Iberia (1915-1919), la revista combativa dels aliadòfils catalans

Avui fa 100 anys que es va signar l’esperat armistici que posà fi a la Gran Guerra (1914-1918). L’armistici de Compiègne fou el primer pas a la pacificació d’una Europa que havia entrat en plena follia col·lectiva però que culminaria amb un Tractat de Versalles que més que cicatritzar les ferides produïdes hi afegia sal i degeneraria en la Segona Guerra Mundial. Una de les característiques d’aquesta guerra fou l’aplicació per primera vegada de mètodes bèl·lics procedents de la Revolució Industrial amb conseqüències mortíferes mai conegudes.

Sàtira antigermanòfila de Ricard Canals

Espanya, situada en un racó d’Europa i amb una política poc clara i amb una situació econòmica i social no gaire bona no es podia permetre entrar en un conflicte on mai se la va tenir en compte. Ni la Triple Entesa ni la Triple Aliança havien cridat mai a integrar-se a un país amb un retard econòmic important i amb una economia agrícola poc desenvolupada. La pèrdua recent de Cuba (1898) -amb el que implicava- i les seves aventures colonials al Marroc provocaren un aïllament en positiu per a no implicar-se dintre el conflicte internacional.

APA. Coberta del número especial dedicat al final de la Gran Guerra

Malgrat que aquesta situació la intel·lectualitat espanyola es dividí en dos sectors, els anomenats aliadòfils i germanòfils. Amb totes les excepcions que calgui el món polític es repartí aquestes dues tendències; les esquerres, republicans i catalanistes foren aliadòfil o directament francòfils i les dretes, monàrquics, carlins... foren germanòfils. Fins i tot la monarquia estava dividida entre uns i altres perquè la reina mare era l’austríaca Maria Cristiana d’Hamburg i la reina l’anglesa Victòria Eugènia de Battemberg. A pesar d’aquesta situació el govern era més proper als germanòfils que als aliadòfils.

APA. Coberta especial del número dedicat als voluntaris catalans

Catalunya, malgrat algunes excepcions que també foren actives, es decantà vers el bàndol aliadòfil i a més prengué una posició força activa en defensa dels valors democràtics enfront de l’autoritarisme. Els aliadòfils arribaren a organitzar contingents de voluntaris catalans que s’integraren a les companyies estrangeres que comportà que des de Catalunya hi anessin uns 1.000 voluntaris que la propaganda catalanista va elevar vers els 15.000.

Una part del catalanisme, una part del més conservador, va creure que les estructures més o menys federals d’Alemanya i de l’Imperi Austrohongarès eren preferibles al centralisme francès. Dintre d’aquest corrent cal destacar l’Àngel Aguiló, Joan Costa i Déu, Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bosch-Gimpera, Pere Barnils, Antoni Griera i sobretot Manuel de Montoliu.

La premsa es dividí també entre els aliadòfils com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Poble Català, El Diluvio, la Publicidad, El Progreso, El Liberal, Los Miserables i publicacions comarcals com El Diari de Sabadell, Lluitem o Empordà Federal. A Madrid també hi havia diaris aliadòfils: España (l’equivalent d’Iberia, amb qui compartien diversos periodistes), El Sol, Diario Universal, El Heraldo de Madrid, La Mañana, La Correspondencia de España, El Socialista, El Radical o El País. La premsa germanòfila la constituiren el Correo Catalán, La Tribuna, El Tiempo, El Día Gráfico. El Debate, El Correo Español, El Universo, Nueva España, El Día, El Mundo, El Siglo Futuro, La Correspondencia Militar, La Acción i –també una mica- ABC. Creat per la ocasió de la guerra trobem Germania, El Heraldo Germánico o Pum. A Catalunya només els diaris conservadors de La Veu de Catalunya i La Vanguardia volgueren mantenir una neutralitat equidistant propiciada sobretot per la figura d’Eugeni d’Ors, que no sabia cap a quin bàndol decantar-se.

En aquesta situació bipolar va aparèixer una de les revistes més especials de tots els temps, la revista Ibèria que es va publicar entre el 10 d’abril de 1915 al 2 de febrer de 1919 amb seu al carrer Portaferrissa 28 1r 2a de Barcelona. La tendència del diari fou clarament catalanista, liberal i republicà sota el guiatge dels intel·lectuals aliadòfils vinculats a l’Ateneu Barcelonès i encapçalats per Rovira i Virgili.

Coberta fotogràfica d'urgència per a celebrar que la Triple Aliança havia perdut la guerra.

Es nota que l'Apa no va tenir temps a fer una coberta gràfica impactant

Des d’un primer moment s’alinea bèl·licament amb una introducció en el primer número que no deixa ocasió al dubte quan afirma que Iberia se abandera por Francia y por Inglaterra, contra Alemania, pero sin hacer dejación de su alma. [...] IBERIA, amigos, no será una revista sabia, sino de excitación. Y entendiéndose bien que no venimos a afiliarnos en la legión extranjera. Bandera, la nuestra -aquí, la santa bandera catalana-, alma la nuestra, pensares los nuestros. Pero todos nuestros amores para la Francia, todas nuestras admiraciones para Inglaterra. Y en cuanto a Alemania, por las hecatombes de Bélgica, por los sacrificios de Francia, por las escenas de misterio y crueldad del mar Norte, odio. Su ciencia nada tiene que ver con su crueldad. Así también a nuestro respeto de hombres cultos se lo ha tragado el rencor.

Òbviament el seu finançament inicial estigué vinculat al cònsol de França mitjançant el Ministre d’Afers Estrangers en la figura de l’industrial Eloi Detoûche. Ho reconegué quan escriví que j’ajoutée la revue hebdomadaire il·lustre qui va étre fondée, ces jours ci, avec les secours pécuniaire de français dévoués que j’ai pu grouper, à cette intention, reunit les noms d’hommes polítiques et de littératueurs sérieux qui on ofert eux-mêmes leur collaboration.

Il·lustració interior de Joan Colom

En total en van sortir 203 números (dels quals només es numeraren 200) amb una periodicitat setmanal amb cent vuitanta-cinc dels números en format normal i vuit en edició especial dedicats sobretot als diversos països de la Triple Aliança o a altres qüestions com els voluntaris catalans, la Batalla del Marne, París o la Victòria. Aquests números, a més de tenir més publicitat foren editats amb paper més bo i amb un disseny més luxós. El format inicial passà dels 36,5 x 26,5 cm. als 33 x 24 cm. que el feia més manejable.

Josep Maria Junoy publicà el primer cal·ligrama avantguardista d'Espanya, 

titulat Guynemer en honor del famós pilot francés d'aviació 

Una de les qüestions que més va destacar de la revista fou la seva seriositat malgrat el seu decantament ideològic tant dels seus articulistes com l’estètica deguda als grans il·lustradors que hi van participar. El planter de col·laboradors literaris agrupà el millor de la intel·lectualitat i el periodisme de l’època arribant a superar la xifra de dos-cents col·laboradors, destacant Claudi Ametlla (director), Amadeu Hurtado, Romà Jori, Màrius Aguilar, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Eugeni Xammar, Alexandra Plana, Josep Maria Junoy, Azorin, Miguel de Unamuno, López-Picó, Frederic Pujolà, Jaume Brossa, Anatole France, Apel·les Mestres, ...  Hem de tenir en compte que fins i tot tingué corresponsals a la guerra i en Pere Ynglada també hi va anar i envià dibuixos espectaculars amb imatges del front i de la rereguarda a més dibuixos plens d’un humor amarg.

Pàgines ineriors del número especial dedicat a París amb el cal·ligrama de Vicenç Solé de Sojo 

i textos en diversos idiomes. Al·legoria d'Apa de París com la nova Atenes.

La revista s’ha presentat com un model de multilingüisme però les estadístiques realitzades per la Joana Domènech demostren que hi predominà majoritàriament el castellà per sobre del català, el francès, l’anglès o fins i tot el portuguès. De fet els seus estudis han demostrat que el francès fou més utilitzat a l’inici i més puntualment al final de la guerra mentre que el català fou utilitzat de manera més remarcable entre el 1917 i el 1918 gràcies sobretot als articles de Rovira i Virgili i d’un enigmàtic X.Y.Z. que escrivia en una secció anomenada Tiquis-Miquis.

Col·laboracions d’artistes Domènec Carles, Joaquim Sunyer, Ricard Canals 
i Xavier Nogués en el número dedicat a París

A més d’aquesta part literària i periodística de les primeres plomes del moment el que destacà més fou la part gràfica sobretot gràcies a les caricatures d’Apa, el pseudònim de Felius Elias que també utilitzà el nom de Joan Sachs per als seus articles de crítica artística.  A més d’ell hi col·laboraren sobretot en Jaume Passarell i en Pere Ynglada a més de col·laboracions puntuals com la de Junceda, Xavier Nogués, Joan Colom, Ricard Canals, Domènec Carles, Joaquim Sunyer... Molts d’aquests artistes també col·laboraren en el famós àlbum amb cobertes de Pau Gargallo que se li regalà al Mariscal Joffre i que es conserva a la seva casa-museu de Rivesaltes (Rosselló).

El que crida més l’atenció de tota la revista foren les monumentals caricatures de l’Apa–equiparables a les d’en Lluís Bagaria a la revista España de Madrid- que donaren llum i color a la revista tant a les cobertes com en els acudits interiors. La participació de l’Apa sense cap mena de dubte va fer molt més atractiva aquesta revista i estèticament la vinculà a les formes europees com l’alemanya Simplissimus.

Les impactants caricatures de l’Apa acostumaven, com podeu observar, acompanyades amb espais en blanc, vermell, negre, blau... que en ressaltaven el dibuix. Les simplificacions caricaturesques més el joc constant amb la simbologia icònica dels diversos països bé sigui en forma de John Bull o Oncle Sam o dels animals descriptius de cada país ajudaren a crear un món fantàstic que va influenciar en la resta d’il·lustradors posteriors.

APA. Kameraden. Barcelona, 1918

Aquestes caricatures s’escamparen per tot Europa i fins i tot el 1918 es publicà un recull de les caricatures amb el nom de Kameraden amb la traducció a l’anglès i francès. El govern Francès valorà molt positivament les aportacions d’Iberia a la causa de la seva guerra i per això atorgà la Legió d’Honor a Claudi Ametlla, que n’era el seu director, i a Felius Elías, Apa, per les seves caricatures.

  

La revista tocà sistemàticament tot el que feia referència al món català i al catalanisme. Així doncs, el gran heroi de la revista fou en un primer moment el rossellonès Mariscal Joffre gràcies a la seva victòria al Marne que desencadenà l'eufòria dels catalans aliadòfils. És curiós com la seva figura desaparegué de la revista com a protagonista omnipresent en el moment en què els revessos bèl·lics demostraren que no era tan bon estrateg, el que provocà que el govern francès l’enviés com a ambaixador als Estats Units. 

Pàgines dedicades als voluntaris catalans

L’altre punt en el qual la revista va fer èmfasi és amb el grup de voluntaris catalans que anaren a la guerra i dels que en seguí la pista i en feu petites biografies i fins i tot un voluntari anomenat Gustau en feu diverses cròniques. En certa manera la revista serví de suport a aquest grup de voluntaris que s’engrescaren a anar a lluitar al front. La revista fou molt dinàmica denunciant els atacs sistemàtics dels alemanys dels vaixells aliats que no eren de guerra.

PERE YNGLADA. Coberta dedicada a Enric Granados

El cas que fou més denunciat i del que es va voler treure més  suc  polític fou el del Sussex, enfonsat per un submarí alemany, i on viatjava el músic Enric Granados i la seva muller, que hi moriren. El fet que l’Enric Granados fos conegut fou aprofitat mediàticament per a fer-se ressò dels atacs sistemàtics alemanys contra objectius civils. Aquest és un dels aspectes que la revista va insistir acusant els alemanys de no respectar les mínimes regles d’humanitat en atacar la població civil,  de violacions, de cremar església, de destrucció de boscos, de pillatge... De fet la revista presentà sistemàticament als alemanys com uns bàrbars i amb l’insult de “Boches”.

Diverses pàgines afectades per la censura i les diverses solucions per a denunciar-ho

La suposada neutralitat del govern també fou sistemàticament denunciada a través de crítiques constant al govern. Aquesta bel·ligerància antigovernamental li costà molts problemes amb la censura, bé sigui per l’aplicació sistemàtica de la Llei de Jurisdiccions o la Llei que impulsà Maura per perseguir l’espionatge i que era una fórmula més de censura dels mitjans que informaven sobre el conflicte.

Gràfic dels efectes de la censura sobre la revista Ibèria (Gràfic Joana Domènech)

La revista patí la censura i de manera militant ho remarcà sistemàticament per diversos mètodes, tant deixant l’espai en blanc, amb creus vermelles, taques negres o a base de punts... Això ho feien totes les revistes i finalment el govern decidí que la premsa censurada no podia ni fer menció de les tisores perquè encara era més contraproduent. L’estudi de la Joana Domènech ens mostra l’evolució i els períodes on la censura fou més dura tot i que hem de tenir en compte que els periodistes i dibuixants del moment ja s’autocensuraven i mai representaren el rei directament malgrat que si que representaren a tots els polítics europeus del moment.

Dibuixos d'interior de Pere Ynglada

La revista Iberia volgué continuar més enllà de la guerra i projectà reconvertir-se en una revista d'economia. Malgrat els anuncis que va fer els dos darrers números en aquesta direcció el projecte no devia fructificà. Tampoc fructificà l'esforç català d'aconseguir tenir un estat propi seguint l'estela dels 14 punts de Wilson que permeteren la fragmentació dels grans imperis europeus i el naixement de nous estats. Ni els voluntaris catalans, ni el suport aliadòfil influenciaren en res en les decisions europees i la delegació de Ventosa i Calvell es trobà amb la porta tancada a qualsevol mena de negociació.

Malgrat tot això, Iberia fou un model de periodisme des del punt de vista de contingut i estètic. De fet en plena Guerra Civil espanyola el Comissariat de Propaganda publicà una revista anomenada Nova Iberia com a homenatge a aquesta Ibèria que lluità per les llibertats des del bàndol aliadòfil. El mateix director d'Ibèria, en Claudi Ametlla , en el moment de fer balanç va dir que el públic l'acollí bé [...]. Integèrrima, francòfila i aliadòfila, em sembla que el lector assabentat mai no va tenir motius per creure que fos un full de propaganda escrit per mercenaris. I no ho fou realment. Si ho hagués cregut, no l'hauria comprada, puix que aquest és el càstig dels escrits que tenen aquell origen: aparten el lector

BIBLIOGRAFIA

ARTIGAS, JORDI. "Apa", "Iberia" i "Kameraden" a Comic de la premsa comarcal. Barcelona, desembre 2004, nº 22

DOMÈNECH, JOANA. Iberia, una guerra de tinta. Radiografia de la visió aliadòfila catalana a través de la revista Iberia (1915-1919). Barcelona, 2015 (Treball de recerca inèdit)

SAFONT I PLUMED, JOAN. Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans. Barcelona, Acontravent, 2012

dfdaf