Poemes i Dibuixos (1985) d'Ovidi Montllor i Marta Cabeza, la curiositat d'una publicació

Des de fa uns dies es commemora que fa vint anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances amb la samarreta vermella i ens va deixar una mica més orfes de referents. Els mitjans de comunicació ens ho han recordat per activa i passiva com si quan hagués viscut fos un referent col·lectiu. Si no em falla la memòria recordo els seus esporàdics concerts i recitals amb un públic més aviat escàs i amb un cert oblit institucional. Recordo l'entusiasme d'un Albert Pla que de la mà d'en Quico Pi de la Serra i la Guillermina Motta el descobria a L'Espai perquè mai abans havia tingut la oportunitat de veure'l dalt d'un escenari.

Aquests records em venen al cap quan veig que la figura de l'Ovidi s'ha transformat com la d'algú que hagués estat imprescindible per a la Cultura catalana quan en realitat fou una persona marginada i amb poc seguiment del públic. Hom deia que era massa bast cantant, de lletres i temàtiques ja passades de moda i d'altres temps o que era poc dinàmic i alegre i fins i tot algú -en veu baixa- hi afegia que ja no eren temps de militància comunista. Veure'l rebrotar sempre s'agraeix però crec que l'hauríem de situar on era amb tot el que això pot comportar d'autocrítica vers una generació que es va desempallegar de tot allò que no traspuava una "modernitat" de disseny. La marginació a la que se'l sotmeté, contradictòriament, ens va permetre tenir també un Ovidi actor de teatre, de cinema i rapsoda imprescindible!

Sigui com sigui, avui us vull parlar d'un llibre que l'Ovidi Montllor va publicar l'any 1985 de la mà d'una d'aquelles galeries d'art dinàmiques que estaven interessades en transformar el món real i plàstic: el Taller de Picasso. Aquesta galeria organitzà exposicions des dels anys 70 i edicions de gravats i llibres d'artistes des dels anys 80 per tal de promoure l'art de base. Un dels projectes més interessants és la sèrie de llibres que portaren un mateix títol de Poemes i Dibuixos en la que hi participaren poetes i artistes.

Poema autògraf i signat de l'Ovidi Montllor

Poemes i Dibuixos fou una sèrie de llibres tallats per un mateix patró. Tots foren editats en foli i amb un tiratge de 250 exemplars numerats amb un dibuix i un poema originals de l'artista i de l'escriptor, tot empaquetat dintre d'una petaca de cartró. La nòmina dels escriptors -sense comptar els prologuistes- i artistes que participaren és molt nombrosa amb binomis com els de Salvador Espriu/Joan Descals, Víctor Pallàs/Eduard Oliva, Miquel de Palol/Conxa Ibáñez, Miquel Alzueta/Viladot, Mau Struc/Agustí Fructuoso, Mercè de Prat/Víctor Ramírez, Joan Colomina/Jordi Trapero, J.V. Foix/Soler Lladó, Manuel de Pedrolo/M.A. Barenys...

Les il·lustracions eren en blanc i negre i totes elles signades per l'artista malgrat estar enquadernat a diferència del que es fa en els llibres de bibliòfil en el que l'autor i l'artista només signen a la zona de justificació de tiratge. La coberta i la petaca són els únics llocs on la il·lustració és a tot color. Potser si se li ha de fer una crítica estètica és la tipografia triada, poc adequada per a dotar les publicacions d'una elegància i d'una consistència apropiada a les característiques d'una edició que pretén ser una mica de bibliofília. En certa manera li confereix una sensació de llibre autoeditat.

El llibre d'avui forma part d'aquesta col·lecció, i com a tal porta com a títol Poemes i Dibuixos, recull trenta poemes de diversos tipus d'Ovidi Montllor que no va incloure en cap dels seus escrits musicats a diferència del seu anterior llibre Poemes i cançons, il·lustrat en aquella ocasió per Eduard Alcoy. Les composicions de l'Ovidi que s'inclouen en aquest llibre són majoritàriament com uns haikús de reflexions malgrat que no pateixin la rigidesa d'aquesta forma japonesa. Malgrat haver-hi composicions poètiques molt diverses li trobo a faltar la força i contundència dels seus textos musicats, però això és una opinió personal allunyada de l'objectiu del Piscolabis de parlar només dels vessants estètics dels llibres.

Aquarel·la original de Marta Cabeza

Pel que fa a les il·lustracions de Marta Cabeza, que ja havia exposat l'any 1973 a la galeria, observem que seguia una manera de fer dels artistes figuratius del moment en el que els angles rectes i les superfícies fragmentàries confegien un entramat entre una concepció surrealista i cubista de les composicions. Marta Cabeza en algunes ocasions sembla seguir el text per a realitzar la il·lustració de l'Ovidi i en altres és molt més lliure i la il·lustració és independent. La impressió de les seves il·lustracions és d'una molt bona qualitat malgrat ser fetes per mètodes mecànics i poc artesanals amb uns negres prou forts per a fer-les resaltar.

Ens troben, doncs, davant d'un llibre que participa d'una col·lecció unitària que vol distingir-ne els diversos volums per la qualitat dels seus protagonistes que aporten la part literària i plàstica per separat però vinculada, a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen. Fou un intent més d'apropar un plantejament estètic a capes de la Societat que normalment no en tindrien accés en contrast del que iniciatives com la Rosa Vera de Jaume Pla pretenien per amb els seus llibres d'alta bibliofília.