L'escut de Barcelona en una col·lecció papericida

Uns bons amics m’han mostrat un petit àlbum (22 x 32 cm.) que un oncle avi seu havia crea al llarg del temps. Els l’he demanat per al Piscolabis perquè és una curiositat que m’ha agradat i perquè creia que tenia un bon apunt.

Aquesta persona, durant una etapa de la seva vida, que suposo que va dels anys 30 als 50, va col·leccionar escuts de Barcelona estampats sobre paper i en va recollir des del s. XVII al XX. Per conservar-los dins de l’àlbum retallava els exemplars que li interessaven del document o llibre on es trobessin. No tenia cap mena de límit pel que fa a la tècnica, així en trobem de xilogràfics, calcogràfics, litogràfics i cromolitogràfics a més d’alguns exemplars estampats en sec... tot el que fos escut de Barcelona estampat en un document i d’una certa antiguitat.

Observant aquest modest àlbum típic de col·leccionista em venen al cap dues qüestions:

Aquesta col·lecció és un bon resum de l’evolució que ha patit l’escut de Barcelona des del s. XVII fins a principi del s. XIX. És una bona visió de com un mateix escut ha pogut tenir diverses formes i adaptacions.

Entre d’altres hi falta l’escut de Barcelona que fa uns anys uns dissenyadors van reelaborar, poc abans de les Olimpíades de 1992, i que legalment fou anul·lat el 2002 per considerar-se que no complia amb la sintaxi heràldica... A vegades tinc la sensació que hi ha gent que la història se la pren a la lleugera i amb un gran desconeixement. En aquest cas es van permetre, en ares de l’estètica moderna, transgredir les lleis d’una ciència tan antiquada i rància com vulgueu, però que ha permès crear un llenguatge visual i simbòlic molt important, que qualsevol coneixedor pot descodificar. Per això intentar introduir-hi dissenys innovadors és, si més no, obrir la porta a la confusió i trair-ne el sentit original. En circumstàncies com aquestes ja no cal fer un escut, es pot crear un logotip que es vagi canviant en funció de les modes...

L’heràldica a nivell popular sona a cosa rància i pomposa, res més. En són responsables, almenys en part, les paradetes que es posen, de vegades, als grans centres comercials i localitzen el teu escut heràldic amb la història de la família a través d’ordinador, previ pagament d’una quantitat no menyspreable. Amb quatre rals podem tenir els avantpassats més grandiloqüents que vulguem...

En aquest cas l’aixecada de camisa és notable... perquè la història d’una família, segons el cognom, el més probable és que no es refereixi a la teva família pròpiament dita. I perquè l’estudi heràldic que fa sostenir que aquella família correspon aquell escut té una fiabilitat més que dubtosa.

Una de les iniciatives que més em va agradar a l’entorn de l’escut de Barcelona, i que no recull aquest àlbum, fou la que portà a terme la darrera etapa del Diari de Barcelona en la que va demanar a diversos dissenyadors i altres persones vinculades al món de l’art, la cultura... un disseny de l’escut de la capçalera. La iniciativa no tenia pretensió de substituir l’escut barceloní sinó de fer un divertimento diari, i com a tal crec que va funcionar molt bé.

L’altre punt a comentar a l’entorn d’aquest àlbum és el tema del col·leccionisme. Per poder fer el seu recull d’escuts de Barcelona no vull ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa!

Això ens permet fer una reflexió sobre quina és la funció del col·leccionista i quins haurien de ser els límits permesos a l’activitat del col·leccionisme...

En l’actualitat s’entén per col·leccionisme la iniciativa particular d’acumulació d’un determinat objecte de manera temàtica i coherent per a la seva preservació i estudi. Aquest element de preservació és el mot clau en l’actualitat. Ser conscient que nosaltres només som els depositaris d’un patrimoni que ha de passar a futures generacions en millor estat, si és possible.

Anteriorment, però, aquest element no era primordial i per a fer una col·lecció hom podia, com en aquest cas, amputar o destruir documents perquè no se’ls considerava importants. Moltes vegades s’ha defensat la funció del col·leccionista com a protectora del patrimoni cultural d’un país, però també hem de ser conscients de la funció destructora que moltes vegades ha generat aquesta dèria i valorar les dues opcions i ser equilibrats quan s’obre un debat d’aquesta mena.

En fi, que mirant aquest àlbum m’ha vingut al cap aquestes dues reflexions sobre un element tant nostre com és un escut i la funció del col·leccionisme en el seu vessant més destructiu...