El ninotaire amagat Arseni Pellicer, els dibuixants heterodoxos (1/8)

Arseni Pellicer en els seus diversos destins dintre de la Guerra Civil (1938)

A la Llibreria La Memòria de Gràcia i fins al proper 28 de gener podeu veure l’exposició Arseni Pellicer (1912-1973), dibuixant ininotaire, no us la perdeu! L’exposició va relacionada amb l’edició d’un petit catàleg que han publicat els seus fills Judith i Nèstor. Les característiques de l’artista m’han portat a la memòria tota una sèrie de ninotaires i artistes que per diverses característiques han restat al marge dels circuits de divulgació de manera voluntària o forçats per les circumstàncies. Els casos de Josep Baqué i el de Josefa Tolrà són dos casos recents i propers al que avui analitzem i que han comptat amb una certa reivindicació mediàtica.

Pepet quiere ser torero (1945)

Aquests artistes heterodoxos són els que acaben d’arrodonir la realitat de les diverses èpoques i ens fan entendre-la. Des de Piscolabis intentarem oferir-vos una sèrie de vuit artistes d’obres interessants per diversos aspectes units per una estètica estilística diferent però que els donen un toc naïf molt interessant. El primer que veurem és el cas d’Arseni Pellicer seguit del daudelsetita Cram, del literari Jusep Torres Campalans, del secret de Joan Pujol, d’uns primerencs Marià Fortuny i Emili Ferrer, d’un anònim francès del s. XIX i acabarem amb la figura de Camil Congost, més conegut a l’època com a Fradera i/o Werther.

Felip Roig de Vallirana i Cel·la 598 de la 6a Galeria de la Presó Model (1945)

En el cas d’Arseni Pellicer tenim la immensa sort que els seus fills han preservat tant el llegat físic del material que va produir com de la memòria de les seves activitats. A més s’han preocupat també de publicar un petit i deliciós catàleg que resumeix la seva vida i trajectòria centrada només en l’aspecte de ninotaire. Les dades que proporcionen ens mostren un perfil molt aproximat de com era la vida de molts catalans tant a l’època de la República com de la postguerra i els seus dibuixos en són un gran reflex.

Parada de Santa Llúcia d'Arseni Pellicer venent els celatges de pessebre

Després d’estudiar en el Patronat Domènech d’Artur Martorell entrà a treballar com a gravador en un taller mentre estudià a Llotja. Aquests estudis li van permetre uns coneixements que li facilitaren dedicar-se al llarg de la seva vida al sector artístic com a restaurador de ceràmica o pintura i sobretot durant trenta anys a pintar cels per a vendre’ls a la Fira de SantaLlúcia, on tenia parada. Després marxà a Eivissa on es dedicà a fer d’aquarel·lista.

L'artista -el mateix Arseni- i la model (agost 1939)

A més amb els seus amics van crear el que podria ser un dels darrers tallers d’artistes a la manera dels del s. XIX i que es feren famosos per organitzar les festes carnavalesques. En aquest cas era més restringit a l’àmbit bohemi de l’amistat -sense repercussió exterior- que s’anomenaren La Cigala d’Or i que s’instal·là a Aribau 222 fins a l’any 1940 després de ser desballestats pels atzars de la guerra.

Auca de l'Homenatge Gracienc a la Vellesa 

Malgrat aquesta formació i empremta artística la seva faceta com a ninotaire, que és el que ara ens interessa, té unes característiques concretes que el classificarien dintre d’un dibuix d’estètica adolescent i naïf. A pesar d’aquestes característiques en els personatges compositivament és molt solvent. Les seves composicions ajuden a crear uns ambients que realcen les seves figures que funcionen perfectament dintre d’una escenografia ben trobada. En Jordi Pablo, que escriu la introducció del catàleg, el defineix molt encertadament dient que tenia una gran capacitat per fer ironia i, per capturar ambients, amb un dibuix desenfadat i espontani.

Dibuix que regalà a la seva esposa Esther Casals el dia del seu aniversari amb els seus ninots anant-la a felicitar (1940)

Les seves característiques estilístiques són les que li impediren anar més enllà dels cercles familiars i d’encàrrecs puntuals dintre de Gràcia, sobretot d’auques i petites propagandes d’àmbit local. Malgrat això hem de tenir en compte que Arseni Pellicer s’adapta als encàrrecs que li fan per a publicar deixant una mica de banda el seu estil espontani i una mica destraler per ser més acurat, sabedor que són il·lustracions públiques i no particulars.

Nu i Nu cubista (1938)

Malgrat els problemes estilístics com a ninotaire que li puguem trobar el llegat d’Arseni Pellicer és important sobretot per la seva espontaneïtat, per la seva llibertat temàtica sabedor que era una obra destinada a l’esbarjo de cercles familiars i d’amistat i aquí hi ha un dels seus més grans valors. Això fa que la seva temàtica sigui molt eloqüent de la seva època: la República, la guerra i la postguerra. Capta amb grans dosis d’ironia i sarcasme els moments més quotidians dels moments que va viure, com un notari que pren nota d’allò que l’envolta. No sabem si era conscient que aquesta tasca notarial podia tenir la seva transcendència o no però és important per a nosaltres veure la guerra, la postguerra i la presó des del punt de vista dels moments sense teòricament sense importància, de descans.

Interior de la cel·la 490 de la 5a Galeria de la Presó Model (1945)

És curiós veure com el seu llapis es posa més seriós quan retrata l’interior de la presó model el 1945 -hi va anar a parar dos mesos sense judici per amagar un parent republicà- i abandonà el to caricaturesc per intentar transmetre la no activitat carcerària. Les visions internes de la presó són molt rares, no n’hi ha, però els apunts de l’Arseni Pellicer en són una mostra que ens les mostra sense el seu vessant grotesc sinó amb un to de transcendentalista perquè no vol entretenir sinó transmetre.

Vídeo d'Andreu Adrover recreant l'ambient de creació d'Arseni Pellicer

Un altre dels aspectes curiosos és el relacionat amb els seus dibuixos de descomplexitat sexual. L’esclat d’alegria de la República es veu molt ben reflectit però alhora també l’intent transgressiu, com tota la seva obra, en plena època franquista. És molt representatiu el dibuix que va fer amb el forat al cul retallat d’una dona per posar-hi el dit –tal com es veu en el vídeo- que saluda als franquistes bandera en mà i que és il·lustratiu d’aquesta ironia respecte de la nova situació política del país. Més enigmàtica és la imatge d’una sala de tortura de difícil interpretació però d’un gran efecte visual fet en plena dictadura a més dels diversos nus que va dibuixar durant tota la seva vida.

Auca d'Artes i oficios de la calle (1945)

El tema de les auques, publicades o per a ús particular, també té molt de suc perquè és un molt bon moment en el qual plasma la societat que vol retratar. Les d’encàrrec i publicades torna a utilitzar un dibuix més mesurat encara que humorístic però en les seves particulars el contingut és més punyent des de la que dedica a La portera chafardera a Pepet quiere ser torero o la impactant de Artes y oficios de la calle, molt il·lustratiu de l’època de misèria que es vivia en plena postguerra.

Escena de tortures (setempre 1939)

A partir dels anys 60 marxà de Gràcia i se’n va anar a viure a Eivissa on encetà una etapa d’aquarel·lista que no abandonà i a la que es dedicà amb força fins a la seva sobtada mort el 1973. És curiós com en aquesta etapa deixà de fer els seus ninots per a encetar una etapa que podríem anomenar de més artística, com si fos conscient que el que feia abans era més un divertimentto que no pas un art transcendent. Afortunadament, com hem comentat, tot el llegat de l’Arseni Pellicer es troba preservat pels seus fills -que ens han facilitat la reproducció de les imatges- i a més han volgut promoure’l. Esperem que aquesta iniciativa empenyi a molts altres possibles Arsenis que resten amagats i que cal promoure’ls com més aviat millor abans no sigui massa tard. Són artistes que ens ajuden a perfilar la realitat de la nostra Història.

BIBLIOGRAFIA:

PABLO, JORDI i PELLICER, NÈSTOR. Arseni Pellicer, dibuixant i ninotaire (Gràcia, 1912 - Eivissa, 1973). Barcelona,  Art&Graf, 2016

Els nens de la meva escala (1926) de Joan Salvat-Papasseit i Emili Ferrer, el món infantil del poeta

Coberta d’Els nens de la meva escala (1926)

Quan el 1924 en plena joventut va morir en JoanSalvat-Papasseit els seus amics quedaren corpresos i la seva reacció fou la de publicar dos llibres pòstums com a homenatge. El primer recollí les darreres poesies inèdites –trobades sota el seu coixí- ordenades per Agustí Esclassans i publicats amb el títol d’Óssa Menor (1925) que s’imprimí luxosament amb enquadernació de pergamí i paper japó sota el patrocini de Joan Merlí. El segon llibre, que avui comentem,  fou el recull de petits contes que el poeta va publicar a la revista infantil La Mainada entre el 7 d’octubre i el 4 de novembre de 1921 (núms. 18-20 i 22) dintre d’una secció que es titulava Els nens de la meva escala.

Pàgines de La Mainada on es publicaren els contes d’Els nens de la meva escala (1921) 

amb les il·lustracions de Josep Serra Massana

El llibre el publicà Llibreria Nacional Catalana, que el poeta havia dirigit des de les Galeries Laietanes i que continuà la seva vídua Carme Eleuterio, i fou imprès pel seu amic Joaquim Horta. S’encarregà de la il·lustració al seu amic Emili Ferrer malgrat que en la versió original de La Mainada l’il·lustrador fou Josep Serra Massana, dibuixant habitual de la revista que va realitzar unes petites representacions dels nens protagonistes de la sèrie.

Ex-libris de Joan Salvat-Papasseit realitzat per Emili Ferrer

Resulta curiós que fos Emili Ferrer l’il·lustrador ja que podrien haver-se encarregat els també il·lustradors i amics de Salvat-Papasseit en Xavier Nogués i Josep Obiols.  Tots dos ja havien il·lustrat el 1920 per a l’Editorial Muntañola (País de los Tontos i La campana que anda respectivament) i alhora havien participat en projectes editorials del poeta, sobretot Xavier Nogués a qui li havia editat la Catalunya pintoresca (1919), l’Abecedari (1920), 50 ninots (1922). Malgrat això hem de tenir en compte que Emili Ferrer havia realitzat dos dels ex-libris del poeta, un d’imprès i l’altre custodiat a la Biblioteca de la Universitat i que el CRAI encertadament va reproduir en camussa com a regal de Nadal el 2015. 

EMILI FERRER. Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922)

L’estil d’Emili Ferrer i Espel (1899-1970) fou molt divers potser pel seu ofici de decorador i escenògraf, a més d’il·lustrador, que s’ha d’adaptar als encàrrecs. Normalment es bellugà en una estètica més aviat Decó per a revistes com D’Ací i D’Allà o com en el seu llibre El cavall volador i la Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922). En el cas concret d’Els nens de la meva escala va optar per prescindir de l’estètica decó i de la de Serra Massana per a optar per una escenografia infantil molt propera al lirisme, encara que una mica més naïf, del Torné Esquius d’Els dolços indrets de Catalunya (1910). 

Les il·lustracions juguen amb l’infantilisme del traç i a mostrar els nens gairebé com unes nines pepes, amb l’emmarcament de les tres escenes principals i l’aplicació de tintes planes i colors intensos per a reflectir precisament el món dels nens que descriu Salvat-Papasseit. A més d’aquestes tres escenes principals que ocupen una pàgina el llibre és farcit per figures que de manera isolada es distribueixen entre les pàgines i ajuden a donar color al llibre. Cada conte es destaca per la primera lletra majúscula en vermell. El format horitzontal (22 x 25,5 cm.) i l’enquadernació en cartoné ajuda a donar un aire de conte al llibre.

El text del llibre es compon de catorze petites històries sobre el món dels infants on els protagonistes són diversos nens d’una escala –de diversos estrats socials diferents- que conviuen amb les seves petites preocupacions i anècdotes infantils. Una de les protagonistes és la Salomenta, una aclucada d’ull a la seva filla del mateix nom i que també tenia dos anys. Les històries són independents entre elles però els personatges a vegades repeteixen. Al final s’hi afegeix un text anomenat Dites d’infants en el que s’expliquen anècdotes possiblement de les seves filles Salomenta i Núria de to diferent de la resta del llibre. No sabem d'on van sortir les Dites d''infants i per què s'afegiren a un llibre que ja tenia prou unitat però va ser una altra de les decisions que els seus amics van prendre.

Estilísticament el text podríem definir-lo com a prosa poètica amb recursos i cadències propis de la poesia. Els textos constantment interpel·len al lector com s’hi s’adrecés i mostra una visió amable de la infància. Gairebé podríem dir que recrea una infància que no tingué –orfe de pare mariner es crià a l’Asil Naval- com si es tractés d’una Arcàdia, com si les vivències amb la seva filla Salomé fossin la recuperació d’aquest món perdut. Manté un fràgil equilibri entre la possible infantilització del text i un llenguatge ben travat. 

Utilitza elements de cadència infantil (però el Miau mai no piula) i imitació del llenguatge infantil (‘eus, mama... tota tola, he fet! tota tola!) amb un text d’adult de frases curtes, sense gaires subordinades. En aquest punt és bo comparar aquests petits contes amb les postals que Salvat-Papasseit va enviar a les seves filles des dels sanatoris (1921-1922) on va estar retirat per a curar-se.

Esquema de l'ordre de publicació dels contes

El que sobta és que hi ha una substancial diferència en l’ordre del llibre que no sabem a què atribuir entre el que Joan Salvat-Papasseit va publicar per primera vegada a La Matinada i el que els seus amics recopilaren. Les històries estan barrejades i desordenades entre la primera versió i la segona –donada per definitiva- tal com podem observar en l’esquema que he realitzat menys en el darrer número (el 22) de La Mainada que coincideix amb el final del llibre. Hom a parlat que el març de 1923, sense concretar el número, va sortir un altre text d'en Salvat-Papasseit publicat a La Mainada però l'amic Albert Rossich a consultat els números d'aquest mes i no ha trobat cap referència al que es comentava.

Text de Pere Pujol Casademont en el número 23 de La Mainada

En el número 23 (4 novembre 1921) el poeta no va escriure la seva secció d’Els nens de la meva escala però la secció fou publicada per Pere Pujol Casademont amb la dedicatòria d’Amb tota devoció a en J. Salvat-Papasseit. No sabem quina relació tenia Pere Pujol de qui només sabem que recollí cançons populars de Sant Feliu de Guíxols per al Cançoner Popular de Catalunya, que el 1931 fou el director de l’Àlbum Meravella i que el 1942, com molts intel·lectuals depurats o amb problemes fou corredor de llibres. Aquest cop, però, el text aparegué sense cap il·lustració i representà la fi de les col·laboracions de Salvat-Papasseit per a La Mainada.

L’altre element interessant de la comparació de textos és la sèrie de dedicatòries que encapçalaven els diversos lliuraments de La Mainada i que foren suprimits en l’edició final. Els nens de la meva escala (núm. 18) està dedicat A l’Anneta Badiella i Carné, filla de l’industrial i polític Emili Badiella que l’ajudà econòmicament –li havia pagat uns mesos de descans a Can Robert, camí cap a Can Poble, a Matadepera, al peu de La Mola- i posteriorment també li pagà les estades als balnearis de Cercedilla (Madrid) i Les Escaldes (Cerdanya) per tal de curar-se de l’hemoptisi que finalment el portà a la mort. 

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

A Emili Badiella li dedicà també el poema Sento el fred de la nit i la simbomba fosca publicat a L’irradiador del Port i les Gavines (1921) i sencer el llibre de La Gesta dels Estels (1922). Prèviament Salvat-Papasseit ja li havia dedicat l’Abecedari de Xavier Nogués (1920) del que devia ser-ne mecenes amb una dedicatòria que diu A la espavilada catalaneta Anneta Badiella i Carner, per tal que estima molt als nens i nenes de Catalunya.

El núm. 19 el dedicà Als nens de les escoles Domènech de Gràcia, el nº 20 A Núria Miquel-Laporta –filla del sastre de la Barceloneta Antoni Miquel, dinamitzador cultural del barri- i el nº 20 A la meva nebodeta Esther. A diferència de les anteriors dedicatòries que desapareixerien de l’edició final hi ha la dedicatòria a la part final de Dites d’infant dedicat A la nena pubilla de Josep Maria Junoy, de tan quieta, dolça com un estel molt pàl·lid filla del poeta avantguardista a qui Salvat-Papasseit li publicà el llibre Poemes & Cal·ligrames (1920). 

Del llibre se n’han fet diverses reedicions, totes del 1979. Leteradura, editorial que algun dia mereixeria un estudi en profunditat per la seva sistemàtica recuperació de les avantguardes literàries i artístiques d’aquest país en format de facsímils, en va editar una de facsímil. Com a raresa bibliogràfica Negre Impressor, amb un tiratge de 30 exemplars, en va fer una altra dirigida i gravada a l’aiguafort per Cecília Vidal –antiga conservadora de gravats al MNAC- i ja de tipus més popular l’Editorial Abadia de Montserrat en va fer una altra il·lustrada per Montserrat Tobella, de la que s’han arribat a imprimir tres edicions. L’Edu Blanch ens parla en el seu blog d’un altre intent d’edició del que malauradament només disposem de les il·lustracions que ell havia preparat i que mai s’editaren. 

Sense dubte és un dels llibres infantils més rars del nostre món editorial i que reflecteix perfectament com era el nostre poeta en la intimitat de la llar i la seva relació amb la seva filla Salomé i Núria –que morirà una mica abans que el poeta- i l’entorn familiar. És a més una prova més de l’estimació que els seus amics tingueren pel poeta avantguardista que marxà massa d’hora.

BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

PILAR GARCIA-SEDAS. Joaquim Torres-Garcia. Epistolari català: 1090-1936. Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

SOBERANAS, AMADEU-J  Joan Salvat-Papasseit. Postals a les filles. Barcelona, Edicions de la Magrana, 1986

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà.  Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Arts Santa Mònica – Edicions 62, 2010

VENTURA, NÚRIA. “Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala i Dites d’infant” a El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui.  Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007 (pàg. 89-92)