2084 podria fer anàlisis semblants amb llibres actuals?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gazo,
      Actualment hi ha un cert desgavell estètic en el món del llibre i per a això els "tics imperialistes actuals" no tenen, crec, una materialització bibliòfila.
      Els PDFs, els dissenys sense grapa a mans d'amateurs que controlen -més o menys- el Photoshop, la desgana a l'hora de preocupar-se de res que sigui estètic... provoca que no hagi un criteri estètic més o menys unitari. Només al disseny de la modernitat de la Barcelona dels anys 90 podrà ser representatiu de la relació entre poder i estètica. Ni el catalanisme ni l'espanyolisme actual crec que puguin donar un resultat estètic bibliòfil de cap tipus. Fixa't que el que ha tingut èxit ha estat el "Keep calm and speak catalan" que és un disseny anglès de fa 70 anys...

      Elimina
  14. És ben curiós com s'apliquen els règims dictatorials en buscar justificacions i bases per recolzar la seva legitimitat i sempre recorren al passat, mai a un present que els desligitimaría i menys a un futur que esperen controlar i modejar a la seva mida. A la fi acaben teniedo els peus de fang.

    ResponElimina
  15. Te deseo felices fiestas y año nuevo, en unión de tu seres queridos.
    Un cordial saludo.

    ResponElimina
  16. Acabo de sentir al Arenas afirmar que el PP és l'únic partit nacional, això far molta por.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols