Fa un any, en publicar la Guia de Roma del 1700, a través dels comentaris dels lectors, va sortir el tema de com viatjaven els nostres avantpassats, quan no hi havia els mapes de carreteres i encara menys els GPS actuals, com també si als mapes impresos se’ls donava la mateixa funció que els donem avui dia –o més ben dit fins fa ben poc-, sobretot en època de vacances. Ja llavors vam quedar que en el darrer apunt del Piscolabis d’aquesta temporada parlaríem del tema justament a través d’un d’aquests llibres que servien per viatjar.
Portada i aiguafort al·legòric als correus
El petit llibre en 8è (18 cm.) titulat Itinerario de las carreras de posta de dentro, y fuera del Reyno, publicat per ordre reial el 1761 per la Imprenta de Antonio Pérez de Soto de Madrid és el primer recull complet de tots els camins reials pels quals passaven la posta, els correus, i que esdevenien les carreteres principals. El llibre fou manat redactar per l’il·lustrat Pedro Rodríguez Campomanes i dedicat al seu superior Ricardo Wall, primer secretari d’Estat i entre altres càrrecs Superintendente-General de Correos y Postas.
PONTÓN, PEDRO. Guia de caminos. Madrid, 1705
Anteriorment sobre guies viàries ja hi havia hagut el recull imprès a Medina del Campo el 1546 titulat Repertorio de caminos de Juan Villuga o el més petit- ja que servia d’autèntica guia de butxaca- en 16è (12 cm.) de Pedro Pontón titulat Guía de Caminos imprès a Madrid el 1705. Ambdós llibres, anteriors al que analitzem, reflecteixen l’estructura de camins que hi havia a l’Espanya dels Àustria, hereva sense cap mena de dubte de la xarxa ja dissenyada pels romans que aprofitant passos naturals i amb un entramat en xarxa connectava tota la península, mantenint força menys comunicat el nordoest peninsular. Aquestes guies descrivien el recorregut amb el seguit de pobles importants que hom trobava des de l’inici de l’itinerari fins al final amb les llegües de distància que hi havia entre ells. Aquesta era la fórmula que es va emprar en totes aquestes guies fins a la divulgació de mapes més ben detallats. De fet, aquesta fórmula de descripció és la que utilitzen-al costat dels mapes interactius- pàgines com www.viamichelin.com, per exemple.
UBILLA, ANTONIO. Succession de el Rey D. Phelipe V. n.s. en la corona de España; diario de sus viages... Madrid, 1704
El canvi de monarquia a inicis del s. XVIII, amb l’arribada de Felip V -el primer borbó- va comportar una transformació en la concepció de les comunicacions de l’Estat, passant del model en xarxa a un model radial a la francesa, tal com el tenim ara. Felip V transità per aquesta xarxa quan arribà a Espanya i es traslladà a Barcelona el 1704 per jurar els furs i per rebre la seva futura esposa. Antonio de Ubilla, en el seu espectacular llibre Succession de el Rey D. Phelipe V. n.s. en la corona de España; diario de sus viages... –del qual ja en parlarem l’11 de setembre de 2014-, descrigué amb tot detall la vinguda de Felip V a Barcelona i hi va fer constar l’itinerari que va utilitzar, a la manera de les antigues guies. Amb tot, va incórrer en alguns errors, que un lector del 1759 va deixar assenyalats i rectificats manualment en el nostre exemplar. Aquesta anècdota ens demostra l’atenció amb què antigament els usuaris consultaven les guies de camins.
Així doncs, Felip V, que havia circulat per la península d’una banda a una altra –sobretot pel tema de la Guerra de Successió-, va iniciar la reforma viària d’una Espanya sotmesa a unes mateixes lleis gràcies al dret de conquesta i al seu projecte d’imitar el seu avi, Lluís XIV, el rei Sol. La primera mesura fou la de posar sota control reial el servei de postes o correus, anteriorment a mans de concessions particulars poc clares. Per a ell fou bàsic controlar el servei de postes perquè controlava la informació i alhora unificava un servei tant tarifàriament, amb els cobraments pertinents, com d’estructura. Això li era útil sobretot per repartir les ordres reials a tots els racons de l’Estat i rebre informacions de manera ràpida.
Aquest control es completà amb el Reglamento General para la Dirección y govierno de los Oficios de Correos Mayor y Postas de España, en los viajes que se hicieren, del 23 d’abril de 1720, on ja es projecta un canvi de camins per aplicar la forma radial centralitzada. Així doncs, la primera pedra del nou mapa de vies estava posada i havia de servir per a potenciar Madrid com a capital no només administrativa sinó també econòmica i assegurar-ne l’abastiment.
Una cosa són els projectes i l’altra és canviar les dinàmiques ja existents secularment, per la qual cosa no fou fins el 1747 que Ferran VI, per una Reial Cèdula, assumia la construcció dels camins reials amb càrrec a l’erari de la Corona, és a dir, de tots els contribuents. Els camins que no fossin reials havien de ser pagats i mantinguts pels municipis, per la qual cosa passaven a ser secundaris i sense un estat que els emparés. Per sufragar els camins reials es va fixar una taxa de dos rals sobre cada faneca de sal, que es pagà -amb diverses pròrrogues- fins el 1801. Per això la Memoria de la Dirección General de Obras Públicas de 1856 deia que los caminos que antes de transcurrir la mitad del siglo anterior existían en España no eran más que unas simples veredas, en las cuales se mejoraban algún tanto los pasos difíciles, haciendo en ciertos casos, para salvar los principales ríos, trabajos como puentes y algunas otras obras de bastante consideración.
Aquestes foren les bases sobre les quals es bastí el 1761 Plan General de Carreteras de Bernardo Ward que concretava la radialitat de les carreteres afirmant ras i curt que necesita España de seis caminos grandes, desde Madrid a La Coruña, a Badajoz, a Cádiz, a Alicante y a la Raya de Francia, así por la parte de Bayona como la de Perpiñán, y éstos se deben sacar al mismo tiempo para varios puertos de mar y otras ciudades principales uno desde La Coruña para Santander, que es el más esencial y urgente en el día, otro para Zamora hasta Ciudad Rodrigo; del de Cádiz, otro para Granada, y así de todos los demás. Después se necesitan diferentes caminos de travesía de unas ciudades a otras, y haciendo el Rey el primer costo, como corresponde, es muy justo que en lo sucesivo mantengan estos caminos los pueblos mismos que disfrutarán el beneficio de esta providencia, cada uno en su distrito y jurisdicción; pero la primera atención se ha de aplicar a que todos los caminos y ramales vayan en línea recta a costa de cualesquiera dificultades, pues cada legua que se ahorre de camino es un tesoro que vale para las conducciones muchos millones en el transcurso del tiempo, y facilita más y más el comercio, el giro, la comodidad, las artes y el trato de las gentes.
Aquesta nova estructura radial borbònica intentà satisfer objectius administratius (correus i informació), militars i d’ordre públic (abastiment de Madrid) però deixaren de costat qüestions purament econòmiques com l’abaratiment dels transports i la regularitat que podrien haver tingut els transports. De fet Jovellanos en l’Informe sobre la Ley Agraria del 1795 creia que s’havia de vertebrar Espanya i que no se gaste más en carreteras generales, sino en caminos locales y pide que el poco dinero disponible se gaste con criterio utilitario y no con miras a la ostentación. Aquestes crítiques no van ser escoltades i de fet ja el 1769 s’havia establert que les llegües de cada camí es comptessin des de Madrid, i des de la porta més propera a la línia del camí, el que significà la creació del quilòmetre zero.
Així doncs, el llibre que analitzem avui està immers en aquesta política centralitzadora de la monarquia borbònica que, com molt bé diu Germà Bel en el seu llibre Espanya, capital París -que ens ha servit de guia per a aquest apunt-, pretenia convertir Madrid en una capital comparable a París. El problema greu de Madrid, a diferència de la resta de les grans capitals dels estats europeus del s. XVIII, és que no tenia cap mena de port, ni marítim ni fluvial i tot havia de passar per reforçar uns camins que deien poc d’una monarquia moderna.
El llibre d’avui es publicà precisament el 1761, any del Pla General de carreteras i malgrat que pugui semblar una guia per a correus és una guia de viatges ja que els camins de postes, com hem analitzat, foren les vies ràpides i més ben preparades. A més hom sabia que en els llocs citats a la guia hi havia tant un allotjament com la possibilitat -amb les autoritzacions pertinents- d’utilitzar el servei d’avituallament i lloguer de cavalls que es feia servir el servei de postes. A més aquesta guia no només servia per a viatjar per Espanya, del que hi havia un mapa inclòs en el llibre, sinó també per a l’estranger, seguint els altres camins de postes.
Per completar la guia s’hi inclouen altres apartats com la història dels correus, la història dels camins, decrets diversos sobre el món postal i elements pràctics com el convertidor de monedes. Aquest element és important perquè a Espanya –fins a la unificació monetària del 1869, amb la famosa pesseta- hi havia una vuitantena de tipus de monedes diferents, hereves dels sistemes monetaris nascuts en època medieval en els antics regnes peninsulars. A això hem de tenir en compte que les mateixes monedes podien estar circulant durant segles sense cap mena de problema, fins i tot podien circular monedes estrangeres. A més, per acabar de complicar la cosa, hi havia les monedes reals i les unitats de comptabilitat no físiques (imaginarias que diu el llibre). Per poder-se aclarir dins d’aquesta dispersió monetària, a l’època s’imprimiren molts llibrets amb títols com ara Comptes fàcils, que no eren més que convertidors de monedes. De fet, al final del llibre que analitzem hi ha un apunt manuscrit de l’antic propietari sobre càlculs monetaris que va haver de realitzar a Cadis.
Al marge del contingut, el llibre estèticament és impecable, amb un gravat inicial a l’aiguafort, de l’artista Gil, que simbolitza el servei de correus amb una figura alada al·legòrica. Totes les pàgines del llibre (menys les inicials i l’índex) tenen un doble filet que emmarca el text i les rutes, característica que li confereix un cert aire senyorívol. Tipogràficament té la seva dificultat, ja que en tractar-se de llistats de ciutats, llegües de distàncies i altres dades, calia jugar força amb els espais muts que permeten alinear correctament les lletres i els números. A més es requeria una atenció especial, ja que qualsevol equivocació podia ser greu per al viatger.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Soler%20&%20Llach%20(BCN)%2017-05-2012.jpg)
.jpg)
.jpg)
