dilluns, 5 de juliol de 2010

Els dolços indrets de Catalunya (1910) de Torné Esquius; cent anys, cent apunts


En un moment en el qual tothom celebra els números rodons, crec que també puc fer-ho en arribar a l’apunt número 100. Malgrat que algú va pensar, i així m’ho ha confessat posteriorment, que no donaven ni un cèntim per la continuïtat d’aquest bloc, hem arribat als cent apunts! Déu n’hi do! Com que la setmana que ve el bloc farà dos anys ja tindrem temps de parlar de novetats i certs canvis, petits, tot sigui dit de pas.


Per celebrar aquest centenar d’apunts, però, què millor que fer-ho amb un llibre també centenari, en aquest cas d’anys...? I què millor que fer-ho amb un dels llibres cabdals de les edicions catalanes del s. XX i de tots els temps? Es tracta d’Els dolços indrets de Catalunya de Pere Torné Esquius, editat per la prestigiosa i capdal impremta Oliva de Vilanova, el 1910.


És un llibre estrany dintre del panorama editorial, ja que és concebut de manera diametralment diferent a la resta. És un llibre d’artista tal com el concebríem actualment, amb la reproducció a l’anvers de cada full d’una única obra gràfica de l’artista, mentre que el revers queda en blanc, a la manera d'àlbum. A diferència també del que es valorava a nivell artístic a principi del s. XX -que era sobretot la pintura- en aquest cas es tracta d'una obra fonamentada en el dibuix, reproduït per mitjà de fotogravat.


El paper de tota l’edició és acartolinat, malgrat que en un fulletó de propaganda per captar subscriptors -previ a la publicació- deia que l'edició constaria de 500 exemplars sobre un paper normal, mentre que per als subscriptors es faria sobre paper japó. Suposem que aquesta tirada de més qualitat finalment no es portà a terme, ja que no se’n coneix cap exemplar i tot plegat quedà en únic tiratge de 500 exemplars tal com els coneixem.


El format apaïsat, tendint vers el quadrat (21,5 x 24 cm.), amb una enquadernació verd blavós molt elegant, li dóna una gran prestància ja que els elements tipogràfics (títol amb tipografia Block de Berthold A.G.) hi són situats de manera molt sòbria, característica comuna de tot el llibre. Així, doncs, a la portada hi veiem el títol d' Els dolços indrets de Catalunya -per al meu gust aquest títol peca de carrincló i desmereix una mica el llibre...- en caràcters Block (creació recent de Louis Oppenheim) i un emmarcament amb els crèdits dels qui han participat en el llibre, amb una tipografia curiosa, com si fos feta a mà. Al darrera només hi ha la silueta d’un mussol, símbol de la saviesa, i la marca de l’impressor. La utilització de dues tintes, una groga i l’altra negra sobre el verd de fons li atorga una gràcia molt especial i característica d’aquest llibre.


L’interior del llibre es compon de tres parts diferenciades, però que mantenen una unitat estètica, que es manifesta per exemple en l’amplitud dels marges. Així, doncs, hi ha un pròleg del poeta Joan Maragall titulat Presentació i una notícia titulada Història d’aquest llibre del literat Francesc Sitjà, ambdós numerats amb nombres romans. Totes dues parts són similars de concepció tipogràfica, amb unes espectaculars caplletres estampades en tinta vermella que encapçalen els textos. La darrera part -gruix i protagonista del llibre- és la reproducció de 39 dibuixos del Pere Torné i Esquius, un dels il·lustradors més especials de la Catalunya de tots els temps, que són numerats a l'angle inferior dret amb els nombres -d'una grafia molt espacial- encabits dintre d’un requadre de característiques molt estètiques.


A la Presentació, Joan Maragall ens parla de com el dibuixant es presentà a casa seva i li demanà que li escrivís el pròleg per a una sèrie de dibuixos que volia publicar. És potser un dels darrers textos del poeta i en el qual intenta explicar l’emoció que li produïren una dibuixos que li aportaven un gran plaer estètic. La visita a Maragall no era casual, ja que era considerat una gran autoritat pel que feia a l’estètica plàstica. Recordem que un article seu, publicat a la revista Museum, havia consagrat Joaquim Sunyer com l’artista de la modernitat catalana. En certa manera, aquest pròleg intenta ser un paral·lel a aquell article però en el vessant del dibuix.


La Història d’aquest llibre signada per Francesch Sitjà ens mostra la gran relació entre l’escriptor (vinculat al cercle de Josep Carner) i el nostre artista. Ja el 1907 Francesch Sitjà li dedica un article a la revista Empori i l’assenyala com l’artista de les coses humils, de les coses corrents, vistes a través d’una gran espiritualitat i poesia. Sense cap mena de dubte, Francesc Sitjà quedà impactat per l’obra de Torné Esquius, sobretot per la seva primera publicació: els dibuixos que acompanyen les Cançons d’Infants de Narcisa Freixas del 1905.


Però, quina fou la relació entre Francesc Sitjà i Torné Esquius? A més d’aquesta introducció apologètica de l’artista on explica la relació d'amistat i de vinculació artística que els unia des dels inicis del jove Torné, sabem que Sitjà col·laborà molt estretament amb la compositora Narcisa Freixas. Els llibres de Narcisa Freixas foren il·lustrats des del 1905 per Torné Esquius i algunes de les lletres de les cançons musicades per ella es deuen a Francesc Sitjà. No sabem qui va presentar a qui, si Narcisa Freixas a Torné Esquius i Francesc Sitjà o Francesc Sitjà a Narcisa Freixas i Torné Esquius però de ben segur que tingueren una molt bona relació d'amistat.


A més a més, l’exemplar que tenim ens en dóna força pistes, ja que en l'interior es conservava, a més d'una sèrie de retalls de dibuixos de Torné Esquius publicats a la premsa, un rebut datat el 1915 en el qual es reconeix el pagament de 75 ptes. per part de l’impressor Ramon Tobella. El cobrament el fa Francesc Sitjà en nom de l’artista, que en aquell moment vivia a París. Aquesta confiança com a marmessor dels interessos de l’il·lustrador a Catalunya ens demostra l’estreta relació que hi havia entre tots dos. Aquests rebuts potser ens indicarien que aquest exemplar fou el que tingué l’impressor Ramon Tobella, tot i que no en tenim cap certesa. Aquest impressor era algú proper a Torné Esquius, ja que tingué com a marca de la casa per a rebuts, factures i altres elements un dibuix de l’artista.


En el panegíric que Francesc Sitjà fa, per amistat (el titlla com a pare del llibre i mon amic de l’ànima, mon germà, era llavores, per l’edat, un jovencell, mes, per sa obra, ja una persona de pes y de valer) i perquè realment creu el que diu, destacant sobretot el concepte d’ingenuïtat, de cert primitivisme, però sobretot de poesia visual i també de catalanitat: ¡Quin perfum català, després, ja ‘l llibre fet!


I aquestes són les claus d’un llibre que ha estat anomenat el cim del noucentisme il·lustrat (per davant fins i tot de l’Almanach dels Noucentistes), malgrat que Alexandre Cirici i Pellicer el relaciona amb el moviment internacional del formalisme primitivista, com a continuïtat del modernisme. Aquest moviment, que es desenvolupà entre el 1903 i el 1916 a diferents llocs d’Europa englobava arquitectes, músics, pintors... que buscaven les realitats més properes dels espectadors. Malgrat que Torné Esquius en seria el màxim representant català, també hi ha altres il·lustradors en l’àmbit català d’aquest moviment europeu com Ismael Smith, Isern Alié, Pidelaserra o Xavier Nogués mateix.


L’estil de Torné Esquius és molt pur, amb una línia no espontània sinó més aviat perfilada, que emmarca de manera puntual clapes de color pla, amb una combinació de màxim tres colors. Les seves composicions són trencades, amb alguns elements que surten de la composició i amb molts espais buits, que passen a ser els protagonistes visuals de la imatge. Aquesta manera de fer denota una clara influència dels ukiyo-e japonesos.


Temàticament s’allunya de la impuresa i la grolleria, tot buscant una arcàdia popular que és conscient que està desapareixent. De fet, idealitza els detalls més petits per fer-los protagonistes dels seus dibuixos i del seu món interior. En certa manera, aquest món és un dejà vu de llocs comuns que l’espectador ja ha viscut en llocs fressats, però silents i solitaris. És com si mostrés el rastre que li ha deixat una infantesa ja perduda i idealitzada per la memòria.


Aquestes il·lustracions tenen un poder evocador molt gran i són una síntesi del món rural o dels afores de Barcelona, sobretot de Vallcarca i el Putget. Els dibuixos no porten títol, però tenim la sort que en uns fulls solts que hi havia dintre del nostre exemplar hi ha la reproducció d’alguns d’aquests dibuixos, de fet són proves d’impremta de diferent dimensió que la del llibre, que sí que porten títol. No sabem a què obeeixen aquestes mostres, potser es preveia fer una nova edició o bé es pretenia reproduir alguns dibuixos en una publicació diferent.


Les imatges que evoquen els dibuixos estan relacionades, de fet, amb una mentalitat molt pròpia de principis del s. XX i que es resumeix perfectament en l’expressió de Francesc Macià de la caseta i l’hortet com a ideal. Recordem que els higienistes del segle XIX havien advertit seriosament dels mals que pervenien dels habitatges insalubres, petits, foscos i mal ventilats, en què vivien les classes populars urbanes. L’objectiu de moltes capes socials del moment d’aconseguir una llar digne, encara que fos molt senzilla, tant es recull des del noucentisme (recordem la publicació de Per la bellesa de la llar humil, 1922) com fins i tot en les propostes del GATCPAC a través de la seva publicació A.C. (1934) on s’exalta l’arquitectura popular sòbria i racional, enfront del decorativisme modernista i les seves derivacions ornamentals. En certa manera, Torné Esquius representa en els seus dibuixos el que podríem anomenar com l’arquitectura del seny.


Aquesta concepció del dibuix li comportà excel·lents crítiques, com la que Ignasi Folch i Torres en va fer a D’Ací i d’Allà el gener del 1922, anomenat-lo com el poeta de les petites coses, el cantor de la intimitat del món. Veiem sinó com rarament els seus escenaris són grans. I és que més que això, plau al seu esperit l’amable racó plàcid i ombrívol, la gràcia pura del branquilló coronat per l’alegria d’una flor, la fina i amorosa expressió d’un infant o la vivesa de la donzella gràcil; els grans paisatges, la forma opulenta d’una matrona, el viril tors d’un cos format, ho estima menys que les dolces petites coses.


Francesc Sitjà, conclou el seu text amb una frase prou reveladora quan diu que jo donaria aquest llibre a tothom, infants y homes, car encomana dolçor, y bondat, amor a la Patria...

BIBLIOGRAFIA:

BARJAU, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona, art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997.

CIRICI PELLICER, ALEXANDRE. Torné Esquius o el formalisme primitivista a “Serra d’Or”. Barcelona, 1977, nº 211 p. 253.

DIVERSOS AUTORS. El noucentisme. Un projecte de modernitat. Barcelona, CCCB, 1994.

28 comentaris:

  1. Torné Esquius és un dels dibuixants que més admiro i, paradoxalment, un dels pocs dibuixants catalans del que no tinc cap dibuix original.

    Desconeixia aquest llibre, pero ja ens tens acostumats a aquestes descobertes.

    L'enhorabona pels 2 anys i pels 100comentaris.
    Salut. R.

    ResponSuprimeix
  2. Abans que res, enhorabona! Un segle d'articles blocaires aquí, articles variats, documentats i sempre interessants, equival a un mil·lenni d'apunts en d'altres blocs (com el meu mateix).

    Confiem que els canvis siguin petits i que els articles continuïn igual de grans (en tots els sentits).

    ResponSuprimeix
  3. Felicitats Galderich!
    Además una entrada espectacular con esos dibujos tan deliciosos...el caso es que, al verlos, me han recordado a algo que aún no sé qué es.
    Son muy familiares para mi.
    Debo de tener algo por algún sitio, y no sabía que era un tesoro...

    ResponSuprimeix
  4. La coberta del llibre jo la veig blava i em sembla imperdonable que no mencionis un fet tan important com que la "comic sans" és una invenció catalana, atesa la tipografia de la portada.

    Més seriosament, un apunt molt bo sobre un llibre que m'ha enamorat. Felicitats pel centenari (t'imaginava més jove). I si els canvis anunciats, són els que m'imagino, m'hi oposo rotundament.

    ResponSuprimeix
  5. RSM,

    Torné Esquius és un dibuixant poc prolífic. Per això no deus tenir cap dibuix a més que va estar tota la seva vida a França.

    ResponSuprimeix
  6. Gazo,

    No et preocupis que els apunts continuaran tant "grans" com sempre... em sembla que no tinc remei!

    ResponSuprimeix
  7. Pombolita,

    Hi ha una il·lustradora poc coneguda perquè ha publicat molt poc que es diu Carmen Echániz que coincideix molt amb el gust estètic de Torné Esquius. Sempre que miro obre de la Carmen Echániz el dejà vu és immediat amb aquest il·lustrador, no per còpia sinó per sensibilitat.

    ResponSuprimeix
  8. Allau,

    La coberta és d'un verd blavós molt curiós. Matisso el color en l'apunt perquè tens tota la raó malgrat que els colors a vegades queden distorsionats.

    Sobre la comic sans... ja voldrien ells de tenir una tipografia com aquesta!

    Els canvis... pocs, però ja en parlarem!

    ResponSuprimeix
  9. Aviam si aquest cop em surt el missatge :D Deia que felicitats pels 100 articles dels que tots estem disfrutant i que espero que hagis de celebrar els 1000 en un futur :D Jo també vull fer canvis al blog doncs vull provar de currar-me més les entrades i que no siguin tant poc elaborades... Respecte a l'exemplar, molt maco i jo la veritat és que ni l'hauria obert potser nomès per la portada :P El que també m'agrada és trobar-me retalls de diari o altres coses dins dels exemplars. Un cop em vaig trobar un numero de fira d'un sorteig de 1840 en un llibre :D

    ResponSuprimeix
  10. Aprenent,

    No sé si prendre'm això dels 1000 apunts com un elogi o com una maledicció!

    El que has de fer és obrir tots els llibres perquè porten sorpreses. Aquest concretament a mi la portada ja em diu molt, malgrat el nom...

    ResponSuprimeix
  11. moltes felicitats pel centenari :) veient aquesta obra, rumio quant del nostre pensament actual és fruit de la idealització de la realitat que en feren els autors de la primeria del XX. Em sembla impagable una exposició com la teva, de debò, gràcies.

    ResponSuprimeix
  12. Clídice,

    Gràcies pel centenari... entre tots em feu sentir més vell!

    Tens raó que els nostres gustos més ancestrals han estat cuits fa escassament un segle. La tasca que es va fer en les tres primeres dècades del s. XX ens va crear un imaginari col·lectiu que ni el franquisme va poder dinamitar.

    ResponSuprimeix
  13. ¡Qué verguenza Galderich!, practicamente no he ilustrado nada...dibujado algo más, eso sí.
    Es una faceta que tengo totalmente abandonada, creo que porque me gustan tanto los dibujos de los demás que no me he visto capaz nunca de llegarles, no ya a la suela de los zapatos, que sería maravilloso, sino a kilometros de distancia...francamente, aunque nunca se puede decir de esta agua no beberé, no creo que vuelva a ilustrar nada de nada, ¡quizás si alguna vez tengo nietos!

    ResponSuprimeix
  14. Amb els seus ulls tan nets el Torné-Esquius seria capaç de fer endreça de la bigarrada casa d'un indiano o del mateix Cau Ferrat!


    Moltes felicitats pels 100 apunts!
    No conec lloa major d'un bloc que la d'admetre la repassada dels articles antics, i en teu cas quasi l'exigeix.

    ResponSuprimeix
  15. Pombolita,

    Si, és una vergonya que algú amb sensibilitat no publiqui res, o més aviat poc!

    Pots provar d'il·lustrar abans de tenir néts...

    ResponSuprimeix
  16. Girbén,

    L'estètica del Torné Esquius anava en contra de les cases farcides de molts objectes... com la meva! No arribo al Cau Ferrat però millor que sinó me la renovaran i no estic per obres!

    Gràcies per les felicitacions que les comparteixo amb vosaltres!

    ResponSuprimeix
  17. Per molts anys! I que duri! El teu bloc és artístic, fenomenal.
    Els dibuixos de Torné Esquius són delicats i harmònics i sí, representen una mena d'Arcàdia catalana molt interessant d'analitzar sota un punt de vista sociològic. Estic molt d'acord amb el que diu la Clidice, que som fruit de la idealització estètica dels primers anys del s. XX (em temo que sobretot del noucentisme). Potser ara ens caldria una mica més de rauxa..., per variar.

    ResponSuprimeix
  18. Galderich, no coneixia aquest il·lustrador, així que el teu apunt número cent ha estat d'allò més quotidià per a mi: segueixo aprenent moltíssim i passant-m'ho pipa amb el teu bloc!

    ResponSuprimeix
  19. 100 piscolabis, ja! Això mereix, almenys, obrir l'ampolla de Calisay dels avis o prendre dos xupitos de Quina Sanclemente!! :-)

    ResponSuprimeix
  20. Maite,

    El nostre gust per l'Arcàdia catalana és ancestral (encara que tingui 100 anys) i els artistes actuals ja tracten de desmitificar-la. Jo crec que ja hi ha rauxa enmig del seny!

    I aquesta és la gran dicotomnia en el món de l'art. Per un costat un art arrauxat contemporani recolzat per les intstitucions i els inversionistes i altres que no tasten pastís però arrauxats i un gust popular que va per altres camins.

    Fa temps al col·legi d'arquitectes van fer una magnífica exposició sobre la contradicció en que es trobaven ells mateixos quan intentaven marcar unes línies arquitectòniques i que la demanda dels clients anava per gustos conservadors. Per exemplificar-ho hi havia un passi de diapositives amb les cases dels Jesulins, Presley, Gil i Gil... com a models admirats per la majoria del personal!

    ResponSuprimeix
  21. Leblansky,

    Un il·lustrador a tenir en compte encara que la teva línia vagi per altres vessants.

    ResponSuprimeix
  22. Parèmies,

    Tan ranci veus el bloc com per celebrar-ho així? :-)

    ResponSuprimeix
  23. Galderich.

    Mis más sentidas felicitaciones por los primeros 100 artículos.
    Me sumo a los comentarios sobre los dibujos muy bellos. Me sorprendió la fecha de impresión, como bien mencionas, parece que el libro se adelantó un par de décadas.

    ResponSuprimeix
  24. Marco Fabrizio,

    Gràcies per les felicitacions i tens tota la raó que els dibuixos semblen posteriors. Des de la distància hom pot observar millor les aportacions que a vegades a nivell local se'ns poden escapar.

    ResponSuprimeix
  25. Allau,

    ara la reproducció del color de la coberta és exacta: 100% cian, 80% groc, 70% magenta. Si tens la pantalla ben calibrada veuràs que és un verd blavós. De fet, és un color una mica indefinit, que recorda el to de certes carpetes i llibretes de la nostra infància.

    Clídice i Maite,

    estic d'acord amb vosaltres amb el tema de la idealització, però això no vol dir que no partís d'una realitat ben propera i ben viva, llavors. De la meva infància, final dels seixanta i els setanta (set dècades després dels dibuixos d'en Torné), recordo paisatges i interiors rurals, i també casetes del barri (moltes de les quals van anar per terra per construir grans vials com l'avinguda General Mitre, per exemple) que tenien ben bé aquest perfum.

    ResponSuprimeix
  26. MBG, aquests percentatges poc diuen als meus ulls; però, serà per suggestió, cada cop ho veig més verd.

    ResponSuprimeix
  27. Allau,
    és que la foto ha estat retocada fins a equiparar-la amb el color original de la coberta. Se suposa que el que veus ara s'ajusta prou a la realitat.

    ResponSuprimeix
  28. És veritat, dóna gust llegir els articles i com més llargs millor.
    ( Pamies amb una d'Aromes de Montserrat també aniriem bé)

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols