Esplendor Geométrico i Kalte Sterne, dues visions bibliòfiles des d’altres circuits

A l'Amadeu

Aquest és un apunt que escric amb sis mesos de retard o més aviat un apunt que reescric sis mesos més tard d’haver-lo començat. Quan ja el tenia fet, vaig tenir un problema amb l’ordinador que em va netejar la feina més recent, entre la qual hi havia aquest apunt. És llavors quan hom ho envia tot a dida i es desentén del tema. Ara, amb la tranquil·litat que dóna arribar al final de curs, reemprenc l’apunt per oferir-vos-el.

Abans d’explicar de què va aquest apunt, però, haig de fer una aclariment: reconec les meves grans mancances pel que fa a la formació musical. Des de petit els professors escolars de música quedaven al·lucinats davant la meva total nul·litat musical, incapaç d’afinar ni l’escala del Doremifasol. Això no ha millorat amb el temps, quan algú desafina molt les meves filles diuen que desafina més que el pare! Per tot això he de reconèixer que gaudeixo de la música només com a oient, però em reconec del tot incapaç per desxifrar-ne la coherència interna, els equilibris... Per a mi una partitura té tanta estètica com un jeroglífic egipci i la meva habilitat per desxifrar-ne el codi és la mateixa, és a dir: zero.

Així, doncs, en música sóc un negat i això em fa que sigui acrític, moltes vegades. Malgrat això, per a mi la música ha de ser una mica harmònica i suau. Si compleix aquests dos requisits difícilment hi trobaré pegues.


El fet és que fa sis mesos un company de molts anys, l’Amadeu, que és capaç d’escoltar les coses més estranyes que hom pogui imaginar –musicalment parlant- i de repescar els grups de música més introbables, va proposar d’anar a veure i escoltar el millor grup de música industrial aprofitant que venia a tocar a Barcelona Esplendor Geométrico.

Ja fa anys vaig dirigir un treball de recerca d’un alumne sobre la música màquina i vaig ser incapaç de veure les diferències entre uns tipus o uns altres, malgrat que ell entusiasmadament me’ls anés assenyalant i confegís un CD amb tota la gran varietat d’aquest tipus de música. Malgrat no entendre-hi un borrall, he de reconèixer que el treball estava bé i molt ben estructurat. Amb aquests antecedents, doncs, vaig creure que havia arribat el moment adequat d’aprofitar aquesta gran ocasió i anar a escoltar els reis de la música industrial en el concert esmentat, encara que el tema del soroll com a música no és el meu fort.


Una vegada dintre de la Sala Apolo vaig comprovar vàries coses que em van cridar l’atenció. En primer lloc l’encert del nom de tipus de música: Música industrial. Mai un nom havia definit tant bé un moviment musical. Tot el cos ens ressonava pel decibels que emetien els altaveus, com devia ressonar el cos d’un obrer del ram del tèxtil de la Revolució Industrial, quan tots els telers de la fàbrica funcionaven alhora.

Com a teloners del concert hi havia també un plat fort. Un duet dels anys 90 anomenat Kalte Sterne que es tornaven a reunir per fer només aquest concert aprofitant la tornada d’Esplendor Geomètrico i poder tornar a reinterpretar unes peces que podríem titllar de poesia nihilista industrial. Fantàstics aquells esgarips del cantant que s’estava esgranyitant dalt de l’escenari i que acabà el seu repertori amb un: yo aquí arriba sufriendo y vosotros allí abajo disfrutando! Fou fantàstic!

Després actuaren els grans protagonistes de la nit, el duet d’Esplendor Geométrico. Musicalment, ja he comentat que malgrat les meves reconegudes limitacions vaig percebre que estèticament eren brutals. Formalment segueixen uns cànons propers a l’estètica comunista de l’època de la Guerra Freda, tant pel nom de les composicions (Muerte a escala industrial, Comisario de la Luz, Poder de ruptura...) com pel que fa a l’estètica dels logotips, cartells, disseny de discos, xapes... A més aquesta estètica la porten vers el vessant xinès. Suposo que com que un dels membres del grup viu a la Xina deu estar imbuït d’aquesta estètica. Així, durant una bona part del concert es projectaren escenes bucòliques de coreografies a l’estil de coros y danzas de la Xina de Mao que contrastaven totalment amb la música industrial. Un contrast molt apreciat per a mi, que tot em sonava igual (recordo les meves limitacions) però que les imatges em seduïen enmig del sotracs.

Però, el motiu que m'ha portat avui a recordar aquest dia aquí no és per fer-ne una crítica musical (que no seria de fiar!) sinó per què em va sorprendre un element bibliòfil enmig de tot això. En unes tauletes es venien CD, revistes, xapes... però també dos coses que em cridaren l’atenció.



Per un costat, el magnífic cartell de l’actuació d’Esplendor Geométrico, d’estètica marxista tal com he comentat, però seriat com si d’un gravat es tractés, amb els exemplars numerats de l’1 al 100! Els més ulls acostumats a la bibliofília i al gravat no podien creure (perquè mai s’ho havien plantejat!) que en uns grups alternatius a la cultura burgesa de la bibliofília seguissin una estètica comuna a lletraferits fetitxistes de les edicions limitades!

L’altre sorpresa fou que l’altre grup, els Kalte Sterne que foren els teloners, per commemorar el seu retorn havien fabricat un total de 25 vinils (numerats com els gravats) per posar-també a la venda! En aquest cas el vinil és transparent i a sobre hi ha una estampació serigrafiada amb blanc i vermell molt atractiva. L'LP va dintre d’una funda negra que per la part frontal té una finestra circular, folrada amb celofana transparent i per l'anvers és de paper negre opac, on s'hi ressenyen els crèdits. Tot plegat d'un disseny impecable.

L’únic que diferenciava aquestes sèries limitades de la bibliofília era el preu, molt més que econòmic... En fi, una nit bibliòfila, de sorpresa en sorpresa, inoblidable.

La Rosa de Oro (1868) d'Isabel II, un incunable fotogràfic de propaganda política

Al meu pare, que tangencialment em va iniciar en el coneixement del regnat d’una de les reines més desgraciades d’Espanya, Isabel II. Filla de Ferran VII, quan tenia tres anys i fou proclamada reina (1833) s’iniciaren les guerres carlines i, a causa de la incompetència dels seus regents (la seva mare, Maria Cristina, i el General Espartero, el que bombardejà Barcelona), fou proclamada major d’edat als catorze anys perquè governés el país... No és d’estranyar que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora!

En litografia s’utilitza l’ostentós nom d’incunable litogràfic per parlar dels primers llibres publicats amb gravats litogràfics. Llavors, quan parlem dels primers llibres que publiquen il•lustracions a base de la nova tècnica fotogràfica, els hem d’anomenar incunables fotogràfics? No ho sé pas, però aquest és el cas del llibret que comentarem avui i que incorpora d’una manera molt precoç una fotografia en comptes d’un gravat per il•lustrar el contingut.


En un primer moment les plaques fotogràfiques només servien per tenir un original que era el vidre mateix, un cop impressionat. No fou fins a la dècada del 1840, quan es descobrí el procediment del col•lodió humit i els papers a l’albúmina, que es pogueren fer una certa quantitat de còpies amb una bona definició. Malgrat això el procediment era molt car i per això hom preferí continuar pagant un artista/artesà perquè treballés la fusta, el coure o la pedra per fer-ne després gravats, d’estampació més econòmica. No fou fins ben entrat el segle XIX que hom aconseguí crear els fotogravats sobre una superfície de zinc, però això ja és una altra història.

Acte d'atorgament de la Rosa d'Or a Isabel II segons un gravat d'una revista de l'època (Font: Todocoleccion.net)

El llibre que presentem avui, és dels primers a Espanya que utilitza la fotografia com a il•lustració d’un text i no com a àlbum de fotografies, cosa que ja s’havia fet algunes vegades. El text explica l’atorgament per part del papa Pius IX de la Rosa d’Or a la reina Isabel II. Aquesta distinció era una mena d’homenatge que feien els papes des del segle XI a personalitats aristocràtiques (principalment reines) que s’havien distingit per la seva puresa i la defensa del cristianisme. Darrerament, aquesta Rosa d’Or, per dignitat, només s’ha atorgat a diverses advocacions marianes.


Pedro Martínez de Hebert fou l’autor d’aquest llibret titulat La Rosa de Oro enviada por la Santidad de Pio IX a S.M. la Reina Doña Isabel II en Enero de 1868. Noticias históricas acerca de esta dádiva pontificia, i fou imprés a Madrid per Miguel Ginesta el mateix 1868. És de mig foli (19 x 13 cm.), enquadernat amb una tela granatosa treballada (possiblement del mateix Miguel Ginesta) que té gravats els escuts daurats de Pius IX a l’anvers i el d’Isabel II al revers. El llibre és d’una tipografia molt elegant i uns marges molt mesurats i proporcionats, impecable. I a més conté una fotografia d’albúmina enganxada sobre una cartolina adjuntada al llibre que reprodueix la Rosa d’Or com si d’una litografia es tractés.


El llibre segueix la tradició dels llibres que recollien la crònica de manifestacions efímeres ja que intenta reflectir la cerimònia en què es va dur a terme el lliurement d’aquesta condecoració papal i preservar-ne el record. Es reprodueixen els textos oficials d’atorgament de la Rosa d’Or per part de Pius IX, la cerimònia i els diversos protocols, els assistents a l’acte... En fi, Isabel II va aprofitar aquest condecoració com un acte de propaganda política i el llibre es devia vendre entre els cercles aristocràtics com solia succeir amb aquests tipus de llibres.


Aquest atorgament de la Rosa d’Or, obtingut per la intermediació d’Antoni Maria Claret (arquebisbe de Trajanópolis i confessor de la reina) va portar molta polèmica perquè en principi estava destinat a homenatjar la puresa de les dones que el rebien i, a Espanya, tothom sabia que la reina podia ser moltes coses, però pura en el sentit de casta segur que no. Era molt coneguda la llista dels seus amants i aquest element, juntament amb la mancança de llibertats i el desgavell econòmic, fou molt decisiu perquè tant els sectors més conservadors com els més liberals (per no parlar dels republicans) creguessin oportú un canvi de règim.


L’atorgament de la Rosa d’Or fou vist per tothom com una hipocresia més de la monarquia i de la Cúria vaticana i de l’embolica que fa fort del govern, fet que alimentà encara més el sentiment anticlerical espanyol del segle XIX. Tot plegat culminà en la Revolució de la Gloriosa el setembre del 1868 (el mateix any de l’atorgament de la Rosa d’Or i de la publicació d’aquest llibre) que obligà a la reina a exiliar-se a París. La veu popular comenta que el Papa, quan li van dir que a Espanya es criticava aquest atorgament, va exclamar: E un poco puttana ma é molto piadosa!


Com a reflex de l’opinió que mereixia la concessió de la Rosa d’Or en els corrents antisabelins i anticlericals vull publicar dues caricatures de l’àlbum de caricatures polítiques pornogràfic de Los borbones en pelota del 1869-1870 que van realitzar els germans Bécquer (Valeriano el dibuix i Gustavo Adolfo els versets) i que actualment es conserven en la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid. En publico només aquestes dues perquè són de les moderades. La resta les hauria de publicar al meu bloc no apte per a menors, el Piscolabis Maioris.

Dibuixos originals de Valeriano Bécquer i text de Gustavo Adolfo Bécquer de l'àlbum de Los Borbones en pelota signat amb el pseudònim de SEM (Biblioteca Nacional de España, Madrid)

En aquestes dues contundents caricatures apareixen des del Papa a Antoni Maria Claret (confessor de la reina), sor Patrocinio (consellera espiritual de la reina), González Bravo (primer ministre), Carlos Marfori (l’amant de la reina d’aquell moment), Francisco de Asís (el rei consort i cornut), el príncep Alfons com a Déu Pan...i, naturalment, la reina que va nua. Encara falta una altra il•lustració al•lusiva a la puresa que simbolitzava la Rosa d’Or, però que no reprodueixo per les raons adduïdes anteriorment i que porta els versets:

¡Singularis natura!
queda, aunque joda mucho, siempre pura!

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History, volume I. Londres, Phaidon Press Limited, 2004.
UTRERA GÓMEZ, REYES. Libros ilustrados con fotografías originales en la Real Biblioteca a "Reales Sitios” nº 171. Madrid, Ediciones Patrimonio Real, 2007. pp. 50-66
VV.AA. SEM. Los borbones en pelota. Madrid, Compañía Literaria, 1996.

De la Gauche Divine, de Bocaccio i de Jaume Perich

Als autors del bloc Diccitionari que ja fa dies han arribat a les 2.000 cites i que demostren el seu bon gust tenint com a personatge més citat a El Perich, amb 109 cites magistrals. Només aquest fet demostra la qualitat d’aquest bloc.

En Jaume Perich (1941-1995) és un d’aquells ninotaires que ens ajuda a explicar aquest país a través del seu humor. Els seus llibres carregats d’acudits i d’humor (tan si són de sentències com de vinyetes) són un petit compendi del que fou el franquisme tardà i la transició. Una de les formes més intel·ligents per apropar-se a aquesta època és revisant els seus llibres i les seves col·laboracions a les més diverses revistes per adonar-se de les angoixes i les esperances d’una època.


El llibre que avui presentem és un clar exemple de les habilitats d’El Perich i el reflex d’una època i un moment. El llibre de mig foli (21,5 x 16 cm.) fou editat per Oriol Regás en motiu del 4t aniversari de Bocaccio el 1971 per a obsequiar a clients de la famosa sala de festes on acudia tota l’anomenada Gauche Divine.

Amb 42 pàgines de cartolina i relligat a l’americana, aquest opuscle-llibre no té títol. Ara bé, la coberta de cartolina de color marró (com el llibre clandestí de Brossa-Tàpies, publicat el mateix any 1971) té una finestra ovalada que permet veure la carecterísca “B” de Bocaccio ressaltada pel blanc de la primera pàgina del llibre, on la B és impresa. A la coberta només hi figura el nom del ninotaire Perich en negre a l’angle inferior dret. Una portada minimalista però molt efectista i de gran resultat estètic malgrat versar-hi els mínims recursos.


San Perich, humorista y martir és el títol del pròleg de Joan de Segarra, creador, el 1969, del terme de Gauche Divine. Aquest títol ens deixa entreveure que és un pròleg humorístic, com ho és la resta del llibre, en el qual se’ns diu que Perich, como hombre famoso que es, era el más indicado para jugar con esa be modernista en el cuarto año de su gozosa aparación. Pero aún hay otra razón para que sea él el elegido. Percih es un habitual de Bocaccio: Perich bebe ginebra en Bocaccio, muchas ginebras, y, a eso de las 3, una hora antes de que nos echen, Perich se encierra en el water, pinta uno de sus dibujitos en la pared, se mira al espejo, sonríe, enciende un “ducado” y se marcha a su casa, satisfecho, ligeramente satisfecho.

Tota la sèrie d’acudits d’El Perich són bicroms de colors molt plans i intensos en els quals els dibuixos són sempre en negre i només la “B” de Bocaccio, feta amb el característic to granatós, hi destaca, creant un contrast molt interessant i divertit.


El llibre d’El Perich és una obra mestra en l’art de vertebrar tot un llibre a partir d’un element gràfic molt simple. Així, doncs, aquesta “B” modernista que comenta Joan de Segarra és converteix en el leitmotiv de tota l’obra. A partir de la “B” tipogràfica de Bocaccio el Perich va enllaçant tota una sèrie d’acudits en el quals es riu del mort i de qui el vetlla! Aquesta és la gran característica del Perich, que en les seves anàlisis humorístiques es riu de tot, fins i tot d’ell mateix i de les seves circumstàncies, amb un gran cinisme. Particularment, això és el que més agraeixo del humoristes, que siguin desacomplexats i que ho critiquin tot.

Així, amb el dibuix desgarbat, característic d’El Perich, es va fent un repàs de caire sociològic de la clientela de Bocaccio i alhora es riu de la gent que en fa una crítica titllant-los d’snob, pijos, fills de papà... És l’obra d’algú que s’identifica amb una situació i un ambient concrets i que observa la contradicció de ser d’esquerres amb butxaca de dretes, i per això es permet ironitzar sobre aquest fet, però entomar-lo amb naturalitat, sense blasmar-lo amb una càrrega pejorativa. De fet, en aquesta època El Perich va definir aquest grup, al qual pertenyia, com a selectos barceloneses (o selectos residentes en Barcelona) que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, han pasado de ser la gauche qui rit a convertirse en la gauche que da risa.


Oriol Regàs mateix, capdavanter del Bocaccio, va dir de la Gauche Divine que ninguno entonces era consciente de que aquello fuera un grupo ni un movimiento, porque ni se repartían carnés, ni organizábamos actos. I creu que és impossible que una cosa semblant es torni a repetir, ja que lo que ocurrió en Bocaccio fue fruto de aquellos tiempos y de que la gente decidió que había que pasar del qué dirán. Algunos han dicho que allí se reunía un grupo de pijos, pero no es cierto. Eran amigos, profesionales con ganas de hacer cosas, que hacían bien su trabajo. Allí se hablaba de cine, de literatura, de política, de cultura.

Considerant el terreny editorial i cultural en general, cal recordar que d’aquesta Gauche Divine van sortir editors com Esther Tusquets, Jorge Herralde, literats d’aquesta època com Julio Cortázar, Terneci Moix, Mario Vargas Llosa, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Joan Ferraté... fotògrafs com Colita o Xavier Miserachs... Arquitectes com Oriol Bohigas, Ricardo Bofill o Oscar Tusquets... en fi un conjunt de gent prou diversa que van tirar endavant projectes modernitzadors en una època encara molt retrògrada, això sí des de la comoditat que donava a molts d’ells pertànyer a famílies benestants. Aquestes iniciatives van donar fruits de gran nivell cultural com la col·lecció Palabra e Imagen de Lumen, per posar només un exemple palpable.


Mentrestant als suburbis del cinturó industrial, als barris vells de les ciutats, però també en barris benestants, i, singularment, en esglésies d’alguns d’aquests indrets, es consolidava la lluita clandestina política, social i nacional, que quallava en realitats de gran gruix polític i social com el naixement del sindicat Comissions Obreres, l’Assemblea de Catalunya i moltes altres iniciatives dutes a terme per sectors obrers i d’artistes i intel·lectuals compromesos amb la lluita antifranquista, amb gran risc personal i col·lectiu. Tot això mentre els panxacontents de Bocaccio parlaven de “reBolución”, amb una copa a la mà, segons veiem en un acudit del llibre mateix.


Així doncs, els acudits del Perich tenen com a protagonistes la Gauche Divine i la “B” i totes les possibles variants que són possibles, independentment (i aquí rau la gràcia) que ortogràficament hagi de ser una “V”. La transgressió, el cinisme i la ironia hi són constants. Permeteu-me, però, que us digui que un dels que més m’agrada és el darrer en el que una autocaricatura desgarbada fent pam i pipa diu un Bocaccio en “b” minúscula i la resta amb la tipografia “modernista” del logo de la famosa sala de festes. Un bon final.

BIBLIOGRAFIA

CADENA, JOSEP M. el Perich. Humor sin concesiones (1941-1995). Barcelona, Ediciones El Jueves, 2005.
VÁZQUEZ MONTALBAN, MANOLO. Informe subnormal sobre un fantasma cultural a "Triunfo", 30 de gener de 1971.