dilluns, 17 de novembre de 2014

Darrera el vidre (1933) de Carles Sindreu i Joan Miró, poesia i art a la zona neutral (1)


Enguany, coincidint amb el centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, la Fundació Miró ha inaugurat una excel·lent exposició anomenada Zona Neutral, en la qual es reflexiona sobre la Barcelona dels anys 1914-1918 i la seva relació amb la guerra, malgrat la neutralitat bèl·lica de l'Estat espanyol. Aquesta reflexió és molt àmplia i passa per la vida quotidiana, la política, l'activisme dels germanòfils -uns pocs- i els francòfils -molts, entre els quals cal destacar sobretot els voluntaris catalans- la literatura... i l'art, entre el noucentisme i l'avantguarda. Des de Piscolabis hem col·laborat a l'exposició prestant vuit peces per il·lustrar aquest moment tan important per a la història de la humanitat i també, malgrat la neutralitat -o potser per això-, per a nosaltres com a hereus de la Barcelona i la Catalunya d'aquells temps.


Tota l'exposició manté uns criteris molt pensats quant a la selecció de peces, el principal dels quals és la cronologia 1914-1918 que ha fet que es descartés qualsevol obra de fora d'aquests anys- a més de la qualitat i la representativitat. Per això iniciem una petita sèrie sobre llibres publicats en aquest moment i que no formen part de l'exposició per diversos criteris, però que estan intensament vinculats a aquest període i circumstàncies. En primer lloc, avui us presentem un llibre escrit durant la Primera Guerra Mundial, però que no fou publicat fins uns anys després i il·lustrat per Joan Miró, l'artista la Fundació del qual avui organitza l'exposició que hem comentat.


El llibre Darrera el vidre de Carles Sindreu fou publicat el 1933 per Edicions L'Amic de les arts (segell editorial que recordava la famosa revista de sitgetana i dins del qual J.V. Foix publicaria bona part de la seva obra), a la impremta de L'Estampa -la mateixa on s'imprimia la revista AC del GATCPAC. El poemari, però, fou compost entre els anys 1915-1920 quan l'autor era encara un adolescent. Per això a l'inici del llibre hi ha una nota en què s'especifica que són poemes d'adolescent i que llur autor va néixer l'any 1900. En una nota manuscrita que es conserva al seu arxiu personal, feta  segurament en ocasió d'una lectura dels poemes, diu que el llibre conté totes les sensacions de la meva adolescència (...). És la clau de la meva primera etapa literària (...). Hi afegeix que és dins d'aquestes pàgines sinceres on he començat a trobar-me a mi mateix i que, a més a més, concreta la meva posició actual en el camp de la poesia. Són poemes d'adolescent pel seu fons, no per la forma. Com a divisa del llibre, el poemari està encapçalat per les paraules del simbolista Arthur Rimbaud  del seu llibre Les illuminations que ens diu:
Oisive jeunesse / A tout asservie / Par délicatesse / J'ai perdu ma vie.

SINDREU, CARLES. aranya de llums.

Malgrat ser el seu tercer llibre publicat, és -com bé consta- el primer que fou escrit. Les explicacions que dóna Carles Sindreu mateix són prou eloqüents d'aquesta realitat i queda patent que fou escrit en plena Primera Guerra Mundial i també s'explicita com veu els moviments avantguardistes literaris del moment. Per això parla de la forma com a element important d'aquests quaranta-dos poemes, que podríem vincular directament amb la poesia futurista, amb unes imatges de gran impacte poètic. A més, hi publica el primer cal·ligrama, aranya de llums, que ha passat curiosament inadvertit per a la història dels cal·ligrames, ja que en els reculls i estudis que en parlen només consten els seus cal·ligrames posteriors.


Revista D'Ací i D'Allà dedicada a l'art contemporani amb el text de Carles Sindreu dedicat a Joan Miró i el seu famós pochoir seguin una estètica aproximada a les il·lustracions de Darrera el vidre

De fet, Carles Sindreu ha passat a la història de la literatura catalana gràcies als cal·ligrames - publicats tant en els seus poemaris, tal com ja vam veure a Piscolabis com en la seva obra periodística dels anys 20. Els cal·ligrames formaren part de la seva vida i, a diferència dels altres poetes (Salvat-Papasseit, Junoy, Folgueres, Foix...) que se sentiren seduïts amb més o menys intensitat per aquestes fórmules entre la poesia i la plàstica, els propagà dintre del gènere periodístic. Carles Sindreu signà les seves crítiques esportives -sobretot de tennis- amb el pseudònim de Fivaller i alguna vegada les crítiques es transformaren en suggestius cal·ligrames que reflectien el seu esperit innovador i avantguardista a L'Esport Català (1926).

Cal·ligrames esportius de Carles Sindreu signats com a Fivaller apareguts a L'Esport català (1926)

A més a més d'esportista, crític esportiu i poeta també fou un publicista de renom, preocupat per l'estètica i un dinamitzador cultural implicat sempre en la promoció de l'avantguarda. Com a publicista, a més d'encarregar-se de la que es publicà a la prestigiosa revista D'Ací i D'Allà, fou el responsable de la imatge de Myrurgia, Roca Joiers, Codorniu, El Dique Flotante, S'Agaró... No és estrany, doncs, que en els poemaris que publicà vetllés per l'estètica del llibre més enllà de la literària, com és el cas que avui analitzem. Darrera el vidre és, doncs, un llibre fruit d'una literatura adolescent de gran qualitat, embolcallada en els paràmetres que ja hem estudiat dintre de l'estètica republicana i alhora mostra un gran desig de bellesa integral.

 

La coberta del llibre, de tipus tipogràfic, és molt sòbria -a diferència del publicat anteriorment Radiacions & poemes que tenia una il·lustració- i s'hi utilitza la lletra Futura, la gran sens serif de l'època. Seguint el costum del moment, com vam veure a Crimen d'Agustín Espinosa, s'hi utilitza les majúscules i minúscules saltant-se el codi ortogràfic, el que es remarca també per l'absència de signes de puntuació. Els fulls tenen la numeració a la part inferior, com a peu de pàgina, amb la llegenda darrera el vidre - poemes d'adolescent - carles sindreu - pàgina "x". Cal remarcar que l'edició d'aquest poemari anà, com hem dit, a càrrec d'"Edicions L'Amic de les Arts", editorial que Sindreu havia cofundat amb Sebastià Gasch, Joan Prats, Josep Lluís Sert i altres, a proposta de Sindreu mateix, i que també publicà la poesia de J.V. Foix, seguint paràmetres estètics semblants. Del llibre se'n va fer un tiratge de 100 exemplars sobre paper Plantin i, signats per l'autor, dotze en paper de fil Guarro i vuit en paper japó. Aquest exemplar, malgrat ser el número 10 de l'edició corrent també fou signat per Carles Sindreu per a Mercè de Góngora, i és que potser com passa amb l'obra d'altres poetes, és més difícil tenir un llibre no dedicat, que no pas dedicat.

Justificació de tiratge i dedicatòria de Carles Sindreu

Que el llibre se cenyeixi a una estètica avantguardista és ben propi de Carles Sindreu ja que fou una de les persones que més va fer per promocionar-la. Com molt bé explica Carme Arenas Noguera en el seu article Carles Sindreu i Pons o el compromís amb l'avantguarda el poeta fou, conjuntament amb Joan Prats, Joaquim Gomis i Josep Lluís Sert, fundador el novembre de 1932 de l'ADLAN (Amics De L'Art Nou), grup de renovació al qual s'hi afegiren Sebastià Gasch, Magí A. Cassanyes, Robert Gerhard, Lluís Montanyà i J.V. Foix, entre d'altres. Fou col·laborador actiu del GATCPAC i fundador d'Amics del Circ i participà activament en les tertúlies de la Penya del Colón i organitzador del Conferentia Club de Barcelona, fet que li permeté ser dinamitzador de l'avantguarda a Barcelona i entrar en contacte amb artistes i intel·lectuals com Alexander Calder, Man Ray, Pablo Picasso, Àngel Ferrant, Ramón Gómez de la Serna, Federico García Lorca, René Benjamin, Paul Éluard, Jean Cassou, Tristan Tzara, Paul Valéry... per citar només uns quants dels més coneguts.


Així, doncs, no és estrany que demanés tres col·laboracions especials per publicar els seus poemes d'adolescència. Des del vessant literari, Carles Riba va escriure un petit pròleg  -al mig, un cristall preservador, una adolescència que -oh meravella!- no cerca unitat en cap sentiment altisonant. Salta de la sang un somrís o un sospir...- i J.V. Foix un colofó en forma de poema datat el 5 de juny de 1932, el que ens marca com a mínim un inici de les intencions de Carles Sindreu de publicar aquest poemari d'adolescència. Inspirat per J.V. Foix, que ja havia publicat els seus dos primers llibres amb il·lustracions de Joan Miró -Gertrudis (1927)  i KRTU (1932)-, segurament demanà a l'amic comú i artista que també li dediqués alguna il·lustració. Joan Miró trigà uns quants mesos -respecte el pròleg de Carles Riba- ja que signà les quatre il·lustracions que dedicà al poemari el març de 1933.


De fet, Joan Miró il·lustrà força poemaris tant de poetes catalans (J.V. Foix, Salvador Espriu, Miquel Costa Llobera i Miquel Martí i Pol) com de fora, tal com ja vam veure amb el magnífic poemari de Lise Hirtz. És significatiu, per entendre aquestes Il·lustracions, conèixer el fet que Joan Vinyoli el 1980 escrigué a Miquel Martí i Pol per felicitar-lo per la col·laboració amb l'artista dient-li: primer de tot vull dir-te que m'alegra moltíssim i et felicito de tot cor per l'edició d'una carpeta amb sis poemes teus i sis aiguaforts de Joan Miró. Això significa que el teu nom viatjarà, amb tots els honors, des de Roda de Ter a les grans ciutats europees i americanes.

 Dibuixos originals sobre l'exemplar nº I en paper japó que va pertènyer a Joaquim Gomis i que recentment ha sortit a subhasta per Sotheby

Les il·lustracions mironianes foren concebudes en blanc i negre -com ho havia fet per als llibres de J.V. Foix- recreant-hi els personatges abstractius del que hom anomena "pintura salvatge" que els anys trenta estava assajant en la seva recerca plàstica que culminà en Home i dona davant un munt d'excrements (1935). Són unes il·lustracions molt suggeridores que, malgrat no intentin mimetitzar cap poema, sí que hi tenen una gran relació ja que connecten amb la concepció surrealista dels poemes de Carles Sindreu. Aquesta manera de dibuixar de Joan Miró l'anirà canviant dintre de la seva recerca estètica constant i ja cap el 1935 la tendència cap a l'abstracció poètica anà prenent força com vam veure en el programa de mà de la sessió de dansa de Joan Magrinyà que també il·lustrà a més de dissenyar-li alguns dels vestits.

Per acabar creiem que és molt interessant veure com l'exemplar núm. 1 que fou propietat del seu amic Joaquim Gomis -amb la dedicatòria a Odette i Joaquim Gomis amb tot l'afecte i vella amistad-  i que recentment ha sortit a la venda a Sothebys fou reil·lustrat per Joan Miró mateix l'any 1966 amb onze dibuixos originals amb llapis i pastels fets directament sobre el poemari de Carles Sindreu. En certa manera, aquesta reinterpretació d'una obra pròpia ens recorda l'autoretrat de Miró de 1937 i que reelaborà 1960, i en el qual hom pot apreciar un canvi estilístic profund, malgrat que sempre hi reconeixem la mà de Joan Miró.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2015 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

16 comentaris:

  1. Massa auster pel meu gust. Em quedo (metafòricament, és clar) amb l'alegria del nº1.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allau, és un llibre racionalista en molts aspectes i la sobrietat n'és un d'aquests elements. La tinta monocroma negra no ajuda a canviar aquest aspecte per no dir que el reforça. Només cal veure el llibre que va il·lustrar per a Lise Hirtz -que vam veure que hi havia més alegria gràcies als pochoir de color o el pochoir per a la revista D'Ací i D'Allà que reprodueix aquest apunt.

      Com a mínim no és un llibre tant ranci com els que han passat darrerament pel vidre de Piscolabis Librorum... ;-)

      Suprimeix
  2. M'agrada força. Tinc la mala conciència de conèixer poc la poesia catalana del S.XX (i en canvi conèixer-ne la dl S.XVII i XVIII és per mater-me), i els cal·ligrames d'aquí els trobo especialment sublims.
    Encara que potser, estic d'acord amb l'Allau que sent Miró esperava més coloraines.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      Està molt bé coneixer la poesia catalana moderna però la contemporània dona moltes sorpreses i els cal·ligrames n'es una que curiosament lliga amb els cal·ligrames barrocs!
      El tema del color mironià és un tema interssant perquè malgrat aquestes il·lustracions siguin en negrel continuen sent mironianes!

      Suprimeix
  3. Un acaba, en certa mesura, en el retrocés que posteriorment es produiria.

    ResponSuprimeix
  4. Javier, no entenc encara com pot haver algú que exalti l'etapa franquista amb el tall que provocà -no només humà- dintre de la cultura, les arts, la Història...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ni tu ni ningú que tingui quatre dits de front.

      Suprimeix
    2. Doncs pel que anem veient, i cada dia més, n'hi ha uns quants i no precisament en llocs irrellevants...

      Suprimeix
  5. No hi entenc molt, però crec que llibres com aquest ja no en fan gaires.I si en un mateix llibre hi son en Carles, en J.V. i en Miró, què més es pot demanar.
    Hi ha poc color, però quan compri el número 1 en tindré més que suficient.
    i quan l'acariciï i l'olori segur que ho passaré d' allò més bé.( Els bibliófils pobres, de vegades, bé, moltes vegades, somiem)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Biblioaprenent,
      Quan compris el número 1 avisa'm que l'aniré a veure amb passió! ;-)
      I com comentes, és molt difícil tenir un elenc tant bo en un llibre tant petit com aquest.

      Suprimeix
  6. I sobre l'enigmàtica Mercè de Góngora? És curiós que comparteixi el "de" amb en Luis.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo, vaig buscar qui era la Mercè de Góngora però la cerca va resultar infructuosa. Podria ser que el nom de Góngora fos el del marit i per això portés el "de" al davant i llavors localitzar una Mercè casada amb un Góngora és com buscar una agulla en un paller...

      Suprimeix
  7. Per què s'ha de perdre un llençol a cada bugada? L'altre dia passava per davant la Joan Prats i se'm va esquinçar el cor. Encara no havia vist la malifeta en directe...
    Diria que aquell interior del Josep Lluís Sert seria la versió arquitectònica d'aquest memorable episodi. I quin illot de modernitat resistent! Pertanyia a la ruta clàssica de galeries que fèiem amb els avis els festius a ciutat. Combinava molt bé amb la Syra de la Casa Batlló; aquesta amb l'interior pensat per l'Alexandre Cirici...
    Per sort, i per no caure en el lament sistemàtic, s'obren nous espais que mereixen la pena.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Girbén,
      Suposo que el pas del temps perd els llençols... El problema és que a vegades no ha estat el pas del temps sinó imposicions absurdes!
      I com molt bé dius s'obre nous espais que és el que intentem fer a Piscolabis revisant a vegades coses d'actualitat!

      Suprimeix
  8. Ja he comentat algun cop que Miró i jo no som gaire amics. Aquest Miró, perquè el primer, el més figuratiu, sí que m'agrada. De tota manera, em rendeixo al conjunt, al que el llibre té d'artefacte artístic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,

      Amb els artistes tenim fílies i fòbies i és així. Malament va l'artista que no té detractors o entusiastes perquè vol dir que passa indiferent...

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols