Por qué hice las “Chekas” (1939) de Barcelona, propaganda franquista de postguerra.

In memoriam del tiet Rufino, que passà un temps a una txeca pel fet de ser membre d’una associació devocional anomenada l’Adoració Nocturna.

Ara que ha passat el 18 de juliol, és bo repassar a través d’un llibre ben curiós, una de les conseqüències més nefastes que aquest cop d’Estat fracassat -i convertit en guerra- va desencadenar. Quan acabà la Guerra Civil Espanyola els franquistes, com fan els vencedors en totes les guerres, s’encarregaren de destacar les malvestats del bàndol republicà, i a callar i no investigar els delictes que els del seu bàndol havien comès. Una de les coses que destacaren i amplificaren foren les anomenades txeques, que es construïren en ciutats com ara Barcelona, València o Madrid. La que és considera com a obra màxima de la literatura de filiació franquista es titulava precisament Madrid, de corte a cheka, del Conde Agustín de Foxà.

 Contraportada i portada

Però, què eren les txeques? Eren centres de detenció controlats pel SIM (Servicio de Información Militar), amb comissaris d’alguns partits, sobretot els comunistes d’obediència soviètica, amb un status jurídic poc clar, ja que els detinguts no tenien cap garantia processal, després de la qual alguns passaven a la justícia oficial –en la qual es reconeixien com a vàlides les declaracions que haguessin fet en aquelles circumstàncies-. D’altres, amb menys sort, acabaven els seus dies cosits a trets a la carretera de l'Arrabassada, mentre que uns tercers en sortien lliures. Com és obvi, en una situació que podríem anomenar de llimbs legals, els detinguts patien tota mena d'abusos i tortures físiques i psíquiques.

 Acudit de Kalders (Pere Calders) sobre la txeca de Sant Elies publicat el 23 de juliol del 1937 a l'Esquella de la Torratxa. Acudits d'humor negre com aquests intentaven denunciar unes situacions que no agradaven a certs sectors republicans i que en més d'una ocasió els va portar més d'un ensurt

Malgrat la semiclandestinitat de les txeques era conegut per tothom que existien, mostra d’això és l’acudit de Pere Calders fent referència a la txeca del carrer Sant Elies. El seu nom aterroritzava tothom per la quantitat d’històries que se n’explicaven ja llavors. Majoritàriament, aquestes txeques (nom que evoca l’origen de l’Europa oriental) estaven controlades per comissaris i persones vinculades a la Unió Soviètica stalinista, que decidí exportar les purgues a territori espanyol per perseguir dissidències. Així, doncs, els destinataris d’aquests llocs foren sobretot persones vinculades als sectors conservadors, però també en foren víctimes els comunistes troskistes o sense filiació directa, com fou el cas dels membres POUM i també alguns anarquistes, sobretot arran dels Fets de maig del 1937. És més, les txeques s’anaren creant a partir sobretot d’aquest moment, per tal d’evitar la justícia republicana.

La situació alegal d’aquests llocs de detenció s’explica, sobretot, per les circumstàncies de la guerra i per la influència de la Unió Soviètica sobre el govern de la República, en un moment d’aïllament per part dels països democràtics partidaris de la no-intervenció. L’evolució de la guerra, amb les victòries progressives de l’exèrcit sublevat -ajudat per les forces aèries alemanyes i italianes-, anava exasperant la reraguarda republicana i, per aquest motiu, una de les funcions que tenien les txeques, a més de purgar elements dissidents dintre del comunisme, era especialment la de detenir-hi els emboscats i sobretot els anomenats quintacolumnistes. Els quintacolumnistes eren persones sospitoses de passar informació a l’enemic i d’organitzar la resistència dintre de la zona republicana.

El terme quintacolumnista era molt ampli i podia englobar des de la persona que escoltava Radio Nacional de España (fundada durant la guerra pels sublevats), a persones que difonien notícies considerades desmoralitzadores per la propaganda oficial, a especuladors que feien estraperlo, a persones vinculades a organitzacions catòliques de tarannà conservador, a capellans, frares i monges que restaven amagats... fins a persones que realment des dels residus de Falange (que havia tingut un suport testimonial a Catalunya) o des de grups vinculats al carlisme intentaven organitzar una oposició activa dins de territori republicà amb actes de sabotatge o espionatge. Aquesta amalgama de circumstàncies és el que provocà que el SIM s’obsessionés amb els quintacolumnistes i intentés treure les informacions més diverses a través de la tortura a les txeques, fora del control legal.

No recordo quin historiador solvent de la Guerra Civil Espanyola va comentar una vegada en una entrevista que una de les raons que explicaria que la República perdés la guerra fou la desmoralització que en àmplies capes de la societat republicana van causar tant els incontrolats i els seus assassinats com les txeques, que crearen un gran distanciament entre el poder republicà i la població sense una afiliació política directa, de manera que el suport que aquesta tingué abans de l’inici de la guerra anà minvant progressivament.

Sabedors del mal que havien fet les txeques en la moral d’àmplies capes de la societat, el franquisme les utilitzà per difondre la sensació que la zona republicana havia estat una disbauxa d’injustícia i sang. Així, aquest llibre titulat Por qué hice las “Chekas” de Barcelona. Laurencic ante el consejo de guerra, obra de Rafael L. Chacón (escriptor i periodista), recull el judici que se li va fer a Alfonso Laurencic, acusat de la construcció de les txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa de Barcelona. El llibre recopila els fragmentos de escritos del propio Laurencic por medio de los cuales se revelan sus instintos satánicos, y, al propio tiempo, para poner de manifiesto lo que era “la Justicia roja” en la España esclavizada y depauperada por los Negrines, Azañas, Companys y Comoreras, es por lo que se edita este libro.

Setència de mort dictada contra Alfonso Laurencic

Laurencic, personatge estrany de nacionalitat iugoslava (el cònsol estigué present en el judici), parlava set idiomes, havia tingut mil oficis i havia estat empresonat per estafa durant la guerra i fou detingut al Collell, segurament quan intentava fugir cap a l’exili. Com que adduí que era austríac, en un primer moment fou lliurat a la Legió Còndor, però finalment passà a mans franquistes que el jutjaren i condemnaren a mort, perquè con increíble e inaudita perversidad prepara, organiza y ejecuta un vasto y tupido plan de tormentos en las cárceles rojas, poniendo su menguado oficio al servicio del marxismo masónico-separatista.

El llibre passa revista a tota mena d’enginys de tortura psicològica que va dissenyar per fer confessar els presos i que es coneixien amb els noms de celdas “armario” y de “las campanillas” y de “dos dibujos alucinantes”, en las que era imposible todo descanso: “la esférica” y la conocida con el nombre de la “nevera” a més de posar focus fixes a les finestretes d’aquestes cambres reduïdes, canvis sobtats de temperatura, humitat amb corrents d’aigua, metrònoms que fessin el seu soroll sincopat o rellotges, que estaven manipulats per fer passar les hores més ràpides o lentes en funció del criteri del torturador de torn.

Malgrat tota aquesta sèrie de ginys, pensats per a les tortures, la cel·la que es va emportar la fama mediàtica, si així es pot dir, és la que correspon al dibuix de la portada del llibre. En aquesta cel·la de la txeca del carrer Vallmajor el pres només tenia un llit i un seient per a descansar però amb una inclinació del 20% que impedia, precisament, aquesta funció. A més fixada a terra hi una sèrie de maons, situats de cantell, que impedia que el detingut pogués caminar perquè estaven organitzats per impedir fer passos normals en qualsevol direcció. A més a més, les parets estaven decorades amb una sèrie de dibuixos psicodèlics, molt inspirats en l’art d’avantguarda del moment, sobretot en obres abstractes de Mondrian o Kandinski.

Instal·lació de l'artista Pedro G. Romero que reconstrueix la cel·la de la txeca de Vallmajor

Aquest fet, per exemple, és el que ha portat a l’artista andalús Pedro G. Romero a realitzar una instal·lació reproduint aquesta cel·la, com a replantejament de la utilitat de l’art contemporani. És una reflexió sobretot a l’entorn de la paradoxa que casi al mismo tiempo que Kandinsky estaba hablando de la espiritualidad del arte abastracto su primera aplicación práctica era la tortura.

Himmler i altres jerarques nazis i franquistes a l'octubre del 1940 visitant la famosa habitació amb decoracions d'art contemporani (Font: Tot Barcelona)

El llibre fou un producte més de la propaganda política de la postguerra per aconseguir el fervor de la població i la seva vinculació al règim. Va ser editat en mig foli (21 x 15 cm.) però hem de destacar diverses característiques que el fan rellevant per estar inclòs al Piscolabis Librorum. En primer lloc, i el més essencial, és que reflecteix moltes de les peculiaritats pròpies de la situació d’autarquia en què vivia el règim franquista dels primers moments. Així, doncs, el paper és d’una qualitat ínfima (entre el paper de diari i el paper d’estrassa) que el fan pràcticament inapte per a la impressió, tal com es evident pel resultat: la impressió és absolutament barroera, de manera que els tipus marquen el paper fins a dificultar seriosament la lectura del revers, i la resolució de les fotografies, com podeu veure amb les il·lustracions d’aquest apunt, és impresentable, ja que pràcticament no es possible identificar el contingut de la imatge. D’altra banda no té cap sistema professional de relligat, sinó que els plecs estan grapats amb dues grapes tocant al llom, de manera que no es pot obrir gaire bé les planes centrals.

Coberta interior satinada de blau elèctric i el paper de diari i estrassa amb les grapes com a enquadernació rudimentària

La portada és el toc de color del llibre. Està impresa sobre cartolina, és realitzada per un tal CM -tal com consta en la signatura col·locada en l’angle inferior dret (ignoro a qui corresponen aquestes inicials) i reprodueix la cel·la de la txeca del carrer Vallmajor i a la contraportada la cadira de descàrregues elèctriques. Compositivament és un autèntic caos, amb unes lletres del títol que són d’allò més curioses i diverses, i un dibuix que va del realisme al naïf, emmarcat per la representació d’una reixa. Sobta la part interior de la coberta del llibre, que és tota d’un blau elèctric molt potent i no té res imprès, cosa que fa pensar que potser era una cartolina ja impresa en blau per un costat i reaprofitada per imprimir-hi aquesta coberta per l’altra banda. Fou editat per l’editorial Solidaridad Nacional l’agost de 1939 (l’anomenat any de la victòria).

En fi, és un llibre de propaganda política amb la clàssica verborrea d’exaltació patriòtica, destinat a la divulgació popular, pel qual no s’ha tingut cap mirament en la qualitat dels materials, ni en l’acabat, encara que denota una certa cura en la tipografia i els marges. Aquesta pobra manera d’imprimir contrasta amb la de llibres que ja hem analitzat en dues altres ocasions i que van fer imprimir Ernesto Giménez Caballero (també de propaganda política) i Ramon Miquel i Planas (publicat clandestinament en català, però de filiació franquista) o els àlbums de l’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco (dels que en parlarem un altre dia) que comptaren amb tots els recursos (sobretot bon paper) i bones impremtes per fer unes edicions luxoses poc en consonància amb l’autarquia que es vivia i del que aquest llibre que hem analitzat en seria un bon exemple.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació