Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem.

Avui fa 20 anys des la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona i si d’una cosa van servir no hi ha cap mena de dubte que fou per a situar a Barcelona com a un dels centres neuràlgics del turisme internacional. No entraré a valorar les parts positives i negatives tant de les olimpíades com de la conversió d’algunes parts de Barcelona en un parc temàtic perquè no toca, sinó que avui intentarem parlar de l’evolució de la ciutat a través de les primeres guies turístiques de Barcelona.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

El primer que m’ha sobtat és que no hagi trobat cap estiudi sobre l’evolució de les guies turístiques de Barcelona al llarg del temps, ni tant sols quina en fou la que podem considerar com la primera guia turística de Barcelona. És per això que de manera agosarada intento fer una reconstrucció del que van ser les primeres guies de Barcelona. L’any passat ja vam veure una Guia de Roma del s. XVII però aquestes guies eren més guies devocionals (com la del Còdex Calixtinus del s. XII, recentment recuperat)  que guies pròpiament turístiques. Fou durant el  s. XVIII que el turisme, tal com el coneixem avui en dia, començà a formar part de les activitats d’oci de l’aristocràcia i burgesia europea. Per aquest motiu les guies turístiques a Europa no van començar a escriure’s fins a aquesta època.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Les primeres guies portaven més o menys el títol de Guia de Forasteros que foren una espècie de compendi mínim del que es podia necessitar en visitar una ciutat. Aquestes guies, però, gairebé tenien més una finalitat comercial i anaven adreçades més al homes de negocis que no a visites turístiques. La primera que he pogut documentar d’aquesta tipologia data del 1778 i és una obra de Joseph Algava Márquez Bellón titulada Barcelona à la mano i fou editada per la Impremta de Joan Centenè.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Amb el suggerent títol de  Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona aparagué el 1802 una nova guia deguda a A.B.C.E, de qui en desconeixem totalment la seva identitat i que publicà la Vídua Aguasvivas i el matrimoni Garriga. El 1815 l’impressor Agustí Roca en treu una altre ja amb el títol de Kalendario manual y guia de forasteros en Barcelona, a qui seguí l’obra de Felip Roca i Lavedra amb el títol d’El amigo del forastero en Barcelona y sus cercanías, publicat per Josep Solà el 1831. Curiosament el mateix any surt la competència dels impressors Garriga i Aguasvivas amb el títol de Manual de Forasteros. Que les guiarà a saber el número cierto de Parroquias, conventos, Plazuelas y Calles de la Excelentísima ciudad de Barcelona y su Barceloneta.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Aquestes guies, però, eren bastant limitades malgrat ser un molt bon punt d’inici per a mostrar com era la Barcelona de principis del s. XIX. Fou la impremta Saurí la que s’especialitzà a partir d’aquest moment en el tema de les guies confeccionant la seva Guia de forasteros en Barcelona, judicial, gubernativa, administrativa, comercial, artística y fabril  del 1841 i 1842. A partir d’aquesta data s’anà reimprimint i actualitzant les dades que hi apareixien ja que es tractava més d’una guia de negocis i institucional que una guia turística a la manera d’una Guia del 010 avant-la-lettre.

BOFARULL, ANTONI DE.Guia-Cicerone de Barceona y Balears. Barcelona, Imprenta del Fomento, 1847.

Com veiem, aquestes guies no funcionaven encara com a autèntics reclams turístics de la ciutat, sinó com a agendes de negocis força interessants i amb dades útils per a aprofitar de fer el turista però més com a llistats que com a explicacions històriques. El 1847, però, en sortiren dues més, una titulada Guia de Barcelona para 1847 de Miquel Dubà i Navas i l'altre Guia-cicerone de Barcelona d'Antoni  Bofarull. La primera guia era una mica com les altres, apuntava les informacions bàsiques i burocràtiques de la ciutat. Per a això és important que el 1847 Antoni de Bofarull, personatge clau en la Renaixença de la cultura catalana, escrigués la seva Guia-cicerone de Barcelona o sea viajes por la ciudad con el objeto de visitar y conocer todos los monumentos artísticos... publicada per la Imprenta del Fomento. A diferència de les altres guies aquesta no porta gairebé informacions útils per a un viatger més enllà de les informacions estrictament històriques, artístiques i culturals, el que avui en diríem turístiques.

BOFARULL, ANTONI DE.Guia-Cicerone de Barceona y Balears. Barcelona, Imprenta del Fomento, 1847.

En la introducció Antoni de Bofarull ja insinua que aquesta és la primera guia d’aquestes característiques de Barcelona quan comenta que con la publicacion de esta obra he creido hacer un gran servicio á mis conciudadanos, y aun pudiera haber sido este de mas entidad, si mayores hubiesen sido mis fuerzas: conténtome, sin embargo, con la conviccion de que si este no ha sido tal, servirà al menos de camino para que otros, mas capaces que yo, hagan la obra completa. La guia es molt interessant perquè podem observar què es destacava a mitjans del s. XIX de la Barcelona històrica i a més perquè conté el que podem considerar el primer itinerari turístic per Barcelona amb un plànol en el que a mà es dibuixà l’itinerari recomanat per no perdre’s detall.

Carrer d'Arlet, segons de BOFARULL, ANTONI DE.Guia-Cicerone de Barceona y Balears. Barcelona, Imprenta del Fomento, 1847.

La Guia-cicerone,però, pateix d’un defecte que el mateix Antoni de Bofarull ja reconeix quan diu que no hi ha res de modern porque estoy tanto por lo antiguo y me admiran tanto los hombres de otros siglos, que , al pensar en ellos, todo lo de este siglo me parece raquítico y mezquino, inclusas sus obras. Així doncs, Antoni de Bofarull no ens explica gairebé res que no sigui de l’antiguitat mitològica, clàssica o medieval, les seves grans dèries. No oblidem que acabaria sent el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.  Bofarull divideix el llibre en tres capítols, un primer itinerari per l’interior de la ciutat, un segon itinerari per les muralles de la ciutat (amenaçades d’enderroc pel crit d’Abajo las Murallas!) i un diccionari dels carrers que tenen alguna cosa interessant a nivell arqueològic, cultural o històric. Com que no li agrada el nou el barri de la Barceloneta és totalment ignorat tant del text com del mapa.

 
Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Com que ja ha vist que les diverses guies de Barcelona es copien entre elles a l’inici de la seva Guia-Cicerone hi ha una contundent advertència que deixa els de les SGAE en segon terme en dir que al que no le plazca mi franqueza (la de no incloure l’època moderna), deje de comprar mi libro y se ahorrará disgusto: yo solo hago lo que puedo, y mi deseo es vivir en paz. Debo con todo hacer una advertencia, y es, que esta paz no la sostendré con el osado librero que se atreva á reimprimir mi libro, porque ende de lo que resulte de aquello que se llama libertad de imprenta, ha de imprimirle una marca mi saña literaira, que no se la borra jamás.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Dos anys després -el 1849- la impremta de Manel Saurí publica el seu Manual histórico-topográfico estadístico y adminsitrativo ó sea Guia General de Barcelona. Aquesta guia representa un pas més enllà de les anteriors més burocràtiques per a incloure contingut històric i cultural i una gran novetat: il·lustracions xilogràfiques dels racons més insignes de la ciutat. Preventivament, però, ja afirma que los que deseen adquirir mayores conocimientos sobre antigüedades, recuerdos y hechos históricos de Barcelona, lo hallarán en la Guia-Cicerone, que publicó nuestro apreciable compatricio, Don Antonio de Bofarull. Una manera elegant d’esquivar qualsevol acusació de plagi i de reconeixement vers el primer escriptor que intentà fer un compendi complert i complex de la història, cultura i art de Barcelona destinada als visitants o propis barcelonins. administro

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

La guia de la Impremta de Manel Saurí, però, inclou tota una sèrie d’informacions complementàries que la fan molt més rica de contingut que les anteriors que havia publicat des del 1841. La guia ens informa des de dades estadístiques (naixements, morts, matrimonis... guies del transport a Barcelona (vaixells, trens –la inauguració de la línia Barcelona-Mataró fou el 1848), correus, dades de l’administració tant local com militar, eclesiàstica o estatal o informacions més complexes com el  carácter de los habitantes. La guia acaba amb una més que complerta informació sobre els oficis més diversos que hom pot trobar a Barcelona amb tots els seus professionals i l’adreça d’on localitzar-los.

Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Aquesta guia inclou un mapa final que inclou la Barceloneta perquè aquí si que s’engloba tot el que la ciutat era en aquell moment independentment de quan es va construir originariament. De fet es lamentava  que una ciudad como Barcelona, la cual por el continuo aumento de su poblacion, el progresivo desarrollo de su industria y el moviemiento mercantil contínuo de su puerto, en el dia el mas concurrido de España, se cuenta por una de las capitales mas notables de Europa; carezca de una completa que sirva de Guia en sus negocios y diligencias, no solamente á sus habitantes sino tambien á los innumerables forasteros que á todas horas entran y salen por sus puertas. Sense cap mena de dubte aquesta guia que incloïa informació fonamental del seu passat també incloïa informació sobre el seu present més dinàmic i professional.

 Manual Histórico-Topográfico, estadístico y administrativo. Barcelona, Imprenta y Libreria de Manel Saurí. 1849

Aquestes guies, però, quedaren superades sobretot a partir de les que van sortir en motiu de l’exposició del 1888 com la Guia del forastero en Barcelona y sus alrededores de Josep Coroleu que a més d’incloure il•lustracions a tot color gràcies a les cromolitografies ja inclou totes les novetats que la Barcelona de la segona meitat del s. XIX ha incorporat com l’enderrocament definitiu de les muralles medievals que asfixiaven Barcelona com de la construcció de l’Eixample, el monument a Colom, la urbanització del Parc de la Ciutadella... Però aquestes guies i la disbauxa del 1888 ja són figues d’un altre paner que les deixarem per un altre apunt més endavant.

 

 JOSEP COROLEU. Guia del forastero en Barclona. Barcelona, 1887.

Bilder-Zauberei (1880), la màgia de la màgia

A en Màgic Sergio

La crisi és un tsunami que s’ho emporta tot, des de les coses inamovibles fins a les més efímeres. Dintre d’aquestes darreres hi ha tota una munió de petits i grans festivals culturals, que va costar molt arrencar-los i consolidar-los, i que no han sobreviscut a aquesta ventada. Dintre de les prioritats actuals no hi ha la cultura en tots els seus àmbits i encara menys el del món de l’espectacle que no sigui mediàtic.

Aquest tsunami ha estat a punt d’emportar-se un dels festivals de màgia més ben gestionats que conec, el de les Dames Màgiques de Terrassa dirigit per la Teia Moner, l’únic del món en què hi actuen exclusivament dones com a protagonistes i no com a comparses. Enguany ha estat a punt d’extingir-se però un darrer esforç ha possibilitat que aquest cap de setmana es pugui celebrar amb la força dels anys passats. Per poc que pugueu, no us el perdeu!

Dintre les diverses i disperses afeccions que tinc hi ha la de la màgia. és una disciplina que em fascina d’entre les arts escèniques per diversos motius, però sobretot perquè és un art que està a la frontera del kitsch i de la genialitat, amb un difícil equilibri que, de vegades pot malmetre l’espectacle. Em meravella veure una i una altra vegada el mateix truc interpretat de diverses maneres i fet per diferents persones com si d’una partitura es tractés, ja que cada mag hi diu la seva, en funció de com l’escomet. Malgrat que pugui conèixer el truc em fascina la manera de representar-lo i de captivar-me amb l’increïble.

Aquest art parateatral té l’inconvenient que el públic intenta inconscientment veure on rau el truc, el que els fa minvar el plaer de la sorpresa. L’apoteosi d’aquesta inconsciència és l’exclamació (sobretot per part del públic infantil) del jo ja sé com es fa. Per aquest motiu hauríem de començar a classificar la màgia més com un espectacle adult que per a criatures, ja que el públic infantil creu que per arribar a ser adult cal conèixer la veritat de tot, i en realitat encara no s’adonen que la realitat i les aparences estan molt més barrejades del que sembla. I és que gaudir la màgia té un secret: no voler-lo conèixer!

Avui doncs, per celebrar que el Festival de les Dames màgiques de Terrassa  -en la seva setena edició- continua dempeus, presentem un llibre de màgia, o més ben dit, màgic. Normalment, el que hom pot trobar al mercat són manuals de màgia, en el qual se’ns explica quins recursos tenim per poder fer els diversos trucs i també orientacions sobre l’escenografia, el diàleg... El que és rar és trobar un joc que sigui un llibre i més si és de temps tan pretèrits com en aquest cas.

El llibre, un 8è (16 x 10,5 cm.), fou publicat per D. & V. von Tauber & Geck de Nuremberg cap el 1880. El llibre anava protegit per un estoig de petaca de cartoné amb un paper estampat amb un dimoni molt divertit que porta la retolació del llibre, Bilder Zauberei en alemany, que voldria dir, més o menys, imatges màgiques. El llibre compta amb unes cobertes acartolinades amb un paper xarolat, amb la imatge d’un mag a la manera de Merlí i tot d’imatges que l’emmarquen per sobre. Unes serps i tot de símbols astrològics acaben de donar aquesta visió esotèrica i misteriosa amb la que abans es disfressava la màgia d’espectacle.

El llibre estava destinat a ser comercialitzat per tot Europa, sobretot per l’Europa central, nord i oriental que quedava inclosa dintre de l’Imperi austrohongarès. Hi ha explicacions mena idiomes ben diversos, com ara anglès, francès, alemany, italià, rus, eslovac, hongarès, danès, txec i holandès. Sobta molt que entre els idiomes que hom hi pot trobar no hagi el castellà o el portuguès, fet que dificultava o fins i tot impossibilitava l’exportació d’aquest llibre cap a l’Amèrica Central i Sud Amèrica. Malgrat això, i tenint en compte que els mags en aquella època –i aquesta- es veien obligats a anar d’un lloc a un altre, el seu coneixement d’idiomes era força important.

Les instruccions expliquen un dels trucs més coneguts del món de la màgia, però alhora més sorprenent. Hem de pensar que aquest joc es remunta el 1550 quan Geronimo Cardano, físic i matemàtic italià, publicà el seu De Subtilitate on descriu aquests llibres que en el món de màgia es coneixen amb el nom de "Blow books". Estan vinculats als Flip books que són els llibres que en passar les pàgines representen moviments. Després vingueren altres teòrics com Daniel Schwenter o Johann Christoph von Grimmelshausen que popularitzaren aquest tipus de llibres dels que ens han quedat alguns exemples del s. XVIII i principis del XIX.

Blow book alemany amb soldats austríacs, francesos i russos de cavalleria i infanteria. 

Fou imprès amb litografia i aquarel·lat a mà (1810 aprox.)

Encara avui en dia es comercialitza en diferents versions gràfiques i amb resultats estètics més que discutibles, per l’afecció dels seus dissenyadors a aninotar l’aspecte dels dibuixos, com si l’espectador fos sempre un infant i un infant sense criteri, a més. Sovint, és un dels primers jocs que els venedors de màgia ofereixen als principiants i que fins i tot està incorporat a la Màgia Borràs per pouar només en un dels exemples més populars.

Mitjançant un joc senzill, en manipular el llibre màgic es fan visibles unes pàgines i queden ocultes unes altres, de manera que sembla que el llibre es transforma de contingut a caprici del mag o del públic. Un dels grans secrets de la màgia és que els trucs són sovint ben senzills, gens sofisticats, però amb un efecte visual sorprenent, que és del que es tracta. No cal pensar que els mecanismes (a vegades si, però en una minoria dels casos) són complexos o que el mag fa uns moviments tan ràpids que no els veiem, sinó que una petita alteració de la posició dels dits permet l’efecte desitjat, sense gaires complicacions més. Per això sovint la gràcia d’un espectacle de màgia rau més en la posada en escena que no pas en la dificultat intrínseca dels jocs.

El llibre d’imatges màgiques alterna il·lustracions de diversos tipus, realitzades en cromolitografies. El curiós del cas és que el llibre aconsegueix donar una gran sensació de diversitat amb unes poques pàgines de cada temàtica, més concretament hi ha cinc dobles pàgines de cada tema i en canvi en passar els fulls ens dóna una impressió d’abundància.

Les temàtiques representades són les següents: figures geomètriques, caricatures grotesques de personatges (fetes seguint un estil molt característic de l’època i del qual Ramon Puiggarí va ser el màxim representant a Catalunya), una miscel·lània d’objectes i personatges diversos, fauna diversa (domèstica i salvatge), siluetes fetes com si es tractés de les populars ombres retallades del nord d’Europa i una col·lecció de segells.
L’execució d’aquestes cromolitografies és impecable i va córrer a càrrec d’algun bon dibuixant alemany –un o diversos- que van saber reproduir tota mena d’elements d’una manera molt professional i visual.

Un fet curiós és la reproducció de la col·lecció de segells d’arreu del món, entre els qual cal destacar-ne d’espanyols pertanyents als diversos períodes del regnat d’Isabel II i el Govern provisional posterior, a més dels segells emesos pel candidat Carles de la darrera carlinada. És ben significatiu aquest apartat, perquè ja ens deixa veure una certa afició per la filatèlia com a element col·leccionable a l'Europa de finals del s. XIX. Fou precisament en aquest moment quan es publicà el 1878 el primer catàleg de filatèlia espanyola, el Catalogue postage stamps. Stamped envelopes and post cards, Spain and Colonies de The Philatelic Society de Londres. Vés a saber si avui en un llibre de màgia hom hi reproduiria una col·lecció de xapes de cava...

Pàgines que en parlen:

http://www.heritagebookshop.com/details.php?id=67521

http://www.dickbalzer.com/Blow_Books.507.0.html

http://www.potterauctions.com/pdf/Catalog_030_OldandRareBooks_WEB.pdf

https://www.liveauctioneers.com/item/23251852_blow-book-ambigu-magique-french-ca-1778

Cobertes de Novelas y cuentos (1942-1959) de Manolo Prieto, el luxe a preus populars

Avui fa 100 anys que va néixer Manolo Prieto. Quan l’any 2000 en Leblansky i jo vam visitar el Museo Reina Sofia de Madrid hi havia l’exposició  Signos del Siglo. 100 años de Diseño Gráfico en España, comissariada per Alberto Corazón, Emilio Gil i Enric Satué i aquí és on per primera vegada vaig sentir parlar de Manolo Prieto. A en Leblansky li va saltar el cor en veure algunes cobertes de Novelas y cuentos exposades dintre de les vitrines i exaltat em va explicar les mil i una meravelles d’aquell desconegut per a mi.

Capçalera dissenyada expressament per a la Setmana Manolo Prieto de la Galeria d'Imatges. Independentment d'aquesta setmana al llarg de l'existència de la Galeria d'Imatges hem anat publicant obra d'ell com podeu comprovar en l'etiqueta d'Espai Manolo Prieto de la Galeria.

Des d’aquell any en Manolo Prieto ens ha anat acompanyant en les nostres converses sobre estètica. De fet fa temps que volia demanar-li a en Leblansky que escrigués un apunt sobre en Manolo Prieto com ja ho va fer sobre els pulp. En projectar celebrar la Setmana Manolo Prieto a la Galeria d’Imatges en motiu del seu centenari -en la que cadascú havia de fer un apunt personal- la cosa no va passar d’idea i aquí em teniu intentant explicar de la millor manera possible què són les cobertes d'aquest artista.

L’obra de Manolo Prieto és molt extensa, més enllà del genial disseny publicitari del toro de l’Osborne, i inclou tota una vida artística dedicada al que avui anomenem disseny gràfic i que en aquell moment només era il·lustració. Com que la pàgina web de la Fundación Manolo Prieto que dirigeix el seu fill és molt bona i es recullen tots els aspectes més diversos de la seva vida i obra jo em centraré en la seva obra més representativa i admirada, la Revista literaria. Novelas y cuentos de l’Editorial Dédalo de Madrid.

Aquesta col·lecció publicava setmanalment una novel·la o un recull de contes i ell fou l’encarregat, entre el 1942 i 1959, d’il·lustrar les seves cobertes malgrat que en aquesta època a vegades també hi ha altres il·lustradors que hi participaren. Si fem un petit càlcul ens trobarem en que en total hauria il·lustrat, si fa no fa, unes 900 cobertes. Caldria tenir un bon inventari de totes les cobertes que ha fet perquè seria tot un plaer visual a més d'essencial per al seu estudi i sabríem realment quantes en va arribar a fer. Aquest inventari ens serviria per a poder apreciar les cobertes i comparar qualitats entre les més refinades i les enfarfagades o no prou ben resoltes ja que és impossible durant tant de temps assolir la perfecció artística.

El disseny de la col·lecció intentà seguir l’esquema de moltes altres col·leccions de literatura popular que s’editaren a principis del s. XX i que volien oferir literatura a preus molt baixos. El paper utilitzat fou el mateix que el de diari i la tipografia era molt petita i compacta per tal d’estalviar pàgines, el que en dificulta la seva lectura però abarateix costos. Novelas y Cuentos fou publicada per primera vegada el 1929 sota la direcció de Nicolás Maria de Urgoiti, l’editor del diari El Sol (on Prieto havia treballat al final de la guerra) i -amb el parèntisi de la Guerra civil- s'imprimí fins a principis dels anys 60.

Aquesta llarga trajectòria en que es publicà de tot tipus de literatura, amb un paper de molt mala qualitat i grans tiratges ha provocat que els exemplars de Novelas y Cuentos puguin comprar-se a preus realment molt competitius, algunes vegades fins i tot per sota de l’euro. Això no és més que l’evidència de l’èxit que va arribar a tenir en el seu moment i com el format de revista aconseguí que fos més atractiu per a una franja de públic més avesat a comprar en un quiosc que en una llibreria. A més el format canvià de dimensions ja que els anys 40 era de doble foli (32 x 23 cm.) i en canvi al canviar la dècada es reduí a mig foli (23 x 16 cm.) perquè fos més manejable.

Manolo Prieto, després de la Guerra Civil i després d’haver d’esquivar alguna que altra denúncia d'un il·lustrador que volia la seva feina en el consulat alemany per la seva participació en l’aparell de propaganda política de la República va entrar a treballar com a portadista de la nova etapa de Novelas y Cuentos, que li donà certa estabilitat econòmica juntament amb la feina a Publicidad Azor. La il·lustració cada setmana d'una coberta, però, fou molt dura perquè fins i tot la família explica que mentre treballava a casa la seva dona li anava llegint els textos perquè pogués plasmar en una il·lustració el contingut.

L'arribada de Manolo Prieto a l'Editorial Dédalo suposà un canvi estètic profund ja que prsescindí del retrat en negre de l'escriptor autor del text que presidia les cobertes de l’etapa anterior per substituir-lo per les il·lustracions acolorides. Aquestes il·lustracions són les que li donarien fama i que van fer més atractiva la presentació d’aquestes obres perquè no fossin tant feixugues. La coberta però, per tal d’unificar la col·lecció sempre tenia el mateix esquema: una banda lateral esquerra grisa i com a capçalera el títol en negre i el de l’autor i el preu en vermell. Malgrat aquesta limitació unificadora Manolo Prieto aconseguí dotar la col·lecció d’una gran personalitat que la distingia de la resta de col·leccions properes..

Les seves il·lustracions es realitzaren sempre en tres colors, el negre com a element permanent i dos colors més, un de vermellós per tal d'aprofitar les lletres de l'autor i el preu i un altre color que és el que canvia constantment i dona personalitat a les cobertes. El blanc –grogós amb el pas del temps- del paper actua de fons i també de color complementari. Així doncs, amb aquests colors aplicats de manera plana aconsegueix uns resultats d’allò més contundent i que suposaren una entrada d’aire fresc als quioscos que és on es venia Novelas y cuentos.  Les il·lustracions foren un prodigi de síntesi i domini de la línia dels contorns o de les formes plenes assolint amb molt pocs traços i formes la il·lustració desitjada.

Un altre dels aspectes poc comentats és la seva habilitat per a resumir la temàtica de l’obra amb una sola imatge. Aquest resum no està exempt d’una mirada seriosa o burleta, dòcil o cruel, irònica o enaltidora... amb una multitud de registres que són sorprenents. La concepció de la coberta sempre esdevenia una sorpresa per als seguidors d’aquestes lectures i un gran atractiu per a la seva compra ja que cridaven l’atenció en aquests tractaments conceptuals de l’obra.

En definitiva, no ens equivoquem si afirmem que Manolo Prieto, amb aquesta col·lecció aconseguí renovar els nostres quioscos i posar una pinzellada de color i formes en un quioscos realment grisos d’una època gris. Per això sorprèn encara més que en uns llibres de concepció pobre però de rica coberta, concebuda moltes vegades més com a cartell publicitari que res.

Quan el 1959 deixà de realitzar les cobertes i fou substituït les il·lustracions es convertiren en una cosa ben adotzenada, sense la grapa del mestre malgrat que la varietat de color es va mantenir. Manolo Prieto deixà la il·lustració i la publicitat perquè hom el considerà ja com a persona vella i es dedicà, després a la elaboració de medalles on es convertí un dels més apreciats del seu moment.

L’Arlequí de Joan Magrinyà i Joan Miró (1935), l'avantguarda aplicada

 

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 

del 31 de maig de 1932. Disseny d'Emili Grau Sala

Quan a classe parlem de les avantguardes, els alumnes de manera sistemàtica es queixen dient: això no és art, això ho pot fer un nen, és una presa de pèl... com si d’un mantra estètic conservador es tractés. La influència dels comentaris de la família i altra gent de l’entorn provoca un bloqueig mental que no permet apreciar ni tant sols les aportacions de les primeres avantguardes històriques. La curiositat es desperta, amb totes les reserves!, quan els comento que les samarretes estampades que porten no haurien estat possibles sense les avantguardes. I, per reblar el clau, quan els pregunto què prefereixen estèticament si un cotxe esportiu o un quadre de Velázquez si em contesten que òbviament el cotxe els dic que fan el mateix que Marinetti el 1909 en el primer Manifest futurista.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 

del 31 de maig de 1932 amb la ressenya de Sebastià Gasch

Això ve a tomb tant per l’exposició que comentaré de manera ràpida, com pels impresos que presentem. Pel que fa a l’exposició és la que la Fundación March de Madrid ha organitzat a la seva seu sobre La vanguardia aplicada. L’exposició parteix de materials cedits per dos grans col·leccionistes d’efímera avantguardista (Merrill C. Berman dels EUA i José María Lafuente de Santander) i que ens permet veure les aplicacions pràctiques que tingueren aquests moviments a principis de segle.

 

Projecte de cartell d'Antoni Clavé per a una representació de Joan Magrinyà amb la Cobla i Puhstw Stbijeuv

(guaix sobre cartró) de la Col·lecció Santos Lloro. (Aquesta informació ha estat introduïda el 2023)

El plantejament és interessant i la gran quantitat de material que reporta ens fa bullir el cor i el cap als amants de l’obra gràfica, en fer-hi un cop d’ull. Només el catàleg ja és una peça per tenir conservada perquè la informació gràfica i la dels articles són de primera qualitat i passarà a ser un referent a nivell internacional en la historiografia de l’art d’aquesta època. A més, aquesta exposició ens pot resultar molt interessant perquè mostra el pas de les teories estètiques a la pràctica quotidiana, l’element clau del Piscolabis Librorum. Així doncs, si heu de passar per Madrid fins a l’1 de juliol teniu una cita imprescindible per xalar de valent!

Cartell d'Evarist  Mora per a l'espectacle (70 x 38 cm.)

Programa de mà de l'espectacle de 1937 realitzat per Evarist Mora 

Per celebrar que aquesta exposició s’hagi fet, avui presentem dos fulletons que no hi consten, però que creiem que mereixerien formar-ne part, tot i que en el catàleg hom ja diu que s’ha hagut de fer una selecció molt estricta per manca d’espai. Malgrat aquest element i la força nodrida representació espanyola, hi trobo a faltar més exemples (a la manera de Los años del diseño d’Enric Satué) del que van fer els nostres avantpassats, per què si a nivell internacional no els promocionem nosaltres, qui ens els promocionarà? A vegades és desolador veure catàlegs estrangers que ignoren completament el que s’ha fet més enllà dels Pirineus, gairebé com si no existíssim.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa del 31 de maig de 1932 amb el desplegament assimètric

Una de les funcions que volem que tinguin, tant el Piscolabis com la Galeria d’Imatges, és aquesta reivindicació de l’obra gràfica en un sentit molt ampli, des de totes les perspectives, temàtiques, formats, funcions, etc. Els impresos que reivindiquem acostumen a ser el que hom anomena efímera, és a dir, impresos que tenen una funció puntual i que després l’usuari els llença. Això, precisament, és el que els converteix en autèntiques rareses, molt més que els llibres, però de col·leccionisme molt més restringit. A la Barcelona republicana, en plena època d’avantguarda internacional, certs organitzadors de concerts volgueren dissenyar els programes amb una estètica més o menys elaborada, com ja havia fet la Societat wagneriana amb els impresos d’Oliva de Vilanova, però amb artistes de moda del moment com Xavier Nogués, Vila Arrufat, Joan Rebull, Ricard Canals, Pau Gargallo...

Fotografies Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Fotos propietat de Joan Magrinyà reproduïdes en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

El que ja no és tant normal és que en aquests programes participin artistes més avantguardistes i vinculats als ambients de París, com són Antoni Clavé, Grau Sala i Joan Miró. Aquest pas el va dur a terme un ballarí, Joan Magrinyà, qui -influït pels ballets russos i la seva estètica- intentà innovar realitzant espectacles en els quals figurava només ell com a únic ballarí protagonista, conjuntament amb els músics que l’acompanyaven. Al teatre Urquinaona, el 31 de maig de 1932 i acompanyat de Juli Pons al piano, actuà en l'espectacle Sessió de dansa amb figurins dissenyats per Grau Sala i Evarist Mora. A més, el programa (18 x 21,5 cm.) –amb tipografia Futura, un plegament asimètric, portada de Grau Sala i un text de Sebastià Gasch- constituïa tota una declaració de principis estètics de renovació. I és que Joan Magrinyà, a qui Gash anomenava amistosament l’arquitectura mòbil, fou el nostre ballarí més internacional i avantguardista.

Part interior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935 amb el dibuix de Joan Miró i el programa on hi consten els artistes que van col·laborar en el disseny dels figurins

L’èxit d’aquest primer espectacle en solitari, el portà a presentar un nou espectacle, Concert de dansa, de gran complexitat, el 5 d’abril de 1935 al Teatre Barcelona. Aquest cop fou acompanyat pels pianistes Alexandre Vilalta i Màrius Montserrat, però va comptar amb la col·laboració nombrosos artistes plàstics com són: Ramon Aulina de Mata, Pere Pruna, Bartomeu Llongueres, Emili Grau Sala, D’Ivori, E.-C. Ricart, Josep Serrano, Evarist Mora -que en va fer el cartell- i Joan Miró per a la confecció dels figurins, tal com consta en el programa. La participació activa de tots aquests artistes va ser possible gràcies, tant a les seves coneixences personals dintre dels ambients artístics, com per la intermediació d’amics comuns com és el cas d’Alfons Puig qui va contactar amb Joan Miró a la tertúlia de la Penya del Cafè Colón de la Pça. Catalunya de Barcelona. Aquestes tertúlies reunien a personatges ben diversos estètica i políticament com Joan Prats, Sebastià Gasch, Alexandre Plana, Carles Sindreu, Octavi Saltor, Lluís Montanyà, Emili Grau Sala, Guillem Díaz Plaja, Josep M. Pi i Sunyer, Alfons Roure, Modest Sabaté i Sebastià Sánchez Juan i amb la esporàdica presència de Joan Miró o Salvador Dalí quan eren a Barcelona.

Fotografia Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Foto propietat de Joan Magrinyà reproduïda en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

Un dels personatges triats per al ballet fou l’Arlequí, amb coreografia de Fokine i música de Schumann. L’arlequí com a personatge no era nou per a Magrinyà, ja que l’havia representat anteriorment a l’Ateneu Empordanès, al Colisseu Pompeia de Gràcia (una vegada amb teló de fons de Salvador Dalí), al Liceu i al Palau de la Música Catalana dirigit per Pau Casals, que meresqué una crítica poètica de Sebastià Sánchez Juan:

Oh, donzell que fulgures d’una flama heroïna!
Ja naixerà el silenci que glateixi dins ton cor

Joan Miró dissenyà un figurí molt auster per a la representació d'aquest Arlequí, amb una jaqueta i pantalons arrapats decorats amb pics, llunes i estels; combinant el negre, el vermell i el groc. El figurí fou cosit per una de les germanes de Magrinyà amb tela de franel·la. Joan Miró era un artista molt vinculat al món de la dansa, com molt bé vam poder veure en la llunyana exposició Miró en escena, de la Fundació Miró el 1994. En el catàleg, una autèntica meravella, es van desgranant totes les seves col·laboracions en l’àmbit de la dansa, des d’espectacles de renom i abast internacional fins d’altres de més locals. La gran quantitat de retalls, d’idees manuscrites en els papers més petits... ens mostren un Joan Miró meticulós, que pensava una a una cadascuna de les seves intervencions.

Joan Miró conservava infinitat de retalls i imatges que el sorprenien i que podien servir de base per a la seva meditació a l'entorn d'unes formes o conceptes.  Aquesta revista formava part del seu arxiu i fou font d'inspiració per a altres dissenys de figurins. Revista Catolicismo. Madrid, setembre, 1934. Director artistic Mauricio Amster

Per temes de drets d’autor no us podem mostrar els dibuixos originals dels figurins que es conserven a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca, però sí que us transcrivim les anotacions que Miró va fer per al projecte del figurí d’Arlequí:

figura a.
I) Maquillatge que es confongui amb la resta del vestit.
II) Guants blaus com el blau del vestit
III) Té que semblar que una llum blava llisqui per damunt del dançarí
IV) El trajo, envolcallat com per una llum impalpable serà a certs indrets contornat per negre, per a obtenir així una potència sobre l’escenari.
V) La careta serà negra d’un costat i del mateix blau de l’altre.
VI) El dançarí portarà en una mà una rosa carmí viu, com el color de sang.
VII) Es despendrà d’ella i de la careta si ho creu convenient, i actuarà amb gran vivacitat.
VIII) La part colorida de groc li servirà de butxaca d’a on en traurà missives blanques que desplegarà i farà voletejar com a colomes.
IX) Tot serà fet com vivificat per un alè de poesia.
figura b.
X) Tot el trajo blanc, a excepció del reflex blau al coll

Dibuix de Joan Miró per al programa de mà del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935. A la part inferior esquerra hi hauria de constar el text Dibuix de Joan Miró. L'absència d'aquest detall ens porta a creure que es tracta d'una prova d'impremta i que algú en advertir-ho corregí l'error per tal de no molestar a l'artista

A més, Joan Magrinyà li sol·licità el dibuix que havia de decorar el programa de mà de l’espectacle. Joan Miró va realitzar aquest dibuix, una mostra prèvia del qual es conserva a la Fundació Miró al darrera d’un sobre de l’ADLAN, que fou reproduït a la part interior del programa. És un dibuix que deconstrueix la figura de l’Arlequí amb el vestit decorat amb rombes, acompanyat per la lluna i uns estels. El dansaire se’l representa de manera esquemàtica, amb unes línies molt dinàmiques que s’entrecreuen i donen sensació de moviment, malgrat que tant les cames com els braços estan representats de manera estable. En l’exemplar que nosaltres conservem d’aquest programa de mà, constatem que el dibuix de Joan Miró no porta la inscripció en petit de Dibuix de Joan Miró, que du imprès el programa definitiu. És això el que ens indueix a pensar que es deu tractar d’una prova d’impremta, en la que hom degué adonar-se que faltava especificar l’autoria del dibuix, justament en un programa on es detalla tot, fins i tot la marca del piano.

Esterior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935

El programa de mà del Concert de dansa (22,5 x 17,5 cm.), estampat sobre un paper acartolinat de color blau-verdós,té una portada tipogràfica força curiosa, amb uns caràcters molt geomètrics que imiten la grafia típica de les lletres estampades a la trepa, com la portada en poichoir del número extraordinari de Nadal de 1934 de la revista D’Ací i d’Allà. Això ens podria portar a pensar que tant la portada de la revista com la d’aquest programa foren dissenyats per Joan Miró mateix.

Sense cap mena de dubte, uns programes d’aquestes característiques tant pel contingut com pel continent, mereixerien d’haver figurat en una exposició tan específica com és la de La vanguardia aplicada que hem comentat. Sigui com sigui, i veient la complexitat d’aquest espectacle, només ens pertoca enyorar el que podria haver estat el ballet a casa nostra sinó hagués estat estroncat per la dictadura franquista, com passa en tants altres camps de la cultura.

Tornant a Joan Magrinyà, cal dir que continuà actuant amb el nom de Juan Magriñá, però pel que hem pogut saber, les circumstàncies l'inclinaren vers obres de regust clàssic, i fins i tot ranci, més adients a la involució estètica que van comportar els nous temps i que li tallaren les ales i els contactes internacionals.


BIBLIOGRAFIA

GARCIA, XAVIER. Miró en uns moments de Magrinyà a “Miró en escena”. Barcelona, Fundació Miró, 1994. pp. 119-130

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació