dimecres, 1 d’abril del 2009

¡Hay Pirineos! d'Ernesto Giménez Caballero, l'inici de la fi

Als meus oncles llunyans (i malgrat tot, propers), els germans Antoni, Lluïsa i Josep Bargés i Carme Mestres, mestres de la República a Girona i Calafell que feren el mateix camí al davant d'Ernesto Caballero vers l'exili dels camps de concentració i Mèxic com a destí final, deixant darrera seu aquest pudridero de què ens parla l'autor.

Perdoneu si aquest primer any del Piscolabis Librorum hi ha un pes més gran de llibres de l’inici del franquisme que de cap altre lapse de temps, però és un període molt poc conegut que crec que val la pena incidir-hi perquè és un moment d’incerteses i de renovació ideològica sobtada i forçada en el qual les impremtes catalanes, i els intel·lectuals que hi havia al darrere en la majoria de casos, van haver de fer un esforç important d’adaptació per poder fer sobreviure el taller. En ocasió dels 70 anys del final de la guerra intento fer les meves modestes aportacions a l’anomenat Memorial democràtic.


Avui es commemora la fi de la Guerra Civil espanyola, quan cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes franquistes van vèncer els darrers focus de resistència republicana. A Catalunya el final de la guerra havia estat unes setmanes abans, l’11 de febrer del mateix any, quan les tropes franquistes n’ocuparen tot el territori.


El general Solchaga, cap de la IVª Divisió de Navarra, fou l’artífex del sometiment del territori català al règim franquista. Formava part de les seves tropes com a alferes un feixista de primera hora, Ernesto Giménez Caballero. Aquest fou un intel·lectual vinculat als moviments d’avantguarda, sobretot el surrealisme -va organitzar el famós cinefòrum amb la projecció de Le chien andalous de Buñuel i Dalí-, que es va deixar seduir per la ideologia feixista dels anys 20 i participà activament en la seva organització a Espanya, adherint-se finalment al cop d’estat del juliol de 1936.


Com a intel·lectual coneixia perfectament tots els altres intel·lectuals espanyols i catalans de la seva època, i fins i tot havia organitzat a Madrid l’any 1927 l’Exposición del Libro Catalán o la trobada de germanor entre escriptors catalans i castellans el 1930. El 1942 publicà Amor a Catalunya on reporta el primer viatge de Franco a la nostra terra. Per això Giménez Caballero sempre s’autoproclamava amic de Catalunya.

El seu pare tenia una petita impremta en la qual ell havia treballat de jove, mentre estudiava, i per això era un gran coneixedor de les tècniques bibliòfiles. Aquesta formació i la coneixença de la tasca de l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova (Impremta Oliva de Vilanova) en època republicana va fer que els encarregués la impressió de les seves memòries de la conquesta de Port-Bou amb càrrec a l’Editora Nacional que publicava els llibres de propaganda feixista del moment. El llibre (25 x 18 cm) de 92 pàgina fou imprès l’agost del 1939 i porta el títol de ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou.


El llibre és escrit amb el llenguatge triomfal de l’època i amb un to de menyspreu i cinisme vers tot el que no s’avingués a l’èpica exultant del franquisme. Valgui un petit exemple en aquest apunt sobre com van trobar l’estació de ferrocarril:
Giramos por la estación. No se veía el cuadriculado bituminoso de los andenes, cubiertos de trapos, de papeles, de carnets, de bombas de mano, de orines, de boñigas de vaca. Cogí una revista de los literatos rojos españoles florecida en aquel pudridero: “Hora de Espanya”. Nº XXI. Miré los nombres de los colaboradores y redactores. A todos los conocía: Machado, León Felipe, Moreno Villa, Ferrant, Bergamín, Navarro Tomás, Alberti, Montseinos, Bosch Gimpera, Alberto Halffter, Gaos, Lacasa, Canedo, Cernuda, Corpus Barga, Domenchina, Prados, Riba, Juan de la Encina, Altolaguirre, Dieste, Sánchez Barbudo, Gil-Albert, Gaya, Serrano Plaja, María Zambrano, Quiroga Pla, Chapí, Miguel Hernández, Salas Viu, Antonio Aparicio, Capdevila, Rodríguez Aldave...
Abrí una pàgina que evocaba a Lope de Vega, en esta frontera internacional donde hedía a excremento. El artículo se llamaba nada menos que “Jardín en flor y en sombra y en silencio”. Y lo firmaba, tan tranquilo, cocteauiano y exquisito, José Bergamín.

Xilografia bicroma d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria sobre Port Bou

Del procés d’elaboració es conserven dues cartes d’un gran interès (publicades a la monografia de Santi Barjau sobre la impremta Oliva), ja que formen part de l’epistolari entre Víctor Oliva i l’artista Enric-Cristòfol Ricart, que va aportar una gran xilografia bicroma al projecte del llibre i una altra petita xilografia. La xilografia bicroma és una al·legoria de la victòria franquista a Port Bou i la darrera xilografia, un cul de llàntia, una altra al·legoria amb un àngel de la victòria.


La primera carta ens informa sobre un dels problemes més grans que hi havia en aquell moment a l’hora d’imprimir qualsevol cosa: el paper. Com que era un llibre de propaganda d’un dels intel·lectuals del nou règim no hi va haver problema i passà per davant d’altres encàrrecs. L’altra és el tema del gravat que Ricart havia de fer en xilografia a dues tintes. En ser finalment a heliogravat no va caldre que es preocupés gaire per la tècnica perquè era una impressió mecanitzada:
No passis cap mal de id. Pel paper en que serà estampat el llibret sobre la Conquesta de Port-Bou. En primer lloc, perque ni nosaltres mateixos el sabem encare. Ens el te de fer arribar la Editora Nacional. En segon lloc, perquè el teu grabat no será estampat amb la planxa original, sino reproduït en heliograbat, i en aquest el major o menor grau de finesa del paper no hi te cap influencia. Amb tota llibertat, doncs, pots manejar eines usuals o extraordináries, segur de que treurem el que tu facis, per delicat que sigui, amb la máxima fidelitat possible. Crec haber-t’ho dit ja, pero insisteixo en que voldriem fer d’aquesta estampació una verdadera maravella. Tot el que permeti els procediments de que disposem i el que ens dicta la simpatia que mereixen tots els que han intervingut en aquesta interesantissima comanda.
(15 d’abril 1939, Any de la Victòria)

L’altre carta, posterior, ens aporta la intenció de l’impressor de comptar per a d’altres pàgines amb la col·laboració directa de Ricart, però no fou possible ja que de les il·lustracions se n’encarregà Josep Navas amb una sèrie de dibuixos trets de fotografia amb una tècnica que simulava el gravat, el gratatge.
Van arribar dades gràfiques per a il·lustrar la “Conquesta de Port-Bou” i cada vegada em va semblant mes glaçada la fotografia i menys artística, i això que en tinc davant dels ulls algunes de maravelloses com a informació actualista. “Si el tiempo lo permite”, es a dir, si ens donen temps, m’agradaria que fecis per a aquest llibre al menys unes quantes capçaleres, quatre o cinc, però, per a això, convé tenir enllestida la feina capdal, que es el frontispici a dos colors
(29 d’abril de 1939, Any de la Victòria).

Xilografia d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria franquista

No hi hagué temps perquè Enric-Cristòfol realitzés més gravats que els dos incialment encarregats i tot el llibre es farcí de fotografies fora de la caixa tipogràfica, combinant-les amb els gravats de Josep Navas i dibuixos, en principi al carbó, d’un tal Jaime, se suposa que algun soldat de la IV Divisió de Navarra. Aquesta solució estètica s’allunya de l’estètica imperialista d’altres publicacions de l’època, però tampoc té la força dels llibres avantguardistes de l’època republicana. És un llibre massa eclèctic dintre de les solucions editorials del moment.
Ens trobem davant d’un producte al qual, malgrat les petites dimensions del llibre, la impremta s’abocà amb l’esperança de rebre més encàrrecs oficials que poguessin contribuir a mantenir-la. De fet l’Editora Nacional li encarregà la Corona de Sonetos en honor de José Antonio i el Via Crucis del Señor en las tierras de Espanya, també va rebre diversos encàrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat li comprà exemplars d’El Gran Teatro del Liceo o la Historia de la Montería (les obres en castellà més luxoses i emblemàtiques de l’època republicana) amb relligats d’estilo imperial per regalar al comte Ciano, Hitler i Himmler. Això ens permet copsar el prestigi que tenia la impremta dintre el món dels llibres de luxe.


Malgrat aquesta consideració, la impremta tingué greus problemes de sosteniment a causa dels pocs encàrrecs comercials que rebien –que és el que en definitiva havia de fer bullir l’olla- ja que la situació de postguerra ho complicava tot. Oliva mateix reconeixia aquesta situació a Ricart quan li explica que Et prego que no em felicitis (...); jo fet una coca; i l’Ins. Graf. a punt de paràlisis, per manca de tot!... Quina vida! (27 d’octubre de 1939).

Aquesta situació va fer que la impremta Oliva de Vilanova no tornés a ser mai més el que havia estat, una referència editorial del modernisme i el noucentisme -en definitiva, del primer terç del s. XX-, i entrà en un procés de decadència que es perllongà fins a la desaparició definitiva el 1983, quan les impressions que feien eren ja molt allunyades de la sensibilitat dels primers temps.

BIBLIOGRAFIA
BARJAU RICO, SANTI i OLIVA PASCUET, VÍCTOR. Barcelona, Art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

15 comentaris:

  1. Casualment, una de les joies de la meva biblioteca particular és el facsímil en cinc volums de la revista Hora de España, publicat a l'any 1977 en coedició de l'editorial Laia i Topos Verlag.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Llibreter,
    El que és més curiós és que la descripció de la revista que he trobat és de la mateixa pàgina que l'enllaç de la interessant biografia de Giménez Caballero:
    http://www.filosofia.org/hem/med/m011.htm

    ResponElimina
  3. Estimado amigo.
    Antes que nada, deseo felicitarte por el primer aniversario de tu blog. Lo maravilloso de los nuevos medios como internet, es que hacen posible tener acceso a cosas inimaginadas, los interesantes libros que nos presentas ( como el presente ) resultaría imposible conocerlos para muchos de nosotros por otro medio.
    Saludos y felicidades.

    ResponElimina
  4. Marco Fabrizio,
    Gràcies pel teu comentari. Malgrat tot no he fet encara un any en això d'internet. Només comentava que fa 70 anys que el dictador Franco es va imposar sobre la 2a República, acabant així la guerra que va iniciar.

    ResponElimina
  5. Galderich.
    El meu atreviment per llegir en català em va passar la primera factura. Ara usés traductor. Una abraçada i salutacions. Marco.

    ResponElimina
  6. Excel·lent treball.

    En volem més. Salutacions, R.

    ResponElimina
  7. Marco Fabrizio, gràcies per l'esforç però amb el traductor sempre es va millor... jo l'utilitzo en molts blocs. En un de França els he demanat que el posin i m'han fet cas, el que em facilita la feina.

    Rsm,
    Gràcies pels teus ànims. Cada setmana anirem posant apunts fins que el cos aguanti!

    ResponElimina
  8. L'inici del franquisme és una època molt poc coneguda, i tant! Així que tot el que ens aportis serà benvingut.

    ResponElimina
  9. Si, aquest primer any casualment quedarà una mica franquista però les commemoracions són les commemoracions... És un període força interessant pels dubtes o certeces que crea la nova situació.

    ResponElimina
  10. Como alguien dijo "ganaron la guerra pero perdieron su puesto en la República de las Letras". Giménez Caballero, Sánchez Mazas, Foxá, Ruano son parte de la lista de escritores que simpatizaron (o militaron) en FE o apoyaron el régimen franquista y hoy lo pagan con el olvido literario. Personalmente "La otra vida de Pedrito Andía", "Madrid de Corte a Checa" me parecen, por ejemplo, novelas de fuerza extraordinaria (al margen de su carga ideológica).

    Saludos bibliográficos empapados con el agradable recuerdo de la tarde bibliográfica y tu visita.

    ResponElimina
  11. Com bé sabem el tema de l'èxit literari és un balanceig que depen de moltíssimes consideracions.
    Als literaris que anomenes hem d'afegir uns quants més com Pemán, Panero (la pel·lícula "El desencanto" de Chávarri és tota una al·legoria al que dius)... i suposo que han de passar pel purgatori literari fins que es clarifiquin qui entra dintre dels cànons literaris i qui no.
    De fet, molts dels autors que anomena Giménez Caballero de la "República de las Letras" avui són també desconeguts pels no especialistes.
    En fi, en temes literaris ni de contingut no em poso en el bloc, intento mantenir-me el marge malgrat que a vegades els comentaris s'escapen...
    Haig de reconèixer, per exemple, que una vegada treiem el llenguatge grandiloqüent i el cinisme que em remou una mica l'estòmac de Giménez Caballero en aquest llibre, literàriament i conceptualment no està malament. El problema és que t'has d'abstreure del tema, de les consideracions extraliteràries i això és molt difícil.

    Una abraçada amb la memòria encara entortolligada després d'una fantástica tarda valenciana. Records a la Lola i felicitats pel seu sant.

    ResponElimina
  12. Avui patim una mena de por a rememorar aspectes diversos del franquisme perquè hi ha qui pensa que és millor silenciar persones i fets que no pas parlar-ne, al meu barri vam fer una xerrada sobre Tarín Iglesias i la cosa va provocar moltes inquietuds. Mala actitud per a la memòria, aquesta. Agustí Pons, que va fer la xerrada sobre el periodista, caps seu al Ciero, va comentar com es fa difícil trobar informació sobre falangistes, per exemple, d'aquelles primeres fornades. Al meu barri, que sempre s'ha tingut per 'esquerrà i anarquista' no li plau rememorar el gran nombre de joves falangistes d'extracció popular que hi va haver abans i després de la guerra. Sembla que si no en parlem 'no va existir', les contradiccions, incoherències, pors i complicitats, eren inevitables en aquella situació i ara ens limitem a fer contes de bons i dolents, però els éssers humans som molt més complexos.

    Molt interessant l'article!!!!

    ResponElimina
  13. Aquesta és una mica la idea que porto aquest any. No es tracta de reivindicar ningú sinó d'exposar planerament el què va passar i tenir-ne la informació. El passat és el passat i l'hem de saber veure amb el distanciament que a vegades costa tenir.
    Encara tinc alguna que altre sorpresa per a aquesta època.

    ResponElimina
  14. Le agradezco su entrada sobre Giménez Caballero y el "¡Hay Pirineos!. Muy interesante.

    ResponElimina
  15. Gracias por su comentario. Hemos de ir recuperando a todos los que alguna vez fueron considerados los máximos intelectuales del momento. Es curioso como Giménez Caballero me va apareciendo contantemente en libros de los años 30.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols