Libre dels Quatre Senyals (1634), un regal més que institucional de la Generalitat?

Al monjo bibliòfil

Avui, dia de sant Galderic, amb aquest apunt el Piscolabis celebra els dos-cents articles i per això el dediquem a un llibre molt especial per vàries qüestions. L’origen de qualsevol llibre es pot trobar en múltiples causes però molt pocs són editats per raó de la corrupció institucional, com és el cas del Libre dels Quatre Senyals que avui analitzarem. Fou publicat per imperatiu legal dels Oïdors de la Generalitat -els auditors- de principis del s. XVII per tal d’evitar una picaresca i corruptela que es produïa anteriorment. El llibre comença amb la sentència -digne de Groucho Marx- que obligava a fer publicació: Los molt illustres Senyors Deputats del General del Principat de Cathalunya, ab interventio dels Senyors Oydors de comptes del dit General, attesa la exortatio feta à ses Senyorias per los molt Illustres Senyors Visitadors de la visita del General del trienni 1629, en la sententia per ells proferida en la querela de nª 53. à X del mes de Iuny del any 1633. instant lo procurador fiscal de la dita visita contra los Senyors Deputats, y Oydors de comptes del dit General, qui foren en lo trienni 1629 que juntament ab altres fetes en la dita visita està originalment continuada en un llibre recondit en la scrivania major del dit General, ab la qual dits Senyors Visitadors, continuant la exortatio ja feta per los illustres Senyors Visitadors del dit General del trienni 1626 en la sententia à instanctia del Procurador fiscal contra los Senyors Deputats, y Oydors de comptes del dit General del trienni precedent promulgada sobre la querela de nª 149 en la precalendada sententia de la dita visita del dit trienni 1629 designada, exortan à ses Senyorias, que manen imprimir lo llibre dit de quatre senyals, lo qual originalment està recondit en la dita scrivania major, ajustantse ses Senyorias à la dita exortatio, y à la dispositio, y exequutio de la dita sententia, en conformitat del que disposa lo cap. primer del nou redres del General de les Corts generals celebrades en la present ciutat de Barcelona en lo any 1599 al qual se ha relatio, deliberen, que lo dit llibre de quatre senyals recondit en la dita scrivania major, com dalt està dit, sie imprimit, y estampat; donant, y cometent ses Senyorias, conforme ab la present deliberatio donan, y cometen la impressio, y estampa de aquell à Ioseph Margarit fill del quondam Hieronym Margarit Estamper de la present ciutat de Barcelona, qui en lo temps vivia acostumava fer les impressions, que se offerien per los negocis, y affers del General, y present casa de la Deputatio.

 

Però què diu aquest llibre i per què era tan necessari que fos imprès? Això és part del que ara abordarem. Després de les cabdals Corts del 1413 en què la Generalitat rebia de la monarquia funcions executives i fiscals de més ampli abast que anteriorment, es decidí que cada diputat amb potestat executiva triat triennalment tindria un exemplar del Libre dels Quatre Senyals que recull de les lleis, decrets, prerrogatives fiscals... de la Generalitat per a la seva consulta. Aquest llibre aglutinava els diversos reculls legislatius anteriors com el Libre dels vuit senyals i Libre del redreç del General. El llibre havia de ser el coixí legal sobre el quals els diputats de cada trienni havien de fonamentar-se en les seves funcions fiscals i recaptatòries i alhora sobre el que després se’ls demanaria comptes per part dels Oïdors de Comptes.

L’ordre que cada diputat executiu tingués en propietat un Libre dels Quatre Senyals suposava que l’escrivania de la Generalitat cada tres anys havia de transcriure a mà cadascun dels exemplars necessaris per lliurar-lo als diputats que accedien al càrrec. En èpoques remotes era normal que es fes així, però des de la difusió de la impremta la còpia manuscrita hauria d’haver passat a ser totalment innecessària perquè el llibre es podia imprimir i fer-ne de cop tants exemplars com fos necessari. 

Manuscrit del s. XVII del Llibre dels Quatre Senyals (Col·lecció particular)

Bé sigui per la inèrcia del costum o perquè l’escriptura d’aquests llibres aportava beneficis als que s’hi dedicaven mai ningú fins el s. XVII havia dut el llibre a impremta. A més del ingressos normals que suposava copiar els manuscrits cada vegada que hi havia un nou diputat s’hi sumava el fet fraudulent que es cobraven manuscrits que no es feien perquè hi havia un mercat de revenda i de cessió d’exemplars entre els consistorials i oficials preeminents de la diputació. Hom ha calculat que els implicats en aquest assumpte obtenien un sobresou d’uns 20 lliures per llibre.

 

Després de diverses intervencions des de principis del s. XVII per part dels Oïdors de Comptes -tal com recull la sentència que hem reproduït- en el sentit que el llibre havia d’imprimir-se, finalment el 1634 el llibre fou editat, el que evità la corruptela que havia planat en la còpia sistemàtica del manuscrit del llibre, més enllà dels errors que els copistes podien fer. Per això podem dir que aquest és dels pocs llibres que s’han publicat per tal de frenar la corrupció política, mal endèmic de la condició humana com encara ho patim.

 

El llibre, més enllà d’aquest naixement curiós, és importantíssim per a Catalunya perquè és un dels instruments del seu autogovern enfront de la monarquia i dels qui podien qüestionar sobretot la política fiscal de la Generalitat. És interessant el que diu l’historiador Joaquim Albareda sobre la importància del corpus legal català quan afirma que darrera d’aquest entramat institucional hi havia una determinada concepció de la política de tons republicans, no en el sentit d’antimonàrquica, sinó com una cultura política fonamentada en el pacte que vetllava pels interessos públics per damunt dels individuals i que tenia en la representació política –si bé limitada i de caràcter estamental- el seu canal d’expressió i de participació en la cosa pública, especialment remarcable en el govern dels municipis, on tenien presència els menestrals. Ben entès, les “Constitucions, privilegis i altres drets”, lluny de constituir un conjunt de lleis que només beneficiaven els privilegiats, eren, de fet, drets formals que protegien els interessos dels catalans –a uns més que d’altres, evidentment, d’acord amb una societat d’Antic Règim- i que limitaven el creixent poder reial en un temps que la pressió fiscal i militar dels naixents estats assolia cotes màximes. Sens dubte, la defensa de les lleis pròpies esdevé la pedra angular del patriotisme català durant el segle XVII i fins a principis del segle XVIII.Tanmateix, a Castella, el rei gaudia d’atribucions molt més àmplies i podia legislar mitjançant disposicions com la pragmàtica, al marge de les Corts, una institució que esdevé testimonial a partir de la derrota dels comuneros el 1521.

 

Així doncs, veiem que el Libre dels Quatre Senyals és cabdal per a la història legal de Catalunya precisament perquè conforma el recull de les normatives administratives que s’havien anat conquerint al llarg del temps per cessions de la monarquia de les seves prerrogatives executives. La cessió d’aquestes prerrogatives a la Generalitat van facilitar el govern del territori català durant les constants absències reials, sobretot a partir dels s. XVI i XVII. Tomàs de Montagut Estragués en el seu estudi a l’edició facsimilar del 2006 ja ens comenta que el llibre reflecteix l’estructura orgànica i de funcionament de la Generalitat evidenciant el seu pluralisme polític i institucional per sobre del dret canònic, civil, constitucional, de capítols de Corts, privilegis, ordenacions, usos, costums, llibertats, franqueses, etc.

 

Tot  aquest marc legislatiu era obert a tothom perquè estava per sobre de les comunitats universals (Església i Imperi) i locals (municipals i senyories) i fins i tot limitava clarament la jurisdicció del monarca.  Només se n’escapava el Sant Pare que en els Capitols dels drets de las entradas y exidas i en l’apartat de Robas del Sant Pare se exceptuan de pagar lo dret. Com diu Tomàs de Montagut aquests drets de les entrades i eixides, els drets de les joies; la bolla de plom; el segell de cera, etc., eren anomenats “generalitats” perquè eren prestacions públiques de base patrimonial que havien de satisfer-se amb caràcter general per tots aquells catalans o residents de Catalunya (àdhuc el monarca) que realitzessin certa activitat (compra, venda, consum, transport...) amb determinats béns (draps de llana, d’or, de seda, joies, safrà,etc.).

 

Aquestes potestats i drets tant amplis aconseguits des del s. XIII és el que molestà a la llarga a la mateixa monarquia que veia reduïda la seva autoritat executiva. Aquest entramat legal va treure de polleguera als Habsburg –sobretot des de Felip I (II)- i els seus consellers ja que posava pals a les rodes en el camí vers l’absolutisme. Com diu Tomàs de Montagut les lleis configuren i protegeixen la Diputació del General amb una jurisdicció suprema que coexisteix amb la del monarca. Les Corts Generals i la Diputació del General mantenien l’equilibri amb el monarca, integraven i condicionaven l’organització política pactista del Principat en el seu nivell superior. En certa manera, hom ha dit que el que definí Catalunya com a Nació a l’Època Moderna no fou  ni la seva llengua, ni les seves tradicions, ni la seva història sinó la defensa permanent d’un Corpus legal que els donava caràcter i llibertats i els beneficiava per sobre d’altres nacions veïnes i del que n’estaven contents malgrat totes les imperfeccions.

 

Així doncs, el Libre dels Quatre Senyals controlava l’observança del dret català o exigia o imposava el seu restabliment en els casos de contrafacció, és a dir, de violació del dret català vigent. Les contrafaccions comeses pels oficials i militars reialistes presagiaven, tot plegat, els fets del Corpus de Sang del 1640 i la demostració que els monarques consideraven un destorb totes les lleis que restringien el seu poder.  L’esclat de la Guerra dels Segadors va tenir com a origen principal el persistent costum per part dels sectors propers al rei d’intentar minar les lleis catalanes en el projecte unificador de la monarquia.

 

Després del Corpus de Sang i l’assassinat del lloctinent el comte de Santa Coloma com a símbol del poder reial Pau Claris i la Generalitat proclamà la república. Aquest projecte polític, però, durà molt poc perquè la pressió de l’exèrcit castellà fou molt forta i feien caure la balança a favor del rei Felip III (IV). Aquesta situació d’urgències va provocar que hom mirés -santa innocència!- a la monarquia del borbó Lluís I (XIII) i a la seva mort sobre Lluís II (XIV) de França –el rei Sol- com a salvador de les llibertats de Catalunya. Per aquest motiu la Generalitat, amb les negociacions que portà a terme amb el Cardenal Richelieau, se sotmeté a la submissió del rei francès. I aquí és on el nostre llibre entre en joc a nivell històric perquè creiem que estigué pel mig de les negociacions.

Cobertes luxoses del llibre

El primer que crida l’atenció d'aquest exemplar concret és la luxosa enquadernació gens habitual a l’època, on la gran majoria dels llibres era relligada amb pergamí. En aquest cas, a més de ser de cuir l’exemplar compta amb una decoració de daurats que omple tant les dues tapes com el llom amb uns ferros molt variats i ben estampats. Hem de tenir en compte que els exemplars impresos per als diputats de la Generalitat també tenien una enquadernació de luxe ab cubertes de cuyro vermell ab lo senyal del General com diuen els documents de l’època però no amb el luxe que observem en l’exemplar que comentem. El que és clar és que si comparem aquest exemplar amb els dels diputats ambdós foren enquadernats pel mateix artesà ja que comparteixen uns mateixos ferros.

 

Full en el que hi consta l'inici de la dedicatòria al rei Felip IV i esmenat ràpidament i la dedicatòria al rei Lluís II (Lluís XIV) amb un exlibris manuscrit del 1720

Llavors, si aquesta luxosa enquadernació no fou la destinada per als diputats, a qui estava destinada? Les inscripcions manuscrites que conté el llibre ens donen les pistes. El llibre està dedicat Al rey Lluÿs Seÿnor nostra qui deu guart en peris (a París?) més una signatura il·legible. A més d’aquesta inscripció i en la mateixa pàgina a la part superior en té una altra de tatxada on hi diu al rey don Felipe. Com pot ser possible ambdues inscripcions de la mateixa mà i fetes segurament el mateix dia? Sembla com si a l’escriba se li indiqués que dediqués aquest llibre cabdal per a la Generalitat al rei i que d’esma i fes constar el rei Felip III (IV). Una vegada advertit l’error i tatxada la primera inscripció se li dedicà a Lluís II (XIV) ja que era el nou rei que reconeixia la Generalitat després del curt període republicà.

 

Inscripció del pas de mà en mà d'aquest llibre

El llibre, però, no arribà mai a mans del rei francès ja que es quedà a Perpinyà com molt bé indiquen els diversos exlibris manuscrits. La primera inscripció és datada el 1653 quan la Guerra dels Segadors estava en ple batibull i no estava segur que triomfessin les tropes franceses. Potser aquests problemes van impedir la tramesa d'aquest llibre al rei francès i veiem com el llibre passa d'una mà a una altra quan diu Musur (munseñor) Benet que Deu guart en Perpÿnia vuy als 9 gr 1653.  Jauma Sala pajes. El 1720 encara estava a Perpinyà com observem amb la inscripció que diu que es de mi lo noble Joseph de Reart y Blay habitant en Perpgignya l’any 1720. El darrer propietari rossellonès degué emigrar al Quebec des d'on via Ebay el llibre finalment va retornar a Catalunya.

Tota una peripècia d'un llibre per a ús burocràtic de la Generalitat que fou relligat de manera luxosa per a un obsequi institucional que mai va arribar a realizar-se.

 

Detall de l'enquadernació amb la decoració marroca i les sanefas amb imatges d'animals

BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM. “Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714” a 11 de setembre de 1714. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2005

CAPDEFERRO I PLA, JOSEP. "Promoció i difusió d'obres jurídiques a Catalunya a cavall dels segles XVI i XVII" a Ivs fugit, 15. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra - Dep. de dret, 2007. Pàg. 537-559

MONTAGUT ESTRAGUÉS, TOMÀS DE. Libre dels Quatre Senyals. Barcelona, Editorial Base – Apograph historica Cataloniae serie historica XI, 2006 (Estudi preliminar a l’edició facsímil)

Relación de las fiestas (...) por la beatificación de santa Teresa de Jesús (1615) de Josep Dalmau, devoció i literatura carmelitana

A la Mercè Gras, apassionada del món carmelita

Avui s'inicien els actes de commemoració a l'entorn de Santa Teresa de Jesús ja que diverses dates coincideixen en el temps. Santa Teresa va néixer el 28 de març de 1515, va morir el 4 d'octubre de 1582 i fou ràpidament beatificada el 24 d'abril de 1614 per Pau V. La canonització també fou ràpida ja que el 12 de març de 1622 Gregori XV la pujà als altars com a santa conjuntament amb Sant Isidre, Sant Francesc Xavier i Sant Felip Neri, devocions totes que s'escamparen per tot Europa però sobretot per Espanya. La rapidesa d'aquestes canonització l'hem de vincular sobretot a la corona espanyola que celebrava tenir sants propis i també a la Contrareforma catòlica que necessitava de nous sants amb forta implantació popular.

El factor popular dels nous sants hispànics era important sobretot en el cas de Santa Teresa i Sant Ignasi que havien fundat els ordes dels carmelites i dels jesuïtes respectivament que havien propagat la seva devoció. Sant Francesc Xavier destacà dintre dels jesuïtes missioners i Sant Isidre s'escampà dintre del món camperol gràcies al recolzament de la corona i a que les devocions del camp estaven molt fragmentades sense cap sant patró unificat com ja hem analitzat mantes vegades en aquest blog. La primera festa de Santa Teresa es fixà per a cada 4 d'octubre com ve ens explica el llibre quan el 2 d'octubre es proclamà que ara ojats, que us notifican y fan à saber a tot hom generalment, com nostre Santissim y Beatissim Pare Paulo Papa Quint (...) à vint y quatre de Abril prop passat, (...) que quiscun any perpetuament a sinch dies del mes de Octubre, en totas las Iglesias de la sagrada Religio dels frares Carmelitas descalços, y Religiosas descalças, per tots los Religiosos de dita orde ò Religio, se puga dir y celebrar Missa y offici de santa Teresa de Iesus, fundadora de dita sagrada Religio, en virtut de la qual concessio Apostolica, Diumenge primer vinent, que comptarem à sinc del present y corrent mes de Octubre, en la Esglesia de sant Ioseph del dit Orde dels pares Carmelitas descalços, y monjas descalças de la present ciutat de Barcelona, se fara la festa de la dita Beata Teresa de Iesus.

 

La primera festa en honor de la beata Teresa de Jesús a Barcelona es realitzà enmig d'unes grans fetes de celebració ja que hi havia una xarxa prou important de convents carmelitans -tant masculins com femenins- que havien escampat una admiració que ara es convertia en devoció. A més de la documentació de l'època que ens parlen d'aquestes celebracions podem seguir què es va fer gràcies al llibre que publicà Josep Dalmau titulat Relacion de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la Beatificacion de la Madre S. Teresa de Iesus, fundadora de la reforma de Frayles y Monjas de nuestra Señora del Carmen de los Descalços que fou imprès per Sebastià Matevad a Barcelona el 1615 i els suplements per Gabriel Graells i Esteve.

 

El llibre es dividí en dues parts. Com indica el pròleg el primero comprehende todo lo que uvo de solennidad y gala, desde que llegò la primera nueva, hasta el dia octavo de las fiestas principales; entrando ay los sermones que se predicaron con la gravedad, espriritu y doctrina (...). Y el segundo tratado, serà de un certamen poetico, en que el Autor deste libro ofreciò muy buenos premios à los Poetas, que se esmerassen en alabar a la Santa: cuya sentencia se publicò dia de san Lucas, a los 18 de Octubre.

Així doncs, el llibre s'inicia quan el Duc de Tursis, General de les galeres de Gènova, Carlos d’Oria, els comunica el 7 de maig que el passat 14 d’abril el papa Pau Vè les avia hecho gran merced de decretar la Beatificacion de la santa madre Teresa de Iesus. Els rumors de la beatificació, però, no es confirmaren fins el 30 de maig que se sabé oficialment pel Procurador general de la Cort d’Espanya amb les còpies originals per la qual cosa se celebrà molt y repicando luego todas las campanas del convento, quedando encendida la mesma luminaria, que passava de ochenta velas de media libra, sacaron un quadro de la santa madre Teresa de Iesus, y le arrimaron al altar mayor (...) cantaron el hymno Te Deum laudamus, con mucha devocion y ternura: de suerte que algunos resueltos en lagrymas, otros a fuerça de jubilos sacavan las vozes algo quebradas y rompidas, por la parte que sus almas tomavan de aquel contento. Aquesta notícia s'havia de celebrar i Josep Dalmau s'encarregà d'organitzar aquestes festes i alhora de convocar premis literaris en honor de la Beata Teresa d'Àvila.

 

Escut carmelità

Però, qui fou aquest Josep Dalmau (1554-1633), un dels organitzadors de les festes i alhora el seu cronista exhaustiu? Fou un advocat i jurisconsult que assessorà la batllia general (1590) de l'audiència i arribà a ser conseller segon de Barcelona (1608). Per a copsar la seva importància cívica a la Barcelona del moment hem de saber que el mateix Jeroni Pujades li dedicà el 1609 la seva espectacular Crònica, un dels fonaments de la historiografia catalana. Però més enllà d'aquest vessant cívic Josep Dalmau fou un gran protector dels carmelites ja que fundà el convent de Sant Josep de Gràcia -Josepets- (1626) on donà la seva herència i on fou enterrat juntament amb la seva esposa Lucrècia Balsells que morí el 1625. Una vegada enviudà es consagrà com a capellà. Aquesta fundació dels Josepets fou la culminació de la seva devoció vers la futura Santa Teresa que va tenir com a punt d'inici l'organització de les festes de beatificació i aquesta crònica impresa que comentem. 

La portada del llibre que avui comentem a més de diverses xilografies decoratives conté un dels primers gravats calcogràfics del barroc catalans, obra del tarragoní Joan Bta. Vilar. Aquests primers gravadors eren argenters que dominaven el burí per als acabats de les obres d'orfebreria i que van aprofitar aquesta habilitat per las gravats del món de la impremta. És el cas de Joan Bta. Vilar que treballà a Barcelona en el món del gravat des del 1615 al 1625 amb obres com les portades dels Quatre dels últims tractats de la Selva de sentències (1621) de Jeroni Ferrer de Guissona o l'Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623) de Francesc de Montcada. Aquest primer gravat de Santa Teresa seguí fil per randa la iconografia de Santa Teresa ajudant a consolidar una representació de la futura santa que ha arribat fins els nostres dies.

Doble pàgina amb l'anagrama de Jesús i Maria i amb les anotacions autògrafes de Joan Costafreda en la que fa constar que va comprar el llibre a 19 de febrer de 1722 en un mercat a prop del pont Montcada de Vic

El llibre narra amb molta cura de detall totes les festes que a diferència de les altres celebracions commemoratives religioses i reials l'epicentre no són els espais civil de poder sinó el convent de Sant Josep de les Rambles, on actualment hi ha el Mercat de la Boqueria. Així doncs, totes les cerimònies, processons... passen pel convent principal de Barcelona vinguin d'on vinguin i vagin on vagin i les Rambles es converteixen en l'eix de les celebracions. A més aquesta zona de Barcelona és la que hom més guarneix amb domassos i elements decoratius efímers que dintre del gust barroc a Barcelona.

Se'ns explica les diverses decoracions efímeres que es realitzaren per a homenatjar la nova beata amb imatges tant surrealistes com la representació de la lluita entre el bé i el mal que es muntà enmig de les Rambles, al davant de la Portaferrisa amb un cocodril dissecat de protagonista: Acudiò luego a la defensa el Cocodrillo, volando por el ayre, y meneando unas alas artificiales, que le avian puesto, com un demonio, echando grandes llamaradas de fuego por la boca, y por las manos y pies, que parecian cinco bocas del infierno: porque de rato en rato, muy a menudo escupia de aquellas bombas, unas bocanadas de fuego, que rociavan toda la plaça, y parecian tiradas con el soplo de su aliento (...) con una furia rabiosa, e infernal el Cocodrillo començò a despedir grandissimas mangas de coetes voladores y tronadores, que cubrieron el ayre, y atronaron al pueblo, porque salieron mas de mil voladores a la par y tronaron mas de otros mil: y fue el ruydo deste remate de fuete, que parecia hundirse la ciudad, y la gente del populacho estuvo tan despavorida que unos se echavan por el suelo, otros huyendo a la Iglesia, y por las puertas de la ciudad, parece que les faltava la tierra: pero todo fue sin ningun genero de peligro ni daño, gracias a Dios. Y al momento se serenò el ayre, y la plaça, y quedò nuestra Santa en su nave, señora del campo, muy triumfante, y gloriosa, y todo el pueblo con singular aplauso de alegria.

 

Els focs artificials tampoc hi podien faltar i sembla ser que foren espectaculars ja que fueron de suerte estas luminarias, que dizen testigos fide dignos, que ni en las fiestas del bienaventurado padre san Raymundo de Peñafort, ni en las de algun Rey o Principe (de los que tenemos memoria) se han visto en esta Ciudad tantas, ni tan curiosas: y sin duda, ni encarecimiento, passsaron las de sola esta noche, numero de dozientas mil luzes, a cuya vista, y de las demas fiestas, acudio el concurso de gente. A més d'aquests actes festius i religiosos amb els corresponents sermons que es realitzaren per tot Catalunya des de Tortosa a Perpinyà el llibre conté una autèntica joia i són els poemes que es presentaren per al concurs literari dedicat a la beata Teresa d'Àvila. El concurs fou convocat per a tots els regnes hispans i es podien presentar en català, castellà i llatí.

 

La dotació en premis fou un dispendi que anà a compte del mateix Josep Dalmau para que todos tuviessen ocasion, y se alentassen à descubirir lo que della tenian concebido, combidò el Autor deste libro a todos los Poetas de España, a que con buen metro de versos preñados de buen concepto, dixesse cada qual su sentimiento, ofreciendo premios de mucho valor, a los que fuesen juzgados de mejor arte y concepto. Para lo qual a los ultimos del mes de Agosto se publicò en esta ciudad de Barcelona, y se despachò por las estafetas, para las demas Ciudades y villas de Cataluña, y para las mas principales de España, como Madrid, Toledo, Valladolid, Salamanca, Alcala, Sevilla, Lisboa, Cordova, Granada, Valencia, y çaragoça, un cartel del tenor que se sigue. Per al concurs literaris es podia participar en poemes en llatí, els castellà i el català per la qual cosa és un bon compendi de literatura barroca en cadascuna d'aquestes llengües.

 

Les instruccions amb les categories i els premis corresponents són d'allò més curiós:

Primer certamen.

Pide un Epygramma de nueve dysticos. Premis una caldericlla de plata. Al segundo, una Biblia de Clemente, ricamente enquadernada

Segundo Ceramen:

octavas

Premis: una copa de plata. Al segundo, tres pares de guantes de polvillo. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona dorados, con herramienta doble.

Tercero certamen

Una cancion de cinco estancias, y su remate en la medida de aquella de Garcilaso que comiença: Claros y frescos rios etc.

seys cucharas de plata de tronquillo. Al segundo, una figura de Christo, con una cruz de evano. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona, con herramienta doble dorados.

Quarto certamen:

Veynte terceros

un Gubilete de plata. El segundo un Breviario y Diurno, ricamente enquadernados. Y el tercero, tres pares de guantes de polvillo.

Quinto certamen.

A quien mejor glosare los quatro versos, que luego se pondran. Al primero se dara un Relox de muestra. Al segundo, un Relicario de plata sobre dorado. Y al tercero tres pares de guantes de polvillo.

Si Paloma en el Jordan

al hijo de Dios descubre,

a nuestra Teresa cubre

y enseña como a san Juan

Sexto certamen:ocho decimas del mesmo subjeto.

Un Agnus de oro. Al segundo un rosario de rosa guarnecido en plata. Y al tercero, dos estuches finos de Barcelona dorados, con herramienta doble.

Septimo Certamen:

Al mejor Geroglifico truxere de nuestra Madre santa, declarado con un soneto, se dara al primero auatro cucharas de nacar. Al segundo, tres pares de guantes de polvillo. Y al tercero, las obras de nuestra Madre santa, ricamente enquadernadas.

 

Sonet amb laberint de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona

El certamen fou un èxit i hi participaren des del bisbe de Barcelona -Lluís Sans, que també va fer de jurat- fins a Jeroni Pujades, Lucrècia Dalmau -esposa de Josep Dalmau, l'organitzador- o Jeroni Ferrer de Guissona i fins i tot Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona entre molts altres. El llibre reprodueix totes les poesies i fins i tot el primer poema escrit en llatí-català macarrònic de Bartomeu de Gurri que és el primer macarrònic que coneixem i que es va penjar per a satiritzar precisament el mateix certamen. Malauradament moltes composicions que hi són reproduïdes no hi consta el seu autor i no podem saber qui hi estava al darrera.

 

Reconstrucció tridimensional del Sonet amb Laberint del Rector de Vallfogona
Per construir la Torres entreu en aquest enllaç

Com a exemple de les obres que s'hi presentaren reproduirem la que el Rector de Vallfogona que hi va participar amb un clar exemple de poesia barroca com ja vam veure en un article anterior. És un poema que en Josep Bargalló va disseccionar en un molt bon estudi en el que proposava la reconstrucció tridimensional del poema a partir de les instruccions en sonet que dona. Malgrat que el poema fou exposat com un domàs a l'interior de l'església de Sant Josep la idea original era per ser exhibit d'aquesta manera.