Visions de Cervelló (1935) de Josep Maria Jori, la virtuositat a la infantesa

Coberta

A en Marcel, artista infantil cervellonenc també de gran talent

El món del llibre és fascinant i el llibre d’avui n’és un dels exemples més clars que m’han passat per les mans. El vaig trobar en un d’aquells avorrits llistats d’ofertes de llibres d’una llibreria de vell. Em va cridar l’atenció el nom del poble de Cervelló, el poble de la meva infantesa. Aquest valor sentimental, la seva estètica i el seu bon preu una vegada més és el que em decidí a comprar un llibre que m’hauria de portar moltes més sorpreses que avui compartirem.

L'esglesiola romànica i el roquisser

A Cervelló m’hi uneix la meva infantesa i sobretot les contrades representades en el llibre, llocs que és per on més o menys anava a passejar i a viure aventures infantils a cavall d’una bicicleta. Com ja he comentat a més d’aquests vessant més o menys sentimental, ja d’entrada un cop tenint-lo a les mans,  hi havia un element estètic que em va agradar molt, perquè captava aquells paisatges a la perfecció i malgrat fos d’un autor no conegut era prou bell com per gaudir-ne.

Dedicatòries manuscrita i tipogràfica dels dos tipus d'impressió que se'n van fer

La primera cosa que hom pot observar és una autoedició molt ben feta i que no té peu d’impremta. Només una dedicatòria molt senzilla que diu Record de les meves vacances del 1935 / Amb tot afecte /Josep Mª Jori ens podia donar alguna pista. Malgrat això a Cervelló poca cosa se’n sabia d’aquest llibre ja que El Grup de Recerca de Cervelló només tenia localitzat l’únic exemplar públic que hi ha a l’Institut Cartogràfic de Catalunya provinent del Fons Puchades però tampoc en sabien res com tampoc en sabia res els veïns de la zona geogràfica cervellonenca que surt representada als gravats.

Fotografia de l'exemplar de la Família Jori d’en Josep Maria

 i la seva germana pintant amb Santa Maria de Cervelló i Can Castanys al fons.

Després de dubtes cal·ligràfics sobre el cognom de l’artista (Gori o Jori) ens vam plantejar escriure a tots els Jori de Barcelona a veure si algú en sabia res d’un artista familiar que hagués estiuejat a Cervelló el 1935. Afortunadament la investigació va ser fructuosa i vam localitzar el nebot de l’artista que es diu igual i que alhora és catedràtic de Belles Arts. La sorpresa, però, esdevingué quan ens comunicà que l’artista que buscàvem no era una persona madura sinó un noi d’11 anys que va fer aquest llibre com a treball d’estiu! Malauradament en Josep Maria Jori va morir de tuberculosi als 20 anys en plena postguerra.

Esbarzer d'un quadern datat el 1934 quan en Josep Maria Jori tenia 10 anys (Col·lecció família Jori)

Molt amablement ens cedí per a la consulta tot el material del que disposava del seu oncle que mai va conèixer però que la família ha preservat plena d’admiració. A partir d’aquest material vaig veure que es tractava d’un cas especial que anava més enllà del que hom podia imaginar per la qualitat dels dibuixos d’aquest nen artista prodigi. De la conversa que vaig tenir amb el seu nebot vaig saber que el seu pare, Ramon Jori –encarregat del material i sobretot del mobiliari escolar del Departament d’Ensenyament de la Generalitat republicana-, havia tingut una formació alemanya i que havia traspassat cert rigor i sentit de la perfecció al seu fill dotat pel dibuix.

JOSEP MARIA JORI. Les meves vacances del 1936. (Col·lecció família Jori)

Entre la documentació que ens passà el seu nebot hi ha un diari-quadern de l’estiu de 1936  –interessant la visió d’un nen estiuejant aïllat en un poble quan esclata la guerra- que ens aporta moltes dades de què feien a Cervelló amb els germans i per on anaven. El diari il·lustrat fou la feina que havia de fer per a l’estiu i que el seu pare havia de revisar quan hi anava a passar el cap de setmana. Hi consta que com a estiuejants disposaven d’unes habitacions de la masia de Can Castanys, a tocar a Santa Maria de Cervelló, l’ermita omnipresent a Visions de Cervelló. Aquestes dades del diari més la relació de les excursions que realitzaven confirmen el per què la zona representada iconogràficament era la que està a l’entorn de Can Castanys.

La Creu

Però, d’on va sortir la iniciativa de publicar pulcrament i en autoedició un llibret que recollís els gravats en linòleums d’un nen d’11 anys que va elaborar l’estiu del 1935? La clau de tot això es troba en el fet que en Josep Maria Jori estudiava a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. Aquesta escola era dirigida pel professor Josep Estalella, vinculat pedagògicament a la Institución de Libre Enseñanza de Madrid i estava situada al Parc de la Ciutadella, a l’edifici del Palau del Governador.

La figuera de moro

L’Institut-Escola formà part de tota aquella gernació d’escoles públiques que la Generalitat anà fundant per tal de poder tirar endavant el projecte de país que hom tenia des de l’ensenyament, des dels fonaments. Segons l’article 7è de l’Estatut d’Autonomia del 1932 la Generalitat de Catalunya podrà crear i sostenir els centres d’ensenyança en tots els graus i ordres que cregui oportuns (...) amb independència de les institucions docents i culturals de l’Estat i amb els recursos de la Hisenda de la Generalitat dotada per aquest Estatut. Això volia dir que l’Estat espanyol conservava les escoles públiques però permetia que la Generalitat en fundés de noves, del que s’encarregà Manuel Ainaud seguint la línia que desenvolupà durant la Mancomunitat.

L'atzavara

A diferència de les altres escoles l’Institut-Escola es creà com una espècie d’escola pilot per a exportar el seu funcionament a altres futures escoles. Per això molts dels implicats en el Departament d’Ensenyament del moment hi portaren els seus fills, com els citats Manuel Ainaud i Ramon Jori i també Enric Cassassas, Ventura Gassol, Pau Romeva. Les classes, a diferència d’altres centres, rebien el nom d’algunes grans muntanyes, serralades... com a altes fites que hom volia assolir: Puigmal, Montblanc, Montseny, Montnegre, Montgrí, Cadí, Taga, Montclar, Canigó o Bellmunt.

Història d’una pera (1935)

La Generalitat hi esmerçà esforços perquè el projecte de l’Institut-Escola tirés endavant amb una molt bona selecció de professors com els protagonistes del llibre d’avui: Joaquim Ros, escultor i xilògraf, Angeleta Ferrer– de Ciències Naturals i filla de Rosa Sensat- i Pere Calvo –impressor que ajudava a l’escola amb una petita impremta que la Generalitat els comprà. Gràcies a aquesta tríade de mestres i com molt bé va estudiar Bill Cole  l’escola edità dos llibres: Història d’una pera i Llibre de les flors. En certa manera fou una variant del Sistema Freinet que s'introduí durant la Segona República.

Llibre de les flors (1936). Malgrat l'anonimat dels linòleums sabem que la coberta fou gravada per Josep Maria Jori 

i l'Englantina per Oriol Cassassas

Aquests dos llibres fins i tot foren facsimiliats els anys 80 del s. XX com a mostra del bon quefer de les escoles de la Generalitat amb una introducció de l’Angeleta Ferrer que ens dona algunes pistes. Són una sàvia combinació de diverses matèries tractades transversalment i que avui hom anomena ostentosament com a projectes. Des de l’àmbit de naturals l’Angeleta Ferrer treballà el món dels fruits (1935) i de les flors (1936) però amb l’entusiasme dels seus alumnes de la classe Taga el treballs passaren a tenir l’assessorament artístic de Joaquim Ros i l’execució tècnica de Pere Calvo. Alguns alumnes escrigueren poemes i d'altres il·lustraren el llibret. L'Oriol Cassassas em comentà que ell havia il·lustrat el poema de l'Englantina i que en Josep Maria Jori havia fet la coberta. Posteriorment (2023) Joan Francesc Ainaud ens corfirma que del seu pare Joan Ainaud -futur director del MNAC- no només foren seleccionats tres poemes (Rosella, Narcís i Margarida) sinó que també s'encarregà de la seva il·lustració. A més editaren un Sistema periòdic dels elements químics. La guerra no deixà publicar un tercer projecte que tenia pendent la classe Taga d'un llibre dedicat al Cançoner català tal com indica el Butlletí de l'Institut-Escola del principis del 1936.

El cep

El llibre de Visions de Cervelló datat a l’estiu del 1935 se situa precisament entre la publicació de la Història d’una pera (22 de juny de 1935) i el Llibre de les flors (sant Jordi 1936). Sense cap mena de dubte en Josep Maria Jori quedà seduït per la tècnica del linòleum que els alumnes del Taga havien fet servir per a la Història d’una pera i l’estiu, aplicant el seu domini del dibuix, decidí treballar aquesta tècnica d’estampació semblant a la xilografia. Quan tornà de les vacances devia mostrar el seu treball d’estiu i hom devia decidir imprimir-lo a la petita impremta que tenia a l’escola, segurament amb l’ajut dels seus companys com en els altres llibres.

Santa Mª de Cervelló o del Socós: façana

Quan s’estampà utilitzà els tipus mòbil per a la part final situar-hi un índex que identifica cadascun dels diversos gravats, a més dels exemplars que contenen la dedicatòria tipogràfica. Això ens plantejar el per què si s’utilitza la tipografia no hi consta ni un sol peu d’impremta, colofó... que pogués aportar-nos més dades sobre el llibre sense haver de seguir aquest Fil d’Ariadna per a la reconstrucció de la seva història. Hem de tenir en compte que els dos llibres de l’Institut-Escola (Història d’una pera i Llibres de les flors) foren concebuts com a obres col·lectives i els gravats no anaven signats, a diferència dels poemes que si que ho estaven. Això ens mostra que es privilegià la part literària per sobre de la plàstica malgrat que l’element que engegà els projectes fou precisament el vessant formal. Seguint aquest criteri, més que discutible. hom devia decidir que Visions de Cervelló s’imprimís sense cap dada concreta.

Can Sala de Baix

El llibre s’edità en un format quadrat (21 x 22 cm.) amb grapes al lateral esquerra amb un paper de cert gramatge de color crema i en coneixem dos tipus d’edicions en funció de l’exemplar de què disposem i del que té en Bill Cole a més de l’exemplar més gruixut de la família ja que conté els dibuixos originals. Per una banda l’exemplar que us presentem té els linòleums en negre i amb la dedicatòria manuscrita, mentre que l’exemplar que tenen tant la família i Bill Cole –amb ex-libris del pedagog Artur Martorell - té els linòleums il•luminats a color amb la dedicatòria tipogràfica i s’hi adjunta la fotografia de Josep Maria Jori dibuixant amb Can Castanys i Santa Maria de Cervelló al fons. Segurament els exemplars acolorits i amb dedicatòria tipogràfica devien anar destinats a persones de més rellevància i de més compromís.

"Can Castany", façana de llevant i de migdia

El tiratge havia de ser molt petit, amb un màxim -com calcula en Bill Cole- de 50 exemplars ja que si el llibre té 19 linòleums  (inclosos els dos de la coberta) això representaria estampar 950 vegades gravats amb la feina que comportaria. Com és de suposar –format, relació alumne/escola, disponibilitat d’impremta...- el llibre es deuria imprimir a la impremta de l’Institut-Escola malgrat que en el butlletí de l’escola només es publicaren quatre  gravats amb el peu de fotografia que hi deia linòleums destinats al llibre “Visions de Cervelló”, treball de vacances de l’alumne del “Taga” Josep Mª Jori (11 anys).

Comparativa entre el dibuix i el linòleum definitiu on podem observar l'adaptació a del gravat a l'original o l'efecte mirall. "Can Castany", el barri i galeria de ponent i El pou i l'olivera (Col·lecció família Jori)

Afortunadament, tal com ja hem comentat, en el llibre conservat per la família els dibuixos originals són intercalats entre l’estampació dels linòleums,  el que ens permet analitzar el mètode de treball d’en Josep Maria Jori. A diferència dels dibuixos d’altres quaderns en aquest cas els dibuixos preparatoris són una mica més que un esbós del que després havia de gravar. Quan un dibuix representava un espai determinat (ermita de Santa Maria de Cervelló, Can Castanys, Can Sala de Baix...) el petit artista feia l’esforç de gravar-ho al revés perquè l’estampació sortís correcte. En canvi, quan el tema era irrellevant (una vinya, unes atzavares, un pou...) no es prenia la molèstia de girar el dibuix perquè l’anomenat efecte mirall a l’hora de l’estampació no era rellevant ni estèticament ni de fidelitat a l’original.

La parra i la barraca

El caçador i El Celler i la premsa

Analitzant l’obra de Josep Maria Jori amb molt de detall podem observar el seu domini del dibuix sobretot a l’hora de captar els paisatges i els edificis. El seu nebot ens va comentar que el seu pare, Ramon Jori, el va ajudar en el tema del dibuix sobretot en el tema de fer les trames dels ombrejats amb línies paral·leles i en les proporcions i la perspectiva. El resultat paisatgístic resulta excel·lent però a l’hora de fer les persones és quan hom pot observar les mancances de l’edat ja que els personatges li queden aninotats i hieràtics. Però tenint en compte que estem parlant de l’obra d’un nen de 10 a 11 anys això és un detall més que superflu comparat amb l’habilitat i destresa i fins i tot virtuosisme amb la que dibuixava!

Can Pitarra

Com el lector haurà observat les dates cronològiques en que es van imprimir els tres llibres (1935-1936) són les prèvies a la nostra Guerra Civil espanyola. L’Institut-Escola continuà durant el període bèl·lic –malgrat que amb el seu trasllat a Sants les coses canviaren- i ja no es publicaren més llibres i el projecte pedagògic també quedà tocat per la mobilització de professors al Front, manca de recursos... fins a desaparèixer com a tal amb l’entrada de les tropes franquistes.

El masset de la Creu des de la vinya

L’Oriol Cassassas (a.c.s) em comentà com aquella generació de la classe del Taga va quedar dissolta després de la guerra i com amb en Josep Maria Jori es retrobaren i fins i tot travaren una molt forta amistat en entrar a estudiar ambdós la carrera de medicina. Recordava a en Josep Maria Jori amb una gran fascinació per la seva capacitat de lideratge intel·lectual. De fet, quan va escriure una conferència (Biblioteca de Catalunya, 11 de febrer de 1980) recordant Josep Estalella, fundador de l’Institut-Escola, i en recordar la desfeta que suposà el franquisme, l’acabà amb aquestes paraules molt eloqüents de com era el nostre petit artista:
Doncs bé, jo vaig poder perllongar la rebuda de les influències de l’I-E, gràcies a un mestre de l’Institut-Escola. Era un mestre de la meva edat, només era un dels “petits” –ara ja no hi és, però era un compendi d’efusió, de fervor i entusiasme –era en Josep Maria Jori- que va fer refermar en mi el convenciment que “calia treballar com si en allò ens hi anés la vida”.

Can Castany i els pins des de la Creu

BIBLIOGRAFIA:

Butlletí de l’Institut-Escola. Barcelona, 1935-1936

CASSASSAS, ORIOL. Una Faula i setze històries: excursió pel camp de les ciències humanes sortint del despatx d'un metge. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

COLE, WILLIAM. "Two Remarkable Catalan Illustrated Books of the 1930s: Història d’una pera and Llibre de les flors" a Print Quartely, Volume 28, Nº2, Londres, juny 2011

Història d’una pera. Barcelona, Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1982 (edició facsímil de l’original de 1935 amb un “Oferiment” de M- Àngels Ferrer i Sensat)

NOTA IMPORTANT

És just reconèixer que aquest apunt de reconstrucció del procés de creació d’un llibre no hagués estat possible sense la col·laboració de Josep Maria Jori (nebot del noi artista), Bill Cole (nordamericà expert en gravat, resident a Sitges), Oriol Cassassas (a.c.s.) (pediatre i amic de Josep Maria Jori de la classe del Taga) i Joan Riba (fill de la Mercè Romeva de l’Institut-Escola que ens va facilitar informació).

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Luces y sombras del flamenco (1974) de Caballero Bonald i Colita, l’essència del flamenc

Coberta exterior

Fins aquest diumenge teniu temps de visitar al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina de Barcelona la magnífica exposició de fotografies de Colita  i Julio Ubiña a l’entorn de la figura de Carmen Amaya (1917-1963). En motiu dels 50 anys de la seva mort  aquest és un dels diversos esdeveniments culturals que se li han dedicat a Catalunya per a reivindicar la seva memòria. Cal també destacar la tasca constant de redescobrir el Somorrostro on es crià Carmen Amaya per part del blog Bereshit de l’Enric H. March com a homenatge a la balladora flamenca nascuda a Barcelona i morta a Begur.

Nuvis gitanos de Barcelona i el cantaor sevillà Juan Talega

Colita, com a fotògrafa, s’inicià en el món del flamenc precisament a partir de la figura de Carmen Amaya, amb qui estigué en el rodatge de la pel·lícula de Los Tarantos (1962) i finalment en els darrers moments de la balladora flamenca. A partir d’aquí i de diversos viatges per Andalusia retratà part del món del flamenc, el que li valgué l’encàrrec de Lumen per a il·lustrar el llibre que José Manuel Caballero Bonald va escriure sobre el món del flamenc.

Col·lecció Palabra e Imagen de Lumen

L’estudi sobre el flamenc que realitza José Manuel Caballero Bonald, Premi Nacional de Literatura i apassionat i estudiós del flamenc, té un prestigi bibliogràfic dintre d’aquest món com a fita historiogràfica. De fet, a cada reedició que se n’ha fet (1997 i 2006) l’autor ha volgut actualitzar l’estudi que en va fer des d’aquesta primera edició de Lumen del 1975 dintre de la prestigiosa col·lecció de Palabra e imagen. De fet cada nova edició també incorpora més fotografies de Colita sobre el tema. Sobre les reedicions, i especialment la problemàtica de Lumen de 1997 és imprescindible llegir l'apunt que en fa Josep Mengual al seu blog negritasycursivas amb el títol d'El maquetista (o diagramador) creativo y sus excesos.

El llibre de Luces y sombras marca el final de la col·lecció sinó comptabilitzem el darrer  que es publicà en aquest format -Rimas d’en Bécquer amb fotografies d’Isidre Trullàs- deu anys després (1985) i que no acabava de guardar l’estètica de la resta de llibres de la col·lecció. Així, si som molt puristes hem de considerar Luces y sombras com el darrer llibre de la inspirada col·lecció Palabra e imagen.

 Cobertes interiors amb la platja del Somorrostro

Aquest llibre, el més gruixut de la col·lecció amb unes 150 pàgines de paper acartolinat i ataronjat per al text i fotografies intercalades i agrupades de paper couché no hi fa constar el dissenyador malgrat que continua fil per randa l’estètica de tots els altres llibres. Les cobertes interiors recull un paisatge de molta força expressiva que constitueix un autèntic escenari on es desenvolupa el flamenc més genuí. Així doncs, com ja veurem, el llibre no és il·lustrat exclusivament amb retrat dels artistes sinó que també incorpora el que podríem anomenar el paisatge vital del flamenc.

 La Piriñaca, Juan del Aguila i El Choza (Xerès)

Malgrat que jo sigui un inexpert en el tema del flamenc la lectura del llibre és tot un plaer, cosa difícil d’aconseguir en un llibre des d’on se’ns parla d’història, de cantants i música que no podem sentir. Per això, una de les tasques de Caballero Bonald en la recerca del flamenc fou l’edició de discs d’intèrprets cabdals abans que les seves veus no desapareguessin. D’aquesta manera conservava el món flamenc que els mitjans de comunicació franquista marginava perquè no s’adaptaven a l’ensucrament folklòric que cercava el Poder i que tant mal va fer per a aquesta música.  La seva tasca discogràfica culminà amb la publicació dels 4 discs de l’Archivo del cante flamenco el 1968 (reeditat per Sony el 2011 i escoltable per l’Spotyfi) i on podem escoltar les veus joves i velles més impressionants d’aquells anys.

 Peret (Barcelona)

La seva col·laboració sobre el món del flamenc, però, va anar més enllà ja que per a Antonio Gades li va adaptar l’obra per a convertir-la en musical Fuenteovejuna; per a José Mercé li va escriure les lletres del seu primer disc, Bandera de Andalucía; per a Lebrijano Encuentros i ¡Tierra! A més fou el guia i descobridor per als intel·lectuals de la seva època  del flamenc més enllà dels tòpics imposats per les autoritats. Aquesta militància flamenca el portà a defensar des d’un primer moment a figures joves com Paco de Lucía, Morente, Sanlúcar, Menese, Cepero o Camarón.

 Ambient a les barraques de Montjuic de Barcelona

Malauradament no sabem res de la gestació d’aquest llibre i de com Lumen –Ester Tusquets- va unir l’escriptor i la fotògrafa en aquest projecte. El cert és que la qualitat del text i de l’estudi és paral·lela a les fotografies i ambdós es van dedicar al món del flamenc en cos i ànima. Caballero Bonald des de la seva Xerès natal i Colita des de Barcelona viatjà a partir del 1969 per tota Espanya seguint els grans del flamenc, segurament amb les indicacions de l'escriptor. Amb el material d’ambdós és normal que una col·lecció com Palabra e imagen de Lumen s’avingués a tirar endavant un llibre com aquest.

Vicente Escudero

Colita ja havia col·laborat anteriorment a la col·lecció de Palabra e Imagen en el llibre de Juan Benet titulat Una tumba publicat el 1971. A Luces i sombras Colita hi aboca el seu arxiu personal de fotografies de Carmen Amaya realitzats a partir del 1962 i la dels seus viatges al Sud d’Espanya a la recerca del món flamenc amb uns resultats molt bons. Hem de tenir en compte que col·laborà amb en Xavier Miserachs el 1961 de devia incorporar la llibertat compositiva i el gra gruixut de les fotografies com a forma desentesament estètica que dona cos a l’àmplia gamma de grisos.

 El Cristo del Gran Poder i el Lebrijano, La Perrata i Pedro Peña i les cantaoras La Fernanda i la Bernarda de Utrera de Sevilla

El llibre aconsegueix expressar perfectament el món del flamenc gràcies tant als retrats dels seus protagonistes com de les coreografies seriades que aconsegueix que ens permeten veure encara més les expressions dels moviments. Uns rostres treballats pel pas del temps i el treball mantenen una alegria interna inqüestionable fins i tot quan la concentració i el dolor surt del cos en forma de música. Una sèrie de paisatges agrupats en un dels plecs fotogràfics  ens mostra l’espai vital variat que necessita el món flamenc per a sobreviure dintre de la diversitat que ens parla el text. Per això la fotografia i el text aconsegueixen crear una trama de complicitat molt interessant.

 Carmen Amaya

Dintre dels artistes flamencs retratats per Colita, molt menys obviament dels que en parla Caballero Bonald, hi trobem a Vicente Escudero, Antonio Gades, Pilar López, Paco de Alba, Antonio, Cristina Hoyos, La Chunga, La Singla, Manolo Caracol, Paco de Lucía, El Lebrijano, El Borrico, La Perrata, Peret, El Chocolate, Antonio Mairena, José Menese, Melchor Marchena, Manuel Gerena, El Choza, Juan Talega... però per amb una gran atenció a la figura de Carmen Amaya. Sense cap mena de dubte fou la primera gran representant del que Caballero Bonald destaca com a aislado foco barcelonés per l’expansió dels gitanos i que, com molt bé es veu en Les nits de Barcelona (1930) de Josep Maria Planes, s’arrelà als locals nocturns d’una Barcelona en plena expansió econòmica que buscava en el Paral·lel tot tipus d’espectacles.

 Manolo Caracol, Melchor Marchena, José Menese i Melchor Marchena, Manuel Gerena i José Menese

Aquest llibre publicat a Barcelona en una col·lecció tant heterodoxa com és Palabra e Imagen de Lumen segueix la tònica de mostrar aspectes diferents de la imatge que el poder franquista volia donar d’Espanya. Així doncs, enfront de les versions oficials que hom donava dels toros, de la boxa, del flamenc, de la infància feliç, de la virtut de la dona espanyola... aquesta editorial de manera tossuda mostrava altres realitats que s’han fixat en la nostra memòria gràcies als millors literats de llengua castellana i dels millors fotògrafs del moment. Cada vegada que contemplem un exemplar de la col·lecció ens meravellem de la seva qualitat i de com va poder saltar-se els controls de la censura...

Vicente Escudero i Antonio Gades a les Rambles de Barcelona