diumenge, 17 de febrer de 2013

La Flaca (1870-1871) i Tomàs Padró, la primera sàtira republicana


A El Jueves, la revista satírica de la meva eterna adolescència

 Caricatura on la República prescindeix dels càlculs complexos i per sortir de la crisi que es patia en aquell moment proposa senzillament la retallada dels pressupostos eclesiàstics i monàrquics davant de Laureà Figuerola -ministre d'Hisenda- (La Flaca, 1871)

Ara que ha fet 140 anys que es va proclamar la 1a República espanyola i l'autòpsia al General Prim -el que ha comportat el replantejament d’un dels magnicidis espanyols més tèrbols- és oportú analitzar una de les revistes satíriques més interessants, La Flaca, i el seu protagonista principal, Tomàs Padró (1840-1877), que disseccionaren l’engrescador i alhora decebedor Sexenni Democràtic (1868-1874). El sorprenent nom de La Flaca ja és una sàtira contra la revista La Gorda que publicaven els carlins a Madrid. Així, doncs, des d’un bon inici la nostra revista marcà de ben a prop el món conservador dels liberals més rancis i sobretot dels carlins, objectiu preponderant de les seves crítiques. L’altre estament a criticar foren els monàrquics, sobretot Prim, Serrano, Topete i tota la colla de pretendents a la corona espanyola del moment i també l’Església com Poder fàctic i element distorsionador de la política espanyola. Fins i tot fou crítica amb els republicans mateixos i les seves martingales de política de baixa estofa, amb les seves discussions entre unionistes i federalistes.

Primer número de La Flaca (Barcelona, març 1869)

Malgrat que la tendència política de la revista fou la republicana federal, en la presentació del primer número afirmaren que LA FLACA es un periódico que sin ser político, comercial, industrial y noticiero, jocoso ni sério, tendrá un poco de todo. LA FLACA no es republicana, ni demócrata, ni progresista, ni unionista, ni menos nea.
LA FLACA es española, y sobre todo catalana. Es la amiga del hombre honrado, la amiga del trabajo. LA FLACA no adulará á los unos ni rebajará á los otros; se hallará siempre del lado de la razón y de la justicia; defenderá lo que juzgue digno de defensa y censurará lo que merezca ser censurado. En una palabra, seremos un periódico sério con las cosas serias; nos reiremos cuando haya de qué reirse; pero no nos rebajaremos hasta la personalidad ni mucho menos nos valdremos de chanzas pesadas para ridiculizar este ó aquel partido, tal ó cual institución, esa o esotra manifestacion particular.
LA FLACA considera la libertad de imprenta como una cosa buena, sublime; pero al mismo tiempo no ignoran sus redactores que la libertad no quiere decir licencia, que el escritor público ante todo debe conservar su dignidad, y que los abusos de la prensa son peores que los excesos de la tiranía
.

Al·legoria a la Constitució de 1869 (La Flaca, 1869)

El seu esperit crític constant els va valer diverses multes, suspensions temporals de publicació – entre el 9 d’octubre i l’11 de desembre de 1870 (quan fou proclamat Amadeu I rei d’Espanya, per exemple)- i suspensions definitives que els van obligar a canviar el nom de la revista passant de La Flaca (març de 1869), a La Carcajada, La Risotada, La Risa, La Madeja política, El Lío, i finalment La Madeja (fins el 3 de març de 1876). És interessant visitar el bloc dedicat a la revista i les seves continuïtats, que inclou la imatge digital dels diversos números. Sense cap mena de dubte, els textos i les caricatures –molt famoses, com veurem més endavant- foren els grans causants que la revista tingués una vida atzarosa però constant, malgrat totes les dificultats, per acabar sent una crònica, des de la sàtira, del Sexenni Democràtic.

Enquadernació i portada especial pels primers cent números

Fou editada per la Litografia de Joan Vazquez (Rambla del Centre 31) i estampada a la Impremta de Lluís Tasso (Arc del Teatre 21) de Barcelona. En principi havia de tenir una periodicitat setmanal i havia de sortir els dissabtes (Saldrá todos los días del año escepto los lunes, martes, miércoles, jueves, viernes y domingos). El preu era força elevat per a l’època (1,5 rals), amb subscripcions per a Barcelona de 12 rals el trimestre (a partir del 5 de desembre, també a Madrid), 14 rals a Espanya i 40 rals a Ultramar, França i Itàlia. Malgrat el preu, l’èxit fou molt important i se’n coneixen fins a quatre edicions de números concrets que havien d’anar imprimint en funció de la demanda. Conscients de l’èxit, van idear la venda de la revista enquadernada, tant pels primers 59 números (a 70 rals) com dels 100 de la primera època, abans de la clausura amb una portada pròpia. Aquestes col·leccions són les que han arribat fins als nostres dies, com és el cas de l’exemplar que us presentem avui.

L'única vegada en què la portada ha estat íntegrament il·lustrada igual que la contraportada de la revista fou degut a la notícia de la captura de Napoleó III en la batalla de Sedán per part dels prussians en la guerra francoprussiana

La revista, composta de només quatre pàgines cada número, fou publicada en gran foli (43 x 30 cm.) amb una capçalera cromolitogràfica que representa una al·legoria de l’Espanya republicana, amb la figura femenina de la República i el lleó de les Corts absolutament raquítics, flanquejats per l’escut de Castella i Lleó que s'utilitzava com el d'Espanya. La capçalera fou dissenyada per Tomàs Padró qui també s’ocupà de la majoria de les caricatures. Aquestes il·lustracions en un principi ocupaven una part d’una pàgina, però ben aviat -veient l’èxit que tenien- passaren a ocupar un full sencer. En el número 8 (6 juny de 1869) anunciaven que cada dos o tres mesos en publicarien una de gran, creant una làmina doble en els fulls centrals, però que llavors la capçalera de La Flaca seria tipogràfica ja que el tamaño de la lámina nos ha obligado tambien á retirar esta vez la viñeta de la primera plana per poder enquibir-hi més text. Malgrat aquest advertiment, les planes dobles foren cromolitografiades sense un ordre periòdic determinat i ens trobem, per exemple, amb els números consecutius 23, 24 i 25 amb aquestes característiques. Només una vegada la portada de la revista fou completament il·lustrada, a més de mantenir la caricatura de la contraportada.

Jeroglífic (La Flaca, 1870). Solució: La Miseria sube. El Trabajo baja

Text i imatge es complementaven perfectament i, malgrat que no coneguem gaire la política interna del Sexenni Democràtic –com una ironia constant que fan a l’entorn del torró com si d’un suborn es tractés-, podem seguir els dards enverinats que llençaven contra els polítics del moment, sobretot contra el General Prim. Els textos acostumen a ser anònims o bé signats amb pseudònims, però les caricatures es devien a Tomàs Padró –que signava amb el seu nom o amb les sigles A Wº, Tº Wº o - excepte quan viatjava, que llavors havia de ser substituït per altres litògrafs que no hem identificat i que signaven amb inicials com SL, ST o RV. A més dels articles i de seccions fixes com ara Bostezos -que contenia tafaneries divertides i breus (Dice un periódico que si Isabel de Borbón verifica su proyectado viaje á los baños de Mariembad, será recibida por las autoridades de Bohemia con los honores debidos á su alto rango. Solo entre gente bohéme puede ser considerada la ex-reina como una persona de alto rango)- hi havia un jeroglífic setmanal del qual es donava la solució en el número següent. El que no fallava mai és que totes les seccions sempre tenien el caràcter crític antimonàrquic i anticarlí i anticlerical.

Un tros de paper (1865)Almanac satíric El Tiburón (1867) amb il·lustracions de Tomàs Padró

Cal convenir, però, que l’èxit de la revista es degué sobretot a les cromolitografies, que resultaven en aquell moment tota una novetat. La premsa satírica espanyola comptava amb una història que havia arrencat al s. XVIII amb El Duende crítico (sense il·lustrar) i havia continuat a principi del s. XIX amb revistes com ara Sancho gobernador o la madrilenya Gil Blas –aquestes ja amb il·lustracions. A Catalunya, que com ja hem dit és on es publicà La Flaca, ja hi havia una llarga tradició de premsa satírica gestionada sobretot per Innocenci López i Bernagosi, amb revistes com Un tros de paper o El noy de la mare, ambdues en català, o els almanacs satírics com Lo Xanguet i El Tiburón.

Un dels acudits gràfics més famosos de la història de l'humorisme gràfic d'Espanya. La subhasta per part dels generals Prim i Serrano i el brigadier Topete -líders de la Revolució de setembre de 1868- de la Corona i el Ceptre de la monarquia espanyola entre els candidats europeus. A la dreta es pot distingir la destronada Isabel II proposant al seu fill Alfons XII com a candidat amb el suport de Antoni Maria Claret, el futur sant. (La Flaca, març 1869)

Així com Eusebi Planas –l’altre gran il·lustrador del moment- s’integrà en ambients burgesos, bohemis i cràpules, Tomàs Padró formava part dels ambients més polititzats de l’esquerra republicana federal. Així, doncs, participà de la gatzara de les tertúlies de les redaccions dels diversos diaris que publicava Innocenci López a través de la Libreria Española, com també de la de la rebotiga d’en Pitarra. Dos dels punts de reunió i d’agitació política foren el Café Suizo (a la plaça Reial 17) i el Café del Correo (a la Rambla Santa Mònica 21), amb tertúlies molt animades que acolliren els millors escriptors del moment que es dedicaven a la premsa satírica i a la tabola en general (Manuel de Lasarte, Conrad Roure, Josep Lluís Pellicer, Valentí Almirall, Robert Robert, Narcís Monturiol, Antoni Altadill, Anselm Clavé...) a més de dedicar-se en cos i ànima a les conspiracions republicanes. Com a tals els seus membres participaren en la Revolució de la Gloriosa que acabà amb el regnat d’Isabel II i van fer tot el possible perquè es proclamés la Primera República.

Acudit que acusa a l'Església de finaciar amb el que percep de l'Estat el bàndol carlí (La Flaca, 1869)

Tomàs Padró pertanyia a una nissaga d’artistes –vinculats al món de l’escultura- fet que li va permetre dedicar-se a la pintura sense cap mena de problema, ans al contrari, ja que fou esperonat per la família. Va estar en contacte amb artistes com Damià Campeny, Claudi Lorenzale, Madrazo, Marià Fortuny... Precisament el seu company i admirat Fortuny fou qui li passà el llibre Celébrites Contemporaines, amb les magnífiques litografies de Paul Gavarni. Aquest llibre va ser per a ell com una revelació i fou el que el seduí a dedicar-se a la il·lustració i a abandonar la pintura. Hem de pensar que l’única necrològica que publicà Lo Noy de la Mare (2 desembre 1866) fou la de Paul Gavarni, amb un text que Julien Lane atribueix a Tomàs Padró mateix, en el qual es diu que vindrà dia que nostres descendents, diu M. Eugeni de Mirecourt, se veuràn obligats a obrir las obras de Gavarni si volen trobar la història dels nostres hàbits, trajos, diversions, caràcter y costums. Frase que podem adaptar perfectament a l’obra de Tomàs Padró i a la majoria dels grans il·lustradors del moment.

Sàtira sobre la situació de Cuba on s'adverteix de la necessitat de canviar la política de l'Estat respecte aquest territori si no se'l vol perdre (La Flaca, 1870)

 Així, doncs, la seva trajectòria com a il·lustrador està lligada a totes les publicacions mítiques de l’època com La Campana de Gràcia, El Cañón Krupp, L’Esquella de la Torratxa, La Llumanera de Nova York, Lo Noy de la mare, La Pubilla, La Rambla, El Solfeo, Un Tros de paper, els anuaris humorístics de L’Any nou, El Tiburón i Lo Xanguet, a Catalunya. A més, per a l’exterior fou cronista gràfic de diverses revistes com ara L'Illustration, Illustrierte Zeitung, La Ilustración española y americana, Museo Universal, Le Monde illustré, etc. A més d’aquesta participació en projectes periodístics també col·laborà en la il·lustració de grans obres de consulta o en obres literàries com les del seu amic Frederic Soler –Pitarra- (Poesies catalanes, Singlots poètics...)

Crítica als fets de la Comuna de París (La Flaca, 1871) ja que es va considerar que s'havia anat massa lluny. Aquesta il·lustració ens demostra que La Flaca era republicana federal però no combregava amb les idees socialistes de la Comuna parisenca

Si ens fixem en els títols, observarem la seva participació constant en projectes de publicacions catalanes que tant potenciaven Pitarra com Innocenci López, en les quals s’utilitzava el que ells anomenaven el català que ara’s parla en contraposició del català jochfloraresc. En certa manera, i simplificant molt, el català que ara’s parla que volien impulsar aquest grup, estava més vinculat a una reivindicació catalanista d’esquerres que no a l’altre model de llengua que es veia com pertanyent a un catalanisme conservador. Innocenci López potencià el català popular –amb tots els seus xaronismes i incorreccions- i Pitarra la literatura catalana popular, sobretot la teatral. Si mirem el tipus de periodisme que es produïa, observarem que la gran majoria eren publicacions de tipus satíric que es reien del mort i de qui el vetlla.

Les imatges iconoclastes de Tomàs Padró podien aprofitar-se d'elements religiosos ja que en ser anticlericals ja no els importaven les critiques de sacrílegi. En aquestes caricatures s'aprofita del pessebre, d'una processó de Corpus i d'una moixiganga de Setmana Santa per a bastir la seva crítica als polítics del moment

De fet, Julien Lanes ha dit que parodiant la famosa frase de Mariano José de Larra, “escribir en Madrid es llorar”, podríem dir que aleshores, escriure a Barcelona era riure. Diferents personatges relacionats amb la militància democràtica (...) foren també coneguts escriptors humorístics i satírics, que participaren plenament en el que Alfons Roure considerà com “l’edat d’or de l’humorisme vuitcentista”. És una etapa que els estudiosos de la literatura d’elit han menystingut una mica i per aquest motiu és gairebé desconeguda per al gran públic actual, quan en realitat fou el germen d’un redreçament i popularització intel·lectual de primer ordre de La Renaixença.

Caricatures clarament anticlericals (La Flaca, 1869)

L’èxit de Tomàs Padró es degué sobretot a la seva perícia artística, al saber concretar en una il·lustració satírica un raonament complex i a la utilització de la tècnica de la cromolitografia, en una època en què això, com ja hem dit, era una novetat. Joaquim Fontanals del Castillo, en la seva extensa necrològica, lamenta que aquesta feina no li permeté desenvolupar la pintura i ho expressa molt bé quan panegíricament diu que la revolución de Setiembre (La Gloriosa de 1868), que impresionó su espíritu y que aguzó su ingenio, le robó sus momentos más preciosos para el arte, con que se hubiera crecido, y torció –cual otras cosas- el nérvio de su existencia. El campo que le ofreció, como diario ilusrador, y como lápiz cáustico, vedó á su ingenio un vasto campo, y al cuerpo su virilidad. Hízole popular, mas ocultó su grandeza!

Crítica a la destrucció i la mortaliat de la Guerra Francoprussiana (La Flaca, 1871)

A nivell artístic hem de pensar que Tomàs Padró es formà a Barcelona entre el taller dels seus familiars, el de Damià Campeny i després a l’Academia de Bellas Artes de Madrid, on va fer molt bones relacions. Estigué a punt d’anar becat a Roma, però hi renuncià per beneficiar un amic, i participà en diversos concursos de pintura, en els quals guanyà o quedà molt ben classificat. Viatjà força sovint a grans ciutats -Madrid, París i Londres- i també per les comarques catalanes i les províncies espanyoles, per prendre notes en funció del que havia d’il·lustrar, com per exemple va fer per a la Historia de España.

Exposició dedicada a Tomàs Padró a la Sala Parés (31 de maig de 1877). (Fotografia reproduïda de la Història de la Sala Parés de Joan A. Maragall)

La seva gran popularitat i l’ampli ventall d’amistats que tenia van fer que en morir d’unes febres tifoides hom organitzés una gran exposició venda d’obres de l’il·lustrador, per tal d’ajudar a la vídua i als dos fills. La Sala Parés fou on se celebrà aquesta exposició -inaugurada el 31 de maig del 1877-, que tingué un gran èxit de públic i vendes. Joan A. Maragall en la Història de la Sala Parés ens diu que l'acte inaugural fou reservat a les autoritats i als invitats del senyor Parés (...) L'exposició tenia un caràcter benèfic (...) i la formaven un gran nombre d'aportacions d'objectes artístics oferts per les autoritats i el públic. Es féu un sorteig amb tots ells. Els objectes donats pel senyor bisbe, pel capità general i pel governador de la província ocupaven un lloc especial sota un escut de Catalunya. D'aquesta exposició en resten unes fotografies (...) que ens permeten fer-nos una idea de com era la sala llavors i de la quantitat d'objectes que es reuniren per aquella ocasió.

Retrat de Tomàs Padró en fotografia d’albumina de Fernando Debás que per les seves dimensions (62 x 48 cm.) es va haver de realitzar amb una ampliadora solar.

Es va editar una extensa necrològica/llibret escrita pel crític d’art Joaquim Fontanals del Castillo, amb un retrat fotogràfic a l’albúmina de Tomàs Padró, el que afegeix al catàleg d’incunables fotogràfics una altra publicació. Aquesta fotografia de gran retrat fotogràfic (62 x 48 cm.), realitzada amb una ampliadora solar, devia presidir l’exposició i és del fotògraf de Madrid Fernando Debás tal com ho demostra la dedicatòria –A la querida Teresita, recuerdo de mucho cariño de su amigo F. Debas. 16 junio 1877-.

Crítica a les baralles internes entre els membres de la família borbònica a l'exili (La Flaca, 1870)

A partir d’aquesta imatge es van realitzar una gran quantitat de dibuixos i litografies, de les quals es troben àmplies mostres al mercat de l’art, fet que demostra l’estima que la gent li tingué en vida. La commoció per la seva mort en edat tant jove (37 anys) en els ambients artístics fou tant gran que Joaquim Fontanals del Castillo explica que en la vetlla del cadàver escultores vaciaban la imágen de su cabeza,sobre la cabeza misma que vació tantas imágenes: inspirados pintores apuntaban rápidamente los rasgos de aquella vida que perdia deprisa su última espresion, la espresion del que duerme; fotógrafos inteligentes reproducian más de prisa todavía, temerosos de que esa misma rapidez fuera más breve que la del olvido, las formas vivas del que ya no vivia, para darlas profusamente en millares de pliegos de papel como retrato póstumo; (...) entusiastas escritores regogian, acá y allá desparramados, despojos de la memoria para apuntar una biografia...

Caricatura de Manuel Ruiz Zorrilla -president del govern- sodomitzant a Clio, Musa de la Història. Atribuïble al taller de Tomàs Padró, "Clio, presidenta sin cartera". Las hijas de Apolo ó el ministerio-hembra. Cuadros mímico-jódico-plàsticos en un preludio y nueve posturas de efecto sorprendente. Itapicuá/Sevilla (Barcelona), (impremta de Josep Codina), 1872 (Col·lecció particular, França)

Aquesta relació amb el que seria el futur fotògraf de la Casa Reial d’Alfons XII confirmaria els seus contactes madrilenys, que li devien passar fotografies i d’altres caricatures dels ministres que Tomàs Padró s’encarregà de caricaturitzar i satiritzar de manera magistral. Sembla ser que comptava amb ajudants –potser els que signaren les caricatures amb les inicials SL, ST o RV – que l’ajudaven en la documentació i amb els tasques cromolitogràfiques. Potser ens hauríem de plantejar que l’anònim llibret Las hijas de Apolo... datat correctament el 1872 amb peus d’impremta falsos d’Itapicuá i Sevilla, possiblement fou imprès a Barcelona i il·lustrat pel cercle de Tomàs Padró com a divertimento a la manera del que van fer a Madrid els germans Bécquer i/o Ortego amb Los borbones en pelota.

Il·lustració sobre la problemàtica de la vivenda. (La Flaca, 1870)
Quanta raó tenia Joaquim Fontanals del Castillo quan deia que va escriure la necrològica de Tomàs Padró per tal de recordar-ne i perpetuar la memòria, perquè recelosos á nuestra vez de que, desprendidos poco á poco del árbol del afecto, como esgajadas hojas de otoño, que el viento arrastra y seca, y convierte en impalpable polvo, se perdiera muy en breve -¡y fuera lástima!- por la ingrata condicion humana y frágil.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR (pseudònim de PASSARELL, JAUME). Tres maestros del lápiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Estudio crítico-biográfico.  Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945

FONTANALS DEL CASTILLO, J. Recuerdo al artista Tomas Padro. Tribútanle otros de los admiradores de su ingenio. Barcelona, Tip-lit. de C. Verdaguer, 1877

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. Un infierno español. Un ensayo de bibliografía de publicciones eróticas españolas clandestinas (1812-1939). Madrid, Libris. Asociación de libreros de viejo, 2011

LANES MARSALL, JULIEN. “Periodisme satíric en català del que ara’s parla: els almanacs humorístics de la “Librería Española” d’Innocenci López Bernagossi com a exemple” a Literatura popular catalana del segle XIX, Catalonia n°1, Université Paris-Sorbonne, 2008.

LLERA RUIZ, JOSÉ ANTONIO. “Una historia abreviada de la prensa satírica en España: desde El Duende Crítico de Madrid hasta Gedeón” a Estudios sobre el Mensaje Periodístico. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2003

MARAGALL, JOAN A. Història de la Sala Parés. Barcelona, Editorial Selecta, 1975

PERALES PIQUERES, ROSA. “La imagen gráfia y la caricatura española en los conflictos del siglo XIX”   a Norba-arte, nº 22-23. Badajoz, Universidad de Extremadura, 2003

ROCA, JAVIER i FERRER, SANTIAGO. Humor político en la España contemporánea. Madrid, Editorial Cambio 16, 1977

TRENC, ELISEU. “Tomàs Padró i la caricatura gràfica satírica a la premsa catalana a mitjan segle XIX”  a Literatura popular catalana del segle XIX, Catalonia n°1, Université Paris-Sorbonne, 2008.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco (1939), entre la submissió i la recerca d’un espai propi de la burgesia catalana


Unes de les publicacions més curioses -i que surten dels estàndards dels primers anys del franquisme a Catalunya- són sense cap mena de dubte els dos àlbums de l’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Malgrat que el nom sigui tant explícit, és també ple de matisos interessants per entendre la desorientació de la burgesia catalana després del triomf del bàndol dels sollevats. Per a ampliar la informació que donarem avui és molt recomanable l’estudi que els va dedicar Ramon Salvo d’on hem extret part del gruix de les informacions, que completem amb algunes aportacions –menors- de collita pròpia.

Ara que ha fet 74 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona, és un moment escaient per presentar aquests dos àlbums i intentar entendre una mica què hi ha més enllà de la seva aparença. En primer lloc els anomenem àlbums perquè no sabem com descriure’ls des del punt de vista objectual, si com un llibre o com una revista, ja que és una publicació de format quadrat amb cobertes de cartoné i relligat amb espiral. De fet, l’estètica emprada seguia fil per randa la de la revista D’Ací i D’Allà, però en realitat la publicació no fou concebuda com una revista sinó com un llibre amb format de revista, en la qual s’intentava explicar tantes coses que finalment el contingut fou repartit en dos àlbums diferents, editats en pocs mesos de diferència.

Coberta del primer àlbum de l'Homenaje...

Aquests àlbums foren editats per una empresa anomenada Fomento de la Producción Nacional, dedicada a publicitat, i de la qual s’encarregava del disseny l’escultor surrealista Ramon Marinel·lo. Aquest escultor, vinculat a l’ADLAN en temps de la República, va ser qui els donà aquest aire d’avantguarda i modernitat que si més no contrastava amb la estètica grandiloqüent que perseguia el franquisme en la resta de publicacions. Malgrat que els àlbums no porten data, l'estudi de Ramon Salvo demostra que el primer àlbum fou elaborat entre març i octubre de 1939 i publicat a principis de desembre, amb un tiratge d’uns 300 exemplars, més els que estaven destinats als anunciants. El segon àlbum fou publicat uns mesos després, ja ben entrat l’any 1940. Hi ha indicis, com veurem posteriorment, que els dos àlbums s’imprimiren per separat perquè el contingut els devia haver anat creixent tant que finalment recopilar tots els articles, fotografies i anuncis en un sol volum devia ser impossible. La jugada els devia sortir molt bé, perquè el segon àlbum conté molta més publicitat que el primer...

Autoridades de Barcelona que Ramon Salvo en el seu estudi ja comenta que en publicar-se el primer àlbum de l'Homenaje... algunes ja havien estat canviades!

La modernitat dels àlbums és la primera cosa que ens sobta en observar-los, malgrat que la coberta del primer és anodina com a il·lustració, ja que reproduí el Sant Jordi de Bernat Martorell com a metàfora de Franco matant el monstre del comunisme i el separatisme que assolava Catalunya... La franja lateral amb el títol de l’àlbum amb lletra lligada no aporta cap estètica especialment rellevant malgrat la seva intenció. La coberta del següent àlbum, obra segurament de Ramon Marinel·lo, ja compta amb un fotomuntatge més adient per a una edició de tipus avantguardista, en la qual el espíritu laborioso de Catalunya n’és protagonista.


Coberta del segon àlbum de l'Homenaje... amb amb un fotomuntatge de Ramon Marinel·lo i publicitat a la contracoberta

Els àlbums foren publicats a Barcelona i impresos per Nacional de Artes Gráficas, S.A. (N.A.G.S.A), el mateix taller on havia havia estat impresa la revista D’Ací i d’Allà i que estava vinculada a la llibreria Catalònia, en el moment d’aquesta publicació anomenada Casa del Libro... La publicitat prèvia a la sortida dels àlbums publicada a Destino (els mesos de juliol i agost) ja destacava que l’obra seria digna de NAGSA i que seria editado con la máxima pulcritud. (...) Es de notar el sentido artístico que preside y controla esta publicación vinculado en el nombre del escultor Ramón Marinel·lo. La dilatada distància entre les primeres notícies de què tenim coneixement (març de 1939) i la publicació final (principis de desembre del mateix any) vindria explicada tant per la cura de perfeccionar al màxim l’estètica del projecte, com la recopilació dels textos dels autors que estan datats al llarg de força mesos.

Pàgines de l'Homenaje... (1939) i de la revista AC (1937) on podem observar el reaprofitament de la fotografia del pagès amb barratina per part de Ramon Marinel·lo donant-li un nou significat

Els àlbums seguiren fil per randa l’estètica republicana, de tal manera que fins i tot hom pot parlar de plagi. Els dos models estètics foren -sense cap mena de dubte- les revistes D’Ací i d’Allà i AC Documentos de actividad contemporània del GATEPAC que s’editaren a Barcelona. Per això els àlbums tenen una estètica més propera a una revista que a un llibre. Si Ramon Marinel·lo manllevà de D’Ací i d’Allà el format i l’enquadernació amb espiral, de la revista AC aprofità per als àlbums una bona quantitat de fotografies. La tipografia sans serif Futura, utilitzada per a ambdues publicacions republicanes, fou adoptada també per l’Homenaje... el que li donà a aquesta publicació un aire republicà insòlit que contrastava amb el seu contingut.

Poema visual i gràfic de Carles Sindreu i Invocación de Cataluña a su Caudillo de Fèlix Ros

Amb un títol com el d’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco no hi pot haver confusió, com tampoc amb el nom d’alguns autors (Carles Poch, Carles Sindreu, Sebastià Sánchez-Juan -que ja vam veure com a autors de cal·ligrames- i Felix Ros) dels diversos articles interiors, ja que es tracta de persones vinculades a la censura franquista des dels primers moments. Aquesta és la raó per la qual no consta que els àlbums passessin la censura –cosa raríssima- segons els registres oficials de la censura. De fet, la introducció ja deixa molt clar l’anàlisi que feia de la situació política, en dir que en nombre de una falsa libertad y de una más falsa y sectaria justicia social, se destruían (les de Catalunya) sus fuentes de riqueza y se anulaba su enorme potencialidad económica (...). Al manifestar los más destacados representantes de este factor de riqueza española que se llama Cataluña su adhesión estusiasta (...) expresan al mismo tiempo una realidad primordial: su patriotismo de españoles, que destruye para siempre, con su sola afirmación, todos los errores, todas las mezquindades, todos los egoismos que en los tiempos que precedieron a la gran tragedia que ahora ha terminado felizmente, hicieron de Cataluñá un “problema” para España.

Inici de la secció de turisme de Catalunya del primer àlbum. Curiosament consta que el seu autor Ramon de Semir pertanyia al Club Muntanyenc Barcelonès, així, tal qual, en català.

En observar la nòmina dels que hi participaren, hom s’adona que hi havia persones vinculades tant al moviment carlí català i al falangisme, com persones vinculades a La Lliga -Front Català d’Ordre- tal com es van presentar a les eleccions de febrer del 1936. Així doncs, a més del director de disseny que fou Ramon Marinel·lo, trobem fotògrafs com Zercovitz, Brangulí-Compte, Artur Ferrán, Sagarra, Pérez de Rozas, Arxiu Mas i en la part escrita: Sebastià Sánchez-Juan, Oleguer Junyent, Luys Santa Marina, Félix Ros, M.A. Casssanyes, Javier de Winthuysen, Carles Sindreu, Carles Poch, Ramon de Semir y Manuel Montoliu, Santiago de Anta, Eugènia Domènech, Luis del Arco, P. Gual Villabí, Lloreç Brunet, Jaume Camps, L. Bertrán y Pijoan, F. Valls i Taberner, Ángel Zúñiga, Ángel Sabata, María Costa Durán, Manuel Beguer Piñol, J.M. Junoy y Manuel Herrera Ges. Malgrat que en la publicitat prèvia a Destino, s’havia anunciat la participació de Carles Sentís i Martí de Riquer, finalment no consten ni en els crèdits, ni signant cap text, tot i que n’hi ha d’anònims. Un cas apart és el d’Aureli Capmany que, com ja veurem, escrigué uns molt bons articles costumistes, però no consta com a autor enlloc ja que segurament preferí no constar-hi.

La sardana en la aldea de Carles Sindreu

Les col·laboracions són de diversos tipus, però totes van encaminades a mostrar l’espanyolitat de Catalunya a través d’argumentacions molt variades i distanciar-se del catalanisme que en nombre de una falsa libertad y de una más falsa y sectaria justicia social havia estat un dels “culpables” de la Guerra Civil. En certa manera, aquests àlbums són un petit temple expiatori dels excessos catalanistes, provant congraciar-se amb el nou status quo, com si fos un intent de redimir-se, pensant en la nova situació com si fos una nova dictadura a l’estil de la de Primo de Rivera. Aquest supòsit era fals perquè una de les diferències entre les dues dictadures és que la primera triomfà des dels inicis i fou incruenta –malgrat totes les repressions que comportà un cop establerta- i la franquista s’imposà per les armes després d’una guerra civil. Els punts de partida eren diferents, però moltes persones vinculades al catalanisme de dretes no ho veieren inicialment d’aquesta manera i pensaren que podien capgirar la situació de repressió contra el fet diferencial català, si aquest s’inseria en el nou sistema seguint les pautes ideològiques franquistes.

Muntatge de Ramon Marinel·lo a l'entorn de la sardana amb l'unic text escrit en català dels dos àlbums amb la pertinent traducció al costat

L’Homenaje... el que pretén és mostrar la vitalitat de la regió catalana a nivell industrial, històric, cultural, turístic... i per això sembla ser més un llibre pensat per als conqueridors -perquè coneguessin la Catalunya que interessava destacar- més que per als catalans mateixos. Els articles van en aquesta direcció, intentant mostrar les zones turístiques de Catalunya, o explicar des del punt de vista franquista què havia estat la literatura catalana (Breves notas sobre el espíritu español en la literatura catalana de Manuel de Montoliu) o la cultura catalana, fent èmfasi sobretot en la sardana –primer prohibida i després autoritzada- amb els articles no signats d’Aureli Capmany que fan més èmfasi en allò que hom anomena barcelonisme que en el catalanisme, com volent separar ambdues realitats.

Publicitat de Myrurgia i Las "coblas" de Cataluña de Carles Sindreu

El tipisme i els bons costums de la región catalana estan protagonitzats per la sardana, teoritzada en un article que intenta devaluar-ne la peculiaritat, afirmant entre altres coses que las danzas redondas son universales. Las hallamos en España y en Rumania, por citar dos países de rica substancia folklórica. En nuestra patria se bailan la ysa en Canarias y la sardana en Cataluña. L’article de l’àlbum, a més de dir coses òbvies i sabudes, amb la finalitat de treure peculiaritats a la sardana, intenta espanyolitzar-la amb el fotomuntatge de Ramon Marinel·lo, un desplegable amb la bandera espanyola de fons i uns versos breus de Joan Maragall (amb la seva traducció) i el dibuix d’una sardana. Dos cal·ligrames de Carles Sindreu -amb fotografies de d’una sardana i una cobla- acaben d’arrodonir l’espai dedicat a la dansa catalana, amb un intent molt clar d’integrar una senya d’identitat catalana a la cultura espanyola. Aquests poemes cal·ligramàtics –conjuntament amb el d’A los caídos. Tercio de Montserrat també de Carles Sindreu- s’avancen 20 anys a l’anomenada Poesia Visiva italiana i són tota una raresa dintre de la literatura catalana, tant per l’idioma utilitzat com per una estètica avantguardista que ja ningú no feia servir...

Volver de Carles Poch

A més d’aquesta part dedicada a la sardana, en trobem una altra que versa sobre Los oficios populares y la Imagineria popular barcelonesa de Carles Sindreu en el primer àlbum, i en el segon ja uns articles amb més profunditat deguts a Aureli Capmany com hem comentat. Amb el títol d’Ochocentismo barcelonés, el folklorista i antic col·laborador de D’Ací i D’Allà recull una sèrie d’articles dedicats als Reales festejos, Procesiones, Costumbres barcelonesas, La Rambla, El Carnaval –que curiosament havia estat prohibit pel nou règim-, Las ferias i Fin de siglo XIX, que potencien precisament aquest barcelonisme folklòric enfront del catalanisme tan suposadament perniciós.

Quadernets –opúsculos- de Barcelona sentimental. Barcelona, Fomento de la Producción Nacional, 1939 i 1940.

Els articles de Capmany foren també publicats en uns quadernets –opúsculos- publicats el 1939, anomenats Barcelona sentimental, però si tenim en compte que surten en el segon àlbum, que és del 1940, tenim un ball de dates una mica estrany. O bé els articles d’Aureli Capmany –que signa en els quadernets, però que no consta en els àlbums de l’Homenaje... ni com a col·laborador- estaven preparats per a que sortissin en el primer àlbum i finalment no hi van caber, o bé es va creure interessant, degut a l’èxit de vendes de la Barcelona sentimental –s’en van fer dues edicions-, aprofitar-los per al segon àlbum, publicat el 1940. El quadernet de Barcelona sentimental de 1940, però, conté una sèrie d’articles que no es publicaren enlloc més, i això ens portaria a pensar en la possibilitat que hi hagués el projecte d’un tercer àlbum d’Homenaje..., però això ja no ho sabrem mai. Només sabem que l’empresa Fomento de la Producción Nacional que ho publicà tot, hi tornà el 1943 amb un àlbum de les mateixes característiques però dedicat íntegrament al Espíritu y fuerza de la industria textil catalana, amb una estètica molt semblant –coberta amb fotomuntatge inclòs- però fora d’alguns aspectes poc donat a modernitats, i sí a ser un pamflet propagandístic del tèxtil català, sufragat per totes les indústries del ram amb anuncis de plana sencera i farcit de publireportatges de les empreses.

Pàgina del primer àlbum de l'Homenaje... dedicat a l'arquitectura contemporània on destaca l'obra de Gaudí i el GATCPAC i no en parla de la del noucentisme que és la que el franquisme finalment incorporarà a la seva estètica

Per acabar només voldria analitzar, per ser altament representatius de les intencions, els articles que els àlbums van dedicar a l’art català. A més d’afirmar que l’art català medieval és catòlic i espanyol a l’època moderna i contemporània, es nota una certa dosi de desconcert. L’autor d’aquest apartat és Magí A. Cassanyes, antic col·laborador de l’ADLAN i divulgador de l’art contemporani més radical a través dels seus articles a les revistes de la modernitat CA i D’Allí i D’Allà. Cassanyes dividí el seu resum de la història de l’art català entre els dos àlbums. La divisió és estranya perquè en el primer àlbum hi publica tot l’art català des dels inicis fins el 1939 -menys la part de les arts plàstiques contemporànies, que queda reservada per al segon volum.

Anunci del CNS del segon àlbum de l'Homenaje... amb fotomuntatge

Sobre arquitectura en el primer volum després de dir referint-se a l’època moderna que los siglos XVI y XVIII fueron para Cataluña, políticamente, un periodo de desorientación y en ciertos momentos de equivocación lamentable –referint-se a la Guerra dels Segadors i de la de Successió- passa al s. XIX i comenta les arquitectures modernista i racionalista dient que es muy curioso el hecho de que durante la era demoliberal no existió un estilo artístico digno de este nombre. Solamente hallamos una imitación incongruente y superficial de los diversos estilos en todas las épocas y de todos los países, sobre todo del Renaciomiento, el más afín a la mentalidad masónica. En oposición a esa estéril y absurda imitación, elevaron algunos espíritus escogidos (...) al lugar primorladísimo que le corresponde el principio de creación e invención. Aquestes paraules elogioses són per a Gaudí –de qui es reprodueix La Pedrera - i al grup del GATCPAC –de qui només reprodueix unes fotografies de Sixte Illescas i de Turull-. De l’arquitectura obvia les figures modernistes de Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner -per catalanistes- i del GATCPAC els altres membres del grup com Torres Clavé, Sert i d’altres -per esquerranosos-. Un oblit més o menys sospitós...

Pàgines dedicades a la pintura i l'escultura catalana contemporània del segon àlbum de l'Homenaje... on s'obvien les figures més universals

Aquesta aposta reivindicativa de Magí A. Cassanyes per unes arquitectures alienes a l’esperit feixista –encara que deixa pel camí un bon grapat de bons arquitectes per raons polítiques- no apareix en el segon àlbum, quan ha de parlar de les arts plàstiques (pintura i escultura) contemporànies. Aquí és on s’oblida dels seus articles d’època republicana, en els quals lloava als artistes més avantguardistes com ara Joan Miró o Salvador Dalí –abans de la seva reconversió franquista-, que després ni esmenta. En aquest apartat s’inclouen els pintors com Pruna, Opisso, Prim, Nogués, Llimona, Benet... Artur Carbonell (l’únic surrealista) i en escultura a Miquel i Luciano Oslé, Manolo Hugué -amb matisos-, Cañas, Viladomat, Jou i Marinel•lo...  més conservadors estèticament parlant amb algunes excepcions –poques- que desdibuixen un mapa de l’art català més aviat retrògrada que res; contradictori amb el que pensava Magí A. Cassanyes i amb l’estètica dels dos àlbums.

 Espíritu y fuerza de la industria téxtil catalana. Barcelona, Fomento Nacional de la Producción, 1942

Els àlbums deambulen enmig de contradiccions, com volent nedar i guardar la roba, amb anuncis rabiosos com el de Sala i Badrinas de Terrassa -Nunca agradeceremos bastante al insigne Caudillo, Generalísimo Franco, y al glorioso Ejército que bajo su sabia y prudente dirección salvó a nuestra Patria de las garras marxistas, el inmenso servicio que preataron a las fuentes de riqueza nacional: Agricultura, Industria y Comercio, que gracias a ellos existen y se desenvulven, dando nueva savia para el vigor del sobervio tronco en España, nuestra inmaculada Patria- amb anuncis que només s’anuncien. Tot embolcallat amb una estètica que no tingué continuïtat perquè el franquisme no pensava en una estètica republicana per un Nou Ordre, ni pensava en perdonar el pecat de Catalunya: intentar evidenciar les diferències culturals. La diferència és que la burgesia no va entendre que per a ells aquest pecat era venial i pel franquisme era mortal, un error estratègic del que encara en paguem les consqüències...


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació