dimarts, 14 d’abril de 2009

L'escut de Barcelona en una col·lecció papericida


Uns bons amics m’han mostrat un petit àlbum (22 x 32 cm.) que un oncle avi seu havia crea al llarg del temps. Els l’he demanat per al Piscolabis perquè és una curiositat que m’ha agradat i perquè creia que tenia un bon apunt.


Aquesta persona, durant una etapa de la seva vida, que suposo que va dels anys 30 als 50, va col·leccionar escuts de Barcelona estampats sobre paper i en va recollir des del s. XVII al XX. Per conservar-los dins de l’àlbum retallava els exemplars que li interessaven del document o llibre on es trobessin. No tenia cap mena de límit pel que fa a la tècnica, així en trobem de xilogràfics, calcogràfics, litogràfics i cromolitogràfics a més d’alguns exemplars estampats en sec... tot el que fos escut de Barcelona estampat en un document i d’una certa antiguitat.



Observant aquest modest àlbum típic de col·leccionista em venen al cap dues qüestions:

Aquesta col·lecció és un bon resum de l’evolució que ha patit l’escut de Barcelona des del s. XVII fins a principi del s. XIX. És una bona visió de com un mateix escut ha pogut tenir diverses formes i adaptacions.



Entre d’altres hi falta l’escut de Barcelona que fa uns anys uns dissenyadors van reelaborar, poc abans de les Olimpíades de 1992, i que legalment fou anul·lat el 2002 per considerar-se que no complia amb la sintaxi heràldica... A vegades tinc la sensació que hi ha gent que la història se la pren a la lleugera i amb un gran desconeixement. En aquest cas es van permetre, en ares de l’estètica moderna, transgredir les lleis d’una ciència tan antiquada i rància com vulgueu, però que ha permès crear un llenguatge visual i simbòlic molt important, que qualsevol coneixedor pot descodificar. Per això intentar introduir-hi dissenys innovadors és, si més no, obrir la porta a la confusió i trair-ne el sentit original. En circumstàncies com aquestes ja no cal fer un escut, es pot crear un logotip que es vagi canviant en funció de les modes...



L’heràldica a nivell popular sona a cosa rància i pomposa, res més. En són responsables, almenys en part, les paradetes que es posen, de vegades, als grans centres comercials i localitzen el teu escut heràldic amb la història de la família a través d’ordinador, previ pagament d’una quantitat no menyspreable. Amb quatre rals podem tenir els avantpassats més grandiloqüents que vulguem...



En aquest cas l’aixecada de camisa és notable... perquè la història d’una família, segons el cognom, el més probable és que no es refereixi a la teva família pròpiament dita. I perquè l’estudi heràldic que fa sostenir que aquella família correspon aquell escut té una fiabilitat més que dubtosa.


Una de les iniciatives que més em va agradar a l’entorn de l’escut de Barcelona, i que no recull aquest àlbum, fou la que portà a terme la darrera etapa del Diari de Barcelona en la que va demanar a diversos dissenyadors i altres persones vinculades al món de l’art, la cultura... un disseny de l’escut de la capçalera. La iniciativa no tenia pretensió de substituir l’escut barceloní sinó de fer un divertimento diari, i com a tal crec que va funcionar molt bé.



L’altre punt a comentar a l’entorn d’aquest àlbum és el tema del col·leccionisme. Per poder fer el seu recull d’escuts de Barcelona no vull ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa!


Això ens permet fer una reflexió sobre quina és la funció del col·leccionista i quins haurien de ser els límits permesos a l’activitat del col·leccionisme...


En l’actualitat s’entén per col·leccionisme la iniciativa particular d’acumulació d’un determinat objecte de manera temàtica i coherent per a la seva preservació i estudi. Aquest element de preservació és el mot clau en l’actualitat. Ser conscient que nosaltres només som els depositaris d’un patrimoni que ha de passar a futures generacions en millor estat, si és possible.



Anteriorment, però, aquest element no era primordial i per a fer una col·lecció hom podia, com en aquest cas, amputar o destruir documents perquè no se’ls considerava importants. Moltes vegades s’ha defensat la funció del col·leccionista com a protectora del patrimoni cultural d’un país, però també hem de ser conscients de la funció destructora que moltes vegades ha generat aquesta dèria i valorar les dues opcions i ser equilibrats quan s’obre un debat d’aquesta mena.


En fi, que mirant aquest àlbum m’ha vingut al cap aquestes dues reflexions sobre un element tant nostre com és un escut i la funció del col·leccionisme en el seu vessant més destructiu...

22 comentaris:

  1. Precisament fa uns dies una professora de l'Escola de la Dona amb qui faig 'Història del Llibre' comentava la dèria a emmarcar làmines de 'moda' antigues, retallant i treient la documentació del context, cal dir que la Bonnemaison té una gran col·lecció sobre moda, precisament.

    Sobre l'escut de Barcelona, el desconeixement i 'alegria' que va mostrar el consistori no és estrany, en un temps en el qual tot serveix per 'decorar' i 'dissenyar'.

    Encara a Barcelona es van fer enrera, el pobre escut de L'Hospitalet de Llobregat ha patit molt, també, i tants d'altres!!!

    ResponSuprimeix
  2. Uf, de làmines de modes i litografies del s. XIX hi ha molts reculls. la de llibres que foren mutilitats per "emmarcar" el gravat que contenien.
    De fet hi ha molts llibres que sensers són molt rars.
    El tema de redissenyar el que és clàssic ja ho veus que és un clàssic. Si és un logotip com el "St. Q + dibuix d'un gat" ho trobo kitsch i ja està, però no afecta a l'escut.
    En fi, les modes poden ser pernicionses.

    ResponSuprimeix
  3. Preciosa colección de las armas de la ciudad de Barcelona.

    Estas colecciones solo se pueden reunir con muchísimo amor (en este caso por la hermosa ciudad de Barcelona), paciencia y voluntad. Y son como depósitos enormes de nuestra memoria y nuestra historia. Despreciados, olvidados hasta que un día salen a la luz para satisfacción de muchos.

    Uno de los escudos diría que viene de la portada de la obra de la Crónica de los muy nobles Condes de Barcelona, la edición del XVII de Barcelona. Los sellos de placa, emotivos.

    El coleccionismo tiene una función social indubitable.

    ¡Saludos bibliófilos!

    ResponSuprimeix
  4. Un altre post força interessant, Galderich.
    a alguns indrets d'Europa se'n cuiden més, no? dels escuts.

    ResponSuprimeix
  5. Diego,
    Realment és una col·lecció que avui no es podria fer per la dificultat de trobar aquests documents i de retallar-los, per això és un àlbum molt sorprenent.
    Sobre el llibre que esmentes el desconec i no l'he trobat en els catàlegs de patrimoni bibliogràfic. Suposo que et deus referir a l'escut que està gravat a l'aiguafort.
    Salutacions calcòfiles

    ResponSuprimeix
  6. Mireia,
    Sense cap mena de dubte a altres llocs del món, o d'Espanya sense anar tant lluny, s'encarreguen del tema de l'heràldica. Aquí a vegades em dona una mica la sensació que anem de sobrats amb el tema i que això són coses de l'antiguitat... en fi, és una ciència aplicada més de la història que pot ajudar molt a datar, identificar obres d'art, documents...

    ResponSuprimeix
  7. Galderich. Notable colección. Como bien mencionas, en ocasiones por razones que poco tienen que ver con la historia tratanos de modificar nuestro legado y acabamos por perderlo. Muy atinadas las reflexiones que nos proporcionas sobre el coleccionismo y la heráldica.
    Saludos.
    Marco

    ResponSuprimeix
  8. Gràcies Marco, vaig creure que era interessant que sortís de la foscor d'una prestatgeria.

    ResponSuprimeix
  9. Hay quien disfruta rebuscando en el pasado y escuchando las viejas consejas. La heráldica es una ciencia necesaria para el estudio de la historia.

    Estásn los apasionados de los viejos papeles y los que se vuelven locos con el diseño de la "modernidad" (parafraseando a Guy Deborg podemos decir: "el diseño de la modernidad ha devenido en modernidad del diseño", es decir: el ruido siempre y solo genera ruido)...

    Mientras todos nos respetemos esta stultifera naviss seguirá su rumbo desatinado... 1y todos seremos felices!

    Mucha gente podrá pensar que las horas y los estudios que, por ejemplo, se dedicaron en Valencia para determinar si el yelmo del rey don Jaume debía ofrecer el lado izquierdo o derecho en sus armas, puede ser una nimiedad absurda. Pero hay quien disfruta con ello, con la investigación y trepando por los árboles de costado, atiborrándose de viejos manuscritos a la busca de solución...

    en fin, delicias del pasado...

    Más saludos!!

    ResponSuprimeix
  10. Algun dia publicaré els llibres de l'"Adarga Catalana, arte heraldica..." de Francesc Xavier de Garma i Duran, arxiver de la Corona d'Aragó en el segle XVIII. Un molt bon tractat d'heràldica catalana sobre el que modernament Armand de Fluvià en va fer un estudi supervisant els errors. Malgrat tot, és un estudi molt bo que tenim amb uns molt bons gravats. Recentment han sortit a subhasta el que podrien ser els originals pintats d'aquests gravats... per preu, ningú s'ho va quedar!
    Llegir el Garma és adonar-se de la tradició heràldica d'aquest país i un cant a no menystenir-la per "passada de moda".
    Com dius, Diego, si algú li vol dedicar temps al tema ho pot fer perfectament perquè hi ha camp per investigar...

    ResponSuprimeix
  11. Vols dir que no vols "ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa"? Crec que, encara que no vulguis, algun d'ells n'hauràs identificat. Fins al segle XVII! Potser era soci d'alguna biblioteca barcelonina important... :(

    La veritat, hagués estat bé que hagués conservat la font d'on expurgava l'escut en cada cas. L'has encertat del tot amb l'enfocament de l'apunt. No deixa de ser interessant i terrible alhora. Com la vida mateixa.

    ResponSuprimeix
  12. Ja, ja... fa molts anys vaig comprar un full del s. XVII que contenia impresos certificats de la Generalitat perquè el poseïdor es pogués allotjar en hostals ja que anava en nom oficial. El full (el buscaré) estava compost per 6 documents repetits d'aquests sense omplir amb un escut com el que hi ha al principi de l'àlbum i del que se n'havia retallat un. Sempre vaig pensar que s'havia fet servir, però ara veig que aquest col·leccionista se'm va avançar...

    ResponSuprimeix
  13. Interessant refelxió aquesta sobre la convivència impossible del disseny i l'heràldica. Em sembla que encra ara hi ha muncipis que no han "normalitzat" el seu escut o bé, tenen dos: l'oficial i el de "disseny", que empren en moments distints segons la naturalesa de lpacte que promourn.
    Pel que fa a la col.lecció que ens mostres, la llàstima del "retallador-col.leccionsita" ha estat la de no indicar al cstat d'on treia l'escut

    ResponSuprimeix
  14. El pitjor no va ser que no digués de quin document l'havia amputat sinó per què no va conservar els documents originals en comptes de retallar-los. No hagués estat una col·lecció tant espectacular pel que fa a la presentació i comparació però més respectuosa.

    ResponSuprimeix
  15. Un bon post :) realment amb això de l'heràldica la gent duu molta confusió. Personalment m'hi he dedicat una mica, no gaire, però amb un interès merament de recerca històrica. En l'actitud de la gent del nostre país envers aquestes coses hi ha molt de l'enveja tradicional i, alhora, la necessitat de ser classificat en una classe "superior". O sigui tots som comunistes fins que podem demostrar que som "fijosdalgo". Si, en el fons, som fantàstics, tan previsibles! :)

    ResponSuprimeix
  16. Sobta veure algú que ha dedicat el seu temps a l'heràldica. Jo ho vaig fer en una assignatura a la Facultat d'Història.
    El que m'ha agradat ha estat el teu retrat final sobre l'actitut que tenim els catalans vers la noblesa.
    Jo sempre dic que sóc "fijodalgo" o "hidalgo" perquè sóc una 1/4 part basc, i tots els bascos tenen la "hidalguía universal" perquè en principi mai van ser ocupats per moros ni jueus i llavors tenen neteja de sang, segons antics privilegis.
    Quan dic que sóc noble, en broma però cara seriosa, tothom em mira estranyat! Em diverteix i veig que tu també has calat al personal...

    ResponSuprimeix
  17. Bé, com diu mon pare: un tros a l'olla de la riquesa dels meus avantpassats! ;P que saber la història de la família no és res més que comprendre una mica més la teva terra i el teu propi comportament. Per fer-te el paperina amb escuts i títol també, si s'escau, el que passa és que això ja és d'allò més caspós, fa riure molt, la veritat. Ui! si véns de bascos (aivalaostiapues) així tens RH i aquestes coses, això són "palabras mayores" :P

    ResponSuprimeix
  18. Ja, ja.., jo sóc tant desgraciat que ni això! No em toca res sanguini, només el segon cognom, suficient per ser un caspòs (d'això si que en tinc!) hidalgo!
    La meva filla gran, la pobre, si que té l'RH.

    ResponSuprimeix
  19. Malgrat tot, m'agrada.
    Retallar és destructiu, però potser si no fos per aquests retalls no tindríem ni els escuts...,i fins i tot potser darrera els escuts hi ha coses interessants que poden portar a noves investigacions i troballes...

    ResponSuprimeix
  20. Si,si, malgrat tot ens agrada. És un conjunt força complert. Per això he penjat aquest apunt, ja que es van destruir documents i llibres, com a mínim que es vegi.

    ResponSuprimeix
  21. És genial que, de tant en tant, puguin caure a les nostres mans objectes com aquest. Un personatge anònim, fent una feina de formiga, recull informació destinada a perdre's fins que... hops!; surt a la llum!

    ResponSuprimeix
  22. Enric,
    Això és precisament el que més em va sorprendre. La de col·leccions que s'han fet a base de paciència i que després algun hereu les ha llançat pensant-se que no té cap tipus de valor documental...

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols