A en Víctor Pàmies, un dels primers lectors d’aquest bloc i rei dels blocs i que recentment en un comentari al Gazophylacium no ha vist clar un nu tendent a l’abstracció… espero que aquests els vegi millor!
De la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas ja n’he parlat al bloc i avui em vull centrar en un aspecte molt puntual, el de les seves acadèmies.
Aquest terme recull tot aquell estudi de nu fet del natural per un artista i que durant molt de temps fou un dels exercicis clàssics de les acadèmies artístiques (d'aquí ve el seu nom) amb models professionals, tradicionalment homes i dones amb pocs recursos econòmics.
A causa del contingut sexual d'aquest apunt el podeu llegir en el meu bloc dedicat exclussivament a publicacions eròtiques i pornogràfiques, Piscolabis Librorum Maioris.
Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem que us abstingueu d'entrar-hi.
A en Jaume Amill, un borgià de pedra picada capaç de batejar l’empresa que va cofundar amb un nom literari i borgià, D’Aleph.
Aclaró que un aleph es uno de los puntos del espacio que contiene todos los puntos. (...)
Al abrir los ojos, vi el aleph.
- ¿El aleph? – repetí.
- Si, el lugar donde están, sin confundirse, todos los lugares del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Jorge Luis Borges
El difícil món del llibre d’artista és molt relliscós perquè, i aquesta és una de les gràcies, els límits del que és una obra d’art són molt tènues. Des de Piscolabis Librorum una de les coses que volem mostrar és, precisament, que darrera de qualsevol relació entre imatge i lletra pot haver-hi bellesa i estètica. Analitzada una per una, qualsevol creació humana té en compte un impuls, encara que inconscient, d’estètica.
Llavors, podem distingir entre un llibre d’artista i un llibre convencional, acuradament dissenyat? És que l’artesà que va triar els tipus de lletra, el paper, la mida, el relligat, les guardes... no ho va fer perquè el llibre es convertís en obra estètica? Quina diferència hi ha entre un artesà de l’edició i un artista que fa llibres?
Mentre mirem l’Abecedario esférico de Pamela Moore tots els dubtes sobre les fronteres de l’art ens venen al cap... és una obra –i perdoneu-me l’acudit fàcil- rodona! Amb tota la seva menudesa aquest llibre és capaç de desvetllar una reflexió filosòfica com poques obres ho aconsegueixen. A més, com a obra d’artista té la qualitat que la forma està molt meditada i molt ben acabada, sense deixar res a la improvisació.
Contemplant aquesta petita esfera de només 5 cm. de diàmetre hom s’adona de la conjunció del domini tècnic i conceptual de l’obra. Així, sobre dues semiesferes de fusta s’ha relligat una pell de xai curtida en blau i marró. Uns imans interiors ajuden a fer encaixar perfectament aquestes dues semiesferes per formar un punt.
De l’interior del llibre surt una llarga tira de paper plegada en forma d’acordió que conté un magnífic abecedari, amb una lletra per “pàgina”. Constitueix una meravellosa col·lecció tipogràfica ja que cada lletra és impresa amb un tipus mòbil d’una família diferent. També es juga amb els colors, ja que està imprès amb diverses tintes i cada lletra és d’un color diferent de la del costat.
Pamela Moore és una artista nord-americana fascinada pel món del llibre i ha tingut una formació pràctica sobre les seves tècniques tant a Arizona com a Barcelona. Tant ella com els seus llibres d’artista han viatjat per tot el món (des de la República Txeca, Índia, Grècia, països escandinaus...) i ha aprofitat per fer-ne cursos. Actualment resideix als Estats Units malgrat que no ha perdut els vincles amb Barcelona.
Aquesta impressió tipogràfica a la manera antiga es deu a l’amistat que l’artista manté amb el també artista, impressor i bibliòfil Miquel Plana d’Olot. Miquel Plana posà a disposició del projecte un mostrari tipogràfic que denota la gran variació de caixes de què disposa. La resta de la feina de relligat i preparació final del llibre Pamela Moore la realitzà en el taller que el 1997 tenia al barri gòtic de Barcelona.
La primera vegada que vaig veure aquest llibre em vingué al cap el conte de Jorge Luís Borges de l’Aleph, com a punt en el que hi ha tots els llibres tant des del vessant de contingut (l’alfabet tipogràfic) com de continent (el relligat, la mateixa tipografia, la varietat de color, l’esfera sense angles...).
Tots els llibres són possibles en aquest abecedari esfèric que culmina una investigació de l’autora a l’entorn dels llibres esfèrics. En aquest cas se’n va fer una tirada de 18 exemplars numerats.
-->Bon Sant Jordi per a tothom amb tots els llibres que són possibles en l’Abecedari esfèric de Pamela Moore.
Uns bons amics m’han mostrat un petit àlbum (22 x 32 cm.) que un oncle avi seu havia crea al llarg del temps. Els l’he demanat per al Piscolabis perquè és una curiositat que m’ha agradat i perquè creia que tenia un bon apunt.
Aquesta persona, durant una etapa de la seva vida, que suposo que va dels anys 30 als 50, va col·leccionar escuts de Barcelona estampats sobre paper i en va recollir des del s. XVII al XX. Per conservar-los dins de l’àlbum retallava els exemplars que li interessaven del document o llibre on es trobessin. No tenia cap mena de límit pel que fa a la tècnica, així en trobem de xilogràfics, calcogràfics, litogràfics i cromolitogràfics a més d’alguns exemplars estampats en sec... tot el que fos escut de Barcelona estampat en un document i d’una certa antiguitat.
Observant aquest modest àlbum típic de col·leccionista em venen al cap dues qüestions:
Aquesta col·lecció és un bon resum de l’evolució que ha patit l’escut de Barcelona des del s. XVII fins a principi del s. XIX. És una bona visió de com un mateix escut ha pogut tenir diverses formes i adaptacions.
Entre d’altres hi falta l’escut de Barcelona que fa uns anys uns dissenyadors van reelaborar, poc abans de les Olimpíades de 1992, i que legalment fou anul·lat el 2002 per considerar-se que no complia amb la sintaxi heràldica... A vegades tinc la sensació que hi ha gent que la història se la pren a la lleugera i amb un gran desconeixement. En aquest cas es van permetre, en ares de l’estètica moderna, transgredir les lleis d’una ciència tan antiquada i rància com vulgueu, però que ha permès crear un llenguatge visual i simbòlic molt important, que qualsevol coneixedor pot descodificar. Per això intentar introduir-hi dissenys innovadors és, si més no, obrir la porta a la confusió i trair-ne el sentit original. En circumstàncies com aquestes ja no cal fer un escut, es pot crear un logotip que es vagi canviant en funció de les modes...
L’heràldica a nivell popular sona a cosa rància i pomposa, res més. En són responsables, almenys en part, les paradetes que es posen, de vegades, als grans centres comercials i localitzen el teu escut heràldic amb la història de la família a través d’ordinador, previ pagament d’una quantitat no menyspreable. Amb quatre rals podem tenir els avantpassats més grandiloqüents que vulguem...
En aquest cas l’aixecada de camisa és notable... perquè la història d’una família, segons el cognom, el més probable és que no es refereixi a la teva família pròpiament dita. I perquè l’estudi heràldic que fa sostenir que aquella família correspon aquell escut té una fiabilitat més que dubtosa.
Una de les iniciatives que més em va agradar a l’entorn de l’escut de Barcelona, i que no recull aquest àlbum, fou la que portà a terme la darrera etapa del Diari de Barcelona en la que va demanar a diversos dissenyadors i altres persones vinculades al món de l’art, la cultura... un disseny de l’escut de la capçalera. La iniciativa no tenia pretensió de substituir l’escut barceloní sinó de fer un divertimento diari, i com a tal crec que va funcionar molt bé.
L’altre punt a comentar a l’entorn d’aquest àlbum és el tema del col·leccionisme. Per poder fer el seu recull d’escuts de Barcelona no vull ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa!
Això ens permet fer una reflexió sobre quina és la funció del col·leccionista i quins haurien de ser els límits permesos a l’activitat del col·leccionisme...
En l’actualitat s’entén per col·leccionisme la iniciativa particular d’acumulació d’un determinat objecte de manera temàtica i coherent per a la seva preservació i estudi. Aquest element de preservació és el mot clau en l’actualitat. Ser conscient que nosaltres només som els depositaris d’un patrimoni que ha de passar a futures generacions en millor estat, si és possible.
Anteriorment, però, aquest element no era primordial i per a fer una col·lecció hom podia, com en aquest cas, amputar o destruir documents perquè no se’ls considerava importants. Moltes vegades s’ha defensat la funció del col·leccionista com a protectora del patrimoni cultural d’un país, però també hem de ser conscients de la funció destructora que moltes vegades ha generat aquesta dèria i valorar les dues opcions i ser equilibrats quan s’obre un debat d’aquesta mena.
En fi, que mirant aquest àlbum m’ha vingut al cap aquestes dues reflexions sobre un element tant nostre com és un escut i la funció del col·leccionisme en el seu vessant més destructiu...
Als meus oncles llunyans (i malgrat tot, propers), els germans Antoni, Lluïsa i Josep Bargés i Carme Mestres, mestres de la República a Girona i Calafell que feren el mateix camí al davant d'Ernesto Caballero vers l'exili dels camps de concentració i Mèxic com a destí final, deixant darrera seu aquest pudridero de què ens parla l'autor.
Perdoneu si aquest primer any del Piscolabis Librorum hi ha un pes més gran de llibres de l’inici del franquisme que de cap altre lapse de temps, però és un període molt poc conegut que crec que val la pena incidir-hi perquè és un moment d’incerteses i de renovació ideològica sobtada i forçada en el qual les impremtes catalanes, i els intel·lectuals que hi havia al darrere en la majoria de casos, van haver de fer un esforç important d’adaptació per poder fer sobreviure el taller. En ocasió dels 70 anys del final de la guerra intento fer les meves modestes aportacions a l’anomenat Memorial democràtic.
Avui es commemora la fi de la Guerra Civil espanyola, quan cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes franquistes van vèncer els darrers focus de resistència republicana. A Catalunya el final de la guerra havia estat unes setmanes abans, l’11 de febrer del mateix any, quan les tropes franquistes n’ocuparen tot el territori.
El general Solchaga, cap de la IVª Divisió de Navarra, fou l’artífex del sometiment del territori català al règim franquista. Formava part de les seves tropes com a alferes un feixista de primera hora, Ernesto Giménez Caballero. Aquest fou un intel·lectual vinculat als moviments d’avantguarda, sobretot el surrealisme -va organitzar el famós cinefòrum amb la projecció de Le chien andalous de Buñuel i Dalí-, que es va deixar seduir per la ideologia feixista dels anys 20 i participà activament en la seva organització a Espanya, adherint-se finalment al cop d’estat del juliol de 1936.
Com a intel·lectual coneixia perfectament tots els altres intel·lectuals espanyols i catalans de la seva època, i fins i tot havia organitzat a Madrid l’any 1927 l’Exposición del Libro Catalán o la trobada de germanor entre escriptors catalans i castellans el 1930. El 1942 publicà Amor a Catalunya on reporta el primer viatge de Franco a la nostra terra. Per això Giménez Caballero sempre s’autoproclamava amic de Catalunya.
El seu pare tenia una petita impremta en la qual ell havia treballat de jove, mentre estudiava, i per això era un gran coneixedor de les tècniques bibliòfiles. Aquesta formació i la coneixença de la tasca de l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova (Impremta Oliva de Vilanova) en època republicana va fer que els encarregués la impressió de les seves memòries de la conquesta de Port-Bou amb càrrec a l’Editora Nacional que publicava els llibres de propaganda feixista del moment. El llibre (25 x 18 cm) de 92 pàgina fou imprès l’agost del 1939 i porta el títol de ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou.
El llibre és escrit amb el llenguatge triomfal de l’època i amb un to de menyspreu i cinisme vers tot el que no s’avingués a l’èpica exultant del franquisme. Valgui un petit exemple en aquest apunt sobre com van trobar l’estació de ferrocarril:
Giramos por la estación. No se veía el cuadriculado bituminoso de los andenes, cubiertos de trapos, de papeles, de carnets, de bombas de mano, de orines, de boñigas de vaca. Cogí una revista de los literatos rojos españoles florecida en aquel pudridero: “Hora de Espanya”. Nº XXI. Miré los nombres de los colaboradores y redactores. A todos los conocía: Machado, León Felipe, Moreno Villa, Ferrant, Bergamín, Navarro Tomás, Alberti, Montseinos, Bosch Gimpera, Alberto Halffter, Gaos, Lacasa, Canedo, Cernuda, Corpus Barga, Domenchina, Prados, Riba, Juan de la Encina, Altolaguirre, Dieste, Sánchez Barbudo, Gil-Albert, Gaya, Serrano Plaja, María Zambrano, Quiroga Pla, Chapí, Miguel Hernández, Salas Viu, Antonio Aparicio, Capdevila, Rodríguez Aldave...
Abrí una pàgina que evocaba a Lope de Vega, en esta frontera internacional donde hedía a excremento. El artículo se llamaba nada menos que “Jardín en flor y en sombra y en silencio”. Y lo firmaba, tan tranquilo, cocteauiano y exquisito, José Bergamín.
Xilografia bicroma d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria sobre Port Bou
Del procés d’elaboració es conserven dues cartes d’un gran interès (publicades a la monografia de Santi Barjau sobre la impremta Oliva), ja que formen part de l’epistolari entre Víctor Oliva i l’artista Enric-Cristòfol Ricart, que va aportar una gran xilografia bicroma al projecte del llibre i una altra petita xilografia. La xilografia bicroma és una al·legoria de la victòria franquista a Port Bou i la darrera xilografia, un cul de llàntia, una altra al·legoria amb un àngel de la victòria.
La primera carta ens informa sobre un dels problemes més grans que hi havia en aquell moment a l’hora d’imprimir qualsevol cosa: el paper. Com que era un llibre de propaganda d’un dels intel·lectuals del nou règim no hi va haver problema i passà per davant d’altres encàrrecs. L’altra és el tema del gravat que Ricart havia de fer en xilografia a dues tintes. En ser finalment a heliogravat no va caldre que es preocupés gaire per la tècnica perquè era una impressió mecanitzada:
No passis cap mal de id. Pel paper en que serà estampat el llibret sobre la Conquesta de Port-Bou. En primer lloc, perque ni nosaltres mateixos el sabem encare. Ens el te de fer arribar la Editora Nacional. En segon lloc, perquè el teu grabat no será estampat amb la planxa original, sino reproduït en heliograbat, i en aquest el major o menor grau de finesa del paper no hi te cap influencia. Amb tota llibertat, doncs, pots manejar eines usuals o extraordináries, segur de que treurem el que tu facis, per delicat que sigui, amb la máxima fidelitat possible. Crec haber-t’ho dit ja, pero insisteixo en que voldriem fer d’aquesta estampació una verdadera maravella. Tot el que permeti els procediments de que disposem i el que ens dicta la simpatia que mereixen tots els que han intervingut en aquesta interesantissima comanda.
(15 d’abril 1939, Any de la Victòria)
L’altre carta, posterior, ens aporta la intenció de l’impressor de comptar per a d’altres pàgines amb la col·laboració directa de Ricart, però no fou possible ja que de les il·lustracions se n’encarregà Josep Navas amb una sèrie de dibuixos trets de fotografia amb una tècnica que simulava el gravat, el gratatge.
Van arribar dades gràfiques per a il·lustrar la “Conquesta de Port-Bou” i cada vegada em va semblant mes glaçada la fotografia i menys artística, i això que en tinc davant dels ulls algunes de maravelloses com a informació actualista. “Si el tiempo lo permite”, es a dir, si ens donen temps, m’agradaria que fecis per a aquest llibre al menys unes quantes capçaleres, quatre o cinc, però, per a això, convé tenir enllestida la feina capdal, que es el frontispici a dos colors
(29 d’abril de 1939, Any de la Victòria).
Xilografia d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria franquista
No hi hagué temps perquè Enric-Cristòfol realitzés més gravats que els dos incialment encarregats i tot el llibre es farcí de fotografies fora de la caixa tipogràfica, combinant-les amb els gravats de Josep Navas i dibuixos, en principi al carbó, d’un tal Jaime, se suposa que algun soldat de la IV Divisió de Navarra. Aquesta solució estètica s’allunya de l’estètica imperialista d’altres publicacions de l’època, però tampoc té la força dels llibres avantguardistes de l’època republicana. És un llibre massa eclèctic dintre de les solucions editorials del moment.
Ens trobem davant d’un producte al qual, malgrat les petites dimensions del llibre, la impremta s’abocà amb l’esperança de rebre més encàrrecs oficials que poguessin contribuir a mantenir-la. De fet l’Editora Nacional li encarregà la Corona de Sonetos en honor de José Antonio i el Via Crucis del Señor en las tierras de Espanya, també va rebre diversos encàrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat li comprà exemplars d’El Gran Teatro del Liceo o la Historia de la Montería (les obres en castellà més luxoses i emblemàtiques de l’època republicana) amb relligats d’estilo imperial per regalar al comte Ciano, Hitler i Himmler. Això ens permet copsar el prestigi que tenia la impremta dintre el món dels llibres de luxe.
Malgrat aquesta consideració, la impremta tingué greus problemes de sosteniment a causa dels pocs encàrrecs comercials que rebien –que és el que en definitiva havia de fer bullir l’olla- ja que la situació de postguerra ho complicava tot. Oliva mateix reconeixia aquesta situació a Ricart quan li explica que Et prego que no em felicitis (...); jo fet una coca; i l’Ins. Graf. a punt de paràlisis, per manca de tot!... Quina vida! (27 d’octubre de 1939).
Aquesta situació va fer que la impremta Oliva de Vilanova no tornés a ser mai més el que havia estat, una referència editorial del modernisme i el noucentisme -en definitiva, del primer terç del s. XX-, i entrà en un procés de decadència que es perllongà fins a la desaparició definitiva el 1983, quan les impressions que feien eren ja molt allunyades de la sensibilitat dels primers temps.
BIBLIOGRAFIA
BARJAU RICO, SANTI i OLIVA PASCUET, VÍCTOR. Barcelona, Art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.
In memoriam del meu oncle Jackó (Santiago, Jaume, Jacme o Jaime) Alberdi (1932-2001) que va ser el primer a parlar-me apassionadament de les possibilitats d'Internet per a la difusió de llibres, davant del meu escepticisme. Uns quants anys després el seu somni és una realitat i el temps li ha donat la raó.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20El%20Desv%C3%A1n%20Encantado%20(TC)%2018-07-2008.jpg)
.jpg)
.jpg)
