dilluns, 19 de juliol del 2010

Por qué hice las “Chekas” (1939) de Barcelona, propaganda franquista de postguerra.

In memoriam del tiet Rufino, que passà un temps a una txeca pel fet de ser membre d’una associació devocional anomenada l’Adoració Nocturna.

Ara que ha passat el 18 de juliol, és bo repassar a través d’un llibre ben curiós, una de les conseqüències més nefastes que aquest cop d’Estat fracassat -i convertit en guerra- va desencadenar. Quan acabà la Guerra Civil Espanyola els franquistes, com fan els vencedors en totes les guerres, s’encarregaren de destacar les malvestats del bàndol republicà, i a callar i no investigar els delictes que els del seu bàndol havien comès. Una de les coses que destacaren i amplificaren foren les anomenades txeques, que es construïren en ciutats com ara Barcelona, València o Madrid. La que és considera com a obra màxima de la literatura de filiació franquista es titulava precisament Madrid, de corte a cheka, del Conde Agustín de Foxà.

 Contraportada i portada

Però, què eren les txeques? Eren centres de detenció controlats pel SIM (Servicio de Información Militar), amb comissaris d’alguns partits, sobretot els comunistes d’obediència soviètica, amb un status jurídic poc clar, ja que els detinguts no tenien cap garantia processal, després de la qual alguns passaven a la justícia oficial –en la qual es reconeixien com a vàlides les declaracions que haguessin fet en aquelles circumstàncies-. D’altres, amb menys sort, acabaven els seus dies cosits a trets a la carretera de l'Arrabassada, mentre que uns tercers en sortien lliures. Com és obvi, en una situació que podríem anomenar de llimbs legals, els detinguts patien tota mena d'abusos i tortures físiques i psíquiques.

 Acudit de Kalders (Pere Calders) sobre la txeca de Sant Elies publicat el 23 de juliol del 1937 a l'Esquella de la Torratxa. Acudits d'humor negre com aquests intentaven denunciar unes situacions que no agradaven a certs sectors republicans i que en més d'una ocasió els va portar més d'un ensurt

Malgrat la semiclandestinitat de les txeques era conegut per tothom que existien, mostra d’això és l’acudit de Pere Calders fent referència a la txeca del carrer Sant Elies. El seu nom aterroritzava tothom per la quantitat d’històries que se n’explicaven ja llavors. Majoritàriament, aquestes txeques (nom que evoca l’origen de l’Europa oriental) estaven controlades per comissaris i persones vinculades a la Unió Soviètica stalinista, que decidí exportar les purgues a territori espanyol per perseguir dissidències. Així, doncs, els destinataris d’aquests llocs foren sobretot persones vinculades als sectors conservadors, però també en foren víctimes els comunistes troskistes o sense filiació directa, com fou el cas dels membres POUM i també alguns anarquistes, sobretot arran dels Fets de maig del 1937. És més, les txeques s’anaren creant a partir sobretot d’aquest moment, per tal d’evitar la justícia republicana.


La situació alegal d’aquests llocs de detenció s’explica, sobretot, per les circumstàncies de la guerra i per la influència de la Unió Soviètica sobre el govern de la República, en un moment d’aïllament per part dels països democràtics partidaris de la no-intervenció. L’evolució de la guerra, amb les victòries progressives de l’exèrcit sublevat -ajudat per les forces aèries alemanyes i italianes-, anava exasperant la reraguarda republicana i, per aquest motiu, una de les funcions que tenien les txeques, a més de purgar elements dissidents dintre del comunisme, era especialment la de detenir-hi els emboscats i sobretot els anomenats quintacolumnistes. Els quintacolumnistes eren persones sospitoses de passar informació a l’enemic i d’organitzar la resistència dintre de la zona republicana.


El terme quintacolumnista era molt ampli i podia englobar des de la persona que escoltava Radio Nacional de España (fundada durant la guerra pels sublevats), a persones que difonien notícies considerades desmoralitzadores per la propaganda oficial, a especuladors que feien estraperlo, a persones vinculades a organitzacions catòliques de tarannà conservador, a capellans, frares i monges que restaven amagats... fins a persones que realment des dels residus de Falange (que havia tingut un suport testimonial a Catalunya) o des de grups vinculats al carlisme intentaven organitzar una oposició activa dins de territori republicà amb actes de sabotatge o espionatge. Aquesta amalgama de circumstàncies és el que provocà que el SIM s’obsessionés amb els quintacolumnistes i intentés treure les informacions més diverses a través de la tortura a les txeques, fora del control legal.


No recordo quin historiador solvent de la Guerra Civil Espanyola va comentar una vegada en una entrevista que una de les raons que explicaria que la República perdés la guerra fou la desmoralització que en àmplies capes de la societat republicana van causar tant els incontrolats i els seus assassinats com les txeques, que crearen un gran distanciament entre el poder republicà i la població sense una afiliació política directa, de manera que el suport que aquesta tingué abans de l’inici de la guerra anà minvant progressivament.


Sabedors del mal que havien fet les txeques en la moral d’àmplies capes de la societat, el franquisme les utilitzà per difondre la sensació que la zona republicana havia estat una disbauxa d’injustícia i sang. Així, aquest llibre titulat Por qué hice las “Chekas” de Barcelona. Laurencic ante el consejo de guerra, obra de Rafael L. Chacón (escriptor i periodista), recull el judici que se li va fer a Alfonso Laurencic, acusat de la construcció de les txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa de Barcelona. El llibre recopila els fragmentos de escritos del propio Laurencic por medio de los cuales se revelan sus instintos satánicos, y, al propio tiempo, para poner de manifiesto lo que era “la Justicia roja” en la España esclavizada y depauperada por los Negrines, Azañas, Companys y Comoreras, es por lo que se edita este libro.

Setència de mort dictada contra Alfonso Laurencic

Laurencic, personatge estrany de nacionalitat iugoslava (el cònsol estigué present en el judici), parlava set idiomes, havia tingut mil oficis i havia estat empresonat per estafa durant la guerra i fou detingut al Collell, segurament quan intentava fugir cap a l’exili. Com que adduí que era austríac, en un primer moment fou lliurat a la Legió Còndor, però finalment passà a mans franquistes que el jutjaren i condemnaren a mort, perquè con increíble e inaudita perversidad prepara, organiza y ejecuta un vasto y tupido plan de tormentos en las cárceles rojas, poniendo su menguado oficio al servicio del marxismo masónico-separatista.


El llibre passa revista a tota mena d’enginys de tortura psicològica que va dissenyar per fer confessar els presos i que es coneixien amb els noms de celdas “armario” y de “las campanillas” y de “dos dibujos alucinantes”, en las que era imposible todo descanso: “la esférica” y la conocida con el nombre de la “nevera” a més de posar focus fixes a les finestretes d’aquestes cambres reduïdes, canvis sobtats de temperatura, humitat amb corrents d’aigua, metrònoms que fessin el seu soroll sincopat o rellotges, que estaven manipulats per fer passar les hores més ràpides o lentes en funció del criteri del torturador de torn.


Malgrat tota aquesta sèrie de ginys, pensats per a les tortures, la cel·la que es va emportar la fama mediàtica, si així es pot dir, és la que correspon al dibuix de la portada del llibre. En aquesta cel·la de la txeca del carrer Vallmajor el pres només tenia un llit i un seient per a descansar però amb una inclinació del 20% que impedia, precisament, aquesta funció. A més fixada a terra hi una sèrie de maons, situats de cantell, que impedia que el detingut pogués caminar perquè estaven organitzats per impedir fer passos normals en qualsevol direcció. A més a més, les parets estaven decorades amb una sèrie de dibuixos psicodèlics, molt inspirats en l’art d’avantguarda del moment, sobretot en obres abstractes de Mondrian o Kandinski.

Instal·lació de l'artista Pedro G. Romero que reconstrueix la cel·la de la txeca de Vallmajor

Aquest fet, per exemple, és el que ha portat a l’artista andalús Pedro G. Romero a realitzar una instal·lació reproduint aquesta cel·la, com a replantejament de la utilitat de l’art contemporani. És una reflexió sobretot a l’entorn de la paradoxa que casi al mismo tiempo que Kandinsky estaba hablando de la espiritualidad del arte abastracto su primera aplicación práctica era la tortura.

Himmler i altres jerarques nazis i franquistes a l'octubre del 1940 visitant la famosa habitació amb decoracions d'art contemporani (Font: Tot Barcelona)

El llibre fou un producte més de la propaganda política de la postguerra per aconseguir el fervor de la població i la seva vinculació al règim. Va ser editat en mig foli (21 x 15 cm.) però hem de destacar diverses característiques que el fan rellevant per estar inclòs al Piscolabis Librorum. En primer lloc, i el més essencial, és que reflecteix moltes de les peculiaritats pròpies de la situació d’autarquia en què vivia el règim franquista dels primers moments. Així, doncs, el paper és d’una qualitat ínfima (entre el paper de diari i el paper d’estrassa) que el fan pràcticament inapte per a la impressió, tal com es evident pel resultat: la impressió és absolutament barroera, de manera que els tipus marquen el paper fins a dificultar seriosament la lectura del revers, i la resolució de les fotografies, com podeu veure amb les il·lustracions d’aquest apunt, és impresentable, ja que pràcticament no es possible identificar el contingut de la imatge. D’altra banda no té cap sistema professional de relligat, sinó que els plecs estan grapats amb dues grapes tocant al llom, de manera que no es pot obrir gaire bé les planes centrals.

Coberta interior satinada de blau elèctric i el paper de diari i estrassa amb les grapes com a enquadernació rudimentària

La portada és el toc de color del llibre. Està impresa sobre cartolina, és realitzada per un tal CM -tal com consta en la signatura col·locada en l’angle inferior dret (ignoro a qui corresponen aquestes inicials) i reprodueix la cel·la de la txeca del carrer Vallmajor i a la contraportada la cadira de descàrregues elèctriques. Compositivament és un autèntic caos, amb unes lletres del títol que són d’allò més curioses i diverses, i un dibuix que va del realisme al naïf, emmarcat per la representació d’una reixa. Sobta la part interior de la coberta del llibre, que és tota d’un blau elèctric molt potent i no té res imprès, cosa que fa pensar que potser era una cartolina ja impresa en blau per un costat i reaprofitada per imprimir-hi aquesta coberta per l’altra banda. Fou editat per l’editorial Solidaridad Nacional l’agost de 1939 (l’anomenat any de la victòria).


En fi, és un llibre de propaganda política amb la clàssica verborrea d’exaltació patriòtica, destinat a la divulgació popular, pel qual no s’ha tingut cap mirament en la qualitat dels materials, ni en l’acabat, encara que denota una certa cura en la tipografia i els marges. Aquesta pobra manera d’imprimir contrasta amb la de llibres que ja hem analitzat en dues altres ocasions i que van fer imprimir Ernesto Giménez Caballero (també de propaganda política) i Ramon Miquel i Planas (publicat clandestinament en català, però de filiació franquista) o els àlbums de l’Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco (dels que en parlarem un altre dia) que comptaren amb tots els recursos (sobretot bon paper) i bones impremtes per fer unes edicions luxoses poc en consonància amb l’autarquia que es vivia i del que aquest llibre que hem analitzat en seria un bon exemple.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

30 comentaris:

  1. És curiós que un llibre tan sinistre tingui una portada tan "anys 80". Sembla un exemplar de Rock Comix.

    ResponElimina
  2. si més no ha estat útil per recompondre una part de la història, en moltes vessants.

    ResponElimina
  3. Un llibre força propagandístic a la causa franquista. Força interessant pels seus dibuixos tètrics.

    ResponElimina
  4. Com sempre, la teua erudició em deixa sense paraules, però et llegeixo i n'aprenc.
    Per cert, la capçalera ha millorat força. Ara només faltaria ajustar el text explicatiu una mica més amunt, si és possible.

    ResponElimina
  5. Allau,

    M'ha agradat això de portada digne dels anys underground dels 80'!

    ResponElimina
  6. Clídice,

    Útil o no, és la nostra història!

    ResponElimina
  7. Ernesto,

    A vegades penso que les fotografies tenen mala qualitat (costa de veure què s'hi representa) per no semblar un llibre encara més tètric!

    ResponElimina
  8. Leblansky,

    El tema de l'"erupció" te'l pots estalviar perquè hi ha gent que som monotemàtics i a la que ens treus d'històries vàries podem anar coixos!

    Sobre la capçalera hi estic d'acord però abans de tot cal felicitar a en Girbén que és qui va posar fil a l'agulla per a solucionar el problema. A veure si rematem la feina!

    ResponElimina
  9. Tema delicat i complex. Malauradament aquestes actuacions -sé casos de gent que 'no era feixista' ni de res, simplement una mica conservadora, anava a missa o havia ajudat algú- que en va patir les conseqüències, actuacions indiscriminades de la Fai, la divisió de les esquerres i també els camps de concentració, que n'hi va haver, van fer molts més franquistes que Franco, a Catalunya, com he sentit comentar a molta gent gran, 'també' d'esquerres. Em sap greu que no se'n pugui parlar obertament encara i que sempre s'intenti justificar l'injustificable amb allò de 'els altres ho van fer més'. Evidentment, van tenir molt més temps per fer-ho i millors armes.

    Precisament les víctimes més innocents són aquelles que van rebre per totes bandes i en tot moment, al meu entendre. I aquestes són incòmodes i tothom les vol oblidar, no són importants.

    ResponElimina
  10. Júlia,

    És curiós com buscant informació per arrodonir l'apunt només la trobava en webs d'ideologia dretana o ultradretana i nacionalista espanyola.

    O parlem amb naturalitat de les nostres mancances i errors (assumits com a col·lectius) o ja en parlaran els altres!

    Hem de començar a deixar-nos de ser políticament correctes i fer una revisió de la memòria històrica de dalt a baix, sense complexos ni vergonyes (malgrat que la processó vagi per dintre!).

    Només així aconseguirem tenir credibilitat.

    ResponElimina
  11. Un altre apunt del qual s'aprèn un munt, Galde. És estrany això que dius que només es troba informació d'aquest tema en webs dretanes, però no sobta. Hi ha qui continua només volent mirar en una direcció, i això treu credibilitat a qualsevol discurs.

    ResponElimina
  12. Gazo,

    El que hem de vetllar és que als qui volem rigor històric no ens passi el mateix.

    ResponElimina
  13. Galderich,

    L'any passat vaig tenir ocasió de veure en l'exposició Il·luminacions, Catalunya Visionària, la instal·lació de Pedro G. Romero (i també la referent a la Setmana Tràgica, que demana tot un altre apunt). La reproducció de la txeca a mida natural em va impressionar, tant les pintures a la paret (em venia a la ment Vasarely), la llum permanent (una bombeta sempre encesa), com el llit inclinat, que no permetia que s'adormís el presoner, o bé els maons a terra, que evitaven que el presoner pogués passejar per la cel·la. És cert que el tema és molt delicat com diu la Júlia, però és important que hi hagi gent com el Romero (i tu) que us atreviu a parlar-ne. Les txeques formen part de la part de la història sinistra de la guerra i dels moments previs a la guerra. Romero també mostrava que algunes d'aquestes txeques es construïen adossades a les esglésies (en els patis). Francament em va impressionar i, un cop més, també gràcies pel teu apunt tan interessant.

    ResponElimina
  14. Maite,

    Tens raó, la instal·lació també es va portar a Barcelona a l'exposició d'Il·luminacions.

    Sobre el tema que estiguessin adossades a les esglésies no és ben bé així. El que feien era reaprofitar espais d'antigues esglésies i convents. L'espai de les txeques de Sant Elies encara es conserva i impressiona perquè són els soterranis de l'antic convent amb les voltes i espais petits que eren les cel·les. Vaig estar a punt de demanar permís per fer les fotografies de l'espai però ho vaig deixar còrrer...!

    ResponElimina
  15. Muy interesante tema.

    Creo que los libros que nos permiten realizar una revisión histórica además del valor documental en ocasiones como en este caso, tienen su valor bibliófilo.

    Coincido con Alud la portada es completamente ochentera.

    Saludos.

    ResponElimina
  16. Muy interesante entrada, y bien equilibrada, lo que es de agradecer en estos tiempos de revival república/guerra civil, donde todos tienden a hablar desde su trinchera ideológica sin escuchar, y lo que es peor, sin leer la ingente historiografía sobre el período. Tremenda la instalación sobre Vallmajor, da miedo sólo de verlo. Saludos.

    ResponElimina
  17. Galderich,
    siempre en mi linea algo insustancial y cotilla:
    resulta que unas tietas de mi ex estuvieron presas en la checa de Sant Elies.
    Eran unas señoritas, concretamente las presas fueron dos, entonces muy jovencitas, de una familia burguesa, muy religiosa y catalanista.
    En su casa del eixample tenian toda la colección del Patufet y ahora no recuerdo de que más, pero seguro que todas las publicaciones de la época en catalán, verdaderas joyas que te hubieran encantado, mas una fantástica colección de juguetes antiguos. De todo ello en su momento hicieron donación a algún museo y biblioteca. Yo recuerdo un jueguete que eran unos baños públicos autenticamente precioso.
    Pues el caso es que estuvieron en la checa y de ese tema no se podía hablar ni preguntar porque parecía que alla las habian violado, al menos a una de ellas que era muy mona, rubita y con ojos muy azules.
    De allá pasaron a la Modelo donde estuvieron unos meses pero no sé con que cargos y , ya te digo, era un tema tabú. ¡Lástima!!!...

    ResponElimina
  18. Marco Fabrizio,

    També hem de ponderar el que diuen el llibre com hem de ponderar el que diuen els blocs...!

    És una feina molt dura la de l'historiador!

    Sobre l'estètica, estem d'acord però jo afegiria que em recorda vagament alguna portada de les que envies des de Mèxic a la Galeria d'Imatges del Sr. Galderich i el Sr. Leblansky.

    ResponElimina
  19. Urzay,

    El problema són les idees preestablertes... en tots els camps. En el cas de la Guerra Civil les ferides familiars encara estan obertes. Com que jo tinc víctimes en els dos bàndols i cap botxi (que jo sàpiga) m'ho puc mirar amb cert distanciament encara que reconec certa parcialitat vers la causa republicana...

    ResponElimina
  20. Pombolita,

    Potser perquè era petit però mai es va parlar del tema de les txeques a casa. Només alguna notícia aïllada i sobretot el despertar del meu pare després d'una operació quirúrgica en la que li van practicar un forat al crani i que suposo que l'anestèsia debia ser mal calculada per la qual cosa anava cridant que "això és pitjor que les txeques!".

    La infermera no entenia què deia...

    ResponElimina
  21. No voldria entrar en debats extra-bibliòfils, però crec que gairebé totes les famílies trobaríem víctimes dels dos bàndols. Una altra cosa és que les idees d'un bandol eren -en teoria- progressistes i igualitàries i les de l'altra feixistes, encara que molta gent aleshores potser no ho veia ben bé així. Per això avui simpatitzem -la majoria, espero- amb les idees republicanes. Una cosa són les idees i l'altra el món real i les conseqüències, de bones intencions n'està empedrat l'infern.

    El que em sobta és que els veritables ideals republicans, malmesos aviat, no es recuperin ni es parli massa del retorn a la república. Tanta memòria històrica no reivindicar d'entrada el govern legal em resulta inquietant, la veritat.

    ResponElimina
  22. Júlia,

    Els debats extrabibliòfils són els més interessants... malgrat sigui tirar pedres al meu terrat!

    El problema és que tot i entenent que la causa republicana era la legal sorpren que es defensés des de posicions molt allunyades al preàmbul de la seva Constitució. Potser és que els preàmbuls no serveixen de res i així anem...

    Per una altra part, el que tu encetes és un debat sobre la Transició i com es va fer però això ja és un altre tema.

    ResponElimina
  23. Això ja sol passar, Galderich, ja veus amb l'estalinisme, per exemple. I Robespierre era contrari a la pena de mort (!!!!).

    I sobre la transició, sobre això sí que s'hauria de fer memòria històrica, precisament ahir al barri cantava Cesk Freixas i té una cançó sobre la generacio covarda dels seus pares -la meva- que tantes coses es va empassar després de cridar i cantar tant.

    Sé per fonts fidedignes que avui és més fàcil endegar treballs -d'esquerra- sobre la guerra civil a la universitat que no pas sobre la transició.

    I a l'entorn del tema, precisament crec que comentes la dificultat de trobar informació que no sigui de fonts franquistes, cosa que em va confirmar Agustí Pons en una ocasió en què va venir al barri a parlar de Tarín Iglesias -amb grans reticències per part de sectors progres, cal dir-ho-. Resulta molt difícil trobar dades sobre falangistes catalans destacats d'extracció popular... per exemple. I és gairebé impossible investigar sobre transfuguismes fai-falange.

    Memòria sí, però per allò que respon als discursos oficials, no fos cas que ensopeguéssim.

    ResponElimina
  24. Júlia,

    Ja saps que això és un piscolabis de llibres on parlem una mica de tot i de totes les èpoques. Per això intentem no negligir l'època franquista (que té una etiqueta pròpia) per tal que hom trobi la informació si la busca.

    Cal anar sumant esforços per intentar esclarir una mica aquesta època que entre uns i altres l'han tornat transparent.

    ResponElimina
  25. Llegeixo el teu vlok i gaudeixo, malgrat que com deien i diuen els perdedors, la història l'escriuen, escrivien, els guanyadors.
    Crec que els guanyadors ja no escriuen tant i els perdedors, a poc a poc, escriuen i escriuran moltes coses, i desitjo que quan guanyem nosaltres els escrits no siguin com els dels que van guanyar llevors, desitjo que sigui una història amb tots els ets i uts.

    ResponElimina
  26. Biblioaprenent,

    Hauríem de començar a canviar la terminologia i superar el tema de guanyadors i perdedors (tots van perdre!) i recuperar la de franquistes i republicans.

    Si comencem a clarificar conceptes fins i tot ens en sortirem!

    Aconseguir tots els ets i uts requereix una tasca ingent que passi del factor ideoligitzat i busqui dades el més objectives possibles per fer-ne interpretacions més aproximades.

    ResponElimina
  27. Siento no escribir fluidamente en catalán... Acabo de terminar una novela donde aparece Laurencic, no conocía este libro, que me hubiera dado muchas ideas sin duda. Mi personaje es quien convence a Laurencic de que lea a Kandinsky, etc. y le enseña los "Merzbau" de Kurt Schwitters. Gracias a este asesoramiento consigue que Laurencic se porte con él medio bien (le iban a mandar a la cheka de Julián Grimau, pero se libra)

    ResponElimina
  28. Anònim,

    Llàstima que no dius el teu nom perquè així ens serà difícil saber quina novel·la és quan es publiqui!

    Intenteu posar el nom o un pseudònim, això d'anònim queda una mica fred o fa una mica de por!

    ResponElimina
  29. Hola Galderich,

    Aquesta és la meva primera visita al teu blog (!)...Sempre hi ha una primera vegada per tot.

    la lectura d'aquest post m'ha deixat impactat... Felicitats per aquesta feina tan important que has fet.

    Em sobta i m'indigna la perversió d'aquelles "Txekes" fins a extrems màxims, perquè la tortura sempre m'ha semblat la pitjor xacra de l'ésser humà.

    Tot i això com en tot quan es parla del mal cal establir proporcions.

    Franco i els franquistes, -alguns dels que encara són vius- van també construir una immensa "Txeka" durant una llarguíssima postguerra que va afectar milions d'espanyols a més d'haver sigut responsables de la mort de ¿Quants? Um milió de morts?

    Amb la meva admiració pel teu blog...

    ResponElimina
  30. Benvingut Sani,

    Jo no estic tant segur del tema de les proporcions perquè sempre hi ha víctimes pel mig i el "tu més" em posa una mica nerviós.

    Jo crec que tothom ha d'entomar les seves equivocacions, amb totes les seves conseqüències, i a partir d'aquí intentar refer el que es pugui refer. Però intentar refer sense reconèixer els errors en si és un error com passa tot sovint.

    Jo crec que la fotografia de Himmler amb les autoritats franquistes visitant les txeques ja deixa una mica entreveure que les txeques foren utilitzades com a propaganda anticomunista però que el que vingué després...

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols