dimarts, 3 de febrer del 2015

Poemes & Cal·ligrames (1920) de Josep Maria Junoy, l'avantguarda poètica sorgida a la Zona Neutral (3/3)


In memoriam Jaume Vallcorba, editor i estudiós de Josep Maria Junoy

Ja vam veure a l'apunt dedicat a Darrera el vidre com la Gran Guerra va activar encara més la fascinació de la intel·lectualitat catalana vers l'europea arran de la vinguda d'alguns dels artistes i poetes que fugien de la barbàrie. A l'exposició Zona Neutral  que encara sou a temps de veure a la Fundació Miró podreu observar-hi vàries mostres de cal·ligrames publicats a revistes com Un enemic del poble -dirigida per Salvat-Papasseit- i Trossos -dirigida primer per Josep Maria Junoy i després per J.V. Foix-.

 

Els qui heu seguit més o menys el blog del Piscolabis deveu conèixer la nostra fascinació vers els cal·ligrames com a súmmum de la vinculació de l'art amb la tipografia i la paraula. Ja fa temps vam dedicar quatre apunts per a analitzar aquest gènere des dels temps del barroc fins la Guerra Civil, on hi ha un trencament de l'experimentació que costarà recuperar. És per això que no ens sap greu tornar a insistir-hi per tal de tornar a fascinar-nos amb l'estètica dels cal·ligrames de la mà d'un dels intel·lectuals més curiosos de la Catalunya de les avantguardes, en Josep Maria Junoy.

 

El llibre fou editat el 1920 per la Llibreria Nacional Catalana de Salvat-Papasseit llibrers de Barcelona amb un tiratge limitat a 150 exemplars. Algun dia haurem de parlar del paper de Joan Salvat-Papasseit com a editor i dinamitzador d'escriptors i artistes però en aquest cas ja podem observar com a tret essencial i constant del poeta-editor la de publicar llibres especials dels amics i col·laboradors de les seves aventures intel·lectuals.

 

Poemes & cal·ligrames fou el recull de paraules en llibertat que Josep Maria Junoy va publicar de manera dispersa en publicacions periòdiques com Troços, La Revista o Ibèria. El llibre, doncs, recull la poesia més experimental publicada en el període de la Gran Guerra de Josep Maria Junoy en un sol volum que serví, com ja veurem, de cloenda d'un període molt fructífer de la poesia avantguardista del nostre poeta. El llibre que recull deu poemes i cal·ligrames suposà també la revisió de la seva obra i la versió definitiva amb petits retocs tant estètics com literaris de títols i versos. Per una altra banda hem de tenir en compte que en ser obres de tipus tipogràfic la tria d'una tipografia o una altra pot oferir variacions estètiques interessants.

 

El llibre fou publicat utilitzant la lletra sans serif Futura, típica com hem anat veient al llarg del Piscolabis de les avantguardes, i amb una gran senzillesa estètica. L'enquadernació és feta amb una paper de quart (26 x 20,5 cm.) tipus ceba molt fi de color marronós mentre que l'interior el paper de certa qualitat però no verjurat ni de fil a la manera luxosa.


El llibre s'inicia amb una breu carta-prefaci de Guillaume Apollinaire, el gran dinamitzador dels cal·ligrames a nivell internacional, en el que lloa un dels seus cal·ligrames, el dedicat a Guynemer. Com ja vam veure en una apunt anterior a Piscolabis aquest cal·ligrama dedicat a l'aviador de la Gran Guerra havia estat publicat a la revista aliadòfila Ibèria i posteriorment fou editada en francès en forma de plaquette per a promoure-la a nivell internacional. Aquesta publicació fou la que Junoy envià a Apollinaire i que el donà a conèixer en àmbits fora de Catalunya. El cal·ligrama fou del grat d'Apollinaire que el felicità tot dient que era vraiment le fruti d'une authentique inspiration á la fois lyrique et plastique.

                                                                                                       
Les composicions poètiques anaven des de cal·ligrames que incorporaven elements dels cubistes i dels futuristes fins a assajos de haikús que eren les formes poètiques en les que estava concentrat cap el 1920.  Malgrat tot, el gruix de les composicions són els cal·ligrames que estaven inspirats per les tavole parolibere de Marinetti o la poesia d'Apollinaire i sobretot d'Albert-Birot. Aquests poetes italians i francesos tingueren una gran repercussió dintre d'alguns poetes catalans com foren en un primer moment Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit conjuntament amb Vicenç Solé de Sojo i Joaquim Folguera i posteriorment a Carles Sindreu.

 

Malgrat aquesta inquietud inicial que és el que recull el llibre de Poemes & Cal·ligrames fou un petit comiat de la recerca avantguardista del seu autor ja que a partir precisament del 1920 deixa de treballar amb paraules en llibertat i la seva poesia es tornà més conservadora. El seu gir cap a una concepció més noucentista de l'estètica i de la poètica el portà a distanciar-se d'aquesta primera fase i va sorprendre a tota la intel·lectualitat de l'època. Josep Pla el descriu dient que quan vivia entre nosaltres, el tòpic sobre Junoy consistí a dir que era inquiet. Altres proclamaren que era un snob. En un moment de morositat, podruït potser per un atac de migranya, Quim Borralleres, digué, un capvespre barceloní de tardor, davant meu, que era un tastaolletes.

 

Aquest gir cap a fórmules més conservadores que foren aplaudides per un sector de la intel·lectualitat catalana no implicà que es desentengués del tot de les avantguardes. El mateix Salvat-Papasseit li va demanar el 20 de juliol de 1923 el pròleg per al recull antològic dels seus poemes a la nova col·lecció "Els poetes d'ara". En la carta li comentava en sol·licitar-li aquest pròleg que jo seria honorat que ho féssiu vos, primer perquè us estimo: després, per la raó que havent d'anar pel món, un guia com sou Vos em farà obrir les portes. Em coneixeu ben bé, em sabeu els defectes i algunes qualitats. I, encara, majorment, que la meva actitud com a poeta només la pot comprendre un home que ha viscut la mateixa trinxera. Havent de condensar en unes quantes planes, Vos condenseu millor que cap crític d'aquí.

 
J
unoy el veu com un romàntic, una mena de troç preciós del cor esberlat del gran Maragall i li reconeix una immarcible categoria poètica malgrat que lamenti l'excés que Salvat mostra en els gust de la novetat per la novetat. El nostre autor i crític artístic i literari ja estava cercant nous camins i per això creia que un dels errors principals de l'art... dit d'avantguarda ha estat de pretendre que les seves manifestacions més autèntiques havien de seguir la cursa enfollidora de les troballes incessants de les ciències i de llurs continuades aplicacions.

 


Cada vegada més Junoy se separava de l'avantguarda que tanta fama li havia donat i cercava en la tradició la modernitat que tant anhelava però amb unes noves fòrmules, diferents de les que el llibre Poemes & Cal·ligrames havien reflectit. Irònicament el 1928 dirà que cal saber fer-se perdonar la modernitat per la tradició i la tradició per la modernitat. Malgrat això, ens queda un dels llibres més interessants de l'avantguarda literària catalana.



BIBLIOGRAFIA

JUNOY, JOSEP MARIA. Obra poètica. Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984. Estudi i edició per Jaume VallcorbaPlana

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1992

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional, 2008

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetaavantguardistacatalà. Barcelona, Generalitat de Catalunya-Arts Santa Mònica, 2010

dimarts, 9 de desembre del 2014

Como juegan los niños (1925 aprox.) de Mathilde Ritter, un llibre infantil sorgit de la zona neutral (2/3)

A la Mercè, amb l'esperança que mai perdi la imaginació i que la sàpiga desenvolupar en un món cada vegada més tangible


Com bé mostra l'exposició ZonaNeutral de la Fundació Miró i el seu catàleg, Barcelona es convertí en un pol d'atracció per a tota mena d'exiliats que fugien del conflicte, tant francesos com alemanys i d'altres nacionalitats. Si bé és cert que la francofília tradicional i l'aposta per a règims parlamentaris dels catalans va fer recaure el pes social cap a la defensa de França no és menys cert que també hi hagué germanòfils i també alemanys que vingueren a Barcelona i que fins i tot s'instal·laren com és el cas de l'editor C. Seither, Carl Seither o Carlos Seither en funció de com signava l'edició dels seu segell editorial.

Como juegan los niños desplegat amb El mercat i l'Hospital de nens

La figura de Carlos Seither ens és enigmàtica ja que el tenim documentat com a editor entre els anys 1915 -a l'inici de la Gran Guerra- fins a l'inici dels anys 40 -ja iniciada la Segona Guerra Mundial-. Fora de les dades de publicació dels seus llibres -que cronològicament ens poden orientar sobre les seves circumstàncies personals- poca cosa en sabem d'ell ja que la seva editorial no ens surt per enlloc de la bibliografia bibliòfila. És per aquest motiu que per fer una certa reconstrucció de la seva vida i situar l'obra que avui analitzem hem de fer una petita revisió de la seva producció editorial. sempre situada a la Rambla de Catalunya 72 de Barcelona.

El tren

Les primeres publicacions que edità a Barcelona anaven marcades per uns títols prou il·lustratius de l'esperit bèl·lic d'aquelles dates com Al frente de mi compañía de Paul Oskar Hocker, Hacia el Este de Sven Anders Hedin,  En las filas alemanas. Cuadros de la gran Guerra 1914 de Josep Maluquer i Salvador, Hacia Siberia con cien mil alemanes. Cuatro meses prisionero de guerra en Rusia d'Aram Kurt, Miguel y Pepe dos valientes que irresistibles, prepotenetes hunden al fin la compañía de la impostura y la falsa obra humorística  de Wilhelm Widmann, De re belica d'Armando Guerra (un seudònim), Como gané la Cruz de Hierro y otras cartas de combatientes anònim però versió de José Pablo Rivas, El "U 39" en el Mediterráneo de Walter Hollweg, Submarinos en el Mar Glacial d'autor anònim...  

La casa de nines

A més d'una Gramatica sucinta de la lengua inglesa de Luigi Pavía també ens consta que va imprimir llibres en alemany com Der brennende Scleier de Conon von Schaecher o Gedenke, dass du ein Deutscer bist! Drei Reden d'Ernst Jockers. Tota aquest activitat es portà a terme entre el 1915 i el 1918 amb traductors com Josep Maluquer, José Pablo Rivas, Manuel Medina o  Ramón María Tenreiro.

El Zepelin

A partir d'aquest primer període, acabada ja la Gran Guerra, els títols són més escassos i alhora hi ha un canvi d'orientació, especialitzant-se en llibres divulgatius de ciència per a infants. Així neixen els Atlas de bolsilo dels que en trobem de dedicats a la mineralogia, papallones i erugues, peixos, mamífers o fins i tot a les patologies de malalties més freqüents tot amb adaptacions i traduccions de professors barcelonins. També dedicarà dos llibres als jocs d'escacs ja fora de l'àmbit de les ciències naturals. Les darreres notícies que en tenim d'ell daten del 1940 quan se li atorgà una llicència per a importació de material però poca cosa més.

Parc d'atraccions

És en aquesta segona etapa que el nostre editor que emigrà a Barcelona segurament a causa de la Gran Guerra deuria iniciar també una col·lecció de llibres infantils d'autors alemanys. Malauradament no hem trobat cap més referència ni en biblioteques públiques ni a la venda dels dos llibres que va publicar Carlos Seither cap als anys 20 i que porten com a títol Los doce negritos d'il·lustrador que desconeixem i. el que analitzarem avui, Como juegan los niños de Mathilde Ritter. El format d'ambdues obres és apaïsat amb les cobertes de cartró dur o cartoné i les pàgines interiors rígides. La versió que tenim és relligada pel llom però el venedor Àlex Pons a Todocolección la té en forma d'acordió.

Exemplar amb l'enquadernació en acordió d'Àlex Pons

Són llibres pensats per a nens molt petits, entre els dos i vuit anys i per això pensats perquè fossin molt resistents i poc estripables. Del primer que hem anomenat -avui políticament incorrecte- ho desconeixem tot, fins i tot el seu autor i no hem pogut aconseguir saber quin era el seu títol original ja que la traducció literal de l'alemany - Die zwölf schwarzen Männer- no ens porta enlloc en la nostra recerca.

Versió original alemanya: Ohne Geld durch die Welt (Foto d'Ebay)

Sobre el llibre Como juegan los niños sabem que el llibre original de Mathilde Ritter es titulava Ohne Geld durch die Welt -Sense diners a través del món- i anava acompanyat de versos de Carl Ferdinands i va ser publicat per Hegel u Schae de Leipzig els anys 20. La nostra versió castellana, que oferí l'editor Carl Seithen a Barcelona, es fonamentava només en les imatges. A la coberta, a més del títol, hi ha el text que ens explica què representen les il·lustracions interiors que se suposa que substituïren els títols del poemes que acompanyaven les il·lustracions de la versió original. Aquestes il·lustracions ens mostren el joc simbòlic infantil dels nens alemanys de principis de segle que poc difereixen dels nostres fora d'algunes innovacions tècniques. Per això hi veiem el mercat, la Clínica dels nens, el tren, la casa de les nines, el Zepelí, el parc d’atraccions, la banda municipal i el viatge en automòbil. Tots aquests rols són els mateixos que els nostres fills representen canviant el Zepelí per l'avió.

Banda municipal

Hem pogut documentar que la il·lustradora fou Mathilde Ritter -gràcies a Jaume Bosch- per la seva signatura ja que el llibre no conté cap mena de crèdit sobre l'autoria. Poc hem pogut saber de la seva autora i només una recerca a internet ens ha pogut permetre la seva tasca com a il·lustradora alemanya entre els anys 20 i 30 amb traduccions arreu del món però amb cap mena de biografia de l'autora. Sabem que va publicar sobretot a Leipzig amb llibres personals o il·lustrant textos de Carl Ferdinands (Kleine leut A spiel und freud, Ein Spielbilderbuch, i Familie Steinpliz), Lois Donaldson (Im Mäusehäuschen i Runzel - Punzel) o elisabeth Brenner (Bibbos und bobbis Abenteeur). 

 

Viatge en cotxe

Sigui com sigui ens trobem davant d'un llibre en el que el dibuix, exacte i meticulós de Mathilde Ritter ens remet directament a la nostra infància en la que el joc simbòlic era el motor de la nostra imaginació per a crear tots els móns reals i imaginaris possibles. Ara que venen les festes nadalenques potser és un bon moment per a donar-li un cop d'ull a aquest rar llibre que no es troba enlloc i que ens va arribar a conseqüència de la Gran Guerra i el trasbals que va ocasionar amb el moviment de persones, com l'editor Carl Seither.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Darrera el vidre (1933) de Carles Sindreu i Joan Miró, poesia i art a la zona neutral (1)


Enguany, coincidint amb el centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial, la Fundació Miró ha inaugurat una excel·lent exposició anomenada Zona Neutral, en la qual es reflexiona sobre la Barcelona dels anys 1914-1918 i la seva relació amb la guerra, malgrat la neutralitat bèl·lica de l'Estat espanyol. Aquesta reflexió és molt àmplia i passa per la vida quotidiana, la política, l'activisme dels germanòfils -uns pocs- i els francòfils -molts, entre els quals cal destacar sobretot els voluntaris catalans- la literatura... i l'art, entre el noucentisme i l'avantguarda. Des de Piscolabis hem col·laborat a l'exposició prestant vuit peces per il·lustrar aquest moment tan important per a la història de la humanitat i també, malgrat la neutralitat -o potser per això-, per a nosaltres com a hereus de la Barcelona i la Catalunya d'aquells temps.


Tota l'exposició manté uns criteris molt pensats quant a la selecció de peces, el principal dels quals és la cronologia 1914-1918 que ha fet que es descartés qualsevol obra de fora d'aquests anys- a més de la qualitat i la representativitat. Per això iniciem una petita sèrie sobre llibres publicats en aquest moment i que no formen part de l'exposició per diversos criteris, però que estan intensament vinculats a aquest període i circumstàncies. En primer lloc, avui us presentem un llibre escrit durant la Primera Guerra Mundial, però que no fou publicat fins uns anys després i il·lustrat per Joan Miró, l'artista la Fundació del qual avui organitza l'exposició que hem comentat.


El llibre Darrera el vidre de Carles Sindreu fou publicat el 1933 per Edicions L'Amic de les arts (segell editorial que recordava la famosa revista de sitgetana i dins del qual J.V. Foix publicaria bona part de la seva obra), a la impremta de L'Estampa -la mateixa on s'imprimia la revista AC del GATCPAC. El poemari, però, fou compost entre els anys 1915-1920 quan l'autor era encara un adolescent. Per això a l'inici del llibre hi ha una nota en què s'especifica que són poemes d'adolescent i que llur autor va néixer l'any 1900. En una nota manuscrita que es conserva al seu arxiu personal, feta  segurament en ocasió d'una lectura dels poemes, diu que el llibre conté totes les sensacions de la meva adolescència (...). És la clau de la meva primera etapa literària (...). Hi afegeix que és dins d'aquestes pàgines sinceres on he començat a trobar-me a mi mateix i que, a més a més, concreta la meva posició actual en el camp de la poesia. Són poemes d'adolescent pel seu fons, no per la forma. Com a divisa del llibre, el poemari està encapçalat per les paraules del simbolista Arthur Rimbaud  del seu llibre Les illuminations que ens diu:
Oisive jeunesse / A tout asservie / Par délicatesse / J'ai perdu ma vie.

SINDREU, CARLES. aranya de llums.

Malgrat ser el seu tercer llibre publicat, és -com bé consta- el primer que fou escrit. Les explicacions que dóna Carles Sindreu mateix són prou eloqüents d'aquesta realitat i queda patent que fou escrit en plena Primera Guerra Mundial i també s'explicita com veu els moviments avantguardistes literaris del moment. Per això parla de la forma com a element important d'aquests quaranta-dos poemes, que podríem vincular directament amb la poesia futurista, amb unes imatges de gran impacte poètic. A més, hi publica el primer cal·ligrama, aranya de llums, que ha passat curiosament inadvertit per a la història dels cal·ligrames, ja que en els reculls i estudis que en parlen només consten els seus cal·ligrames posteriors.


Revista D'Ací i D'Allà dedicada a l'art contemporani amb el text de Carles Sindreu dedicat a Joan Miró i el seu famós pochoir seguin una estètica aproximada a les il·lustracions de Darrera el vidre

De fet, Carles Sindreu ha passat a la història de la literatura catalana gràcies als cal·ligrames - publicats tant en els seus poemaris, tal com ja vam veure a Piscolabis com en la seva obra periodística dels anys 20. Els cal·ligrames formaren part de la seva vida i, a diferència dels altres poetes (Salvat-Papasseit, Junoy, Folgueres, Foix...) que se sentiren seduïts amb més o menys intensitat per aquestes fórmules entre la poesia i la plàstica, els propagà dintre del gènere periodístic. Carles Sindreu signà les seves crítiques esportives -sobretot de tennis- amb el pseudònim de Fivaller i alguna vegada les crítiques es transformaren en suggestius cal·ligrames que reflectien el seu esperit innovador i avantguardista a L'Esport Català (1926).

Cal·ligrames esportius de Carles Sindreu signats com a Fivaller apareguts a L'Esport català (1926)

A més a més d'esportista, crític esportiu i poeta també fou un publicista de renom, preocupat per l'estètica i un dinamitzador cultural implicat sempre en la promoció de l'avantguarda. Com a publicista, a més d'encarregar-se de la que es publicà a la prestigiosa revista D'Ací i D'Allà, fou el responsable de la imatge de Myrurgia, Roca Joiers, Codorniu, El Dique Flotante, S'Agaró... No és estrany, doncs, que en els poemaris que publicà vetllés per l'estètica del llibre més enllà de la literària, com és el cas que avui analitzem. Darrera el vidre és, doncs, un llibre fruit d'una literatura adolescent de gran qualitat, embolcallada en els paràmetres que ja hem estudiat dintre de l'estètica republicana i alhora mostra un gran desig de bellesa integral.

 

La coberta del llibre, de tipus tipogràfic, és molt sòbria -a diferència del publicat anteriorment Radiacions & poemes que tenia una il·lustració- i s'hi utilitza la lletra Futura, la gran sens serif de l'època. Seguint el costum del moment, com vam veure a Crimen d'Agustín Espinosa, s'hi utilitza les majúscules i minúscules saltant-se el codi ortogràfic, el que es remarca també per l'absència de signes de puntuació. Els fulls tenen la numeració a la part inferior, com a peu de pàgina, amb la llegenda darrera el vidre - poemes d'adolescent - carles sindreu - pàgina "x". Cal remarcar que l'edició d'aquest poemari anà, com hem dit, a càrrec d'"Edicions L'Amic de les Arts", editorial que Sindreu havia cofundat amb Sebastià Gasch, Joan Prats, Josep Lluís Sert i altres, a proposta de Sindreu mateix, i que també publicà la poesia de J.V. Foix, seguint paràmetres estètics semblants. Del llibre se'n va fer un tiratge de 100 exemplars sobre paper Plantin i, signats per l'autor, dotze en paper de fil Guarro i vuit en paper japó. Aquest exemplar, malgrat ser el número 10 de l'edició corrent també fou signat per Carles Sindreu per a Mercè de Góngora, i és que potser com passa amb l'obra d'altres poetes, és més difícil tenir un llibre no dedicat, que no pas dedicat.

Justificació de tiratge i dedicatòria de Carles Sindreu

Que el llibre se cenyeixi a una estètica avantguardista és ben propi de Carles Sindreu ja que fou una de les persones que més va fer per promocionar-la. Com molt bé explica Carme Arenas Noguera en el seu article Carles Sindreu i Pons o el compromís amb l'avantguarda el poeta fou, conjuntament amb Joan Prats, Joaquim Gomis i Josep Lluís Sert, fundador el novembre de 1932 de l'ADLAN (Amics De L'Art Nou), grup de renovació al qual s'hi afegiren Sebastià Gasch, Magí A. Cassanyes, Robert Gerhard, Lluís Montanyà i J.V. Foix, entre d'altres. Fou col·laborador actiu del GATCPAC i fundador d'Amics del Circ i participà activament en les tertúlies de la Penya del Colón i organitzador del Conferentia Club de Barcelona, fet que li permeté ser dinamitzador de l'avantguarda a Barcelona i entrar en contacte amb artistes i intel·lectuals com Alexander Calder, Man Ray, Pablo Picasso, Àngel Ferrant, Ramón Gómez de la Serna, Federico García Lorca, René Benjamin, Paul Éluard, Jean Cassou, Tristan Tzara, Paul Valéry... per citar només uns quants dels més coneguts.


Així, doncs, no és estrany que demanés tres col·laboracions especials per publicar els seus poemes d'adolescència. Des del vessant literari, Carles Riba va escriure un petit pròleg  -al mig, un cristall preservador, una adolescència que -oh meravella!- no cerca unitat en cap sentiment altisonant. Salta de la sang un somrís o un sospir...- i J.V. Foix un colofó en forma de poema datat el 5 de juny de 1932, el que ens marca com a mínim un inici de les intencions de Carles Sindreu de publicar aquest poemari d'adolescència. Inspirat per J.V. Foix, que ja havia publicat els seus dos primers llibres amb il·lustracions de Joan Miró -Gertrudis (1927)  i KRTU (1932)-, segurament demanà a l'amic comú i artista que també li dediqués alguna il·lustració. Joan Miró trigà uns quants mesos -respecte el pròleg de Carles Riba- ja que signà les quatre il·lustracions que dedicà al poemari el març de 1933.


De fet, Joan Miró il·lustrà força poemaris tant de poetes catalans (J.V. Foix, Salvador Espriu, Miquel Costa Llobera i Miquel Martí i Pol) com de fora, tal com ja vam veure amb el magnífic poemari de Lise Hirtz. És significatiu, per entendre aquestes Il·lustracions, conèixer el fet que Joan Vinyoli el 1980 escrigué a Miquel Martí i Pol per felicitar-lo per la col·laboració amb l'artista dient-li: primer de tot vull dir-te que m'alegra moltíssim i et felicito de tot cor per l'edició d'una carpeta amb sis poemes teus i sis aiguaforts de Joan Miró. Això significa que el teu nom viatjarà, amb tots els honors, des de Roda de Ter a les grans ciutats europees i americanes.

 Dibuixos originals sobre l'exemplar nº I en paper japó que va pertènyer a Joaquim Gomis i que recentment ha sortit a subhasta per Sotheby

Les il·lustracions mironianes foren concebudes en blanc i negre -com ho havia fet per als llibres de J.V. Foix- recreant-hi els personatges abstractius del que hom anomena "pintura salvatge" que els anys trenta estava assajant en la seva recerca plàstica que culminà en Home i dona davant un munt d'excrements (1935). Són unes il·lustracions molt suggeridores que, malgrat no intentin mimetitzar cap poema, sí que hi tenen una gran relació ja que connecten amb la concepció surrealista dels poemes de Carles Sindreu. Aquesta manera de dibuixar de Joan Miró l'anirà canviant dintre de la seva recerca estètica constant i ja cap el 1935 la tendència cap a l'abstracció poètica anà prenent força com vam veure en el programa de mà de la sessió de dansa de Joan Magrinyà que també il·lustrà a més de dissenyar-li alguns dels vestits.

Per acabar creiem que és molt interessant veure com l'exemplar núm. 1 que fou propietat del seu amic Joaquim Gomis -amb la dedicatòria a Odette i Joaquim Gomis amb tot l'afecte i vella amistad-  i que recentment ha sortit a la venda a Sothebys fou reil·lustrat per Joan Miró mateix l'any 1966 amb onze dibuixos originals amb llapis i pastels fets directament sobre el poemari de Carles Sindreu. En certa manera, aquesta reinterpretació d'una obra pròpia ens recorda l'autoretrat de Miró de 1937 i que reelaborà 1960, i en el qual hom pot apreciar un canvi estilístic profund, malgrat que sempre hi reconeixem la mà de Joan Miró.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2015 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació