Júbilos (1934) de Carmen Conde i Norah Borges, un llibre infantil per a adults

A les dones republicanes humiliades 

Amb el Dia internacional de la dona treballadora recent, és un bon moment per recordar que en aquest petit homenatge que el Piscolabis dedica a la República dels llibres els noms propis femenins gairebé són inexistents. Podem parlar dels avenços que va comportar la República en drets socials, legals, laborals, sanitaris... i de sufragi, però la realitat –que no es canvia d’un dia per un altre i que és i era tossuda- continuà mantenint la dona en un segon o tercer pla. Per això és interessant avui parlar d’aquest llibre especial, en el qual van intervenir tres dones excepcionals, de tres països diferents, en plena República.

El llibre fou escrit per Carmen Conde (1907-1996), la primera dona que finalment el 1978 aconseguí ser acadèmica de la Real Academia de la Lengua i va ocupar la butaca k. Els mèrits literaris de Carmen Conde, com de moltes altres lingüistes i literates que no van ser reconegudes per pur masclisme, venia de lluny, dels anys 20 i sobretot de l’època republicana i quan va ser una escriptora i agitadora cultural molt activa a Espanya. Realitzà els estudis de Magisteri a l’Escuela Normal de Maestras de Múrcia i a més d’aquesta activitat professional es dedicà a escriure per a publicacions locals i publicacions minoritàries com les de Juan Ramón Jiménez, amb qui tingué una gran relació, així com amb Vicente Aleixandre.

Amb el seu marit, Antonio Oliver, funden la Universitat Popular de Cartagena vinculada al Patronato de Misiones Pedagógicas, que intentava portar la cultura i l’alfabetització als racons més oblidats d’Espanya. Aquestes ganes d’implicar-se en la societat van ser una constant de la nostra autora des dels inicis de la seva vida professional, el que li va permetre conèixer la intel·lectualitat espanyola del moment i sobretot Miquel Hernández, amb qui mantingué una gran amistat, gràcies a la qual el poeta d'Oriola va fer importants col·laboracions a la Universitat Popular de Cartagena i les Misiones Pedagógicas. L’esperit lliure de la nostra autora anà molt lligat també a la seva dedicació al món de la infància –com ho demostra el cas del llibre d’avui i el de les moltes obres de teatre infantil que va escriure.

La seva ideologia d’esquerres i republicana li comportà problemes amb el franquisme i tant ella com el seu marit s’hagueren d’amagar en els primers moments. De mica en mica van aconseguir tornar a treballar en temes literaris, malgrat alguna denúncia –la darrera el 1949- que concretament a ella l’obligà a treballar amb pseudònims com Magdalena Noguera, Florentina del Mar, Asunción Parreño entre d’altres. Per accedir de la clandestinitat i la semiclandestinitat al reconeixement acadèmic van haver de passar unes quantes dècades, fins a la mort el dictador, repetint la mateixa història que d’altres intel·lectuals republicans.

El llibre d’avui, Júbilos. Poemas de Niños, Rosas, Animales, Máquinas y Vientos, fou publicat a Múrcia el 1934 dintre de la Colección “Varietas” d’Ediciones Sudeste, editorial vinculada a la Revista Sudeste, dirigida pel poeta Raimundo de los Reyes i que es podia editar gràcies a les impremtes del diari murcià La Verdad. Aquesta col•lecció seguia la mateixa estètica en tots els llibres –fora d’alguna excepció-, que es caracteritzava per una coberta de paper ceba amb el títol de l’obra imprès amb unes lletres d’estètica clarament republicana de color blau, que contrasten amb una tipografia negra, més anodina, per al nom de l’autor i de l’editorial. El conjunt resultant, però, donava una sensació de gran sobrietat i equilibri estètic. Aquesta editorial publicà el llibre de Miquel Hernández Perito en lunas i també Tiempo central d’Antonio Oliver entre altres llibres d’escriptors vinculats a Múrcia.

 Júbilos fou prologat per la poetessa xilena Gabriela Mistral que ja havia llegit el llibre anterior Brocal (1929) i que li havia agradat molt. És un pròleg evocador i ple de tendresa vers Carmen Conde, de qui ressalta sobretot els valors de poeta narradora, que és també la tònica imperant a Júbilos. Aquesta prologuista de luxe ens comenta que el llibre es mejor sobre niños que para niños, aunque su lectura va derechita a ellos, que la gozarán entendiéndola. Este sobre preferiado al para, está muy bien. Cuando hacemos cosas para ellos (y yo soy reo de este pecado) con volundad deliberada, los resultados son malísimos.

Així, doncs, ens trobem amb un llibre que en principi és pensat per a infants i en canvi no fa cap concessió al món infantil, com estem acostumats massa vegades. El lirisme que contenen les narracions curtes és la gran arma literària de l’autora, que fa que en gaudim més els adults per la força evocadora que té en parlar de la infància que visqué a Melilla. El llibre fou concebut mentre esperava una criatura i Gabriela Mistral comenta que el futur infant ha trabajado a la madre a lo largo de sus meses de linda hospedería, y la ha hecho retrotraer su infancia a fin de que lo sienta y lo entienda mejor cuando él asome. Bonito taladro de recuerdo este escondido del niño, haciendo a Carmen Conde rejugar sus juegos y rebrincar sus bricos infantiles. El que no sabia la poetessa xilena és que la nena finalment va néixer morta i que Carmen no tingué cap fill més, fet que li comportà un gran trasbals emocional.

El llibre s’acabà d’imprimir l’1 d’abril, i segurament fou un èxit perquè el 21 de juliol del mateix any va aparèixer una segona edició. A més la hispanista Mathilde Pomès va incloure algunes de les composicions del llibre, traduïdes al francès, en la seva antologia Poètes espagnols d'ajourd'hui.

Júbilos forma part d’un conjunt de llibres editats amb molt d’encert que diverses editorials d’Espanya -vinculades a revistes i intel·lectuals locals- van intentar produir fora dels dos centres hegemònics: Madrid i Barcelona. Així doncs editorials literàries com ara DDOOSS i A la Nueva Ventura, de Valladolid; Alfar i Ronsel, de Galícia; Mediodía i Papel de Aleluyas, de Sevilla; Gallo, de Granada; 5, de Vitòria; Carmen y Lola, de Santander; Hermes, de Bilbao; Tobogan, Gaceta de Arte i La Rosa de los Vientos, deTenerife; i Sudeste, de Múrcia intentaren des de la perifèria, i amb una clara voluntat de descentralització, sumar esforços per crear la gran utopia d’una Espanya allunyada de l’analfabetisme i intel·lectualment en ple desenvolupament. És el que hom ha descrit com la República de les lletres.

Dedicatòria de Carmen Conde a l'editor Juan Palazón

L’exemplar de què disposem està dedicat de manera autògrafa Al gran editor Juan Palazón. Cordialmente Carmen Conde de Oliver. 27 abril 1938 (?), el que ens permet copsar la gran relació que tingueren els escriptors amb alguns editors del moment. Hem de pensar que Juan Palazón –també murcià- fou l’editor de l’Editorial Crisol que s’encarregà de publicar els llibres d’un dels poetes espanyols més primmirats –per no dir perepunyetes- en l’acurada edició de la seva obra, Juan Ramón Jiménez. Carmen Conde mantingué l’amistat amb tots dos, malgrat que la relació entre el poeta i l’editor va trencar-se a partir de les discrepàncies sobre la qualitat de les edicions.

Coberta del llibre de RAMÓN GÓMEZ DE LA SERNA. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945

En el cas de Júbilos es va fer una edició molt curosa, ja que va incloure una sèrie d’il·lustracions d’una de les figures més populars de la intel·lectualitat del moment: Norah Borges, germana de l’escriptor Jorge Luís Borges. Hem de pensar que l’any 1945 l’artista ja havia il·lustrat una trentena d’obres per a diverses editorials, el que ens indica que era una artista molt sol·licitada. Els altres títols publicats per Ediciones Sureste –llevat de Otoño en la ciudad de José Ballester, amb dibuixos de Garay- no foren il·lustrats i per això és destacable que hom proposés a Norah Borges que s’encarregués de la il·lustració. Aquest fet el fa encara més especial del que ja hagués estat. Malgrat això, és una llàstima que les il·lustracions no estiguin encarades o situades en proximitat al fragment que Norah Borges il·lustrava, ja que estan disposades de manera aleatòria, seguint un criteri editorial que desconeixem. Podem observar també com Norah Borges, tot i que la majoria de les il·lustracions són fetes expressament- va aprofitar algun dibuix preparatori per a les seves pintures, que ja havia de tenir fet prèviament.

Tres niñas españolas (1933) -guaix- i il·lustració de Júbilos

A Norah Borges i Carmen Conde els devia unir, probablement, una bona amistat, perquè tenien ja preparades les il·lustracions per a la publicació del llibre següent de l’escriptora, ¡Kikirikí!, que havia de publicar l’editorial Aguilar i un altre de Poemas (1935) que no sabem si tenia editorial assignada. I és que Carmen Conde picava alt quan va aconseguir tenir com a artista una de les il·lustradores més famoses del moment dintre dels ambients intel·lectuals. Hem de comentar que Norah Borges estava casada amb l’escriptor ultraista Guillermo de Torre, un dels escriptors més agitadors i inquiets del panorama de la literatura d’avantguarda en castellà. Malauradament, cap d’aquests dos llibres no va veure mai la llum.

La formació artística de Norah Borges fou molt eclèctica, ja que amb la família anaren d’un lloc a un altre, passant per Suïssa, França, Palma de Mallorca, Granada i Madrid. Allà va contactar amb Julio Romero de Torres, després d’haver vist l’art d’avantguarda i admirat tots els clàssics de la pintura per tots els museus. Aquest periple familiar el realitza juntament amb el seu germà Jorge Luís Borges, qui admirava profundament la desimboltura amb què ella es bellugava per tot arreu i recorda que en todos nuestros juegos era ella siempre el caudillo, yo el rezagado, el tímido, el sumiso. Ella subía a la azotea, trepaba a los árboles y a los cerros, yo la seguía con menos entusiasmo que miedo.

La pintura de Norah Borges es desenvolupà a l’entorn d’una estètica que podríem anomenar naïf, però amb una personalitat molt forta i imbuïda d’un esquematisme molt avantguardista. Una il•lustració de línia molt clara i subtil, composicions aparentment senzilles i un cert aire d’innocència és el que caracteritza Norah Borges i li dóna una personalitat que la fa fàcilment identificable. Com que sempre m’ha agradat la gent que no té un criteri tancat i que li agrada la dispersió, reprodueixo la llista del que ella va escriure que l’havia influenciat:

Los juguetes populares de cartón pintado.
Las muñecas de aserrín con enagüitas almidonadas
Los mates de plata con un pajarito
Los nacimientos de yeso policromados.
Los títeres vestidos de tarlatán o de zaraza.
Lo cuadros de Picasso.
Las antiguallas: las fotografías de 1880, los antiguos figurines de moda de 1860, las estampas coloreadas con colores vivos de calcomania (Pablo y Virginia, o unas niñas con pamelas de paja de Italia y guirnaldas de flores, en un paisaje de las Antillas).
Los frescos de “La Historia de Herodes” de Masolino.
Los cuadros de Abraham Ángel y de los niños mexicanos.
Los altares barrocos de las iglesias de Portugal.
Los abanicos isabelinos donde está pintado un niño jugando al aro.
Los cuadros del Greco (rosa, gris, amarillo).
Las cajitas de música, con una sola pieza.
Los herbarios y las colecciones de mariposas.
Los gráficos de Santa Rosa de Lima: corazones y palomas.
Las casas blancas de Le Corbusier.
Los cuadros celestes y rosados de Irène Lagut.
Las casas de Buenos Aires con alegorías de yeso: columnas, el cuerno de la abundancia, sirenas.
Las manos de bronce de los llamadores.
Los carritos de los panaderos que tienen pintados hermosos pájaros y manos entrelazadas con una rosa.
Los trajes de lentejuelas de los acróbatas.
Los trajes de luces y las medias color rosa de los toreros. Y los globos terrestres de cartón con ese delicioso celeste de los mares.

És curiós com aquesta llista de gustos dispersos resumeix molt bé també l’obra Júbilos de Carmen Conde, en la qual els textos són també un mosaic poètic, que inclou diverses maneres de fer i de concebre el seu univers poètic, però que precisament d’aquesta varietat neix la unitat de l’obra, malgrat estar dividida en diversos capítols clarament diferenciats. Text i il·lustració van agafats de la mà, seguint una coincidència conceptual molt interessant, que duplica l’interès d’un llibre sobre la infància per a adults però també per a infants.

BIBLIOGRAFIA:

BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España. 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

GÓMEZ DE LA SERNA, RAMÓN. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945.

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografía y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006.

PATRONATO CARMEN CONDE Y ANTONIO OLIVER

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República 
en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació