¡Hay Pirineos! d'Ernesto Giménez Caballero, l'inici de la fi

Als meus oncles llunyans (i malgrat tot, propers), els germans Antoni, Lluïsa i Josep Bargés i Carme Mestres, mestres de la República a Girona i Calafell que feren el mateix camí al davant d'Ernesto Caballero vers l'exili dels camps de concentració i Mèxic com a destí final, deixant darrera seu aquest pudridero de què ens parla l'autor.

Perdoneu si aquest primer any del Piscolabis Librorum hi ha un pes més gran de llibres de l’inici del franquisme que de cap altre lapse de temps, però és un període molt poc conegut que crec que val la pena incidir-hi perquè és un moment d’incerteses i de renovació ideològica sobtada i forçada en el qual les impremtes catalanes, i els intel·lectuals que hi havia al darrere en la majoria de casos, van haver de fer un esforç important d’adaptació per poder fer sobreviure el taller. En ocasió dels 70 anys del final de la guerra intento fer les meves modestes aportacions a l’anomenat Memorial democràtic.

Avui es commemora la fi de la Guerra Civil espanyola, quan cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes franquistes van vèncer els darrers focus de resistència republicana. A Catalunya el final de la guerra havia estat unes setmanes abans, l’11 de febrer del mateix any, quan les tropes franquistes n’ocuparen tot el territori.

El general Solchaga, cap de la IVª Divisió de Navarra, fou l’artífex del sometiment del territori català al règim franquista. Formava part de les seves tropes com a alferes un feixista de primera hora, Ernesto Giménez Caballero. Aquest fou un intel·lectual vinculat als moviments d’avantguarda, sobretot el surrealisme -va organitzar el famós cinefòrum amb la projecció de Le chien andalous de Buñuel i Dalí-, que es va deixar seduir per la ideologia feixista dels anys 20 i participà activament en la seva organització a Espanya, adherint-se finalment al cop d’estat del juliol de 1936.

Com a intel·lectual coneixia perfectament tots els altres intel·lectuals espanyols i catalans de la seva època, i fins i tot havia organitzat a Madrid l’any 1927 l’Exposición del Libro Catalán o la trobada de germanor entre escriptors catalans i castellans el 1930. El 1942 publicà Amor a Catalunya on reporta el primer viatge de Franco a la nostra terra. Per això Giménez Caballero sempre s’autoproclamava amic de Catalunya.

El seu pare tenia una petita impremta en la qual ell havia treballat de jove, mentre estudiava, i per això era un gran coneixedor de les tècniques bibliòfiles. Aquesta formació i la coneixença de la tasca de l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova (Impremta Oliva de Vilanova) en època republicana va fer que els encarregués la impressió de les seves memòries de la conquesta de Port-Bou amb càrrec a l’Editora Nacional que publicava els llibres de propaganda feixista del moment. El llibre (25 x 18 cm) de 92 pàgina fou imprès l’agost del 1939 i porta el títol de ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou.

El llibre és escrit amb el llenguatge triomfal de l’època i amb un to de menyspreu i cinisme vers tot el que no s’avingués a l’èpica exultant del franquisme. Valgui un petit exemple en aquest apunt sobre com van trobar l’estació de ferrocarril:

Giramos por la estación. No se veía el cuadriculado bituminoso de los andenes, cubiertos de trapos, de papeles, de carnets, de bombas de mano, de orines, de boñigas de vaca. Cogí una revista de los literatos rojos españoles florecida en aquel pudridero: “Hora de Espanya”. Nº XXI. Miré los nombres de los colaboradores y redactores. A todos los conocía: Machado, León Felipe, Moreno Villa, Ferrant, Bergamín, Navarro Tomás, Alberti, Montseinos, Bosch Gimpera, Alberto Halffter, Gaos, Lacasa, Canedo, Cernuda, Corpus Barga, Domenchina, Prados, Riba, Juan de la Encina, Altolaguirre, Dieste, Sánchez Barbudo, Gil-Albert, Gaya, Serrano Plaja, María Zambrano, Quiroga Pla, Chapí, Miguel Hernández, Salas Viu, Antonio Aparicio, Capdevila, Rodríguez Aldave...

Abrí una pàgina que evocaba a Lope de Vega, en esta frontera internacional donde hedía a excremento. El artículo se llamaba nada menos que “Jardín en flor y en sombra y en silencio”. Y lo firmaba, tan tranquilo, cocteauiano y exquisito, José Bergamín.

Xilografia bicroma d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria sobre Port Bou

Del procés d’elaboració es conserven dues cartes d’un gran interès (publicades a la monografia de Santi Barjau sobre la impremta Oliva), ja que formen part de l’epistolari entre Víctor Oliva i l’artista Enric-Cristòfol Ricart, que va aportar una gran xilografia bicroma al projecte del llibre i una altra petita xilografia. La xilografia bicroma és una al·legoria de la victòria franquista a Port Bou i la darrera xilografia, un cul de llàntia, una altra al·legoria amb un àngel de la victòria.

La primera carta ens informa sobre un dels problemes més grans que hi havia en aquell moment a l’hora d’imprimir qualsevol cosa: el paper. Com que era un llibre de propaganda d’un dels intel·lectuals del nou règim no hi va haver problema i passà per davant d’altres encàrrecs. L’altra és el tema del gravat que Ricart havia de fer en xilografia a dues tintes. En ser finalment a heliogravat no va caldre que es preocupés gaire per la tècnica perquè era una impressió mecanitzada:

No passis cap mal de id. Pel paper en que serà estampat el llibret sobre la Conquesta de Port-Bou. En primer lloc, perque ni nosaltres mateixos el sabem encare. Ens el te de fer arribar la Editora Nacional. En segon lloc, perquè el teu grabat no será estampat amb la planxa original, sino reproduït en heliograbat, i en aquest el major o menor grau de finesa del paper no hi te cap influencia. Amb tota llibertat, doncs, pots manejar eines usuals o extraordináries, segur de que treurem el que tu facis, per delicat que sigui, amb la máxima fidelitat possible. Crec haber-t’ho dit ja, pero insisteixo en que voldriem fer d’aquesta estampació una verdadera maravella. Tot el que permeti els procediments de que disposem i el que ens dicta la simpatia que mereixen tots els que han intervingut en aquesta interesantissima comanda.

(15 d’abril 1939, Any de la Victòria)

L’altre carta, posterior, ens aporta la intenció de l’impressor de comptar per a d’altres pàgines amb la col·laboració directa de Ricart, però no fou possible ja que de les il·lustracions se n’encarregà Josep Navas amb una sèrie de dibuixos trets de fotografia amb una tècnica que simulava el gravat, el gratatge.

Van arribar dades gràfiques per a il·lustrar la “Conquesta de Port-Bou” i cada vegada em va semblant mes glaçada la fotografia i menys artística, i això que en tinc davant dels ulls algunes de maravelloses com a informació actualista. “Si el tiempo lo permite”, es a dir, si ens donen temps, m’agradaria que fecis per a aquest llibre al menys unes quantes capçaleres, quatre o cinc, però, per a això, convé tenir enllestida la feina capdal, que es el frontispici a dos colors

(29 d’abril de 1939, Any de la Victòria).

Xilografia d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria franquista

No hi hagué temps perquè Enric-Cristòfol realitzés més gravats que els dos incialment encarregats i tot el llibre es farcí de fotografies fora de la caixa tipogràfica, combinant-les amb els gravats de Josep Navas i dibuixos, en principi al carbó, d’un tal Jaime, se suposa que algun soldat de la IV Divisió de Navarra. Aquesta solució estètica s’allunya de l’estètica imperialista d’altres publicacions de l’època, però tampoc té la força dels llibres avantguardistes de l’època republicana. És un llibre massa eclèctic dintre de les solucions editorials del moment.

Ens trobem davant d’un producte al qual, malgrat les petites dimensions del llibre, la impremta s’abocà amb l’esperança de rebre més encàrrecs oficials que poguessin contribuir a mantenir-la. De fet l’Editora Nacional li encarregà la Corona de Sonetos en honor de José Antonio i el Via Crucis del Señor en las tierras de Espanya, també va rebre diversos encàrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat li comprà exemplars d’El Gran Teatro del Liceo o la Historia de la Montería (les obres en castellà més luxoses i emblemàtiques de l’època republicana) amb relligats d’estilo imperial per regalar al comte Ciano, Hitler i Himmler. Això ens permet copsar el prestigi que tenia la impremta dintre el món dels llibres de luxe.

Malgrat aquesta consideració, la impremta tingué greus problemes de sosteniment a causa dels pocs encàrrecs comercials que rebien –que és el que en definitiva havia de fer bullir l’olla- ja que la situació de postguerra ho complicava tot. Oliva mateix reconeixia aquesta situació a Ricart quan li explica que Et prego que no em felicitis (...); jo fet una coca; i l’Ins. Graf. a punt de paràlisis, per manca de tot!... Quina vida! (27 d’octubre de 1939).

Aquesta situació va fer que la impremta Oliva de Vilanova no tornés a ser mai més el que havia estat, una referència editorial del modernisme i el noucentisme -en definitiva, del primer terç del s. XX-, i entrà en un procés de decadència que es perllongà fins a la desaparició definitiva el 1983, quan les impressions que feien eren ja molt allunyades de la sensibilitat dels primers temps.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU RICO, SANTI i OLIVA PASCUET, VÍCTOR. Barcelona, Art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació